dissabte, 26 de juliol del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXIX)

Què ens quedarà en els últims dies, quan ja la vida anirà escolant-se irremeiablement?

Quins records?, quines imatges?

69

Et retornaven, a les darreries,
moreres plenes de ruixim, alfalsos,
i una aparença d’humitat pujava,
febril, pels ossos del teu cos tristíssim,

i no seria sinó la nostàlgia
de l’alqueria de Carpesa, i fred,
crepuscles prematurs, el cementeri
de Borbotó, l’enterrament incògnit,

es barallaven uns malnoms, llinatges
breus de paraules, la confusió
d’uns fets antics i turbulents, i aquella

sornegueria, aquella rabasseta,
que tant pudia, entre les dents, aquelles
llargues, feixugues pixarrades, nit.

69

Te retornaban, a lo último,
moreras llenas de rocío, campos de alfalfa,
y una apariencia de humedad subía,
febril, por los huesos de tu cuerpo tristísimo,

y no sería sino la nostalgia
de la alquería de Carpesa, y frío,
crespúsculos prematuros, el cementerio
de Borbotó, el entierro incógnito,

se mezclaban unos motes, linajes
breves de palabras, la confusión
de unos hechos antiguos y turbulentos, y aquella

ironía, aquella raiz
que tanto hedía, entre los dientes, aquellas
largas, pesadas meadas por la noche.

1 comentari: