1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimarts, 30 de març de 2010

Tres milions de fiança pel Matas, l'ex ambaixador de València als EEUU

Tres milions d'eurets, cinc-cents milions de les antigues pessetones que el jutge ha imposat a l'ex-president Balear, ex-ambaixador del País (perdó, Comunidaz) Valencià (digne successor en el fantasiós càrrec del també digníssim ex-futbolista i cantant Julio Iglesias).

Casualment amic (molt amic, certament) de l'ex-Molt Honorable Edu Zaplana, aquell firaire venedor de burres que confessà -recordeu el cas Naseiro-Palop, també dit Manglano pel jutge que la cagà?- que estava en política "para forrarse"

Casualment membre del Pp, partit que, com tots sabem, és absolutament refractari a la corrupció, com clarament ho demostren el cas Gürtel, o l'anteriorment citat cas Naseiro, o el de les subvencions al lli, o els diversos casos que afecten el cacic castellonenc Fabra, o el cas de l'Ivex y Julio Iglesias amb pagaments de contractes milionaris B en paradisos fiscals, o el cas Canyellas, o...

I què me'n dieu dels negocis del senyor Alvarez Cascos i les seues successives parelles? o del senyor Aznar i les inversions en fallides medalles nord-americanes? o del gendre d'aquest, Agag, i les seues amistats perilloses?

Tres milions de fiança i una previsible presó.

I l'horrible sensació que encara no hi són tots, que no tots aniran a raure a la garjola on caldria que hi fossin pel bé de les butxaques dels soferts ciutadans.

Merda de país, de govern i d'oposició. Segur que ens els mereixem?

diumenge, 28 de març de 2010

Un altre més a punt de caure

Tinc uns veïns, una parella, amb qui molts dissabtes hem sopat junts, que tenen un petit negoci. Ell, distribuïdor d'articles de pintura, ella, amb aquells mateixos productes portant la botiga del poble.

Ell, si fa no fa de la meua edat, sempre en la carretera, visitant clients a Múrcia, a Andalusia, la seua il·lusió en arribar dissabte a migdia era de tancar la botiga allà al poble, Xúquer amunt i baixar-se'n a la platja a passar el cap-de-setmana.

Fa ja algun temps que no els veiem per ací, una antiga malaltia crònica l'ha tingut a l'hospital, ens ha dit la dona.

Però avui me n'assabente que la malaltia està sent potenciada per l'estrès dels deutes que se li van acumulant, perquè els seus clients ara li estant fallant. Els seus clients indubtables, els de tota la vida, els seus clients que mai no li havien deixat res a deure, ara que, per motius de salut, ha deixat de visitar-los, estan retrasant pagaments.

I han hagut de posar venals l'apartament i el garatge de la platja en un desesperat intent de no tancar, de mantenir viu el negoci del que han viscut aquests darrers anys.

Dues víctimes més d'aquesta llarga crisi que sembla que mai no acabarà.

I en van...

dissabte, 27 de març de 2010

El camins del Senyor són inexcrutables

Trobat a Le Monde



Els camins del Senyor són impenetrables

Però n'hi ha cada un...

Vicent Andrés Estellés. In memoriam

Disset anys ja, com passa el temps, que l'Estellés, el nostre gran poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, ens va deixar.

Rellegesc un dels seus volums, Recomane tenebres, i elegesc un poema a l'atzar.


M'he de morir en un calfred d'aquests
i jo no em vull morir en un calfred.
Colpejaran les dents contra les dents,
i no hi haurà cap bri i serà una vida,
la meua vida sola entre les dents
impacients, magnífiques, terribles
com si fossen gillettes de marbre, i jo
no em vull morir en un calfred d'aquests
i jo em vull confessar, vull tenir temps
de confessar açò i allò i allò,
i jo em vull confessar i rebre Déu,
i fer, parlant amb Ell, el meu viatgge,
i anar i anar i anar... I hem de morir.
I tindrem a l'espatlla una paret
tota blanca de calç, de molta calç,
i encara hi haurà calç per a escampar-la
per damunt nostres cossos quan caiguem,
i ens tallaran d'un colp en el bescoll
l'arrel del mal de cap, d'aquest terrible
mal de cap que tenim i no se'n va
i ens puja des d'aquí, des del bescoll,
com una bala que no pot obrir-se
pas i s'obstina, s'obstina debades
foradant l'os com un billamarquí.
I jo vull rebre Déu i crec en Déu,
i es fa tard, i es fa tard, i cada dia
resten menys dies per a dir que crec
en Déu i dir a Déu i dir allò
que dec dir, i no dir allò que no
dec dir, i dec aprofitar els dies,
car són tantes les coses que he de dir
encara, encara, i resten tan pocs dies...!

divendres, 26 de març de 2010

Sentencias del Tata viejo. Dedicat als amics

Fa temps li vaig prometre a l'amic Nire que un dia, quan tornés a casa i pugués disposar de la meua fonoteca, li passaria aquest disc de los Sabandeños, Sentencias del Tata Viejo, un dels bons LPs, entre els molts bons que aquest grup té.

I avui, que ja porte quasi tres mesos a casa, que m'he comprat per un preu raonable un plat amb sortida USB, i que puc disposar al meu ordinador Linux d'un programa d'edició de sons, Audacity, amb el qual reduir-li bona part del soroll que els meus pobres i molt gastats discos han anat acumulant, puc fer-ho.

Així que aquest disc el dedique a Nire, i a tots els components del club de la cançó que, per manca de temps he abandonat.

Que el gaudiu, Nynaeve i Cristina i Rosa i Lola i Nire i Frederic i tants i tants que em deixe


Pongan el oido, paisanos. Milonga



Pongan el oido paisanos
a lo que voy a decir
porque les quiero alvertir
que del mundo en el concierto
les conviene hacerse el muerto
pa que les dejen vivir

Cuatro edades cumple el hombre
al cabo de haber vivido
la inocencia en que ha nacido
poco después la esperanza
la dicha que nunca alcanza
y por último el olvido.

Por desdenes en amor
se achican siempre los flojos
y hay mujer muerta de antojos
que no da consentimiento
güena china y perro hambriento
dicen que sí con los ojos

Las curanderas de empacho
conocen midiendo ombligos
otros aprecian el trigo
por el peso de sus granos
yo digo que es mal cristiano
quien siempre muda de amigos

El dolor educa al hombre
y es el que lo hace más juerte
no te quejís de la suerte
ni andís llorando querellas
que al fin y al cabo las huellas
llevan todas a la muerte

La mulata hace lugar
pa su amor en la cocina
mas cuando vuelve una china
de su honor por sus cabales
al ñudo son los candiales
y los caldos de gallina

Cantan poco y comen mucho
gorriones loros y tordos
no li hagás los oidos sordos
al hambre de tu aparcero
come poco, al matadero
llevan antes a los gordos.

El del chancho es mal ejemplo
imitarlo no debés
pa mi ver vive al revés
por la malicia del hombre
que lo engorde no te asombre:
pa comérselo después.

De noche en la pulpería
pasan muchos divertidos
pero sabe el buen marido
que eso mata la alegría.
Ave que canta de día
busca temprano su nido.


La amistad es como el vino. Tonada



La amistad es como el vino
mejor cuanto más añeja
una conducta pareja
hace a los hombres amigos
y son más dulces los higos
de la higuera que es más vieja

La fatiga y el cansancio
del que cumplió su jornada
dejando tierra labrada
es lo más feliz que existe
y no hay cristiano más triste
que el cansao de no hacer nada.

Una ciencia es el querer
de muy matrera fortuna
el que es juerte quiere a una
y a su gusto se acomoda
el flojo las mira a todas
y no es feliz con ninguna

No dejés de ir a la feria
porque te asuste el gentío
alza el agua de tu río
aunque alharaquen los pavos
donde pasan toros bravos
queda un solo plumerío

Publicando sus proyectos
todo tonto se babea
con palabras se bolea
y nunca llega su hora
la gallina ponedora
pone y después cacarea

Esto que doy por consejo
me lo digo muy seguido
"nunca te alejes del nido
si querés vida dichosa
el fin del muerto es la fosa
y el del ausente el olvido"

El que es pobre en lo que caiga
se tiene que conchabar
si no querís trabajar
no andís pidiendo que llueva
no le pidás botas nueva
al que te mande a bailar

No hay dicha que dure siempre
ni mal que el tiempo no borre
sépalo el hombre que corre
por la vida como loco
piedra a piedra y poco a poco
se hace más firme una torre

Muchas veces la pobreza
reconcilia a las comadres
y no hay nada que les cuadre
mejor que verse en apuros
Pal güen hambre no hay pan duro
ni hijo fiero pa la madre

A unos les suebra riqueza
también a otros la impacencia
unos tienen la prudencia
de alvertir que de mil modos
Dios ayuda más que a todos
al que hace las diligencias

Se precisan mil astucias
pa vivir entre la gente
y no basta ser prudente
pa terciar con buenos socios
El mejor de los negocios
siempre ha sido el ser decente


La vida se va a tirones. Chacarera



La vida se va a tirones
como en el juego del pato
no procedas de arrebato
ni madrugues el tirón
que al fin se encuentra el patón
con l'horma de su zapato

Bien puede que se arrepienta
el que te haya hecho algún mal
pero tenelo a bozal
y cabreado todo el año
que el burro que ha hecho daño
vuelve otra vez al maizal

Hay zonzos muy presumidos
de gallos y dentradores
no te apurís en amores
cuando andís de forastero
El chancho más pachorrero
da los jamones mejores

Al que sudan lo critican
los ociosos en la plaza
pero el músico de raza
va derechito a su atril
y no hay mejor albañil
que el que hace su propia casa

No mezquines la guayaca
mas no peques de suntuoso
no puede ser generoso
el que en los gastos se pasa
Los calditos de la casa
son siempre los más sabrosos

Mas, ande aflueja el cobarde
suele triunfar el bizarro
No andís culeteando el carro
ni al trabajo le retobes
Jamás cortarás adobes
si no te ensucias con barro

No te aproveches del chico
ni agarrís parada al vuelo
y si afluejan el anzuelo
no esajeres tus alardes
porque es cosa de cobardes
golpiar al que está en el suelo


Si sabís templar las cuerdas. Cueca



Si sabís templar las cuerdas
pa ser cantor preparate
y en el fandango acordate
si hay por medio algunas nagüas
Que unos calientan el agua
y otros se toman el mate

No te andís haciendo el ancho
-no tenís cuero bendito-
ni se te haga que a tu grito
te han de dar cancha carpida
Acordate que en la vida
no hay enemigo chiquito

Si alguien te lleva en la armada
no lo dejís que desborde
mas, cuando un curao te aborde
por las copas ya doblao
trátalo como a un mamao
déjalo pastiar, que engorde

No abandones la mujer
que en algún tiempo quisiste
quien de amores no se asiste
vive siempre resentido
desconfia del aburrido
del mentiroso y del triste

Cuenta el hombre enamorao
sus tristezas a la luna
sin saber que es gran fortuna
sufrir por una mujer
y que no hay peor padecer
que no sufrir por ninguna

Defendete de lisonjas
de toda vana apariencia
desconfia si en tu presencia
alguno es muy lisonjero
porque es fácil que en tu cuero
se consuelen en tu ausencia

La vanidá, la soberbia
y el miedo, aconsejan mal
Ha de saber el mortal
en ocasión de un enriedo
no tenerle miedo al miedo
que más miedo le va a dar

Yo enumero las virtudes
asegún su calidá
primero está la bondá
del corazón del cristiano
que nunca niega su mano
a un'obra de caridá

No hay como andar en la mala
pa ver claritas las cosas
Las gentes son caprichosas
y yo hi oido en los velorios
después de los responsorios
las chacogtas más graciosas

La juventú es pa vivirla
entre caricias y besos
Luego vienen los trompiezos
pero hay que ser bien mandao
a flete que ha trabajao
no le faltan sobrehuesos

Por tu aguante en el trabajo
has de medir tu valer
no enderieces a comer
como chancho pa'l afrecho
para alquirir tu derecho
antes cumplí tu deber


A juerza de rodar tierra. Milonga



dijous, 25 de març de 2010

I de la Cospedal què?

Astorat estic de les reaccions que l'última brofegada del senyor Mayor Oreja està suscitant en els media.

Tot lo món parla ahir i avui de la insensata parida de l'eurodiputat del Pp, però a qui li pot estranyar a aquestes altures de la pel·lícula les deposicions de l'insigne personatge?


Si fins i tot, el dinosaure Fraga, don Manuel, ha hagut d'eixir al carrer a dir que aquestes declaracions li semblen inversemblants.

Tot lo món parla de la falta de definició del senyor Rajoy, amb el seu etern ball de sí però no, i de no però potser... Gallec al cap i a la fi, que diria la també insigne i compatriota senyora Díez (Rosa)

Però encara no he sentit ningú demanant que la senyora Cospedal, secretària Peperina rectifique les seues (no sé com denominar-les) paraules, explicant-nos que no tenen proves fefaents (fehacientes) d'allò que el senyor Oreja ha dit. Quina barra, cristo, quin desficaci!

O siga que, si no ho he entés mal, les declaracions de l'eximi eurodiputat són compartides per ella, encara que no ho diga en públic per no tindre suficients proves de l'animalada proferida.

I dic açò des del meu pregon convenciment, sempre manifestat i mai no amagat, que la sortida final d'aquest atzucac en que estem immersos per les restes d'aquesta banda de criminals en que s'ha acabat convertint l'ETA passarà per una negociació final on aquests abandonaran formalment les armes, i el govern de torn en aquell moment es comprometrà a tenir una certa compassió envers aquells que mostren un cert penediment.

Més encara, tinc la secreta esperança que aquesta darrera negociació, o acord, o compromís, o com li acabem dient, serà amb un govern de dretes, o siga amb un govern dels coreligionaris d'aquest preclar senyor Oreja, el de les desmesurades i calumnioses declaracions.

dijous, 18 de març de 2010

Administradors de "La Comunidad" vs Casajuntoalrio. Un altre atemptat, un més, a la llibertat d'expressió.

Fa temps, vaig deixar de publicar a la plataforma de "El País" per una sèrie de motius tècnics i no tècnics, on es barrejava la dificultat de publicar i editar amb els descontentament per certes decisions i intromissions dels administradors-censors, no només inadmissibles sinó, allò que és molt pitjor, innecessàries.

Avui, me n'assabente que Carlos, a qui he tingut la sort de conéixer personalment durant la meua curta estància a Saragossa, ha estat censurat pels seus comentaris sobre certs israelís-sionistes-jueus (de religió)

No sempre he coincidit amb les seues apreciacions, malgrat que jo també em considere hereu d'una certa tradició esquerrana-àcrata-lliberal-antinazi, però en aquest cas la censura em sembla inoportuna i inútil. Haguessen censurat Saramago que, diu el mateix, generalment amb més virulència?

Em considere descendent de jueus per motius que a mi em semblen evidents, però això no m'ha impedit mai posar-me al costat de les víctimes dels israelites sionistes i imperialistes.

No disculparé mai -no crec que tinguen perdó- els fanàtics musulmans que han fet del terrorisme la seua professió, però entenc i compartesc la ràbia que porta els desposseïts a fer-ne cas dels fanàtics i immolar-se amb l'esperança d'un cel que no existeix, en el nom del qual, tantes barbaritats tots hem comés.

I allò que no entendré mai és que, un estat que es volia democràtic, s'haja convertit en un femer putrefacte on els ultra-religiosos jueus es permeten controlar les vides dels seus i dels contraris.

I m'esborrona veure com un diari que, per mi, sempre ha estat de referència, vaja a poc a poc esdevenint un diari partidista més, donant cabuda a la censura.

Deixe aquí el text de Carlos, vinclat però també transcrit, per si acaba acomplint-se l'amenaça, i desapareix.

El blog casajuntoalrio ha sido censurado por los administradores de La Comunidad de ELPAÍS.com. Bajo la amenaza de borrado, se me ha exigido que retirara varias entradas relacionadas con el sionismo e Israel.

Los posts han estado publicados varios días.

En los tres posts que se me exigió retirar ayer hablaban personas de religión judía.

Uno de ellos consistía en la carta de renuncia al premio nobel enviada al comite noruego para pedir la retirada de su candidatura y una entrevista en la cual Mordejái Vanunu , el candidato, explicaba, ya que fue ingeniero nuclear en la planta atómica de Devona, la escalada nuclear Israelí que en 1986 ya contaba con bombas de hidrógeno y 200 bombas atómicas.Decía, que no quería compartir el premio con Shimon Peres,principal artífice de esa escalada nuclear .

Mordejái Vanunu es israelí y descendiente del exterminio nazi.Fue secuestrado por el Mossad, llevado a Israel y ha cumplido 18 años de cárcel.Actualmente no se le permite salir del país.

En otra entrada me hacía eco de la Liga judía antisionista,donde personas de religión judía criticaban y denunciaban las políticas sionistas y de Israel contra los palestinos.

También eran judíos y,supongo, muchos israelís.

En el tercero retirado ayer, tan solo había copiado, literal,un copia-pega, la disertación sobre el sionismo de una página para maestros judíos donde se decía que para algunos sionistas Teodoro Herzl era el premesías y que estaban a la espera de la llegada del mesías porque Israel era la promesa cumplida que lo anticipaba.

En los tres casos han censurado las palabras de personas de religión judía.

El sionismo tiene miedo a la verdad y a la opinión libre.

A cualquiera, que no sea judío,es fácil lanzarle la acusación de antisemita y ,acto seguido, la de nazí. Conmigo se viene haciendo desde siempre sin coseguir que sus provocaciones, las de los propagandistas proisraelís , en general tan malinformados como malintencionados, surtan efecto. (En otros casos a los mismos propagandistas le ha salido bien la provocación embarullante consiguiendo el borrado completo de algún blog como el de María Jesús.En ese caso los sionistas usurpaban su identidad en su ausencia y escribían diálogos groseros entre ellos para descalificarla. Hay otros blogs que les ocurrió algo parecido). Yo he borrado muchos de esos comentarios y he procurado no entrar en el juego.

En los posts censurados no se podía llamar a Mordejái Vanunu,lógicamente, antisemita , antijudío o nazi ,ya que era hijo de supervivientes de los campos de concentración. Tampoco tiene mucho sentido llamar antijudío a judíos militantes como los de la Liga Antisionista...y ¿que decir ante las palabras de los instructores judáicos representantes del pensamiento de pura cepa sionista? La posibilidad de marcarlos como antisemitas era muy limitada y a la vez los propios textos eran, son, muy ilustrativos sobre el sionismo y lo que se cocina en Israel.Por eso y ante la dificultad de emplear la técnica de demonizar como nazi a cualquier crítico molesto,se presionó y se utilizó la fuerza sobre el diario para que fueran retirados.
Pero..., en ninguno de los 2400 post que tiene este blog hay apológía de la violencia.Más bien al contrario.

Tampoco antijudaismo (sólo en la medida en que soy anti sectas, religiones y organizaciones secretas).
No hay antisemitismo ,ya que los semitas es un grupo amplio y que incluye personas de diferentes paises y religiones.Todavía hoy,no sé muy bien quienes son semitas.

A veces el blog se expresa vehemente y provocador,como recurso formal, para generar ese respingo que permite cuestionarse ciertas cosas y ver algo más allá.

Creo que he repetido esto en mi blog más de 1000 veces. No ha servido para frenar el acoso al blog y, finalmente, han conseguido que los administradores me obligaran a retirar los posts.
Tampoco soy un nazi,todo lo contrario. Aunque que creo que hoy día no sirven los clichés antigúos, vengo de la izquierda que se dejó todo en la lucha contra el franquismo y estoy orgulloso de ello.Hoy me considero anticapitalista,social,democrático e independiente. El totalitarismo de cualquier género es mi enemigo natural, que no le quepa la menor duda a nadie. Los embaucadores y propagandistas que acuden al blog son los que mejor lo saben , se reparten por igual nazis y sionistas,realidades hermanas.Vienen siempre al blog porque se saben descubiertos.
En el afán de buscar la verdad me he remitido siempre ,a la barbarie objetiva que ejerce Israel contra los palestinos ,noticias, entrevistas, estudios o datos siempre contrastables, como en todos los posts,.

Pero se me prohibe el paso. Habitualmente cuando a alguien se le corta la libertad de expresión es porque lo que dice puede poner en evidencia algo que no es cierto y se está vendiendo como tal, se obtiene un rédito de esa mentira y ,claro, la verdad incomoda... O simplemente porque los argumentos de la otra parte son escasos, prefabricados, falsos o malintencionados.

La verdad no necesita prohibiciones porque se sostiene sola.Pese al inmenso poder mediático y la desinformación vertida entorno al asedio y masacre sobre Gaza, la verdad aflora. Todos vimos en TV los bombardeos sobre Gaza y todos tenemos una opinión ,moralmente hablando, sobre ellos y sus ejecutores.

Pero la realidad es que, pese a no tener ningún poder, mis investigaciones y mis entradas molestan al sionismo y a los propagandistas pro israelís que parecen abundar entre los lectorers del diario ;se me censura y prohibe hablar sobre ciertos temas. No hace falta decir que es el fin de la información y el comienzo de la dictadura del pensamiento.

Pese al golpe que supone para el blog y a que me cierran puertas no estoy deprimido ni bajo de ánimos porque mis sentimientos respecto a lo que hago son claros y diáfanos. Soy antinazi y antisionista, pacifista,creo en la solución dialogada de los conflictos y no apoyo ningún tipo de violencia.Por eso soy totalmente contrario a lo que Israel representa en cuanto a su manipulación mediática para esconder sus ansias imperiales y la violencia indiscriminada que ejercen contra los palestinos.

Y si no puedo escribir lo que honestamente y desde el centro de mi corazón pienso, lo que descubro o lo que creo...¿Qué sentido puede tener el blog?

¿Qué hago aquí? ¿Qué hago si en cualquier momento alguien que no conozco puede escribir un mensaje amenazante y obligarme a retirar de circulación mis pensamientos, sentimientos,investigaciones...,si alguien puede silenciar lo que yo soy?

Este post huele a despedida, lo sé, y tal vez lo sea. Y lo siento por lo que este acoso significa, porque es un reflejo del recorte de libertades en marcha en el mundo, porke significa un golpe bajo a la libertad de expresión y además porke no me pierdo yo exáctamente sino que perdemos todos. No temo por mí,ni por el blog porque nadie tiene la llave para cerrar lo que somos. Nadie puede encerrarme ni a mí ni a nadie, nadie tiene ese poder si nosotros no se lo otorgamos. No hay puertas para cerrar ni puertas para escapar,todos estamos en un permanente adentro. De hecho está situación
me sirve para iniciar colaboraciones con otros medios y plataformas. Nada quedará por decir...Sereis informados.

De momento no publicaré más artículos el La Comunidad de blogs de elpaís.

Sea mi silencio la protesta ante la censura .

Por la libertad de expresión y opinión.

Carlos (casajuntoalrio)

dijous, 11 de març de 2010

11 de març in memoriam

Aquell dia, com de costum, baixava cap a Madrid, mig endormiscat, a l'autobús 631. De sobte, una notícia a la ràdio ens desvetlla a tots: un atemptat a Atocha ha deixat una fotracada de morts i ferits. Atocha, Alcalá, les increïbles informacions se succeeixen sense aturador.

Primera pensada: "Ja han tornat a votar els fills-d'una-puta-d'Eta".

Donant de fa molts i molts anys, intente posar-me en contacte amb la Creu Roja. les línies estan col·lapsades.

Arribe a l'intercanviador, les cares llargues són legió, s'encomana la tristor.

Al metro, s'ha instal·lat el silenci, la gent escolta les ràdios, els ulls s'humitegen.

Arribat al treball, comentaris, silencis. Primers dubtes sobre l'autoria. Al cafè, tinc la gosadia de dir-li a un company, evidentment molt millor informat que no jo, que no era possible, que no era creïble que el govern no ens estigués dient la veritat, quan deia que havia estat Eta.

Contacte per fi amb Creu Roja, prenen nota i agraeixen. Si em necessiten ja em cridaran. Parle amb la dona. El meu fill Enric, voluntari de Creu Roja, ha estat cridat al Centre de Majadahonda, per ajudar en l'atenció telefònica.

Eta nega tindre res a veure. El govern continua insistint. Les notícies van emergint, a poc a poc. Aquella nit, el meu fill, esgotat, plorós, desfet, em contaria que ha escoltat una conversa de la policia la qual ja seguia la pista dels islamistes.

Entre a Internet. Le Monde, Il Corriere de la Sera, la pista islamista està consolidada. El govern ens continua mentint. L'endemà em disculparé amb el meu company. Me'n vaig a gitar-me. Demà serà un altre dia.

O no.

Hem inaugurat l'era de la mentida institucionalitzada.

Sis anys ja amb aquesta pudor a merda, amb aquesta divisió entre aquells que creuen als uns i aquells que creuen als altres, sense mai deturar-se a pensar per ells mateixos. Sis anys d'insults, i de menyspreus, i d'oblits, desqualificacions que acaben desqualificant els propis desqualificadors.

Víctimes, familiars, tots nosaltres. No ens ho mereixíem. No, no ens ho mereixem.

dimarts, 9 de març de 2010

La cultura. Francesc Pi de la Serra

Parlen avui els diaris de la dimissió de Román de la Calle, director del Muvim, i de les manifestacions en el seu favor i en contra del president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, senyor Rus.

Vilaweb
Levante
El País

Trist, tenebrós i bròfec personatge aquest, com tants i tants que ens acompanyen (i, per desgràcia, votem majoritàriament i amb tot el dret ens manen i ens manegen) en aquestes províncies que podrien haver estat país. Em ve ara a la memòria la profètica consigna dels anys de la transició: "País Valencià, serà o no serà".

Com sol passar només dimiteix aquell que no voldríem i no s'ho mereix, obligat pel seu honor, mentre que aquells que millor estarien picant pedra, continuen donant-nos increïbles (i indecents) lliçons de no sé quantes coses.

I en veient les pancartes que lligaven cultura i censura he recordat la cançó de Quico Pi de la Serra, La cultura, iconoclasta com totes les seues, ens relativitza açò que està passant. Perquè, no ens enganyem, aquestes fotos censurades, no són més que una de tantes barrabassades de les que acostumen els nostres benvolguts dirigents a fer-nos. Com em deia un conegut, "lo que jode no es que te den pol culo, es el aliento en el cogote"




LA CULTURA

Francesc Pi de la Serra


Cultura rima bé amb literatura,
amb amargura, cura i aventura,
amb pura caradura i amb censura,
amb futura obertura i dictadura,

amb captura, paüra i amb tortura
amb pintura, arquitectura i escultura,
amb clausura, tonsura i vestidura,
amb pastura, atura i amb verdura,

amb conjura, cura i musculatura,
candidatura i caricatura,
amb cintura i amb magistratura,
amb criatura, usura i confitura,
amb mesura, amb mesura.

Cultura és una paraula delicada,
tan perillosa com la dinamita,
generalment en manca més que en sobra,
generalment tothom en necessita.

Cultura jo no en faig, jo tan sols canto
cançons de gust dubtós -m'ho han dit a voltes-,
d'altres han opinat que sovintejo
amb certes paraulotes poca-soltes.

Jo crec que la cultura, i que em perdonin,
té més a veure amb gana que amb Beethoven,
si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,
sense ni haver sopat, ni que us estovin.

La cultura és usada pels dos bàndols,
els que la van desfent sense manies
perquè fa raonar i no és rentable,
els campanuts tibats que se la guarden.

No cal que us capfiqueu, us repeteixo,
que abans s'ha de menjar, jeure i pair;
després, ja en parlarem si en teniu ganes,
que ningú s'ha ferit per no llegir.

Més tard diran que sóc contradictori,
què és el que vull dir amb això, vosté mateix,
jo em faig la meva cuina i si li agrada,
si en vol venir a menjar, el convidaré,

jo em faig la meva cuina i si tens gana
i m'ho demanes bé, te'n donaré;
en fi, per un preu que crec raonable,
podràs mastegar un sol, la, si, do, re.

diumenge, 7 de març de 2010

Molts anys i bons, Nina

Avui, si no vaig errat, fa anys Nina, així que aprofite per dedicar-li aquesta cançoneta de la Guillermina Motta: "Vull plorar com la Soraia"

Molts anys i bons, Susanna.




VULL PLORAR COM LA SORAIA

Si una és pobra i no té res
el desconsol que li és permés
no és ni emfàtic ni elegant
ni pot ser gaire exhuberant
Ha d'ésser controlat
ha de pitxar el fre
és un dolor privat
no en parla cap paper
Com la Soraia vull plorar
amb desconsol superlatiu
plorar com una emperadriu
com favorita de sultà
Jo vull plorar amb decorat
plorar amb tots els requisits
viure el meu drama com la Lizz
com una viuda de magnat
jo vull plorar sense estalviar
com la Soraia vull plorar
com l'ex-muller del Xa

Si una no cobra dividends
té molt poc temps pels sentiments
no en pots fruir la intensitat
s'et cremaria l'estofat
no em puc acostumar
és massa inhumà
en el pitjor disgust
a penes trobes gust
com la Soraia vull plorar
vull gemegar sobre coixins
que m'acompanyin violins
com la germana d'un paixà
jo vull plorar com la Begum
sense ulls vermells sense ensumar
no vull plorar fent el dinar
no vull plorar com de costum
jo vull plorar sense estalviar
com la Soraia vull plorar
com l'ex-muller del Xa

Com la Soraia vull plorar
vull exhibir el meu patiment
amb luxe sumptuosament
i no plorar com sempre en va
vull plorar com la Margarett
vull proferir gemecs semblants
vull plorar perles i diamants
o és que potser no hi tinc dret
jo vull plorar sense estalviar
com la Soraia vull plorar
com l'ex-muller del Xa.

QUIERO LLORAR COMO LA SORAYA

Si una es pobre y no tiene nada
el desconsuelo que le está permitido
no es ni enfático ni elegante
ni puede ser muy exhuberante
ha de ser controlado
ha de pisar el freno
es un dolor privado
del que ningún periódico habla
Como la Soraya quiero llorar
con desconsuelo superlativo
llorar como una empreatriz
como favorita de sultán
Yo quiero llorar con decorados
llorar con todos los requisitos
vivir mi drama como la Lizz
como una viuda de magnate
yo quiero llorar sin ahorrar
como la Soraya quiero llorar
como la ex mujer del Sha.

Si una no cobra dividendos
tiene muy poco tiempo para los sentimientos
no puedes gozar la intensidad
se te quemaría el estofado
no me puedo acostumbrar
es demasiado inhumano
en el peor disgusto
apenas encuentras gusto
como la Soraya quiero llorar
quiero gemir sobre almohadones
que me acompañen violines
como la hermana de un pachá
yo quiero llorar como la Begum
sin ojos rojos sin sorberme los mocos
no quiero llorar mientras cocino
no quiero llorar como de costumbre
quiero llorar sin ahorrar
como la Soraya quiero llorar
como la ex mujer del Sha.

Como la Soraya quiero llorar
quiero exhibir mi sufrimiento
con lujo suntuosamente
y no llorar como siempre en vano
quiero llorar como la Margaret
quier proferir gemidos parecidos
quiero llorar perlas y diamantes
o es que acaso no tengo derecho?
Yo quiero llorar sin ahorrar
como la Soraya quiero llorar
como la ex mujer del Sha.

Fragments d'un any. Les fotos censurades

Això era i no era que la Unió de Periodistes Valencians havia muntat una exposició al Muvim (Museu valencià de la innovació i la modernitat) anomenada "Fragments d'un any" (Un consell per a forasters i indígenes despistats, el Muvim sol tenir molt bones exposicions).

L'exposició constava d'una bona col·lecció de fotos publicades en la premsa durant tot l'any passat.

Aquesta exposició, no obstant, serà més recordada per les fotos que el poder valencià, aquesta vegada representat pel president de la diputació de València, senyor Rus, s'ha dignat censurar.

Fotos censurades que, sense cap culpa per la seua part, es faran ben famoses:



Senyor, senyor, quina creu...!

I quina ingratitud...


d?aquesta no endevine el motiu de censura
Estarà recordant el ranxo de Bush?

Això són jaquetes ben cosides...

La parella feliç

La fiesta nacional ara ha estat declarada BIC a Madrid i a València

Millor quedat dins del cotxe, xiquet

i Garzón què hi feia escoltant-los?

Massa gent, millor ho amaguem.

dijous, 4 de març de 2010

Correa vs Garzón. Quin desori

L'altre dia, en aquest mateix bloc, parlava sobre que el senyor jutge Garzón (D. Baltasar) es mereixia probablement un Guiness World Record.

No ho sé, però em resulta difícil de creure que un jutge puga ser sotmés a tres processos simultanis per la instància superior (i suprema) del país on exerceix.

Avui, una altra notícia em corprén. El senyor Correa, digne representant (pressumpte, això sí, com el pernil portuguès) de la màfia indígena, actualment en presó per (pressuntament) subornar a tort i a dret tot aquell polític que el pugués afavorir, s'afegeix (s'hi persona) a la querella muntada contra el jutge estrella (i bastant estrellat per cert) per haver-se atrevit a espiar les converses, a la presó estant, amb els seus advocats.

Fins aquí tot avorridament normal: cadascú té dret a defensar-se (i a mentir, si ets l'acusat) tant com li convinga.

La cosa que no em sembla gens normal és que el tribunal accedesca a aquesta (pressumpta) animalada.

Tot fa pensar que estem assistint a una voladura controlada dels darrers vestigis de justícia en els alts tribunals d'aquesta cosa a la que diem Reino de Espanya.

I tot sembla que amb l'ànim de repetir amb aquest cas Gürtel, allò que ja veiérem passar amb el cas Nasseiro. Qui s'en recorda al dia d'avui del jutge Manglano i de com li van invalidar les proves evidents que havia anat acumulant?

Hi ha qui hi veu la mà de Trillo-Figueroa (el germà del que està a la presó, no sé si m'explique).

Pot ser.

L'Obra encara té molta força, malgrat que altres sectes destructives ja l'estiguen encalçant.

El cas Nasseiro - Manglano va conseguir que una certa gent que hauria d'haver acabat a presó, arribés inclús a ser anomenada "Molt Honorable".

Em tem que el cas Correa - Garzón tindrà el mateix final, aquest cop amb un "Molt Honorable" successor de l'anterior en ple exercici del poder.

Vull dir que més que per Garzón que, -ho reconec i no me n'amague- no m'ha caigut mai gaire simpàtic, em dol per tots nosaltres.

dilluns, 1 de març de 2010

Novembre i Febrer són marit i muller

Novembre i Febrer són marit i muller, o bé, si el Febrer no febreja, tot l'any bogeja.

Hem passat un febrer de llibre, cert, un febrer, amb fred i aigua i neu i vent.

I quin vent, cristo! Despús-ahir a la tarda, tornant de Pradilla cap a Madrid, a l'altura de Sigüenza, les ventades quasi quasi ens treien de la carretera. I això que portàvem carregat el cotxe...!

Però volia comentar una curiositat que he llegit avui. Per què Febrer, el pobre, només té 28 dies?

Sembla que tot ve del meu tocaio Julius Cèsar.

Quan el primer cèsar va implantar el seu calendari, tan exacte, per cert, que només ha calgut corregir-lo en un dia cada quatre-cents anys, el senat romà, en premi, li va donar el seu nom a un dels dotze mesos, el cinquè, l'actual Juliol. (I és sembla que l'any romà començava al març, per això el nom de desembre, perquè era el mes desé).

I quan el seu successor, el diví August (el fundador de Caesar Augusta, actual Saragossa) fou divinitzat en vida, li van donar el seu nom al sisè mes. Però aquest sisé mes, com que era par, només tenia 30 dies, cosa denigrant, com tothom pot veure, per al diví imperator August. Per tant, li'n donaren també 31 dies, a costa del pobre febreret que, per ser l'últim del calendari, ja només li'n quedaven 29, i ara, a partir de la reorganització de l'agost, 28.

I aquesta és la trista història d'aquest mes del que també diuen:

febrer mentider, si un dia és dolent, l'altre també