1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dilluns, 31 de maig de 2010

Qui els aturarà d'una punyetera vegada?

Deu morts, setze?

Un nou acte de pirateria assassina, un nou crim, un nou assassinat.

El "poble elegit" tantes vegades perseguit i al que tants cops hem defès, assumeix novament el paper de botxí, i mata, i mata, i mata, i mata.

No tenen perdó. No podem perdonar-los. Pel seu propi bé, no devem perdonar-los.

Cal que actuï la justícia penal internacional. Cal que els seus dirigents assassins no puguin abandonar el país. Cal que el país se'ls hi converteixi en una presó sense escapatòria possible.

Maleïts siguin.

divendres, 28 de maig de 2010

El club de las canciones. De película

Quan he vist el tema proposat per Gales per aquesta setmana: "De pel·lícula" immediatament m'ha vingut a la memòria aquesta cançó de Paolo Conte, Sandwich man, a la qual, des que la conec, sempre he trobat reflectida una part important de les meues tímides i dubitatives adolescència i joventut.




Sandwich man. Paolo Conte

Se mi dici che tu mi ami non ci credo però,
è un peccato se non mi ami, questo almeno lo so
sandwich man, sandwich man
cartellone di cinema che passeggia per la città
sandwich man,
sono io, sono io caricato di immagini
che mi dan le vertigini, sono io
sento la mia vita che sta diventando un film
sì, ma l'ho già visto e non mi piace questo film...
c'era musica e pianto e lui diceva: "è colpa mia"
c'era sogno e possesso e lei diceva: "è colpa tua"
voglio gli indiani, non voglio l'amor!


Em dius que m'estimes, no m'ho crec, però,
llàstima si no m'estimes, açò si que ho sé
home anunci, home anunci,
cartell de cinema passejant per la ciutat
home anunci,
això sóc jo, carregat d'imatges
que em fan vertigen, sóc jo,
que sento la meua vida esdevenint un film
sí, però ja l'he vista i no m'agrada aquesta pel·lícula
hi havia música i plors i ell deia: "És culpa meua"
hi havia somni i possessió i ella deia: "És culpa teua"
vull una d'indis, no la vull d'amor.

Dices que me quieres, pero no me lo creo,
qué pena que no me ames, lo tengo muy claro
hombre anuncio, hombre sandwich
cartel de cine paseando por la ciudad
hombre anuncio,
eso soy yo, cargando imágenes
que me dan vértigo, soy yo,
sintiendo mi vida transformarse en una película
que ya he visto y no me gusta
Había música y llanto, y él decía "Es culpa mía"
había sueño y posesión y ella decía "Es culpa tuya"
prefiero una de indios, no quiero el amor...


Ha parlato lui prima e adesso lei parla per due
"io, non sono una cima"...forse sì, parole sue...
voglio gli indiani, non voglio l'amor!


Primer ha parlat ell, i en acabant ella ha parlat per dos
"jo, no sóc millor" Potser, les seues paraules...
Vull els indis, no vull l'amor!

Primero ha hablado él y luego ella por los dos
"yo, no soy mejor" Quizás sus palabras...
prefiero los indios, no quiero el amor!


"che peccato che non mi ami", che peccato però...
stanno lì mani nella mani senza dire di no...
parli tu, parlo io...trascinando per la città
le parole del cinema...parlo io...
parla tu, parla tu...tanto io mi nascondo qui
in un sandwich della reclame...parlo io...
la domanda è rosso fuoco e la risposta è blu
la domanda è rosso fuoco e la risposta è blu
sandwich man, sandwich man...
sandwich man...


"Quina llàstima que no m'estimis" quina llàstima, però...
ens agafem de les mans sense dir res...
parles tu, parle jo... passejant per la ciutat
paraules apreses al cinema... parle jo
parles tu, parles tu... mentre jo m'amague ací
rere un cartell de publicitat... parle jo...
la pregunta és al roig viu, i la resposta és freda
la pregunta és al roig viu, i la resposta és trista
home anunci, home anunci...
home sandwich...

"Qué pena que no me quieras" qué lástima...
con las manos enlazadas, sin decir nada...
hablas tú, hablo yo... paseando por la ciudad
palabras aprendidas en el cine... hablo yo
hablas tú, hablas tú... mientras yo me escondo aquí
tras un cartel de publicidad... hablo yo...
La pregunta está al rojo vivo, la respuesta es fría
la pregunta está al rojo vivo, la respuesta es azul
hombre anuncio, hombre anuncio,
hombre sandwich...



Però les cançons, no només poden portar sentiments. També, i aquest és el cas, ens poden portar històries. Històries resumides al límit, com un guió cinematogràfic. Històries tan reals que, si tanquem els ulls, ens permeten veure-les en blanc i negre, potser amb unes trèmules pinzellades de color. Com aquesta "Records d'un vençut" de Joan Isaac.




Records d'un vençut. Joan Isaac

Se'l pot trobar en un bar
abraçat a un "suau"
amb els ulls mig tancats
i la boca resseca,
o en un banc verd
d'algun parc retirat, passejant
algun nét del que està enamorat.

Se le puede encontrar en un bar
abrazado a un suave
con los ojos entrecerrados
y la boca reseca,
o en un banco verde
de algún parque retirado, paseando
algún nieto del que está enamorado.

Va néixer quan morí
el segle passat,
fill d'un petit comerciant;
anà a l'escola fins als catorze anys,
després el varen posar a treballar
fent d'aprenent o qui sap.

Nació cuando murió
el siglo pasado
hijo de un pequeño comerciante;
fue a la escuela hasta los catorce años,
luego lo pusieron a trabajar
de aprendiz o algo así.


Encara té a les mans
el perfum de París
d'una amant de vint anys
que l'oblit s'ha empassat
i un "canotier" palla beig
que lluïa als cafès
o als concerts del diumenge al Parc Güell.

Todavía le queda en las manos
el aroma parisino
de una amante de veinte años
que se tragó el olvido
y un “canotier” de paja beige
que lucía en los cafés
o en los conciertos dominicales en el Parc Güell.


I guarda al fons d'un calaix mig secret
algun "Diluvi" molt vell
on dormen mots
que el temps anà desfent.
Ai! si sabéssiu el bé que et van fer
pocs et dirien vençut.

Y guarda en el fondo de un cajón escondido
algún “Diluvi” muy viejo
donde dormitan palabras
que el tiempo fue deshaciendo.
Ay! si supiesen el bien que te hicieron
pocos te llamarían vencido.


Però aquell divuit de juliol
maleït cent mil cops
va robar-te el somrís
i un grapat de companys;
bombes, canons, sang i plor,
testimonis presents
del triomf que et va dur molt lluny d'aquí.

Pero aquel dieciocho de julio
maldito cien mil veces
te robó la sonrisa
y un puñado de camaradas;
bombas, cañones, sangre y llanto,
testigos presentes
del triunfo que lo llevó muy lejos de aquí.


Després l'exili, França, els Pirineus,
gent de costums diferents
i una cremor clavada en el teu pit
que encara espera que torni el teu temps:
tots lluitarem per aquest fi.

Luego el exilio, Francia, los Pirineos,
gente de costumbres distintas
y un ardor clavado en tu pecho
que todavía espera que retorne tu tiempo:
todos lucharemos para ello.

dimecres, 26 de maig de 2010

Lost. Els últims capítols

Anit, per fi, vaig poder veure el doble capítol final de la famosa sèrie, Lost.

Haig de confessar que tenia els meus seriosos dubtes després d'haver-la seguit intermitentment, sobretot aquesta última temporada amb els sobtats canvis de dia i d'hora que Cuatro ha estat practicant.

Però no m'han decebut els guionistes.

Crec, sincerament, que la solució donada a l'illa de la que no se pot sortir, a les contínues reaparicions de personatges prèviament morts, a les vides paral·leles i simultànies a l'illa i als Estats Units, als salts temporals, ha estat digna i coherent, dins de la incoherència general de l'enrevessada història.

Al remat, tot ha consistit en una història de fantasmes en trànsit, fantasmes somiant-se vius encara, fantasmes de morts sobtats ignorants de la pròpia mort, a qui ningú els ha cantat el Bardo Todol que els ajudés a creuar fins a la llum.

I així, sense cap ajuda, aquest grapat de persones que intenta sobreviure (quina ironia per a uns fantasmes) a una illa plena de misteris, anirà establint variables i successives relacions d'amistat i odi, anirà superant diverses proves fins que un dia hauran porgat el seu karma i, tots junts, es trobaran, per fi, en condicions de passar al següent estadi, de creuar cap a la llum, com manen els cànons.

I un agraïment més:

Els guionistes no han deixat cap esquerda possible que els pugui permetre continuar aquesta sèrie des d'on l'han deixada.

Me n'alegre. Els malsons deuen acabar un moment o altre, si no fos així serien insuportables.

Així ens defensa el Fuente de Mora

Me n'assabente avui, d'una heroica resolució de la Consejería de Educación de la Comunidad Valenciana / Conselleria d'Educació de la Comunitat Valenciana en defensa del "nostre" idioma espanyol, tan maltractat pels malànimes (rojos, separatistes, maçons i una mica jueus) com jo mateix, sense anar més lluny.

La història, una de tantes: la d'un col·legi del poble de Picassent, valenciano-parlant, de l'Horta Sud, al costat de València capital, amb les dues línies d'ensenyança en espanyol, el qual, fent cas a les peticions dels pares, demana obrir una línia en valencià. -Ací, com que som un país "bilingüe" no tenim això tan perillós, i si ens ofeguem? de la immersió-.

La resposta de la Consejería/Conselleria, un any més tard, ha estat exemplar, com no es podia esperar altra cosa del consejero/conseller Fuente de Mora/Font de Mora, altrament dit Blackberry Fountain pels seus decrets d'ensenyança de l'EpC en anglès.

En poques paraules ha dit que la introducció d'una línea en valencià en un col·legi que ja en té dues en castellà, desequilibraria el fràgil equilibri entre els dos idiomes, i perjudicaria greument aquest equilibri. En les seues pròpies paraules: "el equilibrio en el normal uso y enseñanza de las dos lenguas oficiales de la Comunitat Valenciana se vería perjudicado en esta población"

Algú s'imagina el rebombori que hagueren montat els Savater, Rosa Díez, i altres figures mundials, -no nacionalistes, of course- si la negativa hagués estat a una línia en espanyol?

I a les pròximes eleccions més vots. Tenim allò que ens mereixem, cada dia ho tinc més clar.

dimarts, 25 de maig de 2010

Si no fos per l'atur... Lladres!



Substituïu Almansa per Borsa i canteu-la a tota veu

LLADRES

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l'aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.

LADRONES

Ladrones que entráis por Almansa
no sois ladrones de saqueo
que montáis la cueva en casa
y desde ella gobernais.

Gobernais con latrocinio
y rapiñais gobernando;
sois tragones de vida larga
que nunca quereis acabar.

Nuestro plato cada día
nos lo volveis a quitar;
lo apartais con elegancia
como si no tuviéramos hambre.

Y con zorruna elegancia
nos habeis forzado a olvidar
que si tenemos la barriga vacía
es por falta de comida.

No se enseña en las escuelas
cómo se hunde un país
porque de esa siembra
continuan recogiendo su fruto.

Hay un licor en la resina
de los antiguos olivares
que enternece la memoria
y aclara la verdad.

Ladrones que entráis por Almansa
no sois ladrones de saqueo
que montáis la cueva en casa
y desde ella gobernais.


Publicat a Le Monde:

Du Royaume-Uni à l'Italie, l'Europe s'engage dans l'ère de la rigueur




Le nouveau gouvernement britannique présente un premier plan d'économies de 7,2 milliards d'euros

Vingt-quatre milliards d'euros d'économies décidées par le gouvernement Berlusconi, un premier plan de 7,2 milliards annoncé mardi 25 mai à Londres par la nouvelle coalition tories - lib-dem... Après l'Allemagne et en attendant l'Espagne, à qui le Fonds monétaire international recommande de mener des " réformes urgentes ", les pays européens présentent l'un après l'autre des mesures d'austérité destinées à réduire leur endettement.

Depuis l'éclatement de la crise grecque, les économies européennes inquiètent les marchés du monde entier. La rigueur ne fait sans doute que commencer.

L'urgence contraint les Etats à des plans d'économies draconiens

L'Italie, le Royaume-Uni et l'Espagne, fortement endettés, prévoient de longues cures d'austérité

La relance attendra. Avec un bel ensemble, les gouvernements des principaux Etats européens sont contraints de donner une priorité absolue à la maîtrise de leurs finances publiques, et s'engagent dans des plans d'économies d'ampleur. Pour plusieurs années. Sous la pression de leur dette, l'Italie, le Royaume-Uni, l'Espagne ont annoncé, ou sont en passe de le faire, des cures d'austérité durables. A Rome, Giulio Tremonti, le ministre de l'économie de Silvio Berlusconi, veut économiser 24 milliards d'euros en deux ans, afin de ramener à 2,7 % du produit intérieur brut (PIB) en 2012 le déficit d'un pays dont la dette dépasse 115 % du PIB.

A Londres, le nouveau premier ministre conservateur, David Cameron, a décidé un premier train d'économies représentant 1 % des dépenses publiques du royaume. Il dévoilera, en juin, un collectif budgétaire plus vaste et un programme économique à long terme à l'automne.

" Culture de stabilité "

Le Fonds monétaire international (FMI) incite Madrid à faire mieux et plus vite pour flexibiliser son marché du travail, " consolider " son secteur bancaire et juguler le dérapage des finances publiques. Le président socialiste du gouvernement espagnol, José Luis Rodriguez Zapatero, s'est pourtant déjà fait violence en consentant à ce qu'il avait promis de ne pas faire : réduire les salaires des fonctionnaires, les pensions des retraités, les aides aux jeunes parents...

Ces gouvernements rejoignent le mouvement engagé par le gouvernement allemand, qui s'est fixé pour objectif, dans sa Constitution, de ramener son déficit public à 0,35 % du PIB à partir de 2016. Pour y parvenir, Berlin devra économiser chaque année pas moins de dix milliards d'euros.

La " culture de stabilité " déclarée " non négociable " par la chancelière allemande, Angela Merkel, aurait-elle gagné le continent ? La France n'a pas encore apporté aussi clairement sa réponse. Le gel des dépenses publiques (hors dette et pensions de retraites) et la baisse de 10 % des dépenses de fonctionnement et d'investissements annoncés par le gouvernement de François Fillon devront peut-être être complétés, quelle que soit l'issue de la réforme des retraites en préparation.

Ces plans interviennent sous la pression des marchés, toujours aussi forte, alors que le plan d'aide à l'euro décidé par les Européens n'a pas levé les doutes. Ils font naître plusieurs interrogations. Les premières concernent les conséquences de ces plans sur la demande intérieure et sur la croissance. Elles ne devraient pas manquer d'animer les prochaines réunions des ministres des finances européens.

Les secondes ont trait aux opinions publiques. La purge grecque, les 20 % de chômage en Espagne, la réforme des retraites en France : autant de motifs de préoccupations pour des gouvernements sous la contrainte. Dans cette crise, les pays de l'Europe du Sud devraient continuer d'occuper le devant de la scène.

Cécile Chambraud

Le FMI plaide pour une réforme profonde du marché du travail en Espagne

Le Fonds monétaire international réclame aussi une consolidation du système bancaire

'Espagne doit réformer d'urgence et en profondeur son marché du travail et son système bancaire si elle veut espérer retrouver une croissance qui, de toute façon, ne dépassera pas 2 % à moyen terme. Le tout en maintenant une sévère politique d'austérité pour réduire les déficits et " asseoir les finances publiques sur une base viable ". C'est le défi en forme de quadrature du cercle que le Fonds monétaire international (FMI) a rappelé au gouvernement de José Luis Rodriguez Zapatero, lundi 24 mai, dans un rapport très détaillé pointant " les difficultés immenses " de l'économie espagnole.

La première priorité fixée par les experts du FMI à l'issue d'une mission dans le pays est de " rendre le marché du travail plus flexible ". L'organisation dirigée par Dominique Strauss-Kahn insiste notamment sur la nécessité de réduire le coût du licenciement pour le ramener " aux niveaux moyens en vigueur dans l'Union européenne ". C'est précisément sur ce sujet qu'achoppent les négociations engagées depuis plusieurs mois entre les partenaires sociaux. Faute d'un accord avant fin mai, le gouvernement socialiste a prévenu qu'il imposerait sa propre réforme.

Cette éventualité pourrait être le déclencheur d'une grève générale, dont les syndicats brandissent la menace depuis l'adoption, début mai, d'un plan de rigueur de 15 milliards d'euros. Il prévoit la réduction de 5 % du traitement des fonctionnaires et le gel des retraites.

" Nous en sommes désormais plus proches qu'il y a une semaine ", a expliqué, lundi, Ignacio Fernandez Toxo, le secrétaire général de la principale centrale syndicale, les Commissions ouvrières (CC.OO). Une grève dans la fonction publique est d'ores et déjà prévue le 8 juin.

Véritable feuille de route proposée au gouvernement de M. Zapatero, le rapport du FMI fixe également comme priorité " une consolidation du secteur bancaire et (sa) réforme pour en renforcer la santé et l'efficacité ". Le Fonds estime que " les risques restent élevés et inégalement répartis entre institutions, concentrés principalement sur les caisses d'épargne ".

Les auteurs du rapport recommandent en particulier de " réduire l'influence politique " à l'intérieur de ces établissements. Cette proximité avec les pouvoirs locaux a été à l'origine de nombreux dérapages de gestion. Elle reste un frein aux fusions entre caisses souhaitées par la Banque d'Espagne.

Le mouvement a commencé. Cinq caisses d'épargne régionales ont annoncé leur association, lundi 24 mai, pour constituer la cinquième entité bancaire. Elles pourront ainsi obtenir l'aide du Fonds de restructuration bancaire (FROB) à hauteur de 1,5 milliard d'euros. Mais dans le même temps, un établissement basque et une caisse andalouse ont annoncé la rupture de leurs négociations, pourtant très avancées. Et deux jours plus tôt, c'est le refus de Cajasur (Cordoue) de s'unir avec une caisse de Malaga qui a obligé la Banque d'Espagne à intervenir en catastrophe pour empêcher la faillite de la première.

Dans son rapport, le FMI ne se contente pas de considérations générales sur le besoin de " renforcer le capital " des caisses. Il suggère que les plus puissantes - La Caixa de Barcelone et Caja Madrid - deviennent des banques à part entière en se convertissant en sociétés par actions contrôlées par une fondation.

Au plus bas dans les sondages depuis qu'il a changé à 180 degrés sa politique économique et sociale, le gouvernement socialiste entend utiliser le rapport du FMI comme un levier pour faire entendre aux syndicats et à l'opinion son nouveau credo. " L'analyse du FMI correspond à celle du gouvernement, a indiqué le ministère de l'économie dans un communiqué. A savoir que la reprise est fragile et que le gouvernement ne doit pas retarder les réformes structurelles annoncées. "

Jean-Jacques Bozonnet

dilluns, 24 de maig de 2010

Se'n passen de bons. Serà per diners?

Ahir mateix em preguntava si no estaven rient-se de nosaltres. Avui, sense anar més lluny, m'arriba la confirmació.

La diputació de València, presidida pel senyor Rus, aquest prohom i alcalde de Xàtiva que s'ha gastat vuit mil eurets de l'ala en go-go girls o similar, mentre les muralles almohades del castell del seu poble amenacen ruïna severa, aquesta mateixa diputació, dic, es permet licitar concursos d'adquisició de material audiovisual a preus de fa dos o tres anys.

Vol dir que, seguint els costums ja establerts en aquest país, -serà per diners?- estan disposats a pagar quatre o cinc voltes més pels aparells electrònics que volen adquirir.

A més, per reblar el clau, aquests concursos estableixen una clàusula que fixa com a quota més baixa la d'un 75% del preu d'eixida, a fi d'evitar "ofertes temeràries".

Ara que, si a aquesta clàusula dissuasòria per aquells que estiguin disposats a oferir un preu "normal" li afegim la clàusula de que els aspirants a subministradors d'aquests aparells, han de ser "veterans", vull dir, que han de presentar 20 certificats de distints ajuntaments d'haver subministrat aparells d'aquestes característiques en els darrers tres anys, la mosca comença a pujar-nos al nas.

Quants subministradors d'aquests aparells podran complir aquesta condició de veterania? Els podrem comptar amb els dits d'una mà? O pitjor encara, com deia Perich, els podrem comptar amb els dits d'una orella?

Dieu-me malpensat però la única cosa que se m'ocorre és aquest refrany tan nostre:

No em fotràs tort, que t'hi veus

diumenge, 23 de maig de 2010

Redéu i quina troPpa

Segur que no estan rient-se de nosaltres?









I no són només els Ppolítics valencians, no.

Rajoy també s'ho està passant de puta mare.



Amb l'agraïment a Levante-Emv i la fotògrafa Marga Ferrer per les tres primeres fotos, i a El País per les dues últimes, la primera de les quals de Carles Francesc, i la segona sense autor publicat pel periòdic.

dissabte, 22 de maig de 2010

Immortalitzar (efímerament) l'immortal James Joyce

Interessant comentari llegit al bloc The Loom.

James Joyce’s Words Come To Life, And Are Promptly Desecrated

O sigui, que han incorporat al genoma sintètic del bacteri Mycoplasma Mycoides, als llocs no transcriptors de proteïnes, les paraules de James Joyce:

To live, to err, to fall, to triumph, to recreate life out of life.”

Llàstima que siguin precisament aquests trossos d'ADN els que més ràpidament muten i evolucionen.

O sigui que, les immortals paraules de l'immortal escriptor, duraran ben poca estona a la colònia de bacteris modificats/creats

I és que, com els agrada jugar a aquests científics...!

divendres, 21 de maig de 2010

El club de las canciones. Puro teatro

La primera cosa que he pensat amb el lema d'aquesta setmana, ha estat en les recents declaracions de Sergio Gamón però clar, no solament no són musicals, sinó que, a més, encara no ha "cantat". Però ja cantarà, i sinó, al temps.

La segona, i a risc de coincidir amb molts companys, ha estat la cançó de la cubana Lupe:


Puro teatro. La Lupe




He pensat després en com vaig gaudir amb aquells primers musicals de Dagoll Dagom, col·laboracions amb Jaume Sisa, que vaig tenir la sort de veure en format reduït, al teatre de la Societat Coral El Micalet, on tan bones estones vaig passar.


Macari. Nit de Sant Joan. Dagoll Dagom




Macari. Sisa

Les «titis» del poble m'esperen a mi.
Macari, Macari, em diuen així.
De nata i de crema, de sucre i de mel.
Macari, Macari, me les menjaré.
«Isetta», coqueta, sigues boniqueta, corre de presseta,
enfila la dreta, la carretera del nord.
Avui és «verbena» i vull anar d'estrena
amb una nena de foc.

Macari, sóc un xava fardon
Macari, sóc un triomfador.
El terror de la festa,
heroi de la vida moderna sense remissió.
De bracets de gitano i cotxes rodonets
m'imagino la meva il•lusió.

Si no m'espavilo, arribaré tard.
Macari, Macari, ens hem d'ajuntar.
Qui són tots aquests? Em recorden algú.
Macari, Macari, nosaltres som tu.
Jo sóc el Macari i no un perdulari tan estrafolari
com aquest bestiari. Aquest rosari de jos.
Això és un deliri o estic fent el «gili».
No hi ha qui lligui aquest món.

Macari, sóc un xava...

Aquesta «verbena» és molt especial.
Macari, Macari, això no és normal.
És cosa de bruixes, aquest embolic.
Macari, Macari, estem repetits.
Doncs mira quin plan, les hores tocant
i els Macaris van
copiant i copiant. Multiplicant els bessons.
I a veure què passa, perquè ara som massa,
i no hi ha places per a tots.

Macari, som uns xaves fardons.
Macari, som els triomfadors.
El terror...

Macari. Sisa

Las "titis" del pueblo me esperan a mí.
Macari, Macari, así me llaman.
De nata y crema, de azúcar y miel.
Macari, Macari, me las comeré.
"Isetta", coqueta, sé buenecita, corre aprisita,
enfila la derecha, la carretera del norte.
Hoy hay verbena y quiero ir de estrena
con una chavala de fuego.

Macari, soy un chava fardón
Macari, soy un triunfador.
El terror de la fiesta,
heroe de la vida moderna sin remisión.
De brazos de gitano y coches redondos
me imagino mi ilusión.

Si no espabilo, llegaré tarde.
Macari, Macari, tenemos que unirnos.
¿Quiénes son todos estos? me recuerdan a alguien.
Macari, Macari, nosotros somos tú.
Yo soy el Macari y no un perdulario tan estrafalario
como este ganado. Este rosario de yos.
Esto es un delirio o estoy haciendo el gili
No hay quien entienda este mundo.

Macari, soy un chava...

Esta verbena es muy especial.
Macari, Macari, esto no es normal.
Es cosa de brujas este follón.
Macari, Macari, estamos repetidos.
Pues mira qué plan, las horas pasando
y los Macarios replicándose y replicándose.
Multiplicando los gemelos.
Y a ver qué hacemos, porque ahora somos demasiados,
y no hay sitio para todos.

Macari, somos una chavas fardones.
Macari, somos unos triunfadores...


I aquest altre musical amb música de Guinovart que els hi vaig veure a Madrid, en una reposició en espanyol, fa pocs anys, encara que ja la coneixia d'haver-la vista a la TV3 quan encara no tenia cap aparell gravador


Mar i Cel. Dagoll Dagom




Himne dels Pirates

Xavier Bru de Sala - Dagoll Dagom

El mar és com un desert d'aigua,
no té camins ni té senyals;
el mar és un desert d'onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.

Les veles s'inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones. (Bis.)

El sol és el senyor del dia,
la lluna és reina de la nit;
sovint s'adorm entre les veles
i al matí no es pot amagar;
aleshores ens fa de bandera
i el sol vol fer-se enrere i fugir.
aleshores ens fa de bandera
i el sol vol fer-se enrere i fugir.

Les veles s'inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones. (Bis.)

El mar serà tot per nosaltres,
ja som senyors i reis del mar;
tots voldran fugir de la lluna
que flameja al nostre estendard;
però per a ells no hi haurà cap clemència,
perquè Al•là ens ha volgut triomfants.
però per a ells no hi haurà cap clemència,
perquè Al•là ens ha volgut triomfants.

Les veles s'inflaran
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones. (Bis.)

I arribarà el dia de glòria,
quan ja no quedin cristians,
que cantarem la gran victòria
dels fidels valents fills d'Al•là;
i aquest mar estimat serà nostre,
serà el mar dels germans musulmans.
i aquest mar estimat serà nostre,
serà el mar dels germans musulmans.

Les veles s'inflaran
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones. (Bis.)

Himno de los Piratas

El mar es como un desierto de agua,
sin caminos ni señales;
el mar es un desierto de olas,
una lucha sorda y constante;
es el mar nuestra tierra firme
donde vivimos arraigados en el viento.

Las velas se hincharán,
el viento nos llevará
como un caballo desbocado por las olas.

El sol es el señor del día,
la luna es reina de la noche;
a menudo se adormece entre las velas
y por la mañana no puede esconderse;
entonces nos hace de bandera
y el sol quiere echarse atrás y huir.

Las velas se hincharán...

El mar lo será todo para nosotros,
ya somos señores y reyes del mar;
tods querrán huir de la luna
que flamea en nuestro estandarte;
pero no habrá clemencia para ellos,
porque Alá nos ha querido triunfantes.

Las velas se hincharán...

Y llegará el día de gloria,
cuando ya no queden cristianos,
en el que cantaremos la gran victoria
de los fieles valientes hijos de Alá;
y este amado mar será nuestro,
será el mar de los hermanos musulmanes.

Las velas se hincharán...


I ja, per acabar, aquesta cançó de l'Ovidi, inclosa al seu disc dedicat al seu poble, Alcoi.



Una nit a l'opera.

Lletra i Música: Ovidi Montllor

Aquesta nit hi ha Liceu.
De l'aristocràcia, palau.
Bell. Ferm. Gran. Senyor.

Prepara'm l'smoking, Romeu.
Vull el cotxe a punt a les deu.
Sabates. Colònia. El bany. Ràpid.

Núria, digue'm si en tens per molt.
Els nervis em tornaran foll.
Tres hores vestint-te. No puc més. No puc!

-Joan Anton, amor meu.
No tinguis pressa, com hi ha Déu!
Només penses amb el teu.

-Arribarem i entrarem sols.
I farem el paper dels nous.
Cols. Recols. Ostres noi.

-Val més arribar tard i bé,
Que no pas fer-hi el pagès.
Ets poc entès.

-Ja t'ho he dit, arribem tard.
Fins els mirons se n'han anat.
Carat. Caracus. Hem fracassat!

-Esperarem doncs l'ocasió,
per a lluir el ressopó.
Som fets per a l'admiració!

-Entra Nurieta al gran palau.
Som al bressol de nostra sang.
"Rango". Fortuna. Classe. Seny!

-Joan Anton, vés quina sort.
Encara hi han mirons de cor.
Fixa't quina colla ens mira.

(Colla.)

El vi i la mala veta,
Fa que ragi l'aixeta.
Mira la senyoreta,
que va ben vestideta.
I mira el senyoret,
que va ben vestidet.

I mireu com nosaltres,
que ens diuen els altres,
caurem en moltes faltes,
i pararem les galtes.
Mentre fem palauets
per aquests senyorets.

I ara mirem.
I ara aplaudim.
Que entren contents
mentre esperem
el nostre temps.

Una noche en la ópera

Esta noche hay Liceo,
de la aristocracia, palacio.
Bello. Firme. Grande. Señor.

Prepárame el esmoquin, Romeu.
Quiero el coche a punto a las diez.
Zapatos. Colonia. El baño. Rápido.

Nuria, dime si te queda mucho.
Los nervios me volverán loco.
Tres horas para vestirte. No puedo más. No puedo!

-Joan Anton, amor mío.
No tengas prisa, por Dios.
Sólo piensas en tí.

-Llegaremos y entraremos sólos.
Y haremos el papel de los nuevos ricos.
Coles. Recoles. Ostras tú.

-Más vale llegar tarde y bien,
que no hacer el payés.
No te enteras.

-Ya te lo dije, llegamos tarde.
Hasta los mirones se han largado.
Caray. Caratus. Hemos fracasado!

-Pues esperemos la ocasión,
nos luciremos en el entreacto.
Estamos hechos para la admiración!

-Entra Nurieta al gran palacio.
Estamos en la cuna de nuestra sangre.
Rango. Fortuna. Clase. Seny!

-Joan Anton, mira qué suerte.
Todavía hay un coro de mirones.
Fíjate aquel grupo como nos mira.

(grupo)

El vino y la mala leche,
hacen que el grifo rebose.
Mira la señorita,
que bien vestidita que va.
Y mira el señorito
como va bien vestidito.

Y mirad como nosotros,
a los que llaman los otros,
tendremos la culpa de todo,
y pondremos la otra mejilla.
Mientras hacemos palacietes
para estos señoritos.

Y ahora miremos.
Y ahora aplaudamos.
Que entren contentos
mientras esperamos
que llegue nuestra hora.

Dit sigui amb tot el respecte que es mereixen (o potser no)

Transcric i subscric aquest article publicat avui a Vilaweb.

Seixanta articulistes avisen el constitucional de la gravetat de la sentència

Signen l'article, publicat a diaris regionals, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Saül Gordillo, Ferran Mascarell, Alfons López Tena, Pilar Rahola, Vicent Sanchis, Vicenç Villatoro...

Un article signat per seixanta articulistes i publicat avui alguns per diaris regionals del Principat informa el Tribunal Constitucional dels perills d'una sentència dura que obligaria els catalans a escollir entre dues sortides: renunciar a les aspiracions nacionals o renunciar a la constitució.

A continuació us oferim l'article íntegre:

'EL DILEMA ESPANYOL

El dret col·lectiu a l'autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com bé sabem, la voluntat de preservar l'autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d'autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l'any 1931, abans que s'aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d'autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d'una dictadura i d'un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s'aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d'uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d'autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l'Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d'alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d'una nova imposició violenta que hagi d'anihilar el seu autogovern. Però Catalunya i amb ella tot l'Estat sí que es troben en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d'Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d'acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut, que és obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma pogués trobar el nivell d'autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d'integració social i d'igualtat d'oportunitats. A l'Estatut de 1979 els catalans van fixar l'objectiu d'arribar a la plena igualtat del català i del castellà "quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya" i al de 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d'integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se'ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s'esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d'autogovern i de govern compartit , Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l'anunciada sentència d'un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d'un episodi d'estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d'autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l'ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l'evolució federal i plurinacional de l'estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l'opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.'

Signants de l'article

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Mn. Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnín, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Àngel Castiñeira, Juli Capella, Manuel Castaño, Jordi Coca, Joaquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, J. M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan F. Mira, Joaquim Montclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro

Molts anys i bons Frederic

Avui fa anys el meu amic -i "quinto"- Frederic-Xarbet.

Malgrat que de vegades m'ha dit que la música no és el seu fort, vull portar-li avui, una cançó que fou famosa als nostres disset-divuit anys, en una versió que no va ser gaire escoltada, però sota el meu punt de vista, molt millor. I que, a més, era l'original.

El grup, Almas Humildes, només va treure dos discs. Un trio que cantava en tres idiomes: espanyol, francès i anglès, l'ànima (humil, supose) del qual era un tal Antonio Resines, si no ho tinc mal entès, cosí del famós actor.

Esper que t'agradi, amic, malgrat l'evident mal estat del disc.




I per si de cas la cançó no t'omple, una recepta que vaig cuinar el passat diumenge, amb previsible èxit, ho jur.

ARRÒS AMB POLP

Arroz de Polvo

Ingredientes:

Para 4 pessoas

1,6 kg de polvo ;
2 dl de vinho tinto ;
150 grs de cebola ;
1,5 dl de azeite ;
2 dentes de alho ;
350 grs de tomates frescos ;
1 pimento verde ;
320 grs de arroz ;
1 ramo de salsa ;
piripiri ;
sal q.b.

Confecção:

Limpe o polvo das peles e lave bem. Depois de lavado, corte em pedaços pequenos.

Descasque a cebola e os dentes de alho e pique fino. Retire os pés os tomates e escalde estes em água a ferver. Depois tire-lhes a pele e as sementes. Corte-os em dados pequenos. limpe o pimento das sementes e corte, igualmente, em pedaços pequenos.

Leve um tacho ao lume com o azeite, os dentes de alho e a cebola. Deixe refogar.

Junte o pimento e em seguida os tomates. Adicione o polvo e deixe refogar por uns minutos.

Junte-lhe o vinho e um pouco de água. Deixe cozer. Tempere com sal e piripiri.

Quando o polvo estiver cozido, deite o arroz, devendo cozer mais 15 minutos.

Polvilhe com salsa picada.

Conselho: Este arroz, depois de pronto, deve ficar um pouco líquido (chamado arroz malandro). O polvo, após amanhado, deverá ser mortificado (batido) com uma colher de pau, para ficar mais macio e levar menos tempo a cozer.

petit vocabulari

polvo: polp
salsa: julivert
piripiri: pebre negre

Creació d'un bacteri unicel·lular controlat per un genoma sintetitzat químicament

Vint de Maig de Dos mil deu. Un dia per recordar.

Published Online May 20, 2010

Science DOI: 10.1126/science.1190719

Science Express Index

RESEARCH ARTICLES

Creation of a Bacterial Cell Controlled by a Chemically Synthesized Genome

Daniel G. Gibson,1 John I. Glass,1 Carole Lartigue,1 Vladimir N. Noskov,1 Ray-Yuan Chuang,1 Mikkel A. Algire,1 Gwynedd A. Benders,2 Michael G. Montague,1 Li Ma,1 Monzia M. Moodie,1 Chuck Merryman,1 Sanjay Vashee,1 Radha Krishnakumar,1 Nacyra Assad-Garcia,1 Cynthia Andrews-Pfannkoch,1 Evgeniya A. Denisova,1 Lei Young,1 Zhi-Qing Qi,1 Thomas H. Segall-Shapiro,1 Christopher H. Calvey,1 Prashanth P. Parmar,1 Clyde A. Hutchison, III,2 Hamilton O. Smith,2 J. Craig Venter1,2,*

We report the design, synthesis, and assembly of the 1.08-Mbp Mycoplasma mycoides JCVI-syn1.0 genome starting from digitized genome sequence information and its transplantation into a Mycoplasma capricolum recipient cell to create new Mycoplasma mycoides cells that are controlled only by the synthetic chromosome. The only DNA in the cells is the designed synthetic DNA sequence, including "watermark" sequences and other designed gene deletions and polymorphisms, and mutations acquired during the building process. The new cells have expected phenotypic properties and are capable of continuous self-replication.

1 The J. Craig Venter Institute, 9704 Medical Center Drive, Rockville, MD 20850, USA.
2 The J. Craig Venter Institute, 10355 Science Center Drive, San Diego, CA 92121, USA.

* To whom correspondence should be addressed. E-mail: jcventer@jcvi.org

dijous, 20 de maig de 2010

Botorrita = Vota Rita?



Foto i article al Levante-Emv

Sembla que l'alcalde de Botorrita, un poblet vora Saragossa, s'ha incomodat amb la humorada de la il·lustre alcaldessa de València.

Jo, personalment, trobe que no n'hi ha per a tant. Al menys, llevat d'un mai no descartable empijorament psíquic, no crec que mai la voti.

Com diem al poble, d'on no n'hi ha no es pot traure

dimecres, 19 de maig de 2010

Previsions, segons l'FMI d'endeutament per enguany. I doncs, de què collons parlem?

Llig avui a Le Monde un interessant article: "La crisi del deute. Volta al món dels propers objectius" (dels especuladors, supose)

L'article inclou un gràfic (un mapa) dels països, segons l'endeutament previst per l'FMI, per la fi d'enguany 2010.



A sota d'aquest gràfic hi figura el següent text, no sé si com a subtítol de l'article o del propi gràfic:

Després de Grècia, primera víctima del desafiament dels mercats, nombrosos països s'hi troben directament amenaçats.

I jo em pregunte, si ens comparem amb bona part dels nostres col·legues europeus, sempre atenent a les úniques coses que els amics de l'FMI (fervents seguidors de Milton Friedman i l'escola de Xicago) estimen importants, ens trobem en molt millor situació que no pas ells.

Clar que, pels que no combreguem amb aquestes idees de capitalisme salvatge (idees de lladregot mafiós si parlem amb propietat) i creiem que l'atur que patim és molt més important, aquestes dades de l'FMI la única cosa que ens indiquen és que necessitem incrementar els controls monetaris i financers i modificar (a nivell europeu, això sí, i aquesta n'és la dificultat) els codis penals per poder tancar a la presó sota vint-i-una claus, els especuladors i els seus acòlits (alts executius de la majoria dels bancs, fonamentalment).

Ah, i crear una sèrie d'imposts sobre els beneficis dels bancs que superin un cert percentatge, no gaire elevat (el percentatge, clar, no l'impost; aquest darrer quan més elevat millor), si us plau.

Desgraciadament, açò no serà més que un altre brindis al sol, però que consti que s'ho mereixen.

Honni soit qui mal y pense

Confessaré públicament que, per a la meua vergonya, em temia una llarga demora en la resposta del TS a la nova requisitòria del CGPJ sobre si podien, o no, deixar anar-hi Garzón a La Haia.

Les altres respostes, CPI, Fiscalia, Executiu espanyol, s'havien produït, positives com tot feia esperar, pràcticament sobre la marxa.

Doncs no, ahir mateix, el TS va respondre amb un nihil obstat, i la Permanent del CGPJ, ja a poqueta nit, això sí, va poder donar també el seu sí.

Confiem, per tant, en que les aigües s'encalmen, i allò més important de tot, que d'una punyetera i trista vegada els damnificats per la guerra incivil, i la molt més incivil postguerra, puguen assolir la merescuda justícia.

Ah, se m'oblidava: que els franquistes, nazis, falangistes i demés pendons que encara queden rodant pel món, se'n vagen tots a fer la mà d'una punyetera volta i ens deixen viure en pau.

Quant a Garzón, què voleu que us diga? agrair-li els serveis prestats i bon vent i barca nova

dilluns, 17 de maig de 2010

dissabte, 15 de maig de 2010

Le juge Garzon réveille les plaies de l'Espagne. Editorial de Le Monde

Aquesta és l'editorial del diari Le Monde de 16.05.2010 (vista en edició on-line avui 15.05 (coses del directe)

Le juge Garzon réveille les plaies de l'Espagne

Il est célèbre et respecté dans le monde entier pour les enquêtes qu'il a menées sur les crimes de diverses dictatures, notamment en Amérique latine, en vertu de la notion de justice universelle, dont il est un pionnier. Pourtant, le juge Baltasar Garzon va prochainement s'asseoir dans le box des accusés d'un tribunal de Madrid. Sa faute ? Avoir tenté d'ouvrir, pour la première fois en Espagne, le dossier des exactions commises par les franquistes lors de la guerre civile, puis sous la dictature de Francisco Franco.

Ces crimes ont été amnistiés en 1977 pour permettre à une démocratie convalescente de se reconstruire sur le fameux " pacte de l'oubli ". En requalifiant les disparitions de dizaines de milliers de républicains en crimes contre l'humanité, donc imprescriptibles, ce juge atypique a joué avec les limites du droit espagnol pour les besoins de la cause. Cet écart procédural lui vaut d'être suspendu de ses fonctions en attendant son procès. A 54 ans, il risque une peine de douze à vingt ans d'interdiction d'exercer : sa carrière serait terminée.

L'affaire Garzon soulève deux questions embarrassantes pour l'Espagne d'aujourd'hui. L'acharnement évident d'une partie de la magistrature à se débarrasser d'un électron libre incommode traduit un inquiétant dysfonctionnement institutionnel. Pour avoir voulu se construire en réaction au franquisme, l'Espagne démocratique a accouché d'institutions malades de leur politisation, au premier rang desquelles la justice.

Et surtout, la stratégie de l'oubli n'a pas fonctionné. Plus que la défense d'un magistrat à la personnalité et aux méthodes controversées, la mobilisation de dizaines de milliers de personnes, ces dernières semaines à Madrid et ailleurs visait " l'impunité du franquisme ". Les manifestants réclamaient " vérité, justice, réparation et solidarité avec les victimes ", brandissant des photos en noir et blanc d'un grand-père ou d'un grand oncle enterrés quelque part dans les nombreux charniers de la guerre civile.

Ces Espagnols vivent mal qu'on veuille punir le seul magistrat qui, contre vents et marées, a cherché à les aider. En commençant à ouvrir les fosses au début des années 2000, ils ont inspiré au gouvernement Zapatero une loi " sur la mémoire historique ", destinée à " fermer, honorablement pour tous, un chapitre tragique de l'histoire ". Peine perdue : l'affaire Garzon révèle la persistance de deux Espagne héritées de la guerre civile. Il n'y a plus ni " rouges " ni " nationaux ", mais une droite et une gauche prêtes à en découdre à tout propos.

En 1998, en ordonnant l'arrestation d'Augusto Pinochet, Baltasar Garzon avait gêné le gouvernement de M. Aznar, qui prônait auprès des démocraties d'Amérique latine l'exemple de la transition espagnole, fondée sur une amnésie volontaire. Aujourd'hui, les conservateurs refusent qu'on rouvre " les plaies anciennes ", alors que les associations de défense des droits de l'homme, les syndicats et les juristes qui soutiennent Baltasar Garzon interrogent : " Les victimes de Franco valent-elles moins que celles de Pinochet ? "

El rei ha mort, visca el rei!

Ahir culminà aquest primer acte de l'absurda comèdia que ens ha tocat presenciar.

Primera batalla guanyada per FE, Manos limpias, Trillo, Varela, i tutti quanti.

Colla d'envejosos, ressentits i mafiosos, embarcats en una vendetta personal que s'ha convertit en una ofensa general contra persones de bé.

Supose que aquesta nit un grapat d'indesitjables hauran brindat amb cava (ah, no, que el cava és català!) sense adonar-se'n que la seua victòria és pírrica, que l'estigma d'haver utilitzat les esquerdes d'una justícia, com totes, plena de forats i amagatalls per permetre desficacis com aquest, els hi suposarà un tatuatge indeleble i inoblidable a partir d'ara.

Però la comèdia continua.

Ahir, els apressats i ràpids components del CGPJ per deixar-lo sense treball, no havien estat capaços de decidir si podien, o no, deixar-lo anar a treballar on el reclamen. Però ho hauran de decidir, i després del vertiginós divendres, no tenen cap excusa per demorar-ho.

I encara que diguin que no, haurem d'esperar què diu el fiscal del TPI, Moreno-Ocampo, perquè si Garzón era bo pel treball despús-ahir, no crec que hagi deixat de ser-ho avui.

Ionesco i Beckett redivius.

Gràcies, profetes.

divendres, 14 de maig de 2010

El club de las canciones. Islas

Aquesta setmana Cristina ens proposa un tema, Illes, que em porta molts records. L'any 74, les circumstàncies de la vida, i un treball acabat d'aconseguir, m'hi dugueren a Eivissa on vaig viure quatre anys.

D'aquesta preciosa illa, la meua primera cançó: "En aquesta illa tan pobra"




En aquesta illa tan pobra

Popular

En aquesta illa tan pobra
es que la van governant
tallen per allí on volen
i es queden sa mellor part;
i a Madrid fan festes grosses
amb lo que es va recaudant:
tot són cotxes i carrosses,
diputats i generals,
i es que neix pobre, que es morga
sense un dia de descans.


En esta isla tan pobre

En esta isla tan pobre,
los que la van gobernando
cortan por donde quieren
y se quedan la mejor parte;
y en Madrid hacen grandes fiestas
con lo que se va recaudando:
todo son coches y carrozas,
diputados y generales,
y el que nace pobre, que se muera
sin un día de descanso.


A Eivissa estant, i gràcies a un company de treball, vaig conèixer alguns dels grups de rock importants (jo era molt dels Beatles, soul, Bob Dylan i poca cosa més). Entre ells King Crimson, del que us oferesc aquesta Island-Prelude




I com oblidar aquell magnífic i malaurat cantaor, Camarón de la Isla. D'ell: "La isla de León"




Per últim, m'hagués agradat portar alguna cançó del bretó Alan Stivell però els meus discos són en un estat desafortunadament inaudible, així que acabaré amb una cançó també d'airs celtes: L'Île de Ré


dijous, 13 de maig de 2010

Un abecedari gürtelià. Trobat al diari Levante

Article trobat a Levante-EMV.

"A" de Alicante. Término que utilizaban algunos de los implicados en la trama para referirse al dinero que luego aparecía como declarado. Para hablar del dinero negro utilizaban Barcelona.

"B" de Bigotes. Apodo con el que se conocía a Álvaro Pérez, máximo responsable de Orange Market, la filial valenciana de Special Events, propiedad de Francisco Correa.

"C" de Camps. El presidente de la Generalitat y del PP, al que el TSJ le imputó un delito de cohecho, ahora reabierto por el Supremo.

"E" de Events. Special Events es la empresa que dirigía Francisco Correa y para la que trabajaban, entre otros, El Bigotes.

"F" de Fitur. La adjudicación del expositor de la Conselleria de Turismo para varias ediciones del certamen Fitur es una de las adjudicaciones realizadas a empresas de la trama que forman parte de la investigación.

"G" de Gürtel. Palabra que en alemán significa "correa", apellido del cabecilla de la trama, elegida para la operación.

"J" de Jordan, Isabel. La administradora de varias empresas vinculadas a la red fue la que declaró ante el juez que Camps, y otros dirigentes valencianos, habían recibido regalos de la trama.

"M" de Milano. Una de las dos tiendas de Madrid que supuestamente sirvieron trajes pagados por Orange Market al president de la Generalitat y otros cargos valencianos, como Ricardo Costa.

"N" de Nucia. El alcalde de La Nucia, Bernabé Cano, era amigo personal de Correa y de El Bigotes y apunta a su posible participación en operaciones urbanísticas irregulares.

"O" de Orange Market. Esta empresa, propiedad de Álvaro Pérez, actuaba como filial de la trama. La firma además de recibir diversas adjudicaciones por parte del Consell también organizó varios actos para el PP.

"P" de Pedreira. Magistrado de Madrid que investiga el caso Gürtel, tanto en su vertiente madrileña como en la valenciana.

"Q" de querella. El PSPV ha presentado una querella contra el president de la Generalitat, otros altos cargos del Consell y del PPCV, así como contra algunas empresas, por financiación irregular del partido.

"R" de Ricardo Costa. Mano derecha de Camps e imputado por el TSJCV -aunque fue el único que logró la unanimidad al entender que no cometió delito alguno-, fue destituido de la secretaría general en octubre.

"S" de sastre. José Tomás, que trabajaba para las tiendas Milano y Forever Young, fue el encargado de tomar medidas a Camps para los trajes que supuestamente le regaló la trama.

"T" de Teconsa. Empresa a la que RTVV adjudicó por 7'5 millones de euros la sonorización de la visita del Papa a Valencia y que ésta subcontrató por tres millones. El sumario apunta a que la trama se llevó un millón de euros.

"U" de Unidad de Auxilio Judicial. Organismo integrado por interventores del Estado, inspectores de Hacienda y funcionarios del Banco de España, que ha analizado 85 operaciones de la Generalitat con la trama.

"V" de Vaersa. Empresa pública de la Generalitat que fue la primera en contratar con Orange Market.

"Z" de zaplanistas. Los zaplanistas, como Joaquín Ripoll, han sido de los pocos en el PP valenciano que han admitido que el caso Gürtel tendrá consecuencias electorales y que la crisis interna que ha generado se podía haber gestionado mejor.

Trobe a faltar alguna lletra, o potser algun personatge: Dívar encaixaria a la "D" i De la Rua a la "L" de Luís.

Algú s'anima a donar idees

dimecres, 12 de maig de 2010

TS, CGPJ, una accelerada carrera de despropòsits.

-No, no! - said the Queen. - Sentence first, verdict afterwards.

Alice in Wonderland


Sembla que l'afer Garzón, aquest(s) assumpte(s) amb què l'il·lustre membre de l'Opus Dei i ex-ministre Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde ha intentat tapar i taponar l'afer Gürtel, ha acabat esclatant, com una bomba casera en mans d'un terrorista inepte, al sí d'açò que venim anomenant -i mostrant en públic per a pública vergonya- justícia espanyola.

Per una banda el Jutge Varela, mostrant més a les clares que mai, la seua incombustible animadversió respecte al de Jaén, redacta en una nit tot allò que hi mancava, escurça temps, i demostra que la justícia no sempre cal que sigui tan lenta com d'habitud. Tot per por que Garzón, amb la seua acceptació per treballar al TPI, no se li escapi sense ser expulsat de l'AN.

Per una altra banda, com que l'última iniciativa de l'insigne germà del també il·lustre advocat José Mariano, instant el canvi de cromos Camps / Garzón no li ha acabat d'eixir bé -El TS ho tenia ben difícil malgrat les Ppressions PoPulars- i la malícia (malíccia, pronuncien al meu poble, en el sentit que ens dóna el DCVB a la cinquena accepció: 5. Indignació, sentiment de ràbia) dels amiguets del "curita" Camps, entre els quals Carlos Dívar, farà que les deliberacions al CGPJ s'accelerin de forma inaudita. Cal impedir, sigui com sigui que Garzón pugui anar a la fiscalia del TPI com a advocat en exercici, patrocinat per un estat.

Caldrà reconèixer que ara el mal ja és fet, tant si, com sembla, l'amic de Camps, el catoliquíssim Carlos Dívar, aconsegueix aturar i impedir el vist-i-plau governamental a la petició del fiscal Moreno-Ocampo, com si no.

Tinc la lleugera impressió que a ulls forans, més d'un jutge acabarà sent considerat prevaricador, i no precisament el previsiblement sentenciat.

Tinc la penosa sensació que a fora no entenen res, o pitjor encara, que estan comprenent-ho tot perfectament, i ràpidament estem tornant a lloc i jóc. I és que Europa no ha deixat mai d'acabar als Pirineus.

Com deia un altre il·lustre personatge d'aquestes llars: "La noshe me confunde"

Doncs això.

Bona nit cresol que la llum s'apaga.

Sabrà el TS prendre mesures?

Complicat ho veig, després de les maniobres del trilero Trillo, i la fugida in extremis del jutge Garzón



Ortifus al Levante-EMV d'avui

dimarts, 11 de maig de 2010

A l'enemic que fuig, lo pont de plata

Per fi l'amic Garzón ha mogut fitxa.

El mateix dia que els diaris ens contaven el regateig trillero (o potser trilero?) Garzón per Camps, el jutge estrella (o estrellat potser?) s'ha tret l'as de la màniga i ha acceptat l'oferta del seu amic Moreno, fiscal del TPI.

Si les coses li surten bé, aquest pròxim exiliat assessor del TPI continuarà treballant en allò que més li agrada, i des d'un tribunal encara amb cert prestigi, podrà fer una bona (immensa) botifarra als jutges que li han volgut fer la pell.

Vençut pel franquisme? bé que ho sembla en primera instància (estic contagiant-me del llenguatge d'aquests baines) però em fa la impressió que aquests Vareles i Trillos han aconseguit una victòria pírrica que no solament els costarà de pair, sinó que a més, els hi pot produir alguna que altra úlcera.

A València tenim una dita:

Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat...

I ara, a esperar que ens diuen demà sobre el Molt H P (Molt Honorable President, no penseu mal, cristo) Sisco Camps.

Es així si us ho sembla, o potser no.

Ahir dilluns, la borsa espanyola feu una forta pujada, (passà d'un 14%) i tots els mèdia, tots sense excepcions significatives, ens han omplert avui d'immenses alegries i injustificats optimismes.

Avui dimarts, com era d'esperar (els forats s'omplen, o això diuen els experts), hem assistit a una forta baixada (de prop d'un 5%) i tots tornen a rosegar-se les ungles.

Tot plegat un agut atac de ciclotímia que ens ajudi a oblidar que qui ens ofega són precisament aquells que fa dos anys ens pidolaven urgentment diners, i avui, després d'haver estat salvats in extremis gràcies a nosaltres, ens mostren novament la seva real naturalesa depredadora.

Llàstima de presons sobre-poblades de petits delinqüents, mentre aquests mafiosos es permeten donar-nos lliçons.

diumenge, 9 de maig de 2010

Avui dia de la Mare de Déu dels Desemparats

La pàtria valenciana
s'empara baix ton mant
oh, verge sobirana
de terres de llevant




El Molt Honorable (?) president i la Il·lustríssima (?) alcaldessa (estranyament no vestida de roig) piadosament agenollats.

Supose que a hores d'ara hagueren preferit commemorar, com d'altres feien avui, la fi de la guerra (amb G de Gürtel)


Foto de Miguel Angel Montesinos, publicada a Levante-emv

divendres, 7 de maig de 2010

Pare Faus, descansa en pau

Acabe de llegir que fa uns dies, el passat 19 d'abril, Vicent Faus, escolapi, morí a la ciutat de València, víctima d'un jove conductor que donà positiu al control d'alcoholèmia.

Vaig tindre la immensa sort de conéixer-lo l'any 61, jo amb els meus deu anys acabats de fer, postulant al seminari menor dels escolapis, al col·legi de la gran cúpula situat al carrer dels Carnissers, ell, feia poc tornat de la Sorbona, a París, pràcticament missacantant.

Jo, acabat d'arribar des d'un poblet de la Ribera a la gran capital, des d'una petita escola unitària de poble a un col·legi de prestigi, des de la llibertat dels carrers de terra al confinament d'un internat amb amb un claustre amb pati de ciment.

Des de la meua vida en un valencià casolà i àgraf, oral i diglòssic, a una previsible nova vida totalment ja en l'omnipresent i única llengua de l'imperi.

Però no fou exactament així.

Primer el pare Amadeu, d'Algemesí, i més tard el pare Faus, sobretot aquest darrer, em feren veure que el meu idioma no era l'imperial espanyol dominant, sinó el català que parlàvem a casa sota el nom de valencià. Que la meua llengua no era cap dialecte sense importància com ens adoctrinaven als llibres de FEN, sinó un idioma amb tots els ets i uts, amb la seua ortografia i la seua gramàtica, i les seues poesies i les seues novel·les.

I m'ensenyaren a llegir-lo i escriure'l, i m'ensenyaren a estimar-lo sense restriccions, i em retornaren l'orgull de ser qui era, orgull de les meues arrels, de la nostra història.

Han passat molts anys des d'aleshores, quasi quasi cinquanta. Vaig deixar el seminari, i anys més tard també la religió. He plantat més d'un arbre, i a la joventut vaig escriure un petit llibre de poemes que mai no he publicat. M'he casat i he tingut fills, i he rodat pel món. Mai no he oblidat, però, el pare Faus i el seu mestratge.

Avui, sóc una mica més orfe.

El club de las canciones. Si yo fuera niño

Difícil proposta la que ens fa aquesta setmana Celia. "Si jo fos un nen"

I dic difícil perquè jo, als meus prop de seixanta anys, encara continue considerant-me un al·lotet en molts aspectes de la meua vida.

No m'abellia, però, portar una de tantes cançons infantils que han format part del meu paisatge vital, com aquelles cançons de bressol:


"El meu xiquet és el amo
del corral i del carrer
de la figuera i la parra
i la flor del taronger
"


ni aquelles apreses a l'escola (en espanyol, of course) d'uns temps no tan llunyans encara (i si no, que li ho pregunten a un cert jutge de l'Audiència Nacional): Cara al sol con la camisa nueva, o Por dios, por la patria y el rey, o Montañas nevadas, o...)

De manera que la meua elecció començarà amb una cançó que sempre m'ha emocionat, des que la vaig sentir per primer cop a l'any 68



I he recordat aquells meravellosos dibuixos (quan encara la televisió no era un coto tancat de xafarderies verduleres sense trellat ni substància) Érase una vez que usaven com a tema un inesperat minuet de Beethoven, el "Septimino" música diguem-ne certament estranya a la força habitual del grandiós músic.




I no puc estar-me d'afegir un tercer fragment, que em porta a la meua infantesa, la simfonia de les joguines, de l'extraordinari Wolfgang Amadeus Mozart.



dijous, 6 de maig de 2010

Caldria processar el papa. Un article de Richard Dawkins

Un article: "The pope should stand trial" de Richard Dawkins, l'autor de "The God Delusion" trobat (i traduït) al sempre interessant bloc ateïsta "El Salón d'Holbach".

Sense comentaris, avui que, segons sembla, el Molt Honorable Francisco Camps (no és conya, només és el títol que, com a president d'aquesta comunitat -de veïns, d'Álvaro de la Iglesia?- li correspon) ens parlarà de quants duros ens va costar la visita del papa.

dimecres, 5 de maig de 2010

TC vs ESTATUT? Com ho veu El Gat Invisible

Per si hom no pot llegir-ho bé:

garrafa de l'esquerra: Estatut d'autonomia
Alambí: Tribunal Constitucional
Ampolla de destil·lat: Sobiranisme

El forense (i conseller) Font de Mora cau (ja n'era l'hora) del burro



35 sentències en contra, l'amic Blackberry Fountain, insigne (a més d'inefable i incomprensible) conseller de cultura del (des)govern d'aquest admirable i admirat País Valencià, ha caigut del burro.

El País
Levante
Vilaweb

Déu, i com ens ha fet patir el bon xicot i forense!

Molts de nosaltres (benèvol eufemisme per no dir quasi tots) ja dubtàvem de la seua capacitat de lectura (i estic parlant de lectura en l'espanyol en que han estat escrites cadascuna de les 35 sentències citades) però al remat, bé hagi estat per sobtada il·luminació, o bé per por que les multes no cresquessen de forma exponencial, l'espavilat i blaver Ppolític s'ha permès admetre que un llicenciat en filologia catalana no necessita demostrar i provar els seus coneixements de valencià (per qui no ho sàpia encara, nom que en aquest País Valencià li donem al català que parlem i escrivim)

Això sí, aquest Saule de poca volada, encara no ha arribat a la transformació total, no ha esdevingut ni molt menys un apostòlic i radical sant Pau, només un petit i vergonyant pauet/pablito si atenem a la forma en que aquesta decisió d'acomplir la llei s'ha traduït: "Llicenciatura en Filologia, Secció Hispànica (Valencià) o Llicenciatura en Filosofia i Lletres, divisió Filologia (Filologia Valenciana), sense perjuí del que disposa l’annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre"

O siga que, a partir d'ara i si els vents no es tornen a girar, un llicenciat en filologia catalana podrà presentar-se a les oposicions per a docent en l'ensenyança pública de València, en igualtat de condicions amb un llicenciat en filologia "valenciana"

I només s'han necessitat 35 sentències, entre les quals unes quantes del Suprem, i inclús del Constitucional


dilluns, 3 de maig de 2010

Societat Coral el Micalet. Un altre atemptat més. Fins a quan?

Una vegada més, la ultradreta valenciana, ha tornat a atemptar, com sempre, contra la cultura.

I, també com sempre, amb total i permanent impunitat.

Aquest cop contra la Societat Coral el Micalet. no fa molt contra diverses seus locals d'ACPV, o de casals Jaume I, o de seus del Bloc, o d'ERPV.

I sempre amb total impunitat.

Tots sabem qui són, llevat de les forces políciaques (locals, autonòmiques o nacionals d'Espanya, tant hi fa: completament cegues quan les víctimes són, segons diuen, els catalanistes).

Fa poc, el passat onze d'abril, feren disset anys de la mort de Guillem Agulló, un jove maulet assassinat per Pedro Cuevas, sinistre personatge que, ja en llibertat, pensa presentar-se a les eleccions municipals del seu poble.

I no us penseu que això és degut al signe Ppolític dels governants que ppatim des de fa tants anys.

Abans, quan els qui manaven (no parle de governar que és tota una altra cosa) eren els psocialistes, tampoc no feien gaires esforços (per no dir que els esforços contra els blavers eren nuls) en esclarir atemptats (inclús amb bombes), com el de 1981 contra Joan Fuster.

En fi, que tots sabem qui són, llevat de la policia.

Quina democràcia!

Quin País (el meu, el valencià, of course)