1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dissabte, 31 de juliol de 2010

Julio Iglesias i el jutge Luís Carlos Presencia

Sembla que, per fi, el senyor "Hulio" Iglesias, serà cridat a declarar pel cas Ivex, ja que l'Audiència ha obligat a reobrir el cas arxivat pel jutge Presencia.

Recordem que el senyor cantant Iglesias va ser anomenat ambaixador valencià al món mundial pel seu íntim amic, l'aleshores Honorable Eduardo Zaplana, amb un contracte A diguem que proporcional a la seua fama, 2,3 milions €, i un altre contracte B (o almenys convenientment ocult) per 3,7 milions €

I és que la corruPpció al Ppaís Valencià ve de lluny, de molt lluny.

I cada cop guanyen més vots.

Sembla que ens hagen donat una gotà* col·lectiva, als valencians.

* Per aquells que no ho coneguen, una infusió de fulles de baladre que, diuen, algunes dones donaven als seus marits per embovar-los.

De bous, autonomies, llibertats i altres festes més o menys nacionals

Estic realment astorat del rebombori que s'ha organitzat a compte de la famosa prohibició de bous, decretada pel Parlament de Catalunya, al territori principatí.

Podríem establir una petita classificació de les respostes més o menys desmesurades a aquesta llei.

1. No calia. Tal com anaven passant els anys, les corregudes de braus arreplegaven cada cop menys gent. Per tant, només era qüestió de temps, poc, que deixessin d'ésser rendibles. Ens podíem haver estalviat tota aquesta maror.

Cert, ho reconec. Quan jo era menut, farà uns cinquanta anys, encara recorde algunes festes del poble amb plaça de bous portàtil, i vaquetes. Ningú no ho enyora, que jo sàpiga. Però tornant al tema, i el valor educatiu del debat? Sense la llei ens l'haguéssim perdut.

2. És un atemptat contra la llibertat. Les lleis no han de basar-se en la moral, sinó en el consens. Qui no vulgui veure-ho que no hi vagi.

Admetent que es tracta d'una resposta aparentment raonable, caldria puntualitzar que la sensibilitat de la gent evoluciona amb el temps, i allò que era acceptable ahir, avui pot deixar de ser-ho. Vull dir que el consens evoluciona, i allà on encara no n'hi ha, les lleis han de basar-se en la majoria. No és descartable que una nova majoria pogués tornar a permetre les corregudes, encara que em sembla difícil.

3. És un atac a l'essència espanyola, fruit del desig dels nacionalistes (catalans) de diferenciar-se d'Espanya. La prova és que els correbous no han quedat prohibits.

Sembla que no hagi estat ben bé així, al menys en la majoria dels vots. Però encara que ho hagués estat, no crec que això invalidés la votació. Només indicaria un canvi de tendència al Parlament català. Quant als correbous, o com diem a València, bous al carrer, si no han estat prohibits també, només ha estat perquè els polítics sabien que la majoria, en aquest cas, era clarament favorable a la no prohibició. Tots sabem, partidaris i contraris, que un vot únic per a les dues festes, hagués estat contrari a la prohibició, així que, al final, s'optà pel mal menor, votar només allò que tenia possibilitat de ser aprovat.

4. Què collons s'hauran cregut aquesta colla de malparits separatistes? Ara plantejarem una llei al Parlament espanyol (que és l'únic que val) declarant la "Fiesta Nacional" com a Bé d'Interès Cultural, a tot el Territori Nacional (inclosa la puta regió), i s'ha acabat la festa.

Resultarà molt interessant veure si gosen fer-ho. Per llogar-hi cadires.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Una decisió sensata i humana, tot i que insuficient

Avui, a partir d'una iniciativa legislativa popular (ILP), el Parlament de la Generalitat de Dalt, per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, ha decidit que a partir de l'u de gener de 2012 (dins d'any i mig, poc més o menys) al territori format per les quatre províncies catalanes que un tal Javier de Burgos inventà allà pel 1833, o, (si el TC d'Espanya ho vol permetre: "Digui'm, senyor, com vostè mani, senyor, vosté és un senyor, quin senyor"), per les set vegueries proposades per l'actual Generalitat de Dalt, no s'hi perpetraran més corregudes de bous.

Una prova més que les autonomies (insuficients per uns, excessives per altres) alguna utilitat tenen.

Amb aquesta decisió acaben uns quants segles d'una tradició que ja anava agonitzant, també catalana, sens dubte, però que xocava ja de front amb la sensibilitat actual d'una part important de la ciutadania.

Hi ha qui pensa que, amb llei o sense, vista la minvant afluència de públic a aquests indignes espectacles de tortura, la famosa "fiesta nacional" tenia, té, els dies comptats.

Però no oblidem el valor exemplaritzant de la declaració, el valor didàctic de la polèmica.

I sobretot, no oblidem que els dos partits principals en número de vots i diputats, han donat llibertat de vot.

En fi, que ja era hora.

Ara a pels correbous de l'Ebre i de València.


BBC

Le Monde

Liberation

Der Spiegel

Die Welt

Corriere de la Sera

Los Angeles Times

The Associated Press

dissabte, 24 de juliol de 2010

Un aneguet salvat a Cullera

Aquest migdia, han pujat de la platja el meu fill i Càrol, demanant-me que baixés a fer-li unes fotos a un estrany passerell groc i blau que un xiquet havia rescatat de l'aigua on corria el perill d'ofegar-se.

Era un pollet només, un pobre aneguet espantat.








L'hem agafat i l'hem dut al veterinari qui ens ha dit que possiblement era un ànec cullerot, i que ells el durien aquesta mateixa tarda, cosa que ja deuen haver fet, en acabant de tancar, al centre de recuperació de fauna del Saler.

Confiem en que sobrevisca.

divendres, 23 de juliol de 2010

Tribunal Internacional de Justícia. Un "nihil obstat" molt clar a les declaracions d'independència

Ahir, el Tribunal Internacional de Justícia, va emetre la sentència que li havia estat sol·licitada per l'ONU, sobre la legalitat o no de la declaració unilateral (quina altra, sinó, quan la metròpoli s'hi oposa?) d'independència de Kosovö.

Realment, la sentència sobre aquest cas particular, estava cantada. Vull dir que els fets són els fets, sobretot quan ja s'han consumat. Tornar enrere d'un fet bastant irreversible no és fàcil i, encara menys, si qui ha de prendre la decisió és un grapat de jutges. Allò, però, que m'interessava sobre manera era la justificació teòrica, l'argument general, la teoria.

I no n'he sortit decebut.

La teoria ha quedat exquisidament clara, com se'n dedueix d'aquests pocs articles (78-84) que tot seguit reproduesc:


IV. THE QUESTION WHETHER THE DECLARATION OF INDEPENDENCE
IS IN ACCORDANCE WITH INTERNATIONAL LAW

IV. LA QUESTIÓ SOBRE SI LA DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA ESTÀ D'ACORD AMB LA LLEI INTERNACIONAL


78. The Court now turns to the substance of the request submitted by the General Assembly. The Court recalls that it has been asked by the General Assembly to assess the accordance of the declaration of independence of 17 February 2008 with ““international law”” (resolution 63/3 of the General Assembly, 8 October 2008). The Court will first turn its attention to certain questions concerning the lawfulness of declarations of independence under general international law, against the background of which the question posed falls to be considered, and Security Council resolution 1244 (1999) is to be understood and applied. Once this general framework has been determined, the Court will turn to the legal relevance of Security Council resolution 1244 (1999), and determine whether the resolution creates special rules, and ensuing obligations, under international law applicable to the issues raised by the present request and having a bearing on the lawfulness of the declaration of independence of 17 February 2008.

78. La Cort entra ara al fons de la sol.licitud presentada per l'Assemblea General. El Tribunal recorda que l'Assemblea General li va demanar que avalués la conformitat de la declaració d'independència de 17 de febrer de 2008 amb "la llei internacional" (resolució 63 / 3 de l'Assemblea General, el 8 d'octubre de 2008). El Tribunal de Justícia en primer lloc vol dirigir la seva atenció a certes qüestions relatives a la legalitat de les declaracions d'independència sota el punt de vista del dret internacional general, en el context que la qüestió plantejada ha d'ésser examinada, i la resolució del Consell de Seguretat 1244 (1999) ha de ser entesa i aplicada. Una vegada que aquest marc general s'haurà determinat, la Cort revisarà la pertinència jurídica de la resolució 1244 (1999), i determinarà si la resolució crea noves regles especials, amb les seues conseqüents obligacions, en virtut del dret internacional aplicable a les qüestions plantejades per la present petició i que influeixen sobre la legalitat de la declaració d'independència de 17 de febrer de 2008.


A. General international law

A. Legislació general internacional


79. During the eighteenth, nineteenth and early twentieth centuries, there were numerous instances of declarations of independence, often strenuously opposed by the State from which independence was being declared. Sometimes a declaration resulted in the creation of a new State, at others it did not. In no case, however, does the practice of States as a whole suggest that the act of promulgating the declaration was regarded as contrary to international law. On the contrary, State practice during this period points clearly to the conclusion that international law contained no prohibition of declarations of independence. During the second half of the twentieth century, the international law of self-determination developed in such a way as to create a right to independence for the peoples of non-self-governing territories and peoples subject to alien subjugation, domination and exploitation (cf. Legal Consequences for States of the Continued Presence of South Africa in Namibia (South West Africa) notwithstanding Security Council Resolution 276 (1970), Advisory Opinion, I.C.J. Reports 1971, pp. 31-32, paras. 52-53; East Timor (Portugal v. Australia), Judgment, I.C.J. Reports 1995, p. 102, para. 29; Legal Consequences of the Construction of a Wall in the Occupied Palestinian Territory, Advisory Opinion, I.C.J. Reports 2004 (I), pp. 171-172, para. 88). A great many new States have come into existence as a result of the exercise of this right. There were, however, also instances of declarations of independence outside this context. The practice of States in these latter cases does not point to the emergence in international law of a new rule prohibiting the making of a declaration of independence in such cases.

79. Durant els segles XVIII, XIX i principis del XX, hi hagueren nombrosos casos de declaracions d'independència, que sovint foren vigorosament combatuts pels estats contra els quals aquestes independències s'enfrontaven. De vegades les declaracins van donar lloc a la creació de nous estats, mentre que en altres no fou així. En cap dels cas0s, no obstant, si contemplem la reacció de la comunitat internacional en el seu conjunt, res no indica que l'acte de promulgació de la declaració haja mai estat considerat contrari al dret internacional. Per contra, la pràctica estatal durant aquest període apunta clarament a la conclusió que el dret internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d'independència. Durant la segona meitat del segle XX, es desenvolupà el dret internacional a la autodeterminació de tal manera que s'establí el dret a la independència dels pobles dels territoris no autònoms i dels pobles sotmesos a subjugació, dominació i explotació (cf. Conseqüències jurídiques per als Estats de la presència continuada de Sud-àfrica a Namíbia (Àfrica sud-occidental) malgrat la Resolució 276 (1970), Advisory Opinion, ICJ Reports 1971, pp. 31-32, paràgrafs. 52-53; Timor Oriental ( Portugal contra Austràlia), Judgment, ICJ Reports 1995, p. 102, paràgraf. 29; Conseqüències jurídiques de la construcció d'un mur al territori palestí ocupat, Opinió Consultiva, CIJ Recueil, 2004 (I), pp. 171-172, paràgraf. 88). Un gran nombre de nous Estats s'han arribat a constituir com a conseqüència de l'exercici d'aquest dret. Hi ha hagut també, no obstant, casos de declaracions d'independència fora d'aquest context. La pràctica de la Comunitat internacional en aquests últims casos no apunta cap a l'emergència en el dret internacional d'una nova norma que prohibeixi la realització d'una declaració d'independència en tals casos.

80. Several participants in the proceedings before the Court have contended that a
prohibition of unilateral declarations of independence is implicit in the principle of territorial integrity.

80. Alguns participants al procediment davant d'aquest tribunal han al·legat que existeix una prohibició implícita de les declaracions unilaterals d'independència si atenem al principi de la integritat territorial

The Court recalls that the principle of territorial integrity is an important part of the international legal order and is enshrined in the Charter of the United Nations, in particular in Article 2, paragraph 4, which provides that:

La Cort recorda que el principi d'integritat territorial és una part important de l'ordenament legal internacional, consagrat en la Carta de les Nacions Unides, en particular a l'article 2, paràgraf 4, el qual dictamina el que segueix:


““All Members shall refrain in their international relations from the threat or use of force against the territorial integrity or political independence of any State, or in any other manner inconsistent with the Purposes of the United Nations.””

"Tots els membres s'abstindran en les seues relacions internacionals d'atacar o usar la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol altre Estat, o d'actuar en qualsevol altra manera inconsistent amb els Propòsits de la Nacions Unides."


In General Assembly resolution 2625 (XXV), entitled ““Declaration on Principles of International Law concerning Friendly Relations and Co-operation among States in Accordance with the Charter of the United Nations””, which reflects customary international law (Military and Paramilitary Activities in and against Nicaragua (Nicaragua v. United States of America), Merits, Judgment, I.C.J. Reports 1986, pp. 101-103, paras. 191-193), the General Assembly reiterated ““[t]he principle that States shall refrain in their international relations from the threat or use of force against the territorial integrity or political independence of any State””. This resolution then enumerated various obligations incumbent upon States to refrain from violating the territorial integrity of other sovereign States. In the same vein, the Final Act of the Helsinki Conference on Security and Co-operation in Europe of 1 August 1975 (the Helsinki Conference) stipulated that ““[t]he participating States will respect the territorial integrity of each of the participating States”” (Art. IV). Thus, the scope of the principle of territorial integrity is confined to the sphere of relations between States.

A la resolució 2625 (XXV), titulada «Declaració sobre els principis de dret internacional referents a les relacions d'amistat i cooperació entre els Estats de conformitat amb la Carta de les Nations Units", el que reflecteix el dret internacional consuetudinari (Activitats de militars i paramilitars en i contra Nicaragua (Nicaragua contra els Estats Units d'Amèrica), Fons, Sentència, ICJ Reports 1986, pp. 101-103, paràgrafs. 191-193), l'Assemblea General va reiterar el principi que els Estats s'han d'abstenir en les seves relacions internacionals de l'amenaça o de l'ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat. En aquesta resolució s'enumeren a continuació, les diverses obligacions que incumbeixen als estats d'abstenir-se de violar la integritat territorial d'altres estats sobirans. En el mateix sentit, l'Acta Final de la Conferència de Hèlsinki sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa d'1 d'agost de 1975 (la Conferència de Hèlsinki), estipulava que els Estats participants respectaran la integritat territorial de cada un dels Estats participants (art. IV). Per tant, l'abast del principi d'integritat territorial es circumscriu a l'esfera de les relacions entre els Estats.

81. Several participants have invoked resolutions of the Security Council condemning
particular declarations of independence: see, inter alia, Security Council resolutions 216 (1965) and 217 (1965), concerning Southern Rhodesia; Security Council resolution 541 (1983), concerning northern Cyprus; and Security Council resolution 787 (1992), concerning the Republika Srpska.

81. Alguns dels participants han invocat les resolucions del Consell de Seguretat que condemnaven algunes declaracions específiques d'independència: entre d'altres, les resolucions del Consell de Seguretat 216 (1965) i 217 (1965), sobre Rhodèsia del Sud; la resolució del Consell de Seguretat 541 (1983), sobre Xipre del Nord; i la resolució del Consell de Seguretat 787 (1992) sobre la República Srpska.

The Court notes, however, that in all of those instances the Security Council was making a determination as regards the concrete situation existing at the time that those declarations of independence were made; the illegality attached to the declarations of independence thus stemmed not from the unilateral character of these declarations as such, but from the fact that they were, or would have been, connected with the unlawful use of force or other egregious violations of norms of general international law, in particular those of a peremptory character (jus cogens). In the context of Kosovo, the Security Council has never taken this position. The exceptional character of the resolutions enumerated above appears to the Court to confirm that no general prohibition against unilateral declarations of independence may be inferred from the practice of the Security Council.

El tribunal vol fer notar, no obstant, que en tots aquests casos el Consell de Seguretat estava prenent una decisió com a conseqüència de la situació concreta existent al moment en que la independència va ser declarada; la il·legalitat d'aquelles declaracions d'independència anava lligada no al caràcter unilateral de tals declaracions, sinó al fet que estaven, o havien estat, connectades a un il·legal us de la força o a d'altres evidents violacions de les normes del dret general internacional, en particular a aquelles de caràcter peremptori (jus cogens). En el context de Kosovö, el Consell de Seguretat no ha adoptat mai aquesta posició. El caràcter excepcional de les resolucions enumerades abans porta aquest Tribunal a confirmar que cap prohibició contra les declaracions unilaterals d'independència pot ser deduïda de la pràctica del Consell de Seguretat.

82. A number of participants in the present proceedings have claimed, although in almost every instance only as a secondary argument, that the population of Kosovo has the right to create an independent State either as a manifestation of a right to self-determination or pursuant to what they described as a right of ““remedial secession”” in the face of the situation in Kosovo.

82. Un cert nombre de participants en el present procediment ha reclamat, si bé en la majoria dels casos com a argument secundari, que la població de Kosovö té el dret de crear un estat independent no només com a manifestació del dret d'autodeterminació, sinó també degut a allò que descriuen com un dret de secessió pal·liativa, donada la situació a Kosovö.

The Court has already noted (see paragraph 79 above) that one of the major developments of international law during the second half of the twentieth century has been the evolution of the right of self-determination. Whether, outside the context of non-self-governing territories and peoples subject to alien subjugation, domination and exploitation, the international law ofself-determination confers upon part of the population of an existing State a right to separate from that State is, however, a subject on which radically different views were expressed by those taking part in the proceedings and expressing a position on the question. Similar differences existed regarding whether international law provides for a right of ““remedial secession”” and, if so, in what circumstances. There was also a sharp difference of views as to whether the circumstances which some participants maintained would give rise to a right of ““remedial secession”” were actually present in Kosovo.

La Cort ja ha assenyalat (veure el paràgraf 79) que un dels majors desenvolupaments del dret internacional durant la segona meitat del segle XX ha estat l'evolució del dret d'autoderminació. Si bé, en el context dels territoris no autònoms i de les poblacions subjectes a la subjugació aliena, la dominació i l'explotació, on el dret internacional d'autoderminació atorga a una part de la població de un estat existent el dret a separar-se'n de l'estat on són, hi han diferents i radicals punts de vista entre els ponents d'aquest procediment. Similars diferències es troben quant a la possibilitat brindada pel dret internacional sobre el dret de "secessió pal·liativa", i també sota quines circumstàncies. Hi hagué també una grossa diferència entre les opinions mantingudes per alguns dels participants sobre quines circumstàncies de les realment presents a Kosovö els hi atorgarien el dret a una "secessió pal·liativa".

83. The Court considers that it is not necessary to resolve these questions in the present case. The General Assembly has requested the Court’’s opinion only on whether or not the declaration of independence is in accordance with international law. Debates regarding the extent of the right of self-determination and the existence of any right of ““remedial secession””, however, concern the right to separate from a State. As the Court has already noted (see paragraphs 49 to 56 above), and as almost all participants agreed, that issue is beyond the scope of the question posed by the General Assembly. To answer that question, the Court need only determine whether the declaration of independence violated either general international law or the lex specialis created by Security Council resolution 1244 (1999).

83. La Cort considera que no és necessari resoldre aquestes qüestions en el cas que ens ocupa. La Assemblea General va requerir la opinió de la Cort només sobre si la declaració d'independència estava o no d'acord amb el dret internacional. Les discussions sobre l'abast d'aquest dret d'autodeterminació i l'existència d'un dret de "secessió pal·liativa", no obstant, tenen a veure amb el dret de separar-se d'un estat. Tal com ja ha assenyalat la Cort (veure els paràgrafs 49 a 56), i amb gairebé tots els participants d'acord, aquest tema ultrapassa la pregunta feta per la Assemblea General. Per a respondre a aquesta qüestió, la Cort només necessita determinar si la declaració d'independència ha violat bé el Dret General Internacional, bé la Lex Specialis creada pel Consell de Seguretat a la seua resolució 1244 (1999).

84. For the reasons already given, the Court considers that general international law contains no applicable prohibition of declarations of independence. Accordingly, it concludes that the declaration of independence of 17 February 2008 did not violate general international law. Having arrived at that conclusion, the Court now turns to the legal relevance of Security Council resolution 1244, adopted on 10 June 1999.

84. Pels motius ja donats, la Cort considera que el dret general internacional no conté prohibicions aplicables a les declaracions d'independència. Per conseqüent, conclou que la declaració d'independència del 17 de Febrer de 2008 no va violar cap llei internacional general. Havent arribat en aquesta conclusió, la Cort aborda ara la rellevància legal de la resolución 1244 del Consell de Seguretat, adoptada el 10 de Juny de 1999.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Lluita contra la Sida. Una notícia esperançadora

Llegit a Le Monde (Versió digital del 21.07.2010):

Un gel réduit les risques de sida chez les femmes

Vienne Envoyée spéciale

Les résultats d'une étude, dévoilés lundi à Vienne, constituent une avancée majeure pour la prévention du virus VIH

C'est une des grandes nouvelles de la Conférence internationale sur le sida, qui s'est ouverte à Vienne, dimanche 18 juillet. Une nouvelle qui fera date dans l'histoire de la lutte contre cette terrible maladie sexuellement transmissible. Pour la première fois, un gel vaginal contenant un produit antirétroviral a montré sa capacité à bloquer la transmission du virus VIH.

Présentés lundi par l'Organisation mondiale de la santé (OMS) et de l'Onusida, ces résultats, s'ils se confirment, pourraient déboucher, selon le directeur de l'Agence nationale de recherche sur le sida (ANRS), Jean-François Delfraissy, sur " une large disponibilité de ce gel dès janvier 2011 ".

Depuis près de vingt ans, une dizaine d'essais de gels " microbicides " ont déjà été réalisés. Sans succès. Au mieux, ils ne protégeaient de rien, au pire ils entraînaient une surcontamination par le VIH. Jusqu'à ce qu'apparaissent, il y a quelques années, des gels de nouvelle génération, contenant non plus des produits toxiques à large spectre mais des substances spécifiquement dirigées contre les rétrovirus.

C'est dans ce contexte qu'a démarré, début 2007, l'essai " Caprisa ". Conduit par Salim et Quarraisha Abdool Karim, un couple de médecins chercheurs du Centre pour le programme de recherche sur le sida en Afrique du Sud (Caprisa), il a été mené dans l'Etat du Natal. Les femmes, en majorité zouloues, y sont séropositives dans une proportion élevée : près de 10 % chez les filles de moins de 16 ans, 50 % chez les femmes de plus de 24 ans. Un des taux de prévalence les plus importants du monde dans cette catégorie de population.

L'essai avait pour objet de tester l'efficacité d'un gel microbicide contenant à hauteur de 1 % du ténofovir, un antiviral très utilisé dans le traitement des séropositifs. Ce test randomisé a démarré avec 889 femmes âgées de 18 à 40 ans, toutes séronégatives, sexuellement actives et à haut risque de devenir séropositives.Sur les 843 qui participèrent jusqu'au bout à l'expérience, 422 reçurent du gel avec ténofovir, et 421 un gel placebo. Toutes avaient pour consigne d'utiliser une dose de gel à peu près douze heures avant une relation sexuelle, puis une autre douze après. Elles furent suivies chaque mois pendant trente mois, tant sur l'usage du gel que sur la fréquence de leurs relations sexuelles.

Trois ans plus tard, les résultats sont là. Et ils sont plus qu'encourageants. Publiés en ligne, mardi 20 juillet, par la revue Science, ils montrent que le gel avec ténofovir, comparé au gel placebo, a réduit les infections par le VIH de 39 %. Plus précisément : de 28 % chez les femmes qui l'utilisaient mal, de 38 % chez celles qui l'utilisaient plus ou moins bien, et de 54 % chez celles qui s'en servaient avec régularité. Toutes semblent avoir bien toléré le gel.

" Si ces bons résultats se confirment, on disposera pour la première fois d'un outil de prévention que les femmes peuvent gérer elles-mêmes. C'est très important, notamment pour les pays du Sud ", commente M. Delfraissy, qui rappelle que les méthodes préconisées jusqu'alors (préservatif et pratiques sexuelles) étaient pour l'essentiel " entre les mains des hommes ". Selon les responsables de Caprisa, ce gel pourrait " remplir un manque important dans la prévention contre le VIH, surtout pour les femmes incapables de négocier avec succès une monogamie mutuelle ou l'usage du préservatif ".

" Les femmes représentent la majorité des nouveaux cas d'infection par le VIH dans le monde, ces résultats constituent donc une étape importante pour fournir à une population à risque un outil de prévention sans danger et efficace ", estime Anthony Fauci, directeur de l'Institut national américain des allergies et des maladies infectieuses (NIAID). Le tout pour un coût abordable : de 8 et 15 centimes d'euros par application.

L'étude qui vient de s'achever était un essai de phase 2, visant à établir l'innocuité et l'efficacité d'un produit sur un échantillon de population relativement réduit. Ses résultats seront-ils validés par un essai de phase 3, portant sur plusieurs milliers de femmes ?

Ou bien l'OMS et l'Onusida, qui annoncent vouloir tenir en Afrique du Sud, au mois d'août, une consultation d'experts sur ce sujet, décideront-ils d'accélérer la procédure du fait de la situation d'urgence qui sévit sur le continent ? Les femmes y représentent près de 60 % des cas d'infection par le VIH, et les plus jeunes d'entre elles, dans certains pays, ont trois fois plus de risque de devenir séropositives que les hommes. Dans la majorité des cas, elles contractent le virus à l'occasion d'un rapport sexuel avec un partenaire infecté.

Catherine Vincent

© Le Monde

Unes poques anotacions i una adreça:

1- Sudàfrica no només serveix per organitzar mundials de futbol. Afortunadament.

2- Aquest gel i la seua aplicació depèn únicament i exclusiva de les dones. Cosa importantíssima en una regió com l'Àfrica on la transmissió de la Sida és fonamentalment a través dels contactes heterosexuals sense preservatiu.

3- El remei sembla relativament barat. Vull dir que els governs de la regió s'hi hauran d'implicar per a què a les usuàries els hi surti a ser possible gratuït.

http://www.caprisa.org/joomla/

dilluns, 19 de juliol de 2010

10-J Ex membres de Contrastant opinen

Fa poc, en un post anterior, em planyia de que Contrastant hagués deixat de estar en actiu, ja que, a diferència del que sovint passa, les seues estimacions sempre m'havien semblat molt enraonades.

Avui, llig a VilaWeb que Ex-membres de Contrastant qüestionen els recomptes de la manifestació del 10-J, i que tot i la innegable importància de la manifestació, la consideren lleugerament inferior en assistència a la del 15 de febrer de 2003 contra la guerra de l'Irac, ço que vol dir, clar i ras, que la xifra real estaria per sota dels tres-cents quaranta mil participants comptabilitzats per aquest grup dissortadament dissolt, xifra, no obstant, que Déu n'hi do.

Però allò que em sembla més interessant de l'article és el document que inclou on Miquel Almirall i Vicent Conca, deixen com un drap els mètodes emprats per l'empresa Lynce. Assegure que no té desaprofitament.

Com sembla que l'enllaç no funciona, afegesc el text

Amb aquest text volem analitzar alguns aspectes del recompte que l’empresa Lynce va fer de la manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim”, celebrada el passat 10 de juliol a Barcelona.


Abans d’exposar les nostres crítiques, hem de dir que estem d’acord amb Lynce que:


  1. No hi havia ni un milió ni mig milió de persones. Això ho sabem des de fa 11 anys, ja que Contrastant va néixer qüestionant precisament aquestes xifres fora de mida. Amb una metodologia que vam anar modificant amb la pràctica, vam aconseguir ensorrar aquest mite, si més no a Catalunya. Ben segurament, ni al nostre país, ni al País Basc ni a Espanya mai no hi ha hagut una manifestació d’aquestes dimensions.


  1. La xifra d’un acte massiu és important. De fet, totes les valoracions es fan a partir del nombre d’assistents.


  1. La tecnologia i el mètode que usa Lynce poden ser molt vàlids per a manifestacions o concentracions en què es puguin fer unes fotos nítides del moment de màxima afluència i en què hi hagi poc o nul moviment de manifestants fora del recorregut oficial. A més, aquesta tecnologia pot permetre precisar a la llarga la magnitud de les densitats d’una manifestació i la seva variabilitat, una problemàtica que a Contrastant ens va preocupar molt durant la nostra existència. Per contra, el mètode i la tecnologia emprats per aquesta empresa revelen moltes mancances en manifestacions com la de dissabte, en què el moviment de gent fora de l’itinerari va ser constant i gens menyspreable i en què hi ha un col·lapse a la capçalera, que en el cas del 10 de juliol no es pot atribuir al fet que via pública triada per manifestar-se tingui una amplada reduïda, sinó més aviat el contrari (entre 60 i 63 metres, segons els carrers).


Dit això, respecte al recompte de la manifestació del passat 10 de juliol, observem les mancances i deficiències següents:


  1. Lynce va trigar tres dies mig a reconèixer les mancances i errors del seu recompte. Tot i així, la seva explicació conté encara moltes incògnites, com anirem veient.


  1. A més, el marge d’error a l’alça és molt alt per a una metodologia que, amb uns estris sofisticats, es vanta de “contabilizar a los asistentes uno por uno”. D’altra banda, no s’explica per què aquest marge és del 20% i no pas del 25% o el 30%, o del 15% o el 10% com fins ara, segurament perquè no hi ha cap raó més o menys objectivable. Aquest marge d’error sembla, doncs, arbitrari. I quan és elevat, invalida l’”uno a uno”.


  1. Un dels errors més greus del recompte és l’hora (20:30 hores) en què es va fer, fet que l’empresa assumeix parcialment. En un principi, Lynce va argumentar que “la elección de esta franja horaria para la estimación de participación obedece, según el director de Lynce, a que era en ese momento cuando se disponía de los mejores datos desde un punto de vista técnico de medición.” (El Mundo, 12 de juliol de 2010) Però que en aquella hora es disposés de “los mejores datos desde un punto de vista técnico de medición” no vol dir que fos el moment més adequat per fer-lo.


En aquella hora feia 55 minuts que, per descongestionar la manifestació i aconseguir que una part de la gent marxés, l’organització havia donat pas a la lectura d’un text i al cant dels Segadors. A les 19:37 (moment en què es va cantar per primer cop l’himne nacional), ja hi havia gent, doncs, davant la tarima i, per tant, la manifestació ocupava tot l’itinerari oficial, evidentment amb densitats diferents. D’altra banda, hi havia gent esperant als Jardinets de Gràcia, al voltant del Llapis i entre Diagonal i Enric Granados. A aquesta gent cal afegir-hi la que hi havia als carrers que travessen el Passeig de Gràcia, direcció a Pau Claris i la Rambla Catalunya. Hi ha un nombrós grup de gent a Rambla Catalunya. Doncs bé, el recompte de Lynce de les 20:30 només agafa la gent que hi havia entre Passeig de Gràcia-Mallorca i plaça Tetuan, raó per la qual és impossible que aquest sigui “el momento ideal de mayor aglomeración”, tal com es prescriu el seu mètode.


A més, és obvi que l’ocupació del Passeig de Gràcia, per exemple a les voreres, no era igual a les 19:30 que una hora més tard.


  1. No és cert que quan Lynce va fer el recompte la manifestació “había finalizado unos diez o quince minutos antes.” Suposem que es refereix a la capçalera on anaven els presidents, que havia plegat a les 20:05. Per tant, vint-i-cinc minuts abans del recompte Així doncs, l’argument defensiu fet servir per l’empresa, feia molt poc que la manifestació havia acabat, ensorra.


Com que la medició es va fer massa tard, augmenta la probabilitat de deixar molta gent fora del recompte, un problema habitual en manifestacions en què hi ha un col·lapse a la capçalera oficial, que el passat 10 de juliol va trigar dues hores a arribar a l’inici de la Gran Via des del carrer Aragó-Passeig de Gràcia (350 metres) i es va dissoldre 700 metres abans del final del recorregut previst. Lynce reconeix aquest col·lapse quan afirma que “en el caso que nos ocupa, no hubo esa clara definición de grupo humano que se mueve desde un lugar específico para alcanzar otro, sino más bien una cuasi-concentración: la multitud ocupó todo el itinerario (y algunas zonas adyacentes) y fue la cabecera (la pancarta sostenida por los políticos de primera fila) los que tuvieron que "navegar" en ese mar de personas.”


Aquesta afirmació encara fa més més incomprensible la decisió de fer el recompte a les 20:30, perquè si bé és cert que la capçalera amb els polítics mai no va arribar al final del recorregut, cal insistir que Lynce va tenir un moment idoni per fer la seva medició-estimació: a les 19.37, quan ja hi havia algun miler de persones a la plaça Tetuan atès que l’Orfeó Català comença a cantar l’himne nacional.


Per tant, a les 20:30 havien marxat força manifestants, perquè o bé havien arribat al final (o a prop) de Tetuan (cal recordar que en tres quarts d’hora es buiden un Camp Nou i els seus voltants) o, sobretot, ja en tenien prou amb dues hores i mitja a la manifestació-concentració. S’ha de tenir en compte que la manifestació va avançar molt lentament (per exemple, la gent aplegada a la part superior del passeig de Gràcia –el llapis i els Jardinets-

no es va moure fins a les 20:00 hores) i la xafogor i el fet que hi haguessin molts nens i moltes persones d’avançada edat segurament va fer augmentar el nombre de gent que va decidir anar-se’n de la manifestació abans de les 20:30. Per exemple, cap a les 19:45 una gentada se n’anava pel carrer Provença en direcció a Rambla Catalunya, és a dir, en direcció contrària a Tetuan.


  1. Així doncs, tenint en compte aquestes deficiències, trobem fora de lloc que Lynce asseguri categòricament que “incluso teniendo en cuenta otras posibilidades de inclusión de más gente (personas que desisten, fatigadas de esperar ante el tapón de Diagonal u otras zonas, o incluso padres que han acudido con sus hijos y, tras un rato de espera al sol prefieren llevarlos a otro lugar menos concurrido y a la sombra), pensamos sinceramente que en el mejor de los casos no se hubieran acercado a otra de las cifras míticas: 100.000 personas.” Si bé considerem mitica la xifra d’un milió i fins i tot de mig milió, per nosaltres no ho és pas la xifra de 100.000. És, simplement, una xifra rodona. A més, què té de científic l’adverbi sinceramente? Aquesta manifestació va aplegar menys que la del 15 de febrer de 2003, però sens dubte en va aplegar força més que qualsevol altra que hàgim mesurat.


  1. Lynce ha anat reconeixent, al llarg d’aquests dies, que hi havia més espai ocupat abans del seu recompte. Divendres a les quatre de la tarda reconeixia que hi havia gent a Diagonal-Via Augusta i, sobretot, a la Rambla de Catalunya. Tanmateix, aquest reconeixement només implica afegir 6.000 manifestants al nombre inicial més i un 5% més de marge d’error al total de manifestants. És a dir, ha afegit 10.000 manifestants més.


  1. A les fotos ofertes per Lynce no es veu l’ocupació de la Gran Via a l’hora del recompte. Només hi ha unes fotos sense zoom de l’ocupació d’aquesta zona a les 19:45.


  1. Tampoc no sabem quina és l’àrea aproximada de les zones amb escassa visibilitat, a causa l’”arbolado y alguna zona no claramente visible de las aceras”. Aquest problema afecta determinades zones del Passeig de Gràcia i especialment de la Gran Via. Segons l’empresa, aquesta és la raó per què s’ha d’aplicar un marge d’error del 20% a l’alça. Tanmateix, segons El Mundo “como a lo largo del itinerario hay zonas con árboles, que impedían ver con claridad a los manifestantes, aplicaron un sistema de catas: seleccionaron 15 fotografías de las zonas donde se aprecian más asistentes y practicaron una extrapolación a todo el recorrido.” És a dir, hi ha una incoherència entre el que Lynce afirma al seu web i el que va explicar a El Mundo.


  1. Si realment hi ha hagut extrapolacions, Lynce no detalla en cap moment quines són les zones afectades per aquestes extrapolacions i quina densitat s’hi ha projectat.

  1. Tampoc no s’explica quina àrea ocupen les “diferentes mediciones y "catas" en algunas de las zonas del Paseo de Gracia, a las 19:45 horas”. I tampoc no sabem si són les úniques que s’han fet i, si no és així, quines són les altres i per què s’han escollit les que es veuen a les fotos 15 i 16 del seu web.


  1. L’empresa no proporciona un informe detallat de les diferents densitats de la manifestació en diferents moments. Sobre aquesta qüestió, sobta que hi hagi alguna informació escadussera a la premsa i cap al web.


  1. Lynce afirma que hi ha un fotògraf que fa fotos de possibles zones que el zeppelin no pugui visualitzar correctament i que, a més, pren densitats. Pel que fa a les zones, és curiós que no hi hagi al web cap foto a peu de terra i que no hi surti cap carrer transversal i paral·lel. El fotògraf havia de veure que, a dos quarts de vuit, hi havia gent, com a mínim, als carrers transversals.


  1. A la foto 15 de l’apartat Recompte es diu que es tracta d’una “vista aérea del Paseo de Gracia desde Diagonal hacia Gran Vía, a las 19:45 horas”, però realment no s’hi veu el Passeig de Gràcia sencer sinó només una petita part d’aquesta via.


  1. En general, i és un mancança habitual de Lynce, aquesta empresa no ofereix la possibilitat de veure en zoom totes les fotos que s’han fet servir per al recompte. Així, de la manifestació que comentem només hi ha una foto de la cruïlla Gran Via-Passeig de Gràcia i no correspon tampoc a la que s’ha utilitzat per comptabilitzar els manifestants. Però cal afegir-hi un altre problema: a diferència d’altres manifestacions, el zoom de la mostra és poc potent i no permet que puguem fer un recompte artesanal.


A continuació, volem comentar algunes declaracions del director de Lynce al diari El Mundo:


“Nosotros no tenemos ideología, hacemos sociología, y punto. Otra cosa es la utilización que quieran hacer de nuestro trabajo.”


En primer lloc, és fa molt difícil de creure que Lynce no tingui ideologia. Contrastant mai no va afirmar res per l’estil, perquè sí que teníem una ideologia. Acceptar aquesta limitació és fonamental per intentar objectivar les anàlisis i és el que fa qualsevol que pretengui ser sociòleg. A més, és un principi metodològic sospitar de qualsevol que afirmi que no té ideologia.


En segon lloc, Lynce afirma que es limita a comptar, “sense cap ideologia al darrere” i que no és responsable de la interpretació que es fa de la seva xifra. Ara bé, El Mundo del 12 de juliol publica tres imatges de la manifestació que només poden haver estat aportades per aquesta empresa i que serveixen al diari espanyol per menystenir la manifestació. L’esmentada empresa no pot mantenir que no sabia l’ús que en faria El Mundo perquè tothom coneix la línia editorial d’aquest diari contra tot allò que té a veure amb Catalunya.


En tercer lloc, la sociologia és una ciència social força més complexa i seriosa que comptar manifestants (o ovelles d’un ramat) a partir d’unes fotos i un programa informàtic. No dubtem que a partir d’aquesta recollida de dades es podrien plantejar recerques sociològiques interessants sobre els actes massius. Ara bé, voler fer passar per sociologia la recollida de dades i la tècnica per obtenir-les pot enlluernar els despistats i per embolcallar amb una àuria pseudocientífica un producte que cal vendre. Per tant, la insistència de Lynce a dir que són “científicos sociales” l’hem d’entendre com un mitjà persuasiu per vendre millor el seu producte. Voldríem recordar que Contrastant mai no va pretendre fer sociologia ni res per l’estil i quan el diari El País va publicar que érem sociòlegs, els vam respondre que només érem (i som) uns simples, que no ximples, professors d'institut.


Creiem que és aquesta finalitat comercial de Lynce la que li ha impedit reconèixer amb totes les conseqüències tant els errors com les limitacions de la seva tècnica i metodologia a l’hora de fer el recompte d’una manifestació com la del passat de 10 de juliol a Barcelona, en què és difícil aconseguir una foto fixa perquè els manifestants desborden el recorregut oficial i n’hi ha molts que marxen abans del recompte. I si a més la foto fixa es fa massa tard, el recompte esdevé encara menys fiable.


A Lynce li passa com als/les periodistes: no poden assumir gaires errors perquè fer-ho minvaria la credibilitat d’un producte destinat al mercat.


Lynce guanyaria en credibilitat i transparència si després de les 24 hores d’exclusivitat de la notícia proporcionés al seu web totes les fotos amb el zoom corresponent que han servit per al recompte i un informe detallat de les diferents densitats que hi hagi (tal com feia Contrastant) i de les extrapolacions que s’hagin fet.


Per acabar, no ens podem estar de comentar el text següent, que resulta revelador:


Créannos, porque es pura física: una foto con un millón de personas en ella es un diamante en bruto. Y mucho me temo (aunque esto es sólo una opinión y no un dato) que ninguno de nosotros ha visto nunca ese diamante en todo lo que llevamos de democracia. Y antes (en la Plaza de Oriente) aún menos.


En un text expositiu en nom d’un col·lectiu, en aquest cas una empresa, està fora de lloc l’ús de la primera persona del singular (“me temo”). Sobretot en el cas d’una empresa que, a més, es vanta de fer sociologia i d’estar formada per “científicos sociales”.




dissabte, 17 de juliol de 2010

El cas de l'esPpionatge a Madrid. Una curiosa sentència

Tinc absolutament clar que la justícia, per poder merèixer aquest nom, exigeix com a condició necessària, si bé no suficient, d'un conjunt estable de normes reglamentàries, d'unes regles formals de joc, que garantesquen sense cap mena de dubte, els drets de l'acusat, per fill-d'una-puta que aquest sigui.

Bé ho sé que aquest principi, complementat per allò tan sabut de l'"In dubio pro reo", de vegades ens sembla profundament injust, ja que aquestes garanties ben jugades per defensors oportunistes, poden deixar sense el merescut càstig persones que millor ens vindria a tots que acabessin a la trena.

He llegit avui la sentència per la qual l'acreditada (no presumpta encara que ho sembli) jutgessa Carmen Valcarce, titular del jutjat num 5 de Madrid, decideix l'arxiu de la denúncia presentada pel presumptament esPpiat senyor Cobo i he de confessar que hi han coses (raonaments jurídics en diu sa senyoria) que no m'encaixen.

Comença dient:

PRIMERO.- En la denuncia inicial que se presentó en este Juzgado, el Sr. Cobo Vega hacía referencia a unos seguimientos de los que era objeto por parte de miembros de la Consejería de Interior, que se recogían en informaciones del periódico "El País", periódico que tenía en su poder una serie de "partes" escritos a máquina, donde se hacía constar de forma bastante general los movimientos tantos del Sr. Cobo como del Sr. Prada; estos partes fueron remitidos a la Fiscalía, que abrió Diligencias de Investigación, sin que en esta investigación ni en la posterior instrucción se haya podido determinar el origen de los mismos, siendo su contenido poco concreto y su redacción poco profesional, teniendo en cuenta que se imputaba su elaboración a personas dedicadas a la seguridad.

Com tot el món sap, les persones dedicades a la seguretat, altrament dites "segurates", pertanyen a un dels grups més cultes de la humanitat, existint entre ells més d'un premi nobel de literatura. O al menys això sembla del comentari de la jutgessa, la qual tampoc, com anirem veient, no és un model de fluïdesa literària. Quant a l'origen dels documents, li recordaria a la senyora jutgessa que fa molts anys Pasteur va demostrar a bastament la impossibilitat de la generació espontània.

I continua:

SEGUNDO.- Interesados los posicionamientos de los teléfonos utilizados por los miembros, que como asesores forman parte de la Dirección de Seguridad de la Comunidad de Madrid, se produjeron coincidencias de lugar de determinados teléfonos de los Sres. Oreja Sánchez, Caro Vinagre y Coronado Martínez, con el contenido de los citados partes; sin embargo la generalidad de los contenidos de estos, unido a la no fiabilidad absoluta de los posicionamientos, sobre todo aquellos que se producen en el centro de la ciudad, hace difícil determinar con claridad suficiente la realidad de esos seguimientos.

O sigui que, malgrat les contínues negatives dels imputats, la posició dels mòbils indicava, pam amunt o avall, que aquells, els dies de marres, sempre es trobaven molt a prop dels acusadors, tant si aquests hi eren a Madrid, com si a la part forana. Però aquesta proximitat verificada, encara que negada pels imputats, (que recordem tenen el dret legal a mentir), no li sembla pas prou a la magistrada.

TERCERO.- Igualmente se debe hacer constar que en tres de los citados partes se han escrito a mano números de matrículas de vehículos, cuya autoría ha sido determinada por informe pericial caligráfico realizado por la policía científica, correspondiendo la misma al Sr. Pinto Serrano, autoría que ha sido negada por él aportando pericial caligráfica de parte que niega tal autoría. Ignorando el origen de los partes y el autor de su redacción, sólo se puede considerar que el Sr. Pinto escribió sobre el papel donde antes o después se redactaron, no habiéndose establecido una relación de trabajo diario, amistad o confianza, entre este imputado y el resto anteriormente reseñado.

Explicació de la falla: El senyor Pinto que diu que no ha escrit allò que ha escrit, segurament ho ha escrit, encara que potser abans o després que algú altre agafés aquests papers i escrivís a màquina una altra cosa. Les coses escrites a màquina i les escrites a mà, semblen casual i fortuïtament relacionades, cosa que no vol dir en cap cas que aquells que ho havien (o potser no) escrit fossin amics i residents, com passava en aquells concursos de la Tele.

CUARTO.- Todos los imputados han negado la realización de los citados seguimientos, así como el Director de Seguridad, Sr. Gamón Serrano, también imputado, ha negado haberlos ordenado.

Traducció: "Io non ero, e se n'ero, dormebo" que deia el mafiós. Per si algú no ho entén: jo no hi era, i si hi era, dormia.

QUINTO.- Sentado lo anterior es necesario hacer constar, que el hecho de seguir a una persona no constituye infracción penal alguna, salvo que la información obtenida por este medio se utilice con otros fines que en sí constituyan delito: coaccionar, chantajear, amenazar, secuestrar, etc...; sin que ninguno de los denunciantes haya manifestado nada al respecto, no teniendo constancia este instructor de que ni privada ni públicamente se haya utilizado información alguna respecto a los denunciantes, siendo por otro lado la información que consta en los partes de fácil obtención por otros medios, dada su condición de personajes públicos, quedando abierta la vía civil si consideran que su intimidad haya podido quedar dañada.

Personalment, m'esborrona llegir aquest cinquè paràgraf el qual, aparentment, justifica l'existència d'un estat policial. No oblidem que el denunciat no és cap jovencell enamoriscat perseguint el xicon o xicona objecte dels seus desitjos: els denunciats formen part de l'aparell de seguretat d'un govern autonòmic, que, segons sembla, ha estat dedicant-se amb els nostres doblers, a efectuar seguiment i vigilància de persones, sense cap motivació real basada en la sospita d'accions delictives per part dels vigilats. O acàs és que els senyors Cobo i/o Prada han estat en cap moment sospitosos de cometre o planificar algun delicte?

SEXTO.- Por lo tanto este procedimiento se abrió e instruyó por si los hechos fueran constitutivos de un delito de malversación de caudales públicos recogido en el artículo 433 del Código Penal que castiga a "La autoridad o funcionario público que destine a usos ajenos a la función pública los caudales o efectos puestos a su cargo por razón de sus funciones...", dada la condición de funcionario de los imputados y que los mismos tienen atribuídos teléfonos y vehículos para el ejercicio de sus funciones.
Sin embargo, de la instrucción practicada no se deduce la existencia del mencionado delito, y ello porque no existen indicios suficientes de que hayan usado dichos efectos a usos ajenos, en el presente caso para hacer seguimientos a terceras personas, pero aun en el caso de que se hubiera producido, dada la laxitud e inconcreción de las funciones que tienen encomendadas los imputados, sería imposible determinar la cuantía que se habría destinado indebidamente, lo que es determinante en relación con la aplicación del párrafo segundo del citado artículo 433 del Código Penal. Sin que se pueda considerar que el delito previsto en el citado artículo pueda aplicarse para aquellos supuestos en los que no se destinan de forma estricta a la función pública, bienes tales como teléfonos o vehículos, aplicándolo a cualquier desviación que el usuario hiciera de los mismos, siempre y cuando su destino principal y primordial fuera su destino público, y en presente caso no se ha acreditado que los imputados destinaran dichos bienes de forma principal a actividades ajenas a la función pública. Ni concurren indicios en ninguno de los imputados de ánimo de lucro, imprescindible en los tipos penales de malversación, contemplados en los artículos 432 y siguientes del Código Penal.


Un altre paràgraf gloriós d'aquesta magistrada, l'estil literari de la qual ningú no podria confondre, desgraciadament, amb clàssics com ara Graham Greene. Com que no sóc advocat ni res que li sembli, -als meus temps d'universitat vaig estudiar Ciències Físiques- desconec si la explícita barbaritat manifestada en aquest setè paràgraf de que el malbaratament, (la malversación) només pugui estar relacionat amb l'ànim propi de lucre, és del Codi Penal o només de la jutgessa Valcarce, -em recorda una altra gloriosa sentència del jutge De la Rua, aquell que era més que amic d'un cert Ppresident d'una altra autonomia. I què dir de la impossibilitat de calcular-ne la quantia? Ja ho sé que els advocats i jutges són de lletres, amb tot el que això implica. Però supose que la brigada d'informació denunciada, "la gestapillo" de la que parlava, encertadament, el Sr. Cobo, tindria uns ingressos regulars (esperem que fossin regulars i no en negre) a partir dels quals fer una simple suma, o com a molt una senzilla regla de tres directa.

SÉPTIMA.- En consecuencia, considerando que la prueba propuesta por un lado sólo amplía el campo de investigación, intentando efectuar una causa general que afecta sin base a derechos fundamentales de numerosas personas, y por otro el resto de la propuesta no varía los fundamentos de esta resolución, este instructor considera que es de aplicación lo dispuesto en el artículo 641, 1 en relación con el artículo 799, 1 ambos de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, acordando el sobreseimiento provisional de las presentes actuaciones y su posterior archivo.

Deixant a banda el canvi de gènere dels ordinals fins ara utilitzats, aquest darrer paràgraf pot ser traduït simplement, com: "ja n'estic fins el monyo d'aquesta història, així que me'n vaig a fer la migdiada, i compte que ningú em desperti".

En fi, com s'hi pot corroborar, una sentència exemplar. Tan exemplar que el Sr. Granados (el de la cara folrada de vaqueta) ja ha començat a exigir la dimissió del denunciant.

Cosas veredes, amigo Sancho.

dimarts, 13 de juliol de 2010

A la primera cullerada una mosca

Avui, dimarts post manifestació, els partits que tant van pressionar per encapçalar-la, ens han tornat a demostrar fins on arriben a l'hora d'emetre el seu vot al parlament on ens representen.

El juny passat, el parlament de Catalunya havia admès a tràmit una IP presentada per la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència. Avui han reconsiderat l'anterior decisió.

El motiu que ara donen, i que no tingueren en compte fa un mes, és que aquest tipus de consulta no té cabuda en l'àmbit competencial de la Generalitat. Clar que, això és una de les coses que ha retallat el TC en la seua sentència.

Com que la retallada de competències estatutàries era cosa que es veia venir, dilluns passat, se n'havia presentat una altra, aquesta basada en el model de la consulta no vinculant efectuada a Barcelona amb motiu de la reforma de la Diagonal, i que ningú, que jo sàpiga, ha declarat il·legal.

Bé doncs, aquesta altra ILP, no ha estat admesa a tràmit. També per unanimitat.

I és que fa por, molta por, saber què en pensa la gent de certs temes. Esbrinar quina proporció existeix realment i no comptada a ull que sempre ofereix grans discrepàncies de valoració.

Com he repetit manta vegada, anar una tarda de festa, i cantar, i enarborar banderes, fa molt de goig, però allò realment important és votar, elegir els representants.

I encara que ja s'han produït dues dimissions, una a Convergència i l'altra a ERC, molt em tem que els súbdits de la Generalitat de Dalt, si bé ho tenen molt més clar que els valencianets d'ací baix, continuen tenint-ho refotudament complicat.

dilluns, 12 de juliol de 2010

I acabat, per fi, el futbol, per què no parlem de bous?

En pocs dies o setmanes, el parlament català haurà de discutir i votar sobre la proposició de prohibir les corregudes de bous al territori de Catalunya.

Voldria restar-li importància al fet asimètric i el desavantatge que representa que uns partits deixen llibertat de vot als seus representants i d'altres no.

També, -sóc possibilista i pactista per naturalesa i vocació- al fet que només es parle de bous en plaça i no dels bous al carrer.

I sobretot confie en que s'impose la sensatesa i que una tortura de les tantes que ens agrada perpetrar (en aquest particular cas contra un animal que no ens ha fet cap mal) recule i desaparega del mapa, si no universal, sí almenys d'un petit racó de la Mediterrània.

Reproduiré ací un fragment del llibre "L'engany de la corrida" que he llegit a la revista El Temps, i que em sembla molt aclaridor. En ell Jordi Portabella i Jordi Galves conversen sobre el tema.

Segons el que em dius, és la corrida una activitat econòmicament deficitària?

T'ho dic jo i t'ho diu un informe dels Ganaderos de Lidia uNidos, el que podríem anomenar la patronal de la corrida, publicat l'any 2005 a la Revista del Instituto de Estudios Económicos amb el títol Economía de la ganadería de lida en España i que pots trobar fàcilment a internet. En aquest estudi es demostra que les explotacions de toros són econòmicament deficitàries. I que el preu del toro de lídia ha baixat. Tanmateix, les explotacions taurines no es redueixen sinó que augmenten. La política agrícola comuna de la Unió Europea va ser reformada el 2003 i es va introduir un pagament únic totalment desvinculat de la producció. És la cultura del pelotazo. Augmenten els beneficis d'una activitat deficitària perquè els ajuts de les institucions públiques ho permeten. [...]

De tota manera hi ha il·lustrats partidaris de la corrida, no? Estic pensant en Goya.

N'estàs segur, que Goya és un partidari de la corrida? La cosa no és tan clara com semblava fins ara. Recentment s'ha descobert que la famosa col·lecció de dibuixos de toros, la Tauromàquia, estava, originàriament, destinada a il·lustrar els textos de l'oponent més clar a la festa, José Vargas Ponce, i que, després, per motius diversos, principalment econòmics, va ser aprofitada amb un sentit diferent. S'ha fet de Goya un aficionado quan no n'era. En tot cas hi ha una inscripció autògrafa de Goya en una de les planxes de la Tauromàquia que diu: "Bárbara diversión". És al British Museum. Pensem que aquesta sèrie de dibuixos és dins d'una sèrie més general dedicada a elements típicament espanyols: la presó de bojos, els actes de fe, les processons... I no hem d'oblidar que un dels episodis de la corrida representa un cavall esventrat. Goya es dedica a observar elements inquietants, la part desagradable del món que l'envolta, i és en aquest context que cal interpretar els dibuixos sobre els toros. No oblidem que també són obres comparables amb els Desastres de la guerra, amb els Caprichos, els Disparates, que no són sinó denúncies de la brutalitat que exerceixen els homes sobre els homes, sobre les dones, dels adults sobre els infants, sobre la superstició que corseca els crèduls, etc. L'exposició que es va fer al Museu del Prado l'any 20010 de la Tauromàquia dóna una nova interpretació al punt de vista de Goya sobre els toros, més enllà de la utilització posterior que s'ha fet de la seva obra, de les corrides anomenades goyescas, que no són sinó exaltació del típic i tòpic, del pintoresc i nostàlgic. No podem oblidar tampoc que Goya tenia a casa seva, a la famosa Quinta del Sordo, una pintura extraordinària, de la sèrie de pintures negres, el Gos semienfosat, que és una de les raríssimes mostres de pintura sobre animalística. És a dir, una de les rares mostres de pintura que s'interessa pel patiment dels animals, per la solitud, per la tristesa. Un precedent de l'art semiabstracte. [...]

Els braus no són, per tant, una espècie animal...

I ara! Això només és una ficció defensada per una petita part dels partidaris de les corrides i no pas per tots els aficionados. No. No és cap espècie, ni tan sols una subespècie pròpia; qualsevol naturalista, etòleg o zoòleg t'ho dirà. El brau, biològicament, és molt poc interessant perquè, racialment, és molt poc pur i pertany al mateix grup de classificació que la resta de toros, bous i vaques; res a veure, per tant, amb les autèntiques espècies de toros que hi ha al món, com ara el banteng indonesi (Bos Javanicus) o el iac tibetà (Bos Mutus). L'anomenat toro bravo procedeix del toro primitiu, avui desaparegut, l'anomenat uros, del qual procedeixen tots els altres. Però el toro espanyol no és necessàriament més agressiu que els altres. Els defensors de les corrides argumenten que només el toro espanyol és el que, genèticament, té ferocitat, l'únic que té unes característiques agressives que es volen explicar a partir del clima extrem de la Península, de la vegetació i dels aliments de la zona. Com si els altres toros d'Europa no visquessin en zones amb climatologia extrema com Escòcia, Còrsega o Hongria. És una explicació falsa, una idea que s'ha vist desmentida per la realitat. Fixa't en una cosa molt curiosa: aquesta suposada espècie animal, els toros braus, els toros agressius, només es fa a Espanya? Sí, només si és d'Espanya el toro pot ser brau. O si és d'algun lloc d'Amèrica Llatina que hagi estat colònia espanyola. Precisament d'algun lloc on hi hagi hagut presència espanyola. És una espècie de toro molt particular. No et sembla?

El toro no és agressiu, ni l'espanyol ni cap altre. El que sí que és cert és que el toro de les corrides és una barreja d'animals només seleccionats per la seva particular agressivitat, que són triats específicament pel seu comportament i no per un motiu genètic, pel seu genotip. Són excepcionals, són la raresa, no la norma. I només, subratllo, només quan es té una certa presumpció que el toro serà agressiu a la plaça, que el seu caràcter particular i indòmit és especialment feroç, aleshores, només aleshores, es tenen presents algunes característiques morfològiques, pel seu fenotip, però per raons estètiques i pràctiques,per donar més espectacle a la carnisseria del toreig. Com ara que no tingui el llom gaire alt -que sigui bajo de agujas com es diu en la terminologia que fan servir els aficionados-, que sigui descolgado -que vol dir que tingui el coll llarg-, etc. Però els toros de combat, els que s'anomenen toros de lidia, els que es troben a les places avui o els recollits en les enciclopèdies del toreig, són molt diversos. No hi ha cap zootipus comú, posem per cas, entre -i parlo només d'alguns animals famosos- Islero, el toro que va matar Manolete, de pèl de dos colors, o Topador, de pèl negre, protagonista de la feria de Sevilla de 1986; Perdigon, de pèl roig, i Ojo de Perdiz, torejat per l'Espartero el 1894, o els mítics Bravío o Jaquetón, sovint esmentats com a models emblemàtics del toro bravo

Hi ha toros negres, rojos, barrejats, blancs, grans, petits, amb el nas recte, cóncau, convex, amb les banyes assenyalant amunt, avall, cap enfora, cap endavant, etc. La casta de toros és un mite. De casta, en tenen, per exemple, les vaques lleteres Holstein o Jersey, que no fallen mai: donen molta llet, molta més que altres varietats de vaques. Si la casta fos una realitat objectiva, com és que els seguidors de les corrides diuen constantment que "hay menos toros que antes"? Com és que es queixen sistemàticament de la manca d'agressivitat de les bèsties? On és aquesta suposada raça agressiva i específica? Un pastor alemany es comporta com un pastor alemany i pot ser agressiu i és, a més a més, un carnívor. Un toro es comporta com un toro, un herbívor, un rumiant, amb una digestió complicada i lenta, que necessita molt de temps. No vol gairebé mai combatre. [...]

Es parla molt sovint de la vida regalada que fan els toros a les deveses, ben nodrits, ben cuidats, en contrast amb altres animals que es crien per a altres tipus d'explotacions.

És un altre tòpic, una altra falsedat. No se la pot qualificar d'una altra manera. Sempre es diu que els toros tenen una existència privilegiada en les ramaderies dedicades a la producció de toros de lidia. Els aficionados t'ho poden explicar millor que jo. Els toros que es presenten a les places avui no són aquells toros d'abans, quan l'estat espanyol era una societat essencialment agrària. Això ja no existeix, només hi ha el mite. Els toros avui no tenen la qualitat que tenien abans perquè viuen molt pitjor que abanas. En espais molt petits, dedicats essencialment a la productivitat, a la producció cada cop més intensiva de toros per satisfer tota mena de corrides d'arreu del món. Les àmplies pastures existeixen, sí,però la major part dels toros neixen estabulats, protegits del sol sota teulat, amb una vida sense excessiva mobilitat, nodrits amb farines, amb pinsos de qualitat dubtosa. A més a més, els toros són sovint maltractats per desvetllar una forta agressivitat. Per fer-los més agressius, se'ls sotmet també a l'abstinència sexual, que exaspera les rivalitats entre els mascles, i arriba fins i tot a provocar combats a mort entre uns animals fabricats per a la violència com a espectacle. Si se'n tingués tanta cura com es diu, els partidaris de la corrida no es queixarien tan unànimement de la baixa qualitat dels animals presentats a les places de toros. Una periodista francesa, partidària de les corrides, Françoise Bourdin, va fer un estudi l'any 1988 en què demostrava que de tots els toros de les 17 corrides de la plaça de toros de Nimes -entre el 24 de setembre de 1987 y el 18 de setembre de 1988-, només tres corrides (és a dir, 18 toros) van tenir toros completament sans. El percentatge que la periodista en dona és molt preocupant. Un 48% d'aquests toros estaven malalts, normalment amb problemes de fetge, de pulmons, de ronyons. Aquests se suposa que són els temibles animals als quals s'enfronten els valents toreros. Molt sovint són animals tocats de mort abans d'entrar a la plaça. I l'existència daurada prèvia a la corrida tendeix a desaparèixer cada cop més. La productivitat intensiva de toros els provoca nefritis agudes o quadres d'invalidesa, com la tuberculosi pulmonar o la pleuresia. La carn d'aquests animals malalts, sotmesos a l'estrés de la tortura, és avui, tot sovint, inaprofitable per al consum humà perquè no reuneix les condicions mínimes sanitàries. Hi ha sempre un perill enorme de contaminació de la carn per part del prió, un agent infecciós format principalment per proteïnes, que en les vaques es va expressar amb la malaltia anomenada de les vaques boges. [...]

Tradicionalment, a Madrid, els dies de festa es torejaven 18 toros, 6 al matí i 12 a la tarda. ÉS un mecanisme de repetició que fa que la gent s'acostumi a la tortura de l'animal i no li acabi donant importància.

Així s'arriba a un espectacle que té una durada prou destacada i a la insensibilitat per part del públic.

És la famosa explicació de Josep Pla a Julio Camba per justificar que mai no anava a les corrides.

Sí. És en castellà i la tinc aquí: "Yo no voy a las corridas porque he comprobado que la primera vez aparté los ojos con asco cuando el picador le metió el hierro al toro en el espinazo. Después volví la cara cuando la sangre comenzó a correr en la suerte de banderillas, pero tímidamente me atreví a mirar de soslayo. Luego mi estómago no resistió las diez estocadas que tuvo que dar un matador miserable para tumbar al morlaco, aunque tampoco estaba dispuesto a perderme aquello, puesto que había pagado la entrada. Y tuve el valor para resistir incluso tres descabellos. Aplaudí al toro en el arrastre. Poco a poco fui mirando de frente aquella carnicería. En la cuarta corrida ya todo me parecía natural y en la quinta ya no me hubiera importado nada si en vez de un toro hubieran matado a mi primo."

diumenge, 11 de juliol de 2010

Algú s'estranya que el linx es trobe en perill d'extinció?

Ahir hi hagué a Barcelona una manifestació enorme, de molts i molts milers de persones. Tantes, que la guàrdia urbana en contava un milió cent-mil, i els organitzadors fins a milió i mig.

Sóc enormement escèptic respecte a xifres tan grosses, i ja m'agradaria que els amics de Contrastant, continuessin en actiu encara i ens donessin la seua estimació, si més no explicada i sensata.

Possiblement la xifra real de manifestants estiga per sota del milió, sense que això li lleve gens ni mica d'importància al que hi vaig poder veure, de Cullera estant, gràcies a la TV3.

Però ahir mateix, en calent, El País publicava una notícia on es feia ressò de la xifra que Lynce li havia donat a EFE. Segons Lynce, a la manifestació hi havien 56.000 persones. Lynce, ho recorde, és una empresa que (diu que) utilitza tecnologia punta, en base a fotografies amb una definició com les que fa la NASA, i procedeix al recompte individualitzat dels caps a través d'un sistema que corregeix possibles duplicitats en base al programes experts en reconeixement facial.

Au, vinga, si això és cert, he de felicitar TV3 per haver-nos fet creure que el que estaven retransmitint no era més que un engany virtual creat en laboratori. I demanar que presenten el documental d'aquest fals directe als oscars d'efectes especials.

O això, o és que els linx de Lynce no saben comptar ni amb els dits, o a l'escola no els hi van ensenyar els números naturals més que fins als 60.000, poc més o menys.

I després ens queixarem que els pobres linx s'extingeixen.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Allò que importa és la lletra menuda

Mai no deixen de sorprendre'm els escarafalls que els polítics fan a compte de coses que haurien de semblar-nos, si més no, evidents.

Fa pocs dies, el TCE -a la setena anava la vençuda- ens va avançar la seua sentència (fallo li diuen, ells en sabran el motiu) sobre la cabuda i interpretació de certs articles de l'estatut de Catalunya, dins la seua (d'Espanya) constitució.

Sortosament ens havien magnànimament deixat quatre anys per anar acostumant-nos, i que no ens (els) hi donés un ensurt o un cobriment de cor.

I ara, ahir vespra de la manifestació, han fet pública la lletra de la cançó, una extensa lletra menuda de 881 pàgines escrites -només caldria- en l'imperial idioma. Aquest sí preferent, principal i espanyolerament únic.

I què fan els polítics? fer-se creus de la inoportunitat, de la provocació que suposa haver-la feta pública, la sentència, justament la vespra de la mani, en comptes d'esperar al proper dilluns-post-mani. Com si això tingués una importància rellevant.

Perquè no crec que aquestes gairebé nou-centes pàgines diguen altra cosa de la que s'esperava. Com a molt deixaran més clara encara, si cap, l'opinió que un sector molt important dels espanyols té sobre aquests refotuts indis que continuen resistint-se a la inevitable absorció i assimilació. (Llàstima que en aquests temps amariconats l'extermini pur i dur no siga ja una opció acceptable)

Total pel que diuen, ja ho van dir d'una forma més amable i entenedora la Trinca:




Segons la constitució:
Espanya és una nació
"llena de gracia y de sal"
que té el mar a un cantó
i a l'altre Portugal.
Capítol Primer:
Són ciutadans espanyols
lladres i guàrdies civils,
capellans, frares i monges,
"carajillos" i taronges,
mantecados i pernils.
I també diuen que ho són
l'Agustina de Aragón,
el "Cipote" d'Archidona,
el Fútbol Club Barcelona
i l'Estàtua d'en Colon.
[ I ara aquest país, que consti, que consti,
si no va pitjor, anirà millor
perquè ja tenim la "consti", la "consti",
perquè ja tenim la constitució. ]
Relacions Laborals:
Els obrers en general
podran fer vaga legal
sempre i quan es garanteixi
que mai no s'interrompeixi
la jornada laboral.
Per mirar d'eradicar
aquesta absurda mania,
no podrà cap ciutadà
torturar cap policia
ni que vagi de paisà.
[ I ara aquest país... ]
Capítol Final:
Sobre la Sagrada Unitat de la Pàtria
( Espanya no és divisible
ni es parteix com un pastel
que ja ho deia sempre en Franco
i també en Carrero Blanco
poc abans de pujar al cel. ) -bis-


I sincerament crec que el primer acte de rebel·lia hauria de consistir en negar-se a entendre l'idioma en què aquesta opinió-sentència ha estat escrita.

Perquè no és ara l'hora de seguir queixant-se de si han estat o no maleducats i inoportuns, sinó de recordar als manifestants i als que es quedaran a sa casa, que la independència (recordeu Kosove) és legítima només amb el 51% de vots favorables, sempre que l'abstenció no superi el 49%

Perquè ara és hora de recordar als de dins i als de fora, que si bé ací hi caben tots i tots han d'ésser benvinguts, encara que no els hi agrade gaire com som, encara que no ens vulguen tal com som, si realment els resulta, els resultem insuportables, les portes són obertes, i se'n poden tornar a sa casa sense traves. Que aquesta és la nostra. La nostra casa.

I açò ho dic, que conste, des de la meua residència al País Valencià, des d'aquest ja tan assimilat racó sud on a aquells que continuem parlant el nostre idioma se'ns demana contínuament no només que canviem d'idioma, sinó que damunt els hi demanem perdó per haver-lo utilitzat.

En fi, com diu el Quico Pi de la Serra: Verda!




Jo no pretenc fer-me el graciós,
ni fer bordades com un gos.
Verda!
Si soc aquí cantant avui,
podria ser per poder dir:
Verda!
No he treballat mai, és veritat
no per això sóc més honrat.
Verda!
El camí recte i la moral
m'allunyaran sempre del mal.
Verda!
Incomunicació parcial,
superlimitació total.
Verda!
Situacionisme integrat,
voldria jeure és un bon prat.
Verda!
Animals desapareguts
dissecats per savis tossuts.
Verda!
Pol·lució, miasmes i fum.
Prem el botó i farà "bum!"
Verda!
La política i la raó
i el dret de colonització:
Verda!
Tingues present, pobret burgès,
qu'el món és teu, però després
Verda!
Tenia coses per explicar,
però de vegades cal callar.
Verda!
Doncs acabem la festa en pau.
Ave María, adéu-siau.
Verda!

dijous, 8 de juliol de 2010

Innegociable. "Pues habé pedío muette"

Despús-demà, 10 de Juliol, si el temps acompanya i l'autoritat no ho impedeix, hi haurà a Barcelona una gran manifestació sota el lema: "Som una nació. Nosaltres decidim"

Com era d'esperar, i malgrat que aquesta manifestació ha estat convocada per la societat civil, a través de l'organització Òmnium Cultural, els polítics, entre els quals el Sr Montilla, Molt Honorable President de la Generalitat de Dalt, han intentat pressionar per encapçalar-la, i convertir-la així en un acte institucional.

Reconec que sempre fa bonic desfilar rere una gran bandera, amb els representants elegits davant, i els partits parlamentaris com a avantguarda física si més no. Ho reconec però no m'agrada.

Perquè aquesta resposta en forma de manifestació al TC espanyol i a l'Espanya que aquest representa és una resposta popular al marge dels partits. Els partits ja s'hi afegiran si ho troben convenient, com sembla el cas, com s'hi han afegit diverses organitzacions, i ajuntaments, i colles castelleres, i...

Ah, per cert, Alicia Sánchez-Camacho presidenta del Pp a Catalunya, té tota la raó quan diu que els únics que té sentit que vagen a la manifestació són els independentistes. Cap problema, però, Òmnium Cultural diu (la interpretació és exclusivament meua, per bé que compartida amb molts, segurament) que tothom hi serà benvingut a la festa.

Això sí, continue i continuaré insistint que les festes són boniques i necessàries, però que el treball és indispensable, i el treball es veurà a les properes eleccions.

Esperem-ho al menys

dimecres, 7 de juliol de 2010

Fabra, Camps, Ripoll... Què vos passa, valencians?

De nord a sud, del Sènia al Segura, i això per no parlar dels valencians del nord que tampoc no ho tenen gens clar amb tots els seus Pretòria i Palau.

Ni un pam de net... Ma que té collons, que diem al poble.

El que m'acolloneix, però, és que tot aquest merder que no s'atura (com el llamp que no cessa del gran poeta Miguel Hernández) no tindrà, no té, cap efecte en les intencions de vot en favor d'aquesta colla de lladres que venen ara ja no d'Almansa sinó de Gènova. I que, a les pròximes eleccions, aquests roders auto-erigits en salvadors de la Ppatria i la butxaca (les seues, of course, tant l'una com l'altra) ens refregaran novament per la cara la seua convicció d'haver estat absolts per voluntat del poble elector.

Fabra-Castelló, Camps-València, Ripoll-Alacant, en estricte ordre cronològic, però abans aquell alcalde i conseller que li furtà els diners a unes mongetes, i la neuròtica alcaldessa amant del roig, i el bròfec president de la diputació amant dels ferraris, i...

Com diu la cançó de Paco Muñoz, Què vos passa, valencians?




QUÈ VOS PASSA, VALENCIANS?

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Era lliure i treballava
el vell regne valencià
però vingueren uns homes
i mataren aquell cant.
Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella
i els seus costums castellans.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat
ara saps com la noblesa
demostrà la lleialtat.
Hem patit segles de lluita
de matances i d'espant
perquè un poble nascut lliure
no sap viure empresonat.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat

Un mal dia des d'Almansa
ens vingué la novetat:
el vell Regne de València
era País conquistat.
Ja la llengua bandejaven
llevant-li oficialitat
i per just dret de conquesta
imposen el castellà.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

Sempre ens han guanyat la guerra
els anomenats cristians,
als altres, ja ens diguen moros,
jornalers o assalariats.
Tinc ganes de fer història
i escriure-la en valencià:
una història on els vençuts
de tants segles guanyaran.

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre la identitat.

D'altres guerres hem patit
tot ha anat costera avall:
ens robaren la consciència
per això hem estat callats.
Alça't poble de València
i comença a caminar
perque un poble nascut lliure
no pot viure empresonat.




lletra: Toni Mestre
música: Paco Muñoz

dimarts, 6 de juliol de 2010

La Cataluña postautonómica. Un article de Josep Ramoneda

He de reconèixer que m'he quedat astorat. O es tracta d'un error de redacció (del País - J.Ramoneda) o d'interpretació (meu, of course) però acabe de llegir l'article "La Cataluña postautonómica" i he descobert un Josep Ramoneda federalista, o potser independentista inclús.

I és que llegir un últim paràgraf (la traducció és meua) com aquest que segueix, em resulta tan impressionant com m'ho seria veure eixir de l'armari tot un símbol de la masculinitat com Harrison Ford.

"Per suposat, no hi ha que deixar-se endur per esclats emocionals que només generen frustracions. Però tampoc és possible optar per l'acomodació: tornar a l'oasi dels vuitanta i noranta, com si res no hagués passat. Senzillament, cal fer política. El recurs cínic d'embolicar-se amb la bandera per legitimar l'immobilisme ja no serveix. Hi han dos camins: bé sumar forces per a forçar el pacte amb Espanya, cosa que sembla impossible, o bé cercar directament el camí d'Europa, sense embuts. Per a que la ciutadania pugui escollir, cal que els partits no s'amaguin rere les seues ambigüitats."

Benvigut, Josep, al grup dels qui creiem que de l'Espanya real ja no s'hi pot esperar res.

Políticament, clar.