1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 29 de setembre de 2010

Avui, 29 S, en la vaga general, un himne de la meua època



S'ADONEU

(Lluís Miquel)

S'adoneu? som junts, som tots,
s'adoneu? ja és nostre el cant,
nostres veus tenen la força
de les veus que han fet callar.

Malgrat tot ja no haurem
d'ajupir-nos a ni a déus ni a reis,
el nostre cant serà sembrat
de flors de llibertat.

I cantarem pels camins
càntics de pau,
cridarem tots junts amb força
pel món que ja hem guanyat.

I ara crida, company, fort amb mi,
crida, company, llibertat. (bis)

Crida, company, fort amb mi,
cridem tots junts llibertat. (bis)

(Da capo i fine)

divendres, 24 de setembre de 2010

Un bon pregó de la Mercè, a càrrec de Joan Margarit

Jo també estic a favor de que, si ens hem de comparar amb algú, ho fem amb Dinamarca o Holanda, abans que amb Kosovö. Encara que només sigui que per demografia.

Un bon pregó, el de Joan Margarit.

I si a l'Alberto Díaz, portaveu del Pp a l'Ajuntament de Barcelona, li pica, ja pot començar a gratar-se

El club de las canciones. Fracaso o Fracasos

Maffy ens proposa aquesta primera setmana de la tardor un tema realment autumnal: cançons relacionades amb el fracàs.

Començaré amb una cançoneta popular versionada pel Grup de Folk, on un jovencell ens conta el rebuig amorós que ha patit per part de la xicona que li agrada.




NA ROSETA D'OLIVELLA


N'és Olivella una vila molt bella,
hi ha una donzella que a mi em fa penar.
Dic: «adéu, vila...», dic: «adéu, nina...»
Tu n'ets la causa que me'n tinc que anar.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

Quatre vegades la'n só demanada,
quatre vegades me'n só dit que no.
Quatre vegades, quatre carbasses.
Déu me'n conservi tan bona llavor.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

Els vostres ulls, vostres cabells i orelles,
pits i mamelles me'n tenen lligat.
Dic: «adéu, vila...», dic: «adéu, nina...»
Tu n'ets la causa que me'n tinc que anar.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

I en arribar dalt del pla de Corbera
miro endarrere i em poso a plorar.
Dic: «adéu, vila...», dic: «adéu, nina...»
Tu n'ets la causa que me'n tinc que anar.

Jo en vaig in en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig in en vinc per la vora, vora del riu.


Però hi han coses molt pitjors que una carabassa amorosa juvenil.

I si no, escolteu aquesta "història d'un amic" que ens conta Ovidi Montllor. Tanta gent ha tingut que abandonar el seus somnis i posar-se a treballar allà on bonament ha pogut...




HISTÒRIA D'UN AMIC


Sóc fresador
des dels tretze anys,
tinc condicions
però pocs guanys.
Tinc al treball
molt bons companys
que fan menys
pesada
la jornada.
Tinc una "núvia"
que molt m'estime,
i així acabe
del meu treball
(jornada llarga,
més de deu hores),
amb ella em trobe
fins a sopar.
Ella em descansa
del meu treball,
té una dolçor
que força em dóna.
Després al llit,
que a l'endemà
cal matinar,
s'ha de tornar
a treballar.
Quan ve el diumenge
dormo fins tard,
(un dia que tinc
per descansar).
A mitja tarda
vaig per la "Novia",
i anem al cine,
que pague jo.
Després tots dos
donem un tomb,
i l'acompanye
a casa seva.
I en el portal
ens estimem
fins que la criden.
Després a casa,
a sopar un poc,
i si fan bon programa
a la tele,
faig un esforç
i em quede.
Després al llit,
que a l'endemà
cal matinar,
s'ha de tornar,
a treballar.
D'aquí a poc temps
volem casar-nos,
i si pot ser
fer una llar.
Jo sóc feliç,
res no envege
més del que tinc.
Tan sols tinc por
d'estar malalt,
no pas pel mal,
sinó pel metge,
No saps, Ovidi
el meu patir.
Es que jo, saps,
jo he nascut...
jo he nascut
per a ser metge.


Clar que, fracàs per fracàs, l'últim, el definitiu, la mort. I sobretot quan aquesta mort acaba arribant de pròpia mà, quan aquesta mort és per suïcidi. Escolteu aquest homenatge que Raimon li dedica al poeta Vladimir Maiakovsky.




MORIR EN AQUESTA VIDA

No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.
I he d'evitar el teu gest
més absurd, inútil.
No he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor
contra la vida quotidiana;
prehistòric com sóc, contradictori com sóc,
em seria més fàcil destrossar-la.
Perquè t'he fet part de la meua vida
i crec els poemes que tu feies,
he d'evitar el teu gest
més absurd, inútil.
No he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor
contra la vida quotidiana.
Tu has escrit ja fa molts anys
jo et llegeix encara avui,
poeta Maiakovski.
No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.


Programa tardoral, com deia, de cançons tristes com no podia ser d'altra manera. Esperem que en pròximes setmanes les cançons puguin ésser més animades.

dijous, 23 de setembre de 2010

La covardia no és mai un bon negoci. Contra els correbous. També.

La decisió, democràtica per suposat, del parlament català, d'ahir (114 vots a favor, 14 en contra i 2 abstencions) a favor de continuar mantenint els correbous com a excepció (ara ja regulada i circumscrita a unes determinades poblacions) dins la llei de protecció d'animals, està com no podia ser d'altra forma, sent aprofitada una altra vegada per la caverna espanyolista per tornar a bombardejar-nos amb la falòrnia que prohibir les "corridas de toros" ha estat única i exclusivament per motius nacionalistes antiespanyols.

I és que amb aquesta baixada de pantalons dels polítics catalans, li han donat peu als pro-taurins per reclamar la tornada enrere de la llei respecte a les corregudes. I això, si que no.

Perquè és una veritable llàstima que, a diferència d'allò que havia passat amb la discussió sobre les corregudes de bous, no s'haja demanat l'opinió dels experts, per desmuntar d'una punyetera volta, els sofismes de que els pobres animals no pateixen i altres bestieses pròpies de la mala consciència i la més vulgar estupidesa.

Reconec que amb aquestes dues normatives estem millor que abans: un espectacle cruel i degradant prohibit, i l'altre, tan cruel i degradant com el primer, regulat i restringit.

Però no és prou, no n'hi ha prou. I haurem de seguir demanant la total prohibició. Ara ja no hi ha excusa que ho valgui.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Quo vadis pspv-PSOE?

Mai no he volgut pertànyer a cap partit, ni tan sols quan era jove i indocumentat, i a la Universitat hi havia quasi tants partits com assignatures.

He complit amb el meu deure cívic deixant el meu vot a les urnes cada cop que he tingut ocasió, però mai no he votat, ho confesso, ni PSC-PSOE, ni PSPV-PSOE, ni PSOE a seques, perquè sempre he trobat d'altres partits més a l'esquerra, o més nacionalistes, que m'han semblat més coherents, més afins a les meues idees i els meus interessos, encara que el meu vot, més d'un cop, hagi quedat sense representació.

Dit això, l'altre dia, em vaig alegrar d'allò més quan l'Antoni Asunción, ex-president de la Diputació Provincial de València, ex-ministre dimissionari (només per aquesta dimissió ja em pareix una persona admirable en aquest regne d'Espanya on ningú no dimiteix) decidí presentar-se i forçar unes primàries en aquest petit país que sembla destinat a sofrir una eterna majoria del Pp, malgrat els múltiples lladronicis que, de nord a sud, recorren el territori.

En una veritable cursa contra-rellotge d'obstacles, l'amic Asunción havia aconseguit reunir tres-mil dos-cents i escaig d'avals, però sembla que no hi ha hagut prou: Més de dos-cents d'aquests avals han estat anul·lats, sembla que els uns per directament fraudulents (militants difunts, ex-militants), i els altres per anul·lables (recolzaven tant l'Alarte com l'Asunción). I aquestes anul·lacions impliquen que no ha arribat al mínim exigible com per forçar unes primàries.

I a mi tot aquest afer em fa pudor de podrit:

1. Els avals han estat oberts sense que els representants de l'Asunción hi fossin presents.
2. No veig l'Antoni Asunción falsificant signatures.
3. Com diu ell, que hi hagi una desena de despistats (hem de tindre en compte que al no haver-li deixat accès al cens d'afiliats ha hagut de fiar-se de qui el recolzava) entra dins del probable; que l'hagin estafat dues centenes llargues, és descabellat.

En fi, ells (el pspv-PSOE) s'ho perden.

I amb ells la resta dels valencians que demanem un canvi en el (des)govern que patim al país.

Jo, continuo declarant la meua intenció de votar Compromís, i de respectar, quatre llarguíssims anys més, que els botiflers continuen acaparant el govern d'aquest dissortat país sense nom.

diumenge, 19 de setembre de 2010

José Antonio Labordeta, un altre amic que ens abandona

A punt d'eixir cap a Madrid, obro l'ordinador i em colpeja la trista notícia que Labordeta ha mort.

Aquell que va ser un referent indispensable a les manis de la transició (com diuen els cristians de la mare de déu: abans, en i després) amb els seus (ja nostres) magnífics himnes.

Qui, del meu temps, no s'ha quedat afònic cantant "Y habrá un día en que todos / al levantar la vista / veremos una tierra / que ponga libertad" o qualsevol altra de les moltes cançons que ens ajudaven a sentir-nos vius?

Qui no s'ha emocionat sentint-li cantar els poemes del seu germà, aquell mític Rosa Rosae, per exemple?

Tanco l'ordinador perquè he quedat amb el meu fill a Madrid, a dinar, i no és cosa de fer tard.

Avui, malgrat la lluminositat del cel mediterrani, em sento gris.

Descansi en pau.

dissabte, 18 de setembre de 2010

De gitanos, romanesos, delinqüències i altres identificacions demagògiques

La veritat és que n'estic fins els collons d'aquesta desgraciada i impresentable història d'expulsions massives i de la desvergonyida baixada de pantalons que ens han oferit els camarades europeus del president francès.

Que la comissària Viviane Reding no ha estat precisament un model de diplomàcia, sembla prou evident.

També em sembla innegable que els campaments barraquistes són nius de delinqüència, mendicitat, pobresa, rates i altres bestioles.

I a més són forasters, prou morens, parlen estrany, i són pobres i bruts.

I clar, no tenim prou presons, i les que tenim són massa cares per aquesta escòria. Millor fer-los fora, que se'n tornen al seu infern particular, allà on també els menyspreen, on tampoc no els volen. Llàstima de Sibèries prou allunyades, de camps de concentració, de forns crematoris, de solucions finals.

Fora amb ells que, després del seu històric infern particular -van patir Ceausescu doblement, com a romanesos i com a gitanos- s'havien cregut això de la llibertat de moviments a dins aquesta Europa a la que pertanyen des de fa poc més o menys cinc-cents anys.

Quina vergonya que només Viviane Reding hagi gosat posar el dit en la nafra, i ens hagi mostrat on ens porta aquest camí de generalitzacions ètniques, de culpabilitzacions indiscriminades.

Perquè, això si, qui la faci que la pagui, sense excepció, sense benvolença. En presó francesa, romanesa, italiana, alemanya o espanyola.

Que la pagui, sí. Però per lladre, per criminal, per traficant, per estafador, per maltractador, o per fill-de-puta.

Que la pagui, sí. Però no per gitano. No per pobre. No per distint.

divendres, 17 de setembre de 2010

El Club de les cançons. Sense lletra. Una proposta insòlita de Gales

Possiblement exagero en qualificar d'insòlit la proposta musical de Gales per a aquesta setmana: la major part de la música clàssica, no sol utilitzar l'instrument de la veu humana, moltes vegades deficient -i si no que li ho pregunten a molts dels autoanomenats cantants actuals.

Quan vaig veure el lema d'aquesta primera setmana de retorn després de les vacances, en el primer que vaig pensar fou en l'himne nacional espanyol. Però és tan abusivament conegut i tocat inclús a l'entrada de les processons que ja em perdonareu si deixo que us l'imagineu.

Immediatament vaig pensar en l'scat, aquest subgènere del jazz on la veu és un altre instrument, al mateix nivell dels clàssics com el saxo, la trompeta o el piano. La característica d'aquesta música és que la lletra no ho és tal. Veieu -i escolteu- aquest exemple de la gran Ella Fitzgerald:



Però podem també anar a l'altre extrem, on la lletra no és necessària perquè la música ja ho diu tot. De la BSO de Sacco e Vanzetti, pel gran Ennio Morricone, aquesta "La sedia elettrica"



I vull acabar amb un altre himne sense lletra. Un himne no oficial, l'himne dels qui, a diferència dels partidaris del "Para ofrendar nuevas glorias a España" encara definim, pesi a qui pesi, aquesta autonomia sense nom en la que ens han convertit, com a País Valencià.

Una melodia tan antiga i tan trista, que sembla fora del temps, una cançó al compàs de les notes de la qual, els algemesinencs pugen les seues torres humanes, les seues moixerangues. Us presente una descarnada versió d'uns dels millors dolçainers que aquest país ha tingut, Joan Blasco. Encara recordo, quan jo era menut, que, quan arribava al meu poble, mai no es descuidava de venir a casa a saludar el meu oncle Ricardo, músic com ell i gran admirador, prostrat a una cadira de rodes, degut a una malaltia incurable.



dimecres, 15 de setembre de 2010

Un interessant article de Le Monde sobre les tensions separatistes a Bèlgica

Un interessant article de Le Monde sobre les tensions separatistes a Bèlgica.

Jo, personalment continuo sense comprendre per què el trencament en dos d'un país de la Unió, ha de significar que una de les dues parts escindides (per què una i no les dues?) deixi de pertànyer automàticament a la Unió, i caldria el permís unànime dels estats membres per reincorporar-la.

Clar que Le Monde és francès...

Les institutions européennes observent avec inquiétude une situation inédite

En principe, rien n'interdit la scission d'un Etat membre de l'Union européenne. Mais l'éventuel éclatement de la Belgique constituerait une perspective inédite et un véritable casse-tête pour les diplomates. La question est d'ailleurs largement taboue, même si elle ne peut laisser indifférents les dirigeants européens.

L'un d'entre eux, Herman Van Rompuy, le président du Conseil européen, n'est autre qu'un ancien premier ministre belge, issu du parti chrétien-démocrate flamand. A ses visiteurs, ce dernier a parfois coutume de confier, avec ironie, que la scission est peu probable, car les dirigeants belges ne s'entendent pas assez bien pour l'organiser. Officiellement, personne ne travaillerait donc sur la question dans les instances européennes.

Si l'hypothèse reste peu probable à court terme, la partition de la Belgique poserait néanmoins de sérieux problèmes. Et ce, quel que soit le scénario du divorce : une disparition pure et simple du royaume ou une scission de la Flandre. " Tout cela est de la science-fiction, mais de crainte de créer un précédent, l'Europe fera un accueil glacial aux nouvelles entités ", prévient Jean-Claude Piris, le juriste en chef du Conseil.

Si la Flandre fait sécession, elle quitterait du même coup l'Union européenne, après plus de cinquante ans de participation. Pour la réintégrer, elle devrait, selon les experts, poser sa candidature, et boucler de délicates négociations. Son éventuelle adhésion devrait être agréée à l'unanimité des Etats membres. Une hypothèse qui pourrait être problématique non seulement pour l'entité héritière de la Belgique mais aussi pour d'autres Etats, comme l'Espagne, qui redoutent qu'une telle issue n'ouvre la boîte de Pandore : " La réaction des Catalans et des Basques pourrait être violente ", selon un diplomate. Pour protéger son unité, Madrid fait d'ores et déjà partie des quelques Etats européens qui n'ont pas reconnu le Kosovo, un Etat qui sera un jour ou l'autre candidat à l'Union.

La question serait tout aussi délicate si la Wallonie devait être rattachée à un Etat voisin, la France en l'occurrence. Une hypothèse peu populaire dans le sud du pays, qui nécessiterait de surcroît de redessiner les frontières européennes, et, au passage, de recalculer les droits de vote de Paris.

La Belgique a, en outre, la particularité d'accueillir la " capitale " de l'Europe : Bruxelles abrite le siège de la Commission européenne, celui du Conseil, l'essentiel des activités du Parlement ou le Comité économique et social, ainsi que nombre de diplomates dépêchés par les Etats membres. Sans oublier des milliers de lobbyistes. Près de 25 000 fonctionnaires européens y travaillent.

En ces temps de crise communautaire, les institutions s'inquiètent discrètement du sort de la ville. " Il est difficile d'imaginer que, si le statut de Bruxelles reste contentieux pendant des décennies, les institutions européennes s'y maintiennent ", juge le directeur de l'Institut européen de l'université de Genève, Nicolas Levrat, en réponse aux récentes inquiétudes du quotidien La Libre Belgique. La question du déménagement serait, selon ce chercheur, difficile à contenir en cas de démembrement du pays, qui acterait la sortie au moins temporaire de ses composantes de l'Union.

L'enjeu symbolique est plus important encore. Car la Belgique n'est pas un Etat comme les autres dans le concert européen. C'est un des six pays fondateurs, volontiers fédéraliste, qui risque d'éclater pour des raisons susceptibles de miner la construction européenne : le défaut de solidarité entre le nord et le sud du pays.

" Flamands, Lombards, Catalans, Ecossais, Bavarois : tous ont en commun l'affirmation d'une forte identité culturelle régionale ", note l'eurodéputé français Alain Lamassoure : " Mais aussi une forte tentation égoïste de régions riches, lasses de payer pour les territoires moins développés de leur pays. "

Pour certains fonctionnaires bruxellois, le ressort de la crise belge serait d'ailleurs du même ordre que celui qui a vu l'Allemagne ou les Pays-Bas tergiverser jusqu'au bout avant de se porter financièrement au secours de la Grèce, au printemps. Un attentisme qui a failli faire exploser la zone euro.

Philippe Ricard (Bruxelles, bureau européen)

© Le Monde

divendres, 10 de setembre de 2010

A l'endemà, moltes gràcies amics

Ahir un grapat d'amics, alguns d'ells esperats, d'altres inesperats i sorgits de les bromes del temps, em van felicitar l'aniversari. I això, ho vulguis o no, t'alegra el dia. Com un regal.

Així que, avui, vull dedicar-los a tots aquesta cançó, l'estranya joguina.

Moltes gràcies a tots.





L´ESTRANYA JOGUINA
(Tom Paxton; trad.: J.Soler Amigo)

Un vespre, quan jo era petit, ho recordo bé,
el pare, en tornar del treball, em va dur un paquet molt gran.
Corprès el vaig desembolicar. Amics, què deurà ser?
Si els nusos feien el tossut, jo ho era molt més que ells.

Tornada:
Fa zip i es mou i top si en té prou; rum, quin enrenou!
Què deu ser, amics, que em ve tan de nou? Salta i balla com un ou!

En veure´l jo vaig obrir els ulls, vaig quedar sorprès:
tenia dos piuets vermells, talment dos barrufets.
Primer vaig tocar el primer i l´altre després.
Corria amunt i avall del pis. Jo me l´escoltava com... (a la tornada)

I gira-li que tomba-li, del dret i l´inrevés.
Ara se´n va sota el sofà: el busco i ja no hi és.
El pare, riu que riu que riu. Jo, vinga plorar,
però el sol va tornar a brillar, quan vaig poder escoltar... (a la tornada)

Els anys, amics, passen volant, i cal sembrar a temps:
ara jo sóc un home gran, tinc un petit hereu.
Té una joguina que jo sé. N´està embadalit,
perquè té dos piuets vermells, talment dos barrufets... (a la tornada)

dijous, 9 de setembre de 2010

Homenatge a mi mateix en el meu cinquanta-novè aniversari

Com cada any avui em toca passar el ritual de felicitacions i estirons d'orella que familiars i amics em propinaran.

I, encara que enguany no hagi estat un any especialment sortós, no em podria queixar, ni seria just que ho fes.

La maleïda crisi que mai no acaba ens ha obligat a tancar la botigueta i paralitzar l'empresa de nutrició esportiva que els meus fills tenien, i ara ens toca malvendre els productes que ens han quedat al magatzem. Però sembla que, a poc a poc, van eixint.

I se'ns ha obert l'oportunitat d'una col·laboració amb el consell superior d'esports en el muntatge de jornades de defensa de les dones, i potser un important hotel ens encomani la seua pàgina web.

No, no tot és dolent, ni tampoc bo. És la vida senzillament. Els fills que se't fan grans, i tu mateix, amb la dona, que vas, aneu, fent-vos grans.

Vora mar, tot escoltant la seua remor, de vegades suau, de vegades salvatge. Qui demanaria més.

Jo no.





EL DESESPERAT

Lletra i música: Ovidi Montllor
versió canyera: Inadaptats

Un xic pobre sóc
un xec mancaria
solució de tot
Un hom sense res
un ham necessita
abans que res més

Un muchacho pobre soy
un cheque me faltaría
solución de todo
Alguien sin nada
un anzuelo necesita
antes que nada más.

Em manca un pis.
No puc donar un pas.
Tinc que moure un plet
si vull menjar un plat.

Me falta un piso
no puedo dar un paso
tengo que poner un pleito
si quiero comer un plato.


A la "tasca" un vas
fa que em diguen: Ves!
i si vull ser gras
he de menjar gat.


En la tasca un vaso
hace que me digan: vete!
y si quiero engordar
tengo que comer gato.


Per a mi és un goig
menjar un poc de guix.
Fins i tot un pet
ja se'm torna mut.

Para mí es un gozo
comer un poco de yeso
hasta un pedo
se me vuelve mudo.

I em troben tan groc
que em diuen el grec.
Mon pare em diu foll
en comptes de fill.
I tinc tanta fam
que em menjaré el fem

Y me ven tan amarillo
que me llaman el greco.
Mi padre me dice loco
en vez de decirme hijo
Y tengo tanta hambre
que me comería el estiércol.


Tot aixó, jo crec,
que ho apanya un crac!
No m'espere més,
agafe un trabuc
i em foto a fer el ruc
per allà on puc.
Trec, trac, truc.

Todo esto, yo creo,
lo arregla un crac!
No me espero más
cojo un trabuco
y me pongo a hacer el burro
por donde puedo.
Trec trac truc...

dimecres, 8 de setembre de 2010

Qui ens lliurarà dels piròmans?

Fa molt pocs dies comentava amb un amic l'escasa incidència, malgrat les abundants pluges d'aquests hivern i primavera, que havien tingut enguany els incendis forestals al país.

En mala hora ho vaig dir.

Alfafara, Ontinyent, Simat...

Ara diuen que han agafat un dels incendiaris, ex-brigadista forestal.

I penso que el fiscal hauria de poder acusar-los, els incendiaris, d'intent múltiple d'homicidi (tants habitants dels pobles afectats, tants intents) a veure si així se'ls queia el pèl d'una refotuda vegada.

I això com un pas previ a poder acusar-los de terrorisme.

Somiatruites que sóc...