1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 25 de febrer del 2011

L'orfandat dels pioners. Un article de El Temps

L'ORFANDAT DELS PIONERS

La instal·lació de la xarxa de repetidors de TV3 al País Valencià va requerir la complicitat de la societat civil. Milers de persones anònimes van participar-hi desinteressadament. EL TEMPS
ha reunit tres d’aquells pioners per a parlar-ne.


De quina manera vau participar en la creació de la xarxa de repetidors d’Acció Cultural?

—Teresa Moril: Des del principi, vaig estar involucrada en Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i coneixia Joan Fuster, a qui tenia molta estima. Jo anava als cursos de la Carles Salvador, i va ser aleshores que començà la campanya per TV3 al País Valencià. De seguida vaig involucrar-m’hi. Per això ens van donar a tots els socis uns talonaris a 1.000 pessetes. I a tothom qui venia a la botiga –hi venia gent de Bonrepòs i Mirambell, de Bétera...– a tots els col·locava un bo. N’estaven tan convençuts que no calia ni que els ho explicara. En vaig vendre una seixantena, que no està malament, perquè aleshores 1.000 pessetes no era poca cosa!

—Lluís Garrigós: En el meu cas, tota la meua joventut va estar marcada per les inquietuds nacionalistes. Jo m’havia presentat d’alcalde en una candidatura de gent que es va escindir del Partit Socialista a Xixona i tenia relació amb Eliseu Climent. Recorde que cap a l’any 1985 em va pegar una telefonada per a dir-me que hi havia alguna possibilitat de posar un repetidor per a poder veure TV3 a tota la zona d’Alacant. Va enviar algú en representació seua i, efectivament, hi havia uns terrenys que els podíem cedir. Ho acordàrem tot en un restaurant de Cocentaina que es deia L’Escaleta, però després vam haver de fer-nos-ho per a colar-ho als partits que teníem a l’oposició. A la representant del PSOE li vaig dir que, com que era una cosa que corria pressa, que per favor s’abstinguera i que després ho consultara amb l’agrupació provincial. Ho vaig fer amb tota la intenció, perquè sabia que, si s’abstenia, després ja no hi podia recórrer. Quan se’n va assabentar el PSOE d’Alacant van traure foc pels queixals! Però nosaltres ja havíem fet la nostra.

—Però la cosa no acabà ací...

—Ll.G.: Efectivament, va resultar que els terrenys municipals no tenien l’orientació adequada per a remetre el senyal. Mirant mirant, s’adonaren que al costat hi havia una parcel·la més alta, que sí que era bona. Allò era propietat d’una gent que era molt de dretes, però quan se’ls van posar els diners a sobre de la taula no va caldre res més. El repetidor va acabar posant-se allí, la qual cosa no va fer molta gràcia a la gent d’Aliança Popular. Després, l’any 1986, estant en les festes d’Algemesí, vaig trobar-me Eugenio Burriel –que aleshores era delegat de govern– i em va dir, literalment: “Tu has d’acabar a la presó, perquè això que has fet no es pot fer.” Animadversions a banda, la gent estava molt contenta. Nosaltres vam donar senyal a tot el territori que hi ha des de Xixona fins a Santa Pola, amb algunes ombres que van anar cobrint-se. Allò obria la perspectiva d’anar recuperant el país.

—Enric Solà: Recorde que, des de València, vam veure amb molt d’optimisme que a Alacant s’haguera resolt la qüestió. Per a mi, Lluís va ser providencial, perquè penetrar en Alacant era una cosa fonamental. Aconseguit allò, quedava trobar el lloc per a situar els repetidors de Castelló i València. A mi em tocava quedar amb don Joaquín Maldonado [considerat factòtum de la democràcia cristiana valenciana], que aleshores ja devia tenir uns vuitanta anys, i buscar per la serra de Perenxisa quin era l’emplaçament més adient. Cal dir que en tot açò la democràcia cristiana va ser molt generosa. No era fàcil, perquè hi havia molts factors que calia tenir en compte per a triar el lloc, des de les qüestions legals fins a les servituds aèries. Però al final tiràrem pel dret i es van aconseguir els terrenys. Paral·lelament, també hi havia tota la negociació al Bartolo que havia de reemetre el senyal per a tot Castelló. I, alhora que tot això passava, cal tenir present que l’antener major del regne anava fent.

—A qui us referiu?

—E. S.: Em referesc a Manolo Garcia Messeguer, que va posar un repetidor de TV3 a casa seua, a Sueca. Allò no va agradar gens al PSOE i obligaren Eugenio Burriel a iniciar una croada. En vista de la situació, Eliseu Climent va organitzar una querella contra ell signada per 150 advocats de prestigi encapçalada per Joan Fuster. Anàrem al despatx de Burriel Joaquín Maldonado, Toni Pérez Gil [lletrat major de l’assessoria jurídica de l’Ajuntament de València], Eliseu Climent i jo. I Eliseu li va dir que hi havia eixa querella en procés i que nosaltres de cap de les maneres no volíem que allò tirara endavant perquè seria en contra seu. Eugenio Burriel s’enfilava per les parets! I, mentrestant, anava passant el temps i s’anaven muntant els tres grans repetidors, els de la Carrasqueta, Perenxisa i el Bartolo. I això que hi havia una oposició forta dels sectors feixistes i blaveros: hi havia qui va haver de fer guàrdia armada en els repetidors. Les coses anaven així.

—Què us movia a fer tot això?

—T. M.: Jo ho feia pel país.

—Ll.G.: Jo tenia clar que Canal 9 seria tot en castellà i estava convençut que la recuperació del país passava pels mitjans de comunicació. Disposar d’una televisió en la nostra llengua era un signe de normalització importantíssim. La televisió era una via per a normalitzar el país.

—T. M.: Jo ho feia pel meu poble, per la meua llengua. Nosaltres estàvem acostumats a veure-ho tot en castellà i allò significava obrir una finestra nova. El Puyal, la Vida en un xip... ens identificàrem tant amb tot això!

—E. S.: En el meu cas, la cosa era diferent. El català no és el meu idioma matern. Per tant, eixa qüestió sentimental no existia. A més, des del meu punt de vista, l’idioma era molt important, però no més que algunes altres qüestions, com el dret foral, etcètera. Amb tot, quan Eliseu Climent va dir que aquella era la batalla que calia emprendre, ens hi vam posar. Ara mateix estem fotuts, però sense la presència que ha tingut TV3 estaríem perduts.

—La presència de TV3 al País Valencià mai no ha estat plàcida. Eugenio Burriel s’hi va oposar; Barrionuevo, el 89, va voler donar la freqüència de TV3 a Canal 9; aquell mateix any es precinten temporalment el Bartolo, Perenxisa i la Carrasqueta...

—Ll.G.: Sempre he estat conscient que el partit del govern, d’ací i de Madrid, era molt espanyol. Per a ells o estaves amb el PSOE o contra el PSOE. La guerra contra el nacionalisme va ser constant.

—T. M.: Quan passava tot això a mi em feia molta malícia. De fet, aquesta no és una lluita senzilla. Jo sóc de les que vaig anar a la Carrasqueta el 2007. Jo visc en una finca on hi ha molta gent antinacionalista i quan es van assabentar que jo havia estat allí resistint-me, vaig tenir problemes. Fins i tot m’han dit que me’n vaja a la merda, que sóc una catalanista... Allò de la Carrasqueta va ser molt important. Plovia a bots i barrals i recorde que Eliseu ens va dir que ens quedàrem a la superfície de ciment i no on hi havia totes les pedres. Ens va dir que, a un senyal, empenyerem sempre cap enfora per a evitar el pas de la guàrdia civil. Just davant meu hi havia un guàrdia civil. Em va posar el braç damunt i em va marcar per una bona temporada. Però jo, amb l’altra mà, li vaig pegar una espenta i, com que era a les pedres, va caure. Van vindre per nosaltres de molt mala manera. Vam sentir una impotència molt gran.

—E. S.: Jo no he estat a la primera línia de la lluita, perquè a mi se m’utilitzava per a unes altres coses. Per a mi, el PSOE i PP sempre han estat dos grans partits nacionalistes espanyols. Són la continuació política de l’exèrcit que va cremar Xàtiva. Per contra, també he de dir que sé de gent superanticatalanista, superblavera, que al cap de quatre dies de tenir posada l’antena a la seua finca estaven encantats. Que si els agradava molt no sé quin programa; que si se’ls entenia molt bé...

—T. M.: A la meua finca hi havia un home que, quan feien un partit de futbol, tancava les finestres perquè no s’adonaren que veia TV3. Amb tot, això són casos extraordinaris. Crec que la majoria de la gent ha viscut la presència de TV3 als seus televisors amb total normalitat.

—Ll.G: Ma mare, fa tres anys, quan en tenia 87 i es va tancar la Carrasqueta, només em va dir una cosa: “No tenen vergonya.”

—T. M: Jo jure que, si la tallen, apagaré la tele i no la tornaré a encendre. Quan a causa dels partits de futbol tanquen les emissions, no solament de TV3 sinó de la resta de canals de la Corporació Catalana, no mire la tele.

—Ll. G.: A mi, personalment, la televisió no m’agrada. No la mire, ni en català ni en castellà ni en anglès. Però estic convençut que TV3 fa un paper enorme. Per als telespectadors convencionals, el fet que la televisió es faça en la seua llengua és un element de normalització cabdal.

—Què creieu que ha representat la presència de TV3 durant tots aquests anys?

—Ll.G.: Enric ho ha dit fa un moment: si no haguera estat per TV3, estaríem molt pitjor.

—T. M.: Ha estat un element que ens ha unit molt.

—E. S.: Jo crec que el nacionalisme català o es forja al País Valencià o no es farà. Els catalans sempre han estat molt blaveros i ara són independentistes de quatre províncies. El poc nacionalisme català que es fa, es fa al País Valencià i a les Illes. Eixa consciència unificadora no existiria sense la televisió, perquè ha propiciat la integració lingüística, ideològica...

—T. M: Els serials, el Molina, el mapa dels Països Catalans... Tot això ha contribuït moltíssim a generar una idea de país.

—Ll.G: Com Enric, pense que, dissortadament, la perspectiva d’un nacionalisme és lluny.

—E. S.: Jo crec que, a més, TV3 ha obligat els catalans a pensar una miqueta en nosaltres, que no hi havien pensat mai, perquè els seus definidors, que han begut de la tradició catalana de [Josep] Torras i Bages i [Enric] Prat de la Riba, s’han basat en dos llibres blaveros de quatre províncies. La TV3 ha estat el primer impuls de redreç. Si avui fan l’Alqueria Blanca i té tant d’èxit és perquè s’ha generat tot un costum a través dels serials que prèviament han fet a TV3.

—T. M.: Jo fa vuit anys vaig començar a veure El cor de la ciutat i, per la manera com es comportaven i com parlaven, era com si fora al cafetí del carrer de la Reina.

—Per acabar, què significa per a vosaltres la interrupció de les emissions?

—Ll.G.: Jo no sóc creient ni tampoc sóc practicant, però ara empraré termes religiosos: açò representa una mort, però jo espere la resurrecció.

—E. S.: Jo solc dir una cosa: de derrota en derrota fins a la victòria final. Tinc l’esperança que la cosa puga redreçar-se a través de la iniciativa legislativa popular que ara mateix hi ha al parlament espanyol.

—T. M.: Per a mi açò representa un altre 1714. Simplement això.

Violeta Tena

El Temps 22 de Febrer 2011

dijous, 24 de febrer del 2011

Sense senyal, un article de Martí Domínguez

Sense senyal

Martí Domínguez

Faça el que faça Francisco Camps passarà a la història com el pitjor president de la Generalitat. També el poble valencià d’aquests anys serà recordat com el més patètic de la seua història més recent. És difícil recordar un moment més trist, més deplorable. Un poble que dóna suport obertament a la corrupció, a la incultura, a les males persones. També Rita Barberá serà recordada com una alcaldessa que va donar cobertura a aquest període tan sinistre de la nostra història, i que va ser còmplice d’una colla de pocavergonyes. Rita Barberá podria haver obligat Camps a dimitir i estalviar-nos així aquest espectacle que propaguem urbi et orbi, tan sols a l’altura del sainet de Berlusconi. Això l’hauria redimida una mica, i potser aquell amor que diu que sent per València s’hauria fet d’alguna manera explícit. Cap dels que manen vol aquesta terra? Comptat i debatut, no hi ha cap institució pública dependent del Govern valencià que no estiga en les mans més incompetents. La censura és present pertot arreu, de vegades amb conseqüències tan sinistres com al Muvim. Alhora, la Universitat de València ha de batallar amb un fum d’universitats privades, que pas a pas li furten estudiants i, sobretot, pressupost, amb la connivència del govern. El pas següent és ensorrar la universitat pública; d’això, no n’hi ha cap dubte. Reduir la llibertat de càtedra i el lliure pensament a un guió de Canal 9, una televisió amb una programació d’ultradreta que paguem tots els valencians. Què hem fet per a meréixer tanta estultícia? Com és possible caure tan baix? Sense cap oposició política solvent, sense cap bri d’il·lusió enlloc. El tancament de TV3 és un pas més en aquesta direcció de l’anorreament generalitzat. Ara les meues filles ja no poden veure els dibuixos animats dels Barrufets, ni del Xai Shaun, que els posava tots els matins al Super3 de TV3. Elles no entenen de política, tan sols s’han quedat, de sobte, sense senyal. Els vaig dir que no hi havia senyal i em preguntaren que què era això i els ho vaig intentar explicar. Però, ben mirat, tots els valencians (tots absolutament) estem així, a les fosques. Els uns perquè creuen que encara aquesta dreta corrupta és millor que les altres opcions; els altres perquè no confien gota que el senyor Alarte (que fins ara no ha demostrat massa aptituds polítiques) puga algun dia recollir més vots que Camps. Anem tots “sense senyal”, esmaperduts per complet. Què esperen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Valencià de Cultura a fer una declaració institucional de queixa? Si davant d’un atemptat contra la cultura i contra la llengua com el tancament de TV3 no baden boca, per a què els volem? Sens dubte, aquest poble valencià serà recordat com el més patètic de la història recent. Amb aquests governants i representants ningú no pot sentir-se orgullós de ser valencià. Realment, aquest “sense senyal” és un signe terrible del nostre temps.

El País. Quadern de València

dimecres, 23 de febrer del 2011

Viva o Brasil e a mistura de raças

L'histoire

Les secrets révélés du métissage à la brésilienne


Nation métisse par excellence et fière de l'être, le Brésil possède un mélange humain encore plus réussi qu'il ne le pensait. Tel est le principal enseignement de l'étude scientifique coordonnée par le généticien brésilien Sergio Danilo Pena, de l'université du Minas Gerais et publiée dans la revue PLoS (www.plosgenetics.org). Cette enquête visait à déchiffrer les traits ancestraux de la population brésilienne à travers l'examen des gènes d'un échantillon d'un millier de personnes.

Principale surprise : chez tous les Brésiliens, quelle que soit la couleur de leur peau, prédomine un héritage génétique européen. Il représente, selon les régions du pays, entre 60 % dans le Nord-Est et 77 % dans le Sud des gènes humains.

Même les Brésiliens qui se définissent comme " noirs " - l'une des cinq " couleurs ou races " retenues par les statistiques officielles - ont une forte " ancestralité " européenne. C'est le cas des Afro-Brésiliens de l'Etat de Bahia, dans le Nordeste, dont le patrimoine génétique est européen à 54 %. Métissage oblige, les gènes européens des mulâtres vivant dans le nord du pays sont encore plus nombreux (68 %).

Dans le passé, les ethnologues se contentaient de classer les Brésiliens selon la couleur de leur peau. En ajoutant quelques catégories, correspondant au fruit d'unions interethniques : dans Tristes tropiques, Claude Lévi-Strauss mentionne notamment les mestiços, croisés de Blanc et de Noir, les caboclos, de Blanc et d'Indien, et les cafusos, d'Indien et de Noir.

" Blanchissement " ethnique

Le décryptage de l'ADN permet de relativiser l'hétérogénéité supposée du peuple brésilien. " Nous nous attendions à une forte ancestralité européenne dans le Sud et le Sud-Est, mais pas dans le Nord et le Nord-Est, s'étonne Sergio Pena. Génétiquement, le Brésil est bien plus homogène qu'on ne le pensait. "

Ce généticien rappelle au passage une évidence : l'héritage ancestral n'est pas forcément lié à l'apparence physique. Pour une raison simple : sur les quelque 30 000 gènes d'un corps humain, 30 au maximum déterminent " la couleur de la peau et des yeux, la forme du visage, la taille du nez ".

Les résultats de cette étude renvoient à l'histoire du Brésil. Lors de sa découverte, le pays comptait au moins 3 millions d'indigènes ; ils ne sont plus que 1 million. Entre le XVIe siècle et 1850, près de 4 millions d'esclaves ont été acheminés d'Afrique.

La politique de " blanchissement " ethnique, inspirée par les théories racistes de Gobineau - qui fut diplomate à Rio -, puis l'abolition de l'esclavage, en 1888, encouragent l'afflux d'immigrants européens : 6 millions depuis 1872. " Tout Brésilien, même quand il est clair et qu'il a les cheveux blonds, porte dans l'âme l'ombre ou la marque de l'indigène ou du Noir ", notait en 1952 l'ethnologue Gilberto Freyre. L'inverse aussi est vrai.

Jean-Pierre Langellier (Brésil, correspondant)

© Le Monde

dimarts, 22 de febrer del 2011

La plaça era una festa

Anit, costat per costat d'algun miler més de companys, dos furgones de policia nacional (d'Espanya) i una de municipal (policia) hi vaig ser a la plaça de la Mare de Déu de València, protestant per l'apagó (després de vint-i-sis anys de contínua persecució dels diferents governs tant de la Comunitat Sense Nom com dels d'Espanya) dels senyals d'unes televisions emeses tres-cents cinquanta quilometres més amunt.

Érem mil cinc-cents, com diu el País, o set mil, com diu VilaWeb? Ni ho sé ni m'importa.

M'importa la vergonya que sentíem de pertànyer a una "república bananera" el president de la qual, és de tot menys honorable, (i esperem que no tingui tant sort com l'anterior i aquest sí que acabi en presó) desemparats per una Europa que diu que això són "assumptes interns", sentint-nos minoria en el nostre propi país, i totalment desconeguts portes enfora.

Però, malgrat tot, un grup de dolçainers tocava (els cinc som, ramonet, les penes són, i -com no?- la moixeranga) corejats per tota la gent a la plaça, i acompanyats per un grup de percussió magnífic.

Ja ho sé que no aconseguirem res. Ja ho sé que quan aquesta persecució a la recepció d'un mitjà de comunicació passa a Venezuela està mal (oi senyor Savater i companyia?), molt mal, és un atemptat a la democràcia, i a les llibertats individuals, i a tota l'hòstia.

Però açò no passa a Venezuela. Açò passa a una Comunitat Sense Nom, (o amb el nom d'un punt cardinal que només indica que som a l'est del nostre oest; de ponent ni barca, ni vent, ni casament) que també voldrien sense idioma propi (o almenys que aquest idioma no fos el que és, el dels nostres veïns del nord) amb una societat meninfotista estructurada només per a les falles (copades, això sí, pel bunker barraqueta, gràcies al gran invent del franquisme de les "Juntes Centrals i Locals") que seguirà votant aquells que ens menyspreen i malversen els nostres diners.









dilluns, 21 de febrer del 2011

Partidari de Babel, sense(amb) animus molestandi

Més d'un cop m'han (m'he) preguntat el perquè de la meva obsessió(?) en utilitzar el meu idioma quan la major part dels que freqüento i em freqüenten ho fan en el comú espanyol amb què ens volen no únicament identificats, sinó uniformitzats.

Sense/Amb ànimus molestandi diré que sóc un incombustible partidari de Babel, i més en aquest moment que els traductors automàtics ens permeten, amb un mínim esforç, entendre aquells companys que paguen la pena. Diré que trobo inexplicable que sent com som una quarta part d'aquesta Sepharad, com l'anomenava Espriu, no es noti aquesta proporció als espais comuns.

Ahir, sense anar més lluny, vaig entrar a una pàgina, estado del malestar, vaig escriure i em van orientar a una altra, reivindicación del malestar, aquesta última valenciana. Ni en la primera que semblava més general territorialment parlant, ni en la segona amb gent del meu país, he vist que la utilització del meu idioma es correspongui amb la seva proporció real.

Més encara, el malestar creat a València per la persecució del govern a ACPV i les re-emissions de TV3, era negligit, amb aquell tan comú "ara no toca" que tantes vegades he escoltat en la meva vida.

En fi, com diu Raimon, "qui ja ho sap tot que no vinga a escoltar-me"