1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dijous, 30 de juny del 2011

Qui ensenyarà els espanyols a perdre?

Hi ha una nominació que porta rodant des del 85 i que es la de la Capital Europea de la Cultura.

A Espanya, com que els espanyols són tan juleios ells, que deia el finat Ramon Barnils, no se'n presenta una única ciutat arropada per tota la resta, sinó totes aquelles que els hi rota pels collons, en franca competència entre elles. Cosa que ja està bé. Almenys així m'ho sembla a mi.

Allò que no entenc és que, un cop una d'elles ha guanyat la nominació de dins de cinc anys, totes les altres que s'hi presentaven amb ella, es llancen com a llops contra el jurat que així ho ha decidit.

O sí que ho entenc, perquè dóna la casualitat que la que ha guanyat, Donosti, acaba de canviar d'alcalde, i ara els seus representants -no ho oblidem pas, elegits legalment- són de Bildu, una formació clarament independentista i constitucionalment, per ara, apta per aquesta responsabilitat de govern.

No sé com acabarà aquesta farsa, espero que tot quedi com cal, amb un rebombori absurd sense cap més conseqüència que el ridícul que estan fent.

Allò que sí que puc assegurar és que els espanyols no saben perdre. I uns tafurs d'aquesta mena, quan més lluny els hi puguem mantenir, més tranquils estarem.

dimecres, 29 de juny del 2011

De quan sargiem els mitjons

Estic llegint "La cinquena dona", una altra novel·la del detectiu Kurt Wallander, extraordinari policia creat pel suec Henning Mankell i em trobo amb un paràgraf que no em puc estar de portar ací.

Com a petita introducció cal dir que el pare del detectiu fa pocs dies que és mort, mentre ell es troba immers en una cadena d'assassinats d'una crueltat inusitada. Kurt i la seva filla, Linda, units en el dol pel pare / avi a qui Lisa s'estimava molt, tenen una conversa. Transcric:

"Ella se serví te d'un termo i preguntà de sobte per què era tan difícil viure a Suècia.

-De vegades he pensat que és degut a que hem deixat de sargir els mitjons -digué Wallander.

Ella se'l mirà amb estranyesa.

-Ho dic de debó -continuà. Quan jo era menut, Suècia era un país on, encara, cadascú sargia els seus mitjons. A l'escola m'ensenyaren com es feia. De sobte, un dia, això s'acabà. Els mitjons foradats es tiraven. Ningú recosia els mitjons vells. Tota la societat canvià. Usar i tirar fou l'única regla que abastava realment a tot el món. De ben segur que n'hi havia qui s'entestava en apedaçar els seus mitjons. Però a aquests ningú no els veia, ni se sentien. Mentre aquest canvi es va limitar només als mitjons potser no n'era gaire important. Però es va anar estenent. Al remat es va convertir en una mena de moral, invisible, però sempre present. Crec que això canvià el nostre concepte del que era bo i el que era dolent, d'allò que es podia fer i allò que no es podia fer a les altres persones. Tot s'ha tornat molt més dur. Cada cop hi ha més persones, especialment joves com tu, que s'hi senten innecessàries i inclús indesitjades al seu propi país. I, com reaccionen? Doncs amb agressivitat i menyspreu. El més terrible de tot és que, a més, em fa la impressió que només hi som al principi d'alguna cosa que empitjorarà encara més. Està creixent una generació a hores d'ara, aquells que són més joves que tu, que reaccionaran amb més violència encara. I ells no tenen el menor record de que, en realitat, hi hagué un temps en què cadascú s'apedaçava els seus mitjons. Un temps en què no s'usaven i tiraven ni els mitjons ni les persones.
"

dissabte, 25 de juny del 2011

Com Xarbet, jo també he provat la pizza diavolo

La vall d'Aran és una illa. I ho dic des de la convicció que em dóna haver viscut quatre anys a Eivissa. La vall d'Aran és una illa rodejada, a la banda sud, per un dels trams més abruptes que presenten els Pirineus, salvables només, a l'est, per un llarg -i a l'hivern molts cops impracticable- port de la Bonaigua, i per un túnel a l'oest, estret i fosc i humit. A la banda nord, el mur, no menys abrupte, hi la frontera -no geogràfica, però- sinó política-administrativa que, no fa molts anys, condemnava els seus habitants, no francesos, a un estatus africà en base a la seua pertinença a Espanya. Els aranesos, no catalans, escassament espanyols, i molt més occitans que no els seus veïns i familiars del nord, han sabut conservar la seua llengua i cultura, l'estima per la seua terra, per les seues tradicions. I, sobretot, han sabut conservar l'hospitalitat amb aquells que hi recalen, tant si ho fan per uns dies, com si és per restar-hi sine die.

L'any 85, amb motiu del naixement del meu segon fill, Jordi, vaig decidir acceptar un lloc de treball a Lleida, que em permetés gaudir d'una residència menys itinerant que la que venia portant els darrers anys. Així i tot, com que Lleida no és pas menuda, m'hi vaig trobar amb 27 oficines les quals, les meues funcions de control, m'obligaven a visitar entre tres i quatre vegades l'any. Una d'aquestes oficines es trobava situada a Vielha. Com que no era cosa de pujar i baixar el mateix dia, cosa que la distància feia si no impossible, sí molt dificultós i pesat, m'hi quedava a dormir els tres o quatre dies que, com a mitja, solia durar la visita.

Un dia qualsevol, el director de l'Oficina, Franco de cognom, fill d'un miner asturià represaliat que havia estat condemnat pel general revoltat de mateix cognom, al batalló disciplinari que inicià la construcció del túnel de Vielha, i que, un cop lliure, havia decidit que el seu país era aquella petita vall pirenenca, on s'hi havia casat i havia tingut el seu fill i amic meu, nascut, segons ell a boca de túnel, em convidà a dinar a una pizzeria molt a prop del banc. Se'ns havia fet tard i no era cosa d'anar buscant on dinar.

La pizzeria, un local menut, amb sis o set taules, la portaven un periodista italià, esprimatxat, llarguerut i ossut, un d'aquells fills del 68 entre hippy i revolucionari, que mantenia intacta la seua frescor, il·lusió i rebel·lia juvenil -a diferència de bona part dels seus coetanis que han acabat sent uns fills de satanàs, expressió que preferesc a la de fill-de-puta, que involucra si més no, nominalment, unes mares que no en tenen pas la culpa de la deriva cap a l'extrem fatxerio dels seus fills- i la seua parella, una txeca a qui havia conegut en un dels seus molts viatges i a qui havia ajudat a deixar el seu país. Per consell del meu amic Franco, vaig demanar la pizza diavolo, una pizza de pasta gruixuda, de pa, a l'estil de Sicília per entendre'ns, la mateixa pasta amb què fem les coques a València, amb salami, mozzarella, pebrots rojos tallats a tires, ceba, i uns quants bitxos -vitets, com en diem a València- agradablement picant, sobretot per a aquells que ens agrada a mort el picant.

La sobretaula, amb un espresso deliciós, i una grappa d'antologia, fou llarga i profitosa. Amb les seves aventures i anècdotes s'hi ben podria omplir un llibre.

Recordo que, en un moment donat, em vaig decidir a demanar-li, assenyalant una foto emmarcada on se'l veia a ell, tot ufanós, donant-li la mà al rei Joan Carles:

-I tu, tan republicà que et mostres, què hi fas donant-li la mà al rei?

-Per què t'estranya? -em digué, mentre abocava més grappa i assenyalava una altra foto o se'l veia abraçant-se amb un vellet, en qui vaig reconèixer a l'ex-president italià Sandro Pertini. -Com pots veure, sóc amic de Sandro Pertini. Com el vostre rei, d'altra banda. I els amics dels meus amics, també ho són meus. Res a veure amb la política, com pots comprendre.

Pocs anys després, a principis dels noranta, a conseqüència d'una fusió de l'empresa on treballava amb una altra, la qual m'havia deixat fotut i arrimat a marge. com diem al poble, havia hagut de deixar Lleida i em trobava treballant a Madrid. Les primeres vacances tornàrem a Lleida que els meus fills, i jo, i la dona, enyoràvem.

Pujàrem, com no, a la vall d'Aran, i vaig voler dur-los a la pizzeria. El restaurant havia canviat de mans, i els amos se n'havien anat qui-sap-on. Així que vaig canviar de plans i, encara que era ple estiu, ens apropàrem a Garòs, al restaurant Eth Restilhè, un local muntat en un antic estable, on serveixen una olleta aranesa sense parangó, restaurant que hauria de ser com la Meca, un lloc d'obligada visita, al menys una vegada a la vida.

Però aquesta ja és una altra història.

dissabte, 18 de juny del 2011

Amb el meu més sincer acolloniment, o el que la FAES ens Pprepara

No deixo de donar-li voltes a les notícies aparegudes aquests dies a la premsa, sobre modificacions a la llei electoral proposades pels molt ImPputable don Francisco Camps i la comtessa Ppresidenta de Madrid dona Esperanza Aguirre.

Les circumscripcions uninominals amb elecció del seu representant per majoria simple (sistema, entre altres, anglès) solen dur ràpidament (en territoris culturalment i nacionalment homogenis) a un sistema bipartidista, de clares majories de govern, amb la possible supervivència residual d'un tercer partit a gran distància dels dos primers.

Que dos dels principals -i més antics- feus del Pp a l'estat espanyol, Madrid i València, estiguin plantejant una reforma de la llei electoral -encara a nivell autonòmic- vol dir, segurament, que

1.- Estan utilitzant el seu poder territorial per fer-lo servir de banc de proves per a una futura reforma a nivell estatal

2.- Que volen fer proves sobre el terreny, i en viu, de quina és la forma més convenient (per ells, clar) de fer la distribució de circumscripcions.

3. Que no donen encara per perdudes ni Catalunya ni Euskadi, on pretenen arraconar el PSOE quedant ells com a segona força política

4.- Que pretenen mesurar la seua viabilitat davant del Tribunal Constitucional. Un TC, no ho oblidem, molt desprestigiat i, segons ells, de marxa erràtica, després d'haver deixat que Bildu s'hi presentés a les eleccions basques.

I Rubalcaba i Trillo-Figueroa, pactant sobre la renovació del TC.

Em fa tota la impressió que ens agafaran amb els pixats al ventre.

divendres, 17 de juny del 2011

De iaios presents i ja quasi

Anit parlàvem amb una vella amiga -i, tanmateix, companya de treball dels anys que jo treballava a Lleida-, i ens va contar que, feia pocs dies, el seu fill -més ben dit, la seua nora- li havia donat el primer net, una bruneta preciosa a qui han posat per nom Blanca.

-I nosaltres? -demanà, després de les felicitacions que li férem.

-Nosaltres? en capella.

Segons els metges, dins de dues o tres setmanes podrem ja veure el nostre primer net, Pau.

-Us canviarà la vida, -digué -ja ho veureu. No us ho podeu ni imaginar.

I penso que sí. La vida ens canvia a cada pas que donem, cada llibre que llegim, cada elecció que fem. Quant més, quan una nova vida ens arriba, una vida, una persona volguda, desitjada, ja estimada abans de poder tenir-la en braços.

dijous, 16 de juny del 2011

El senyor Camps es mira a l'espill anglès

Fa pocs dies l'eximi forense Font de Mora ens anunciava el projecte de fer desaparèixer les molt atonyinades línies de valencià, per una única línia d'ensenyança trilingüe: espanyol-valencià-anglès. (Per si algú em llegeix per primera vegada, faig constar que quan parle de valencià, no estic parlant més que del català que parlem a València.)

Ara el Molt Imputat don Fransisco Camps, es destapa amb un projecte de modificació de la llei electoral a la comunitat sense nom, en altres temps de més bonança anomenada País Valencià.

Aquesta modificació, pel que anuncia, consistiria en la creació de tants districtes com diputats hi hagin, de forma que, a cada districte, el diputat seria aquell que hi guanyés per majoria simple.

No sé si aquest sistema electoral tindria cabuda constitucional.

Allò que sé és que es tracta d'un sistema clarament afavoridor del bipartidisme i anorreador dels tercers partits que difícilment hi tenen cabuda.

I també sé que en la situació actual, podria donar com a resultat una càmera mono-color o quasi. Tot dependria de la distribució geopolítica dels districtes.

Tants anys demanant l'entrada de les comarques com a districtes i la supressió de les províncies, i ara, només de pensar-ho, tremolo.

POST SCRIPTUM

Acabo de llegir que l'Espe Aguirre, presidenta de Madrid, també proposa el mateix. O sigui que es tracta del PP en general, ja que tots sabem que Madrid, València i Galícia són els camps d'experimentació de la FAES.

I Rubalcaba i el tril·lero Trillo negociant la renovació del TC.

Que els déus ens agafin confessats.

dimecres, 15 de juny del 2011

Gallardón, Chueca i el dia de l'orgull gai

L'any 78 jo treballava a Madrid, al carrer Virgen de los Milagros, al departament d'estranger madrileny (Sedex) d'un banc nacional. Molt a prop, a la plaça de Vázquez de Mella, hi havia el Servei d'estranger (Servex), oficines centrals per a tota Espanya.

Recordo Vázquez de Mella com una plaça inhòspita plena de runes, de xeringues per terra, i ionquis dormint a terra.

L'any 2000, després de moltes voltes per bona part d'Espanya (roda el món i torna al Born, diuen) el departament en què jo treballava, canvià la seua ubicació del Passeig de la Castellana a la plaça Vázquez de Mella.

La millora de la plaça, i de tot el barri de Chueca al qual dóna accès, no solament era evident, sinó abismal. Millora, segons tots els indicis, deguda a la pacífica invasió que del barri havien fet els homosexuals i lesbianes. Chueca, durant els dos anys que hi vaig treballar, era un barri tranquil, ple de restaurants, botigues d'art, galeries, i molta, molta gent.

No sé si les restriccions que l'alcalde Gallardón ha imposat als organitzadors del dia de l'orgull gai, un cap de setmana sorollós a manta contra tot un any de tranquil·litat, són justificades o no. Possiblement siguin excessives, resultat de la petició d'una minoria de veïns, i impulsades cristianament per la puixança de l'Ana Botella, dona de l'insigne i murdochià ex-president del govern d'Espanya.


Allò que sí sé és que la resposta rebuda, davant del seu domicili particular, i a les hores de la nit en que tornava del treball, és desproporcionada i injusta. El lloc i l'hora desqualifiquen la raó que, sincerament, crec que els organitzadors tenien.

Els anglesos diuen, i m'agrada subscriure-ho: "My home is my castle". I el col·lectiu dels gais i lesbianes que tantes injustícies i atacs ha rebut, hauria també de subscriure-ho.

dimarts, 14 de juny del 2011

TC. Apoptosi vs. càncer

Al final, Pascual Sala s'ha negat a acceptar la dimissió dels tres magistrats cansats.

Els organismes pluricel·lulars solen tenir un mecanisme de defensa que els ajuda a mantenir la funcionalitat i, per tant, la vida. És l'apoptosi o suïcidi programat de les cèl·lules envellides i/o defectuoses. Quan aquest mecanisme deixa de funcionar apareix el càncer. El càncer que, al remat, no és més que la perpetuació i reproducció d'aquelles cèl·lules defectuoses o ja inservibles que, en negar-se a desaparèixer, acabaran fent malbé la resta de l'òrgan, i amb ell, la resta de l'organisme.

Possiblement, el senyor Sala, president de la discutida cosa anomenada tribunal constitucional, li ha fet un trist servei a l'organisme que presideix, i amb ell, a la resta dels ciutadans d'aquesta altra cosa anomenada espanya.

I no m'importaria gaire si en fóssim independents, però com no ho som...

dilluns, 13 de juny del 2011

Rebel·lió al TC

Sembla que tres magistrats del TC, entre els quals el vicepresident del mencionat organisme, han dit prou a l'artificial prolongació del seu mandat i han presentat una dimissió que encara haurà de ser acceptada pel President de l'organisme perquè sigui efectiva.

Sota la meua humil opinió ja feien tard. El Congrés els hauria d'haver substituït des del passat novembre, cosa que, evidentment no havia fet, ni ganes menys.

Aquests tres magistrats, junt amb l'absència d'un altre que havia tingut, fa ja tres anys, el bon gust de morir-se, deixaran el desprestigiat Tribunal, si Pasqual Sala els admet la renúncia, en la precària situació de quòrum mínim, cosa per la qual seria molt d'agrair una altra dimissió voluntària o inclús una sobtada mort que el deixés totalment inoperatiu.

Per cert, la sec(re)tària Rumors de Cospedal ràpidament ens ha fet saber que aquest sobtat (o no tan sobtat, qui sap) atac de dignitat que han sofert els magistrats de la notícia, ha estat pel tema Bildu. Sort, pobrissons de nosaltres, que la tenim per informar-nos; de no ser per ella, igual ens els haviem cregut.

divendres, 10 de juny del 2011

De provocacions i violències policials proporcionades

Sempre recordaré aquell acudit de l'àrbitre que acaba de xiular un penal, i quan algú li demana pel motiu, explica: "És que m'han insultat dins l'àrea"

Ahir, a València, com fa pocs dies a Barcelona, la policia la mamprengué a porrades amb els manifestants que mostraven les seues mans obertes i a l'aire, mentre cridaven: "aquestes són les nostres armes."

Cert que ací no passa (no passa a hores d'ara: encara recorde quan els manifestants volaven i acabaven ferits pels trets a l'aire de la policia franquista) com hem pogut veure ahir mateix a Paquistan, on la policia dispara a un pobre lladregot desarmat que acaba morint dessagnat al carrer.

A aquesta policia que tan nerviosa s'hi posa quan un manifestant (un, sembla) insulta un policia, tan nerviosa que inicia una batalla campal amb un munt de ferits i detinguts, a aquesta policia dic, els hi dedico aquesta cançoneta de Pi de la Serra.



CANÇÓ EN I

La policia està al servei dels ciutadans,
la servilia està al ciutei dels piutadans,
la ciutadia està al polei dels sertadans,
la policia està al ciutei dels servatans,
l'estudiantia està al polei dels servi-mans,
la servilia està al servei dels poli-mans,
la polivia està al serteu dels estudiants,
la nena toba que passava per allí,
la policia fidelment la protegí;
i no sabeu potser vosaltres perquè ho fi?
Per un jove que la volia fullir.
La ciutacia està al pervei dels tinserdans,
la lipocia està al versei dels taciudans,
l'oligarquia... 1, 2, 3 salta pagès, que no ha estat res!
Una cegueta que no pot atravessir,
colpeja l'aire amb un bastó blanc i molt fi,
un policia de seguida arribí
i amb gran tendresa, força i gràcia, l'ajudí.

dijous, 9 de juny del 2011

Cristalls d'estruvita

Ahir de matí vaig observar que Negre, el meu gos, pixava una poca sang mesclada amb l'orina.

Veterinari, recollida d'orina -vaig malbaratar un potet comprat a la farmàcia intentant recollir-li-la, i al remat ens vam veure obligats a sondar-lo- i, aquest matí els resultats de l'anàlisi: ph 8, excessivament bàsic, i abundància de cristalls d'estruvita.

Radiografia per descartar un possible càlcul i règim: una dieta amb un pinso específic per fer-li baixar el ph, cosa que, previsiblement, al acidificar l'orina, li dissoldrà l'areneta.

La broma ha superat els cent vint-i-cinc euros, però no importa. Aquests menys de tres mesos amb aquest gos absurdament abandonat a la carretera ens ha retornat aquest amor incondicional que només els gossos saben donar.


dimecres, 8 de juny del 2011

Molts anys i bons, Cristina

Molts anys i bons, Cristina.

I com que sé que t'agrada la música et deix una cançó de l'últim que he descobert: Aurelio Martínez i la música garifuna:



NIRAU HAGABU

Fillet meu, vine aquí, fillet meu, vine aquí.
On hi és ta mare?
Ma mare, oncle, hi és al tros per dur-nos alguna cosa que menjar.
I ton pare, on hi és?
Mon pare està morint-se de vergonya
està bevent al bar.
Fillet meu, i això què importa?
Oncle, la pobresa ens està matant
Ma mare se n'ha anat al tros per aconseguir-nos alguna cosa que menjar.
I mon pare, quina vergonya, bevent al bar
mentre ma mare està matant-se a treballar al camp.

Una altra de més álegre:



TILI BUGUDURA

Hi ha una noieta amb una cua de tortuga
I balla, balla, balla amb la cua de tortuga

I una última que diu molt de la seua filosofia de vida.



DEIME NOWEN

Quan mori, canteu-me la meua cançó
de manera que mai no em calgui tornar per un vers
així com es pon el sol
així com s'amaga el sol a l'horabaixa
com m'agradaria acompanyar-lo.
Mireu-me. Sóc un orfe.
Ja no puc xiular. El meu nom em precedeix
com a cantautor. Cantaré, doncs, aquest vers de la mateixa forma
en que davallaré a la tomba. El meu nom és per tot arreu
quan hi vaig pel veïnat. I serà igual
quan jo me'n vagi amb el meu nom.


Esper que t'agradin

dimarts, 7 de juny del 2011

Una altra volta de rosca

A finals de l'any passat vaig veure la darrera tertúlia del magnífic periodista i moderador Antonio SanJosé a la desgraciadament desapareguda CNN+

Una intervenció que se'm va quedar gravada a la memòria, fou la d'una periodista, Carmen Morodo, subdirectora, crec, del diari La Razón. No sé a sant de què, va pontificar que a València el sistema educatiu era semblant al català, i es basava en la immersió lingüística. Evidentment ella estava en contra d'aquesta "aberració" que suposava una persecució del castellà, idioma espanyol (i imperial afegesc) i una clara discriminació de la majoria de pares hispano parlants.

Vaig estar temptat d'agafar el telèfon i trucar al programa per desmentir no solament la notícia evidentment inexacta: a València el sistema és de dues línies, una en català de València, l'altra en castellà, i els pares poden -en teoria- elegir la línia que desitgen pels seus fills. I dic en teoria perquè no només hi han menys línies en valencià de les sol·licitades, sinó que a més, moltes vegades basta la voluntat d'un sol pare, per revertir tota una línia del valencià al castellà. I això sense parlar del dèficit de professors amb un nivell acceptable de català; senzillament fan tot el possible per no contractar-los amb diverses excuses traduïdes en convocatòries il·legalment excloents, que han donat pas a més de vint sentències condemnatòries, algunes de les quals del TSE, pel govern d'aquesta generalitat de baix.

Ara Font de Mora, el ministre de la cosa, insigne forense inventor de la impartició de L'EpC en anglès, ha donat una altra volta de rosca i ens amenaça amb la total desaparició de les deficitàries línies en valencià que ens quedaven, i la creació d'una única línia d'ensenyança trilingüe amb un teòric 30-30-30 d'espanyol-català-anglès.

Despús-demà dijous dia 9 de juny una manifestació recorrerà València. Una més contra aquests projectes d'anorreament del nostre idioma que els nostres governants ens volen fer empassar.

De guanyar i perdre

...Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre
i tractar per igual aqueixos dos farsants
...

del poema IF de Rudyard Kipling (tret de la pàgina http://www.albaiges.com/poesia/poesiaestimulante)

Tots coneixem gent que no sap perdre. Jo mateix, sense anar més lluny, no jugo pràcticament a res, pel mal de cos que se'm queda cada volta que perdo, cosa que sol passar massa a sovint pel meu gust, si més no.

Possiblement per aquesta circumstància personal, tendeixo a disculpar les reaccions extemporànies que tant abunden entre els polítics després d'unes eleccions. Després de tot, a qualsevol elecció, hi ha un guanyador i un munt de perdedors que no ho solen reconèixer, perdedors que, inevitablement es presenten com a guanyadors.

Però aquestes passades eleccions tan aclaparadorament clares en favor del PP estan proporcionant-me més d'una sorpresa: Un PSOE immediatament reconeixedor que no només ha guanyat el PP sinó que ells han perdut sense cap excusa, i un PP que, podent mostrar-se magnànim i senyorial, intenta anorrear l'enemic sense adonar-se que, de seguir fent el que fa, acabarà sent la millor raó per a deixar de votar-los.

El comportament del PP de Castilla la Mancha, previsiblement guiats per la secretària general i futura presidenta de la comunitat, Dolores de Cospedal, és tan indigne com, per posar un exemple d'aquests dies, l'acusació, ja desmuntada, de que els cogombres espanyols tenien la culpa dels infectats per e.coli a Alemanya.

Clar que, la Cospedal ja ens té ben acostumats a aquestes acusacions no suficientment contrastades. Confio que algun dia, aquesta mala praxi els hi passi factura.