1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dissabte, 29 d’octubre de 2011

De Portugal, Catalunya i el segle d'or (?) espanyol

En pocs dies m'han arribat dues notícies que caldria considerar complementàries.

La primera, una enquesta publicada per la Generalitat de Dalt, que ens ve a dir que, malgrat l'enorme massa d'indecisos, els partidaris d'un sí a la independència de Catalunya ja superen, -per poc, però superen-, els partidaris del no.

La segona, unes declaracions possiblement una mica etíliques, (in vino veritas que dirien els clàssics), d'un dels pares de la actual constitució espanyola, don Gregorio Peces Barba, hispano-socialista de pro, on feia gala d'una pretesa ironia, explicant-nos que potser el Comte-Duc d'Olivares es va equivocar elegint Catalunya en comptes de Portugal per arrodonir l'imperi aquell on el sol no es ponia. Alternativa que, fent història ficció, segurament hagués convingut més a la grandesa d'Espanya.

No ho sé què hauran pensat els portuguesos als qui els hagi arribat la notícia, encara que m'ho puc imaginar sense gaire esforços.

Allò que no acabo de comprendre és la indignació mostrada per certs representants catalans, quan (in vino veritas, repeteixo) està ascendint-nos sense que ningú no li ho hagi demanat, de "província muelle" a nació frustrada, al comparar-nos amb els seus veïns de ponent.

I per acabar de reblar el clau, no només ens acusa de tenir poc sentit de l'humor, sinó que reconeix que la seua Espanya ha hagut de bombardejar repetides vegades Barcelona, encara que ara ja podem "solucionar-ho tot" sense necessitat de més bombes.

Perquè l'Espanya de don Gregorio, i la de tants i tants d'espanyols "no nacionalistes" no és només la "de pachanga y pandereta" que denostava don Antonio Machado, sinó també la que descriu Lluís Llach a la seua "Cançó sense nom": "la de les banderes, avions i tot el cercle de canons que apuntes al meu poble."

Perquè l'Espanya de don Gregorio és la que s'hi posà, sense pensar-s'ho gens, al costat de Sèrbia en la seua guerra contra les nacions no sèrbies de la confederació iugoslava.

Aconsello llegir "El fracàs escolar de don Gregorio", un article molt aclaridor sobre la història a què es refereix l'ínclit pare de la (seva) pàtria, el mai no suficientment ponderat don Gregorio que ara sembla disposat a perdonar-nos, magnànimament, la vida.

dijous, 20 d’octubre de 2011

A propòsit del comunicat d'ETA

Aquesta vesprada, cap a les set, mentre passejava tranquil·lament amb el gos per la platja, m'ha cridat per telèfon la dona, per dir-me que ETA havia anunciat l'acabament definitiu de la violència.

Me n'he alegrat, com no fer-ho?, per aquest primer pas -fins ara només havia estat com en el ball de La Yenka: "izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante, atrás, un dos tres- del que, sense dubtar-ho, serà un llarg camí fins a la definitiva dissolució d'aquesta organització que començà sent política i havia acabat com una colla de gàngsters.

Me n'he alegrat pels ciutadans del País Basc, pels familiars de les víctimes, pels familiars dels presos, pels simpatitzants, pels no simpatitzants, pels qui abandonaren el país i per aquells que hi restaren, amb por, amb odi, amb esperança, amb amor.

Me n'alegro per aquells que no s'ho acaben de creure, per aquells que sí que s'ho esperaven, pels qui no ho volien de cap manera.

I me n'alegro per ells, que ara ja no necessitaran matar.

Vull portar ací un article de Joan Francesc Mira, de fa molts, moltíssims anys, un article que he compartit més d'una vegada, i que, malgrat lectures precipitades, és un càlid homenatge a un poble en busca d'un lloc propi en el món.

Cansat de bascos

Cansat de bascos, en efecte. No dels bascos. Els bascos són una gent i un país que em resulten especialment atractius, si més no, o sobretot, perquè són un poble singular. Ja sé que tots els pobles són singulars, però ells ho són singularment, i no és redundància sinó intensitat especial. Són europeus occidentals, i no són "indoeuropeus": ni llatins, ni germànics, ni cèltics ni eslaus. Són una cosa única, allà al seu racó del Pirineu i l'Atlàntic, una gent que representa potser el més remot passat d'aquesta part d'Europa, en la llengua sobretot, però també en formes de fer paisatge, en formes de viure, de fer família, de fer vida social i de fer cultura. Només per això, que és moltíssim, ja caldria que mig Europa, no sols la part ibèrica d'Europa, tinguera un interès especial a assegurar la singularitat dels bascos. És a dir, no a insistir que són espanyols o francesos "com els altres", sinó a posar o permetre tots els mitjans per garantir la seua continuïtat precisament com a poble basc. És, i que em perdonen la impolítica comparança, com l'atenció particular que mereix una espècie natural, singular i valuosa, quan es troba en perill d'extinció: ens afecta a tots, tots ens hi juguem una part del nostre patrimoni en la terra. I no veig per què cal esforçar-se a salvar per tots els mitjans les àguiles o els óssos -com a óssos i àguiles, no com a simples membres de la zoologia general- i no els humans que representen formes de vida i de cultura tan especials i valuoses com una espècie animal. Com a mínim. I si per assegurar aquesta continuïtat ètnica, lingüística o històrica, cal alguna forma de sobirania política, no veig tampoc per què no l'han de tenir. Si la majoria la vol, és clar: la majoria dels ciutadans dels territoris implicats. Etcètera. I per aquest camí podria continuar afegint arguments a favor del nacionalisme basc. No necessàriament a favor del senyor Otegi.

I podria afegir també consideracions més personals i més civils, perquè aquell país, que no és el meu, el visite gairebé cada any. M'hi passe dies o setmanes, hi visc, hi parle amb la gent, pagesos de baserri, polítics o professors. M'alegra el cor el seu paisatge, la seua arquitectura, sentir els nens parlar basc, visitar museus, escoltar música, recórrer la costa i la muntanya. I amb tot això, i després de tot això, afirme que dels bascos no me'n cansaré mai, però que estic ben cansat de bascos. Cansat de veure i llegir i escoltar cada dia de cada mes de l'any la mateixa ració obligada de PNB, HH, HE, EA, UA i les seccions regionals del PP i PSOE d'allà, i els seus líders i caps, Arzallus, Ibarretxes, Otegis, Anasagastis, Redondos, Garaikoetxeas, Iturgaizs, i una llarga llista de noms més que permanentment desfilen per diaris i pantalles a dir la seua sobre ells mateixos i els seus problemes, els seus fets, idees, propòsits i despropòsits. Mentre, evidentment, ells, allà, els bascos, no coneixen ni un sol nom de polític del meu país, del País Valencià evidentment no, però tampoc de Catalunya si no és Pujol i Maragall, que ixen a la premsa de Madrid. La qüestió que em cansa, em cansa fins a l'avorriment, és que ells han de ser importants per a nosaltres, cada dia i en cada cosa que fan, i nosaltres no som importants per a ells (ni per a ningú, tot s'ha de dir: no posem bombes, no protestem, som espanyols de tropa, no existim).

I la pregunta és si les bombes d'allà, i les colles d'insensats selvàtics i urbans que cremen cotxes i botigues en la febra del dissabte a la nit, i les seues assemblees, i els seus polítics i temes i problemes i qüestions de cada dia, presents en la tele i en la premsa de cada dia, si tot això és important per a nosaltres en tant que són coses de bascos, i estimem tantíssim els bascos, o si són importants perquè són coses d'Espanya. Perquè si les coses dels bascos foren només dels bascos de l'altra banda de la frontera (coses de bascos francesos, no de bascos espanyols), és ben segur que ens afectarien ben poc. Certament, no les tindríem cada dia fent-nos companyia a l'hora de dinar, de sopar i de dormir, fins a la saturació. Vejam si, finalment, no resultarà que el que ens importa, o fan que ens importe, no són els bascos en tant que bascos (com no són els bretons, ni els gal·lesos, ni els corsos, ni els sicilians, ni els letons, ni els moldaus, ni els bielorussos, ni els hongaresos de Romania, ni el parell de dotzenes de pobles una mica conflictius o singulars d'Europa), sinó els bascos en tant que problema espanyol, és a dir problema "nostre" (nostre?) perquè és cosa de dins d'Espanya. I d'això, precisament d'això, també n'estic cansadíssim.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Octubre dolç

Aquest inici de tardor, aquest octubre dolç com canta Raimon ens ha deixat unes platges amb deu o dotze (mal comptats) amants incombustibles d'un sol que ja no escalfa prou per esmorteir el mestralet que bufa, uns altres tants banyistes, i els peripatètics passejants de sempre, amb gos o sense, que tornem a recuperar la platja.



Fa trenta tres anys, un deu d'octubre de 1978, amb un bon oratge similar, eixia per primer cop d'una Espanya que iniciava una incerta transició, i arribava a una França trasbalsada encara per la mort d'un mite francòfon, Jacques Brel de qui jo només coneixia una cançó, Ne me quittes pas



Fou un viatge de dues setmanes alliberador en tren i auto-stop, amb una càmera fotogràfica que em va donar el meu germà Bernat, una Praktika d'òptica alemanya Jensen realment excepcional, amb la que vaig fer possiblement la millor fotografia que mai no faré (un contrallum al jardí del palau dels papes, a Avinyó) i on vaig conèixer gent que, com m'ha passat sempre, m'agradaria tornar a veure perquè/però qualsevol persona/temps és absolutament irrepetible.

Però açò és una altra història, que algun dia intentaré recuperar.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Una falsificació històrica

En quin moment el Centenar de la Ploma va trair els seus orígens i esdevingué una colla de botiflers?

Avui, Nou d'Octubre, dia en què els valencians celebrem l'entrada oficial de Jaume I a la ciutat de Balansiya, amb una processó cívica en que passegen allò que ara en diuen "La Reial Senyera" quan, si seguim a Pere Maria Orts a la seua "Història de la Senyera al País Valencià" no és més que la bandera del Centenar de la Ploma, cos creat el 1365 pel rei Pere el Cerimoniós, amb la funció de protegir la senyera reial, desapareguts el 1707 amb el decret de Nova Planta, i reapareguts més tard ja transformats en allò que ara són, uns... (preferesc no dir la meua opinió).

L'última que han fet aquests insignes personatges és "restaurar" una còpia que tenen a la Catedral de València, al Retaule de la capella del Centenar de la Ploma, de la part central de "La Batalla del Puig" de Marçal de Sax.

El Levante ho porta avui a primera pàgina



Comparem l'original i la restauració/falsificació:


Endevineu quina és la "restauració"?

Encara que no ho sembli, la de la dreta, més fosca, blava i sense barres. I és que tenen una barra...!

Per a més informació, veure les fitxes 119 i 120 del següent enllaç

Sort tenim que el quadre original es troba exposat al Victoria & Albert Museum de Londres, on ningun nacionalista espanyol podrà "restaurar-lo" per amagar, com solen fer la història que no els convé.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Inici de tardor a Cullera. Meduses.

Ara que les platges s'han buidat de la gernació de turistes que les omplia de gom a gom, puc deixar córrer el meu gos per l'arena.


Però, entre que la mar té una temperatura realment indecent, i que els homes ens estem carregant sense contemplacions l'enorme riquesa biològica que, no fa tants anys, encara tenia, tenim ara un nou visitant: les meduses.






I, clar, al capvespre, aquests incòmodes animalons que tant emprenyen els banyistes, van sent acumulats vora l'aigua a l'espera del tractor matinal que se'ls endurà quan vinga a netejar la platja.


Al pas que anem, si seguim saquejant la mar en la forma tan salvatge i bèstia que ho estem fent, no ens quedaran ja peixos ni tan sols anant-los a robar a unes altres mars. No sé on vaig llegir que els japonesos ja han començat a cuinar les meduses. Bon futur ens espera!