1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dijous, 30 d’agost de 2012

Més a prop de l'infern

A l'enterro del fill del meu amic em trobe amb el meu cosí. Sota la xafogor que deixa el xaloc ("quina ponentada fa, però no està bufant vent de la mar?" escolte comentar la gent amb aquella incultura induïda per l'ensenyança tan castellanitzada que patim) comencem, com no? parlant -i queixant-nos- de la calor tan abusiva i persistent d'aquest interminable estiu.

-La culpa és de tots aquests coets a la lluna -pontifica amb la seua innegable retirada a Fidel Castro-. Tota la culpa.

-Vols dir? -Li responc amb desgana.

-Que no ho veus? -I ho diu amb aquella mitja rialla preludi de les interminables discussions a què ens té avesats els amics. (I com li fugim quan comença amb aquesta mena d'històries).

-Home...

-Els meus fills també se'n riuen, no et cregues, però està molt clar -insisteix-. Tots aquests coets, cada vegada més grossos, cada vegada més i més, estan enfonsant la terra -i gesticula fent força amb les mans com si empenyés una pilota unflada a dins de l'aigua-. Al remat han acabat abaixant-la.

Em quede observant-lo, intentant escrutar-li una mínima ironia i me n'adone de la seua mirada de llàstima. "Tants llibres, tants estudis, i per a què li han servit -li endevine que pensa- si no és capaç de veure res a dos pams del nas".

I, de sobte, la revelació: la metàfora, la imatge, no són tals. És la pura i senzilla evidència.

El seu raonament és impecable. Oblidem-nos dels darrers cinc o sis segles de ciència. Tots aquests coets cap al cel, cada cop més, cada cop més grossos, empenyent la terra, empentant-nos en direcció contraria, cap a l'altra banda, precisament, del cel.

I tot lo món sap quina calda fa a l'infern...

dimarts, 28 d’agost de 2012

Roberto Celda. In memoriam.

No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.

Raimon

Trenta-quatre anys, a frec dels trenta-cinc. Dues menudes de curta edat. Separat. Treballador a sou, com tants i tants, en precari, sota l'amenaça d'una imminent re-estructuració laboral que -potser sí, potser no- el deixés al carrer...

I al carrer ha estat, al puto carrer, quan ahir dematí a punt d'entrar al cotxe que, com cada dia, el conduiria al treball, un probable atac al cor el deixà sec. Tan sec que, malgrat la rapidesa amb que una ambulància -dissortadament TNA- que, casualment, passava per allí, el traslladà a l'hospital (poc més de deu quilòmetres, i això perquè la carretera directa està tancada de fa mesos per obres), ja no res pogueren fer els metges per reanimar-lo.

A poqueta nit, quan la dona i jo anàrem a acompanyar els pares que havien agafat el primer avió des de l'illa on ells i els altres dos fills seus viuen i treballen enduts per aquesta crisi interminable, sa mare, entre plors i sanglots, em diu que encara sort que hagués passat al carrer i no dins casa.

-T'ho imagines, a soles com vivia -em diu sa mare-, que l'atac li hagués agafat dins de casa? Quan ens n'haguérem adonat? Quants dies abans de trobar-lo mort a soletes com un gos? Encara sort que ha estat al carrer -repeteix automàticament.

-Sí, -li dic amb un nuc a la gola- millor que haja estat al carrer. -I afegeixo un inconscient tòpic que si m'ho pensés amb calma em semblaria cruel-, a més, el pobret no ha patit gens, ha estat un vist i no vist. -I l'abraço amb força, els ulls humits.

En acabant, abraço el meu amic. No ens diguem res. No podem.

Perquè per més que ens endurim, per molt que ens entestem en considerar la mort com una conseqüència lògica i inevitable de la vida, mai no estarem preparats, ningú, per veure morir un fill. Mai.