Has mort quan els déus naixen, al solstici
d'hivern. Quan, cap al sud, migren els ànecs
fugint de les rigors i els freds del nord.
Com ells has aixecat el vol, i ens deixes,
allunyat ja d'aquells dolors terribles,
de la fatiga crònica i l'ofec,
dels nervis incessants que se't menjaven.
Allunyat ja de la foscor amarga
que anava omplin-te el cap, que s'instal.lava,
oblit inclòs, que et rossegava com
una cruel i llefiscosa rata.
Però no és cert, no has mort, ets viu encara
en tots els qui aquests dies t'enyorem.
Adéu, Emilio, adéu. I bon viatge.
