dijous, 5 de juny del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XVIII)




contadores de visitas


Continuen les escenes, íntimes, petites, mostrant-nos la solitud de la mare. Solitud que a vegades es transforma amb solitud a dos.

18

Arriba l’orb; s’asseu al teu costat.
No us digueu res. L’esperes cada dia.
Arribà un dia, inesperadament,
i ja te’l mires com un fill, el fill.

O qui et podria dir del fill allò
que més tems o desitges. I calleu
l’un al costat de l’altre, a les cadires
baixetes. No parleu. Ja no espereu,

ningú dels dos, ningun senyal o signe.
Si l’orb et feia companyia, tu
li ho agraïes en silenci. I ell

agraïa, potser, el teu silenci.
L’orb se n’anava sense dir-te res.
Tu li tenies la cadira a punt.

18

Llega el ciego; se sienta a tu lado.
Nada os decís. Lo esperas cada día.
Llegó un día, inesperadamente,
y ya lo ves como a un hijo, tu hijo.

O como a quién podría decirte de tu hijo aquello
que más temes o deseas. Y calláis
uno al lado del otro, en las pequeñas
sillas. No habláis. Ya no esperáis,

ninguno de los dos, una señal o signo.
Si el ciego te hacía compañía, tú
se lo agradecías en silencio. Y él

agradecía, posiblemente, tu silencio.
Se iba el ciego sin decirte nada.
Siempre le tenías la silla preparada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada