dilluns, 9 de juny del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXII)




contadores de visitas


I avui una altra estampa que em recorda Fellini. Més exactament Amarcord, l'estanquera. Si l'heu vista sabreu de què parle.

22

Et dolia l’oïda. Ara recordes,
penosament i invenciblement,
aquell dolor, que res no alleugeria,
ni els micapans ni el cotó-en-pèl calent.

Alguna vella i erudita dama
del veïnat, que t’escoltava el plany,
sentencià el remei, com un versicle
de l’Antic Testament. I a correcuita

varen triar la dona que alletava
un fill, i aquella dona arribà a casa;
i expeditivament i complaguda

es tragué una mamella i et posà
el mugró dins l’oïda, i la va exprémer,
i tots callaven, expectants i fèrvids.

22

Te dolía el oído. Recuerdas hoy,
penosa e invenciblemente,
aquel dolor, que nada podía aliviar,
ni las cataplasmas, ni el algodón caliente.

Alguna anciana y erudita dama
del vecindario, que escuchaba tu llanto,
sentenció el remedio, como un versículo
del Antiguo Testamento. Y sin perder un instante

eligieron una mujer que amamantaba
un hijo, y aquella mujer vino a tu casa;
y expeditivamente y complacida

sacó una teta y te puso
el pezón en el oído, y la presionó,
y todos callaban, expectantes y ardientes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada