dissabte, 21 de juny del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXIV)




contadores de visitas


Estellés aquí ens mostra una estampa que molt bé podria haver estat pintada per Sorolla. O no?

34

Nues les tres, darrere el vell canyís,
les eixugaven amb llençols les dones.
Els bous entraven a la mar. Tiraven
després de les panxudes barques. Les

tres es pentinen, olioses, les
cabelleres. Es miren en un tros
d’espill, en un fragment remot d’Ovidi.
Descobrien, després, la impertinència

dels sis mugrons, punyents, adelerats.
Sota el llarguíssim llenç, les tres tenien
llarguíssimes les cuixes. Als terrats

els arribava el cap al tard. Olien
les flors humils dels cossiols. Es reien
trèmulament. Guaitaven de reüll.

34

Desnudas las tres, detrás del viejo cañaveral,
las secaban con sábanas las mujeres.
Los bueyes entraban a la mar. Tiraban
después de las barcas ventrudas. Las

tres se peinan, aceitosas, las
cabelleras. Se miran en un trozo
de espejo, en un fragmento remoto de Ovidio.
Descubrían, luego, la impertinencia

de los seis pezones, punzantes, anhelosos.
Bajo el larguísimo lienzo, las tres tenían
larguísimos los muslos. En los tejados

les llegaba el atardecer. Olían
las flores humildes de las macetas. Se reían
trémulamente. Miraban de reojo.

1 comentari: