dijous, 10 de juliol del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LIII)

I avui un petit divertimento. Una escena totalment surrealista. A qui em recorda? Buñuel?, Cortázar?, o potser aquells acudits de la gent desenfeinada al casino de poble?

53

Anà a Sevilla i es comprà el primer
rellotge, de deu duros, però feia
bonic, i feia ric, a la monyica,
i ja aleshores, ostensiblement,

va perdre l’interés habitual
per les partides de manilla o dòmino
els vespres, al café de Bonrepòs:
escoltava el rellotge, com si fós

no se sabia quina brisa en fondre’s,
quin rierol entre petites pedres,
diminutius d’intimitat no honesta,

aquell tic-tac mossegador i obscé.
Pegà un crit, aquell dia: “Fill de puta!”
Li eixia sang del mugró de l’orella.

53

Fue a Sevilla y se compró el primer
reloj, de diez duros, pero era
bonito, y hacía rico, en la muñeca,
y ya entonces, ostensiblemente,

perdió el habitual interés
por las partidas de manilla o dominó
de las tardes, en el café de Bonrepòs:
escuchaba el reloj, como si fuera

no se sabía qué brisa fundiéndose,
qué riachuelo entre piedrecitas,
diminutivos de intimidad no honesta,

aquel tic-tac mordedor y obsceno.
Dio un grito, aquel día: “Hijo puta!!
sangraba del lóbulo de la oreja.

1 comentari: