dissabte, 19 de juliol del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXII)

Molt personal aquesta queixa. I certa. Havia començat la persecució contra el poeta. L'enveja tot ho pot en aquest petit i trist país.

62

Homes mesquins i d’acurada lletra,
que comuniquen, puntuals i cauts,
amb una alarma fosca, despertant
la guàrdia, incitant-la a les espases,

la trèmula creixença de la rosa,
la satisfeta i repartida gràcia
de la brisa que enceta els pètals i
alegraria els aixovars domèstics,

homes covards i tortuosos t’han
exiliat i afiliat, datat,
t’han confinat i limitat, i ja

la teua veu recorre el teu país.
Intentaran, en va, aturar els vents;
i a tu ningú no et lleva la tristesa.

62

Hombres ruines y de cuidada letra,
que informan, puntuales y cautos,
con una alarma oscura, despertando
a la guardia, incitándola a los sables,

el trémulo crecimiento de la rosa,
La satisfecha y repartida gracia
de la brisa que abre los pétalos y
alegraría los ajuares domésticos,

hombres cobardes y tortuosos te han
exiliado y afiliado, fechado,
te han confinado y limitado, pero ya

tu voz recorre tu país.
Intentarán, en vano, detener el viento;
Pero a tí nadie te quitará la tristeza.

1 comentari: