dimecres, 30 de juliol del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXIII)

I una altra història neorealista. Els errors cal solucionar-los quan més aviat millor. Que els creditors no perdonen pas. I els hereus tampoc, què carai!

73

Com que tenia que pagar la lletra,
i encara que, com diuen, no tenia
molt catòlic el cos, se n’anà al banc,
va traure les vint mil pessetes i

en arribar a casa es deixà caure
per descansar un poc, i es va morir,
tan llarg com era, i ja amb les mans creuades.
Ni necessari fou amortallar-lo

–car l’home sempre fou considerat–:
des del llit el passaren al caixó
sense posar-li ni llevar-li coma.

Passats el dol, els mocs i les tassetes,
als quinze dies el desenterraren
per tal de rescatar les vint mil cales.

73

Como tenía que pagar la letra,
y aunque, como dicen, no tenía
muy católico el cuerpo, fue al banco,
sacó las veinte mil pesetas y

al llegar a casa se dejó caer
para descansar un momento, y se murió,
tan largo como era, y ya con las manos cruzadas.
Ni necesario resultó amortajarlo

–porque el hombre siempre fue considerado–:
desde el lecho lo pasaron al cajón
sin poner ni quitarle ni una coma.

Pasado el luto, los mocos y las tacitas,
a los quince días lo desenterraron
para poder rescatar así las veinte mil pelas.

1 comentari: