dimarts, 5 d’agost del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXIX)

Amb quina tendresa ens parla sempre dels gosos...

79

El mut dolcíssim, candidíssim, tendre,
amb el besllum sobtat dels homicidis,
i disposat a fer alguna cosa
per qui fos, solidari i habilíssim,

seria un ca, i en el mercat les dones,
sempre intuint, sense voler-ho, enigmes,
el maltractaven i ell fugia, alegre,
tot ple de dents de solidesa invicta,

i no tindria, en arribar a vell,
ningun barber empapussant-lo ni un
cabàs on jaure i gemegar, atònit.

Ningú no ha pogut dir què ha estat del mut,
si és mort, si se n’ha anat, si va lligat
darrere un carro de la Pobla o Llíria.

79

El mudo dulcísimo, candidísimo, tierno,
con el vislumbre repentino de los homicidios,
y dispuesto a hacer cualquier cosa
por quien sea, solidario y habilísimo,

sería un perro, y en el mercado las mujeres,
siempre intuyendo, sin quererlo, enigmas,
lo maltrataban y él huía, alegre,
lleno de dientes de solidez invicta,

pero no tendría, cuando llegase a viejo,
ningún barbero, empapuzándole ni un
capazo donde yacer y gemir, atónito.

Nadie ha podido saber qué ha sido del mudo,
si está muerto, o se ha ido, o si va atado
tras un carro cualquiera de la Pobla o de Llíria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada