dissabte, 16 d’agost del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XC)

Encara recorde quan les dones parien a casa...

90

Aquell espectre de la rosa, dins
el got d’aigua, l’invertit enigma,
i als peus del llit, sobre l’armari, aquella
estampa en blaus de sant Ramon Nonat,

també invertida, i sobre el cadafal
del llit enorme, espaterrada, indigna,
plena de crits desesperats, de pèls,
de pets també i amenitats condignes,

la jove, en fi, que va de part. Les dones
entren perols d’aigua bollida. El metge
ha preguntat si plou encara. Deu

hores de part, i com si res. Eixien
tots els infants de les escoles i
intentaven mirar per la finestra.

90

Aquel espectro de la rosa, en
el vaso de agua, el invertido enigma,
y a los pies de la cama, sobre el armario, aquella
estampita en azules de San Ramón Nonato,

también invertida, y sobre el túmulo
del enorme lecho, despatarrada, indigna,
llena de gritos desesperados, de pelos,
de pedos también y amenidades condignas,

la joven, en fin, que va de parto. Las mujeres
entran perolas de agua hervida. El médico
ha preguntado si todavía llueve. Diez

horas de parto, y como si nada. Salían
los niños de las escuelas e
intentaban mirar por la ventana.

1 comentari: