De vegades -no tantes com caldria per a que aquest món fos una mica més habitable-, els déus s'apiaden dels mortals i castiguen les baladronades dels bocamolls. Baladronades o sarcasmes, tant se val, collonades diverses, al remat, prepotències vàries.
I és que ahir, el granoters del Llevant, un equipet d'ascensor que cada any lluiten esforçadament per una improbable permanència, o per un just ascens, li va fotre un un a zero al Madrid del post-galàctic Mourinho qui, un dia abans, havia intentat ridiculitzar les paraules d'en Guardiola.
Un un a zero aconseguit per un tal Koné que m'ha portat a la memòria l'origen del nom (malnom més bé) d'un altre Conè, aquest d'Albalat de la Ribera.
La història és aquesta: quan son pare anà a parlar amb el capellà -de llengua espanyola com tants, ací a la terra, des que D. Marcelino Olaechea decidí que la llengua vernacla que el concili Vaticà II recomanava com a llengua litúrgica, no era altra que la llengua de l'imperi- per batejar el fill, aquest li preguntà pel nom que volia donar-li al menut:
-Anrique, digué el pare.
-Hombre, será con E, -que li retruca el capellà.
-Que no, que no. Que vull que se diga Anrique com jo i com mon pare.
-Claro, Enrique con E, -insistí el capellà.
I per Conè el coneixen al poble i voltants.
Anrique Conè.
I és que ahir, el granoters del Llevant, un equipet d'ascensor que cada any lluiten esforçadament per una improbable permanència, o per un just ascens, li va fotre un un a zero al Madrid del post-galàctic Mourinho qui, un dia abans, havia intentat ridiculitzar les paraules d'en Guardiola.
Un un a zero aconseguit per un tal Koné que m'ha portat a la memòria l'origen del nom (malnom més bé) d'un altre Conè, aquest d'Albalat de la Ribera.
La història és aquesta: quan son pare anà a parlar amb el capellà -de llengua espanyola com tants, ací a la terra, des que D. Marcelino Olaechea decidí que la llengua vernacla que el concili Vaticà II recomanava com a llengua litúrgica, no era altra que la llengua de l'imperi- per batejar el fill, aquest li preguntà pel nom que volia donar-li al menut:
-Anrique, digué el pare.
-Hombre, será con E, -que li retruca el capellà.
-Que no, que no. Que vull que se diga Anrique com jo i com mon pare.
-Claro, Enrique con E, -insistí el capellà.
I per Conè el coneixen al poble i voltants.
Anrique Conè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada