diumenge, 10 d’agost del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXXIV)

Visita del poeta al cementiri, a la tomba familiar...

84

Aquella llosa atapeïda de
lletres, de noms, tots acollits a la
sola esperança d’un R.I.P.
distribuït proporcionalment,

cobria els ossos, les despulles pobres
de molts dels meus avantpassats per línia
materna, com sol dir-se: bruta o bé
rovellada, difícilment podria

reconéixer-ne els noms. Era un vell nínxol
com la boca d’un forn, d’un forn d’aquells
que feren el prestigi comarcal

dels Estellés. Confosos els seus ossos,
ja prevaldria per a sempre, amarg,
sols l’Estellés, agrupador i agònic.

84

Aquella làpida rebosante de
letras, de nombres, todos acogidos a la
única esperanza de un R.I.P.
distribuido proporcionalmente,

cubría los huesos, los pobres despojos
de muchos de mis antepasados por línea
materna, como suele decirse: sucia o quizás
oxidada, difícilmente podrían

reconocerse los nombres. Era un viejo nicho
como la boca de un horno, de un horno de aquellos
que dieron el prestigio comarcal

a los Estellés, confundidos sus huesos,
ya prevalecería por siempre, amargo,
sólo el Estellés, agrupador y agónico.

1 comentari: