Saviesa infantil

Caçat al vol mentre torne de passejar el gos.

Una menuda, no arribaria segons crec ni als quatre anys, li diu als seus pares:

-Si no ho fas, se morirà la nina.

-De pena? -que li diu sa mare.

-No, de pena, no, de veritat.

I és que els temps de Werther, dels amants de Terol, de Romeo i Julieta, han passat i ja no tornaran.

Potser nosaltres no ho sabem encara, però aquesta generació que surt ara, ho tenen molt clar.

I el 20 de Novembre, eleccions generals

I ara què en faran el fatxes de la seua peregrinació anual a l'ossari major del regne?

Però deixem-nos de collonades i d'acudits dolents.

En aquest mateix moment estic escoltant, a la tele, el senyor Rodríguez Zapatero explicar les coses que el seu govern ha fet, tot intentant eixir de la crisi, i em faig creus de com són tots de bons quan ens expliquen tot allò que han fet i per què no n'han pogut fer res més.

Afavoreix aquest avançament Rubalcaba o ho fa, per contra, Rajoy?

No gosaria dir-ho.

Per una banda sembla que l'avançament li resta temps de recuperació a Rubalcaba, i per tant el perjudica.

Per una altra li evita haver de defendre's sense descans de les contradiccions insalvables entre el programa del candidat socialista i els fets d'un govern obligat a obeir les ordres d'una Europa que sembla no haver-ne aprés res d'aquesta crisi que ens han portat els neoconservadors talibans seguidors de Friedman y l'escola de Chicago. I açò, com negar-ho? l'afavoreix.

Bé, el pròxim dia 20 de Novembre, doncs, tornarem a votar, amb un resultat desgraciadament previsible de predomini d'una dreta que no mereix pas aquest nom, per la incivilitat i poca vergonya que demostra.

Preguem a tots els déus i dimonis, tant si existeixen com si no, que el PP no aconsegueixi una majoria absoluta que ens deixaria en la més trista desemparança.

De gossos i collars. A propòsit del molt Honorable Alberto Fabra.

Com que, per naturalesa, sóc un optimista impenitent, he decidit confiar en algunes actituds recents del nou President de tots els valencians, com la de ser-hi a favor de la recepció de TV3 al País Valencià, o l'actitud més racional i "castellonenca" respecte al tema de la llengua.

Malgrat el seu discurs quasi exclusivament en espanyol, malgrat les seues alabances necessàriament desproporcionades -noblesse oblige, que diuen els francesos- al President dimissionari, he considerat just concedir-li els cent dies de gràcia que se solen atorgar als nous governs.

Amb totes les reserves, és clar. Amb tota la intranquil·litat que em dóna l'experiència dels Lerma, Zaplana, Olivas i Camps. (Albinyana i Monsonís, aquests sí, Molt Honorables, i no només pel títol inherent, no compten).

I amb totes les reserves per aquest domini abassegador del PP cada cop més a la ultradreta, cada cop més omnipresent i més votat.

I el PSPV desaparegut i no precisament en combat. Tan desapareguts que no s'han decidit ni a presentar-se com a candidats i explicar que les coses també es poden fer d'una altra manera.

Sóc tan pessimista quant al recanvis, tan negatiu, que permeteu-me que mostre una miqueta d'optimisme, més que siga mínim, si al Palau de la Generalitat arriba un valencià de les comarques castellonenques. Potser que, al remat, hi haja sort, i comencem una lenta eixida del pou negre de desficacis en que portem immersos des de fa tants anys.

Una setmana molt especial

El passat dia tretze, la dona i jo, eixírem cap a Madrid perquè ingressaven la nora ja passada de compte al seu embaràs.

Després d'una llarguíssima dilatació, a les dotze i mitja del migdia del dijous catorze, o sigui, fa una setmana exacta, Cárol donava a llum Pau, un preciós xiquet de 4,110 kg. i 53 cm. de llarg.

Segur que han passat moltes coses al món, inclús en aquest petit racó des d'on ara escric, on ahir vaig saber que el Molt Orinable Camps s'havia decidit (o l'havien decidit) a dimitir.

Però res més important, ni de lluny, que aquesta personeta nascuda 222 anys després de la Presa de la Bastilla, que ja apunta maneres, com fàcilment podreu comprovar.

A propòsit de l'enterrament d'un amic

Ahir soterràrem el meu amic. Tot el poble s'hi va bolcar. L'església plena de gom a gom, els carrer a vessar de gent, l'acompanyament multitudinari fins el cementeri.

I crec que, tot i que no en sóc gens partidari d'aquests rituals, si ningú es mereixia aquest nombrós i multitudinari adéu, era, sens dubte, Paco.

A un pas de fer els seixanta, i a escassos dies del naixement del meu primer nét, pense com m'agradaria poder gaudir-ne d'ell uns quants anys més dels que el meu amic ho ha pogut fer amb les seues dues nétes.

I, quan m'arribe l'hora que a tots ens arriba, només demanaria que em siga curta per no patir ni fer patir, que aprofiten tot allò que puguen -si és que em queda res aprofitable encara- i que m'incineren i escampen les meues cendres sobre aquesta mar que, ara mateix, estic contemplant des de la terrassa de casa.

Paco Comes. In memoriam.

Un altre amic ha mort.

Un bon amic, un molt bon amic.

Als seus cinquanta nou anys acabats de fer, després de dos mesos d'hospital, després d'un any de malaltia, un bon amic, un bon home, ens ha deixat.

He compartit amb ell el gust per la conversa, l'afició pels bons vins, l'amor a la terra i a la llengua, la indignació pels lladres que ens governen, la passió per la música.

I ara ja no hi és.

Vull recordar-lo no com els seus últims dies a l'hospital, sinó amb aquestes dues fotos, la primera de fa un any, poc abans de festes del poble, amb la seua néta Laia:

La segona, ja malalt, de fa pocs mesos, dies abans de san Josep, assegut al solet, esperant que la paella estigués a punt.

Descansa en pau, Joan Francesc Comes Puig, Paco. Descansa en pau, amic.

Sempre et recordarem.

Al meu futur nét, Pau, que es resisteix a nàixer

AL MEU FUTUR NÉT, PAU, QUE ES RESISTEIX A NÀIXER


Segur que ets ben a gust en la penombra
d'aquest estany de l'úter que t'empara,
que t'acull i et defèn, que t'acomboia,
i sense cap recel bé t'alimenta.

Segur que ets ben a gust mentre busseges
cabriolejant estalvi i lliure,
obrint les mans i els ulls i les orelles
a la música interna que t'envolta.

Segur que ets ben a gust mentre acompasses
els batecs del teu cor als de la mare
que, tant de temps, a dintre seu et porta.

Segur que ets ben a gust en la penombra,
però ací fora en som molts plens de frissança.
Ja va sent hora, Pau, que vulguis nàixer.