1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

diumenge, 2 de desembre del 2012

Munsoft Co.

No fa molt vaig fer una errada imperdonable i vaig formatejar un disc dur extern on tenia desats una sèrie de documents i de música.

Vaig utilitzar un programa, Easy Data Recovery, de MunSoft Co. i, la veritat, és que vaig poder recuperar una part considerable de les dades perdudes.

Ara tinc l'ocasió d'aconseguir gratis un programa d'aquesta casa només amb la condició de publicar un comentari com aquest i donar l'adreça de la mencionada companyia informàtica.

Així que em disculpareu si trenco els meus principis de no incloure publicitat als meus posts.

munsoft

dijous, 29 de novembre del 2012

Referèndum a tota Espanya? Be happy don't worry

Referèndum a tota Espanya? Be happy don't worry

Un cop passades les eleccions del 25-N i la molt celebrada "derrota d'Artur Mas" si és que n'hem de fer cas de la major part dels media espanyols, arriba l'hora de començar a pensar en el referèndum llargament promés per les forces que, no badem amb històries per a no dormir, han aconseguit la majoria absoluta al Parlament.

Una cosa que els catalans no poden ni oblidar ni deixar de banda és la fèrria oposició del govern espanyol a que una consulta d'aquesta mena pugui ser realitzada, per tant, les alternatives del govern que hi hagi són clares:

1) Oblidar-se'n de totes les seves promeses i ajupir-se, pantalons descordats, cara a la Meca. Dubto molt que s'ho puguin permetre. Ni CiU ni ERC.

2) Tirar pel dret i muntar la consulta amb el nom que hom vulgui donar-li, sabent que hauran de patir tots els entrebancs imaginables i algun més, i que els resultats no només seran discutits des del punt de vista legal sinó, a més, des del punt de vista de control i transparència (cens no oficial, i altres galindaines que no collonades)

i 3) Aplicar les tècniques de les arts marcials basades en explotar la força del contrari i acceptar que el referèndum s'hi faci no només a Catalunya, sinó a tota la resta del territori actualment espanyol.

La meva modesta opinió és que aquesta tercera alternativa no és tan estrambòtica com d'antuvi pugui semblar.

Per què ho dic?

Primer: Un referèndum organitzat pel govern espanyol seria absolutament legal, tot i que el resultat estaria, sens cap mena de dubte, absolutament dat i beneït.

Segon: Que el resultat d'aquest hipotètic referèndum sigui sabut no implica que també ho sigui el resultat a Catalunya. Precisament és aquest el que ens interessa (a tots: catalans i no catalans) i no es podria amagar ni discutir en cap cas. És igual que legalment no doni dret a res, si el resultat fós abassegadorament partidari de la independència, el primer pas per a aconseguir-la ja estaria fet: la publicitat oficial i indiscutible a nivell europeu i mundial de la voluntat majoritària d'un poble respecte a la seva voluntat de constituir-se en estat.

Tercer: De retruc, als països catalans, també podriem saber com anem de proporcions entre maulets i botiflers, cosa que no ens vindria gens malament a tots aquells que continuem pensant en una futura federació de països catalans dins d'Europa.

Per tant algú hauria de posar-se ja a treballar sense descans per intentar convèncer el govern espanyol de la conveniència de que siguin ells es qui muntin un referèndum sobre aquest tema.

Segur que ho podríem aprofitar.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Pàtria incerta

Pàtria incerta

Dic meua amb sigil·lós i antic respecte,
amb apagada veu i la mirada
baixa. Dic meua en comptes de dir clar
que sóc jo el seu; en lloc de reconèixer

que si avui sóc com sóc li ho dec a ella.
Mata de jonc, com Muntaner ens deia
i la inclement història s'ha permès
desbaratar per a la gran vergonya

nostra. Però no és tard, encara hi resta
una mica de llum, una esperança.
No és tot perdut ací, al sud d'un nord

que sembla, al fi, abandonar la sesta,
l'hòrrid malson, la mort inexorable,
a què, fa temps, veïns ens condemnaren.

dilluns, 26 de novembre del 2012

I ara què? Comença avui el futur? La meva anàlisi del 25-N

Com que ací on visc les televisions que puc veure són totes inevitablement pro-espanyoles i, per tant, unionistes, no em van estranyar en cap moment les anàlisis que anava sentint i que es repetien com si fós una sola veu en tots i cadascun dels canals que zappejava: "gran fracàs, amarga victòria de Mas" "El PSOE no ha perdut tant com s'esperava, ha mantingut el tipus" "gran victòria del PP que aconsegueix el resultat més abultat de la seva història a Catalunya" "Ciutadans triplica" "ERC dobla" "La CUP entra"

Allò més cert és que

-la coalició CiU, amb les contínues discrepàncies entre Duran i Lleida i Mas, i el seu sí però no, ha perdut 90.489 vots
-el PSC-PSOE amb la seva proposta federalista que em fa la impressió que ningú no s'acaba de creure n'ha perdut 51.900
-el PP amb el seu discurs basat en la por, les amenaces i el nacionalisme espanyol n'ha guanyat 84.131
-mentre que la coalició ERC-Cat SI amb el seu discurs moderat però clarament independentista n'ha guanyat 237.285
-ICV-EUIA, un grup, per cert, que sembla no haver variat el seu discurs n'ha guanyat 128.033
-Ciutadans amb el seu discurs de sempre, només que una mica més exaltat, si cap, encara, n'ha guanyat 168.771
-la irrupció de la CUP a última hora, sense gaire preparació, amb els seus 126.219 que suposen un guany net
-mentre que SI ha tingut una pèrdua de 56.313 que els deixa fora del parlament.

Per una altra banda si prenem els vots que han anat al bloc soberanista (formacions que defenen el dret a decidir o inclús, clarament, l'independentisme: CiU, ERC, ICV-EUIA, CUP, SI) han obtingut un total de 2.140.317 vots , amb un increment respecte les anteriors eleccions del 2010 de 344.735 vots. Mentre que el bloc unionista (formacions clarament posicionades contra el dret a decidir i àdhuc contra la possibilitat d'una consulta sobre les intencions dels residents a Catalunya amb dret a votar: PSC, PP, C's, PxC, UPyD) ha sumat 1.334.149 vots, amb un increment de 185.144 vots.

Això suposaria, en un possible referèndum, una majoria a favor del sí del 61,60% cosa que no està gens mal, però que encara sembla una mica insuficient.

Clar que, si tenim en compte que el PSC-PSOE (que, per cert, s'ha comportat extraordinàriament bé aquestes eleccions) té ara per davant la dificultosa tasca d'aclarir el seu abrandat federalisme i convèncer els seus congèneres hispans i els seus afiliats catalans que la cosa federal va de veres i no és només un brindis al sol, dic que, si no aprofondeix ràpidament en aquest federalisme, el seu mig milió de vots podria inclinar-se en part (un 40%, un 50%?) cap a una formació d'estricta obediència catalana (la NEC de n'Ernest Maragall?) ço que significaria que aquest 61% podria transformar-se fàcilment en un gens menyspreable 68%, i això ja serien figues d'un altre paner.

Vull dir que la situació no és, ni molt menys idílica, però no pinta tan mal com sembla després d'aquests exigus tres escons de més aconseguits per les forces del bloc soberanista.

El perill evident està en que és d'esperar (i témer) que el govern d'Espanya, recolzat sens dubte per la majoria absoluta parlamentària de PP, PSOE i UPyD, i amb l'eficaç col·laboració dels Tribunals Constitucional i Suprem d'Espanya, inicie una guerra bruta itentant ofegar econòmicament i legislativament el govern català, sobretot si, com seria d'esperar està constituït, al menys, per CiU i ER. Això significaria la necessitat d'adoptar algunes mesures totalment impopulars (retallades diverses) que podrien afectar seriosament el pacte de govern.

Aquí és on cal que entri la força de la societat civil que hauria de recolzar (críticament, sens cap dubte, però recolzar sense esquerdes) un govern que hauran de considerar com a purament provisional fins a la convocatòria del referèndum anunciat en els terminis previstos.

O això o, també podria ser, tot i que no em sembla gens probable, que Espanya despertés d'una punyetera vegada i proposés ràpidament una alternativa basada en un sistema federal real (i subratllo real) que fos acceptable per a Catalunya.

En resum, els catalans no ho tenen gens fàcil, però aquestes eleccions semblen l'inici d'una relació distinta Catalunya-Espanya. Una relació conceptualment i qualitativament distinta i inevitable.

dijous, 30 d’agost del 2012

Més a prop de l'infern

A l'enterro del fill del meu amic em trobe amb el meu cosí. Sota la xafogor que deixa el xaloc ("quina ponentada fa, però no està bufant vent de la mar?" escolte comentar la gent amb aquella incultura induïda per l'ensenyança tan castellanitzada que patim) comencem, com no? parlant -i queixant-nos- de la calor tan abusiva i persistent d'aquest interminable estiu.

-La culpa és de tots aquests coets a la lluna -pontifica amb la seua innegable retirada a Fidel Castro-. Tota la culpa.

-Vols dir? -Li responc amb desgana.

-Que no ho veus? -I ho diu amb aquella mitja rialla preludi de les interminables discussions a què ens té avesats els amics. (I com li fugim quan comença amb aquesta mena d'històries).

-Home...

-Els meus fills també se'n riuen, no et cregues, però està molt clar -insisteix-. Tots aquests coets, cada vegada més grossos, cada vegada més i més, estan enfonsant la terra -i gesticula fent força amb les mans com si empenyés una pilota unflada a dins de l'aigua-. Al remat han acabat abaixant-la.

Em quede observant-lo, intentant escrutar-li una mínima ironia i me n'adone de la seua mirada de llàstima. "Tants llibres, tants estudis, i per a què li han servit -li endevine que pensa- si no és capaç de veure res a dos pams del nas".

I, de sobte, la revelació: la metàfora, la imatge, no són tals. És la pura i senzilla evidència.

El seu raonament és impecable. Oblidem-nos dels darrers cinc o sis segles de ciència. Tots aquests coets cap al cel, cada cop més, cada cop més grossos, empenyent la terra, empentant-nos en direcció contraria, cap a l'altra banda, precisament, del cel.

I tot lo món sap quina calda fa a l'infern...

dimarts, 28 d’agost del 2012

Roberto Celda. In memoriam.

No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.

Raimon

Trenta-quatre anys, a frec dels trenta-cinc. Dues menudes de curta edat. Separat. Treballador a sou, com tants i tants, en precari, sota l'amenaça d'una imminent re-estructuració laboral que -potser sí, potser no- el deixés al carrer...

I al carrer ha estat, al puto carrer, quan ahir dematí a punt d'entrar al cotxe que, com cada dia, el conduiria al treball, un probable atac al cor el deixà sec. Tan sec que, malgrat la rapidesa amb que una ambulància -dissortadament TNA- que, casualment, passava per allí, el traslladà a l'hospital (poc més de deu quilòmetres, i això perquè la carretera directa està tancada de fa mesos per obres), ja no res pogueren fer els metges per reanimar-lo.

A poqueta nit, quan la dona i jo anàrem a acompanyar els pares que havien agafat el primer avió des de l'illa on ells i els altres dos fills seus viuen i treballen enduts per aquesta crisi interminable, sa mare, entre plors i sanglots, em diu que encara sort que hagués passat al carrer i no dins casa.

-T'ho imagines, a soles com vivia -em diu sa mare-, que l'atac li hagués agafat dins de casa? Quan ens n'haguérem adonat? Quants dies abans de trobar-lo mort a soletes com un gos? Encara sort que ha estat al carrer -repeteix automàticament.

-Sí, -li dic amb un nuc a la gola- millor que haja estat al carrer. -I afegeixo un inconscient tòpic que si m'ho pensés amb calma em semblaria cruel-, a més, el pobret no ha patit gens, ha estat un vist i no vist. -I l'abraço amb força, els ulls humits.

En acabant, abraço el meu amic. No ens diguem res. No podem.

Perquè per més que ens endurim, per molt que ens entestem en considerar la mort com una conseqüència lògica i inevitable de la vida, mai no estarem preparats, ningú, per veure morir un fill. Mai.



dijous, 5 de gener del 2012

Quan jo era menut, els Reis també arribaven al poble

Quan jo era menut, encara la televisió no havia popularitzat les cavalcades, i els reis arribaven a cavall al poble.

O, al menys, això ens deien els majors i per això cantàvem:

"Senyor Rei jo estic ací,
done'm casques per a mi,
que jo li donaré herba i garrofes
per al seu rossí."

I preparàvem la cistelleta amb unes poques garrofes i una copeta de mistela que deixàvem a la finestra darrere de la reixa, esperant veure-la a l'endemà plena de casques, peladilles, monedes de xocolata, pastissets de moniato i altres llepolies.

Perquè els reis, per una cosa o altra, rares vegades els podíem veure.

Si de cas algun patge que el pare ens contava haver vist a Sueca i que, aprofitant l'ocasió, li havia avançat el regal -he dit bé, el regal: l'economia no donava per a més- la vespra de Nadal. Tampoc la televisió havia popularitzat aquest Père Noël de llargues barbes i voluminosa panxa que ara els hi fa la competència als nostres Reis de sempre.

No, al poble encara tardarien en arribar els Reis, però nosaltres no ho sabíem, i eixíem ben acomboiats les colles d'amiguets, a les carreteres, corrent amunt i avall, a esperar-los.

I a la carretera d'Albalat, junt a la creu, el carreter que tornava a casa que ens veia i ens deia:

- Què feu ací, xiquets?

- Esperant els Reis - que li dèiem.

- Acabe de veure-ls girar cap a la Muntanyeta i la Font.

I tots corrent cap a la carretera de la Muntanya. I al llavador, un llaurador que arribava en la seua bicicleta, carregat amb un feix de llenya:

- On aneu, xiquets?

- Cap a la Font, que ens han dit que per allí venen els Reis.

- Feu tard. Han girat per l'Alberell, supose que cap a Corbera. Segur que acabaran venint pel caminàs.

I pel camí l'Ermita, cap al caminàs que hi falta gent, on algun altre llaurador ens informava que els havia vist deixar Corbera cap a Fortaleny, cosa que li feia pensar que segurament vindrien per Riola.

I anava fent-se de nit, i havíem de tornar a casa, cansats d'anar corrent ací i allà, sense haver aconseguit trobar uns Reis que se'ns havien fet escàpols i que, al remat, resultava que ja havien enviat els seus patges a fer la seua feina de repartir els joguets a la xicalla, o potser encara no havien arribat, segons a quina casa, i caldria esperar a l'endemà de matí per saber què ens havien acabant portant.

I és que la televisió encara no havia arribat al poble, i els Reis arribaven amagats. No s'estilava encara imitar les cavalcades de les grans ciutats, tot i que, si parlem d'il·lusió, no teniem que envejar la que n'hi ha a hores d'ara.