1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimarts, 29 de juny del 2010

Six, seven, go to Hell or go to Heaven

Per fi parí la burra i ja tenim sentència del TC sobre l'estatut català. Sentència evidentment insatisfactòria i decebedora pels uns i els altres.

Havia pensat titular aquest comentari "Set pometes d'un pomer", però acabe de veure Blade Runner, on Roy, tot perseguint Deckard, li va cantant la cançoneta.

En resum: retall a un poder judicial català, no a un defensor del poble català, no a la llengua catalana com a idioma preferent de l'administració, i l'aclariment de que la paraula nació en el preàmbul no és més que un caprici de xiquet malcriat sense cap importància.

I ara què?

Òmnium Cultural ja ha convocat una manifestació el 10 de Juliol que promet ésser de les grosses.

Dins de no res vindran les eleccions catalanes on l'actual equilibri de forces serà transformat en un altre segurament ben diferent.

Hi haurà la presentació de les signatures necessàries per a la convocatòria d'una consulta popular sobre una possible independència, i els polítics que en aquell moment estiguen al poder no tindran més alternativa que retratar-se.

En fi, que ens esperen uns anys ben interessants.

I el TC?

Bé, ja poden començar a suïcidar-se. Ningú no els enyorarà. Crec.

dilluns, 28 de juny del 2010

Cholbi i la censura. Un marxista (grouchià) exemplar

Entre la crisi que no para, i el mundial de futbol, possiblement ja hajam oblidat la censura a València d'una exposició al Muvim, titulada "Fragments d'un any" que contenia una sèrie de fotos publicades durant el 2009 a la premsa espanyola.

Ara, pràcticamente tres mesos després, el senyor Cholbi, síndic de greuges, respon a la queixa presentada per la Unió de Periodistes tot justificant la decisió dels amos (la Diputació de València) del museu afectat.

Gosaria dir que el dictamen no té desperdici. I si no us ho creieu, només cal que llegiu aquest paràgraf:

"Una vez examinado detenidamente el informe y la documentación remitida a esta institución por la Diputación de Valencia, hemos podido comprobar que de las ocho fotografías expuestas, un total de seis se referían a un determinado partido político, y las otras dos restantes a otro partido distinto, por lo que a nadie se le escapa que la exposición fotográfica no guardaba la adecuada proporción entre las diversas formaciones políticas existentes en la Comunidad Valenciana para conseguir la necesaria neutralidad informativa, que garantizara la formación de una opinión pública libre y no manipulada."

I pense que també podria haver comptat les persones d'un sexe i d'un altre que ixen a les fotos, amb clara majoria d'un dels dos sexes, cosa evidentment discriminatòria, o la predominància gairebé absoluta d'una de les races, sobre la resta, o que només hi haja un cotxe contra cap avió ni vaixell, o...

Cholbi, Cholbi, estem ben lluïts amb tu.

dimecres, 16 de juny del 2010

Bèlgica, assistirem per fi a l'acabament de les excuses?

L'N-VA, "Nova Aliança Flamenca", ha guanyat les eleccions a Bèlgica.

Com ha dit el seu líder: "Bèlgica ja són dues democràcies"

I, quin serà el previsible següent pas? Cap on s'encamina aquest estat tapó creat el 1830 per França?

Clarament cap a una separació, afortunadament amistosa, de l'estil de la recentment protagonitzada per les actuals repúbliques txeca i eslovaca.

I, quina és la diferència respecte a les anteriors disgregacions? -Parle de l'ex-Iugoslàvia, o del sorgiment dels estats bàltics, o de l'allau d'estats caucàsics-

Una de ben substancial.

Aquesta separació es produirà dins d'un membre actual de la Unió Europea, i els estats resultants continuaran pertanyent, sense manies, a la Unió Europea. De ple dret.

I s'acabarà la gran fanfarronada tantes vegades escoltada als ultra-nacionalistes espanyols (ho escric així per indicar que no considere obligatori que el nacionalisme espanyol haja de ser sempre ultra, per més que ho semble en la majoria dels casos)

Aquesta fanfarronada que ve a dir: "si aquests catalans volen la independència els la donem, a veure què hi fan fora d'Europa".

Doncs no, senyors. Quan els catalans aconsegueixen la independència (i segur que serà després que els flamencs la seua) no quedaran tampoc fora d'Europa. Ni els escocesos, ni els bascos.

I potser que aleshores, Europa comence, quin remei! a ser una mica més Europa.

Que bona falta que ens fa, a tots els europeus.

Inclús els espanyols.

Ves per on.

dissabte, 12 de juny del 2010

Cohn-Bendit. Sobre l'ajuda a Grècia. Imprescindible

Un gran discurs de Danny el Roig. Cal donar-li la màxima publicitat i visibilitat possible.


divendres, 11 de juny del 2010

Ens queda Caixa d'Ontinyent i RuralCaixa

Tant de temps intentant una fusió entre les dues grans caixes valencianes CAM i Bancaixa, -recorde els ja llunyans primers anys dels 80 amb un fallit i primerenc intent en base a adquirir un sistema informàtic comú- i ara, en pocs dies, la CAM -Alacant a part, és possiblement això?- se'ns en va d'excursió amb una caixa asturiana, i Bancaja-Bancaixa s'aixopluga sota el paraigua de Rato i la "seua" CajaMadrid.

Fusió freda per fusió freda -si tant ens volen convèncer que aquestes SIP no obliguen ningú realment- no la podrien haver fet entre elles?

Però no passa res. El Molt Honorable -quin sarcasme el títol aquest aplicat al Francisco Camps!- cada dia està més feliç. I el PSPV-PSOE d'Alarte, cada cop menys PV, gens O i totalment E? 'Nar-hi-'nant que deia la trinca.

Ens queda una caixeta, Caixa d'Ontinyent, i una rural Rural Caixa.

I ara, amb què o qui Oferirem Noves Glòries a Espanya?

Amb què o qui sostindrem aquella mística Terra Mítica i les successives i innumerables Ciutats de Qualsevol Cosa? -Algun avantatge havíem de tindre, no?

Complicat ens ho deixen, redéu.

dissabte, 5 de juny del 2010

Fins d'aquí en dues setmanes

Prenem, la dona i jo, unes petites vacances de dues setmanes, allà pel nord, a Galícia, As Rias Baixas exactament.

I, com allà on anem, dubte que hi tinguem wifi, lamente dir que, estaré absent als dos clubs (fotos i cançons) als que pertany.

Fins el pròxim 20 de juny

Ja mostraré les fotos.

divendres, 4 de juny del 2010

El club de las canciones. Dios

Aquesta setmana no tinc cap excusa, he estat jo qui ha proposat el tema: Déu.

I què collons hi fa un ateu com jo proposant un tema tan abstracte i abstrús? Un ateu que declara que la simple idea filosòfica d'un déu, de qualsevol déu, és un evident i incommensurable perill per als humans de a peu?

Confessaré que la idea em vingué de Jorge Luís Borges, genial autor l'obra completa del qual estic llegint des de fa més d'un mes, i a la que hi he trobat aquest irònic argument ornitològic, complementari dels clàssics cinc de sant Tomàs d'Aquino amb que ens il·lustraven al batxillerat.


ARGUMENTUM ORNITHOLOGICUM


Cierro los ojos y veo una bandada de pájaros. La visión dura un segundo o acaso menos; no sé cuántos pájaros vi. ¿Era definido o indefinido su número? El problema involucra el de la existencia de Dios. Si Dios existe, el número es definido, porque Dios sabe cuántos pájaros vi. Si Dios no existe, el número es indefinido, porque nadie pudo llevar la cuenta. En tal caso, vi menos de diez pájaros (digamos) y más de uno, pero no vi nueve, ocho, siete, seis, cinco, cuatro, tres o dos pájaros. Vi un número entre diez y uno, que no es nueve, ocho, siete, seis, cinco, etcétera. Ese número entero es inconcebible; ergo, Dios existe.


Però anem a les cançons.

I començaré amb una de Francesc Pi de la Serra, "Gràcies, Déu meu" on assistim a la fatalista i cristiana resignació que sempre han intentat inculcar-nos:




Gràcies, Déu meu.

He hagut d'abandonar el prat,
la terra no donava res,
així conec la ciutat,
Gràcies, Déu meu.

He tenido que abandonar el prado,
la tierra no daba nada,
así conozco la ciudad,
Gracias, Dios mío.

Tenia feina fins ahir,
ara tindré temps i podré
per fi aprendre a llegir,
Gràcies, Déu meu.

Tenía trabajo hasta ayer,
ahora tendré tiempo y podré
por fin aprender a leer,
Gracias, Dios mío.

Tinc la dona a l'hospital,
sólament s'ha trencat el coll,
però s'hauria pogut fer més mal,
Gràcies, Déu meu.

Tengo la mujer en el hospital,
sólo se ha roto el cuello,
pero se habría podido hacer más daño,
Gracias, Dios mío.


Tampoc té feina i fa ganxet
m'està fent un jersei de llana
i l'any que ve no tindré fred.
Gràcies, Déu meu.

Tampoco tiene trabajo y hace ganchillo
me está haciendo un jersey de lana
y al año que viene no pasaré frío.
Gracias, Dios mío.


Tinc un fill que no té braços
però l'hi han posat dos de plàstic
diuen que són molt eficaços
Gràcies, Déu meu.

Tengo un hijo que no tiene brazos
pero le han puesto dos de plástico
dicen que son muy eficaces
Gracias, Dios mío.


M'han dit que a molts llocs hi ha guerra
i s'ho passen molt malament
tenim sort que aquí hi hagi pau
Gràcies, Déu meu.

Me han dicho que en muchos sitios hay guerra
y lo pasan muy mal
tenemos suerte que aquí haya paz
Gracias, Dios mío.


El món aniria molt millor
si tothom pensés com jo
sempre hi halgú que está pitjor
no tingueu tanta ambició
i sobretot no oblideu
el gràcies Déu meu.

El mundo ira mucho mejor
si todo el mundo pensara como yo
siempre hay alguien que está peor
no tengáis tanta ambición
y sobre todo no olvidéis
el gracias, Dios mío.


Clar que, també ens podem qüestionar el per què de les contínues desgràcies. Això és el que fa Georges Brassens a la seua cançó: "Dieu s'il existe, il exagère"




Dieu s'il existe

Au ciel de qui se moque-t-on ?
Était-ce utile qu'un orage
Vînt au pays de Jeanneton
Mettre à mal son beau pâturage ?
Pour ses brebis, pour ses moutons,
Plus une plante fourragère,
Rien d'épargné que le chardon !
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.


Allà al cel qui se'n riu de nosaltres?
Era útil que una tronada
vingués al tros de na Joaneta
a fer malbé el seu pasturatge?
Per ses ovelles, pels seus anyells
cap planta de forratge,
res s'ha salvat més que el card!
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Allá en el cielo quien de nosotros se rie?
Era útil que una tormenta
acudiese al lugar de la Juanita
a estropear todo su pasto?
Para sus ovejas, para sus corderos
ni una planta de forraje,
no se han salvado más que los cardos!
Dios, si existe, exagera,
exagera.


Et là-dessus, méchant, glouton,
Et pas pour un sou bucolique,
Vers le troupeau de Jeanneton,
Le loup sortant du bois rapplique.
Sans laisser même un rogaton,
Tout il croque, tout il digère.
Au ciel de qui se moque-t-on ?
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.


I allà a sota, cruel, glotó,
i no per cap guany bucòlic,
cap al ramat de na Joaneta,
el llop que surt del bosc arriba.
Sense deixar ni un mal bocí,
tot ho mossega, tot ho paeix.
Allà al cel qui se'n riu de nosaltres?
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Y allá abajo, cruel, glotón,
y no con intención bucólica
hacia el rebaño de la Juanita
el lobo de dentro del bosque surge.
Sin dejar ni un mal bocado,
todo lo muerde, todo lo digiere.
Allá en el cielo quien de nosotros se rie?
Dios, si existe, exagera,
exagera.


Et là-dessus le Corydon,
Le promis de la pastourelle,
Laquelle allait au grand pardon
Rêver d'amours intemporelles,
- Au ciel de qui se moque-t-on ? -
Suivit la cuisse plus légère
Et plus belle d'une goton.
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.

I allà baix, en Corindon,
el promès de la pastoreta,
la qual anava a romeria
a somiar amors intemporals,
-allà al cel qui se'n riu de nosaltres?-
segueix la cuixa més tibada
i més maca d'una buscona.
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Y allá abajo, el Corindón,
el novio de la pastorcita,
que había ido de romería
soñando amores intemporales
allá en el cielo quien de nosotros se rie?
Acaricia el muslo más ligero
y más agradable de una buscona.
Dios, si existe, exagera,
exagera.

Adieu les prairies, les moutons,
Et les beaux jours de la bergère.
Au ciel de qui se moque-t-on ?
Ferait-on de folles enchères ?
Quand il grêle sur le persil,
C'est bête et méchant, je suggère
Qu'on en parle au prochain concile.
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.

Adéu els prats, els anyells,
i els bells jorns de la pastora.
Allà al cel qui se'n riu de nosaltres?
Faria algú boges apostes
quan pedrega sobre el julivert?
És bèstia i és cruel. Jo sugeresc
que se'n parli al proper concili,
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Adiós los prados, los corderos,
y los días hermosos de la pastora.
Allá en el cielo quien de nosotros se ríe?
Qué loco apostaría sobre ello
cuando graniza sobre el perejil?
Es bestia y cruel. Sugiero
que en el próximo concilio se estudie.
Dios, si existe, exagera,
exagera.


I jo?, bé, si hagués de creure qualque cosa, parlaria d'allò més aproximat a les filosofies orientals tipus budisme, del panteisme en poques paraules. Com aquesta "Salve" d'un gran poeta i -diuen, a mi no m'agrada gaire- gran novel·lista, Miquel de Palol, versionada per Ramon Muntaner al seu disc "Cançó de carrer"




Salve

Per la glòria dels camins, clars de sol, entre oliveres,
per la blava salvatgia dels penyals vora del mar,
pel silenci dels afraus i el repòs de les cimeres,
pels vells temples que s'enrunen...
i els que a poc s'han redreçat...

Por la gloria de los caminos, claros de sol, entre olivos,
por el salvaje azul de los riscos a la orilla del mar,
por el silencio de los desfiladeros y el reposo de las cumbres,
por los viejos templos que caen a pedazos...
y por los que se han erigido recientemente...


Massa sang hi ha en les venes, per donar-la al sol i a l'aire,
massa vida hi ha en la terra per les vinyes i els sembrats,
que el glatir de melangia i la plàcida enyorança
no s'han fet pels pins indòmits ni pels vents descabdellats!
Que els pins volen terra lliure i els vents criden: llibertat!

Demasiada sangre hay en las venas, para brindarla al sol y al aire,
demasiada vida hay en la tierra por las viñas y los sembradíos,
que el latido de la melancolía y la plácida añoranza
no son para los pinos indómitos ni los vientos desencadenados!
Que los pinos quieren tierra libre y los vientos gritan: libertad!

I la raça de la terra, duu la terra dins de l'ànima,
els seus músculs són de roure,
els seus ulls són fets de mar,
té als sentits la pagania de l'aroma de les coses,
i en el front el crisma d'oli, i de vent i de combat...

Y la raza de la tierra, lleva la tierra dentro del alma,
sus músculos son de roble,
sus ojos hechos de mar,
tiene en los sentidos la paganía del aroma de las cosas,
y en su frente el crisma de aceite, y de viento y de combate...


Massa sang hi ha en les venes...

Demasiada sangre hay en las venas...

Quan tritllegin les campanes, per la Pasqua, en els cenobis,
i les viles s'endomassin al miracle ressorgent;
oh quin goig de viure en elles, tots ardits de glòria nova,
i collir sense recança, i sembrar sens recelar...

Cuando repiquen las campanas, por Pascua, en los cenobios,
y los pueblos se vistan de gala en el milagro que resurge;
oh qué gozo vivir entre ellas, intrépidos de gloria nueva,
y recoger sin temor, y sembrar sin recelo...

Un any més a les costelles

Anit celebràrem una petita festa arran dels primers vint-i-cinc anys del meu fill menut.

No sé encara com ho vam aconseguir, però quan va pujar a casa de sa tia -que també fa anys el mateix dia, això sí, uns quaranta més que ell- es va trobar amb una inesperada sorpresa. Hi eren, a banda dels que hi vivim a Cullera:

el seu germà i parella que havien vingut des de Madrid

la seua pròpia parella -que s'havia prèviament excusat de no venir, des de Madrid també, amb una falsa entrega final d'un treball a la Universitat on estudia

la meua germana que havia acudit des de València

uns amics que havien acudit des de Polinyà.

Parlant amb un amic de la meua quinta, em diu: "Vint-i-cinc anys ja, saps això què significa?"

"I tant que ho sé -li dic-, que a l'any que ve ja em fem seixanta"

i apurem la copa de vi, i ens en servim una altra.

dimecres, 2 de juny del 2010

El TS confirma la condemna d'un mort

Efectivament, el TS, amb la seua proverbial velocitat (excepte quan es tracta de Garzón) ha confirmat avui una sentència del 2007 contra... Pepe Rubianes!

I se m'acut, ingenu de mi, que no hi ha cap problema en condemnar un humorista d'esquerres, català d'adopció, separatista i anarquista, però si algú demana que s'invaliden les injustes i il·legals sentències de la postguerra, s'arma la de Troia.

dimarts, 1 de juny del 2010

Israel: molt més que un error. L'editorial de Vicent Partal a VilaWeb

Tots anem revolucionats aquests dies amb la nova animalada (assassinat múltiple més que acció bèlica) israeliana.

Entre els articles que he pogut llegir, un dels més encertats "La utilidad del Derecho Internacional" del professor i poeta Rafael Arenas.

Alguns, entre els quals jo mateix, hem protestat amb major o menor intensitat, amb menor o major fortuna.

Però fa una estona he llegit l'editorial d'avui a Vilaweb, del meu paisà i director d'aquest diari digital un dels primers a la xarxa, amb una teoria no gens menyspreable que, en resum, ens ve a dir que Israel no sol cometre errors polítics tan evidents, i per tant, és molt possible que l'error realment no ho siga tal.

Cada cop que hi ha hagut l'esperança d'un inici de negociacions, cada vegada, ens diu, ha passat alguna cosa que ho ha impedit.

No sóc gens amant de les teories conspiratives, però aquest escrit m'ha fet pensar...