1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 28 d’agost del 2009

El club de la cançó. Cançó 7 en colors. Pau Riba. El País Basc. Raimon

Avui Karmen ha elegit com a tema Colors.

De Pau Riba, porto la "Cançó número 7 En Colors", una tendra història, una mica surrealista si voleu, de l'enfant terrible de la cançó catalana, incluida al seu mític àlbum, Diòptria.




CANÇÓ 7a EN COLORS

I
Ha plogut sobre el meu cap
i ha crescut herba molt fresca
he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s'hi han fet flors
com si jo fos una gerra
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra

Fixa't jo quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s'hi posen i les abelles
Fixa't jo quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!

II
El vent m'ha dut grans de blat
i com que ja és primavera
les espigues s'han llevat
per damunt dels brins de l'herba
i han cobert les flors del foc
car també han crescut roselles
i per fer-me un cap tot d'or
el sol m'ha pansit la gespa.

Fixa't jo quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellots
s'hi posen i les abelles
Fixa't jo quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!

III
L'estiu m'ha dut la calor
i ha arribat el temps de sega
he anat a cal segador
-vinc perquè em segueu la testa
podeu segar tot el blat
però per res ni una rosella!
i he sortit al carrer gran
amb la testa ben vermella

Fixa't jo quin cap vermell
quina enveja, quina enveja!
papallones i grans ocells
s'hi posen i les abelles
Fixa't jo quin cap vermell
quina enveja, quina enveja!
oh, quina enveja em tens
oh, quina enveja em tens
oh, quina enveja em tens

IV
Les roselles s'han pansit
la tardor no té donzelles
i els meus cabells blancs i fins
m'han omplert de nou la testa
l'hivern m'ha cobert de neu
m'ha robat les flors i l'herba
i el fred m'ha fet presoner
amb el cap blanc com la pedra.

Fixa't jo quin cap més blanc
quina enveja, quina enveja!
ni papallones ni ocells
s'hi posen ni les abelles
On és la pluja on és?
On és el blat, on és l'herba?
On és la pluja, on és?

On és la pluja, on és?
on és, on és, on és?
on és la pluja, on és?

CANCION 7ª EN COLORES
I
Ha llovido sobre mi cabeza
Y ha crecido hierba muy fresca
He salido a pasear
La testa florida y verde
Porque también han crecido flores
Como si yo fuera una maceta
Después ha salido el sol
Y he sentido olor a tierra

Fíjate, yo, ¡qué cabeza más verde!
¡Qué envidia!,¡ qué envidia!
Mariposas y pajaritos
Se posan y las abejas
Fíjate, yo, ¡qué cabeza más verde!
¡Qué envidia!,¡ qué envidia!

II
El viento me ha traído granos de trigo
Y como ya es primavera
Las espigas se han levantado
Por sobre las briznas de hierba
Y han cubierto las flores del fuego
Porque también han crecido amapolas
Y para dorarme totalmente la cabeza
El sol me ha agostado el césped.

Fíjate, yo, ¡qué cabeza más amarilla!
¡Qué envidia!, ¡qué envidia!
Mariposas y pajarracos
Se posan y las abejas
Fíjate, yo, ¡qué cabeza más amarilla!
¡Qué envidia!, ¡qué envidia!

III
El verano me ha traído el calor
Y ha llegado el tiempo de siega
He ido a casa del segador
-Vengo para que me seguéis la testa
Podéis segar todo el trigo
Pero, ¡de ningún modo una amapola!
Y he salido a la calle grande
Con la testa muy roja

Fíjate, yo, ¡qué cabeza más roja!
¡Qué envidia! ¡qué envidia!
Mariposas y grandes pájaros
Se posan y las abejas
Fíjate, yo, ¡qué cabeza más roja!
¡Qué envidia! ¡qué envidia!
Oh, qué envidia me tienes!
Oh, qué envidia me tienes!
Oh, qué envidia me tienes!

IV
Las amapolas se han mustiado
El otoño no tiene doncellas
Y mis cabellos blancos y finos
Han llenado de nuevo mi cabeza
El invierno me ha cubierto de nieve
Me ha robado las flores y la hierba
Y el invierno me ha hecho prisionero
Con la cabeza blanca como una piedra

Fíjate, yo, ¡qué cabeza más blanca!
¡Qué envidia! ¡qué envidia!
Ni mariposas ni pájaros
Se posan, ni las abejas
¿Dónde está la lluvia, dónde?
¿Dónde el trigo?, ¿dónde la yerba?
¿Dónde está la lluvia, dónde?

¿Dónde está la lluvia, dónde está?
¿Dónde, dónde, dónde?
¿Dónde está la lluvia, dónde?




Però també voldria que escoltéssiu una cançó d'en Raimon, dedicada al País Basc. Molta gent pensa que Raimon és un cantant polític, un cantant protesta. Bé, algunes cançons, -més d'una- ha fet en aquest sentit. Però fonamentalment les seves cançons són versions de poetes, i cançons d'amor. Com aquesta que dedica al País Basc, als múltiples colors del verd al País Basc. I és que per als fills de València -aquest país que un dia, fa segles, li va guanyar la mà al desert, i que ara l'està perdent-, contemplar l'exhuberant exhibició de verds a la cornisa cantàbrica i al golf de Biskaia és un espectacle que ens enamora sense remei.




EL PAÍS BASC

Tots els colors del verd
sota un cel de plom
que el sol vol trencar.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Portava el vent la força
d'un poble que ha sofert tant.
Portava la força el vent
d'un poble que ens han amagat.

Tots els colors del verd
sota un cel ben tancat.

I l'aigua és sempre vida
entre muntanyes i valls.
I l'aigua és sempre vida
sota la grisor del cel.

Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d 'aquella gent.
És tan vell i arrelat
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.

EL PAÍS VASCO

Todos los colores del verde
bajo un cielo plomizo
que el sol quiere romper,
Todos los colores del verde
en aquel mes de mayo.

Traía el viento la fuerza
de un pueblo que ha sufrido tanto,
traía la fuerza el viento
de un pueblo que nos han escondido.

Todos los colores del verde
en aquel mes de mayo.

Y el agua es siempre vida
entre montañas y valles
el agua es siempre vida
bajo el gris del cielo.

Todos los colores del verde
en aquel mes de mayo.

Es tan viejo y arraigado
tan antiguo como el tiempo
el dolor de aquella gente,
Es tan viejo y arraigado
como todos los colores del verde
en aquel mes de mayo.

Todos los colores del verde
gora euskadi dicen en alto,
la gente, la tierra y el mar
allá en el País Vasco.




Per acabar vull donar les gràcies a Rosa, per haver-me ajudat pujant aquesta última cançó, ja que continuo incapaç de fer-ho, i encara ignoro per què. Sap algú d'algun altre repositori on poder pujar les cançons?


Trobareu altres cançons sobre aquest tema a:

agueda
cata
conciertoarte
Cristina
Estoesplanb
Gatita
Hurano
Jose Mari
Karmenj
Lita
Mariana
Mayka
Nire
Noah
Nyna
Proparoxitono
Rosa
FJNC
Imerburu
Guille
Iñaki
Erprofe
Sarcaes
Celia
Arice
GriseoMitran
CortesAmador

dimecres, 26 d’agost del 2009

Dimecres, relats d'altri. Història de dies senars (i IV) Jesús Moncada

I acabem aquest conte escoltant la història del marquès contada per ell mateix.

HISTÒRIA DE DIES SENARS (i IV)

Tot va començar quan la caiguda de l'Antic Règim a França. En aquell temps jo era aristòcrata, no pas per vocació, sinó per herència. Ja m'explicareu! El meu besavi, marquès; l'avi, marquès; el pare igual. Era inevitable; jo també vaig ser marquès. Tanmateix, deixant de banda el llinatge, el qual més aviat em feia nosa, res no permetia endevinar en mi un membre de les classes privilegiades. No m'atreien les caceres ni els balls a la cort ni les intrigues de Versalles. En canvi, potser com a conseqüència del meu natural malaltís o qui sap si per herència d'algun avantpassat donat a la necrofília, tenia una passió boja per les llengües mortes. El llatí, el sànscrit, el grec, feien les meves delícies. De tota manera, no podia dedicar tot el meu temps a l'estudi. M'empipaven amb tota mena de protocols, cerimònies, besamans... Tant és així que en començar la revolució me'n vaig alegrar. En bona lògica pensava que si guillotinaven la causa, és a dir, l'aristocràcia, desapareixeria l'efecte. S'acabarien els besamans, les intrigues, les caceres, i jo podria dedicar-me de ple a la meva vocació. Tanmateix, en el raonament m'havia passat per alt un detall que tenia la seva importància i era que, pel meu naixement, jo formava part de la causa guillotinable. Me'n vaig adonar, de la meva distracció, el dia que vaig veure les turbes revolucionàries a la porta del palau.

No vaig perdre el temps preguntant-los què volien i vaig fugir pel jardí. Disfressat de sans-culotte, vaig anar a amagar-me a un poblet que es deia Chalons-sur-Loire. Allò era pau! Tancat en una petita cambra, em passava les hores treballant. Res no em molestava. Només sentia de tant en tant l'esquella d'alguna vaca, però com que jo estava traduint les Bucòliques, de Virgili, aquell so més aviat em servia d'estímul. A Chalons-sur-Loire, la revolució ni es notava.

Tanmateix, un dia va arribar de París l'ordre d'escapçar els jacobins del poble. Ja vam ser-hi. A París miraven molt els detalls, perquè allí feien la revolució que després havia de sortir als llibres d'història. Tenien un carro per portar els condemnats al patíbul, una guillotina nova de trinca, un botxí que cobrava de l'Estat -com tots els del seu ofici-, dones que feien mitja durant les execucions, i tot anava d'allò més bé. En canvi, a Chalons-sur-Loire calia improvisar. La primera dificultat va consistir en el carro. L'Ajuntament no en tenia i es va haver d'emprar un de pagès. De la guillotina, més val que no en parlem. Semblava una màquina de trinxar i aquest efecte es feia més patent si teniu en compte que actuava de botxí el carnisser del poble.

A la fi, a empentes i rodolons, es van completar els preparatius. El dia assenyalat, tot Chalons-sur-Loire s'havia concentrat a la plaça per veure l'espectacle.

L'alcalde va fer un discurset en el qual acusava els jacobins condemnats -el pastisser i un paleta- de diverses coses no massa convincents. Després van fer pujar els reus al carro. La veritat, el carro no calia, perquè de l'Ajuntament al patíbul no hi havia ni trenta passes, però s'havia de fer com a la capital.

Entreixes va arribar un missatger a cavall. A París s'havia produït un cop d'Estat i manaven els jacobins. Ara, l'ordre era escapçar els girondins que havien governat fins aleshores.

Es va produir un petit aldarull. Total: es va fer baixar del carro els jacobins i aquests hi van fer pujar l'alcalde.

Ja tenim el pastisser fent d'orador i formulant contra l'alcalde les mateixes acusacions que aquest havia fet contra ells.

Arriba un altre correu. A París han tornat a imposar-se, els girondins i tornem a la situació primera. L'alcalde d'acusador i els jacobins de víctimes. Tercer correu. Tot a la inversa. Al migdia encara no s'havia aclarit res i la gent ja començava a tenir-ne el pap ple de veure pujar i baixar del carro l'alcalde i els jacobins.

-Un altre! -cridava el públic cada vegada que arribava un correu.

-Ja van dotze?

El propietari del carro el reclamava perquè havia d'anar a l'horta. La gent badallava. Dalt del patíbul, el carnisser feia el que podia per distreure els espectadors. Ara ajustava una peça de la guillotina, ara pujava la ganiveta, la deixava caure, l'esmolava. A la fi, l'home també es va avorrir i es posà a fer migdiada davall la plataforma de la màquina.

Jo, per no fer-me sospitós, assistia a l'espectacle. Cap a les tres de la tarda l'agutzil del poble vingué a dir-me que l'alcalde m'esperava. L'home era en una sala de l'Ajuntament amb els dos jacobins. Tots tres semblaven esfetgegats. Devia ser de tant pujar i baixar del carro.

-Ja veieu com estan les coses -va dir-me l'alcalde, preocupat-. Això no hi ha qui ho entengui i, si no ho aclarim aviat, es produirà una revolució. La gent és a les més altes. Ho hem pensat, i l'única sortida que se'ns acut és escapçar un neutral. Així, ningú no es podrà queixar. Ni els girondins ni els jacobins. Vós... -aquí l'home va dubtar una estona-, vós, pel que hem sabut, sou la persona que ens convé. Neutral, i foraster per arrodonir-ho. Ni jacobí, ni girondí, ni res ...

-Home! -em vaig picar-. Tant com res!

-Excuseu-me. Estic molt nerviós. Volia dir que sou l'escapçat ideal. I jo, en nom de Chalons-sur-Loire, us prego que us sacrifiqueu.

Vaig emocionar-me. Fer aquell sacrifici per un poble!

Era bonic. Però no us penseu que tot era altruisme en el meu pensament. Tenia a les meves mans la salvació de Chalons-sur-Loire, però també la possibilitat d'alliberar-me del meu cos. Un cop de ganiveta i llest. D'una banda, el cos amb les seves necessitats, els seus refredats, els seus dolors d'estómac. De l'altra, el cap, és a dir, jo, totalment lliure per a dedicar-se a la reflexió i a l'estudi de les llengües mortes.

-Acceptat! -vaig dir-. Només poso una condició.

-La que vulgueu -respongué l'alcalde a corre-cuita, potser tement que jo em fes enrera.

-No enterreu el meu cap.

-I què voleu que en fem, nosaltres?

-Fiqueu-lo dins d'una capsa, envieu-lo a París i que el deixin a qualsevol portal.

-Doneu-ho per fet. Gràcies en nom de Chalons-sur-Loire. Encara us he de demanar un altre favor, però...

-Quin?

-De què us puc acusar? No se m'acut res.

-Acuseu-me d'aristòcrata. En aquestes altures de la revolució potser està un xic demodé, però aquí, a províncies, encara farà el seu efecte.

Tot plegat va quedar una mica deslluït. Després de les paraules de l'alcalde em van fer pujar al carro. Vam donar tres voltes a la plaça per crear ambient, però no va haver-hi res a fer. La gent estava cansada i el que volien era anar-se'n cadascú a casa seva. De dalt del patíbul es veia tot Chalons. Un sol esmorteït daurava les bromes que pujaven del Loira. L'únic que recordo després d'això és un grupet de dones que feien mitja davant el cadafal i el so del tambor de l'agutzil. Que malament ho feia, el condemnat!


* * *

Quan el marquès va donar per acabada la seva història, a La Perla de Cuba es va fer un silenci que va tallar Desideri.

-I com heu arribat a Barcelona?

-Després de moltes aventures, que ara no fan al cas.

-Us heu trobat a vós mateix? -volgué saber Jim.

-Ja us ho diré un altre dia.

-Sou un tipus trempat -va dir Desideri al marquès quan ens n'anàvem a dormir-. L'únic que m'empipa és que no haguéssiu estat a la batalla de Sedan.

...FI


* * * * * * * * * *


HISTORIA DE DÍAS IMPARES (y IV)

Todo empezó cuando la caída del Antiguo Régimen en Francia. En aquellos días yo era aristócrata, no por vocación, sino por herencia. ¡Ya me explicaréis! Mi bisabuelo, marqués. MI abuelo, marqués, mi padre, lo mismo. Era inevitable; yo también fui marqués. Sin embargo, dejando a un lado el linaje, que más bien me molestaba, nada permitía adivinar en mí a un miembro de las clases privilegiadas. No me atraían las cacerías ni los bailes en la corte ni las intrigas de Versalles. En cambio, quizá como consecuencia de mi natural enfermizo o quién sabe si por herencia de algún antepasado aficionado a la necrofilia, tenía una pasión loca por las lenguas muertas. El latín, el sánscrito, el griego, hacían mis delicias. De todas formas no podía dedicar todo mi tiempo al estudio. Me molestaban con toda clase de protocolos, ceremonias, besamanos... Tanto es así que al empezar la revolución me alegré. En buena lógica pensaba que si guillotinaban la causa, es decir, la aristocracia, desaparecería el efecto. Se acabarían los besamanos, las intrigas, las cacerías, y yo podría dedicarme por entero a mi vocación. Sin embargo en mi razonamiento me había pasado por alto un detalle que tenía su importancia, y era que, por mi nacimiento, yo formaba parte de la causa guillotinable. Me dí cuenta de mi distracción, el día que vi las turbas revolucionarias a la puerta del palacio.

No perdí tiempo preguntando qué querían y me escapé por el jardín. Disfrazado de sans-culotte, me fui a esconder en un pueblecito que se llamaba Chalons-sur-Loire. ¡Aquello era paz! Encerrado en una pequeña habitación, me pasaba las horas trabajando. Nada me molestaba. Sólo oía de cuando en cuando la esquila de alguna vaca, pero como me encontraba traduciendo las Bucólicas, de Virgilio, aquel sonido más bien me servía de estímulo. En Chalons-sur-Loire, la revolución ni se notaba.

Pero un día llegó de París la orden de descabezar a los jacobinos del pueblo. Ya empezábamos. En París miraban mucho los detalles, porque allí hacían la revolución que luego tenía que salir en los libros de historia. Tenían un carro en el que llevaban a los condenados al patíbulo, una guillotina nueva de trinca, un verdugo que cobraba del Estado –como todos los de su oficio-, mujeres que hacían calceta durante las ejecuciones, y todo iba como una seda. En cambio, en Chalons-sur-Loire había que improvisar. La primera dificultad consistió en el carro. El Ayuntamiento no tenía y se tuvo que pedir prestado el de un payés. De la guillotina, mejor no hablemos. Parecía una máquina de trinchar y este efecto era todavía más patente si tenéis en cuenta que el que hacía de verdugo era precisamente el carnicero del pueblo.

Por fin, a trancas y barrancas, se ultimaron los preparativos. El día señalado, todo Chalons-sur-Loire se había concentrado en la plaza para contemplar el espectáculo.

El alcalde dijo unas palabras en las que acusaba a los jacobinos condenados –el pastelero y un albañil- de diversas cosas no demasiado convincentes. Luego hicieron subir a los reos al carro. La verdad que el carro maldita la falta que hacía, porque desde el Ayuntamiento al patíbulo no habían ni treinta pasos, pero había que hacerlo como en la capital.

En esas que llega un mensajero a caballo. En París se había producido un golpe de estado y gobernaban los jacobinos. Ahora, la orden era cortar la cabeza a los girondinos que habían gobernado hasta el momento.

Se produjo un pequeño alboroto. Total: hicieron bajar del carro a los jacobinos y estos hicieron subir al alcalde.

Ya tenemos al pastelero haciendo de orador y formulando contra el alcalde las mismas acusaciones que este había hecho contra ellos.

Llega otro correo. En París han vuelto a imponerse los girondinos, y volvemos a la situación inicial. El alcalde de acusador y los jacobinos de víctimas. Tercer correo, todo a la inversa. A mediodía todavía no se había podido aclarar nada y la gente ya empezaba a estar hasta el gorro de ver subir y bajar del carro al alcalde y a los jacobinos.

-¡Otro! –gritaba el público cada vez que llegaba un nuevo correo.

-¿Ya va la docena?

El propietario del carro lo reclamaba porque tenía que ir al huerto. La gente bostezaba. Sobre el patíbulo, el carnicero hacía lo que podía para distraer a los espectadores. Ora ajustaba una pieza de la guillotina, ora subía la cuchilla, la dejaba caer, la afilaba. Al final, el hombre también se aburrió y se puso a hacer la siesta bajo la plataforma de la máquina.

Yo, para no parecer sospechoso, asistía al espectáculo. Hacia las tres de la tarde, el alguacil del pueblo vino a decirme que el alcalde me esperaba. El hombre estaba en una sala del Ayuntamiento con los dos jacobinos. Los tres parecían agotados. Supongo que era de tanto subir y bajar del carro.

-Ya veis como andan las cosas –me dijo el alcalde, preocupado-. Esto no hay quien lo comprenda y, si no lo aclaramos pronto, se producirá una revolución. La gente está ya soliviantada. Lo hemos meditado, y la única salida que se nos ocurre es cortarle la cabeza a un neutral. Así, nadie podrá quejarse. Ni los girondinos, ni los jacobinos. Vós... –aquí el hombre dudó un buen rato-, vós, por lo que sabemos, sois la persona adecuada. Neutral, y además forastero. Ni jacobino, ni girondino, ni nada...

-Hombre! –me molesté-. ¡Tanto como nada!

-Excusadme. Estoy muy nervioso. Quería decir que erais el guillotinado ideal. Y yo, en nombre de Chalons-sur-Loire, os ruego que os sacrifiquéis.

Me emocioné. ¡Hacer aquel sacrificio por un pueblo!

Era bonito. Pero no creáis que todo era altruismo en mi pensamiento. Tenía en mis manos la salvación de Chalons-sur-Loire, pero también la posibilidad de librarme de mi cuerpo. Un golpe de cuchilla y listo. Por una parte, el cuerpo con sus necesidades, sus resfriados, sus dolores de estómago. Por la otra, la cabeza, es decir, yo, totalmente liberado para dedicarme a la reflexión y al estudio de las lenguas muertas.

-¡Aceptado! –dije. Sólo pongo una condición.

-Lo que queráis –respondió el alcalde sin pensarlo, quizá temiendo que me echase atrás.

-No enterréis mi cabeza.

-¿Y que vamos a hacer con ella, nosotros?

-Ponedla en una caja, enviadla a París y que la dejen en cualquier portal.

-Dadlo por hecho. Gracias en nombre de Chalons-sur-Loire. Todavía os tengo que pedir un último favor, pero...

-¿Cuál?

-¿De qué os puedo acusar? No se me ocurre nada.

-Acusadme de aristócrata. A estas alturas de la revolución está un poco demodé, pero aquí, en provincias, todavía causará efecto.

De todas formas quedó un poco deslucido. Tras las palabras el alcalde me hicieron subir al carro. Dimos tres vueltas a la plaza para crear ambiente, pero ya no hubo nada que hacer. La gente estaba cansada y lo que querían era marcharse cada uno a su casa. Desde arriba del patíbulo se veía todo Chalons. Un sol mortecino doraba las brumas que subían del Loira. Lo único que recuerdo después de aquello es un grupito de mujeres que hacían calceta bajo el catafalco y el redoble del tambor del alguacil. ¡Qué rematadamente mal lo hacía el condenado!


* * *


Cuando el marqués dio por finalizada su historia, en la Perla de Cuba se hizo un silencio que interrumpió Desideri.

-¿Y cómo ha llegado hasta Barcelona?

-Tras muchas aventuras, que ahora no vienen al caso.

-¿Se ha encontrado a sí mismo? –quiso saber Jim

-Ya os lo explicaré otro día.

-Sois un valiente –Dijo Desideri al marques cuando nos íbamos a dormir-. Lo único que me molesta es que no hayáis estado en la batalla de Sedan.

...FIN

dilluns, 24 d’agost del 2009

No els deixaran. Quina llàstima!

Un capellà catòlic, un altre ortodox, un rabí, un imam i un lama a una banda, i deu ateus a l'altra.

Turquía junta en un realty a religiosos y ateos

Per què deu persones sensates en un realty? Despesa inútil que bé es podrien evitar.

Només una en caldria per explotar les contradiccions, per fer-los caure, a aquests representants oficials de l'infantilisme humà, en les més flagrants iracúndies.

Més encara, em temo que no se'n necessitaria cap a l'altra banda: ells solets ja s'ho farien per muntar l'espectacle, no apte per a menors, i convertir-lo a la primera de canvi, previsiblement, en una lliçó accelerada mescla de kick boxing, valetudo i baralla de mercat.

I la idea ha sorgit a Turquia!

Només per això ja tenen el meu vot per integrar-los a la Comunitat Europea.

Llàstima que no els deixaran!

divendres, 21 d’agost del 2009

El club de la cançó. Libertad. Diego Carrasco. Ma liberté. Georges Moustaki

Avui l'amic Jose Mari ens ha proposat com a tema la llibertat.

Sóc de la generació d'aquells que han hagut d'exigir-la al carrer, davant dels cavalls, sóc de la generació, les cançons de la qual han estat himnes dedicats a aquesta paraula.

Així que una dificultat ha estat en triar-ne una entre moltes. (L'altra dificultat ha estat tècnica: porto unes quantes setmanes sense poder pujar res a GoEar i una de les elegides no la trobava a la xarxa)

Bé doncs, anem per la primera: Libertad de Diego Carrasco. Pertany al seu disc (que aconselle) Mi ADN flamenco. Com que no podia pujar-la a GoEar m'he decidit a fer un muntatge amb fons de cartells de la guerra civil (i un últim quadre de l'Equip Crònica) i pujar-la a Youtube




LIBERTAD

Diego Carrasco

Cuantas muertes , Dios mío, tendrán que haber
para que el hombre algún día se ponga en pie
y grite al viento pidiendo su libertad

La luz no quiere levantarse
el otoño la deja somnolienta
un frio viento pasa sin ausentarse
y friamente apuñala mi osamenta

Cuantas muertes , Dios mío, tendrán que haber
para que el hombre algún día se ponga en pie
y grite al viento pidiendo su libertad

Mi voz araña los espejos
es un sable de rabia y de tristeza
una garganta hecha de llanto viejo
y cicatrices que nunca se cierran

Cuantas muertes , Dios mío, tendrán que haber
para que el hombre algún día se ponga en pie
y grite al viento pidiendo su libertad


Quant a la segona, Ma liberté de Georges Moustaki, aquest cantautor que tantes paraules ens ha regalat, aquest mediterrani egipci-grec-francès ciutadà del món, que ens ha cantat la dignitat de l'exili, dels metecs, dels vagabunds.




MA LIBERTÉ

Georges Moustaki

Ma liberté
Longtemps je t'ai gardée
Comme une perle rare
Ma liberté
C'est toi qui m'as aidé
À larguer les amarres
Pour aller n'importe où
Pour aller jusqu'au bout
Des chemins de fortune
Pour cueillir en rêvant
Une rose des vents
Sur un rayon de lune

Ma liberté
Devant tes volontés
Mon âme était soumise
Ma liberté
Je t'avais tout donné
Ma dernière chemise
Et combien j'ai souffert
Pour pouvoir satisfaire
Toutes tes exigences
J'ai changé de pays
J'ai perdu mes amis
Pour gagner ta confiance

Ma liberté
Tu as su désarmer
Mes moindres habitudes
Ma liberté
Toi qui m'as fait aimer
Même la solitude
Toi qui m'as fait sourire
Quand je voyais finir
Une belle aventure
Toi qui m'as protégé
Quand j'allais me cacher
Pour soigner mes blessures

Ma liberté
Pourtant je t'ai quittée
Une nuit de décembre
J'ai déserté les chemins écartés
Que nous suivions ensemble
Lorsque sans me méfier
Les pieds et poings liés
Je me suis laissé faire
Et je t'ai trahie pour
Une prison d'amour
Et sa belle geôlière
Et je t'ai trahie pour
Une prison d'amour
Et sa belle geôlière.

MA LLIBERTAT

Ma llibertat
Molt de temps t'he cuidat
com una perla rara
Ma llibertat
Ets tu qui m'as aidat
a soltar les amarres
per anar no importa on
i arribar fins el límit
dels camins d'aventura
per collir als meus somnis
una rosa dels vents
sobre un raig de la lluna.

Ma llibertat
Sota les teves ordres
la meva ànima ha estat submisa
Ma llibertat
Jo tot t'ho he donat
fins l'última camisa
I com he hagut de patir
per poder satisfer
totes tes exigències
He canviat de país
he perdut els amics
només per ser-te digne

Ma llibertat
Tu has sabut desarmar
els meus petits costums
Ma llibertat
Tu m'has fet estimar
inclús la solitud
tu que m'has fet somriure
quan pensava acabar
una bella aventura
tu que m'has protegit
quan anava a amagar-me
per curar mes ferides

Ma llibertat
t'he deixat tanmateix
una nit de desembre
He abandonat els amagats camins
que seguíem ben junts
quan sense malfiar-me
lligat de peus i mans
jo m'he deixat anar
i t'he traït per mor
d'una presó d'amor
i sa bella guardiana.

MI LIBERTAD

Mi libertad
Mucho tiempo te he cuidado
como a una hermosa perla
Mi libertad eres tú quien me has ayudado
a soltar las amarras
para ir a cualquier lugar no importa cual
para llegar hasta el final
de los caminos de mi aventura
para cosechar en sueños
una rosa de los vientos
en un rayo de luna

Mi libertad
Bajo tu voluntad
Mi alma ha sido sumisa
Mi libertad
Todo te lo he entregado
mi última camisa
y cuánto habré sufrido
para satisfacer
todas tus exigencias
he cambiado de país
he perdido a mis amigos
para merecer tu confianza

Mi libertad
Tú has sabido desarmar
mis costumbres más mínimas
Mi libertad
tú que me has hecho amar
incluso la soledad
tú que me has hecho sonreir
cuando veía acabarse
una hermosa aventura
tú que me has protegido
mientras yo me escondía
a lamer mis heridas.

Mi libertad
Sin embargo te he abandonado
una noche de diciembre
He abandonado los caminos ocultos
que seguíamos juntos
cuando sin desconfiar
atado de pies y manos
me he dejado llevar
y te he traicionado por
una prisión de amor
y su bella carcelera.


Ah, amenace amb completar aquest post amb una tercera, evident, himne no oficial per dret propi d'Aragó, del gran José Antonio Labordeta, si algun altre del club no la posa. (Nyna, guapíssima, confio en tu)


Trobareu altres cançons sobre aquest tema a:

agueda
cata
conciertoarte
Cristina
Estoesplanb
Gatita
Hurano
Jose Mari
Karmenj
Lita
Mariana
Mayka
Nire
Noah
Nyna
Proparoxitono
Rosa
FJNC
Imerburu
Guille
Iñaki
Erprofe
Sarcaes
Celia
Arice
GriseoMitran
CortesAmador

dimecres, 19 d’agost del 2009

Dimecres, relats d'altri. Història de dies senars (III) Jesús Moncada

Continua la història. El nostre amic pintor i el seu gat porten el cap del marquès a la Perla de Cuba, la taverna on havien quedat.

HISTÒRIA DE DIES SENARS (III)

La Perla de Cuba era a la mateixa cantonada on Silvestre, el cec, assegut en una cadira d'estisora, cantava cada dia els iguals amb veu resignada.

Quatre taules velles, despintades, i set o vuit cadires eren tot el mobiliari del bar. De nit, La Perla de Cuba, transformada en dormitori, es poblava de somnis. Desideri, l'amo, dormia sempre damunt de dues taules juntes; el cec, dalt del taulell. Jim, l'enllustrador, no tenia lloc fix. Era un inquiet. El mateix es gitava davall les bótes del vi que sobre una fila de cadires i tenia uns malsons esgarrifosos on es veia de canonge amb panxa, cantant misses de rèquiem al cor d'una gran catedral llòbrega i deserta. Per la seva banda, Desideri somiava que dirigia càrregues de cavalleria de gran estil a la guerra franco-prussiana de 1870. Amb els seus crits d'atac espantava Rebeca, una gata romàntica que posava els ulls en blanc quan veia Caius. El cec sempre tenia un somni molt senzill: algú li mullava els ulls amb aigua fresca.

De fora ja vam sentir Desideri que contava allò del Rin.

-Va ser formidable! Al front del meu regiment d'hússars prussians, em vaig llançar a l'atac contra l'avantguarda francesa. Mal m'està el dir-ho però càrregues de cavalleria de tant d'estil com aquella es poden comptar amb els dits d'una mà... Pobres francesos! Els vaig deixar tan fotuts i em van fer tanta llàstima que, l'endemà, em vaig passar a la seva banda per ajudar-los contra els prussians.

-Quina generositat! -s'exclamà Jim.

-Què hi voleu fer -respongué Desideri-. Un és així...

-I no vau dir cap frase cèlebre? -esquelletjà Torrents, un dramaturg que de tant en tant es deixava caure per La Perla de Cuba-. En ocasions com aquestes sempre fan molt d'efecte.

-Ja ho crec que la vaig dir! O potser us penseu que bado, jo? El que passa és que als llibres no hi ve. Feia dos dies que jo m'havia passat a la banda dels francesos, els quals, no cal dir-ho, ja m'havien fet coronel d'un regiment de dragons. Esperàvem un atac dels prussians, i jo vaig tenir un mal pressentiment. Va ser llavors que vaig dir la frase al cuiner que, a hores lliures, feia de banderer del regiment.

-Al cuiner? -s'esbalaí el dramaturg.

-És clar que sí, home. A qui, si no? Sembla mentida que, a l'edat que teniu, encara no us hàgiu adonat de la importància que tenen els cuiners al llarg de la història. Darrera de cada esdeveniment històric, sobretot de les guerres, hi ha sempre un cuiner. És cosa sabuda.

-I què li vau dir?

-Home! Repetir una frase cèlebre no té gràcia. És el moment el que compta, la situació...

-Ja ens en fem càrrec, però de tota manera ens agradaria sentir-la.

-Doncs bé. Ja que insistiu... Em vaig acostar al cuiner i li vaig dir: “Monsieur Dupont, aquests prussians ens faran la punyeta.”

-Admirable!

-Quin laconisme!

-Profètica!

-No n'hi ha per a tant -va dir Desideri, modest.

En aquell moment vam entrar nosaltres. Silvestre, el cec, va aixecar el cap com preguntant qui era. Dalt del taulell, la gata Rebeca va adoptar un posat interessant per enredar Caius.

-Què porteu dins el cistell? -em preguntà Desideri.

Els vaig fer patir una estona. A la fi vaig destapar el cistell. El cap, tot somrient, es va mirar els meus amics, que l'observaven encuriosits.

-Què és? Què és? -preguntava Silvestre.

-Sembla un cap -va aclarir-li l'enllustrador.

Vaig fer les presentacions. Cada vegada el marquès s'excusava polidament:

-Dispensi si no li dono la mà. No és pas per orgull.

-Sense compliments -va dir Desideri-. Aquí, com a casa. Escolteu, per casualitat no hauríeu estat a la batalla de Sedan, vós? Em sembla que us tinc vist.

La resposta negativa del marquès va semblar que desil·lusionava una mica el cafeter. Tothom va seure. Teníem el marquès en un cantó de la taula, al costat de Silvestre. Com sempre, Desideri ens va fiar una ampolla de rom, i de camí es va lligar conversa.
El dramaturg va explicar que no li eixia el tercer acte de l'obra en la qual treballava.

-Feu-la només de dos -va suggerir el marquès-. Ningú no se n'adonarà. I si algú se n'adona, callarà per por de fer el ridícul.

El marquès havia caigut molt bé a La Perla de Cuba, i la conversa fluïa. A estones, quan es feia un silenci, es podia escoltar el plany de l'enllustrador.

-Qui sóc jo? Quin és el meu paper en aquest món?

-Vós i els vostres problemes! Si haguéssiu estat a Sedan...!

Jim era un home en crisi permanent, obsessionat per dubtes essencials. El seu problema bàsic era trobar-se a ell mateix i per això canviava molt sovint d'ofici. Havia estat clarinet en un conjunt de jazz a Nova Orleans, guerriller a Xile, pirotècnic a Hong-Kong i conductor de caravanes a l'Àsia Central. Ara era enllustrador, però tots ens temíem que no hi duraria gaire. Qualsevol dia es faria fum. Al cap d'un quant temps rebríem una de les seves formidables cartes anunciant que s'havia fet venedor de babutxes en algun basar d'Orient, pescador de bacallà als mars del Nord o bruixot en alguna tribu africana. Qualsevol cosa.

Va ser Silvestre qui va fer la pregunta que a tots ens cremava i que ningú no gosava formular.

-Escolteu -va dir al marquès-. Què n'heu fet, del vostre cos? Vaja, si es pot saber!

-És tota una història i em fa por avorrir-los.

-És d'acció? -va voler esbrinar Desideri.

-Una mica de cada cosa.

-Doncs, avant!

...continuarà...


* * * * * * * * * *


HISTORIA DE DÍAS IMPARES (III)

La Perla de Cuba estaba en la misma esquina donde Silvestre, el ciego, sentado en una silla de catre, cantaba cada día los iguales con voz resignada.

Cuatro mesas viejas, despintadas, y siete u ocho sillas eran todo el mobiliario del bar. De noche, La Perla de Cuba, transformada en dormitorio, se poblaba de sueños. Desideri, el dueño, dormía siempre sobre dos mesas juntas; el ciego, sobre el mostrador. Jim, el limpiabotas, no tenía sitio fijo. Era un inquieto. Lo mismo se acostaba bajo los toneles de vino que sobre una fila de sillas y tenía unas pesadillas espantosas donde se veía de canónigo barrigudo, cantando misas de requiem en el coro de una gran catedral lóbrega y desierta. Por su parte, Desideri, soñaba que dirigía cargas de caballería de gran estilo en la guerra franco-prusiana de 1870. Con sus gritos de ataque espantaba a Rebeca, una gata romàntica que ponía los ojos en blanco en cuanto veía a Caius. El ciego siempre tenía un sueño muy sencillo: alguien le mojaba los ojos con agua fresca.

Desde fuera ya escuchamos a Desiderio contando lo del Rin.

-¡Fue formidable! Al frente de mi regimiento de húsares prusianos, me lancé al ataque contra la vanguardia francesa. Mal me está el decirlo pero cargas de caballería de tanto estilo como la mía se pueden contar con los dedos de una mano... Pobres franceses! Los dejé tan jodidos y me dieron tanta lástima que, a la mañana siguiente, me pasé a su bando para ayudarlos contra los prusianos.

-¡Que generosidad! –Comentó Jim.

-¿Qué queréis? –respondió Desideri-. Uno es como es...

-¿Y no dijo ninguna frase célebre? Tartamudeó Torrents, un dramaturgo que, de cuando en cuando, se dejaba caer por La Perla de Cuba-. En ocasiones como esta siempre son de mucho efecto.

-¡Por supuesto que la dije! ¿O es que te crees que me chupo el dedo, yo? Lo que pasa es que no viene en los libros. Hacía solo dos días que me había pasado al lado francés, quienes me habían nombrado coronel de un regimiento de dragones. Esperábamos un ataque de los prusianos, y yo tuve un mal presentimiento. Fue entonces cuando dije la frase al cocinero que, en sus horas libres, hacía de abanderado del regimiento.

-¿Al cocinero? –se asombró el dramaturgo.

-Claro que sí, hombre. ¿A quién, si no? Parece mentira que, a la edad que tiene usted, todavía no se haya dado cuenta de la importancia que tienen los cocineros a lo largo de la historia. Detrás de cada acontecimiento histórico, sobre todo en las guerras, siempre hay un cocinero. Todo el mundo lo sabe.

-¿Y qué le dijo?

-¡Hombre! Repetir una frase célebre no tiene gracia. Es el momento lo que cuenta, la situación...

-Ya me hago cargo, pero de todas formas, me gustaría escucharla.

-Pues bien, ya que insiste... Me acerqué al cocinero y le dije: “Monsieur Dupont, estos prusianos nos harán la puñeta.”

-¡Admirable!

-¡Qué laconismo!

-¡Profética!

-No es para tanto –dijo Desideri, modesto.

En aquel momento entramos nosotros. Silvestre, el ciego, levantó la cabez como preguntando quién era. Sobre el mostrador, la gata Rebeca adoptó un aire lánguido para interesar a Caius.

-¿Qué traéis en la cesta? –preguntó Desideri.

Les hice sufrir un rato. Por fin destapé la cesta. La cabeza, sonriendo, contempló a mis amigos que la observaban curiosos.

-¿Qué es, qué es? –preguntaba Silvestre.

-Parece una cabeza –le aclaró el limpiabotas.

Hice las presentaciones. Cada vez el marqués se excusaba educadamente.

-Disculpe si no le doy la mano. No es por orgullo.

-Sin cumplidos –dijo Desideri-. Aquí está en su casa. Escuche, ¿por casualidad no habrá estado usted en la batalla de Sedan? Diría que lo tengo visto.

La respuesta negativa del marqués pareció desilusionar un poco al camarero. Todos se sentaron. Teníamos al marqués en una esquina de la mesa, al lado de Silvestre. Como siempre, Desideri nos fió una botella de ron, y de paso se inició la conversación.
El dramaturgo explicó que no le salía el tercer acto de la obra en la que estaba trabajando.

-Hacedla sólo de dos –sugirió el marqués-. Nadie se dará cuenta. Y si alguien lo nota, callará para no hacer el ridículo.

El marqués había caído muy bien en La Perla de Cuba, y la conversación fluía. A ratos, cuando se hacía el silencio, se podía escuchar el llanto del limpiabotas.

-¿Quién soy yo? ¿Cual es mi papel en este mundo?

-Usted y sus problemas. Si hubiera estado en Sedan...

Jim era un hombre en crisis permanente, obsesionado por dudas existenciales. Su problema básico era encontrarse a sí mismo y por eso cambiaba a menudo de oficio. Había sido clarinete en un conjunto de jazz en Nueva Orleans, guerrillero en Chile, pirotécnico en Hong-Kong y conductor de caravanas en el Asia Central. Ahora era limpiabotas, pero todos nos temíamos que no duraría mucho. Cualquier día desaparecería. Al cabo de un tiempo recibiríamos una de sus formidables cartas anunciando que se había convertido en un vendedor de babuchas en algún bazar de Oriente, pescador de bacalao en los mares del Norte o brujo de cualquier tribu africana. Cualquier cosa.

Fue Silvestre quien hizo la pregunta que a todos nos quemaba y que nadie osaba formular.

-Escuche, -le dijo al marqués-. ¿Que ha hecho de su cuerpo? ¡Vaya, si se puede saber!

-Es toda una historia, y temo aburrirles.

-¿Es de acción? –quiso averiguar Desideri.

-Un poco de todo.

-¡Pues, adelante!

...continuará...

divendres, 14 d’agost del 2009

El club de la cançó. Un dia gris a Madris. Pi de la Serra. Himno de la Comunidad de Madrid.

I avui, que em tocava a mi elegir, parlarem de Madrid.

Els meus sentiments sobre Madrid són realment ambivalents: quan hi vaig arribar per primer cop, a l'octubre del 78, venia de viure quatre anys a Eivissa, i la ciutat ("Madrid es una ciudad de más de un millón de cadáveres..." va escriure Dámaso Alonso a "Hijos de la ira") em va caure al damunt com una gran llosa de pedra. Els meus sentiments de llavors queden bastant ben representats en aquesta cançó de Francesc Pi de la Serra: "Un dia gris a Madrís" en la que ens explica l'arribada a l'hotel de l'home de la censura amb la llista de les cançons permeses per al recital i que acaba amb un homenatge-paròdia a la cançó guanyadora del Festival Internacional del Mediterraneo de l'any 1963, la cançó defensada per Salomé i Raimón "Se'n va anar"




UN DIA GRIS A MADRÍS

Un home gris, malcarat, bastant trist
va arribar no diré d'on, tant se val, tot és món
Aquell era un dia gris, bastant trist
no el recordo exactament, tant se val, feia vent
jo portava un batí gris bastant trist
no de seda natural, tant se val, és igual
i un pijama també gris, bastant trist
no sé si el duia cordat, tant se val, ho he oblidat
va donar-me un paper gris, bastant trist,
però com que no sé llegir, tant se val, li vaig dir
va mirar-me amb un ull trist, bastant gris
i no s'ho va creure pas, tant se val, quin fracàs!
Aquell era un dia trist, bastant gris
i jo em trobava a Madrís, tant se val, no és París
em demanà el paper trist, bastant gris,
mitja volta i se'n va anar, tant se val, se'n va anar, se'n va anar...

se'n va anar en un dia poc clar
no sé pas si tornarà

UN DÍA GRIS EN MADRID

Un hombre gris, malcarado, bastante triste
llegó no diré de dónde, qué más da, todo es mundo
Aquel era un día gris, bastante triste
no lo recuerdo exactamente, qué más da, hacía viento
Yo llevaba un batín gris, bastante triste,
no de seda natural, qué más da, es igual
Y un pijama también gris, bastante triste,
no sé si lo llevaba abotonado, qué más da, lo he olvidado
Me dio un papel gris, bastante triste,
pero como no sé leer, qué más da, le dije
Me miró con un ojo triste, bastante gris,
y no se lo tragó, qué más da, qué fracaso!
Aquel era un día triste, bastante gris
y yo me encontraba en Madrid, qué más da, no es París
Me pidió el papel triste, bastante gris,
media vuelta y se fue, qué más da, se fue, se fue...

Se fue, en un día poco claro,
Ignoro si volverá...



Més tard hi he viscut i treballat diverses temporades, l'última de les quals tan llarga com de setze anys, i he après a estimar aquest curiós i acollidor poble d'al·luvió, la gent del qual es mostra ben orgullosa d'haver vingut de fora, de les seues arrels castellanes, o basques, o andaluses, o catalanes o galegues... sense renunciar pas a ser més de Madriz que san Isidro, aquest rumbós (i funcionari) sant patró de l'agricultura que no feia ni brot, tot delegant en uns àngels immigrats el seu treball mentre ell resava (es prenia el vermuth) a l'església (el bar) de la cantonada.

Així que he decidit portar aquí l'himne, un himne que no coneix ningú que jo conegui, escrit per un il·lustre lingüista i filòsof anarquista i zamorà. Amb tots vosaltres, l'himne oficial de Madrid.




I aquesta és la lletra

HIMNO OFICIAL DE LA COMUNIDAD AUTONOMA DE MADRID

Letra: Agustín García Calvo (Zamora)
Música: Pablo Sorozábal Serrano (San Sebastián)

Yo estaba en el medio:
giraban las otras en corro
y yo era el centro.
Ya el corro se rompe
ya se hacen estado los pueblos
y aquí de vacío girando
sola me quedo.
Cada cual quiere ser cada una:
no voy a ser menos:
¡Madrid, uno, libre, redondo
autónomo, entero!
Mire el sujeto
las vueltas que da el mundo
para estarse quieto.

Yo tengo mi cuerpo:
un triángulo roto en el mapa
por ley o decreto
entre Ávila y Guadalajara
Segovia y Toledo:
provincia de toda provincia
flor del desierto.
Somosierra me guarda del Norte y
Guadarrama con Gredos;
Jarama y Henares al Tajo
se llevan el resto.
yo soy el Ente Autónomo Último
el puro y sincero.
¡Viva mi dueño
que, sólo por ser algo
soy madrileño!

Y en medio del medio,
capital de la esencia y potencia,
garajes, museos,
estadios, semáforos, bancos,
y vivan los muertos:
¡Madrid, Metropol, ideal
del Dios del Progreso!
Lo que pasa por ahí, todo pasa
en mí, y por eso
funcionarios en mí y proletarios
y números, almas y masas
caen por su peso;
y yo soy todos y nadie,
político ensueño.
Y ése es mi anhelo,
que por algo se dice
"De Madrid, al cielo".


Trobareu altres cançons sobre aquest tema a:

agueda
cata
conciertoarte
Cristina
Estoesplanb
Gatita
Hurano
Jose Mari
Karmenj
Lita
Mariana
Mayka
Nire
Noah
Nyna
Proparoxitono
Rosa
FJNC
Imerburu
Guille
Iñaki
Erprofe
Sarcaes
Celia
Arice

dimecres, 12 d’agost del 2009

Dimecres, relats d'altri. Història de dies senars (II) Jesús Moncada

Continuem amb la història del cap que no era del rei de França com volia el botiguer, però sí d'un marquès de l'època de la Revolució.

HISTÒRIA DE DIES SENARS (II)

Una vegada a les golfes, vaig desfer el paquet que ens havia donat el botiguer. El cap, es veu que enlluernat, va parpellejar una estona. Donà una ullada a dreta i esquerra, fins allí on li permetia el joc de les ninetes. Després ens va mirar al gat i a mi, que érem al seu davant, i somrigué.

-Sou pintor, vós?

A desgrat que ja ho esperava, em va produir una sensació estranya sentir-lo parlar. Tenia la veu agradable, una mica deixatada, com la dels discos antics, i pronunciava les erres a la francesa.

-Em guanyo la vida així -vaig contestar-. I us prego que no mireu aquestes porqueries. Aquest és un gat amic meu. Es diu Caius i també viu aquí.

-Encantat. Parla?

-Caius és massa intel·ligent.

-Comprenc. Bé, jove. Us agraeixo molt el que heu fet per mi. Sense vós, no sé pas el temps que hauria estat en aquell aparador. I mireu que se n'hi atura de gent! Em passava les hores fent l'ullet a tothom. Ni em veien. Tanmateix, un dia, vaig despertar l'atenció de dues monges. Es van passar una bona estona mirant-me amb la boca oberta. Jo no m'explicava aquell interès, perquè ni tan sols els havia fet l'ullet, a fi d'evitar interpretacions malicioses. Em vaig inquietar. Al capdavall les monges van entrar a la botiga. Vaig parar l'orella per esbrinar de què es tractava. Aterridor. M'havien pres pel cap de sant Bartomeu i em volien per posar-me a la capella del convent, entre una imatge de santa Caterina i una altra de sant Esteve. Vaig passar una estona angoixosa. Imagineu el que hauria estat el meu destí? Tot el dia suportant que si matines, que si nones, que si vigílies ... I no us dic res de la pudor dels ciris, jo que sempre he tingut una pituïtària d'allò més sensible! Per sort, les monges i el botiguer no es van entendre en el preu. Quan les vaig veure sortir, em vaig sentir tan alleugerit que aquell vespre van semblar-me àdhuc suportables els concerts nocturns del botiguer.

-Que roncava?

-Pitjor que això. Tocava el clavicordi. Un cas de vocació per la música. De nit, després de tancar la botiga, l'home es dedicava a compondre sonates fins a la matinada. Espantós, jove, espantós. Tant que, fins i tot al cap que tenia a la meva dreta, que era totalment insensible a les coses de l'esperit, aquell desafinament li produïa tics nerviosos.

-Quin cap? El del pirata?

-Banquer, jove, banquer. No sigueu tan càustic. Cal matisar.

Vam callar una estona. Del carrer pujava el soroll de ferro vell dels tramvies. Caius anava agafant confiança amb el cap i li flairava una orella.

-Puc demanar-vos un favor?

-Digueu.

-Us faria res treure'm la perruca?

Era un postís com els que portaven els cortesans francesos de finals del divuit. Les arnes gairebé se l'havien menjada i entre els cabells flàccids vaig trobar-hi palletes, teranyines i mitja dotzena de mosques mortes.

-És ben tronada aquesta perruca -vaig dir-li.

-Ja ha fet el seu servei, la pobra. La porto des de la Revolució Francesa.

-Ja són anys! I què hi fèieu, vós, a la revolució?

-Era marquès.

Jo estic per la democràcia -vaig advertir-li; per si un cas.

-No cal que feu cap declaració de principis, jove. Tot allò és cosa passada.

El crani afaitat del marquès semblava una closca d'ou. Vaig témer que no agafés fred, malgrat que érem a l'estiu i feia molta calor.

-No us refredareu ara? Treure-us així, de sobte, la perruca després de quasi dos segles de portar-la nit i dia, pot ser perillós. Si voleu, puc deixar-vos un barret tirolès.

-Refredar-me jo? Sóc un pensador, jove, i estic per damunt d'aquestes misèries corporals. Us agraeixo la bona intenció, però el barret no em fa cap falta. D'altra banda, tampoc no tinc problemes d'alimentació ni de vestits, com la gent normal. En aquest aspecte, per mi, no cal que passeu cap angúnia. Resulto més aviat econòmic.

Era gairebé migdia i, entre unes coses i altres, jo no havia fet res. Les teles a mig pintar s'amuntegaven al costat del cavallet. Havia d'acabar-les. Arribar fins al dissabte amb els diners que teníem encara es podia aconseguir amb penes i treballs, però estirar cent vint-i-vuit pessetes tota una altra setmana era gastronòmicament impossible.

-Us fa res que em posi a la feina? -vaig preguntar-li-. He d'acabar aquestes porqueries.

-Per mi no passeu pena. Feu el que us sembli. Jo, per la meva banda, meditaré. Però suposo que dinareu abans de començar, oi?

-Estem més aviat desganats, avui.

El marquès va envermellir.

-Sento moltíssim haver desnivellat el vostre pressupost.

-No us hi capfiqueu. Sovint ens passem dies sencers sense menjar. I no perquè ens faltin diners, oi Caius? És que ens sentim el cap més clar.

Vaig posar-me a la feina com un boig. El cap havia tancat els ulls i semblava abstret en profundes reflexions. Tanmateix vaig sospitar que, a estones, feia la becaineta.
Fosquejava. Jo havia avançat molt la feina. Em sentia fatigat. Vaig llançar pinzells i espàtules a un racó i em vaig ajeure a terra. La frescor de les rajoles em descansava.

-Heu meditat molt, marquès?

-Bastant, però us he de confessar que també he fet una bona migdiada. Sabeu el que és poder dormir sense que et despertin les pífies del clavicordi del botiguer?

Va fer-me bona impressió la seva sinceritat de dir que havia dormit. Després de sopar, vaig recordar que havia promès a Silvestre, el cec, anar a La Perla de Cuba. Vaig preguntar al marquès si volia venir amb nosaltres.

-Som-hi! -va contestar-. Tinc ganes de parlar amb la gent.

Tapat amb paper de diari, vam posar-lo dintre un cistell i vam sortir. Al carrer, un airet de mar movia les fulles dels arbres.

...continuarà...


* * * * * * * * * *


HISTORIA DE DÍAS IMPARES (II)

Ya en la buhardilla, deshice el paquete que nos había dado el comerciante. La cabeza, seguramente deslumbrada, parpadeó un rato. Dió una ojeada a derecha e izquierda, hasta donde le permitía el juego de pupilas. Luego nos contempló al gato y a mí, que estábamos delante, y sonrió.

-¿Sois pintor, vos?

A pesar de que ya lo esperaba, me produjo una extraña sensación oírle hablar. Tenía la voz agradable, un poco desleída, como la de los discos antiguos, y pronunciaba las erres a la francesa.

-Me gano la vida así –respondí-. Y le ruego que no mire estas porquerías. Este es un gato amigo mío. Se llama Caius y también vive aquí.

-Encantado. ¿Habla?

-Caius es demasiado inteligente.

-Entiendo. Bien, joven. Os agradezco mucho lo que habéis hecho por mí. Sin vós, no sé el tiempo que habría estado en aquel escaparate. Y mirad que se detiene gente! Me pasaba las horas haciendo guiños a todo el mundo. Ni me veían. Sin embargo, un día, desperté la atención de dos monjas. Se pasaron un buen rato mirándome con la boca abierta. Yo no me explicava aquel interés, porque ni siquiera les había guiñado un ojo, a fin de evitar interpretaciones maliciosas. Me inquieté. Al final las monjas entraron a la tienda. Paré la oreja para averiguar de qué se trataba. Aterrador. Me habían tomado por la cabeza de sant Bertomeu y me querían para ponerme en la capilla del convento, entre una imagen de santa Caterina y otra de sant Esteve. Pasé un rato angustioso. ¿Imagináis cuál hubiera sido mi destino? Todo el día aguantando que si maitines, que si nonas, que si vigilias... Y no os digo nada de la pestuza a cirios, yo que siempre he tenido una pituitaria de lo más sensible! Por suerte, las monjas y el comerciante no se pusieron de acuerdo en el precio. Cuando las vi slir, me sentí tan aliviado que aquella tarde me parecieron soportables incluso los conciertos nocturnos del tendero.

-¿Que acaso roncaba?

-Mucho peor. Tocaba el clavicordio. Un caso de vocación por la música. Cada noche, tras cerrar la tienda, el hombre se dedicaba a componer sonatas hasta la madrugada. Espantoso, joven, espantoso. Tanto que, incluso a la cabeza de mi derecha, que era totalmente insensible a las cosas del espíritu, aquel desafinar le provocaba tics nerviosos.

-¿Qué cabeza? ¿La del pirata?

-Banquero, joven, banquero. No seáis tan cáustico. Hay que matizar.

Callamos un rato. De la calle subía el rudio de hierro viejo de los tranvías. Caius iba tomándole confianza a la cabeza y le olisqueaba una oreja.

-¿Puedo pediros un favor?

-Dígame

-Os importaría retirarme la peluca?

Era un postizo como los que llevaban los cortesanos franceses de finales del dieciocho. Las polillas prácticamente se la habían comido y entre los cabellos flácidos encontré pajitas, telarañas y media docena de moscas muertas.

-Está muy estropeada esta peluca –le dije.

-Ya ha hecho su servicio, la pobre. La llevo desde la Revolución Francesa.

-Ya son años! ¿Y qué hacía usted en la revolución?

-Era marqués.

Yo me inclino por la democracia –le advertí, por si acaso.

-No tenéis que hacer ninguna declaración de principios, joven. Todo aquello ya es agua pasada.

El cráneo afeitado del marqués parecía una càscara de huevo. Temí que se resfriase, a pesar de que estábamos en verano y hacía mucho calor.

-¿No se enfriará ahora? Quitarle así, de repente, la peluca después de casi dos siglos de llevarla noche y día, puede ser peligroso. Si quiere, puedo dejaros un sombrero tirolés.

-¿Resfriarme yo? Soy un pensador, joven, y estoy por encima de estas miserias corporales. Os agradezco la buena intención, pero el sombrero no me hace falta. Por otra parte, tampoco tengo problemas de alimentación ni de vestidos, como la gente normal. En este aspecto, por mí, no paséis ansia. Salgo más bien económico.

Ya era casi mediodía y, entre unas cosas y otras, yo no había hecho nada. Las telas a medio pintar se amontonaban al lado del caballete. Tenía que terminarlas. Llegar al sábado con el dinero que nos quedaba se podía conseguir a duras penas, pero estirar ciento veintiocho pesetas toda una semana más era gastronómicamente imposible.

-¿Le importa que me ponga a trabajar? –le pregunté-. He de terminar estas porquerías.

-Por mí no os preocupéis. Haced lo que os parezca. Yo, por mi parte, meditaré. Pero supongo que almorzaréis antes de empezar, ¿no?

-Estamos bastante desganados, hoy.

El marqués se ruborizó.

-Siento muchísimo haber desnivelado vuestro presupuesto.

-No se preocupe. A menudo nos pasamos días enteros sin comer. Y no porque nos falte dinero, ¿verdad, Caius? Así tenemos la cabeza más despejada.

Me puse a la faena como un loco. La cabeza había cerrado los ojos y parecía abstraído en profundas reflexiones. Sin embargo sospeché que, a ratos, daba una cabezadita.

Oscurecía. Yo había avanzado bastante en el trabajo. Me sentía fatigado. Lancé pinceles y espátulas a un rincón y me senté en tierra. El fresco de las baldosas medescansaba.

-¿Ha meditado mucho, marqués?

-Bastante, pero tengo que confesaros que también he hecho una buena siesta. ¿Sabéis lo que significa poder dormir sin que te despierten las disonancias del clavicordio del tendero?

Me causó buena impresión su sinceridad de decir que había dormido. Después de cenar, recordé que le había prometido a Silvestre, el ciego, que nos acercaríamos a La Perla de Cuba. Le pregunté al marqués si quería venir con nosotros.

-¡Vamos! –respondió-. Tengo ganas de hablar con gente.

Tapado con papel de diario, lo pusimos dentro de una cesta y salimos. En la calle, un vientecillo de mar movía las hojas de los árboles.

...continuará...

dissabte, 8 d’agost del 2009

Molts anys i bons, Marta

Fa uns quans dies que he començat les vacances i l'adsl em funciona quan vol i pot cosa que no és a totes hores.

I és que em trobe a la platja, amb les meves "obligacions" com, per exemple, el club de la cançó, empaquetades, i molt poques ganes de fer ni brot.

Però avui m'he trobat una anotació atrassada al meu calendari, que em diu que el passat dia 4 feia anys una estimada amiga, Marta, coneguda en la Comunitat com a "Uru".

Espere que em sàpiga disculpar aquest imperdonable retràs.

I l'ànim de facilitar-li la tasca, aquest és el meu regal d'aniversari


LLUNYANS DIES DE PLATJA

De nit encara, he vist la ratlla tímida
que el sol ixent sobre la mar pregona.
I mentre el sol em cremava l'esquena
m'he omplit de talls les mans agafant clòtxines.

I he jugat vora mar contra les ones
assegut a la sorra, i amb els dits
he recercat daurats crancs i tellines
que ma mare, més tard, posarà a taula.

I rere un breu plugim he fet cargols
als camps de mandarines. I he tornat
al mar on més d'un glop amarg he fet

i m'ha esmussat a la boca l'arena
que el vent m'ha dut. I a la nit, esgotat,
m'ha semblat tou el matalàs de borra.

LEJANOS DÍAS DE PLAYA

Todavía de noche, he visto la ralla tímida
que el sol naciente sobre la mar anuncia.
Y mientras el sol me quemaba la espalda
me he llenado de cortes las manos cogiendo mejillones.

Y he jugado a la orilla del mar contra las olas
sentado en la arena, y con los dedos
he rebuscado dorados cangrejos y tellinas
que mi madre, después servirá a la mesa.

Y tras un breve chubasco he cogido caracoles
en los campos de mandarinas. Y he regresado
al mar donde más de un trago amargo he hecho

y me ha rechinado en la boca la arena
que el viento me ha traído. Y por la noche, agotado,
me ha parecido blando el colchón de borra.

divendres, 7 d’agost del 2009

El club de la cançó. Volant. La Troba Kung-fu. Jo, l'invertit de cos i ànima. Miguel Poveda

Hurano, el magnífic cantautor del club, ens proposa com a tema la droga. He estat a punt de portar algun corrido de Los Tigres del Norte, com ara per exemple, Pacas de a Kilo, però realment aquestes cançons parlen del negoci de la droga, de la màfia al voltant de la droga, i no m'acabava de fer el pes.

Així que m'he decidit per dues cançons ben distintes.

La primera, una rumbeta de La Troba Kung-fu, que ens descriu els pensaments i sensacions d'una simpàtica intoxicació de maria: "Volant".




VOLANT

M’enlairo com un pardal
Deixant el vèrtic reposar a terra
I quan menys era el meu pes
Jo més pujava, més m’enfilava
Se m’ha empetitit el jo
I el TOT creixia entre els meus braços
Se m’ha empetitit mon ànsia
De bracet amb ma ignorància

[amunt...] ole

Volant, volant he vist
Que eren mentida les lleis dels homes
Volant, volant he vist
Que eren veritat les cançons de dones
Volant, volant he vist
Que s’esvaïa tota frontera
Volant, volant he vist
Que en la tristesa hi ha un puntet de guerra
Que l’aire és la companyia
I el foc vol sabiduria
I l’aigua amaga la vida
I la terra amb la panxa crida
I al seré m’enganyo el sóc ara
I el riure i el plor són germans
I l’odi, pes mort dels grans,
Dels capgrossos fa capsigranys

[amunt...]

Volant, volant he vist
Que eren mentida les lleis dels homes
Volant, volant he vist
Que eren veritat les cançons de dones
Volant, volant he vist
Que s’esvaïa tota frontera
Volant, volant he vist
Que la galàxia és amb tecnosfera
Que tot flota amb desig
D’acostar-se i atraure els altres
Que no em passa res d’estrany
Que no li passi a una estrella llunyana
Que sóc un tresor preciós
Com la sardina i la marihuana
Com l’olivada
Com el vent que em pentinava
Que si volo amb els ulls oberts
veig un miracle aquí, en cada passa

[amunt… SEMPRE AMUNT…]

VOLANDO

Me elevo como un pájaro
dejando el vértigo reposar en tierra
y cuanto menos era mi peso
yo más subía, más me elevaba.
Se me ha empequeñecido el yo
y el TODO crecía entre mis brazos
Se me ha empequeñecido mi ansia
del brazo de mi ignorancia.

[arriba...]

Volando, volando, he visto
que eran mentira las leyes de los hombres,
volando, volando, he visto
que eran verdad las canciones de las mujeres,
Volando, volando, he visto
que desaparecían todas las fronteras,
Volando, volando, he visto
que en la tristeza hay el inicio de la guerra
que el aire es la compañía
y el fuego quiere sabiduría
y el agua esconde la vida
y la tierra con su barriga grita
y que el futuro no es más que engaño, el soy ahora
y el reir y el llanto son hermanos
y el odio, peso muerto de los viejos
de los demasiado listos hace zopencos

[arriba...]

Volando, volando, he visto
que eran mentira las leyes de los hombres,
volando, volando, he visto
que eran verdad las canciones de las mujeres,
Volando, volando, he visto
que desaparecían todas las fronteras,
Volando, volando, he visto
que la galaxia es como una tecnosfera
que todo flota con deseo
de acercarse y atraer a los otros
que no me pasa nada raro
que no le pase también a una lejana estrella
que soy un tesoro precioso
como la sardina y la marihuana
como la olivada
como el viento que me peinaba
que si mantengo los ojos abiertos
veo un milagro a cada paso.

[arriba... SIEMPRE ARRIBA...]



La segona, i us ben prego disculpes, però als meus cinquanta vuit anys ja he vist morir més d'un amic de colla (l'heroïna un cas, els dos altres l'alcohol), i algun altre amic que, si bé no és mort encara, ja no tornarà a ser el mateix mai més, una constatació amarga del final previsible: "Jo, l'invertit de cos i d'ànima" del gran cantaor de flamenco Miguel Poveda. sobre una poesia del poeta mallorquí Sebastià Alzamora




JO, L’INVERTIT DE COS I D’ÀNIMA

Jo, l’invertit de cos i d’ànima,
que he estat el vici privat d’algun pròcer,
el caprici dels qui saben parlar
i un signe del meu temps,
no he de merèixer un plany quan mori?

(Serà de nit, dins un local de joc,
o dins un tren descarrilat,
o als sidatoris d’algun país pobre
i llunyà)

Tot i que, per altra banda,
mai no es pot descartar un final
com en aquelles notes breus de premsa
que informen de certs accidents domèstics:
el gas, la flama, un moment de descuit,
i un altre fill de puta se’n va al cel.

YO, EL INVERTIDO DE CUERPO Y DE ALMA

Yo, el invertido de cuerpo y de alma,
que he sido el vicio privado de algún prócer,
el capricho de los que saben hablar
y un signo de mi tiempo,
¿no habré de merecer un llanto cuando muera?

(Será de noche, en un garito,
o en un tren descarrilado,
o en los sidatorios de algún país pobre
y lejano)

Aunque, por otra parte,
nunca podemos descartar un final
como el de aquellas breves reseñas en prensa
que informan de ciertos accidentes domésticos:
el gas, la llama, un momento de despiste,
y otro hijo de puta se va al cielo.


Trobareu altres cançons sobre aquest tema a:

agueda
cata
conciertoarte
Cristina
Estoesplanb
Gatita
Hurano
Jose Mari
Karmenj
Lita
Mariana
Mayka
Nire
Noah
Nyna
Proparoxitono
Rosa
FJNC
Imerburu
Guille
Iñaki
Erprofe
Sarcaes
Celia
Arice

dimecres, 5 d’agost del 2009

Dimecres, relats d'altri. Història de dies senars (I) Jesús Moncada

Una nova entrega d'aquestes Històries de la mà esquerra. En aquest cas, un fantasmagòric i fantàstic relat de la coneixença d'una sèrie de personatges tronats de la bohèmia barcelonina, amb un cap parlant que té molta història...

HISTÒRIA DE DIES SENARS (I)

En aquell temps jo compartia les golfes d'una casa del carrer de Girona amb un gat que es deia Caius. Em trobava sense feina i per viure pintava en sèrie batalles navals, postes de sol i paisatges amb cérvols, pels quals em donaven una misèria. Tot just per mal menjar i pair pitjor.

De nit escrivia històries de gent senzilla i parlava amb el gat. Caius era un felí de fumeral; un pòtol voltateulades avesat a viure al dia i a esquivar el cop de pedra. Això l'havia fet molt comprensiu i es passava hores escoltant les meves cabòries.

-Ja veuràs, Caius. Un dia tothom llegirà les meues històries. Llavors em casaré amb una noia ben bonica i viatjarem pertot arreu. Visitarem França, Itàlia, Anglaterra... Anirem fins i tot a la Xina!

El gat, assegut damunt la taula, em mirava de fit a fit. A estones movia lentament la cua i aclucava l'ull esquerre.

Sovint, després d'aquestes converses, ens deixàvem caure a La Perla de Cuba a veure els nostres amics. Si no, eixíem al terrat a sorprendre els somnis de la ciutat adormida. Del port ens arribaven els sons de misterioses sirenes de vaixells.

-On deu anar aquest, Caius? A l'Àfrica? Als mars del Nord? Potser a les Antilles...?

De vegades fugíem de casa i vagabundejàvem tota la nit pels carrers.

Un matí, tornàvem d'una d'aquelles excursions nocturnes. Estàvem molt contents, perquè la sortida havia estat aprofitada. Ens havíem fet amics d'un vigilant que sabia un sac d'històries de bruixots i de núvies abandonades. A l'estació de França vam veure la malenconiosa sortida dels trens nocturns. Clarejava quan badàvem al Born, mentre descarregaven els camions de verdures i fruita. Allí, una peixatera maternal que ja ens coneixia d'altres vegades i sabia que érem artistes pobres havia regalat una sardina a Caius. Cap a les set vam seure en un banc fins que havien començat a regar els carrers. Això ens agradava molt. Era un goig tornar a casa per les voravies mullades i mirar la gent.

Silvestre, el cec, ja cantava els iguals a la cantonada.

El vam saludar.

-Fa dies que no heu vingut a La Perla de Cuba -ens va dir-. Us trobem a faltar.

-Aquesta nit hi anirem -li vaig prometre.

Abans de pujar a les golfes vaig proposar al gat d'anar a veure l'aparador d'uns encants que hi havia davant de casa. Ja feia almenys dos mesos que no ens hi acostàvem a batxillerejar i jo en tenia ganes. Aquell món polsós, tronat, en el qual s'amuntegaven totes les endergues imaginables -cadires amb una pota de menys, un saxòfon ple d'abonyegadures, gramoles de maneta, canelobres, quadres, armaris de lluna amb miralls entelats d’enyorança- adquiria, a través de la brutícia immemorial dels vidres de l'aparador, aparences irreals i misterioses.

De primer cop no vam veure res de nou. Després de saludar cortesament un maniquí amb bigoti i pitrera emmidonada que hi havia a l'esquerra, vam donar una ullada distreta a uns quants caps de cartó arrenglerats damunt una vella taula. Ens va semblar que eren els de sempre -el pirata guerxo, la bruixa, el senyor amb ulleres i el pallasso enze- i, sense fixar-nos-hi més, vam continuar tafanejant. Ja ens n'anàvem quan vaig mirar altra vegada, no sé per quina raó, la renglera de caps. Aleshores vaig adonar-me que n'hi havia un de nou, entre el pirata i la bruixa.

Era un cap de mitja edat i portava perruca. La fesomia era d'un realisme aclaparador, tant que, quan ens va fer l'ullet, no ens va sorprendre mica. Per un moment vam sospitar que no fos el botiguer que ens volia prendre el número, però l'home llegia tranquil·lament el diari al fons de la botiga. Mentrestant el cap ens va somriure.
Vaig calcular ràpidament l'estat de les meves finances. El resultat era desolador. Cent cinquanta-tres pessetes. I érem a dimecres. Això volia dir que amb aquells diners havíem de passar fins dissabte, dia que cobraria, si les cobrava, les batalles navals i els paisatges que m'havien encarregat a La Cornucòpia Daurada. Vaig fitar el gat de cua d'ull; a continuació el cap de l'aparador.

-Caius, aquesta setmana també la passarem estreta. -I vam entrar.

-En què us puc servir, jove?

-Vull comprar aquell cap que teniu a l'aparador.

-El de la bruixa?

-No. El del costat. Aquell de la perruca.

-Ui, jove! No demaneu pas res... Aquest cap és una peça històrica!

-Ja.

-Una relíquia!

-Què em dieu?

-El que sentiu. És una còpia del cap del rei de França.

-Caram! I de quin?

-Coi, de quin, de quin! Sembla mentida. És que no sabeu que, del rei de França, en diuen Lluís? Doncs bé. això és una reproducció del seu cap. Una peça que no té preu!

-Us en dono cinc duros.

-No la deixo ni per mil.

-Quatre!

-No correu tant, jove. Quants duros havíeu dit la primera vegada?

-Cinc.

-Us l'embolico?

...continuarà...

* * * * * * * * * *


HISTORIA DE DIAS IMPARES (I)

En aquel tiempo yo compartía la buardilla de una casa de la calle Girona con un gato que se llamaba Caius. Me encontraba sin trabajo y para poder vivir pintaba en serie batallas navales, puestas de sol y paisajes con ciervos, por los que me daban una miseria. Justo para malcomer y peor digerir.

De noche escribía historias de gente sencilla y hablaba con el gato. Caius era un felino de chimenea; un golfo corretejados acostumbrado a vivir al día y a esquivar las pedradas. Esto lo había hecho comprensivo y se pasaba horas escuchando mis fantasías.

-Ya verás, Caius. Un día todo el mundo leerá mis historias. Entonces me casaré con una muchacha muy bonita y viajaremos por todas partes. Visitaremos Francia, Italia, Inglaterra... Iremos incluso a China.

El gato, sentado sobre la mesa, me miraba fijamente. A veces movía lentamente el rabo y guiñaba el ojo izquierdo.

A menudo, después de estas conversaciones, nos dejábamos caer por La Perla de Cuba a ver a nuestros amigos. Si no, salíamos al tejado a sorprender los sueños de la ciudad dormida. Del puerto nos llegaban los sonidos de misteriosas sirenas de barcos.

-¿A dónde irá éste, Caius? ¿A Africa? ¿A los mares del Norte? ¿Quizá a las Antillas...?

A veces nos escapábamos de casa y vagabundeábamos toda la noche por las calles.

Una mañana, volvíamos de una de aquellas excursiones nocturnas. Estábamos muy contentos, porque la salida había sido provechosa. Nos habíamos hecho amigos de un vigilante que sabía un montón de historias de brujos y de novias abandonadas. En la estación de Francia vimos la melancólica salida de los trenes nocturnos. Clareaba cuando vagábamos por el Born, mientras descargaban los camiones de verduras y fruta. Allí una vendedora de pescado maternal que ya nos conocía de otras veces y sabía que éramos artistas pobres había regalado una sardina a Caius. Hacia las siete nos sentamos en un banco hasta que empezaran a regar las calles. Eso nos gustaba mucho. Era un placer volver a casa por las aceras mojadas contemplando a la gente.

Silvestre, el ciego, ya cantaba los iguales en la esquina.

Lo saludamos.

-Hace tiempo que no habéis venido a La Perla de Cuba –nos dijo- Os echamos de menos.

-Esta noche iremos –le prometí.

Antes de subir a la buhardilla le propuse al gato ir a ver el escaparate de una almoneda que había frente a la casa. Ya hacía al menos dos meses que no nos acercábamos a curiosear y me apetecía. Aquel mundo polvoriento, tronado, en el que se amontonaban todos los cachivaches imaginables –sillas con una pata de menos, un saxofon lleno de abolladuras, gramolas de manubrio, candelabros, cuadros, armarios de luna con espejos velados de añoranza- adquiría, a través de la suciedad inmemorial de los vidrios del escaparate, apariencias irreales y misteriosas.

De entrada no vimos nada nuevo. Tras saludar cortesmente a un maniquí con bigote y pechera almidonada que estaba a la izquierda, echamos una ojeada distraída a unas cuantas cabezas de cartón alineadas sobre una vieja mesa. Nos pareció que eran las de siempre –el pirata tuerto, la bruja, el señor con gafas y el payaso bobalicón- y, sin fijarnos más, continuamos fisgoneando. Ya nos íbamos cuando miré de nuevo, no sé por qué motivo, la fila de cabezas. Entonces me dí cuenta de que había una nueva, entre el pirata y la bruja.

Era una cabeza de mediana edad y llevaba peluca. La fisonomía era de un realismo aplastante, tanto que, cuando nos guiñó un ojo, no nos sorprendió lo más mínimo. Por un momento sospechamos que fuera el tendero que nos quería tomar el pelo, pero el hombre leía tranquilamente el periódico al fondo de la tienda. Mientras tanto la cabeza nos sonrió.

Calculé rápidamente el estado de mis finanzas. El resultado era desolador. Ciento cincuenta y tres pesetas. Y estábamos a miércoles. Eso quería decir que con aquel dinero teníamos que pasar hasta el sábado, día en que cobraría, si las cobraba, las batallas navales y los paisajes que me habían encargado en La Cornucopia Dorada. Miré al gato de reojo; a continuación la cabeza del escaparate.

-Caius, esta semana también nos tendremos que apretar el cinturón. Y entramos.

-¿En qué le puedo servir, joven?

-Quiero comprar aquella cabeza que tiene en el escaparate.

-¿La de la bruja?

-No. La de al lado. La de la peluca.

-Uy, joven! No me pide usted nada... Esta cabeza es una pieza histórica!

-Ya.

-¡Una reliquia!

-¡Qué me dice!

-Lo que oye. Es una copia de la cabeza del rey de Francia.

-¡Caray! ¿Y de cuál?

-¡Coño, de cual, de cual! Parece mentira. ¿Es que no sabe que, al rey de Francia le llaman Luís? Pues bien, esto es una reproducción de su cabeza. Una pieza que no tiene precio!

-Le doy cinco duros.

-No la vendo ni por mil.

-¡Cuatro!

-No corra tanto, joven. ¿Cuantos duros me había dicho la primera vez?

-Cinco.

-¿Se la envuelvo?

...continuará...