Democràcia electoral

I continuant amb el llibre comentat ahir "FINS UNA ALTRA I MOLTES GRÀCIES PEL PEIX" quart de la "trilogia en cinc parts" de Douglas Adams, vull portar ací uns altres paràgrafs que considero molt apropiats per aquests moments preelectorals. Es tracta d'un diàleg entre Arthur i Ford Prefect a compte de l'arribada d'una nau espacial a la terra amb un robot de 30 metres d'alçada.

- Procedeix d'una democràcia molt antiga, saps?

- Vols dir que ve d'un món de llangardaixos?

- No - digué Ford, que aleshores es trobava en un pla una mica més racional i coherent que abans, una vegada havia estat obligat a empassar-se el cafè - no és tan senzill. Mai no és així de senzill. Al seu món, la gent és gent. Els dirigents, però, són llangardaixos. La gent odia els llangardaixos i els llangardaixos governen la gent.

- Que estrany - comentà Arthur -, havia cregut sentir-te dir que era una democràcia.

- Això he dit. I ho és - assegurà Ford.

- Llavors, per què la gent no se'n deslliura dels llangardaixos? - preguntà Arthur, que esperava no semblar ridículament obtús.

- Francament, ni se'ls ocorre. Tots estan obligats a votar, de manera que creuen que el govern que voten és més o menys el que volen.

- Vols dir que, efectivament, voten els llangardaixos?

- Clar que sí - respongué Ford, alçant els muscles.

- Però - objectà Arthur, tornant de nou a la gran pregunta -, per què?

- Perquè si no votessin per un llangardaix determinat - explicà Ford -, podria eixir el fardatxo que no convé. Tens ginebra?

- Què?

- He demanat - digué Ford, amb un creixent to d'urgència a la veu - que si tens ginebra.

- Ja ho miraré. Parla'm dels llangardaixos.

Ford tornà a alçar els muscles.

- Alguns diuen que els llangardaixos són la millor cosa que mai han conegut. Estan totalment equivocats, és clar, totalment i absolutament equivocats, però algú els ho tindria que dir.

- Però això és terrible - observà Arthur.

- Mira home - respongué Ford - si m'haguessin donat un dòlar altarià cada cop que algú mira a qualsevol banda de l'Univers i diu "Això és terrible", no hi seria ací assegut com una llimona esperant una ginebra. Però no en tinc cap, i ací estic.

Cafeteries d'estació i sandvitxos

Estic ara llegint la sèrie "Autopista Galàctica", transcripció d'una famosa radio-comèdia de Douglas Adams emesa per la BBC, una hilarant i surrealista història que narra les aventures d'Arthur, a qui li han ensorrat la casa per fer una circumval·lació, al mateix temps que els vogons ensorren la terra per fer una autopista galàctica de circumval·lació, Ford Prefect, un habitant de Betelgeuse 5 i col·laborador del famós llibre "Guia de l'autoestopista galàctic", Zaphod Beeblebrox, president de la galàxia, i Trillian una altra terrestre, acompanyant d'aquest darrer.

A la quarta novel·la, "Fins una altra i moltes gràcies pel peix" trobem una descripció d'un bar d'estació de ferrocarrils la qual és una bona mostra de l'humor desbaratat d'aquest llibre:

Per alguna estranya raó, els bars propers a les estacions sempre tenen un aspecte fosc, una mena especial de deixadesa, una particular pal·lidesa en les empanades de porc.

Però pitjor que les empanades de porc, són els sandvitxos.

A Anglaterra persisteix la sensació de que preparar un sandvitx interessant, atractiu, o abellidor és una cosa pecaminosa que només fan els estrangers. "Que estiguin secs", és la consigna amagada en alguna banda de la consciència col·lectiva nacional, "que siguin com de goma. Si voleu que els punyeteros sandvitxos estiguin frescs, renteu-los un cop a la setmana."

És prenent sandvitxos als bars els dissabtes a l'hora de dinar, com els britànics proven d'expiar els seus pecats nacionals, qualsevulla que aquests siguin. No tenen gens clar quina classe de pecats són, i tampoc no volen saber-ho. Aquesta és la mena de coses que u no vol saber. Però siguin els que siguin, queden àmpliament expiats amb els sandvitxos que s'obliguen a menjar.

Si hi ha alguna cosa pitjor encara que els sandvitxos, son les salsitxes que trobem sempre al costat. Cilindres sense alegria, plens de cartílags, que floten en un mar d'alguna cosa calenta i trista, amb una agulla de plàstic en forma de capell de xef de cuina: en memòria, podríem pensar, d'algun cuiner que odiava el món i morí oblidat i sol entre els seus gats a una escaleta de servei en Stepney.

Les salsitxes són per a aquells que saben quins són els seus pecats, i en volen expiar algun en concret.