1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tc. Mostrar tots els missatges

dissabte, 18 de juny del 2011

Amb el meu més sincer acolloniment, o el que la FAES ens Pprepara

No deixo de donar-li voltes a les notícies aparegudes aquests dies a la premsa, sobre modificacions a la llei electoral proposades pels molt ImPputable don Francisco Camps i la comtessa Ppresidenta de Madrid dona Esperanza Aguirre.

Les circumscripcions uninominals amb elecció del seu representant per majoria simple (sistema, entre altres, anglès) solen dur ràpidament (en territoris culturalment i nacionalment homogenis) a un sistema bipartidista, de clares majories de govern, amb la possible supervivència residual d'un tercer partit a gran distància dels dos primers.

Que dos dels principals -i més antics- feus del Pp a l'estat espanyol, Madrid i València, estiguin plantejant una reforma de la llei electoral -encara a nivell autonòmic- vol dir, segurament, que

1.- Estan utilitzant el seu poder territorial per fer-lo servir de banc de proves per a una futura reforma a nivell estatal

2.- Que volen fer proves sobre el terreny, i en viu, de quina és la forma més convenient (per ells, clar) de fer la distribució de circumscripcions.

3. Que no donen encara per perdudes ni Catalunya ni Euskadi, on pretenen arraconar el PSOE quedant ells com a segona força política

4.- Que pretenen mesurar la seua viabilitat davant del Tribunal Constitucional. Un TC, no ho oblidem, molt desprestigiat i, segons ells, de marxa erràtica, després d'haver deixat que Bildu s'hi presentés a les eleccions basques.

I Rubalcaba i Trillo-Figueroa, pactant sobre la renovació del TC.

Em fa tota la impressió que ens agafaran amb els pixats al ventre.

dimarts, 14 de juny del 2011

TC. Apoptosi vs. càncer

Al final, Pascual Sala s'ha negat a acceptar la dimissió dels tres magistrats cansats.

Els organismes pluricel·lulars solen tenir un mecanisme de defensa que els ajuda a mantenir la funcionalitat i, per tant, la vida. És l'apoptosi o suïcidi programat de les cèl·lules envellides i/o defectuoses. Quan aquest mecanisme deixa de funcionar apareix el càncer. El càncer que, al remat, no és més que la perpetuació i reproducció d'aquelles cèl·lules defectuoses o ja inservibles que, en negar-se a desaparèixer, acabaran fent malbé la resta de l'òrgan, i amb ell, la resta de l'organisme.

Possiblement, el senyor Sala, president de la discutida cosa anomenada tribunal constitucional, li ha fet un trist servei a l'organisme que presideix, i amb ell, a la resta dels ciutadans d'aquesta altra cosa anomenada espanya.

I no m'importaria gaire si en fóssim independents, però com no ho som...

dilluns, 13 de juny del 2011

Rebel·lió al TC

Sembla que tres magistrats del TC, entre els quals el vicepresident del mencionat organisme, han dit prou a l'artificial prolongació del seu mandat i han presentat una dimissió que encara haurà de ser acceptada pel President de l'organisme perquè sigui efectiva.

Sota la meua humil opinió ja feien tard. El Congrés els hauria d'haver substituït des del passat novembre, cosa que, evidentment no havia fet, ni ganes menys.

Aquests tres magistrats, junt amb l'absència d'un altre que havia tingut, fa ja tres anys, el bon gust de morir-se, deixaran el desprestigiat Tribunal, si Pasqual Sala els admet la renúncia, en la precària situació de quòrum mínim, cosa per la qual seria molt d'agrair una altra dimissió voluntària o inclús una sobtada mort que el deixés totalment inoperatiu.

Per cert, la sec(re)tària Rumors de Cospedal ràpidament ens ha fet saber que aquest sobtat (o no tan sobtat, qui sap) atac de dignitat que han sofert els magistrats de la notícia, ha estat pel tema Bildu. Sort, pobrissons de nosaltres, que la tenim per informar-nos; de no ser per ella, igual ens els haviem cregut.

dijous, 19 d’agost del 2010

De sentències i recursos. Té tota la raó señora Cava de Llano

Teniu tota la raó senyora Cava de Llano, i que la vostra patrona, Santa Llúcia, us conservi la vista.

El vostre recurs contra certs articles de la llei d'immigració de la Generalitat de Dalt, és perfectament coherent amb la sentència dictada pels components, caducats o no, del Tribunal Constitucional d'Espanya i no de Merimée.

Per cert, per què només uns pocs i escadussers articles?, per què no tot el text sencer?

Si dels dos idiomes parlats en una comunitat, un d'ells és obligatori conéixer-lo i l'altre no, quina necessitat n'hi ha d'aprendre el segon?

Només que, mirant-ho bé, la vostra constitució que, certament, m'obliga a comprendre el vostre idioma, no m'obliga en cap moment a parlar-lo, oi?

I què passaria si els qui comencem a estar-ne fins els collons de tanta prepotència, fem ús de la nostra "no obligació" i no en disparem una en juleio que deia en Barnils?

Això, si, senyora o senyoreta Xampany del Pla, nascuda, segons sembla, a Barcelona. Té vostè tota la raó.

No pateixi.

Però sobretot, no em defensi

dimarts, 17 d’agost del 2010

Forasters arriben, amagueu la llengua. O els fruits d'una sentència.

Deixem-nos d'històries i falses esperances, la sentència del TC (espanyol, no n'hi ha d'altre) ho deixa ben clar: el català no pot ésser llengua preferent a Catalunya.

Per tant, els nouvinguts no podran ser acollits en la llengua de la terra, i qualsevol llei que digui aquesta bestiesa (d'altra banda tan coherentment lògica) molt probablement sigui inconstitucional.

Aquesta és una immediata conseqüència de la sentència que feu eixir al carrer (en contra i ben empipats) un grapat de milers de catalans, el passat deu de juliol.

La defensora del poble (espanyol) en funcions, així ho ha estimat i ràpidament s'ha posat mans a la feina, amb tot el dret (espanyol, quin altre si no?) al seu costat.

I en vindran d'altres conseqüències, sense cap dubte, pitjors encara.

Si no som una nació, si el nostre idioma cal que quedi per sempre subordinat a l'idioma de l'imperi (o de la metròpoli si volem ser més precisos en la qualificació de la potència colonitzadora) fins que desaparegui de mort natural, si el nostre finançament depèn de la bona voluntat dels colons, si aquells que arriben no tenen cap dret a saber on han vingut a parar, per decret dels amos i senyors de tots nosaltres, comença a ser hora de tancar la paradeta, deixar-nos de punyetes i mandangues, eixir de l'armari nacional i lingüístic, de la gàbia on ens han confinat, i dir que ja n'hi prou.

La bona voluntat dels amos no és més que una enganyifa, una maganya per adormir-nos mentre anem desapareixent.

Mentre ens van desapareixent.

I d'això, els valencians en sabem un tros, per a desgràcia nostra.




TOT EXPLOTA PEL CAP O PER LA POTA

Ja no ens alimenten molles.

ja volem el pa sencer.

vostra raó es va desfent.

la nostra és força creixent.

les molles volen al vent.



diuen: si no et donen, pren.

no és de lladres dir: amén.

quan la suor del que fem,

no l'eixuga el que rebem.

mullant d'or al qui ens la pren.



es qüestió de saber clar

fins quan hem de treballar.

pel sou que ens fan guanyar.

llavors ja podrem jutjar

el que vol dir explotar.



conscients de l'explotació,

no hi haurà més solució

que aprofitar l'ocasió.

i allò que es diu, amb passió.

fer valer nostra raó,

perquè...

ja no ens alimenten molles.

ja volem el pa sencer.

vostra raó es va desfent.

la nostra és força creixent.

les molles volen al vent.

divendres, 13 d’agost del 2010

De més verdes en maduren, malgrat els corrons més majoritaris

Cinc mesos han passat des que les preguntes sobre contractes de diverses Conselleries amb empreses relacionades amb el cas Gürtel, que els diputats de Compromís havien fet, foren vetades per les Corts valencianes.

Aquestes són les conseqüències de la majoria absoluta que els valencians els hi venim regalant als imPpresentables del Pp.

Avui ens toca alegrarnos: el TC ha condemnat al Consell de la Generalitat de Baix a respondre per escrit a aquelles preguntes.

Cada vegada tinc més clar a qui votaré les properes eleccions.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Algú s'estranya que el linx es trobe en perill d'extinció?

Ahir hi hagué a Barcelona una manifestació enorme, de molts i molts milers de persones. Tantes, que la guàrdia urbana en contava un milió cent-mil, i els organitzadors fins a milió i mig.

Sóc enormement escèptic respecte a xifres tan grosses, i ja m'agradaria que els amics de Contrastant, continuessin en actiu encara i ens donessin la seua estimació, si més no explicada i sensata.

Possiblement la xifra real de manifestants estiga per sota del milió, sense que això li lleve gens ni mica d'importància al que hi vaig poder veure, de Cullera estant, gràcies a la TV3.

Però ahir mateix, en calent, El País publicava una notícia on es feia ressò de la xifra que Lynce li havia donat a EFE. Segons Lynce, a la manifestació hi havien 56.000 persones. Lynce, ho recorde, és una empresa que (diu que) utilitza tecnologia punta, en base a fotografies amb una definició com les que fa la NASA, i procedeix al recompte individualitzat dels caps a través d'un sistema que corregeix possibles duplicitats en base al programes experts en reconeixement facial.

Au, vinga, si això és cert, he de felicitar TV3 per haver-nos fet creure que el que estaven retransmitint no era més que un engany virtual creat en laboratori. I demanar que presenten el documental d'aquest fals directe als oscars d'efectes especials.

O això, o és que els linx de Lynce no saben comptar ni amb els dits, o a l'escola no els hi van ensenyar els números naturals més que fins als 60.000, poc més o menys.

I després ens queixarem que els pobres linx s'extingeixen.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Allò que importa és la lletra menuda

Mai no deixen de sorprendre'm els escarafalls que els polítics fan a compte de coses que haurien de semblar-nos, si més no, evidents.

Fa pocs dies, el TCE -a la setena anava la vençuda- ens va avançar la seua sentència (fallo li diuen, ells en sabran el motiu) sobre la cabuda i interpretació de certs articles de l'estatut de Catalunya, dins la seua (d'Espanya) constitució.

Sortosament ens havien magnànimament deixat quatre anys per anar acostumant-nos, i que no ens (els) hi donés un ensurt o un cobriment de cor.

I ara, ahir vespra de la manifestació, han fet pública la lletra de la cançó, una extensa lletra menuda de 881 pàgines escrites -només caldria- en l'imperial idioma. Aquest sí preferent, principal i espanyolerament únic.

I què fan els polítics? fer-se creus de la inoportunitat, de la provocació que suposa haver-la feta pública, la sentència, justament la vespra de la mani, en comptes d'esperar al proper dilluns-post-mani. Com si això tingués una importància rellevant.

Perquè no crec que aquestes gairebé nou-centes pàgines diguen altra cosa de la que s'esperava. Com a molt deixaran més clara encara, si cap, l'opinió que un sector molt important dels espanyols té sobre aquests refotuts indis que continuen resistint-se a la inevitable absorció i assimilació. (Llàstima que en aquests temps amariconats l'extermini pur i dur no siga ja una opció acceptable)

Total pel que diuen, ja ho van dir d'una forma més amable i entenedora la Trinca:




Segons la constitució:
Espanya és una nació
"llena de gracia y de sal"
que té el mar a un cantó
i a l'altre Portugal.
Capítol Primer:
Són ciutadans espanyols
lladres i guàrdies civils,
capellans, frares i monges,
"carajillos" i taronges,
mantecados i pernils.
I també diuen que ho són
l'Agustina de Aragón,
el "Cipote" d'Archidona,
el Fútbol Club Barcelona
i l'Estàtua d'en Colon.
[ I ara aquest país, que consti, que consti,
si no va pitjor, anirà millor
perquè ja tenim la "consti", la "consti",
perquè ja tenim la constitució. ]
Relacions Laborals:
Els obrers en general
podran fer vaga legal
sempre i quan es garanteixi
que mai no s'interrompeixi
la jornada laboral.
Per mirar d'eradicar
aquesta absurda mania,
no podrà cap ciutadà
torturar cap policia
ni que vagi de paisà.
[ I ara aquest país... ]
Capítol Final:
Sobre la Sagrada Unitat de la Pàtria
( Espanya no és divisible
ni es parteix com un pastel
que ja ho deia sempre en Franco
i també en Carrero Blanco
poc abans de pujar al cel. ) -bis-


I sincerament crec que el primer acte de rebel·lia hauria de consistir en negar-se a entendre l'idioma en què aquesta opinió-sentència ha estat escrita.

Perquè no és ara l'hora de seguir queixant-se de si han estat o no maleducats i inoportuns, sinó de recordar als manifestants i als que es quedaran a sa casa, que la independència (recordeu Kosove) és legítima només amb el 51% de vots favorables, sempre que l'abstenció no superi el 49%

Perquè ara és hora de recordar als de dins i als de fora, que si bé ací hi caben tots i tots han d'ésser benvinguts, encara que no els hi agrade gaire com som, encara que no ens vulguen tal com som, si realment els resulta, els resultem insuportables, les portes són obertes, i se'n poden tornar a sa casa sense traves. Que aquesta és la nostra. La nostra casa.

I açò ho dic, que conste, des de la meua residència al País Valencià, des d'aquest ja tan assimilat racó sud on a aquells que continuem parlant el nostre idioma se'ns demana contínuament no només que canviem d'idioma, sinó que damunt els hi demanem perdó per haver-lo utilitzat.

En fi, com diu el Quico Pi de la Serra: Verda!




Jo no pretenc fer-me el graciós,
ni fer bordades com un gos.
Verda!
Si soc aquí cantant avui,
podria ser per poder dir:
Verda!
No he treballat mai, és veritat
no per això sóc més honrat.
Verda!
El camí recte i la moral
m'allunyaran sempre del mal.
Verda!
Incomunicació parcial,
superlimitació total.
Verda!
Situacionisme integrat,
voldria jeure és un bon prat.
Verda!
Animals desapareguts
dissecats per savis tossuts.
Verda!
Pol·lució, miasmes i fum.
Prem el botó i farà "bum!"
Verda!
La política i la raó
i el dret de colonització:
Verda!
Tingues present, pobret burgès,
qu'el món és teu, però després
Verda!
Tenia coses per explicar,
però de vegades cal callar.
Verda!
Doncs acabem la festa en pau.
Ave María, adéu-siau.
Verda!

dimarts, 29 de juny del 2010

Six, seven, go to Hell or go to Heaven

Per fi parí la burra i ja tenim sentència del TC sobre l'estatut català. Sentència evidentment insatisfactòria i decebedora pels uns i els altres.

Havia pensat titular aquest comentari "Set pometes d'un pomer", però acabe de veure Blade Runner, on Roy, tot perseguint Deckard, li va cantant la cançoneta.

En resum: retall a un poder judicial català, no a un defensor del poble català, no a la llengua catalana com a idioma preferent de l'administració, i l'aclariment de que la paraula nació en el preàmbul no és més que un caprici de xiquet malcriat sense cap importància.

I ara què?

Òmnium Cultural ja ha convocat una manifestació el 10 de Juliol que promet ésser de les grosses.

Dins de no res vindran les eleccions catalanes on l'actual equilibri de forces serà transformat en un altre segurament ben diferent.

Hi haurà la presentació de les signatures necessàries per a la convocatòria d'una consulta popular sobre una possible independència, i els polítics que en aquell moment estiguen al poder no tindran més alternativa que retratar-se.

En fi, que ens esperen uns anys ben interessants.

I el TC?

Bé, ja poden començar a suïcidar-se. Ningú no els enyorarà. Crec.

divendres, 21 de maig del 2010

Dit sigui amb tot el respecte que es mereixen (o potser no)

Transcric i subscric aquest article publicat avui a Vilaweb.

Seixanta articulistes avisen el constitucional de la gravetat de la sentència

Signen l'article, publicat a diaris regionals, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Saül Gordillo, Ferran Mascarell, Alfons López Tena, Pilar Rahola, Vicent Sanchis, Vicenç Villatoro...

Un article signat per seixanta articulistes i publicat avui alguns per diaris regionals del Principat informa el Tribunal Constitucional dels perills d'una sentència dura que obligaria els catalans a escollir entre dues sortides: renunciar a les aspiracions nacionals o renunciar a la constitució.

A continuació us oferim l'article íntegre:

'EL DILEMA ESPANYOL

El dret col·lectiu a l'autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com bé sabem, la voluntat de preservar l'autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d'autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l'any 1931, abans que s'aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d'autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d'una dictadura i d'un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s'aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d'uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d'autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l'Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d'alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d'una nova imposició violenta que hagi d'anihilar el seu autogovern. Però Catalunya i amb ella tot l'Estat sí que es troben en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d'Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d'acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut, que és obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma pogués trobar el nivell d'autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d'integració social i d'igualtat d'oportunitats. A l'Estatut de 1979 els catalans van fixar l'objectiu d'arribar a la plena igualtat del català i del castellà "quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya" i al de 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d'integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se'ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s'esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d'autogovern i de govern compartit , Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l'anunciada sentència d'un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d'un episodi d'estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d'autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions -que han estat formulades amb plena lleialtat a l'ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes- no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l'evolució federal i plurinacional de l'estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l'opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.'

Signants de l'article

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Mn. Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnín, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Àngel Castiñeira, Juli Capella, Manuel Castaño, Jordi Coca, Joaquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, J. M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan F. Mira, Joaquim Montclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro

dimecres, 5 de maig del 2010

TC vs ESTATUT? Com ho veu El Gat Invisible

Per si hom no pot llegir-ho bé:

garrafa de l'esquerra: Estatut d'autonomia
Alambí: Tribunal Constitucional
Ampolla de destil·lat: Sobiranisme

dilluns, 26 d’abril del 2010

divendres, 16 d’abril del 2010

Who's afraid of Spanish TC?

No jo, deixem-ho clar.

Pèssims jugadors de truc, ni amb les cartes marcades serien capaços de pintar i a poc a poc anem coneixent les seues baladronades.

Generalment no m'agrada simplificar, però em sembla més clar que l'aigua que el problema, la patata calenta que els hi escalda les mans, no és cap dels articles considerats un a un, individualment, sinó una única paraula al preàmbul, darrere la qual s'hi hostatja un concepte absolutament inconcebible per aquests personatges.

Personatges, no cal dir-ho, que, no obstant les seues preferències i ganes, malgrat els seus evidents desitjos, no s'atreveixen a envidar ni a trucar, perquè saben massa bé que diguin el que diguin tenen el joc perdut, que se'ls hi està acabant el temps.

Pitjor encara, saben que ni tan sols haurien de ser ells els asseguts a taula, inclús ja han començat a reconèixer que fa anys haurien d'haver deixat el lloc a uns altres jugadors -possiblement no gaire més competents que ells, tot i que segurament amb millor dret.

Ha arribat l'hora de declarar acabada la partida, de cantar 'l'envide i falta i recollir totes les pedres.

Ho vulguin o no, malgrat les seues lleis i constitucions, ja hem guanyat. Potser encara guanyin alguna mà, inclús alguna cama, però la partida, no, la partida ja és nostra.

I ells també ho saben.

dijous, 26 de novembre del 2009

Una editorial conjunta dels periòdics catalans (Vanguardia inclosa) i el nerviosisme del Pedro Jeta

Avui, 26 de novembre de l'any del senyor 2009, tota la premsa catalana (en paper) digna d'aquest nom (de premsa i de catalana) ha publicat una editorial conjunta sota el nom de "La dignitat de Catalunya" / "La dignidad de Catalunya (versió en espanyol)"

No és gaire usual (afortunadament per Espanya) que els catalans siguen capaços de fer pinya d'aquesta forma. Sí d'alguna cosa hi tenim merescuda fama els catalans i epígons (valencians, baleàrics, etc.) és de formar excessives capelletes. "Cada cap un barret" o "cada terra fa sa guerra" són definicions molt ajustades a la realitat.

I ja he llegit dues reaccions a aquesta editorial:

El Mundo (pamflet del inefable Pedro Jeta) ja ha ficat basa amb un article "Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio" i amenaça amb explicar-nos demà de quin mal hauríem de morir, si els déus fossin justos.

Quant a Vilaweb, el seu director, Vicent Partal, ens diu a la seua editorial, que li sembla magnífica la unió, però que difícilment podem parlar de dignitat, quan allò que defensem ara de les possibles retallades del TC, no és més que un vestit apedaçat a consciència, amb les retallades a que ens van obligar perquè el Congrès es decidís a donar-li el vist-i-plau.

I jo, per la meua part, recorde que el pròxim dia 13 de desembre, un grapat d'ajuntaments catalans faran un referèndum sobre si els catalans tenen o no tenen ganes d'indepèndencia.

I que el nou president de la UE, Herman Van Rampuy, ja ha estat interpel·lat per la gal·lesa Jill Evans sobre quina resposta donarà la UE a aquests referèndums (perquè Europa està canviant...) Resposta? Em tem que cap ni una. Però els temps estan canviant, i hi ha els gal·lesos, i els escocesos i els flamencs, i...

I és que, parafrasejant el refrany espanyol:

Al TC pregant però amb els referèndums donant.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Malgrat el TC, és o no és una nació Catalunya?

Sembla que ara sí que sí, que ara va de bo.

Que, després de tant de temps, el Tribunal Constitucional ja està quasi llest per dictaminar sobre l'estatut de Catalunya. I que no permetran aquesta autodefinició al preàmbul, de Catalunya com a nació.

Perquè, clar, pels espanyols, la nació espanyola existeix des dels temps de Pelayo i Favila. Què dic!, des dels temps del mític Túbal net de Noé, i alguna crònica va encara més lluny i es remonta als temps d'Adam i Eva.

Però aquesta laxitud en la interpretació de la història, es converteix ràpidament en intransigència quan dels catalans es tracta.

Perquè no ens posem transcendents, no ens preguntem si Catalunya és o no és una nació. Preguntem-nos només si els habitants d'aquest dissortat país, tenim dret a considerar-nos-en. I en tot cas, des de quan tenim documentada aquesta dèria.

És, com ens volen explicar, una collonada de fa quatre dies? O ve de més lluny? De quan més lluny?

Al Diccionari per a Ociosos, del meu paisà Joan Fuster, vaig trobar un article que en parlava.

Com que no he pogut trobar el llibre aquí -l'hauré ja traslladat a Cullera- l'he buscat a la xarxa i he tingut la sort de trobar-lo.

Potser pagaria la pena que els del Tribunal Constitucional ho llegissin. Potser s'ho repensessin i no li donessin tanta importància a la parauleta en el preàmbul.


Nacionalismo

Joan Fuster


(Recogido del libro Diccionario para ociosos-Diccionari per a ociosos. Edicions del Mall. Barcelona, 1986)

El Diccionario Aguiló registra una palabra digamos precursora: la palabra es «nacionista». Don Marià la documenta con una frase procedente de un libraco titulado Lumen Domus cuyo texto y vaporosa fecha desconozco. Es indudable que nuestros eximios eruditos saben qué es eso del Lumen Domus, y es incluso muy probable que si yo buscara ahora mismo en mi biblioteca, hallaría sobre él más de un detalle preciso en cualquier monografía impensada: no lo sé, y lo mismo da. El breve fragmento aportado por Marià Aguiló dice así: «Si los frailes predicadores de Cataluña osan quejarse y hablar con el debido celo de su nación, son al punto tratados de nacionistas y bandoleros.» Una previa: «bandoleros», aquí quiere decir «parciales». ¡No exageremos las cosas! Por el aire general del idioma y por el tono privativamente clerical de la cita, creo que podemos situar la referencia antes del siglo XIX. Eso es evidente: no es necesario, pues, que acuda a consultar ninguna bibliografía esclarecedora. Aunque fuera del siglo XVIII, el texto y la palabra «nacionista» resultan de una precocidad considerable. Nacionista equivale, con aproximación conturbadora, a nacionalista. La particularidad notable, el rasgo a destacar, es que los catalanes aparezcan acusados de «nacionistas» mucho antes de que el «nacionalismo» hiciera su aparición sobre el mapa ideológico de Europa. Carece de interés el hecho de que el Lumen Domus restrinja su alusión al círculo de la Orden Dominicana: es en tanto que catalanes que los frailes de santo Domingo reciben el mote como un dicterio. Y hete aquí que en lengua catalana este derivado de nación —el sufijo ista se hace plenamente significativo— se anticipa, estoy seguro, a todas las otras lenguas europeas. No puedo ofrecer ninguna garantía sobre mi aserción: es una pura sospecha. Pero si alguien me demostrara que estoy equivocado quedaría muy sorprendido. Porque pocos eran —si bien se mira— los pueblos de Europa que estaban en condiciones de convertirse en nacionistas —nacionalistas— como lo estaba el nuestro, antes que el «nacionalismo» surgiera como una doctrina y una decisión a principios del Ochocientos. En este punto les aventajamos a todos. Desde la Edad Media, somos un pueblo providencialmente —perdonadme el adverbio— predestinado a una suerte de vocación «nacionalista» implacable. El buen fraile que escribía aquellas líneas del Lumen Domus aducidas por Aguiló lo delataba de una manera oscura e instintiva. Ahora hemos de tomar el término «nacionalismo» —el fraile hubiera dicho en todo caso «nacionismo»— con descarada deliberación anacrónica. Hemos de reducirlo también, en su alcance, a aquello que realmente indicaba el dominico del Lumen Domus «Osar quejarse y hablar con el debido celo» de las pertenencias de la propia nación. Quejarse, por un lado; mostrarse celosos, por otra, y celosos, claro está, hasta el trop de zèle. Todo «nacionalismo» es eso: lamentación y reivindicación. En el fondo de todo «patriotismo», sea de la «patria» que sea, existe una suspicacia vigilante erigida frente a las «patrias» vecinas: no habría «patriotas» si no pudieran enfrentarse con otros «patriotas» rivales. Pero quizás el uso que hacemos de la palabra «nacionalismo» nos permita pensar que es una forma de «patriotismo» un tanto especial: un «patriotismo» vejado y, por eso mismo, más agresivo. Por vejado, se queja; y el celo que lo acompaña no es otra cosa que una explosión agresiva. Y, como voy diciendo, nuestro pueblo tenía más motivos, más naturales —y dramáticas— propensiones a practicar el lamento y a poner en marcha la reivindicación, una y otra cosa en defensa «de los de su nación», de sí mismo, que el resto de los pueblos de su área. Una sencilla reflexión, un ligero examen proyectados sobre eso que llamamos «pueblos» en la Europa posterior al siglo XV, justificaría el porqué. Los otros «pueblos» europeos, entre esta centuria y Napoleón o bien son pueblos florecientes —completos o en vías de realizarse en su destino normal de pueblo—, o bien son pueblos frustrados en grado casi letal y, en consecuencia, incompletos, incumplidos. Lo haré gráfico con un ejemplo: Francia es un pueblo realizado, mientras que los Países Occitanos son un pueblo frustrado. Todo el conjunto étnico y cultural del continente podría repartirse, más o menos, en esta clasificación, hasta poco antes del Romanticismo. Había unos pueblos que ascendían, que consolidaban su personalidad, que se implantaban con una hegemonía viva entre los pueblos de su entourage. Había otros —estos últimos y más— que no alcanzaban la madurez colectiva implícita en sus raíces, y empezaron a desdibujarse; a perder el perfil y las vértebras, a confundirse con el pueblo dominante. Cuando el «nacionalismo» adquiere vuelo, cuando el verdadero «nacionalismo» —de cátedra o de revuelta, centrípeto o centrífugo— exalta la sociedad europea, las dos series de pueblos que acabo de apuntar entraron en una nueva fase de conciencia política: y nosotros también. Pero nosotros, antes de esto, antes del auténtico ímpetu «nacionalista» del XIX, no habíamos sido un pueblo sobresaliente ni un pueblo frustrado. Salta a la vista que no éramos un pueblo realizado: el último Trastámara, sin querer o queriendo, cortaba a los Países Catalanes todos los caminos de una plenitud particular, colocándolos así en una órbita ajena. Y si entonces no éramos un pueblo realizado tampoco fuimos por eso un pueblo frustrado: no fuimos tampoco una comunidad destruida o apagada. Nuestros historiadores suelen colocar la etiqueta de «Decadència» al período que se inicia con los Trastámara —alargando mucho, con el emperador Carlos— y concluye con los versos de Aribau y el inicio de la «Renaixença». La cosa es, de hecho, demasiado compleja para que pueda ser sumida en una cualificación tan expeditiva. Hubo en aquellos tiempos, es cierto, unas cuantas dimisiones fundamentales, que se hacen patentes en la renuncia lingüística, en la equívoca sumisión al mito de la realeza española y en otras muchas actitudes. A pesar de todo, no por ello puede decirse que nos diluyéramos como pueblo. Como pueblo no nos diluimos, al menos en las proporciones —y vuelvo al ejemplo anterior— que da el caso de las tierras occitanas. No nos realizamos, pero tampoco nos frustramos. Hemos visto cómo la historiografía catalana revalorizaba en estos últimos años el siglo XVIII autóctono: ha descubierto en él unas energías morales y materiales que el tópico simplista de la «Decadència» ocultaba, y que son el origen del nuevo impulso restaurador del Ochocientos. La estampa de un siglo XVIII borbonizado, átono, dividido entre la. derrota y la defección ya se nos aparece corregida. El impulso económico y el espíritu ilustrado de nuestros setecentistas ofrecen una contrapartida enorme y poderosa: Pero convendría todavía recordar las Germanías, y el alzamiento de 1640, y la Guerra de Sucesión, que son también espasmos de vitalidad, y no los únicos, por cierto. Los catalanes de aquellos tiempos demostraron, de manera intermitente si se quiere, en libros y documentos, así como en pequeños incidentes de la vida diaria, que no se resignaban a morir como pueblo. Y es esta resistencia instintiva, esta reserva de posibilidades lo que los hacía «nacionistas» o les permitía serlo. Un pueblo realizado no siente la necesidad de ser «nacionista»; un pueblo frustrado tampoco. El primero no tiene nada que lamentar ni reivindicar; el segundo en cambio está demasiado debilitado para hacerlo. El «patriotismo» de los pueblos fuertes y saludables se sustentaba de orgullo y de recuerdos heroicos, y si se dispara de vez en cuando en inyecciones polémicas, lo hace frente a otro fuerte y constituido, y en un tuteo de igual a igual: las guerras internacionales del XVI, del XVII y del XVIII —luchas entre las monarquías nacionales que encarnan la fuerza expansiva de los pueblos realizados— nos lo demuestran con toda claridad. No se trata, pues, de un «nacionismo» como el que, según el dominico del Lumen Domus, distinguía a los catalanes de aquel tiempo. Más que quejas y celo lo que hay es arrogancia —arrogancia de vencedor o de vencido, que lo mismo da—. Algunos escritos de Quevedo contra los franceses son buena muestra de lo que digo. A los otros pueblos, los pueblos dormidos en la frustración, no les queda ya «patriotismo» si no es a escala municipal. Los catalanes, a diferencia de unos y otros, estaban en condiciones de convertirse en «nacionistas» con facilidad casi premonitoria. No se hace difícil imaginar lo que pudo provocar el comentario del Lumen Domus sin duda una disputa de frailes de diversas naciones en la que nuestros paisanos destacaron por el fervor con que se lanzaron a la autodefensa en cuestiones de amor propio «nacional». La escena —y un comentario similar— serían previsibles en cualquier otro plano, y en ambientes muy distintos, siempre que los catalanes se enfrentaran con gente de otro pueblo. El extranjero que presenciaba aquellas explosiones de particularismo por fuerza tenía que quedar admirado, ya que le parecían, sin duda, excesivas. Y por ello nos tildaba de bandoleros: de sectarios. Un sectarismo de nación: nacionismo. Los catalanes de la «Decadència» sentían el dolor o la inquietud de saberse postergados cuando aún se veían con fuerzas de asegurarse un lugar honorable entre los pueblos hechos. Era una creencia que no se ajustaba del todo a la realidad, pero que tampoco era demasiado arbitraria. De ahí que la reacción nacionista fuera, no sólo explicable, sino incluso fatal. Los catalanes osaban quejarse y hablaban con el celo pertinente cuando contemplaban su situación del pueblo a la vez no realizado ni fracasado. Hasta cierto punto, pues, el nacionismo viene a ser un nacionalismo avant la lettre. A fin de cuentas, no sé si el nacionismo era la mejor preparación posible para que el nacionalismo tuviera más tarde una influencia expansiva. Probablemente el catalanismo político no ha conseguido nunca el temple nervioso y lanzado del nacionalismo. Da la impresión de haberse quedado siempre en el estadio «nacionista»: la premonición, a la que antes aludiamos incidentalmente, no llegó a consumarse. No puedo detenerme ahora en analizar las variadas y contradictorias repercusiones que el nacionalismo ha tenido en los pueblos europeos. Es indiscutible, sin embargo, que entre nosotros se producían unas circunstancias hipotéticamente propicias a la inflamación nacionalista. La idea de nuestra normalidad como pueblo podía haberse convertido en un incentivo tanto más vigoroso cuanto más ardua era la perspectiva de una recuperación integral. Pero el nacionalismo catalán, a pesar de lo que quieran insinuar los aspavientos de sus antagonistas carpetovetónicos, nunca fue un nacionalismo virulento y resuelto. La vocación nacionalista sí la tenemos: la adversidad nos empuja y nos obliga a ella. Pero es una vocación que nunca llegamos a satisfacer: eso es evidente. Como los frailes del Lumen Domus, nos quejamos y hablamos «con el debido celo» de cuanto a nuestros problemas privativos se refiere. Pero no pasamos de ahí. Y el nacionalismo es, precisamente, el paso siguiente, el paso decidido y un poco exasperado que hay que dar. No diré que no haya habido nacionalistas entre nosotros: en el Principado sobre todo, unos pocos en el País Valenciano, bien pocos en las Islas, y dos o tres más allá de los Pirineos. Poca cosa numéricamente. El nacionismo por el contrario es un sentimiento difuso y constante, por todas partes, a lo largo de nuestras tierras. No tengo nada que objetar: los hechos son los hechos y yo los respeto sinceramente. Pero veo en ello un signo preciso de anacronismo. Ser nacionista era una conducta explicable y lógica en los siglos XVII y XVIII. Ya no lo era nada en el XIX. Ser nacionalista hoy es también un anacronismo. Sólo que, en el fondo, existen «pueblos» que todavía no pueden ser más que eso. Es absurdo. Tristemente absurdo.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Camps i Font de Mora deixen curts al duo Sacapuntas

Recordeu aquell duo Sacapuntas, amb un dels components molt alt i prim, i l'altre baixet, que solien eixir vestits de torero, i que acabaven anant-se'n dient alguna cosa així com veintidóh, veintidóh, veintidóh?

Doncs bé, el duo format pel molt honorable i imputat Camps, i el conseller d'educació Font de Mora, ja pot cantar vint-i-cinc, vint-i-cinc, vint-i-cinc

Perquè, segons la prensa, el consejero insumiso ja en són vint-i-cinc les sentències contràries a la seua obstinació en no acceptar que un llicenciat en filologia catalana té un títol oficial suficient (per no parlar de la formació acadèmica que aquest títol suposa) per presentar-se a les oposicions convocades a la Generalitat de Baix, on es demani el títol de filologia valenciana.

Amb l'agreujant que a les últimes sentències ja han estat condemnats al pagament de les costes.

Aquestes són les sentències per a públic escarni

- Nº 75/1997 del Constitucional. Falla contra la ultraderechista Alternativa Universitaria, a favor de los Estatutos de la Universitat de València. El valenciano y el catalán son la misma lengua.

- 330/ 2004 del Tribunal Superior. A favor del recurso de Acció Cultural del País Valencià sobre la exención de la prueba del valenciano en las oposiciones docentes.

- 393/2004 del TSJ. El STEPV gana el recurso en el mismo sentido de validar la Filología Catalana en las oposiciones.

- 518/2004, la 677/2004 y la 158/2005 del TSJ. En el mismo sentido y a favor del STEPV.

- 205/2005 del TSJ. A favor de los Estatutos de la Universitat Jaume I

- 539/2005 del TSJ. Del STEPV contra convocatoria oposiciones.

- 494/2005 del TSJ. A favor de los estatutos de la Universidad de Alicante.

- 789/2005 del TSJ. A favor de los estatutos de la Universitat de València.

- 1.527/2005 del TSJ. A favor de CCOO que pide convalidar títulos en las oposiciones docentes.

- Supremo, 15/03/2006. A favor de STEPV y ACPV que piden la homologación de títulos en Cataluña, Baleares y Valencia.

- 474/2006, la 1.079/2006, la 332/2007, la 382/2007, la 1.218/2007, la 1.233/2007 y la 558/2008 del TSJ. Contra diversas órdenes de oposiciones. - Supremo, 13/10/2008. A favor de la Universitat de València que había recurrido las oposiciones.

- Supremo, 29/2008. Contra las oposiciones de 2004. Y obliga a Educación a pagar las costas.

- Tribunal Superior, 22/06/2009. A favor de CC OO contra oposiciones. Tacha de "temeraria" la actitud de la consejería y acusa de "faltar reiteradamente" a las sentencias. Obliga a pagar costas.

- Supremo, junio 2009. En el mismo sentido, a favor del STEPV.

- Tribunal Superior, 737/2009. A favor Universidades de Valencia y Alicante. Reitera la "temeridad" de la Consejería de Educación y la condena a pagar costas.


I torne a comptar i recomptar i només me'n surten vint-i-quatre. Me'n falta una sentència. Per si de cas, i com a precaució, haurem de cantar:

Vint-i-quatre, vint-i-quatre, vint-i-quatre...

Que ja en són.

O no?

divendres, 26 de setembre del 2008

E. López y F.J. Hernando: Un altre tràgala inevitable? Una anècdota.

Que en tota negociació cal que les parts enfrontades cedesquen alguna cosa, és ben sabut. Només seran estables aquells pactes on el balanç de guanys i pèrdues siga similar per ambdós bàndols. No descubrir totes les cartes és lícit, tenir asos amagats a la màniga és de tafurs.

I açò ho dic arran de les negociacions per solucionar els problemes de la composició del CGPJ i del TC. Sembla que el Pp intenta aprofitar una esquerda en els laboriosos pactes haguts, per premiar dues persones, Enrique López i Francisco José Hernando, diguem-ne que humanes, que amb les seues actuacions insòlites i tramposes, han abocat el passat CGPJ al seu màxim desprestigi, per la seua tendenciositat i males arts emprades. I el premi no serà altre que la seua entrada al TC, se suposa que per a seguir fent les mateixes jugades que al CGPJ.

Com diuen al meu poble: “no volies caldo? Pren-ne dos tasses”.

I açò m’ha recordat un cas que voldria contar-vos.

Al meu poble hi ha molta afició a la pilota, al raspall, exactament. I un diumenge, vingueren a jugar contra l’equipet del meu poble, un equip d’un poble de la ribera alta, o de la costera, no ho recorde. Un d’ells jugava molt bé i en acabar la partida, va retar individualment el nostre equip, pel diumenge següent, al seu poble. Clar que, com que ell era tot sol contra tres jugadors, posava les següents condicions:

Primera, l’equip del meu poble començava al resto, o siga, ell començava traient, sense sorteig.

Segona, no hi havia falta en el saque, o siga, no era obligat que, al traure, la pilota fes un primer bot en camp propi, un bot abans de la ratlla (mitjan carrer)

Tercera, El canvi de saque a resto, només es produirïa quan el resto (el meu poble) guanyés dos quinzes o un quinze i ratlla.

Malgrat aquestes tres condicions, que d’altra banda eren bastant usuals per compensar així l’handicap de l’u a tres, no hi havia color, almenys això pensaven al meu poble, que van apostar a ulls clucs pel nostre equip.

Quan, diumenge següent, vam arribar al poble de la partida, i aquesta començà, l’engany es féu evident. El carrer, estret i tort, acabava en un cul de sac, amb un racó molt menut a l’esquerra del resto, on anava a caure la pilota llençada pel jugador local, després de rebotar diverses vegades per les teulades. El saque, perfectament assajat i medit, era perfecte, Ni un sol error per la seua part. Ni una sola pilota encalada a la teulada. En cap moment els del meu poble tingueren la mínima ocasió de restar la pilota a dins del carrer després del primer bot, tal com diuen les regles del joc.

I així, quinze a quinze, joc a joc, acabà la partida sense que l’equip del meu poble arribés a tocar pilota.

Els del meu poble perderen totes les apostes fetes, i les pagaren religiosament, “la paraula és l’home”, i supose que escarmentaren, perquè aquell jugador ja mai no va tornar a jugar al meu poble, ni he sabut de cap altra partida contra ell.

Però el mal gust de boca que ens deixà la partida, encara es recorda quan en parlem.

I ara em pregunte, ens trobem encara a temps d’impedir aquesta Ppartida amb tramPpa, aquest tràgala, que ens han preparat els del Pp?, o ens tocarà una altra vegada pagar l'aposta i que els tramPposos se'n surtin amb la seua?

Espere que els nacionalistes (CiU, PNV) es comporten com cal i ens ajuden a evitar aquest desficaci.