1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dissabte, 31 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XIII)




contadores de visitas


I el poema d'avui ens presenta una mare. Una humil mare de poble, que ha fet tot el possible, tot el què ella ha considerat millor pel seu fill. El resultat? Ja ho veureu en els propers poemes.

Pobra mare, benintencionada mare, soferta mare, abandonada mare.

Però també em dol, i molt, el què endevine del fill, desclassat, oblidat del poble, oblidat de tot.

Com diu Raimon: "qui perd els orígens, perd l'identitat"

13

Tot ho esperaves del teu fill. Te’l veies
créixer, parlar en castellà. Et pensaves
un dolç futur de confortants poltrones
de vímet, al carrer de Mendizábal.

Si ara et pregunten pel teu fill, no saps
res d’ell. “Pel món”. T’inventes uns retalls
de cartes que no reps. I dolça, el penses
en algun lloc, parlant en castellà

amb els senyors, fumant amb els senyors.
Si abans te’l veies, te l’inventes ara.
Sola en la casa de brancudes bigues,

del corral ample i oblidat, amb una
conca entre els peus, te’l penses, te l’inventes,
amarga dona del meu poble, mare.

13

Lo esperabas todo de tu hijo. Lo veías
crecer, hablar en castellano. Imaginabas
un dulce futuro de confortables poltronas
de mimbre, en la calle de Mendizábal.

Si hoy te preguntan por tu hijo, no sabes
nada de él. “Por el mundo”. Te inventas unos retazos
de cartas que no recibes. Y dulcemente, lo imaginas
en algún lugar, hablando en castellano

con los senyores, fumando con los senyores.
Si antes lo veías, te lo inventas ahora.
Sola en la casa de recias vigas,

de amplio y olvidado corral, con un
cuenco entre los pies, lo imaginas, lo inventas,
amarga mujer de mi pueblo, madre.

divendres, 30 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XII)




contadores de visitas


Nocturn al poble. El cec deambula enmig de la nit pels carrers foscos. La gent l'escolta.

12

L’altíssim orb de naixement mai no
inspirà un sentiment de pietat,
car suscitava l’admiració,
o més: analfabets acataments,

subordinacions indesxifrables,
aquell horror de cavernari origen,
l’ombra que un llum grosser de greix projecta
sobre el mur bonyegut. L’amo del poble

seria, o bé el tirà. L’altíssim orb
de nit anava pels carrers del poble,
sempre en silenci, i en els dormitoris

l’endevinaven o el sabien prop,
i interrompien, per a sempre, el coit:
el coit que mai no constaria en acta.

12

El altísimo ciego de nacimiento nunca
inspiró un sentimiento de piedad,
sino que suscitaba admiración,
incluso más: analfabetos acatamientos,

subordinaciones indescifrables,
aquel horror de origen cavernario,
la sombra que un grosero farol de grasa proyecta
contra el muro irregular. El dueño del pueblo

sería, o el tirano. El altísimo ciego
avanzaba en la noche por las calles del pueblo,
siempre en silencio, y en las alcobas

lo presentían o lo sabían cercano,
e interrumpían para siempre, el coito:
El coito que ya nunca constaría en acta.

dijous, 29 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XI)




contadores de visitas


Una altra escena neorealista: l'arribada d'un vagabund al poble.

No li he sabut trobar continuïtat a aquest personatge a travers del llibre, i m'incline a pensar que no és més que un McGuffy hitchkockià per centrar-nos encara més en el veritable personatge del llibre: el seu poble, Burjassot.

11

Amb una canya, com si te’n fugisses
camí d’Egipte i la palmera tèbia,
sense la dona, sense el fill, que encara
anirien, qui ho sap, pel Pla del Pou,

creues el poble entre la polseguera
amb una barba lamentable, trista.
Qui sap on vas, d’on véns. No acceptaries
el got de vi, i en el rastell precari

descansaries amb els ulls ardents
d’un manament que compliries sense
comprendre res. Et tirarien pedres

els insensats i delicats infants,
i et mirarien amb recel les mares
i un gos es pixaria en el teu colze.

11

Con una caña, como si huyeses
camino de Egipto y la tibia palmera,
sin esposa, sin hijo, que todavía
andarían, quién sabe, por el Pla del Pou,

cruzas el pueblo entre la polvareda
con una barba lamentable, triste.
Quién sabe dónde vas, de dónde vienes. No aceptarías
el vaso de vino, y en el precario bordillo

descansarías con tus ojos ardientes
por un mandato que cumplirías sin
nada comprender. Te lanzarían piedras

las insensatas y delicadas criaturas,
y las madres te mirarían con recelo
y un perro se mearía en tu codo.

Qui mana, mana. O la morositat del govern del Ppaís Valencià




contadores de visitas


Llegia ahir a El País, que "La Universitat se resigna a aceptar la financiación"

En algun post anterior ja ho denunciat, com els peperos a qui els valencians els hem donat la majoria absoluta tracten els temes de la cultura, i la facilitat que tenen per estalviar diners dels ciutadans amb càrrec a les Universitats, o els llibreters, o els grans dependents, per després usar-los sense control, fent circuits de fòrmula, o celebrant america's cups, o regalant-li'ls als equips de futbol, o portant papes a fer turisme, o inventant ciutats (de la llum, de les llengües, de les punyetes...)

Bé, ja sabem la quantitat que el govern valencià li deu a les Universitats públiques (excepte a la VIU que ningú sap encara què collons és: Valencia International University, així en anglès, supose que la dedicaran a formar professors d'EPC)

Els hi deu...914 milions d'euros, una misèria, xè, una misèria, per a cacau i tramussos.

Així que ha agafat una pistola (o un trabuc dels moros i cristians d'Alcoi) s'ha assegut a negociar i els pagarà (si no continua incrementant el dèficit, cosa més bé inverosímil) durant els propers catorze anys, però com que ja està clar que hi hauran problemes de tresoreria fins el 2010, la broma (sense interessos que no crec que paguin) els sortirà a partir del 2011 per 76 milions anuals, més els que els hi corresponguin per pressupost. I jo, que m'ho crec. Ni un euro, xicons, ni un euro.

I mentrestant, que facin rifes i passin el platet.

Pobres valencians, estudiants o no. Però ens ho mereixem. Ja fa unes quantes eleccions que els hi regalem la majoria absoluta. Així que, bona nit cresol, que la llum s'apaga.

Salut i República.

dimecres, 28 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (X)




contadores de visitas

Com en una pel·lícula de suspens les escenes van acumulant-se amb la intensitat del vent i els llamps en una tronada d'estiu. El pare intentant aliviar el fill del seu mal de panxa, el cec deambulant pel poble, el mut... Un nou personatge que s'incorpora al llibre

10

Ungits els dits amb l’oli cru, intentaves,
no interpretar un alfabet remot,
ni desxifrar la inscripció d’alguna
llosa: intentaves detectar un dany,

mentrestant l’orb de naixement, amarg,
recorreria tot el poble, sense
saber ben bé què el duia o el guiava,
endut pels déus pels carrerons que mai

no havia vist i se sabia; i tots
interrompien els afers, amb una
emoció o espant inexplicables.

El mut somreia i ordenava els trossos
d’una petita, habitual catàstrofe,
parant amb pols els rierols de sang.

10

Ungidos los dedos con aceite no usado, intentabas,
no interpretar un remoto alfabeto,
ni descifrar la inscripción de alguna
lápida: intentabas detectar el daño,

mientras el ciego de nacimiento, amargo,
recorrería todo el pueblo, sin
saber de cierto qué viento lo llevaba o lo guiaba,
arrastrado por los dioses por callejuelas que jamás

había visto pero se sabía; y todo el mundo
interrumpía su quehacer, con una
emoción o espanto inexplicables.

El mudo sonreía y ordenaba los trozos
de una pequeña, habitual catàstrofe,
deteniendo con tierra los regueros de sangre

dimarts, 27 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (IX)




contadores de visitas


I aquí Estellés ens presenta un altre personatge del llibre, la comadrona. Una comadrona molt especial: drapaire, nòmada, sanadora. Bruixa? Gitana? Tindrem ocasió d'observar-la.

9

Alguna oculta saviesa incògnita
així guaria, absurdament, de gràcia;
tots s’aturaven: segles d’estupor
reconeixien, en aquella, el do.

Amb els ulls clucs i com adolorida,
retornaria al vague anonimat,
indocta sí i analfabeta i tot,
a fer gratíssims calcetins de llana.

A poc a poc s’esvairia un nimbe,
s’adquiriria una normalitat,
i lentament i cruixidorament

s’enfonsarien, nit endins, els carros,
demanaria el fill pa amb oli i sal,
tornen a fer tots ús del matrimoni.

9

Alguna oculta sabiduría incógnita
así sanaba, absurdamente, de gracia;
todos se detenían: siglos de estupor
reconocían, en ella, el don.

Con los ojos cerrados y como dolorida,
regresaría al vago anonimato,
indocta sí y analfabeta incluso,
a tejer gratísimos calcetines de lana.

Poco a poco se desvanecería un nimbo,
se adquiriría una normalidad,
y chirriando lentamente

se hundirían, en la noche, los carros,
pediría su hijo pan con aceite y sal,
Vuelven todos a consumar el matrimonio.

dilluns, 26 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (VIII)




contadores de visitas

Un altre relat que m'arriba als ulls com una foto en sèpia.

No tothom podia permetre's el senyor metge. El metge era per a les malalties greus. La vida normal i les seues disfuncions eren tractades a través de sanadors especialitzats, que cobraven una voluntat simbòlica.

Recorde una tia meua, germana de mon pare, que "passava llista", amb una beta roja de més o menys un metre, beneïda d'estranquis, el divendres sant, i que anava plegant i desplegant sobre la panxa del xiquet amb "parada de ventre", mentre mussitava unes oracions.

En aquest poema el sanador és un home, un cec, un curiós personatge que seguirà apareixent en aquest llibre, i que a diferència de ma tia, no era pas beat com ella. Ja anirem coneixent els seus costums.

Remeis perduts ja en la nit dels temps...

8

Tenia un tacte suavíssim d’orb,
i amb els dits, untats d’oli, recorria,
com resseguint en una vella pedra
els torpes signes d’una inscripció,

el dur tambor adolorit del ventre,
mentre aixecava, enterbolits, els ulls
com demanant als implacables déus
–els déus ocults, de pampolós baix ventre,

sempre bevent i fornicant a manta,
que s’oblidaven de les criatures–,
una mesquina, analfabeta, atònita

mostra paterna de comprensió
per a l’infant que des de fa cinc dies,
segons la mare, no fa com Déu mana.

8

Tenía un tacto suavísimo de ciego,
y con los dedos, untados en aceite, recorría,
como siguiendo en una piedra antigua
los torpes signos de una inscripción,

el duro tambor dolorido del vientre,
mientras levantaba, enturbiados, los ojos
como pidiendo a los implacables dioses
–los dioses ocultos, de emparrado bajo vientre,

siempre bebiendo y fornicando a tope,
que se olvidaban de las criaturas–.
una mezquina, analfabeta, atónita

muestra paterna de comprensión
para el pequeño que desde hace cinco días,
según dice su madre, no caga como Dios manda.

diumenge, 25 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (VII)




contadores de visitas


El poema d'avui, m'impressiona pel seu descarnat realisme. Hom diria una escena treta de Berlanga, o Fellini, o qualsevol dels neorealistes italians.

7

El mort, que no s’havia mort en casa,
el dugueren a casa, a grapats, tots,
i es despenjava un braç del mort, i el cap
se’l ficava dins la butxaca l’altre.


Tots el duien, sol•lícits, raonant-li
com si li hagués sentat mal el conyac,
i mitja barra li penjava al mort,
i aquell que li buscava les ulleres


com si buscàs, entre espardenyes, un
gerani per posar-li’l a una orella,
com si fós el detall que li faltava.


Tocaren a la porta, obrí la dona
i li’l deixaren en el bancalet,
i encara algú va dir: No som ningú.


7


Al muerto, que no había muerto en casa,
lo trajeron a casa, a zarpazos, entre todos,
y se les descolgaba un brazo del muerto, y la cabeza
se la metía en el bolsillo, otro.

Todos lo llevaban, solícitos, hablándole
como si le hubiera sentado mal el coñac,
y la mandíbula le colgaba al muerto,
y había quien le buscaba las gafas

como si buscara, entre alpargatas, un
geranio que ponerle en la oreja,
como si fuera el detalle que faltaba.

Llamaron a la puerta, abrió su esposa
y lo depositaron en el umbral,
y todavía alguien dijo: No somos nadie.

dissabte, 24 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (VI)




contadores de visitas

I avui Estellés ens retrata, ens fotografia una escena absolutament familiar. La nora ha tingut la primera filla. I té prou llet com per criar-la ella mateixa, sense dida, sense pelargons. La sogra se'n sent orgullosa. Per ella?, Pel fill?, Per la neta que creixerà millor i més sana?

6

Li va pujar la llet amb una fúria
febrilment vegetal –com quan al ventre
sentí la tralla seminal, calenta–,
un esdeveniment molt celebrat.

“Les té plenes”, diria, sospesant-les,
la sogra, amb un orgull agropecuari,
amostrant-les a tot el veïnat.
Va criar als seus pits la seua filla,

posant-se un mocador damunt el pit,
si hi havia visita, o si se’l treia
de visita. La filla, en acabar,

es separava del mugró, que en l’aire
vibrava, encara un punt; després, la mare
se l’espolsava abans d’abotonar-se.

6

Le llegó la leche con una furia
febrilmente vegetal –como cuando en el vientre
sintió el latigazo seminal, caliente–,
un acontecimiento muy celebrado.

“Las tiene llenas”, diría, sopesándolas,
su suegra, con un orgullo agropecuario,
mostrándolas a todo el vecindario.
Amamantó con sus pechos a su hija,

poniéndose un pañuelo sobre el pecho,
cuando había visita, o si lo sacaba
de visita. La hija, al acabar,

se separaba del pezón, que en el aire
vibraba, todavía un momento; luego la madre
lo sacudía antes de abrocharse.

divendres, 23 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (V)




contadores de visitas


Qui no ha vist mai arrastrar amb un carret, un gos paralític per un accident?
I, si tanqueu els ulls i us pareu a pensar, aquesta imatge no ens porta mai a gossos de raça, ni a persones riques, tot al contrari, ens porta sempre a persones de poble, pobres, corrents, sense riquesa, sense estudis, amb un cor gran com una catedral, que s'estimen sense remissió, a vegades malgrat ells mateixos, el seu gos bord, mesclat, mestís, el seu amic, el seu company, el seu fidel gos.

5

Damunt el catre gemegava el gos
obscurament, abolquerat amb mantes,
amb els ronyons fets pols pel camió,
mentre el barber li feia micapans

dient-li frases maternals i intactes
com Fill meu, Amoreta de ma vida,
Bonico tu com Sant Lluís Gonzaga!
L’adust barber, sense muller i sol,

amb el llarguíssim davantal posat,
fent dinarets per a l’invàlid ca,
fent-li peücs amb llana de Terol.

Morí, tristíssim, en morir el gos,
amarg exemple de fidelitat,
lladrant sis dies d’agonia íntegra.

5

Sobre el catre gemía el perro
oscuramente, abrigado con mantas,
con los riñones destrozados por el camión,
mientras el barbero le hacía cataplasmas

y le decía frases maternales e intactas
como: !Hijo mío, Amorcito de mi vida,
Bonito tú como San Luís Gonzaga!
El adusto barbero, sin mujer y solitario,

con su larguísimo guardapolvo vestido,
haciendo comiditas para el inválido perro,
tejiéndole peucos con lana de Teruel.

Murió, tristísimo, cuando murió el perro,
amargo ejemplo de fidelidad,
ladrando los seis días de íntegra agonía.

dijous, 22 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (IV)




contadores de visitas

I ara, el poeta, ens presenta el poble. Vist des d'un marge del campet, per un dels seus llauradors (com a València anomenem els pagesos), el mateix poeta? qui ho dubta!, la seua referència a Ibn al Russafí ho evidencia. El poeta fill de forners, el net de Nadalet, com tot lo món arrelat al camp, als carrers emblanquinats. El poeta amb un tendre orgull no pels monuments i campanars, al cap i a la fi supra estructures, sinó per les humils construccions de la humil gent de poble.

4

Contemplaries, des del marge, el poble,
fumant a espai, silenciós, a gust,
amb un orgull recatadíssim de
pare que mira com les dones miren

el seu fill, com els homes miren la
seua filla, semblant el Russafí,
però no deixaries, per als segles

futurs, uns versos de dolguda gràcia,
sinó el silenci o tremolor de l’ànim,
tu que miraves des del marge el poble,

no el campanar de l’afamada alçària,
sinó teulades, galeries, murs,
les finestretes dels comuns, la calç

que el temps aigualiria a les façanes.

4

Contemplarías, desde el ribazo, el pueblo,
fumando lentamente, silencioso, a gusto,
con un recatadísimo orgullo de
padre que contempla como las mujeres miran

a su hijo, como los hombres miran
a su hija, tal como hiciera el Russafí,
pero no dejarías, para los siglos
futuros, unos versos de doliente gracia,

sino el silencio o el temblor del alma,
tú que mirabas desde el ribazo el pueblo,
no el campanario de afamada altura,

sino tejados, galerías, muros,
los ventanucos de los retretes, la cal
que el tiempo desluciría en las fachadas.

dimecres, 21 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (III)




contadores de visitas


Un dels grans temes recurrents de l'Estellés, la mort.

Com l'imaginem, la nostra mort, com la voldríem, i com realment, dissortadament, ens arriba, després d'una llarga malaltia.

Haig de dir que n'Estellés sempre va ser una mica hipocondríac (una mica bastant, diríem els qui el vam conéixer), sempre amb una mala salut de ferro, i encara que amb un humor increbantable, l'imagine a les nits, certes nits insomnes, donant-li voltes i més voltes a la idea.

3

Agonitzaves incansablement,
un garbó d’ossos que ja ni cruixien.
Una aigua estranya, purulenta, tèbia,
ameraria tot el matalàs

mentre et mories, a poquet a poc,
de qualsevol manera, sobre el llit,
i sense aquella dignitat de plecs
que tindries un mes o dos abans.

Et moriries desastradament,
perduda ja del tot l’estatuària
que et féu pensar la llarga malaltia.

Vas escollir el teu posat darrer.
I la mort et vingué sense avisar-te
i et morires de cul a la paret.

3

Agonizabas incansablemente,
un saco de huesos que ya ni crujían.
Un agua extraña, purulenta, tibia,
empaparía todo el colchón

mientras morías, poco a poco,
de cualquier manera, sobre la cama,
y sin aquella dignidad de pliegues
que pretendías un mes o dos antes.

Morirías de cualquier manera,
frustrada ya del todo la estatuaria
que imaginaste en tu larga enfermedad.

Escogiste tu última pose.
Pero la muerte llegó sin avisarte
y moriste de espaldas a la pared.

dimarts, 20 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (II)




contadores de visitas


Si ahir el poema d'Estellés ens descrivia la caça de pardalets amb xarxa, avui ens presenta un tema recurrent a la seua poesia, l'amor a plena llum, ferotge, sense complexos, lluminosament pur en la seua carnalitat elemental. Recordeu "Els amants" del Llibre de Meravelles: "no hi havía a València, dos amants com nosaltres..." i recordeu també una de les seues cites preferides d'Ausiàs March, un immens poeta del segle XV: "La carn vol carn"

2

Torna als carrers la primavera; torna
l’estiu, i tornen la tardor, l’hivern,
amb el seu repertori –d’any en any
més limitat– d’amenitats, i creix

el teu record, la il·limitada festa,
quan agafava, com un canteret,
harmoniós i delitós, el teu
nu complagut, al menjador, i tu

practicaries tot allò que diuen
obscenitats, pecats, si no fos que
tenies sempre, redimint els actes,

una alegria principal, aquell
goig d’ésser, nua, entre unes mans febrils,
després d’una setmana fent jerseis.

2

Vuelve a las calles la primavera; vuelve
el verano, y vuelven el otoño, y el invierno,
con su repertorio –cada día
más pobre– de distracciones, y crece

tu recuerdo, la ilimitada fiesta,
cuando tomaba, cual un pequeño cántaro,
armonioso y agradable, tu
cuerpo desnudo y complacido, en el comedor y tú

practicabas todo lo que ellos llaman
obscenidades, pecados, de no ser porque
siempre mostrabas, redimiendo tus actos,

una alegría primordial, aquel
gozo de estar, desnuda, entre unas manos febriles,
tras toda una semana tejiendo jerseys.

dilluns, 19 de maig del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (I)




contadores de visitas


L'altre dia, revisant la meua desordenada biblioteca, vaig trobar aquest llibre "El gran foc dels garbons" del meu admirat poeta, Vicent Andrés Estellés.

És un llibre estrany. Intente explicar-me:

Normalment els poetes solen practicar la continència en el llenguatge dels seus poemes, i desbordar d'adjectius, metàfores i descripcions en les seues proses. Estellés, al contrari, desplega una vitalitat incontinent, desbordant, imparable, en la major part de la seua poesia, (a vegades he dit que em recordava el gran Neruda), i mai no li he llegit res en prosa, on l'imagine terrible i desaforat.

Però en aquest llibre, trobe allò de més semblant a la prosa que desconec, i més inesperat alhora.

Una col·lecció d'històries petites, menudes, mínimes, resoltes en grups de catorze versos perfectament endecasíl·labs, la majoria en un sol "sonet amb rima lliure", altres en dos o tres, amb una emoció continguda, amb una amable ironia, que ens presenten un Burjassot, -el seu poble-, mític i proper.

Aquest post i els següents, els dedique no solament als magnífics poetes de la comunitat: casa, blue, odisea, nekane, rosa-niñaguerrera... sinó també als esplèndids narradors: rosa-rosae, escocés, mano, deralte...

He intentat que les traduccions fossin el més literals possibles, i he deixat els originals, ja que Estellés és per llegir en veu alta.

Quant al títol, només recordar que Estellés és (fou, d.e.p.) fill de forners, i pogué contemplar de menut com entraven a palades, per la boca del forn, els garbons de llenya que alimentaven el foc.

Per a tots vosaltres, amics,

EL GRAN FOC DELS GARBONS
1958-1967

A Joan Fuster

“A casa, hem encés ‘minetes’: tantes com difunts tenim –recordats– en la família. El mot mineta deu ser una corrupció d’’animeta’. En un plat ple d’oli, suren els petits blens propiciatoris. Fan una llum groga, tremolosa. Puden una mica. I cal resar el rosari sencer: les tres parts, les quinze denes. Més un rastre interminable de parenostres en sufragi de parents, amics i coneguts...”

Joan Fuster

“En casa hemos encedido ‘minetes’: tantas como difuntos tenemos –recordados– en la familia. La palabra ‘mineta’ debe ser una corrupción de ‘animeta’ (almita). En un plato con aceite, flotan las pequeñas mechas propiciatorias. Dan una luz amarilla, temblorosa. Hieden un poco. Y hay que rezar el rosario entero, las tres partes, los quince misterios. Más una ristra interminable de padrenuestros en sufragio de parientes, amigos y conocidos...”

1

Paraven l’enfilat, aquells matins
de tant de fred. Passablement sinistres,
menjaven, esperaven en silenci,
rotaven i bevien el vi negre,

una peluda tribu de la Bíblia,
que es torcaven la boca amb tot el braç.
Astutament i coratjosament
tiraven de la corda. Tu recordes

el piulador terror unànim dels
ocells, empresonats a l’enfilat,
un col·lectiu, inerme espant atàvic,

mentre els mataven, amb dos dits al coll,
o els desfeien el cap, d’un bac en terra,
com, en matins de festa, els trons de bac.


1

Preparaban la red, aquellas mañanas
de tanto frío. Pasablemente siniestros,
comían, esperaban en silencio,
eructaban y bebían el vino tinto,

una peluda tribu de la Biblia,
que se limpiaban la boca con el brazo.
astuta y corajudamente
tiraban de la cuerda. Tu recuerdas

el unànime y aterrado gorgejo de los
pájaros, atrapados en la red,
un colectivo, inerme espanto atávico,

mientras los mataban, con dos dedos al cuello,
o les rompían la cabeza, de un golpe contra el suelo,
como, en las mañanas de fiesta, los cohetes de trueno.