1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dijous, 31 de juliol del 2008

La meva concepció del món. Bertrand Russell (XI)

En aquesta entrega, Bertrand Russell ens dona la seua visió del fanatisme i la tolerància.

Com sempre, no hem d'oblidar l'època en que aquestes entrevistes es van produir, en plena guerra freda. Per tant amb un estrés polític i social que només podia afavorir el fanatisme.

XI - Fanatisme i tolerància


Woodrow Wyatt. - Quina és la vostra definició del fanatisme?

Lord Russell. - Em sento inclinat a assegurar que qualsevol home és un fanàtic si jutja que alguna causa, alguna qüestió, és tan aclaparadorament important que pesa més que qualsevol altra cosa. Us en posaré un exemple: Jo suposo que les persones decents desaproven la crueltat envers els gossos, però si vós pensàveu que la crueltat envers aquestes bèsties era tan atroç que cap altra brutalitat no s'hi podia comparar, llavors seríeu un fanàtic.

W. - ¿Us sembla que ha passat sovint, en la història humana, el fet que grups importants permetessin que s'apoderés d'ells el fanatisme?

R. - Sí; aquest és un fenomen que s'ha produït gairebé a tot arreu del món, en quasi tots els períodes de la història: és una de les malalties de l'esperit a les quals estan exposades les comunitats.

W. - Quines diríeu que han estat les pitjors èpoques?

R. - Jo diria que hi ha hagut diferents ocasions que podríem esmentar. Considerem l'antisemitisme. Aquest és un dels exemples més terribles de fanatisme, puix que la pitjor de les seves manifestacions, encara molt recent, és tan esfereïdora que amb prou feines podem suportar de pensar-hi. Bé, encara que no és correcte dir-ho (és a dir, que no es considera correcte), l'antisemitisme vingué amb el cristianisme. Abans d'aquest, era molt més suau; gairebé insignificant; però, així que l'Imperi Romà es cristianitzà oficialment, començà a ésser antisemita.

W. - Per què?

R. - Perquè digueren que els jueus havien matat Crist i aquesta fou la justificació per a odiar-los. No tinc el més petit dubte que els motius foren, realment, econòmics, però la justificació fou aquesta.

W. - Quina us sembla que és la raó que la gent caigui víctima del fanatisme en tan gran nombre?

R. - En part, és degut al fet que els proporciona una agradable sensació de cooperació. Un grup de fanàtics experimenta el confortant sentiment que són amics els uns dels altres. Senten que els uneix la unanimitat de criteri sobre una mateixa cosa. Podeu observar el mateix en qualsevol partit polític: en tots hi ha sempre un grup de fanàtics i, quan el fanatisme d'aquests es combina amb una certa inclinació a odiar qualsevol altre grup, llavors teniu el fanatisme desenvolupat al màxim.

W. - Però, potser aquest fanatisme hagi proporcionat en alguna ocasió un motiu per a fer bones accions.

R. - El fanatisme proporciona motius per a passar a l'acció, és cert; però no recordo cap exemple, en tota la història de l'home, en què hagi estat la causa d'una bona acció. L'acció resultant ha estat sempre dolenta, per tal com és parcial en la seva manera de veure les coses, i perquè, gairebé inevitablement, implica alguna mena d'odi. Hom odia la gent que no participa del propi fanatisme. És, com dic, gairebé inevitable.

W. - Llavors, si el substitueixen consideracions econòmiques, diguem, com les Croades, ¿desapareix potser sense fer cap mal?

R. - No ho sé. No em puc recordar que les Croades fessin cap bé. Les Croades foren el resultat de dos corrents diferents: un corrent fanàtic i un corrent econòmic. Aquest últim era, veritablement, molt fort, però no hauria aconseguit res si no l'hagués ajudat el fanatisme. Parlant d'una manera general, el fanatisme proporcionà les tropes, i els motius econòmics, els generals.

W. - Quin paper diríeu que ha representat la bruixeria en la història del fanatisme?

R. - La bruixeria ha representat un paper veritablement tràgic, terrible, especialment des dels voltants del 1450 fins a un xic més enllà del 1600. Un eminent eclesiàstic escriví una obra titulada El martell dels malfactors femenins, llibre que inspirà la més insensata i vesànica profusió de caça de bruixes de qualsevol temps. És molt probable que la mateixa Joana d'Arc cregués que era una bruixa. Evidentment, la gent condemnava com a bruixes totes aquelles dones que es creien que ho eren, i hi hagué un enorme desplegament de crueltat. Després d'haver llegit les seves obres, diríeu que Sir Thomas Browne devia ésser una persona molt humana i molt culta; tot amb tot, prengué part en molts judicis de bruixes, al costat de l'acusació, i deia que despreocupar-se de l'existència de les bruixes era una forma d'ateisme, puix que la Bíblia diu: “No toleraràs que visqui una sola bruixa.” Per tant, si hom creia que hi havia bruixes, però que no era correcte cremar-les, no feia cas del que deia la Bíblia, la qual cosa el convertia automàticament en un ateu.

W. - Què ho fa que tantes persones, en aparença entenimentades, siguin tan fanàtiques?

R. - Això del seny és un terme molt relatiu. Hi ha poques, poquíssimes persones que siguin totalment sensates. Gairebé tothom té una vena de boig en algun racó de la seva personalitat. Recordo que una vegada anava en automòbil per Califòrnia, un dia que plovia molt, i vam recollir un transeünt que anava xop fins al moll del ossos. L'home inicià una conversa, protestant contra tota mena de prejudici racial, que era, segons ell deia, una veritable maledicció, Li vaig assegurar que estava completament d'acord amb ell. Aleshores algú esmentà les Filipines i el nostre passatger ens sorprengué dient que els filipins eren una gent fastigosa, indigna. Ho veieu?: Aquell home demostrà que tenia una espurna de bogeria dins el seu cervell.

W. - Per què atribuïu tanta importància al tema del fanatisme?

R. - Perquè una gran part dels mals que pateix el món són deguts a la intransigència, a l'obcecació.

W. - Però, en aquell temps, l'Església Catòlica Romana, per exemple, creia, presumiblement, que era més important que tinguéssiu fe en determinats dogmes, que no pas que continuéssiu viu si no ho fèieu així. ¿No hi ha cap diferència entre aquest fet i el que pensem avui?

R. - La diferència és només d'abast: l'Església Catòlica Romana no s'havia estès arreu del món i hi havia molta gent la qual no podia atraure; però la bomba H ens podria arreplegar tots.

W. - Podríeu ampliar un xic aquesta explicació?

R. - Naturalment. El tema mereix ésser explicat amb tots els ets i uts. Crec que la tensió entre l'Est i l'Oest que ens amenaça de manera tan terrible és deguda, principalment, al fanatisme amb què hom creu en el comunisme, o bé en l'anticomunisme, segons els casos. Ambdós bàndols creuen amb massa exaltació en la pròpia doctrina; hi creuen de la manera que he descrit com a fanatisme, és a dir, creuen que frustrar tot allò que consideren depravat en la facció contrària és més important i tot que l'existència mateixa de la raça humana. És aquest fanatisme el que ens amenaça; un fanatisme que existeix en amb dues faccions antagòniques.

W. - Quina és la vostra definició de tolerància?

R. - Varia segons la direcció del pensament d'un hom. Tolerància d'opinió si aquesta és, veritablement, oberta, franca, consisteix a no castigar cap mena d'opinió que no es resolgui en una acció criminal.

W. - Podeu posar-me cap exemple de períodes de la història que hagin estat tolerants?

R. - Sí. Començà en acabar-se la Guerra dels Trenta Anys. A Anglaterra ho féu un xic més tard puix que llavors ens trobàvem en plena Guerra Civil. El primer Estat realment tolerant fou Holanda. Els principals intel·lectuals del segle dissetè hagueren de refugiar-se tots, en un o altre moment de llurs vides, en aquell país i, si no hagués estat per Holanda, els haurien esborrats del mapa. Els anglesos no eren millor que els altres en aquella època; era portada a terme una investigació parlamentària que decidia que Hobbes era molt, molt depravat, i que decretava que cap de les seves obres no es publicaria a Anglaterra. I així s'esdevingué durant molt de temps.

W. - Considereu que l'antiga Atenes era un Estat tolerant?

R. - Si fa no fa. Sens dubte era més tolerant que no ho eren els estats moderns fins a arribar al segle divuit, però no era completament tolerant. Tothom sap que Sòcrates fou condemnat a mort, i a més d'ell altres persones. Anaxàgores hagué de fugir, i també Aristòtil, després de la mort d'Alexandre el Gran. No, no eren del tot tolerants; de cap manera.

W. - Aleshores, com hem de reconèixer aquests períodes? Què hem de fer per saber si ens ha tocat gaudir d'una època de tolerància?

R. - Els podeu reconèixer per les llibertats liberals: Llibertat de premsa, llibertat de pensament, llibertat de propaganda. Llibertat de llegir el que hom desitgi, de no creure en cap religió, o en aquella que més us plagui.

W. - Però aquesta llibertat existeix ja a l'Occident dels nostres dies! I encara dèieu, fa un instant, que en cap altre període no ha estat tan gran el fanatisme!

R. - Jo no crec que sigui cert que existeixi. Considereu, si no, el que van fer a Amèrica: anar a totes les biblioteques públiques i destruir qualsevol llibre que donés la més petita informació sobre Rússia. No crec que puguem qualificar aquest fet, exactament, de tolerant.

W. - Si un hom no és un xic entusiasta no hi ha manera d'aconseguir res, i, si exagera "el seu zel, corre el perill de caure en el fanatisme. Llavors, de quina manera podem assegurar-nos que fem les coses com cal i que no hem caigut en un estat d'hiperexaltació?

R. - Aquesta és una qüestió molt difícil d'elucidar, però el que podeu fer, diria jo, és el següent: Podeu convertir en un principi la decisió d'actuar únicament sobre allò que cregueu cert. Si existeix la possibilitat d'un desastre, en cas que estigueu equivocat, aleshores és millor de no passar a l'acció. Podríem aplicar aquest principi, per exemple, al fet de condemnar la gent a morir cremats. Crec que si la teologia acceptada com a certa a l'era de les persecucions, ho hagués estat fins més enllà de qualsevol dubte, el fet de cremar els heretges hauria estat una bona acció. Però si hi ha la més lleugera possibilitat que estigueu equivocat, llavors el que feu és una mala acció. Crec que és la mena de principi sobre el qual hom hauria de basar les pròpies accions.

W. - ¿Podríem aplicar aquest principi als partits polítics i als governs?

R. - Ben cert que sí. Qualsevol persona que pertanyi a un partit polític determinat pensa, automàticament, que els membres del partit contrari estan equivocats, però no n'hi ha cap que cregui que això els dóna dret a assassinar-los.

W. - Quins són els límits de la tolerància, i quan degenera aquesta en el desenfrenament i en el caos?

R. - Crec que la resposta ordinària i liberal és que hi hauria d'haver completa tolerància en la defensa d'opinions sobre quina hauria d'ésser la llei, però que no hi hauria d'haver una tolerància tan absoluta quan es tractés de defensar la realització d'actes que, fins que aquesta llei es canviés, continuarien essent criminals. Per posar un exemple: Vós podríeu, per exemple, declarar-vos en favor de tornar a introduir la pena capital en un país on havia estat abolida, però no gaudir de llibertat per a assassinar aquella persona que creieu que mereixeria la mort.

W. - Us sembla que el fanatisme escombra el món en onades successives? Que s'esdevé, simplement, que ens trobem en una d'aquestes onades i que l'ona morirà quan haurà arribat a la fi del seu curs?

R. - Bé, moren si la superfície és apropiada, quan el món està en condicions d'estabilitat. Mentre estigui en condicions molt inestables, us trobareu amb un terreny engreixat que nodrirà la saba del fanatisme; de manera que si voleu que aquest minvi haureu de procurar establir al món alguna mena d'estabilitat.

W. - ¿Creieu que hi ha cap probabilitat de reduir el fanatisme que hi ha al món?

R. - Crec que hi ha una possibilitat i que aquesta depèn de la política. Si disposéssim d'un sistema en el qual el perill d'una guerra mundial no fos molt gran, el nivell de tolerància i moderació creixeria ràpidament, tant a l'Est com a l'Oest. Però mentre existeixi la tensió actual, això serà molt difícil d'aconseguir.


* * * * * * * * * *

XI - Fanatismo y tolerancia


Woodrow Wyatt. - ¿Cuál es vuestra definición del fanatismo?

Lord Russell. - Me siento inclinado a asegurar que cualquier hombre es un fanático cuando juzga que alguna causa, alguna cuestión, es tan abrumadoramente importante que pesa más que cualquier otra cosa. Os pondré un ejemplo: Yo supongo que las personas decentes desaprueban la crueldad hacia los perros, pero si Usted piensa que la crueldad hacia estas bestias es tan atroz que no cabe otra brutalidad que se le pueda comparar, entonces seríais un fanático.

W. - ¿Os parece que ha ocurrido a menudo, en la historia humana, el hecho que grupos importantes permitieran que se apoderara de ellos el fanatismo?

R. - Sí; éste es un fenómeno que se ha producido casi en todas partes del mundo, en casi todos los periodos de la historia: es una de las enfermedades del espíritu a las que están expuestas las comunidades.

W. - ¿Cuáles diríais que han sido las peores épocas?

R. - Yo diría que ha habido diferentes ocasiones que podríamos mencionar. Consideremos el antisemitismo. Éste es uno de los ejemplos más terribles de fanatismo, porque que la peor de sus manifestaciones, todavía muy reciente, es tan aterradora que a duras penas podemos soportar recordarla. Bien, aunque no sea correcto decirlo (es decir, que no se considera correcto), el antisemitismo vino de la mano del cristianismo. Antes de éste, era mucho más suave; casi insignificante; sin embargo, así que el Imperio Romano se cristianizó oficialmente, comenzó a ser antisemita.

W. - ¿Por qué?

R. - Porque dijeron que los judíos habían matado a Cristo y ésta fue la justificación para odiarlos. No tengo la más pequeña duda que los motivos serían, realmente, económicos, pero la justificación fue ésta.

W. - ¿Cuál os parece que es la razón que la gente caiga víctima del fanatismo en tan gran número?

R. - En parte, es debido al hecho de que les proporciona una agradable sensación de cooperación. Un grupo de fanáticos experimenta el confortante sentimiento de que son amigos los unos de los otros. Sienten que les une la unanimidad de criterio sobre una misma cosa. Podéis observar lo mismo en cualquier partido político: en todos hay siempre un grupo de fanáticos y, cuando el fanatismo de éstos se combina con una cierta inclinación a odiar a cualquier otro grupo, entonces tenéis el fanatismo desarrollado al máximo.

W. - Sin embargo, quizás este fanatismo haya proporcionado en alguna ocasión un motivo para hacer buenas acciones.

R. - El fanatismo proporciona motivos para pasar a la acción, es cierto; pero no recuerdo ningún ejemplo, en toda la historia del hombre, en que haya sido la causa de una buena acción. La acción resultante ha sido siempre mala, puesto que es parcial en su manera de ver las cosas, y porque, casi inevitablemente, implica algún tipo de odio. Se odia a la gente que no participa del propio fanatismo. Es, como digo, casi inevitable.

W. - Entonces, si lo sustituyen consideraciones económicas, digamos, como las Cruzadas, ¿desaparece quizá sin hacer ningún daño?

R. - No lo sé. No puedo recordar que las Cruzadas hicieran ningún bien. Las Cruzadas fueron el resultado de dos corrientes diferentes: una corriente fanática y una corriente económica. Esta última era, verdaderamente, muy fuerte, pero no habría conseguido nada si no la hubiera ayudado el fanatismo. Hablando de una manera general, el fanatismo proporcionó las tropas, y los motivos económicos, los generales.

W. - ¿Qué papel diríais que ha representado la brujería en la historia del fanatismo?

R. - La brujería ha representado un papel verdaderamente trágico, terrible, especialmente desde los alrededores de 1450 hasta un pocó más allá de 1600. Un eminente eclesiástico escribió una obra titulada El martillo de los malhechores femeninos, libro que inspiró la más insensata y vesánica profusión de caza de brujas de cualquier tiempo. Es muy probable que la misma Juana de Arco creyera que era una bruja. Evidentemente, la gente condenaba como brujas a todas aquellas mujeres que creían que lo eran, y hubo un enorme despliegue de crueldad. Después de haber leído sus obras, diríais que Sir Thomas Browne debió ser una persona muy humana y muy culta; con todo, tomó parte en muchos juicios de brujas, al lado de la acusación, y decía que despreocuparse de la existencia de las brujas era una forma de ateísmo, ya que la Biblia dice: "No tolerarás que viva una sola bruja." Por tanto, si uno creía que había brujas, pero que no era correcto quemarlas, desoía lo que decía la Biblia, lo que le convertía automáticamente en un ateo.

W. - ¿Qué hace que tantas personas, en apariencia sensatas, sean tan fanáticas?

R. - Eso del sentido común es un término muy relativo. Hay pocas, poquísimas personas que sean totalmente sensatas. Casi todo el mundo tiene una vena de loco en algún rincón de su personalidad. Recuerdo que una vez iba en automóvil por California, un día que llovía mucho, y recogimos a un transeúnte que iba empapado hasta los huesos. El hombre inició una conversación, protestando contra todo tipo de prejuicio racial, que era, según él decía, una verdadera maldición, Le aseguré que estaba completamente de acuerdo con él. Entonces alguien mencionó las Filipinas y nuestro pasajero nos sorprendió diciendo que los filipinos eran una gente asquerosa, indigna. ¿Lo veis?: Aquel hombre demostró que tenía una chispa de locura dentro de su cerebro.

W. - ¿Por qué atribuís tanta importancia al tema del fanatismo?

R. - Porque una gran parte de los daños que sufre el mundo son debidos a la intransigencia, a la obcecación.

W. - Pero, en otros tiempos, la Iglesia Católica Romana, por ejemplo, creía, presumiblemente, que era más importante que tuvierais fe en determinados dogmas, que no que continuarais vivo si no era así. ¿No hay ninguna diferencia entre este hecho y lo que pensamos hoy?

R. - La diferencia es sólo de alcance: la Iglesia Católica Romana no se había extendido por todo el mundo y había mucha gente a la cual no podía atraer; pero la bomba H nos podría afectar a todos.

W. - ¿Podríais ampliar un poco esta explicación?

R. - Naturalmente. El tema merece ser explicado con todas las letras. Creo que la tensión entre el Este y el Oeste que nos amenaza de un modo tan terrible es debida, principalmente, al fanatismo con que uno cree en el comunismo, o bien en el anticomunismo, según los casos. Ambos bandos creen con demasiada exaltación en la propia doctrina; creen del modo que he descrito como fanatismo, es decir, creen que frustrar todo lo que consideran depravado en la facción contraria es incluso más importante que la existencia misma de la raza humana. Es este fanatismo el que nos amenaza; un fanatismo que existe en dos facciones antagónicas.

W. - ¿Cuál es vuestra definición de tolerancia?

R. - Varía según la dirección del pensamiento de cada uno. Tolerancia de opinión si ésta es, verdaderamente, abierta, franca, consiste en no castigar ningún tipo de opinión que no se resuelva en una acción criminal.

W. - ¿Podriais poner algún ejemplo de periodos de la historia que hayan sido tolerantes?

R. - Sí. Empezó al acabarse la Guerra de los Treinta Años. En Inglaterra lo hizo un poco más tarde ya que entonces nos encontrábamos en plena Guerra Civil. El primer Estado realmente tolerante fue Holanda. Los principales intelectuales del siglo decimoséptimo hubieron de refugiar-se todos, en uno u otro momento de sus vidas, en aquel país y, si no hubiera sido por Holanda, los habrían borrado del mapa. Los ingleses no eran mejor que los otros en aquella época; En aquel momento se llevaba a cabo una investigación parlamentaria que decidió que Hobbes era muy, muy depravado, y que decretaba que ninguna de sus obras se publicaría en Inglaterra. Y así ocurrió durante mucho tiempo.

W. - ¿Consideráis que el antiguo Atenas era un Estado tolerante?

R. – Más o menos. Sin duda era más tolerante que no lo fueron los estados modernos hasta llegar al siglo dieciocho, pero no era completamente tolerante. Todo el mundo sabe que Sócrates fue condenado a muerte, y además de él otras personas. Anaxágoras tuvo que huir, y también Aristóteles, después de la muerte de Alejandro el Grande. No, no eran completamente tolerantes; de ningún modo.

W. - ¿Entonces cómo tenemos que reconocer estos períodos? ¿Qué tenemos que hacer para saber si nos ha tocado disfrutar de una época de tolerancia?

R. - Los podéis reconocer por las libertades liberales: Libertad de prensa, libertad de pensamiento, libertad de propaganda. Libertad de leer lo que se desee, de no creer en ninguna religión, o en aquélla que más os complazca.

W. - ¡Pero esta libertad existe ya en el Occidente de nuestros días! ¡Y sin embargo decíais, hace un instante, que en ningún otro periodo ha sido tan grande el fanatismo!

R. - Yo no creo que sea cierto que exista. Considerad, si no, lo que hicieron en América: ir a todas las bibliotecas públicas y destruir cualquier libro que diera la más pequeña información sobre Rusia. No creo que podamos calificar este hecho, exactamente, de tolerante.

W. - Si uno no es un poco entusiasta no hay modo de conseguir nada, y, si exagera su celo, corre el peligro de caer en el fanatismo. ¿Entonces, de qué manera podríamos asegurarnos que hacemos las cosas como es debido y que no nos hemos caído en un estado de hiperexaltación?

R. - Ésta es una cuestión muy difícil de elucidar, pero lo que podéis hacer, diría yo, es lo siguiente: Podéis adoptar el principio, la decisión de actuar únicamente sobre aquello que creáis cierto. Si existe la posibilidad de un desastre, en caso de que estéis equivocado, entonces es mejor no pasar a la acción. Podríamos aplicar este principio, por ejemplo, al hecho de condenar a la gente a morir quemados. Creo que si la teología aceptada como e cierta en la era de las persecuciones, lo hubiera sido hasta más allá de cualquier duda, el hecho de quemar a los herejes habría sido una buena acción. Pero si existe la más ligera posibilidad de que estéis equivocado, entonces lo que hacéis es una mala acción. Creo que es el tipo de principio sobre el cual se tendrían que basar las propias acciones.

W. - ¿Podríamos aplicar este principio a los partidos políticos y a los gobiernos?

R. - Seguro que sí. Cualquier persona que pertenezca a un partido político determinado piensa, automáticamente, que los miembros del partido contrario están equivocados, pero no hay ninguno que crea que eso les da derecho a asesinarlos.

W. - ¿Cuáles son los límites de la tolerancia, y cuando degenera ésta en el desenfreno y en el caos?

R. - Creo que la respuesta ordinaria y liberal es que tendría que haber completa tolerancia en la defensa de opiniones sobre cuál tendría que ser la ley, pero que no tendría que haber una tolerancia tan absoluta cuando se tratara de defender la realización de actos que, hasta que esta ley fuera cambiada, continuaran siendo criminales. Por poner un ejemplo: Usted podría declararse, por ejemplo, en favor de volver a introducir la pena capital en un país donde había sido abolida, pero no disfrutar de libertad para asesinar toda persona que creáis que merece la muerte.

W. - ¿Os parece que el fanatismo barre el mundo en oleadas sucesivas? ¿Ocurre, simplemente, que nos encontramos en una de estas oleadas y que la ola morirá cuando haya llegado al fin de su curso?

R. - Bien, mueren si la superficie es apropiada, cuándo el mundo está en condiciones de estabilidad. Mientras esté en condiciones muy inestables, os encontraréis con un terreno abonado que alimentará la savia del fanatismo; de manera que si queréis que éste disminuya tendréis que procurar establecer en el mundo algún tipo de estabilidad.

W. - ¿Creéis que no hay ninguna probabilidad de reducir el fanatismo que hay en el mundo?

R. - Creo que hay una posibilidad y que ésta depende de la política. Si dispusiéramos de un sistema en el cual el peligro de una guerra mundial no fuera muy grande, el nivel de tolerancia y moderación crecería rápidamente, tanto en el Este como en el Oeste. Pero mientras exista la tensión actual, eso será muy difícil de conseguir.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXIV)

Com ens treballa la memòria, com a partir d'una conversa casual, el poeta evoca records aparentment sense cap relació. Tendre.

74

Doctes, raonen i no res acorden,
al teu costat, sobre si és romana
o si és àrab la torre de Paterna,
sobre la seua reconstrucció,

i tu mai no sabràs si era romana
o si seria àrab Lola Pérez,
i vanament –farà vint anys d’açò–
intentes lentament reconstruir

tots els seus béns, un esplendor llunyà,
un cos d’argila socarrada que
se’t trencaria, en un abraç d’aquells,

com una amable i graciosa àmfora,
posem per cas, si et poses delicat,
i agrupes testos com si fossen síl·labes.

74

Doctos, charlan y no acuerdan nada,
a tu lado, sobre si es romana
o si es árabe la torre de Paterna,
sobre su reconstrución,

y tu nunca sabràs si era romana
o acaso árabe Lola Pérez,
y vanamente –hará ya veinte años de ésto–
intentas lentamente reconstruir

todos sus bienes, un resplandor lejano,
un cuerpo de arcilla requemada que
se te rompería, en un abrazo de aquellos,

como una amable y graciosa ánfora,
pongamos por caso, si te pones fino,
y agrupas tiestos como si fueran sílabas.

dimecres, 30 de juliol del 2008

Morts a la platja. Un article de Joan Francesc Mira

Després direm que no ho som, de racistes.

Com diu Vicent Andrés Estellés i canta Ovidi Montllor:

"Oh vella, oh trista Europa!"

Deixe l'article del Quico Mira i la meua traducció a continuació, per aquells que no s'atrevesquen amb l'original.

Morts a la platja

Joan Francesc Mira


Va passar fa pocs dies, en una platja molt prop de Nàpols. L'endemà, la premsa italiana en publicava detalls i fotografies, acompanyades d'expressions de repulsa i d'escàndol. A les fotos, hi havia banyistes que prenien el sol feliços i despreocupats, a molt pocs metres de dos cossos morts, dues pobres adolescents gitanes ofe­gades, dos cossos estirats damunt l'arena. Pareix que les xiquetes, de catorze i de setze anys, havien anat a la platja a demanar almoina i a vendre alguna coseta, no ens diuen quina, potser kleenexs, o no sabem què, això que tan sovint veiem i tan sovint girem el cap per no veure-ho. Les criatures van tindre la mala pensada d'entrar a la mar moguda, cosa una mica estranya, diu la premsa, tenint en compte que les gitanes joves solen ser extremament modestes, rarament descobriran el cos en públic, però tampoc no sabem si entraren a la mar vestides o amb banyador. Les ones eren fortes, hi havia corrents, i dues de les joves van poder ser rescatades pels serveis de salvament. Les altres dues van arribar mortes a la platja, els seus cossos van quedar sota una tovallola, esperant l'arribada de la policia. Sembla, en tot cas, que per a la gent que es banyava i prenia el sol "l'in­cident va ser només una simple interrupció en una dia de platja." Les fotografies mostren banyistes en biquini o amb calçons asseguts o estirats indolentment al costat mateix de les noies ofegades, els peus de les quals sobresurten de les tovalloles que cobreixen els cossos. Altres fotos mostren com els policies agafen els cadàvers, els dipositen a les caixes i se'ls emporten, sense que els presents es molesten ni tan sols a alçar-se de l'arena o de les cadires: "Quan els cossos sense vida de les noies eren encara a la sorra, la gent continuava prenent el sol o menjant a pocs metres a penes," diu La Repubblica. I segons el Corriere el grupet de curiosos que es va formar al voltant dels cadàvers es va dissoldre de seguida, i "pocs van abandonar la platja o van deixar de prendre el sol." Bé, això és la vella Europa, l'Euro­pa llatina de cultura tan anti­ga, tan coneguda per la seua compassió, bon veïnatge, solidaritat i amor al proïsme, no com els nord-americans, que, ja se sap, deixen morir la gent sense immutar-se, i sovint és del tot cert, tal com s'ha vist fa poc en un hospital, on una dona va caure morta i ningú no en va fer cas durant una hora llarga.

Aquestes coses, suposem, passen als carrers de Nova York, on si caus ningú no t'ajuda a alçar-te, no passen a la vora de Nàpols, una ciutat tan humana (massa humana i tot), una antiga ciutat de l'Europa mediterrània, encara no dominada per l'acceleració implacable, per la deshumanització capita­lista i per tots aquests mals de què tant ens agrada acusar els altres. A Nova York, aquesta indiferència davant dels cossos morts seria "natural", preferim pensar, mentre que a Nàpols o a València no. Pensem, també, que a l'altra banda de l'Atlàntic són racistes, i que els morts, si són negres, no mereixen cap atenció dels blancs. Nosaltres, com sap tothom, de racistes no en som gens, i el fet que les xiquetes ofegades foren gitanes no té cap importància: a Nàpols, a l'Europa catòlica (o a l'Europa protestant, o a l'ortodoxa), els gitanos són ciutadans respectats, no els mirem amb mals ulls, i si dos gitanetes s'ofeguen a la platja despertaran tanta simpatia i tant de dolor i de dol com si foren veïnes de carrer o de casa. Però també pot passar que, tal com afirma un grup italià de defensa dels drets civils, "ningú no semble mínimament afectat per la vista dels cossos morts de les nenes a la platja: que continuen banyant-se, prenent el sol, bevent refrescos i xarrant." Potser s'ha trencat alguna cosa, i encara no sabem quina.

El Temps 1259


* * * * * * * * *

Muertos en la playa


Pasó hace pocos días, en una playa muy cerca de Nápoles. Al día siguiente, la prensa italiana publicaba detalles y fotografías, acompañadas de expresiones de repulsa y de escándalo. En las fotos, había bañistas que tomaban el sol felices y despreocupados, a muy pocos metros de dos cuerpos muertos, dos pobres adolescentes gitanas ahogadas, dos cuerpos tirados sobre la arena. Parece que las chicas, de catorce y de dieciséis años, habían ido a la playa a pedir limosna y a vender alguna cosita, no nos dicen qué, quizás kleenexs, o no cualquier otra cosa, lo que tan a menudo vemos y tan a menudo volvemos la vista para no verlo. Las criaturas tuvieron la mala ocurrencia de entrar en el mar movido, algo muy extraño, dice la prensa, teniendo en cuenta que las gitanas jóvenes suelen ser modestas de forma extrema, raramente descubrirán el cuerpo en público, pero tampoco sabemos si entraron en el mar vestidas o con bañador. Las olas eran fuertes, había corrientes, y dos de las jóvenes pudieron ser rescatadas por los servicios de salvamento. Las otras dos llegaron muertas a la playa, sus cuerpos quedaron bajo una toalla, esperando la llegada de la policía. Parece, en todo caso, que para la gente que se bañaba y tomaba el sol "el incidente fue sólo una simple interrupción en una día de playa." Las fotografías muestran bañistas en biquini o con pantalones sentados o estirados indolentemente al lado mismo de las chicas ahogadas, cuyos pies sobresalen de las toallas que cubren sus cuerpos. Otras fotos muestran cómo los policías recogen los cadáveres, los depositan en las cajas y se los llevan, sin que los presentes se molesten ni siquiera en levantarse de la arena o de las sillas: "Mientras los cuerpos sin vida de las chicas estaban todavía en la arena, la gente continuaba tomando el sol o comiendo a pocos metros apenas", dice La Repubblica. Y según el Corriere el grupito de curiosos que se formó en torno a los cadáveres se disolvió enseguida, y "muy pocos abandonaron la playa o dejaron de tomar el sol." Bien, eso es la vieja Europa, la Europa latina de cultura tan antigua, tan conocida por su compasión, buena vecindad, solidaridad y amor al prójimo, no como los norteamericanos, que, ya se sabe, dejan morir a la gente sin inmutarse, y a menudo es así, tal como se ha visto hace poco en un hospital, donde una mujer cayó muerta y nadie hizo caso durante una hora larga.

Estas cosas, suponemos, pasan en las calles de Nueva York, donde si te caes nadie te ayuda a levantarte, no pasan cerca de Nápoles, una ciudad tan humana (demasiada humana incluso), una antigua ciudad de la Europa mediterránea, todavía no dominada por la aceleración implacable, por la deshumanización capitalista y por todos estos males de que tanto nos gusta acusar los otros. En Nueva York, esta indiferencia ante los cuerpos muertos sería "natural", preferimos pensar, mientras que en Nápoles o en València no. Pensamos, también, que en la otra orilla del Atlántico son racistas, y que los muertos, si son negros, no merecen ninguna atención de los blancos. Nosotros, como todo el mundo sabe, de racistas no tenemos nada, y el hecho de que las chicas ahogadas fueran gitanas no tiene la más mínima importancia: en Nápoles, en la Europa católica (o en la Europa protestante, o en la ortodoxa), los gitanos son ciudadanos respetados, no los miramos con malos ojos, y si dos gitanitas se ahogan en la playa despertarán tanta simpatía y tanto dolor y duelo como si fueron vecinas de calle o de casa. Pero también puede pasar que, tal como afirma un grupo italiano de defensa de los derechos civiles, "nadie parezca mínimamente afectado por el espectáculo de los cuerpos muertos de las niñas en la playa: que continúen bañándose, tomando el sol, bebiendo refrescos y charlando." Quizás se ha roto alguna cosa, y todavía no sabemos cuál.

El Temps 1259

Educació (en anglès) per a la Ciutadania. Una sentència.

El Tribunal Superior de Justicia del País Valencià (o de la CV, no voldria ofendre ningú, i menys tractant-se de la justícia) ha decidit suspendre cautelarment, encara que només en forma parcial, l'ordre del govern valencià sobre la regulació de l'ensenyament de la EPC o Educació Per a la Ciutadania.

Resumint:

Queda suspesa l'opció B (substituir l'assistència per un treball trimestral en anglès sobre un tema a elecció del discent). El motiu sembla absolutament lògic: l'alumne no cursaria tot el temari de l'assignatura, sinó només una part, cosa que, en bona lògica, impediria que pogués ser aprovat en una evaluació externa, per manca evident dels coneixements obligatoris en una assignatura curricular.

Per una altra banda, suspèn un paràgraf on el Govern de la Generalitat de Baix condicionava l'aprovació de la assignatura als coneixements d'anglès, ja que això suposaria una doble evaluació.

Aquesta sentència, no parla sobre la competència del Govern valencià en decidir que l'assignatura siga impartida en anglès, ja que no hi ha cap llei que ho impedesca. El problema, en tot cas, vindria de la manca de suficient professorat capacitat per donar-la en anglès, però tot és qüestió de fer un curset de reciclatge per a professors d'anglès a l'atur.

Al meu parer, em fa la impressió que els examens, tant orals com escrits, no podran ser realitzats obligatòriament, tal com sembla que pretenien els nostres benvolguts governants, en anglès, ja que qualsevol alumne té el dret de demanar, per manca de coneixements suficients, fer-los en l'idioma oficial que millor li convinga (català o castellà)

Que hagen triat una assignatura nova, per incrementar el nivell d'anglès dels alumnes de les Pprovíncies oficialment anticatalanistes de l'antiga Corona d'Aragó, amb un idioma co-oficial que segons l'AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua, organisme oficial de la Generalitat de Baix, no gaire ben vist pels creadors) queda definit com:

"El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents Estatut d'Autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia." (esplendorosa definició per evitar dir-li pel seu nom: català)

no em sembla ni bé ni mal. Sempre he pensat que la forma de dependre qualsevol idioma és la immersió, i que algunes assignatures curriculars caldria impartir-les en l'idioma que es pretèn ensenyar.

Clar que, como que sóc molt mal pensat, crec que el motiu d'aquesta ordre no era precisament l'interès en què els alumnes acabaren el curs dominant l'anglès, sinó

1.-substituir l'objecció de consciència a una assignatura curricular (sempre problemàtica jurídicament) per uns treballs en anglès sobre qualsevol-cosa-ficció o temes similars.

2.-que aquells que, malgrat tot, decidiren assistir a classe, tingueren certes dificultats afegides en saber de què collons els estava parlant el profe.

I, com sempre, (no oblidem que no estem parlant d'ensenyança, ni de justícia, sinó de política), si analitzem les declaracions publicades, tots han guanyat.

Quins collons!

La meva concepció del món. Bertrand Russell (X)

En aquesta desena entrega de la sèrie, periodista i filòsof parlen del paper de l'individu a la societat.

Recordem que Bertrand Russell és un filòsof pragmàtic, de tendència política social-demòcrata, encara que s'autodefineix sempre com a liberal.

Així, parlarà d'un dels seus temes preferits, el dificil equilibri entre les llibertats individuals i les obligacions socials.

I d'un altre: com els avanços constants de la tecnologia, van dificultant paulatinament la investigació individual sense mecenatge, ço que deixa els científics en mans de governs i empreses.

X - El paper de l’individu


Woodrow Wyatt. - Què voleu significar quan parleu del paper de l'individu?

Lord Russell. - Penso, principalment, en les activitats que un individu pot portar a terme en tant que individu i no com a membre d'una organització. Hi ha una infinitat d'activitats, totes molt importants i molt útils, que, fins ara, han desenvolupat alguns individus sense l'ajuda de cap organització, i que comencen a dependre, cada vegada més, d'alguna d'aquestes organitzacions. Els grans homes de ciència del passat, homes con Galilei, Copèrnic, Newton o Darwin, no depenien pas d'uns aparells molt complicats i molt cars. Feien llur feina en qualitat d'individus i van demostrar que sabien fer-la. Però, considerem ara la manera de treballar d'un astrònom modern. No fa gaire vaig conèixer, quan era a Califòrnia, un astrònom eminentíssim, i vaig descobrir que la seva feina depèn totalment d'uns telescopis de considerable abast que un senyor molt ric havia donat a cert observatori. I m'explicava, mentre sopàvem, que si podia portar a terme la seva feina era, únicament, perquè estava en bones relacions amb alguns homes molt rics.

W. - Quina solució proposeu?

R. - Bé, no crec que hi hagi cap solució aplicable a aquest problema, si doncs no és un interès general pel desenvolupament del coneixement. Sé que és una esperança molt poc concreta, però no veig quina altra cosa podríem fer.

W. - Què han de fer aquelles persones que desitgin que se'ls concedeixi el dret de fer servir aquest caríssim equipament?

R. - Sols podran aconseguir-ho per mitjà del vot de llurs col·legues. Afortunadament, en ciència és molt fàcil de comprovar la vàlua d'un home. Quan es tracta de l'art, ja són figues d'un altre paner: un poeta, un pintor o un arquitecte que complagui els seus contemporanis no és probable que sigui un innovador important i, no obstant això, els innovadors importants és molt probable que desagradin llurs contemporanis. Per tant, determinar la vàlua és, en art, una cosa extremament difícil.

W. - Però, ¿no podríem anar un xic més enllà en la llibertat científica i cultural, en aquells aspectes que siguin importants per a la comunitat?

R. - Vaig arribar a la conclusió, ja fa temps, que, parlant en un sentit ampli, podíem dividir els impulsos que originen les nostres accions, que regeixen la nostra conducta, en creadors i possessius. Qualifico un impuls de creador, quan el seu propòsit és de produir quelcom que, altrament, no existiria, i de la qual cosa no desposseïm ningú. L'anomeno possessiu quan consisteix a adquirir, per al propi benefici o gaudi, alguna cosa que ja existeix, com una barra de pa. Ambdós tenen la seva funció específica, i l'home ha d'ésser prou possessiu per a mantenir-se viu. Però quan ens referim a l'esfera de la llibertat, veiem com els impulsos veritablement importants són els creadors. Si escriviu un poema, no impediu amb aquest fet que els vostres consemblants n'escriguin d'altres; si pinteu un quadre, això no priva que altres en pintin també. Són activitats creadores que no es porten a terme a despeses de ningú, i crec que aquestes coses haurien de gaudir d'una absoluta llibertat.

W. - Creieu que la llibertat cultural i científica està minvant?

R. - Sí, crec que minva i que això és gairebé inevitable. Potser no tant en l'esfera artística, però sí en la científica, per la raó que he exposat abans. Els aparells que hom posa al servei de la ciència han esdevingut tan cars, que un hom ja no pot ésser un Galilei amb el seu propi telescopi. Ningú no pot construir per ell mateix un telescopi modern.

W. - Sí, però segurament gaudim en l'actualitat d'un avantatge que ens envejarien els científics d'èpoques passades: que podem realitzar descobriments científics sense córrer el perill que ens tallin el cap.

R. - No crec que això sigui cert del tot. No els decapitem sistemàticament, però si ens sembla que, políticament, fan mala olor, com pot molt bé succeir, els privem l'accés als indispensables laboratoris.

W. - Ha existit, realment, alguna vegada, la llibertat científica i cultural?

R. - No, em sembla que no; no crec que hagi existit mai. De fet, tots aquells qui han realitzat algun avenç, en qualsevol direcció, han despertat, gairebé invariablement, una immensa oposició pública.

W. - Me'n podeu posar cap exemple?

R. - Copèrnic, o bé Galilei. A tots dos, els van escalfar les orelles a causa de llurs descobriments. I a Darwin, no cal dir-ho, els seus contemporanis el consideraven inconcebiblement depravat. Gairebé tots els qui realitzen algun descobriment important, reben com a premi el menyspreu i les crítiques de llurs consemblants.

W.- ¿No és més pràctic que quan algú presenta el resultat del seu treball, que pot constituir, o no, un avenç important, topi amb una forta oposició? D'aquesta manera podem comprovar la validesa de les seves descobertes i ens estalviem d'haver d'arrossegar el llast de tota una sèrie de falses teories.

R. - Jo no crec que eviti les teories falses, puix que he sentit dir sempre, de molts governs d'arreu del món, que prefereixen i promouen aquesta mena de teories. Les teories vàlides topen gairebé sempre amb una violenta oposició. Tot i així, considero que puc trencar una llança en favor del vostre punt de vista, per tal com considero que, si no és molt severa, l'oposició pot constituir un estímul. Ara bé, si és massa severa, en lloc d'un estímul és un fre: si us tallen el cap, la vostra capacitat de reflexió disminueix immensament.

W. - Per què molts descobriments escandalitzen la gent?

R. - Perquè se sent insegura. Tal com s'esdevé amb els animals, als éssers humans, els cal viure en un ambient que ells considerin segur; un ambient en el qual no estiguin exposats a cap perill inesperat. Ara bé, quan un hom us diu que una cosa en la qual sempre havíeu cregut, no és certa, experimenteu una forta sotragada i penseu: “Oh! No sé on sóc. Quan em sembla que estic posant el peu a terra potser no ho estic fent.” I això us terroritza.

W. - Realment, això afecta les descobertes del reialme del pensament més que no pas la ciència pràctica. Vull dir que ningú no s'altera si un savi inventa una màquina capaç d'anar fins a la lluna.

R. - Això, no; però sí que s'intranquil·litzen (almenys alguns, encara que no tants com jo hauria esperat) quan aquest savi inventa una màquina que podria destruir la raça humana, i que també és part de la ciència.

W. _ Aquesta és tota una altra cosa, oi? Vull dir que molts descobriments recents, com, per exemple, la televisió, no han escandalitzat ningú.

R. - Bé, aquest és un invent nou, però les descobertes en què es basen els nous invents tenen uns efectes, en el reialme del pensament, en oposició als del reialme de la tècnica, que molta gent considera ultratjants.

W. - Vós concediu molta importància a la qüestió del paper de l'individu. Per què?

R. - Perquè tots els avenços importants de la història humana, des de temps immemorials, són deguts a individus la majoria dels quals hagueren d'enfrontar-se amb una virulenta oposició pública.

W. - ¿Considereu que la por a l'opinió pública ha impedit que molta gent realitzés coses útils i assenyades?

R. - Sí. Els efectes de l'opinió pública han estat molt profunds, especialment en èpoques d'excitació, quan les masses es trobaven en un estat d'histèria constant. Moltes persones són aterrides per la sola idea d'anar en contra d'una multitud histèrica, amb el resultat que són les coses dolentes les que triomfen, quan no hauria d'ésser així.

W. - Us sembla que això pot aplicar-se tant als artistes com als homes de ciència?

R. - Sí, crec que sí. Els científics gaudeixen de la prerrogativa de poder demostrar, de vegades, que tenen raó, però els artistes no poden fer-ho així i només poden esperar que els altres els l'atorguin. Per tant, l'artista ha de vèncer dificultats més grans que el científic. Però els homes de ciència del món actual poden trobar-se en una situació compromesa, per tal com poden fer alguna descoberta què el govern consideri inconvenient, i els resulti una font de disgustos en lloc d'ésser motiu de glòria.

W. - Considereu que un científic no podria sortir-se’n amb la seva, al món occidental?

R. - Podria, o no podria. Dependria, en part, de la seva eminència, en una altra part, de la importància de les proves que pogués presentar, i, finalment, dels inconvenients que el descobriment causés a l’administració.

W. - ¿I aquelles persones que tot i tenir dret al títol de pensadors, no poden classificar-se, a dreta llei, ni com a artistes ni com a científics que projectin coses pràctiques?

R. - Depèn. N'hi ha moltes que posen gran cura a no expressar públicament opinions que els puguin reportar la deshonra o la censura.

W. - I els qui resten fora d'aquestes categories? Us sembla que es deixen influenciar per l'opinió pública?

R. - Jutgeu-ho vós mateix. A Amèrica, després de la Primera Guerra Mundial, es produí un cas bastant notable: Dos homes, Sacco i Vanzetti, foren acusats d'assassinat. Les proves eren completament inadequades i, després d'haver estat condemnats, s'encarregà a un petit grup d'examinar l'evidència. El rector de la universitat de Harvard formava part d'aquest grup, i, tant ell com els altres, jutjaren que els reus eren culpables, i aquests foren executats. Considero que qualsevol persona que hagués examinat imparcialment l'evidència hauria decidit, finalment, que no era prou conclusiva com per a determinar una condemna.

W. - Voleu dir que àdhuc el rector de Harvard sabia que no eren culpables?

R. - Considero que ho sabia. No puc assegurar-ho d'una manera absoluta puix que m'era impossible de llegir el que passava per la seva ànima, però crec que devia haver-ho deduït.

W. - I la seva decisió fou deguda únicament al pes de l'opinió pública?

R. - Sí.

W. - Ens estem acostant molt al tòpic del sacrifici de la llibertat individual. Fins a quin punt creieu que ha de sacrificar l'individu la seva llibertat, per tal d'aconseguir un ordre i un equilibri en la vida social?

R. - Bé, jo crec que la preservació de l'ordre social és una cosa essencial. Caldria aconseguir, si fos possible, un món on ningú no robés, ni ens matéssim els uns als altres, i així successivament; la qual cosa aconseguim, en part, per mitjà de la policia. Crec que aquesta mena de limitacions de la llibertat són completament necessàries, especialment, en una comunitat molt populosa. Preneu, per exemple, el codi de la circulació: quan jo era jove no hi havia gaires automòbils al nostre entorn, i un hom podia conduir el seu d'ací d'allà amb la llibertat més completa, sense haver-se’n de preocupar de cap altre vehicle; ara hem d'obeir les disposicions d'un codi elaboradíssim i, si no ho fem, ens exposem a causar a altri i a nosaltres mateixos un munt de maldecaps. Aquest és el resultat del fet que, al món, hi estem actualment un xic més estrets, i crec que les llibertats nacionals, que en èpoques passades s'avaluaven immensament, s'han tornat més perilloses que no seria actualment lai circulació si no hi hagués un codi encarregat de regular-la.

W. - Creieu que cal posar a la nostra llibertat alguna nova limitació?

R. - Sí, certament. La limitació de les llibertats nacionals és imprescindible si volem solucionar algunes coses que s'han convertit en un absurd. Els arguments que empren els socialistes en favor de la nacionalització dels recursos nacionals, s'han transformat en arguments en favor de la internacionalització d'aquests recursos naturals. L'exemple més obvi del que dic és el petroli: resulta absurd que un territori extraordinàriament petit que, per atzar, guarda en el seu subsòl una gran quantitat de petroli, hagi d'ésser-ne l'únic posseïdor.

W. - Us sembla que les llibertats necessiten expandir-se?

R. - Considero que les llibertats han de créixer en l'esfera ,mental i disminuir en el que jo qualifico d'esfera possessiva.


* * * * * * * * * *


X - El papel del individuo



Woodrow Wyatt. - ¿Qué queréis decir cuando habláis del papel del individuo?

Lord Russell. - Pienso, principalmente, en las actividades que un individuo puede llevar a cabo en tanto que individuo y no como miembro de una organización. Hay una infinidad de actividades, todas muy importantes y muy útiles, que, hasta ahora, han desarrollado algunos individuos sin la ayuda de ninguna organización, y que empiezan a depender, cada vez más, de alguna de estas organizaciones. Los grandes hombres de ciencia del pasado, hombres cono Galilei, Copérnico, Newton o Darwin, no dependían en absoluto de unos aparatos muy complicados y muy caros. Hacían su trabajo en calidad de individuos y demostraron que sabían hacerla. Sin embargo, consideremos ahora la manera de trabajar de un astrónomo moderno. No hace mucho conocí, cuando estaba en California, un astrónomo eminentísimo, y descubrí que su trabajo dependía totalmente de unos telescopios de considerable alcance que un señor muy rico había regalado a cierto observatorio. Y me explicaba, mientras cenábamos, que si podía llevar a cabo su trabajo era, únicamente, porque estaba en buenas relaciones con algunos hombres muy ricos.

W. - ¿Qué solución proponéis?

R. - Bien, no creo que haya ninguna solución aplicable a este problema, si no es la de un interés general por el desarrollo del conocimiento. Sé que es una esperanza muy poco concreta, pero no veo qué otra cosa podríamos hacer.

W. - ¿Qué tienen que hacer aquellas personas que deseen que se les conceda el derecho de utilizar este carísimo equipamiento?

R. - Solo podrán conseguirlo por medio del voto de sus colegas. Afortunadamente, en ciencia es muy fácil de comprobar la valía de un hombre. Cuando se trata del arte, ya es harina de otro costal: un poeta, un pintor o un arquitecto que complazca sus contemporáneos no es probable que sea un innovador importante y, no obstante, los innovadores importantes es muy probable que desagraden sus contemporáneos. Por lo tanto, determinar la valía es, en arte, una cosa extremadamente difícil.

W. - Sin embargo, ¿no podríamos ir un poco más allá en la libertad científica y cultural, en aquellos aspectos que sean importantes para la comunidad?

R. - Llegué a la conclusión, ya hace tiempo, de que, hablando en un sentido amplio, podíamos dividir los impulsos que originan nuestras acciones, que rigen nuestra conducta, en creadores y posesivos. Califico un impulso de creador, cuando su propósito es producir algo que, de lo contrario, no existiría, y de lo cual no desposeemos nadie. Lo llamo posesivo cuando consiste en adquirir, para el propio beneficio o disfrute, alguna cosa que ya existe, como una barra de pan. Ambos tienen su función específica, y el hombre tiene que ser suficientemente posesivo para mantenerse vivo. Pero cuando nos referimos a la esfera de la libertad, vemos cómo los impulsos verdaderamente importantes son los creadores. Si escribís un poema, no impedís con este hecho que vuestros semejantes escriban otros; si pintáis un cuadro, eso no priva que otros los pintent también. Son actividades creadoras que no se llevan a cabo a costa de nadie, y creo que estas cosas tendrían que disfrutar de una absoluta libertad.

W. - ¿Creéis que la libertad cultural y científica está disminuyendo?

R. - Sí, creo que disminuye y que eso es casi inevitable. Quizás no tanto en la esfera artística, pero sí en la científica, por la razón que he expuesto antes. Los aparatos que se ponen al servicio de la ciencia han llegado a ser tan caros, que uno ya no se puede ser un Galilei con su propio telescopio. Nadie puede construir para él mismo un telescopio moderno.

W. - Sí, pero seguramente disfrutamos en la actualidad de una ventaja que nos envidiarían los científicos de épocas pasadas: que podemos realizar descubrimientos científicos sin correr el peligro de que nos corten la cabeza.

R. - No creo que eso sea cierto del todo. No los decapitamos sistemáticamente, pero si nos parece que, políticamente, huele mal, cómo puede muy bien ocurrir, les privamos del acceso a los indispensables laboratorios.

W. - ¿Ha existido, realmente, alguna vez la libertad científica y cultural?

R. - No, me parece que no; no creo que haya existido nunca. De hecho, todos aquéllos que han realizado algún avance, en cualquier dirección, han despertado, casi invariablemente, una inmensa oposición pública.

W. - ¿No me podéis poner ningún ejemplo?

R. - Copérnico, o bien Galilei. A los dos, les tiraron de las orejas a causa de sus descubrimientos. Y a Darwin, no hay que decirlo, sus contemporáneos lo consideraban inconcebiblemente depravado. Casi todos los que realizan algún descubrimiento importante, reciben como premio el desprecio y las críticas de sus semejantes.

W.- ¿No es más práctico que cuando alguien presenta el resultado de su trabajo, que puede constituir, o, no un avance importante, tope con una fuerte oposición? De esta manera podemos comprobar la validez de sus descubrimientos y nos ahorramos tener que arrastrar el lastre de toda una serie de falsas teorías.

R. - Yo no creo que evite las teorías falsas, ya que he oído decir siempre, de muchos gobiernos de todo el mundo, que prefieren y promueven este tipo de teorías. Las teorías válidas topan casi siempre con una violenta oposición. Aun así, considero que puedo romper una lanza en favor de vuestro punto de vista, puesto que considero que, si no es muy severa, la oposición puede constituir un estímulo. Ahora bien, si es excesivamente severa, en lugar de un estímulo es un freno: si os cortan la cabeza, vuestra capacidad de reflexión disminuye radicalmente.

W. - ¿Por qué muchos descubrimientos escandalizan a la gente?

R. - Porque provocan inseguridad. Tal como se ocurre con los animales, los seres humanos necesitan vivir en un ambiente que ellos consideren seguro; un ambiente en el cual no estén expuestos a ningún peligro inesperado. Ahora bien, cuando uno os dice que una cosa en la que siempre habíais creído, no es cierta, experimentáis una fuerte sacudida y pensáis: "¡Oh! No sé dónde estoy. Cuando me parecía que estaba con los pies en el suelo quizás no sea así." Y eso aterroriza.

W. - Realmente, eso afecta a los descubrimientos en el ámbito del pensamiento más que a la ciencia práctica. Quiero decir que nadie se altera si un sabio inventa una máquina capaz de ir hasta la luna.

R. - Eso no; pero sí que se intranquilizan (al menos algunos, aunque no tantos como yo habría esperado) cuando este sabio inventa una máquina que podría destruir a la raza humana, y que también es parte de la ciencia.

W. - ¿Ésta es toda otra cosa, no? Quiero decir que muchos descubrimientos recientes, como, por ejemplo, la televisión, no han escandalizado a nadie.

R. - Bien, éste es un invento nuevo, pero los descubrimientos en que se basan los nuevos inventos tienen unos efectos, en el ámbito del pensamiento, en oposición a los del ámbito de la técnica, que mucha gente considera ultrajantes.

W. - Usted concede mucha importancia a la cuestión del papel del individuo. ¿Por qué?

R. - Porque todos los avances importantes de la historia humana, desde tiempos inmemoriales, son debidos a individuos la mayoría de los cuales tuvieron que enfrentarse con una virulenta oposición pública.

W. - ¿Consideráis que el miedo a la opinión pública ha impedido que mucha gente realizara cosas útiles y sensatas?

R. - Sí. Los efectos de la opinión pública han sido muy profundos, especialmente en épocas de excitación, cuando las masas se encontraban en un estado de histeria constante. Muchas personas se aterran con la sola idea de ir en contra de una multitud histérica, con el resultado de que son las cosas malas las que triunfan, cuando no debería ser así.

W. - Os parece que eso puede aplicarse tanto a los artistas como a los hombres de ciencia?

R. - Sí, creo que sí. Los científicos disfrutan de la prerrogativa de poder demostrar, a veces, que tienen razón, pero los artistas no pueden hacerlo así y solo pueden esperar que los otros se lo otorguen. Por lo tanto, el artista tiene que vencer dificultades mayores que el científico. Pero los hombres de ciencia del mundo actual pueden encontrarse en una situación comprometida, puesto que pueden hacer algún descubrimiento qué el gobierno considere inconveniente, y les reporte una fuente de disgustos en lugar de ser motivo de gloria.

W. - ¿Consideráis que un científico podría salirse con la suya, en el mundo occidental?

R. - Podría, o no podría. Dependería, en parte, de su eminencia, en otra parte, de la importancia de las pruebas que pudiera presentar, y, finalmente, de los inconvenientes que el descubrimiento causara a la administración.

W. - ¿Y aquellas personas que a pesar de tener derecho al título de pensadores, no pueden clasificarse, en la práctica, ni como artistas ni como científicos que proyecten cosas prácticas?

R. - Depende. Hay muchas que ponen gran cuidado a no expresar públicamente opiniones que les puedan reportar la deshonra o la censura.

W. - ¿Y los que se quedan fuera de estas categorías? ¿Os parece que se dejan influenciar por la opinión pública?

R. - Júzguelo Usted mismo. En América, después de la Primera Guerra Mundial, se produjo un caso bastante notable: Dos hombres, Sacco y Vanzetti, fueron acusados de asesinato. Las pruebas eran completamente inadecuadas y, después de haber sido condenado, se encargó a un pequeño grupo que examinara las pruebas. El rector de la universidad de Harvard formaba parto de este grupo, y, tanto él como los otros, juzgaron que los reos eran culpables, y éstos fueron ejecutados. Considero que cualquier persona que hubiera examinado imparcialmente las pruebas habría decidido, finalmente, que no eran suficientemente concluyentes como para determinar una condena.

W. - ¿Queréis decir que incluso el rector de Harvard sabía que no eran culpables?

R. - Creo que lo sabía. No puedo asegurarlo de un modo absoluto ya que me es imposible leer lo que pasaba por su alma, pero creo que debió haberlo deducido.

W. - ¿Y su decisión fue debida únicamente al peso de la opinión pública?

R. - Sí.

W. - Nos estamos acercando mucho al tópico del sacrificio de la libertad individual. ¿Hasta qué punto creéis que tiene que sacrificar el individuo su libertad, con el fin de conseguir un orden y un equilibrio en la vida social?

R. - Bien, yo creo que la preservación del orden social es una cosa esencial. Habría que conseguir, si fuera posible, un mundo donde nadie robara, ni nos matáramos los unos a los otros, y así sucesivamente; lo cual conseguimos, en parte, por medio de la policía. Creo que este tipo de limitaciones de la libertad son completamente necesarias, especialmente, en una comunidad muy populosa. Tomad, por ejemplo, el código de la circulación: cuando yo era joven no había muchos automóviles en nuestro entorno, y uno podía conducir el suyo de aquí de allí con la libertad más completa, sin tener que preocuparse de ningún otro vehículo; ahora tenemos que obedecer las disposiciones de un código elaboradísimo y, si no lo hacemos, nos exponemos a causar a otros y a nosotros mismos un montón de quebraderos de cabeza. Éste es el resultado del hecho de que, en el mundo, estamos actualmente uno poco más estrechos, y creo que las libertades nacionales, que en épocas pasadas se evaluaban inmensamente, se han vuelto más peligrosas de lo que sería actualmente la circulación si no hubiera un código encargado de regularla.

W. - ¿Creéis que hay que poner a nuestra libertad alguna nueva limitación?

R. - Sí, ciertamente. La limitación de las libertades nacionales es imprescindible si queremos solucionar algunas cosas que se han convertido en un absurdo. Los argumentos que utilizan los socialistas en favor de la nacionalización de los recursos nacionales, se han transformado en argumentos en favor de la internacionalización de estos recursos naturales. El ejemplo más obvio de lo que digo es el petróleo: resulta absurdo que un territorio extraordinariamente pequeño que, por azar, guarda en su subsuelo una gran cantidad de petróleo, tenga que ser el único poseedor.

W. - Os parece que las libertades necesitan expandirse?

R. - Considero que las libertades tienen que crecer en la esfera mental y disminuir en lo que yo califico la esfera posesiva.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (LXXIII)

I una altra història neorealista. Els errors cal solucionar-los quan més aviat millor. Que els creditors no perdonen pas. I els hereus tampoc, què carai!

73

Com que tenia que pagar la lletra,
i encara que, com diuen, no tenia
molt catòlic el cos, se n’anà al banc,
va traure les vint mil pessetes i

en arribar a casa es deixà caure
per descansar un poc, i es va morir,
tan llarg com era, i ja amb les mans creuades.
Ni necessari fou amortallar-lo

–car l’home sempre fou considerat–:
des del llit el passaren al caixó
sense posar-li ni llevar-li coma.

Passats el dol, els mocs i les tassetes,
als quinze dies el desenterraren
per tal de rescatar les vint mil cales.

73

Como tenía que pagar la letra,
y aunque, como dicen, no tenía
muy católico el cuerpo, fue al banco,
sacó las veinte mil pesetas y

al llegar a casa se dejó caer
para descansar un momento, y se murió,
tan largo como era, y ya con las manos cruzadas.
Ni necesario resultó amortajarlo

–porque el hombre siempre fue considerado–:
desde el lecho lo pasaron al cajón
sin poner ni quitarle ni una coma.

Pasado el luto, los mocos y las tacitas,
a los quince días lo desenterraron
para poder rescatar así las veinte mil pelas.

dimarts, 29 de juliol del 2008

El teorema del lloro. Capítol XIII

Fa pocs dies, vaig deixar al meu bloc

http://llibresllegits.blogspot.com


un comentari sobre el meu darrer llibre llegit (en aquest cas rellegit): "El teorema del lloro".

Encara que una mica llarg, postejo aquí un dels seus capítols, exactament el tretzè, amb la seua traducció (la meua, clar) al castellà, per què us feu una idea de com n'és d'interessant aquesta novel·la. Considereu aquest post com la meua contribució a les lectures d'estiu.

Ho dedique a tots els professors i mestres (que em fa la impressió que en són uns quants) d'aquesta comunitat del país a la que, externament, estic lligat amb vincles d'amistat, especialment a Lola i Odisea. Però també la dedique a tots els narradors de la comunitat del País, especialment l'amic Danny l'escocès, les narracions del qual tant de plaer em causen en llegir-les.

Quant al dramatis personae, us aconsello visiteu el meu bloc "llibres llegits" on trobareu una sinopsi de l'argument amb referència a tots els seus protagonistes.

* * * * * * * * * *


BAGDAD, MENTRESTANT...

-L'ÀLGEBRA NO VA néixer a Grècia!

L'anunci, clamat amb vigor, va fer l'efecte esperat. ]onathan-i-Léa, com un sol bessó, es van redreçar a punt per a la primera sessió de l'any, que tots dos esperaven secretament.

Pels vidres del taller de sessions penetrava, amb penes i treballs, la claror pàl·lida dels capvespres del mes de gener. Instal·lat al mig de la sala, el senyor Ruche va començar a explicar:

-Un home camina pel carrer. Busca el camí. Un vianant li passa pel costat, l'home l'interpel·la: “He d'anar al carrer X, em pot dir on és?” El vianant se'l mira amb menyspreu: “Senyor, si no ho sap, no hi vagi!”

Explosió de riallades.

-Doncs bé -va prosseguir el senyor Ruche-, l'àlgebra és exactament el contrari. Quan no ho saps, hi vas!

Quan l'anècdota encara no s'havia acabat, la cortina negra i pesant va baixar davant la porta vidrada. En Max, que estava emboscat, va avançar. A la mà li brillava la llum d'un encenedor. Es va inclinar...

Una rere l'altra van aparèixer les flames fràgils d'una munió d'espelmes clavades en boletes de fang posades sobre un llit de sorra. Era una mesura de seguretat: a l'altra banda de la paret hi havia la Biblioteca de la Selva. Però aquesta sorra també representava un tros de desert importat al taller del carrer Ravignan.

En un racó, sobre un fogonet, la tetera s'escalfava. Al costat sobre una safata preciosa d'aram amb forma de disc d'or, hi havia uns gots estrets de superfície granejada carregats de dibuixos de colors.

L'olor densa de l'encens va envair el taller i va anunciar les onades de sons suaus d'un instrument de corda. Un llaüt. En Jonathan estava al cel. Va tancar els ulls i es va abandonar. Ah, marxar! Lawrence d'Aràbia. Bressolat pel gronxament del pas d'un camell, es va abandonar a un altre ritme. Que lluny que està aquella duna! Oh, no hi ha pressa; tens temps. Amb el cap buit, es va embarcar cap a deserts d'eternitat.

La melodia repetitiva que el transportava tan lluny del carrer Ravignan es va esvanir. Van ressonar els tocs d'una derbuka. En Jonathan va fer un bot, cosa que li va despertar el mal del turmell. Els sons no eren gaire forts, però se sentien tan pròxims que no hi havia confusió possible, no era música “en conserva”, com deia la Léa, sinó live. En la penombra del taller, algú tocava una derbuka!

En Jonathan va obrir els ulls i va tornar al taller de sessions del carrer Ravignan. Tothom hi era, com abans del camell i el desert. La Léa ben a prop seu, el senyor Ruche a la cadira de rodes; en Max assegut a la sorra, il·luminat per les espelmes. I, a més, els tocs de derbuka. A pesar dels esforços, en Jonathan no va aconseguir identificar el músic.

Començava una nova sessió!

Després d'un repic vertiginós que va deixar en Jonathan al límit de l'asfíxia, la derbuka va deixar anar un últim so. El preàmbul s'havia acabat. Aquest cop el tema era l'àlgebra.

Arrepapat a la cadira, el senyor Ruche va adreçar un senyal d'agraïment al músic invisible. Va mirar tot al voltant, apreciant la decoració totalment elaborada per en Max.

La seva freqüentació assídua dels encants i el temperament de brocanter, li havien format el gust. En Max posseïa el do dels veritables decoradors; amb un grapat d'objectes sabia reconstituir un univers d'una força que aspirava i tan real que convidava a viure-hi. Però en aquesta facultat entrava en joc la mateixa natura d'en Max. Tota la relació que tenia amb el món hi participava, la seva reserva, el rebuig de l'exuberància, el rebuig de la superfluïtat. El senyor Ruche havia trigat anys a adonar-se que en Max no repetia mai, ni una frase ni un gest. I encara més sorprenent venint d'un noi que tenia tants treballs a sentir, no feia repetir mai l'interlocutor. Com si tot el que havia estat mal sentit estigués definitivament perdut i no calgués tornar-hi. Aquesta sobrietat, aquesta economia de mitjans, era en Max. Amb poques paraules en tenia prou per dir molt, i per sentir molt.

“Si no fos per l'olor d'encens, seria perfecte”, va pensar el senyor Ruche abans de murmurar, en to confidencial:

-Tot va començar un dia de l'any 773, quan, després d'un viatge interminable, una caravana molt carregada, procedent de les Indies, es va presentar a les portes de Madinat al Salam, la Ciutat de la Pau: Bagdad.

»Igual que Alexandria, Bagdad era una ciutat nova, construïda en tres anys escassos. Igual que aquella, estava enclosa entre dues aigües, entre el Tigris i l’Èufrates. També igual que l'altra, estava travessada per canals; cada habitant, naturalment els rics, se sentia obligat a posseir un ase a l'estable i una barca al riu. I, igualment, era una ciutat cosmopolita. Però mentre Alexandria era una ciutat rectangular, Bagdad era circular. En deien la Ciutat Rodona.

»Unes muralles circulars, d'una forma geomètrica perfecta que semblava traçada amb compàs, albergaven al centre exacte del cercle la mesquita i el palau del califa, d'on sortien, en les quatre direccions, amples artèries que desembocaven a les quatre portes obertes a les muralles. Aquestes portes eren l'únic mitjà de penetrar a la ciutat.

»Per una d'aquestes, la porta de Khorassan, la caravana curulla de presents per al califa al-Mansur va entrar a la Ciutat Rodona i es va dirigir lentament cap a palau. La gentada s'empenyia al seu pas.

»Al recinte del palau, només el califa es podia desplaçar a cavall. Els viatgers van baixar de les muntures i van penetrar a la sala de recepcions.

»Calçat amb magnífiques botines vermells, amb la capa del Profeta, la vara, el sabre i el segell, el califa, en la seva funció oficial de “redreçador de torts”, arbitrava un conflicte entre dos demandants. Però els viatgers no el van poder veure: tal com exigia el costum, estava dissimulat rere una cortina.

»En qualitat de descendent directe del profeta Mahoma, el califa era el Comanador dels creients. Títol suprem de l'Islam que li donava poder sobre tots els musulmans del món. I ara, a final del segle VIII, els musulmans havien arribat a ser molt nombrosos a tot el món.

»A partir d'unes quantes vessanes de desert, al voltant de la ciutat de Medina, l'Islam s'havia estès amb una rapidesa inaudita. L'imperi, com ho diria, l'imperi islàmic s'estenia des dels Pirineus fins a les ribes de l'Indus. Valia pena enumerar els països conquerits, o que es van convertir, en uns quants decennis: la península Ibèrica, el Magrib, Líbia, Egipte, Aràbia, Síria, Turquia, Iraq, Iran, Caucas, Panjab. I aviat, Sicília. Després de l'imperi d'Alexandre, després de l'Imperi romà, l'imperi musulmà.

»En aquella època, l'any 800, vivien dos sobirans llegendaris, Carlemany i Harun al- Rashid. A l'emperador d'Occident, la Chanson de Roland, al califa d'Orient, Les mil i una nits.

Les volutes d'encens s'havien dissipat completament i el senyor Ruche ja podia respirar millor. Ho necessitava, perquè faltava molt perquè la sessió s'acabés.

-La religió tota sola no era suficient per unificar aquestes poblacions que tot just acabaven de ser islamitzades. Calia una llengua comuna, que havia de ser el ciment que unís tots aquests milions d'homes tan diferents. La llengua àrab, nascuda al desert i parlada per un grupet petit d'homes, era una llengua molt jove. Per tal que pogués expressar totes aquestes nocions que desconeixia, es va haver d'enriquir, d'adaptar, es van haver de crear paraules noves, ampliar els camps de significats, forjar sentits. Afortunadament, la mateixa estructura que tenia es prestava a la formulació de termes abstractes. És una llengua que sembla feta per a l'àlgebra.

»Traduir, assimilar, enriquir i desenvolupar. Construir una llengua és una aventura extraordinària. Aquesta aventura va passar pels llibres.

»El mercat més gran de llibres que ha existit mai es trobava al barri d'al-Karkh. Les obres, papir o pergamí, venien de tot arreu, de Bizanci o d'Alexandria, de Pèrgam o de Siracusa, d'Antioquia o de Jerusalem. Es compraven a preu d'or.

»Es torna a imposar el paral·lel entre Alexandria i Bagdad. La primera posseïa el Museu i la Gran Biblioteca, la segona es va permetre una institució que s'assemblava com una germana al Museu, Beit al Hikma, la Casa de la Saviesa.

»Tant a Alexandria com a Bagdad, hi havien construït un observatori. I una biblioteca. Tanmateix hi havia una diferència entre aquestes dues ciutats. A Alexandria el Museu va precedir la Biblioteca; a Bagdad, la biblioteca fundada per Harun al-Rashid va precedir la Casa de la Saviesa, creada pel seu fill al-Ma'mun.

»La biblioteca de Bagdad va ser l'autèntica hereva de la d'Alexandria. Els llibres que arribaven a Alexandria estaven, la majoria, escrits en grec; en canvi cap dels que arribaven a Bagdad, al segle IX, no estava escrit en àrab. Va caldre traduir-los.

»Va començar una feinada extraordinària. Traduir, traduir, traduir!

-El cos de traductors de la Casa de la Saviesa va constituir la seva riquesa més gran. Eren dotzenes, vinguts de tot arreu, atrafegats davant de manuscrits vinguts de tot arreu. La diversitat inaudita de llengües a partir de les quals es portaven a terme els trasllats en van fer una Babel sàvia: grec, sogdià, sànscrit, llatí, hebreu, arameu, siríac, copte. I tots aquests traductors eren gent sàvia. Podia ser d'una altra manera, considerant la natura de les obres que s'havien de traduir? Textos científics, textos filosòfics. Primer els grecs:

»Euclides, Arquimedes, Apolloni, Diofant, Aristòtil. Tot Aristòtil! Ptolemeu, el geògraf, Hipòcrates, el metge, i Galè i Heró, el mecà¬nic, etc.

»En grans tallers de cal·ligrafia, exèrcits d'escribes feinegen sense interrupció. Les obres, aquest cop escrites en àrab, comencen a poblar els prestatges de la biblioteca de la Casa de la Saviesa. Les còpies es multipliquen! Tot està a punt perquè, mitjançant els bons oficis d'aquestes obres, ara accessibles, aquests coneixements procedents d'altres llocs es propaguin per l'immens imperi àrab.

»Les biblioteques privades proliferen. La més prestigiosa, la del matemàtic al-Kindi, és objecte de cobejances. Un tresor disputat amb aspresa quan es mor. Els tres germans Banü Musa, Mohamed, Ahmed i Hassan, els primers geòmetres àrabs, se l'acaben apropiant. Aquest trio de germans matemàtics, una veritable institució, posseïen els seus traductors propis, que enviaven amb grans despeses a l'estranger per recollir les obres antigues més buscades.

-Digui, senyor Ruche, ¿no li recorda res? -va preguntar en Jonathan, falsament ingenu.

“I tant que hi he pensat!”, es va dir el senyor Ruche. “Però en el cas d'en Grosrouvre el moviment va ser en sentit invers, va ser la Biblioteca que va anar a ell.”

-En molt poc temps -va prosseguir-, en l'escala de la Història, el món àrab va aconseguir associar a la seva cultura tradicional un saber modern d'una amplitud considerable. Durant set segles, una durada poc menys llarga que la que separa Tales de Menelau, les ciències van prosperar en aquesta regió del món.

»Alexandria havia tingut els seus Ptolemeus; Bagdad va tenir els califes enamorats de les arts i de les ciències. Els califes van posar en marxa una cacera de manuscrits absolutament similar a la que havien promogut mil any abans els Ptolemeus. Després d'al-Mansur, que havia rebut el regal dels emissaris indis, va venir Harun al-Rashid, el de Les mil i una nits. Després el seu fill, del qual la setmana passada encara no havia sentit mai el nom, al-Ma'mun. Un home sorprenent, aquest al-Ma'mun. Un califa racionalista! Adepte apassionat d'Aristòtil, odiava els integristes i els va perseguir durant tot el seu regnat. Va ser l'ànima de la Casa de la Saviesa.

»Una vegada que les seves tropes van vèncer els exèrcits bizantins, al-Ma'mun va proposar un intercanvi sorprenent a l'empera¬dor d'Orient: els presoners a canvi de llibres! Tracte fet: un miler de guerrers cristians alliberats pels àrabs van tornar a Constantinoble mentre en sentit invers una dotzena d'obres raríssimes, floró de les biblioteques bizantines, arribaven a Bagdad, acollides amb exaltació a la Casa de la Saviesa.

»Tornem a la caravana. Entre els regals sumptuosos que trans¬portava a les arques, n'hi havia un que havia de tenir una importància capital per als savis àrabs, el Siddharta, un tractat d'astronomia amb les taules, escrit un segle abans per... (el còctel de color de mar, el passatge Brady... ) per un matemàtic que en Jonathan i la Léa coneixen molt bé, Brahmagupta, el de les incògnites multicolors. Va ser traduït a l'àrab immediatament i es va fer cèlebre amb el nom de Sindhind.

»A les seves pàgines hi havia un tresor. Deu figuretes petites!

»Oh, una cosa que us és molt familiar. Es tracta de deu xifres amb les quals calculem! Sí, un, dos, tres ... fins al nou. Sense oblidar l'últim, el "zero"!

»L'erudit encarregat de transmetre els regals al califa, un tal Kanka, els coneixia bé. Feia anys que hi efectuava tots els càlculs. Quantes vegades, per passar l'estona, els havia psalmodiat durant els dies interminables del viatge que l'havia dut a la Ciutat Rodona! A còpia de sentir-los, els caravaners havien acabat sabent-se'ls de memòria. Al vespre, al voltant del foc, la veu d'algun d'ells s'alçava i recitava les xifres en el silenci de la nit; a cor, els altres caravaners continuaven.

En el silenci del taller del carrer Ravignan, es va sentir la veu rogallosa del Nofutur que recitava amb ritme d'escolar:

-Eka, dva, tri, catur, panca, sat, sapta, asta, nava. Cada nom anava puntuat amb un acord de llaüt.

-¿I el zero? -va preguntar la Léa.

El Nofutur, a qui no havien manat res més, es va quedar mut.

El senyor Ruche s'havia reservat la part del lleó. Li tocava l'honor d'introduir el zero:

-çunya!

Un redoblament llarg de derbuka va saludar l'arribada de l'últim nombre.

-çunya vol dir buit, en sànscrit. El zero es representa mitjançant una rodoneta. ¿Per què una rodona? Realment no ho sabem. En canvi sabem que, traduït a l'àrab, çunya es torna sifr, que, traduït al llatí, es torna zephirum, que traduït a l'italià es converteix en zefiro. I de zefiro a zero no hi va gaire tros. I el nom del zero, sifr, es va convertir en el de totes les xifres. El zero, “aquest no-res que ho pot tot”, no havia robat el seu motiu.

El senyor Ruche es va aturar. Tot li havia tornat de cop i volta. El va sorprendre recordar amb tanta precisió després de més de cinquanta anys. Semblava que tenia el text que en Grosrouvre havia publicat sobre el zero, segurament l'únic article que havia escrit, imprès a la memòria. Era l'article que, aparellat amb l'article que ell mateix havia escrit sobre ontologia, els havia valgut el motiu de “l'Ésser i el No-res”.

-Aquestes deu xifres constituïen una de les peces d'un dispositiu global que feia possible escriure els nombres i calcular-hi: la numeració decimal de posició amb un zero. Incontestablement, una de les invencions més importants de la humanitat.

El senyor Ruche va deixar passar un moment:

-¿Per què «de posició»? -va preguntar-. Com que no m'ho pregunta ningú, em veig obligat a preguntar-ho jo mateix. ¿Dormiu o què?

-Gens ni mica. Jo escolto -es va rebel·lar la Léa-. Ho trobo tan apassionant que...

Un llarg sospir d'en Jonathan li va impedir acabar:

-Ah, Bagdad...

Bromes a part, era veritat que semblaven realment interessats.

Els nombres apassionen sempre a tothom. De vegades massa! Corren, en llibertat, multituds de pirats pels nombres. Quan duia la llibreria, el senyor Ruche n'havia trobat pilons. En fugia com de la pesta. Si et pesquen, ja no et deixen en pau. Veuen nombres per tots costats! Si algú vol meravelles, no val la pena que faci tota aquesta gimnàstica ridícula per interpretar els nombres i fer-los dir de tot, només cal mirar el que passa realment.

L'aritmètica, com a ciència dels nombres, l'havia apassionat tant des que l'havia descobert últimament, com l'havia irritat la numerologia. L'aspecte meravellós dels nombres es troba en els nombres mateixos! No cal carregar-los amb designis mistico-psicològics. Es troba en el repartiment dels nombres primers, en la conjectura de Fermat, en la de Goldbach, en la recerca de les parelles de nombres amigables. I en l'existència dels nombres primers bessons! ¿Què és això?

Si l'AV hagués estat connectat, hauria bramat: “Atenció, atenció, dos nombres primers són bessons si estan al més a prop possible l'un de l'altre, és a dir, si la seva diferència és igual a dos.”

El 17 i el 19 són bessons, i ... el 1.000.000.000.061 i el 1.000.000.000.063 també ho són! Pregunta: ¿Hi ha una infinitat de nombres primers bessons? Doncs bé, avui dia encara no se sap! L'única cosa que se sap és que són extremament rars. Vet aquí un tema que podria interessar algú!

Les brases del fogonet brillaven amb un esclat incandescent. El senyor Ruche va començar a respondre la pregunta que s'havia plantejat de manera didàctica:

-Pràcticament tots els pobles han posseït una numeració, és a dir una manera d'escriure els nombres. N'hi ha hagut de molt eficaces, d'altres de poc inspirades, com la numeració romana, per exemple. En la majoria, el valor d'una xifra és independent de la posició que ocupa en l'escriptura del nombre: el «X» de la numeració romana val «deu» estigui on estigui. O sigui que «XXX» és «trenta», deu més deu més deu.

»Per a la numeració de posició, és absolutament al contrari, el valor d'una xifra depèn de la posició que ocupa en l'escriptura del nombre. En poques paraules, el lloc compta! 1 val u, deu o cent segons si ocupa l'últim lloc, el penúltim, o l'antepenúltim.

-El valor depèn de la posició que cadascú ocupa! Em sembla que aquesta mena d'eslògan ja l'he sentit alguna altra vegada -el va interrompre la Léa-. Com més alta és la situació que tens en la societat, més valor tens, la gradació jeràrquica que s'ha d'escalar si vols tenir èxit a la vida i bla-bla-bla. -Va fer una ganyota.- ¿Què en penses tu, Jonathan?

-Jo simplement constato que la Léa vol polititzar les sessions i que ... estic d'acord amb el que diu. Però...

I, com un vell savi oriental:

-Un nan assegut al graó més alt és més alt que un gegant dret al més baix de tots. Vell proverbi àrab.

El senyor Ruche va entomar la pilota al vol:

-I l'u de 1.000 val més que els tres nous de 999! La numeració índia va aconseguir un veritable prodigi, encara més admirable que el de l'alfabet. Amb un grapat de signes -exactament tants com dits tenim a les mans-, permet representar TOTS ELS NOMBRES DEL MÓN! Vet aquí el que van inventar els indis. Fixeu-vos com anaven d'endavant, en aquest camp, respecte a totes les altres civilitzacions. Avui dia tothom fa servir aquestes xifres. Si hi ha algun invent que hagi tingut un destí universal, és justament aquest.

Amb una mirada carregada d'intenció dirigida als bessons, el senyor Ruche va concloure:

-Vet aquí una cosa que no van inventar els grecs!

Aleshores va ressonar una veu, que els va deixar estupefactes:

-Ep, amic meu, ¿vols dir que no ens estàs robant les nostres xifres, als àrabs?

Era el músic de la derbuka, que havia sortit de la penombra on s'havia mantingut tota l'estona. En Habibi, el botiguer de la cantonada del carrer dels Màrtirs! Ell era el músic que havia tocat tan bé el llaüt i la derbuka.

-Les xifres, el zero, són invents dels àrabs! -va exclamar en Habibi-. ¿Amb què ens surts, ara, senyor Ruche? -Pronunciava «Riche», igual que els camàlics que havien transportat les caixes de la BDS.- No m'ho esperava pas, d'un vell amic.

-Em sap molt de greu, Habibi, jo també m'ho pensava fins fa pocs dies. Però era un error, les xifres que fem servir actualment van ser inventades pels indis de l'India. Es així. No podem canviar la Història.

-¿Doncs em pots explicar per què tothom diu «les xifres àrabs»?

En aquest moment la Léa es va adonar que el senyor Ruche portava, sí, realment eren babutxes. Babutxes granats! Com el califa de Bagdad. Amb dificultat va reprimir la rialla. En Habibi s'hauria pogut pensar que anava per ell i sobretot no el volia ferir.

Si n'havia passat d'hores a la seva botiga, anant a buscar al vespre tot el que la Perrette s'havia descuidat de comprar durant el dia.

-Quan aquestes xifres van arribar a Bagdad -va explicar el senyor Ruche-, els àrabs les van anomenar les figures índies. Un matemàtic, membre de la Casa de la Saviesa, va redactar un tractat per fer-les conèixer i per descriure com s'havien de fer servir. Els àrabs van conèixer les xifres índies per aquest tractat. Uns quants segles més tard, el llibre va ser traduït al llatí. Va ser un dels best-sellers més grans del final de l'edat mitjana!

»A França, a Itàlia, a Alemanya, les van descobrir amb aquesta obra. I després es van estendre a tot Occident. I com que els cristians les van conèixer a través dels àrabs, les van anomenar "xifres àrabs" i van declarar que el zero era un invent àrab. I si tothom diu "xifres àrabs" i no "xifres índies" és perquè des de fa segles el món occidental s'ha arrogat el poder de batejar les coses per a tota la humanitat.”

En Habibi estava trist.

-No és pas cap bona notícia, això que m'expliques, senyor Riche -va confiar.

Amb la mirada perduda, en Habibi rumiava. Es notava que volia expressar fins a quin punt li dolia. Li va aparèixer un esclat als ulls i va proferir:

-És com si em diguessis que el cuscús va ser inventat pels suecs o pels... irlandesos! Sí, pels irlandesos.

La comparació va fer efecte.

En Max, que s'havia perdut una bona part de l'intercanvi, sentia el disgust d'en Habibi. Sensible al malestar que s'havia instal·lat al taller, va agafar la safata d'aram i la va posar al mig de la sala. Després d'abocar una cullerada de pinyons a cada got, va demanar a en Habibi si volia servir el te. En Habibi es va aixecar, es va acostar al fogonet i va agafar la nansa de la tetera. Amb aquell gest inimitable dels orientals quan serveixen el te, va agafar un got, el va baixar fins a terra, va alçar la tetera fins a l'altura de l'altre braç estirat. Jugava amb totes dues mans en un vertiginós vaivé, ara acostant ara allunyant els dos objectes. Va inclinar sobtadament la tetera i va deixar caure el raig bullint amb una precisió sorprenent a dins del got. Ni una sola gota no va anar a parar a fora.

El senyor Ruche va acostar la cadira. Ara les babutxes granats estaven exposades a la vista de tothom i la Léa el va poder felicitar per la tria encertada, Van fer rotllana al voltant de la safata. En Max va obrir la capsa de dàtils frescos que en Habibi havia portat de l'oasi algerià d'on era originària la família de la seva dona.

Es fonien a la boca. S'hi afegia el fet que, llevat d'en Habibi, tots s'havien cremat el paladar amb el primer glop de te. En aquestes condicions, com hauria pogut continuar la conversa? Van callar. En el silenci, se sentia com el bec del Nofutur rascava en triar les llavors a la menjadora.

Quan es van haver empassat l'últim dàtil i engolit l'últim glop de te, en Habibi ja s'havia calmat. El senyor Ruche li va parlar amb suavitat:

-No estiguis trist, Habibi. Els àrabs no van crear les xifres, però van inventar una altra cosa realment formidable. Abans, quan he dit que l'àlgebra no havia nascut a Grècia, era simplement perquè va néixer a Bagdad!

Abans de penetrar en terra àrab, a l'albada del segle IX, s'imposava una pausa. En Habibi va agafar la tetera, va sortir al pati, la va esbandir a la font, va afegir carbó vegetal al fogonet, va posar aigua a la tetera i va desplegar un paper tot cargolat del qual va treure unes quantes fulles de menta, que va ensumar profundament. Es van tornar a instal·lar.

-Tales va ser el primer matemàtic grec; al-Khwàrizmi va ser el primer matemàtic àrab.

-Ja hi som! El senyor Ruche ja torna amb els seus començaments! -va remugar la Léa.

Per culpa de la pronúncia execrable del senyor Ruche, s'havia perdut el nom del primer matemàtic àrab, que havia acabat com el rosari de l'aurora. S'ha de tenir en compte que es tractava del temible «rreh» de les llengües semítiques, que només es pot obtenir amb l'ajut d'una fricció prolongada de la part posterior del paladar. Abans que ell, molts altres ja hi havien empassegat.

Caritatiu, en Habibi va fer una demostració. El senyor Ruche ja no tenia edat per a aquelles gimnàstiques bucals. Però tanmateix ho va intentar. Va agafar embranzida i va envestir tot el nom: al-Djafar Mohamed ibn Mussa al-Khwàrizmí, El rreh, empès pel vigorós “al” que el precedia, va passar victoriosament la barrera dels llavis. La proesa li va fer merèixer felicitacions caloroses.

Com que sabia de sobres que devia la victòria a la casualitat, es va prometre no tornar a posar a prova la glotis.

-Aquest nom -va dir amb prudència- ens informa, ¿oi que sí, Habibi?, que era fill d'un tal Mussa, originari de... -fumuda!, una altra vegada aquesta paraula, tampis- ... de Khwàrizmí

Ho havia tornat a dir. Ho tenia definitivament guanyat. La prova:

-El Khwarizm és la regió que s'estén al voltant de la mar d'Aral. Bé. Quan algú es planteja un problema, és que busca alguna cosa!

-Diria el senyor la Palice -va afegir la Léa, fent comèdia. En Jonathan, desconcertat, no va reaccionar. El senyor Ruche va aprofitar l'ocasió:

-Dir les coses evidents no sempre és dolent. De vegades fins i tot resulta que traient les conseqüències de les evidències més evidents descobrim veritats ben poc evidents.

Fins i tot en Habibi va obrir més els ulls per mirar-se'l. Va preguntar, preocupat:

-Es troba bé, senyor Riche?

I el senyor Ruche va allargar una obra a en Habibi i li va demanar que en llegís el títol.

En Habibi va agafar el llibre amb respecte i també amb una mica de por. A consciència, separant cada síl·laba, en Habibi va llegir les paraules que travessaven la coberta:

Kitab al-muhtasar fi hisab al-Jabr wa al-Muqabala.

Quan va acabar de pronunciar l'última síl·laba, se la va guardar a la boca com una criatura que acaba de llepar un caramel.

El senyor Ruche va recuperar el llibre i es va posar à llegir les primeres pàgines:

-“He compost per al càlcul d'al-Jabr i d'al-Muqabala aquest llibre concís que copsa la part subtil i gloriosa del càlcul. Ma'mun, el Príncep dels Creients, és qui em va donar força, ell que va animar l'energia de la gent de cultura, els va atreure, els va unir, els va protegir i ajudar. Que els va incitar a aclarir el que era obscur i a simplificar el que era complex.”

Va repetir l'última frase d'al-Khwàrizmï:

-“Aclarir el que era obscur i simplificar el que era complex.” Més que un programa, una filosofia.

La frase va quedar a l'aire. La Léa va ser la primera de reaccionar:

-Que haurem de posar en pràctica si volem resoldre els tres problemes del carrer Ravignan, perquè, s'ha de repetir, per això som a Bagdad, l'any ja no sé quin era.

-Això mateix, això mateix -es va afanyar a dir el senyor Ruche. La rapidesa amb la qual reaccionava de vegades la Léa l'encantava i li va dirigir un senyal d'aprovació abans de reprendre-:

-Aquest llibre és un dels més cèlebres de la història de les matemàtiques. Al llarg d'aquestes pàgines -va dir mentre fullejava l'obra amb precaució-, es funda una disciplina nova, totalment original: l'àlgebra. Aquest nom prové del mateix títol de l'obra: al-Jabr.

-Al-Jabr vol dir confegir! -va exclamar en Habibi. Molt excitat es va posar a explicar-ho:

-Al meu país, al douar, quan et trencaves alguna cosa et duien a cal confegidor.

-Endut per la inspiració va agafar la derbuka. Un copet a l'esquerra. Ai! Un copet a la dreta. Ai! I et tornava l'os a lloc. A continuació el fixava amb uns llistons ben plans embolicats amb tires de roba. Ai! Ai! Ai! I després ja no et feia mal -va cantussejar content mentre es posava a tocar el llaüt-. Sí, sí, jabr, és quan tornes a lloc una cosa trencada. O sigui que són els àrabs que s'ho van inventar! Avui, senyor Riche, m'has donat dues notícies, una de dolenta i una de bona. I has començat per la dolenta, és un bon dia o un mal dia?

El senyor Ruche va clamar:

-A Don Quixot, hi ha un algebrista, un confegidor. Ara entenc per què. Cervantes va agafar la paraula dels moros espanyols.

-I l'altra paraula? -va preguntar la Léa, vigilant de no pro¬nunciar-la.

-Muqabala? És quan poses dues coses l'una davant de l'altra -va explicar en Habibi-. ¿Com en dieu d'això?

-Confrontar? -va preguntar el senyor Ruche.

La Léa no va deixar que l'ocasió es perdés:

-Tractat de càlcul de confegir i confrontar, vet aquí el nom d'un dels llibres de mates més cèlebres de la Història! Quan expliqui a classe de mates que estem fent confegiment, ja veuràs quin efecte faré! I si el profe rondina, te l'envio, Habibi.

-Envia, envia! -va dir en Habibi.

-Si t'hi fixes bé, a l'àlgebra ens passem l'estona remenant -va constatar la Léa-. Fem passar els termes d'un costat a l'altre, n'afegim a la dreta, n'afegim a l'esquerra, en traiem a la dreta, en traiem a l'esquerra. Fem jocs de mans.

-Per arribar a fer això, aquests... jocs de mans, va ser necessari passar per una operació increïble. Escolteu com en parla al-Khwàrizmí. Diu: “Començaré per posar un nom a aquesta cosa que busco. Però com que no la conec, justament per això la busco, simplement l'anomenaré: cosa”

-Chei, en àrab -va deixar anar en Habibi.

-Va al darrere d'aquesta desconeguda. Només ara hi podrà treballar. Tot i que encara li és desconeguda, podrà fer servir aquesta cosa com si la conegués, gràcies al fet que l'ha batejat. Vet aquí la seva estratègia. És senzillament una genialitat. Vaja, el gran invent, tal com l'he entès jo: calcular amb la desconeguda com si fos coneguda! Ho trobo una idea perfecta. Un capgirament total.

-Per què diu desconeguda, en femení? -va preguntar de passada la Léa.

-Doncs, a... -va balbucejar el senyor Ruche.

-L'home conegut i la dona desconeguda, un clixé una mica gastat.

-Escolta, Léa, no estem fent gramàtica, sinó àlgebra -va recordar secament en Jonathan.

-Però això no impedeix comentar que en l'àlgebra el femení guanya al masculí, ja m'explicaràs! -va bramar la Léa.

-Doncs jo el que en penso -va afegir en Jonathan en to greu- és que en aquesta manera d'actuar hi ha una part de domesticació que no m'agrada gens ni mica. Tal com l'ha descrit, em fa pensar en... la doma de desconegudes.

Al senyor Ruche el va sorprendre aquesta visió de l'àlgebra, però es va notar que l'hi havia fet gràcia:

-Jo ho diria d'una altra manera. Aquest element desconegut, masculí o femení, ja no és rebutjat com a estranger. Sinó que se l'acull entre les altres quantitats conegudes. És...

Es va exaltar:

-Escolta, Léa, he dit “la” incògnita fins avui i penso continuar. No em pots prohibir que continuï.

-Però si jo no he prohibit res, simplement he fet un comentari.

El senyor Ruche va tenir treballs a trobar el fil:

-La incògnita serà tractada igual que les quantitats conegudes; al-Khwàrizmí la sumarà, la multiplicarà, etc., igual que les conegudes. Però no s'hi val a badar, tot això ho fa amb un sol objectiu: desemmascarar-la. Desemmascarar la incògnita, aquesta és l'alquímia algèbrica!

Alquímia per alquímia, en Jonathan estava més interessat per la que practicava en Habibi per preparar el te.

-No busqueu en el llibre d'al-Khwàrizmi l'escriptura que coneixeu, els signes de més, menys o igual o x petitones, perquè no en trobareu. Aquesta escriptura va venir més tard. Totes les equacions estan escrites literalment, amb frases. Una altra diferència: els àrabs no tenen nombres negatius. Els termes precedits del signe menys han de desaparèixer de les equacions. Sabeu com en diuen? Naquis, que vol dir amputat! Al-Khwàrizmí només acceptava els nombres positius, enters o fraccions. D'altra banda la paraula fracció ve d'aquí. Del llatí fractiones, que és una traducció de l'àrab kasr. I sabeu què vol dir kasr? Trencat! Les fraccions són nombres trencats!

-Són un veritable camp de batalla aquestes, matemàtiques. Amputat! Trencat! -va exclamar en Jonathan-. Ara entenc perquè necessitava confegidors!

-No saps com l'encertes! Agafa el 5, parteix-lo en cinc parts iguals, en cinquens; agafa'n tres. Has fabricat 3/5! A sota la barra, el denominador denomina; a sobre, el numerador numera. Aquesta notació va venir molt més tard. Si voleu saber quan... -va fullejar els apunts-. Aquí: Nicolas Oresme, durant la guerra dels Cent Anys, va crear les paraules numerador i denominador.

-Ah! -va exclamar en Jonathan, satisfet-. Ja deia jo que a la meva cultura li faltava alguna cosa. Gràcies, senyor Ruche.

-Les gràcies les has de donar a Nicolas Oresme i també a al-Khwàrizmí, que tampoc no treballava amb els nombres irracionals, que anomenava assam. ¿Sabeu què vol dir assam? Sord! Per què? Perquè els irracionals són inexpressables amb paraules: no es poden dir amb xifres. Un nombre irracional és un nombre sord. -El senyor Ruche va tornar a buscar entre les notes i va llegir:- “Quan no tenim cap expressió exacta per a una quantitat, l'anomenem sorda, perquè se'ns escapa, com un soroll sord que no podem distingir.” Era d'un filòsof francès, Étienne Condillac. I la paraula arrel -va preguntar el senyor Ruche-, ¿sabeu d'on ve?

-De l'arrel d'un arbre? -va preguntar en Max.

-Sí. Què és l'arrel quadrada d'un nombre a?

-Un nombre que elevat al quadrat torna a donar a! -va pregonar en Jonathan.

-O sigui? Un nombre que s'ha d'”extreure” del lloc on està amagat, amagat com les arrels d'un arbre. I, un cop extret -va fer un gest cap amunt-, ...l'elevem al quadrat. És bonic, ¿no? Ah, les paraules... les paraules!

-Que bucòlic! Passem d'un camp de batalla a un verger -va comentar la Léa, mig irònica, mig conquistada-. Diem “arrel d'una equació” perquè està amagada i l'hem de...

-... "descobrir” -va proposar en Max,

-Sí, Max! Ah, les paraules, les paraules, senyor Ruche!

-A propòsit -va encadenar aquest-, la noció d'equació la devem a al-Khwàrizmí. Un ésser matemàtic totalment nou. No es troba, reconegut com a tal, ni a Grècia, en Diofant, ni a l'Índia, en Ayabhata.

-Qui? -van preguntar tots alhora per fer-lo enrabiar.

-Aryabhata, nois!

El senyor Ruche tenia un do per a les llengües, pronunciava tan bé els noms indis com els noms àrabs!

Modest, va continuar:

-Les equacions no van ser concebudes per designar un problema, sinó classes senceres de problemes d'un mateix tipus. Per exemple, la classe de problemes que podríem descriure dient: “Una cosa afegida a un primer nombre és igual a un segon nombre.” El problema consisteix a trobar aquesta cosa cada vegada que tenim tots dos nombres.

-Equació de primer grau -va proferir en Jonathan.

-L'especialitat d'al-Khwàrizmí és l'equació de segon grau, de la qual en distingeix sis tipus: “quadrats que igualen coses”, “quadrats que igualen un nombre”, “quadrats i un nombre que igualen coses”, “quadrats i coses que igualen un nombre”, “coses i un nombre que igualen quadrats” i “coses que igualen un nombre”. I en dóna les solucions.

Evidentment tot això no sortia directament de la memòria del senyor Ruche. Llegia escrupolosament els apunts que havia agafat a la BDS a partir de les fitxes d'en Grosrouvre.

-Cada cop que diem equació, hi ha la paraula igual. Què faríem sense la igualtat! Sense la igualtat no hi hauria matemàtiques.

-Ni República, senyor Ruche!

-Per què aquests joves es pensen que hi ha realment igualtat a la República?
.
-Deixi'ns les il·lusions, La igualtat d'oportunitats és per als qui tenen sort, ja ho sabem tot això, però fem com si no.

-Pregunta per al savi i lúcid senyor Ruche: Els homes són iguals en la lluita per la igualtat? -va preguntar en Jonathan, que s'havia posat dret per bellugar el turmell que se li adormia.

“Sempre em sorprendran”, va pensar el senyor Ruche. “Almenys les mates han servit per a alguna cosa; no els havia sentit mai a parlar d'aquests temes.”

Calia tornar al curs de la sessió. El senyor Ruche va col·locar les dues mans obertes a la mateixa altura i va declarar:

-Una balança, amb els dos platets. Una igualtat és una balança que manté els dos platets constantment en equilibri. Si en carregues un...

En Max es va acostar i va fer veure que posava un objecte a la mà dreta del senyor Ruche. Una mà va anar avall i en el mateix moviment l'altra va anar cap amunt.

-... l'equilibri es trenca! -va constatar el senyor Ruche tornant a situar les mans en la posició inicial-. Si en descarregues un...

En Max va fer veure que li treia alguna cosa de la mà dreta, que va anar amunt mentre l'esquerra anava avall.

-... l'equilibri es trenca. I la igualtat queda destruïda -va concloure el senyor Ruche-. Potser recordeu, però era abans de les vacances a la neu, que Euclides parlava de la igualtat en uns quants dels seus axiomes.

-Si afegim coses iguals a coses que eren iguals, els resultats són iguals -va cantussejar la Léa, imitant el Nofutur.

-I si traiem coses iguals a coses que eren iguals, els resultats són iguals -va entonar en Jonathan, imitant en Max.

-Doncs bé, una equació és una igualtat entre dues expressions una de les quals comporta, almenys, una incògnita... Voleu que us digui una cosa?, he hagut d'esperar vuitanta-quatre anys llargs per entendre-ho -va confessar el senyor Ruche.

-O sigui que a nosaltres, els joves, si encara no ho hem entès, ens queda una bona seixantena per endavant per fer-ho -va declarar la Léa-. I si ja ho hem entès, tot això que tenim guanyat.

-Una igualtat es comprova. Una equació es resol -va declarar el senyor Ruche.

-Si es pot -va afegir la Léa.

-I quan l'has resolt i substitueixes la incògnita pel valor que has trobat, l'equació es converteix en una igualtat.

-Es converteix en una igualtat si no t'has equivocat -va afegir la Léa-. Perquè si has fet algun error...

-No en resulta cap igualtat. Justament és així com es comprova si t'has equivocat o no -va encadenar el senyor Ruche, decidit a no deixar l'última paraula a aquella xitxarel•la.

-Si dic “2 + 2 = 4” és una igualtat i “2 + x = 4” és una equació, ¿he guanyat temps? -va preguntar en Max.

-Mitja vida -va respondre la Léa.

A en Max se li va il·luminar la cara. Els ulls li reien.

-L'altra mitja serà la difícil -va dir fluixet.

El Nofutur va alçar el vol des de la perxa i es va anar a posar a l'espatlla dreta d'en Max, que sota el pes va abaixar exageradament l'espatlla esquerra fins a quedar totalment deformat. Tot tort va declarar amb veu de Quasimodo:

-I l'equilibri es trenca!

El senyor Ruche va apagar els llums del taller de sessions. Els nois ja eren al pati, ajudant en Habibi a transportar els instruments. El senyor Ruche es va treure de la butxaca una cosa que semblava haver oblidat que hi tenia. Va cridar-los. En Max no es va girar. En Jonathan anava massa carregat. La Léa va tornar enrere. El senyor Ruche li va donar un sobre:

-És per a tots tres.

La noia es va pensar que contenia un suplement de regal de Nadal. S'equivocava del tot.

Cada vespre la mateixa cerimònia! Acostar la cadira fins a la vora del llit, alliberar el braç situat a la banda del llit, aferrar l'altre. Aleshores, només a pes de braços, hissar-se i de mica en mica lliscar de la cadira fins al llit. Respirar. Acostar les cames com qui acosta un paquet i posar-les sobre el llit. Un paquet lleuger! D'això no se'n podia queixar. El senyor Ruche es va desfer de les babutxes granats. Van caure a l'estora amb un soroll fosc.

Confegiment. Mentre s'estirava dolorosament al llit de baldaquí, el senyor Ruche va pensar que ell no havia trobat cap confegidor que li tornés a posar a lloc el cos dislocat per la caiguda a la llibreria.

No li havia calgut ser naquis, com deien els algebristes àrabs, n'havia tingut prou amb trencar-se. Nombre trencat, home trencat. El senyor Ruche va considerar que feia una fracció ben curiosa: un numerador sense denominador! I la barra de dividir que li passava just per sota els ronyons.

El que s'havia trencat no havien estat els ossos. ¿Què havia dit aquell matemàtic? “La part subtil i gloriosa del càlcul.” Era la part subtil la que s'havia trencat. I per a aquesta no hi ha confegiments. Que vingui una àlgebra i ens alliberi d'aquestes amputacions invisibles. El senyor Ruche es va adormir amb un gust amargant a la boca. I un somriure perdut als llavis.

El somriure li havia vingut quan, just abans d'agafar el son, mirant les cortines pesants del llit, havia recordat inopinadament que “baldaquí” ve de “Bagdad”.

La Léa havia citat els seus germans en un bar del carrer Lepic.

En Max no ho demostrava, però estava orgullós de trobar-se al carrer amb en Jonathan i la Léa. Immediatament la noia els va ensenyar el sobre que el senyor Ruche li havia donat la vigília. Una nota on havia escrit dues línies:

"La Perrette Liard va tenir, tal com diu ella, "2 fills + 1", Dos de bessons i un aïllat. La suma de les edats d'aquests fills és 43 anys i la diferència és de 5. ¿Quina edat tenen els fills Liard?"

En Jonathan i en Max es van mirar la Léa sorpresos i van esclafir en una gran riallada. En Max va sacsejar la mà:

-De totes maneres no és del meu nivell.

Però això no el va fer desinteressar del tema. Va treure un paper i un llapis i els va donar a... Els va agafar la Léa.

Durant el matí havia demanat un cop de mà a l'Institut:

-Hi ha tres fills, però dues edats. Bravo! I tenim dues informacions. Sistema de dues equacions amb dues incògnites. Fantàstic! La primera incògnita, l'edat d'en Jonathan i la meva, que és la mateixa.

-Amb una diferència de 2 hores i 30 minuts! -va saltar en Jonathan.

-Perepunyetes! -va engegar la Léa en to de menyspreu-. A aquesta edat li poso X.

-La cosa, és el que busco! -va fer en Jonathan imitant al-Khwàrizmi,

-Exacte! La segona incògnita és l'edat d'en Max, i li poso Y.

Primera informació: la suma de les edats dels fills Liard és 43 anys. ¿Per tant?

-Per tant “X + X+ Y = 43” -va dir en Max.

-Segona informació: la diferència d'edats és de cinc anys.

¿Per tant?

-“X - Y = 5” -va respondre en Jonathan amb seguretat. La Léa va apuntar les dues equacions l'una sota de l'altra:


2X+Y=43

X-Y=5


I va anunciar:

-Dues equacions amb dues incògnites. I ara, confegeixo com una boja, muqabalitzo com un animal -es va posar a fer gargots-. Aïllo, substitueixo...


X = Y + 5, per tant 2(Y + 5) + Y = 43,

per tant 2Y + 10 + Y = 43


-En resto 10 a cada banda i obtinc:


3Y = 33


-L'edat d'en Max és onze anys, exacte! -va exclamar en Jonathan.

En Max, admiratiu, va assentir, igual que quan has triat el set de piques en una baralla i el prestidigitador, després de posar-hi una mica de pólvores, t'anuncia: “Set de piques!”, mentre exhibeix la carta.

I la Léa, amb la mateixa embranzida:

-I, com que Y = 11 i X = 11 + 5, l'edat meva i teva és 16 anys!

Va sacsejar el cap del seu germà amb totes dues mans per obligar-lo a confirmar-ho.

Es van menjar el sandvitx.

Ja feia una mica que en Max semblava preocupat. Es va decidir:

-Hi ha alguna cosa que no em quadra, però no sé què és. Per què has escrit X - Y = 5?

-Perquè la diferència entre la teva edat i la meva és de 5 anys, ostres! -va respondre la Léa.

-Ah, és això! -Va fer un bot.-Mira, Léa! Si escrius X – Y = 5, no dius tan sols que la diferència és 5, a més dius que els bessons són més grans que l'aïllat, que l'anomena el senyor Ruche.

-Sí, és veritat!

-Sí, però com ho saps? El senyor Ruche no ho ha escrit, això. ¿Qui et diu que l'aïllat no és més gran que els bessons?

No va insistir més. Va mirar en Jonathan:

-Té raó. És la història del valor absolut.

No es va poder estar de passar-li la mà pels cabells:

-Mira quin un!

En Max va riure de content. En Jonathan:

-I què canvia?

-Ja ho veuràs, si canvia!

La Léa va tornar a agafar el paper, va suprimir “X - Y = 5” i va escriure “Y - X = 5”.

Sota la mirada atenta dels dos nois, va tornar a fer gargots.

Aquesta vegada va durar més que la primera. No li treien els ulls de sobre.

Al final va poder anunciar:

-En Max tindria 17 anys i mig llargs i nosaltres, pobre Jonathan, tot just 12 i mig.

-Que bé que estaria, que bé! -va exclamar en Max.

El senyor Ruche no era al carrer Ravignan. El van trobar a la botiga d'en Habibi. Mentre li oferia el paper amb els gargots del bar, la Léa li va explicar com havien resolt l'enigma algèbric. Després li va revelar l'existència de la segona solució. Estava sorprès i una mica avergonyit. No hi havia pensat, gens ni mica.

-Hem utilitzat els bons mètodes de sempre del seu al-Kwh... Paf! La Léa hi havia empassegat. Quin pastitxo!

-Realment és difícil de dir -va admetre.

-Al-Djafar Mohamed ibn Mussa al-Khwàrizmí -va dir en Habibi que recordava tot el nom-. Escolta, Léa -li va proposar-, véns a la botiga a la tarda, quan no tinc gent, i et faré classes de pronunciació.

-Gràcies, Habibi. Però ja m'he d'examinar d'anglès, espanyol i italià, o sigui que ...

Se'l veia dolgut.

-Després de vacances no et dic que no -va proposar la Léa. l després:

-¿No saps pas portuguès, per casualitat?

En Habibi els va convidar a la rebotiga, confiant el negoci al seu nebot. La Léa va empènyer la cadira de rodes entre els pres¬tatges plens de paquets de cuscús i llaunes d'harissa. l gerres d'olives! De verdes, negres, partides, no partides, picants, no picants... Eren com els triangles, n'hi havia de totes menes. Però de qualssevol no... totes eren delicioses!

-Fa una estona, al bar, els tres fills Liard, com en diu vostè, han rumiat una mica amb els «TPCR» -va anunciar en Jonathan a un senyor Ruche bocabadat-: amb els Tres Problemes del carrer Ravignan!

-Que són quatre -va recordar la Léa-. Doncs bé, no són del mateix tipus. Gens ni mica.

El senyor Ruche va frenar la cadira: -¿Què voleu dir?

-Que els tipus de solucions són molt diferents. Pel que fa al primer problema: “Qui és el fidel company?”, només hi ha un desconegut, El fidel company, i el que cal es desemmascarar-lo. Pel segon: “Qui són els individus amb els quals tenia tractes en Grosrouvre i que havien de tornar al vespre per apoderar-se de les demostracions?”, també hem de desemmascarar el desconegut. Però en aquest cas n'hi ha més d'un i no sabem quants. O sigui que, en realitat, hem de trobar dues respostes: ¿quants i qui?

-Pel tercer problema: “Com es va morir el seu amic, accident, suïcidi o assassinat?”...

-Quin amic? -els va interrompre en Habibi-. Té un amic que s'ha mort?

-Ja t'ho explicaré -li va dir el senyor Ruche.

-Pel que fa a aquest problema -va reprendre la Léa-, les respostes possibles són conegudes; es tracta de saber quina és la bona.

En adonar-se del que acabava de dir, es va corregir:

-Volia dir quina és la resposta correcta.

»En canvi el quart problema és totalment diferent: "En Grosrouvre va resoldre les dues conjectures que afirma que va resoldre?" Aquí ja no es tracta d'identificar res de res, sinó de respondre sí o no. Naturalment també es podria respondre que n'ha resolt una, però això no canvia la naturalesa de la resposta.

-No es troba bé, senyor Ruche? -va preguntar en Max, preocupat.

El senyor Ruche s'havia quedat clavat, amb la mirada perduda.

Després va somriure i va exclamar:

-Les quartetes d'Umar Hayyàm! Us en vaig recitar unes quantes. A l'Institut del Món Àrab vaig llegir un nota que m'havia passat per alt, parlava de la tècnica de les quartetes. Tenen una forma molt precisa: tres dels quatre versos van lligats, han de rimar, i el quart és independent. Es exactament el mateix que acabeu de dir. Tenim quatre problemes per resoldre, tres van lligats i el quart és independent. l això vol dir... -va rumiar una estona-... que la identitat del fidel company, la dels membres de la banda, així com la natura de la mort d'en Grosrouvre són TOTALMENT independents del fet que hagués resolt les conjectures o no! Quines proves podem tenir de si les va resoldre efectivament, sinó proves purament matemàtiques?

»Alfred Russel Wallace va inspeccionar les caixes. Centenars d'espècimens de plantes, gairebé totes desconegudes pels seus col•legues de Londres, innombrables mostres curosament catalogades i endreçades en ordre. La sirena va retrunyir. Wallace, satisfet, va pujar al pont i va entrar a la seva cabina. A dins va contemplar amb afecte els dos baguls plens de notes, resultat dels quatre anys que havia passat a la selva de l'Amazones.

»L'estada havia durat quatre anys,del 1.848 al 1.852. La sirena va tornar a sonar. El vapor Amazones es va allunyar del litoral, amb direcció a Liverpool. Vuit mil quilòmetres abans d'arribar a les costes d'Anglaterra. Tenia pressa per poder estudiar el tresor que havia aplegat durant les llargues excursions a través de la selva.

»El vapor ja estava lluny de la costa quan es va sentir el repic d'una campana. La campana d'incendis! Malgrat els esforços dels mariners, el foc es va estendre. Impossible de dominar. El vaixell va naufragar. Wallace se'n va sortir, però tot l'equipatge es va enfonsar. Totes les seves caixes, els milers d'espècimens de plantes, insectes, les llibretes de notes, les observacions. Tot va desaparèixer al fons del mar!

Quan en Jonathan i la Léa van explicar la història al senyor Ruche, es va tornar blanc. Igual que en el seu malson! El vapor de Wallace i el mercant d'en Grosrouvre seguien la mateixa ruta... Si no hagués estat pel vaixell cubà, els llibres de la BDS haurien anat a parar amb les notes de Wallace al fons de l'Atlàntic.

El dia que en Grosrouvre havia fet carregar les caixes de llibres al port de Manaus, havia pensat en el viatge dramàtic de Wallace? Amb quina emoció devia havia vist com el mercant s'allunyava pel gran riu! En aquell moment el senyor Ruche es va adonar que en Grosrouvre s'havia mort sense saber que la seva biblioteca havia arribat a bon port.

Quan l'Amazones neix als cims més alts de la serralada dels Andes, es troba a menys de cent cinquanta quilòmetres del Pacífic. En comptes de córrer cap a l'Oceà que té allà mateix, se li gira d'esquena i fuig en direcció oposada. Haurà de recórrer sis mil cinc-cents quilòmetres i travessar tot el continent per arribar a l'Atlàntic.

Al començament el pendent és terrible: cinc mil metres de desnivell durant els primers mil quilòmetres! Cascades, salts d'aigua infernals! Després, una calma total. Més ben dit, un pla total. Durant els últims tres mil quilòmetres el riu baixa seixanta-cinc metres. Dos centímetres de desnivell per quilòmetre. Seria difícil fer-ho més pla!

Tot havia començat amb aquest diàleg:

-Perdoni, senyoreta, voldria anar a Manaus, em podria dir on és? -havia preguntat en Jonathan amb veu falsa.

-Escolti, senyor -li havia respost la Léa en un to afectat-, si un no ho sap, hi va!

-Justament, hi va! -havia exclamat en Jonathan amb la veu d'Ivan el Terrible a Ivan el Terrible.

-Decidit? Hi anem?

-Ho juro!

-Ho juro!

La idea se'ls havia acudit per Nadal, però aleshores encara no estaven decidits del tot. Ara si que ho estaven! Pensaven marxar després dels exàmens, tant si aprovaven com si no. Dos mesos d'estiu, ja en tenien prou. Era l'època bona per anar-hi? Tant era, perquè era l'únic moment que podien.

D'una maleteta de pell sintètica en Jonathan en va treure un feix de prospectes publicitaris, guies, postals i uns quants mapes. Va desplegar el mapa immens de l'Amazònia. Una extensió verda immensa va ocupar del llarg tot el llit d'en Jonathan.

En Jonathan seguia sobre el mapa el que la Léa llegia en veu alta en diferents llibres.

-Difícil fer-ho més pla, més ample, fins a trenta quilòmetres, més fondo, fins a setanta metres. Dotzenes d'afluents, que no són torrentets! A Manaus el Río Negro, que no baixa dels dos mil cinc cents quilòmetres de llargada, s'uneix a l'Amazones.

»En comptes de barrejar-se immediatament, les aigües dels dos rius llisquen de costat durant vuitanta quilòmetres, sense barrejar-se. I es veu!

A la foto que la Léa va ensenyar a en Jonathan, realment es veia: el riu semblava dividit en dues faixes interminables, una groga i l'altra marró, el groc intens de les aigües opaques carregades de llot de l'Amazones, el marró fosc de les aigües riques en compostos orgànics del Río Negro. Finalment, molt més avall de Manaus, es produeix la “unió de les aigües”, els dos rius es barregen i fan un marró clar que serà el de l'Amazones fins a la desembocadura, mil cinc-cents quilòmetres més avall.

Ja estava, la Léa ja hi era. Estirada en una hamaca, en una petita nau de cabotatge carregada de provisions, baixant el riu fins a Belém, amb homes cantussejant cançons nostàlgiques. La Léa es va trobar a la desembocadura.

Una desembocadura de tres-cents quilòmetres d'amplada!

Amb una illa al mig. El prospecte deia... no! Una illa tan gran com Suïssa. Estava imprès! Suïssa al mig d'un riu! Totes les hores del dia i de la nit, l'Amazones aboca setanta mil milions de litres d'aigua! Cinc-centes vegades més que el Sena! Una cinquena part de tota l'aigua dolça que arriba als oceans del planeta! Ni tan sols l'Oceà no pot lluitar contra aquesta força: les aigües de l'Amazones s'endinsen fins a dos-cents quilòmetres de la costa.

L'any 1500, un capità espanyol que navegava per davant de les Amèriques va anar a parar sobre aquesta immensa extensió marronosa. Va llançar una galleda al mar i ho va tastar: Aigua dolça a alta mar! Va batejar el lloc: el “Mar dolç”. Va dirigir la proa cap a l'oest per intentar entendre com era possible aquell miracle. Va descobrir l'Amazones.

L'estació dels focs, el llibre que havien demanat a la biblioteca del districte XVIII, explicava l'assassinat de Chico Mendes, un “sagnador” de cautxú que havia creat un sindicat per lluitar contra les massacres i totes les exaccions comeses pels terratinents i per les bandes d'assassins a sou.

Com tots els qui des de fa desenes d'anys s'han atrevit a lluitar contra el terror i l'opressió que fan estralls a l'Amazònia, Chico Mendes va morir.

Qui s'alça a la selva per oposar-se a les grans companyies?

Els homes i els arbres. Després d'haver delmat els homes, d'ha¬ver reduït els indis a l'esclavitud, haver-los torturat, violat, massacrat, els mateixos porcs van escometre els arbres. Calen foc a la selva. Provoquen incendis gegantins per fer taula rasa. Era en Grosrouvre, a la carta, qui havia parlat del “pulmó del món”. Quina patacada que estava rebent la reserva d'oxigen més gran del planeta!

-I com si no n'hi hagués prou, a més s'ha hagut de cremar la casa d'en Grosrouvre! -va renegar la Léa.

-Tens raó! Si la colla que ho va fer és de la zona, amb el costum que en tenen, no els devia costar gaire calar foc a casa seva! Això interessarà el senyor Ruche.

Una de les guies comptava les superfícies de selva que se n'anaven cada dia en fum en quantitat de camps de futbol.

-Potser per això el Brasil és el millor país del món en futbol! -va ironitzar en Jonathan. Però no els va fer riure.

En Jonathan i la Léa estaven blancs de ràbia. Realment hi ha malparits a tot arreu!

Cadascun per ell mateix, es van prometre que calia començar a ocupar-se del món.

Però com es pot impedir, des d'aquí, que la selva cremi, allà?

Una raó més per anar a Manaus. Havien de començar per conèixer aquella selva que volien salvar.

L'Amazònia és el jardí del món. No pas tipus Edèn, alhora infern i paradís. De tot n'hi ha molt, i molt més que en altres llocs. Aigua, fusta, oxigen i el 15 % de tota la vegetació del globus.

-“L'arquitectura de la selva -parlen d'arquitectura, va recalcar en Jonathan- és el resultat de la contradicció entre dues necessitats: la de captar l'aigua i els elements nutritius del sòl, i el de disputar a les plantes veïnes la llum que dispensa el sol.” Estar a prop de l'aigua, que es troba a terra, significa estar molt lluny de la llum, que es troba al damunt de la volta. I recíprocament. Els ar¬bres necessiten totes dues coses absolutament. ¿Com s'ho han de fer?

»Molt senzill! Enfilar-se fins més amunt que el veí. "L'altura impressionant dels arbres ve de la necessitat que té cadascun de ser més alt que els altres." N'hi ha que s'enfilen fins a més de cent metres, trenta pisos, gratacels de fusta! Utilitzen una part enorme de la seva energia per hissar el fullatge a aquestes altures increïbles. Això pel que fa a la part de dalt. ¿I la de baix? ¿Com s'ho fan per captar l'aigua del sòl i aconseguir que irrigui l'arbre fins a les branques més altes? Igual de senzill! Fabricar una bomba d'aspiració.

»Gràcies a la superfície enorme de les fulles i a la calor -som molt a prop de l'equador-, l'evaporació a la volta és tan ràpida que crea un buit immens en tots els conductes de l'arbre. Per omplir aquest buit, l'aigua i els elements nutritius, a baix de tot, són propulsats per l'interior del tronc. L'aigua, aspirada amb una potència terrible, es troba literalment empesa. En un instant arriba a la fronda que ha d'alimentar a més de cent metres d'altura.

Abans de tancar L'estació dels focs, en Jonathan va deixar escapar una petita informació sobre la flora: “Un sol arbre de la selva de l'Amazones pot albergar mil cinc-centes espècies d'insectes!” Una esgarrifança va recórrer la Léa, sota la mirada burleta d'en Jonathan. La Léa es va dominar. Quinina i farmaciola antiverí; estava decidida. Estava disposava a viure perillosament.


* * * * * * * * * *


BAGDAD, MIENTRAS TANTO...

-EL ÁLGEBRA no nació en Grecia!

El anuncio, declamado con vigor, hizo el efecto esperado. Jonathan-y-Léa, como un solo gemelo, se enderezaron listos para la primera sesión del año, que ambos esperaban secretamente.

Por los cristales del taller de sesiones penetraba, a duras penas, la claridad pálida de los atardeceres del mes de enero. Instalado en medio de la sala, el señor Ruche empezó a explicar:

-Un hombre anda por la calle. Busca el camino. Un peatón pasa a su lado, el hombre lo interpela: “Tengo que ir a la calle X, ¿me puede decir dónde está?” el peatón se lo mira con desprecio: “Señor, si no lo sabe, no vaya!”

Explosión de carcajadas.

-Pues bien -prosiguió el señor Ruche-, el álgebra es exactamente lo contrario. ¡Cuando no lo sabes, vas!

Todavía no había acabado la anécdota, la cortina negra y pesada bajó delante de la puerta vidriada. Max, que estaba escondido, avanzó. En la mano le brillaba la luz de un mechero. Se inclinó...

Una tras otra aparecieron las llamas frágiles de una multitud de velas clavadas en bolitas de barro dispuestas sobre una cama de arena. Era una medida de seguridad: a la otra parte de la pared estaba la Biblioteca de la Selva. Pero esta arena también representaba un trozo de desierto importado al taller de la calle Ravignan.

En un rincón, sobre un hornillo, la tetera se calentaba. A su lado sobre una bandeja preciosa de cobre con forma de disco de oro, había unos vasos estrechos de superficie granulosa cargados de dibujos de colores.

El olor denso del incienso invadió el taller y anunció las oleadas de suaves acordes de un instrumento de cuerda. Un laúd. Jonathan se encontraba en el cielo. Cerró los ojos y se abandonó. ¡Ah, marchar! Lawrence de Arabia. Mecido por el balanceo del paso de un camello, se abandonó a otro ritmo. ¡Qué lejos queda aquella duna! Oh, no hay prisa; hay tiempo. Con la mente en blanco, se embarcó hacia desiertos de eternidad.

La melodía repetitiva que lo transportaba tan lejos de la calle Ravignan desapareció. Resonaron los toques de una derbuca. Jonathan dio un salto, lo que le reavivó el daño en el tobillo. Los sones no eran muy fuertes, pero se escuchaban tan próximos que no había confusión posible, no era música “en conserva”, como decía la Léa, sino live. ¡En la penumbra del taller, alguien tocaba una derbuca!

Jonathan abrió los ojos y regresó al taller de sesiones de la calle Ravignan. Todos seguían allí, como antes del camello y el desierto. La Léa muy cerca de él, el señor Ruche en la silla de ruedas; Max sentado en la arena, iluminado por las velas. Y, además, los toques de derbuca. A pesar de sus esfuerzos, Jonathan no consiguió identificar al músico.

¡Empezaba una nueva sesión!

Después de un repique vertiginoso que dejó a Jonathan al límite de la asfixia, la derbuca soltó un último redoble. El preámbulo se había acabado. Esta vez el tema era el álgebra.

Repantigado en su silla, el señor Ruche dirigió una señal de agradecimiento al músico invisible. Miró a su alrededor, apreciando la decoración totalmente elaborada por Max.

Sus asíduas visitas a los mercadillos y el temperamento de brocanter, le habían formado el gusto. Max poseía el don de los verdaderos decoradores; con un puñado de objetos sabía reconstituir un universo de tal fuerza que respiraba y tan real que invitaba a vivir. Pero en esta facultad entraba en juego la misma naturaleza de Max. Toda la relación que tenía con el mundo participaba, su reserva, el rechazo de la exuberancia, el rechazo de la superfluidad. El señor Ruche había tardado años en darse cuenta de que Max no repetía nunca, ni una frase ni un gesto. Y todavía más sorprendente viniendo de un chico que tenía tanta dificultad para oír, no hacía repetir nunca nada a su interlocutor. Como si todo lo que había sido mal oído estuviera definitivamente perdido y no hubiera que volver a ello. Esta sobriedad, esta economía de medios, era Max. Con pocas palabras tenía bastante para decir mucho, y para sentir mucho.

“Si no fuera por el olor de incienso, sería perfecto”, pensó el señor Ruche antes de murmurar, en plan confidencial:

-Todo empezó un día del año 773, cuando, tras un viaje interminable, una caravana muy cargada, procedente de las Indias, se presentó en las puertas de Madinat al Salam, la Ciudad de la Paz: Bagdad.

»Igual que Alejandría, Bagdad era una ciudad nueva, construida en tres años escasos. Igual que aquélla, estaba contenida entre dos aguas, entre el Tigris y el Éufrates. También igual que la otra, estaba atravesada por canales; cada habitante, naturalmente los ricos, se sentía obligado a poseer un asno en el establo y una barca en el río. E, igualmente, era una ciudad cosmopolita. Pero mientras Alejandría era una ciudad rectangular, Bagdad era circular. La llamaban la Ciudad Redonda.

»Unes murallas circulares, de una forma geométrica perfecta que parecía trazada con compás, albergaban en el centro exacto del círculo la mezquita y el palacio del califa, de donde salían, en las cuatro direcciones, anchas arterias que desembocaban en las cuatro puertas abiertas a las murallas. Estas puertas eran el único medio de penetrar en la ciudad.

»Por una de éstas, la puerta de Khorassan, la caravana rebosante de presentes para el califa al-Mansur entró en la Ciudad Redonda y se dirigió lentamente hacia palacio. El gentío se agolpaba a su paso.

»En el recinto del palacio, sólo el califa se podía desplazar a caballo. Los viajeros se apearon de sus monturas y penetraron en la sala de recepciones.

»Calzado con magníficos botines rojos, con la capa del Profeta, la vara, el sable y el sello, el califa, en su función oficial de “corrector de entuertos” arbitraba un conflicto entre dos demandantes. Pero los viajeros no lo pudieron contemplar: tal como exigía la costumbre, estaba escondido tras una cortina.

»En calidad de descendiente directo del profeta Mahoma, el Califa era el Comendador de los creyentes. Título supremo del Islam que le daba poder sobre todos los musulmanes del mundo. Y ahora, a final del siglo VIII, los musulmanes habían llegado a ser muy numerosos en todo el mundo.

»A partir de unas cuantas besanas de desierto, en torno a la ciudad de Medina, el Islam se había extendido con una rapidez inaudita. El imperio, cómo lo diría, el imperio islámico se extendía desde los Pirineos hasta las orillas del Indo. Vale la pena enumerar los países conquistados, o que se convirtieron al islam, en unos cuantos decenios: la península Ibérica, el Magreb, Libia, Egipto, Arabia, Siria, Turquía, Irak, Irán, Cáucaso, Punjab. Y pronto, Sicilia. Después del imperio de Alejandro, después del Imperio romano, el imperio musulmán.

»En aquella época, el año 800, vivían dos soberanos legendarios, Carlomagno y Harun al-Rashid. Al emperador de Occidente, la Chanson de Roland, al califa de Oriente, Las mil y una noches.

Las volutas de incienso se habían disipado completamente y el señor Ruche ya podía respirar mejor. Lo necesitaba, porque faltaba mucho para que la sesión se acabara.

-La religión sola no era suficiente para unificar estas po-blaciones que acababan de ser islamizadas. Hacía falta una lengua común, que tenía que ser el cemento que uniera a todos estos millones de hombres tan diferentes. La lengua árabe, nacida en el desierto y hablada por un grupo pequeño de hombres, era una lengua muy joven. A fin de que pudiera expresar todas estas nociones que desconocía, se tuvo que enriquecer, que adaptar, se tuvieron que crear palabras nuevas, ampliar los campos de significados, forjar sentidos. Afortunadamente, la misma estructura que tenía se prestaba a la formulación de termas abstractos. Es una lengua que parece hecha para el álgebra.

»Traducir, asimilar, enriquecer y desarrollar. Construir una lengua es una aventura extraordinaria. Esta aventura pasó por los libros.

»El mayor mercado de libros que ha existido nunca se encontraba en el barrio de al-Karkh. Las obras, papiro o pergamino, venían de todas partes, de Bizancio o de Alejandría, de Pérgamo o de Siracusa, de Antioquía o de Jerusalén. Se compraban a precio de oro.

»Se vuelve a imponer el paralelismo entre Alejandría y Bagdad. La primera poseía el Museo y la Gran Biblioteca, la segunda se permitió una institución que se parecía como una hermana al Museo, Beit al-Hikma, la Casa de la Sabiduría.

»Tanto en Alejandría como en Bagdad, habían construido un observatorio. Y una biblioteca. Sin embargo había una diferencia entre estas dos ciudades. En Alejandría el Museo precedió la Biblioteca; en Bagdad, la biblioteca fundada por Harun al-Rashid precedió a la Casa de la Sabiduría, creada por su hijo al-Ma'mun.

»La biblioteca de Bagdad fue la auténtica heredera de la de Alejandria. Los libros que llegaban a Alejandría estaban, la mayoría, escritos en griego; en cambio ninguno de los que llegaban a Bagdad, en el siglo IX, estaba escrito en árabe. Hubo que traducirlos.

Y empezó una labor extraordinaria. ¡Traducir, traducir, traducir!

-El cuerpo de traductores de la Casa de la Sabiduría constituyó su mayor riqueza. Eran docenas, venidos de todas partes, atareados ante manuscritos llegados de todas partes. La diversidad inaudita de lenguas a partir de las que se llevaban a cabo las traducciones configuraron una sabia Babel: griego, sogdiano, sánscrito, latino, hebreo, arameo, siriaco, copto. Y todos estos traductores eran gente sabia. ¿Podía ser de otra manera, considerando la naturaleza de las obras que tenían que traducir? Textos científicos, textos filosóficos. Primero los griegos:

»Euclides, Arquímedes, Apolonio, Diofante, Aristóteles. ¡Todo Aristóteles! Ptolomeo el geógrafo, Hipócrates el médico, y Galeno y Herón el mecànico, etc.

»En grandes talleres de caligrafía, ejércitos de escribas se atarean sin descanso. Las obras, esta vez escritas en árabe, comienzan a poblar las estanterías de la biblioteca de la Casa de la Sabiduría. ¡Las copias se multiplican! Todo está a punto para que, mediante los buenos oficios de estas obras, ahora accesibles, estos conocimientos procedentes de otros lugares se propaguen por todo el inmenso imperio árabe.

»Las bibliotecas privadas proliferan. La más prestigiosa, la del matemático al-Kindi, es objeto de codicia. Un tesoro disputado con aspereza cuando fallece. Los tres hermanos Banü Musa, Mohamed, Ahmed y Hassan, los primeros geómetras árabes, se lo acaban apropiando. Este trío de hermanos matemáticos, una verdadera institución, poseían sus traductores propios, que enviaban con grandes gastos al extranjero para recoger las obras antiguas más buscadas.

-Diga, señor Ruche, ¿no le recuerda nada? -preguntó Jonathan, falsamente ingenuo.

“Y tanto que he pensado en ello” se dijo el señor Ruche. “Pero en el caso de Grosrouvre el movimiento fue en sentido inverso, fue la Biblioteca la que le alcanzó.”

-En muy poco tiempo -prosiguió-, a escala histórica, el mundo árabe consiguió asociar a su cultura tradicional un saber moderno de una amplitud considerable. Durante siete siglos, una duración poco menos larga que la que separa Tales de Menelao, las ciencias prosperaron en esta región del mundo.

»Alejandria había tenido sus Ptolomeos; Bagdad tuvo los califas enamorados de las artes y de las ciencias. Los califas pusieron en marcha una cacería de manuscritos absolutamente similar a la que habían promovido mil años antes los Ptolomeos. Después de al-Mansur, que había recibido el regalo de los emisarios indios, vino Harun al-Rashid, el de Las mil y una Noches. Después su hijo, cuyo nombre, la semana pasada todavía no había escuchado, al-Ma'mun. Un hombre sorprendente, este al-Ma'mun. ¡Un califa racionalista! Adepto apasionado de Aristóteles, odiaba a los integristas y los persiguió durante todo su reinado. Fue el alma de la Casa de la Sabiduría.

»Una vez que sus tropas vencieron a los ejércitos bizantinos, al-Ma'mun propuso un intercambio sorprendente al emperador de Oriente: ¡los prisioneros a cambio de libros! Trato hecho: un millar de guerreros cristianos liberados por los árabes volvieron a Constantinopla mientras en sentido inverso una docena de obras rarísimas, florón de las bibliotecas bizantinas, llegaban a Bagdad, acogidas con exaltación en la Casa de la Sabiduría.

»Volvamos a la caravana. Entre los regalos suntuosos que transportaba en las arcas, había uno que tendría una importancia capital para los sabios árabes, el Siddharta, un tratado de astronomía con las mesas, escrito un siglo antes por... (el cóctel de color de mar, el pasaje Brady... ) por un matemático que Jonathan y Léa conocen muy bien, Brahmagupta, el de las incógnitas multicolores. Fue traducido al árabe inmediatamente y se hizo célebre con el nombre de Sindhind.

»En sus páginas había un tesoro. ¡Diez figuritas pequeñas!

»Oh, una cosa que os es muy familiar. ¡Se trata de diez cifras con las cuales calculamos! Sí, uno, dos, tres... hasta el nueve. ¡Sin olvidar el último, el «cero»!

»El erudito encargado de transmitir los regalos al califa, un tal Kanka, los conocía bien. Hacía años que efectuaba todos los cálculos con ellos. ¡Cuántas veces, para pasar el rato, los había salmodiado durante los interminables días del viaje que lo había traído a la Ciudad Redonda! De tanto escucharlos, los caravaneros habían terminado sabiéndolos de memoria. De noche, en torno al fuego, la voz de alguno de ellos se alzaba y recitaba las cifras en el silencio de la noche; a coro, los otros caravaneros continuaban.

En el silencio del taller de la calle Ravignan, se oyó la voz ronca de Nofuturo que recitaba con ritmo de escolar:

-Eka, dva, tri, catur, panca, sat, sapta, asta, nava. Cada nombre era acompañado con un acorde de laúd.

-¿Y el cero? -preguntó la Léa.

Nofuturo, a quien no habían ordenado nada más, se quedó mudo.

El señor Ruche se había reservado la parte del león. Le tocaba el honor de introducir el cero:

-¡çunya!

Un redoble largo de derbuca saludó la llegada del último número.

-çunya quiere decir vacío, en sánscrito. El cero se representa mediante una pequeño círculo. ¿Por qué un círculo? Realmente no lo sabemos. En cambio sabemos que, traducido al árabe, çunya se convierte en sifr, que, traducido al latín, se torna zephirum, y traducido al italiano se convierte en céfiro. Y de céfiro a cero no va gran trecho. Y así el nombre del cero, sifr, se convirtió en el de todas las cifras. El cero, “esta nada que lo puede todo” no había robado su motivo.

El señor Ruche se detuvo. Todo le había llegado de sopetón. Le sorprendió recordar con tanta precisión después de más de cincuenta años. Parecía que tenía delante el texto que Grosrouvre había publicado sobre el cero, seguramente el único artículo que había escrito, impreso en la memoria. Era el artículo que, emparejado con el artículo que él mismo había escrito sobre ontología, les había valido el apodo de «el Ser y la Nada».

-Estas diez cifras constituían una de las piezas de un dispositivo global que hacía posible escribir los números y calcular: la numeración decimal de posición con un cero. Incontestablemente, una de las invenciones más importantes de la humanidad.

El señor Ruche dejó pasar un momento:

-¿Por qué «de posición»? -preguntó. Como no me lo pregunta nadie, me veo obligado a preguntármelo yo mismo. ¿Dormís o qué?

-Ni mucho menos. Estoy escuchando -se rebeló Léa-. Lo encuentro tan apasionante que...

Un largo suspiro de Jonathan le impidió acabar:

-Ah, Bagdad...

Bromas aparte, era verdad que parecían realmente interesados.

Los números apasionan siempre a todo el mundo. ¡A veces demasiado! Circulan, en libertad, multitud de pirados por los números. Cuando llevaba la librería, el señor Ruche los había encontrado a montones. Huía de ellos como de la peste. Si te pescan, ya no te dejan en paz. ¡Ven números por todos lados! Si alguien quiere maravillas, no vale la pena que haga toda esta gimnasia ridícula para interpretar los números y hacerles decir de todo, sólo hay que mirar lo que pasa realmente.

La aritmética, como ciencia de los números, le había apasionado tanto desde que la había descubierto últimamente, como le había irritado la numerología. ¡El aspecto maravilloso de los números se encuentra en los números mismos! No hay que endosarle designios místico-psicológicos. Se encuentra en el reparto de los números primos, en la conjetura de Fermat, en la de Goldbach, en la investigación de las parejas de números amigos. ¡Y en la existencia de los números primos gemelos! ¿Qué es eso?

Si el AV hubiera estado conectado, habría atronado: “Atención, atención, dos números primos son gemelos si están lo más cerca posible el uno del otro, es decir, si su diferencia es igual a dos.”

El 17 y el 19 son gemelos, y... ¡el 1.000.000.000.061 y el 1.000.000.000.063 también lo son! Pregunta: ¿Hay una infinidad de números primos gemelos? ¡Pues bien, hoy día todavía no se sabe! Lo único que se sabe es que son raros de forma extrema. ¡He ahí un tema que podría interesar a alguien!

Las brasas del hornillo brillaban con un resplandor incandescente. El señor Ruche empezó a responder la pregunta que se había planteado de manera didáctica:

-Prácticamente todos los pueblos han poseído una numeración, es decir una manera de escribir los números. Ha habido muchas eficaces, otras poco inspiradas, como la numeración romana, por ejemplo. En la mayoría, el valor de una cifra es independiente de la posición que ocupa en la escritura del número: el «X» de la numeración romana vale «diez» esté donde esté. O sea que «XXX» es «treinta», diez más diez más diez.

»Para la numeración de posición, es absolutamente al contrario, el valor de una cifra depende de la posición que ocupa en la escritura del número. En pocas palabras, ¡el lugar cuenta! 1 vale uno, diez o cien según si ocupa el último lugar, el penúltimo, o el antepenúltimo.

-¡El valor depende de la posición que cada uno ocupa! Me parece que este tipo de eslogan ya lo he escuchado otras veces -le interrumpió Léa-. Cuanto más alta es la situación que tienes en la sociedad, más valor tienes, la gradación jerárquica que se tiene que escalar si quieres tener éxito en la vida y bla-bla-bla. -hizo una mueca.- ¿Qué piensas tú, Jonathan?

-Yo simplemente constato que Léa quiere politizar las sesiones y que... estoy de acuerdo con lo que dice. Sin embargo...

Y, como un viejo sabio oriental:

-Un enano sentado en el peldaño más alto es más alto que un gigante en pie en el más bajo de todos. Viejo proverbio árabe.

El señor Ruche cogió la pelota al vuelo:

-¡Y el uno de 1.000 vale más que los tres nueves de 999! La numera¬ción india consiguió un verdadero prodigio, todavía más admirable que el del alfabeto. ¡Un puñado de signos -exactamente tantos como dedos tenemos en las manos-, permite representar TODOS LOS NÚMEROS DEL MUNDO! He ahí lo que inventaron los indios. Fijaos cómo iban de adelantados, en este campo, con respecto a todas las otras civilizaciones. Hoy día todo el mundo utiliza estas cifras. Si hay algún invento que haya tenido un destino universal, es justamente éste.

Con una mirada cargada de intención dirigida a los gemelos, el señor Ruche concluyó:

-He ahí una cosa que no inventaron los griegos!

Entonces resonó una voz, que los dejó estupefactos:

-Eh, amigo mío, ¿quieres decir que no nos estás robando nuestras cifras, a los árabes?

Era el músico de la derbuca, que había salido de la penumbra donde se había mantenido todo el tiempo. ¡Habibi, el tendero de la esquina de la calle de los Mártires! Él era el músico que había tocado tan bien el laúd y la derbuca.

-Las cifras, el cero, son inventos de los árabes! -exclamó Habibi-. ¿Con qué nos sales, ahora, señor Ruche? -Pronunciaba «Riche», igual que los mozos de cuerda que habían transportado las cajas de la BDS.- no me lo esperaba en absoluto, de un viejo amigo.

-Me sabe muy mal, Habibi, yo también lo creía hasta hace pocos días. Pero era un error, las cifras que utilizamos actualmente fueron inventadas por los indios de la India. Es así. No podemos cambiar la Historia.

-Entonces ¿me puedes explicar por qué todo el mundo dice «las cifras árabes»?

En este momento Léa se dio cuenta de lo que el señor Ruche llevaba, sí, realmente eran babuchas. ¡Babuchas granates! Como el califa de Bagdad. Con dificultad reprimió la carcajada. Habibi habría podido pensar que se estaba riendo de él y no quería herirlo.

Cuantas horas había pasado en su tienda, yendo a buscar al atardecer todo lo que Perrette había olvidado comprar durante el día.

-Cuando estas cifras llegaron a Bagdad -explicó el señor Ruche-, los árabes las llamaron las figuras indias. Un matemático, miembro de la Casa de la Sabiduría, redactó un tratado para darlas a conocer y para describir cómo se usaban. Los árabes conocieron las cifras indias por este tratado. Unos cuantos siglos más tarde, el libro fue traducido al latín. ¡Fue uno de los mayores best-sellers del final de la edad media!

»En Francia, en Italia, en Alemania, las descubrieron con esta obra. Y después se extendieron a todo Occidente. Y como los cristianos las conocieron a través de los árabes, las denominaron "cifras árabes" y declararon que el cero era un invento árabe. Y si todo el mundo dice "cifras árabes" y no cifras indias es porque desde hace siglos el mundo occidental se ha arrogado el poder de bautizar las cosas para toda la humanidad.

Habibi estaba triste.

-No es en absoluto ninguna buena noticia, lo que me explicas, señor Riche -confió.

Con la mirada perdida, Habibi pensaba. Se notaba que quería expresar hasta qué punto le dolía. Le brillaron los ojos y profirió:

-Es como si me dijeras que el cuscús fue inventado por los suecos o por los... ¡irlandeses! Sí, por los irlandeses.

La comparación surtió efecto.

Max, que se había perdido una buena parte del intercambio, sentia el disgusto de Habibi. Sensible al malestar que se había instalado en el taller, cogió la bandeja de cobre y la puso en el centro de la sala. Después de verter una cucharada de piñones en cada vaso, preguntó a Habibi si quería servir el té. Habibi se levantó, se acercó al hornillo y cogió el asa de la tetera. Con aquel gesto inimitable de los orientales cuando sirven el té, cogió un vaso, lo bajó hasta el suelo, alzó la tetera hasta la altura del otro brazo estirado. Jugaba con las dos manos en un vertiginoso vaivén, ora acercando ora alejando los dos objetos. Inclinó repentinamente la tetera y dejó caerse el chorro hirviendo con una precisión sorprendente dentro del vaso. Ni una sola gota cayó a tierra.

El señor Ruche acercó la silla. Ahora las babuchas granates estaban expuestas a la vista de todo el mundo y Léa lo pudo felicitar por su acertada elección, hicieron corro en torno a la bandeja. Max abrió la caja de dátiles frescos que Habibi había traído del oasis argelino de donde era originaria la familia de su mujer.

Se fundían en la boca. Se añadía el hecho de que, salvo Habibi, todos se habían abrasado el paladar con el primer trago de té. En estas condiciones, ¿cómo habrían podido continuar la conversación? Callaron. En el silencio, se oía como el pico de Nofuturo rascaba al escoger las semillas en el comedero.

Cuando se hubieron comido el último dátil y sorbido el último trago de té, Habibi ya se había sosegado. El señor Ruche le habló con suavidad:

-No estés triste, Habibi. Los árabes no crearon las cifras, pero inventaron otra cosa realmente formidable. ¡Antes, cuando he dicho que el álgebra no había nacido en Grecia, era simplemente porque nació en Bagdad!

Antes de adentrarse en tierra árabe, en la alborada del siglo IX, se imponía una pausa. Habibi cogió la tetera, salió al patio, la aclaró en la fuente, añadió carbón vegetal al hornillo, puso agua en la tetera y desplegó un papel acaracolado del que tomó unas cuantas hojas de menta, que olfateó profundamente. Se volvieron a instalar.

-Tales fue el primer matemático griego; al-Khwàrizmi fue el primer matemático árabe.

-Ya estamos! ¡El señor Ruche ya vuelve al principio! -rumió la Léa.

Por culpa de la pronunciación execrable del señor Ruche, se había perdido el nombre del primer matemático árabe, que había acabado como el rosario de la aurora. Se ha de tener en cuenta que se trataba del temible «rreh» de las lenguas semíticas, que sólo se puede obtener con la ayuda de una fricción prolongada de la parte posterior del paladar. Antes que él, muchos otros ya habían tropezado.

Caritativo, Habibi hizo una demostración. El señor Ruche ya no tenía edad para aquellas gimnasias bucales. Pero sin embargo lo intentó. Cogió impulso y la emprendió con el nombre entero: al-Djafar Mohamed ibn Mussa al-Khwàrizmí. El rreh, empujado por el vigoroso “al” que lo precedía, pasó victoriosamente la barrera de los labios. La proeza le hizo merecer felicitaciones calurosas.

Como sabía de sobra que debía la victoria a la casualidad, se prometió no volver a poner a prueba la glotis.

-Este nombre -dijo con prudencia- nos informa, ¿verdad, Habibi?, que era hijo de un tal Mussa, originario de... -¡joder!, otra vez esta palabra, ¡vaya-... de Khwàrizm!

Lo había vuelto a decir. Lo tenía definitivamente ganado. La prueba:

-El Khwarizm es la región que se extiende en torno al mar de Aral. Bien. ¡Cuando alguien se plantea un problema, es que busca alguna cosa!

-Diría el señor la Palice -añadió Léa, bromeando. Jonathan, desconcertado, no reaccionó. El señor Ruche aprovechó la ocasión:

-Decir las cosas evidentes no siempre es malo. A veces incluso resulta que al sacar las consecuencias de las evidencias más evidentes descubrimos verdades muy poco evidentes.

Incluso Habibi abrió más los ojos para mirárlo. Preguntó, preocupado:

-Se encuentra bien, señor Riche?

Y el señor Ruche alargó una obra a Habibi y le pidió que leyera el título.

Habibi tomó el libro con respeto y también con un poco de miedo. A conciencia, separando cada sílaba, Habibi leyó las palabras que escritas en la cubierta:

Kitab al-muhtasar fi hisab al-Jabr wa al-Muqabala.

Cuando acabó de pronunciar la última sílaba, se la guardó en la boca como una criatura que acaba de lamer un caramelo.

El señor Ruche recuperó el libro y se puso a leer las primeras páginas:

-“He compuesto para el cálculo de al-Jabr y de al-Muqabala este libro conciso que capta la parte sutil y gloriosa del cálculo. Ma'mun, el Príncipe de los Creyentes, es quien me dio fuerza, él quien animó la energía de la gente de cultura, los atrajo, los unió, los protegió y ayudó. Quien los incitó a aclarar lo que estaba oscuro y a simplificar lo que era complejo.“

Repitió la última frase de al-Khwàrizmï:

-“Aclarar lo que estaba oscuro y simplificar lo que era complejo.” Más que un programa, una filosofía.

La frase quedó en el aire. Léa fue la primera en reaccionar:

-Que tendremos que poner en práctica si queremos resolver los tres problemas de la calle Ravignan, porque, hay que repetirlo, para eso estamos en Bagdad, no recuerdo ya en qué año.

-Eso, eso -se apresuró a decir el señor Ruche. La rapidez con que reaccionaba a veces Léa le encantaba y le dirigió una señal de aprobación antes de reemprender:

-Este libro es uno de los más célebres de la historia de las matemáticas. A lo largo de estas páginas -dijo mientras hojeaba la obra con precaución-, se funda una disciplina nueva, totalmente original: el álgebra. Este nombre proviene del mismo título de la obra: al-Jabr.

-¡Al-Jabr significa recomponer, juntar! -exclamó Habibi. Muy excitado se dispuso a explicarlo:

-En mi país, en el douar, cuando te rompías algo te llevaban a casa del componedor. -Agitado por la inspiración cogió la derbuca. Un golpecito a la izquierda. ¡Ay! Un golpecito a la derecha. ¡Ay! Y te devolvía el hueso a su sitio. A continuación lo fijaba con unos listones planos envueltos con tiras de ropa. ¡Ay! ¡Ay! ¡Ay! Y después ya no te dolía -canturreó contento mientras se ponía a tocar el laúd. Sí, sí, jabr, es cuando devuelves a su sitio algo roto. ¡O sea que son los árabes los que lo inventaron! Hoy, señor Riche, me has dado dos noticias, una mala y una buena. ¿Y has empezado por la mala, es un buen día o un mal día?

El señor Ruche exclamó:

-En el Quijote, hay un algebrista, un componedor. Ahora entiendo por qué. Cervantes tomó la palabra de los moros españoles.

-¿Y la otra palabra? -preguntó Léa, cuidando de no pronunciarla.

-¿Muqabala? Es cuando pones dos cosas una frente a la otra -explicó Habibi-. ¿Como lo llamáis?

-Confrontar? -preguntó el señor Ruche.

Léa no dejó perder la ocasión:

-¡Tratado de cálculo de componer y confrontar, he ahí el nombre de uno de los libros de mates más célebres de la Historia! ¡Cuando explique en clase de mates que estamos recomponiendo, ya verás qué éxito! Y si el profe refunfuña, te lo envío, Habibi.

-¡Envía, envía! -dijo Habibi.

-Si te fijas bien, en el álgebra nos pasamos el rato removiendo -constató la Léa-. Hacemos pasar los términos de un lado al otro, añadimos a la derecha, añadimos a la izquierda, sacamos a la derecha, sacamos a la izquierda. Hacemos juegos de manos.

-Para llegar a hacer eso, éstos... juegos de manos, fue necesario pasar por una operación increíble. Escuchad como habla al-Khwàrizmí. Dice: “Comenzaré por poner un nombre a esta cosa que busco. Pero como no la conozco, justamente es por eso que la busco, simplemente la llamaré: cosa”

-Chei, en árabe -soltó Habibi.

-Va detrás de esta desconocida. Sólo ahora podrá trabajar. Aunque todavía le es desconocida, podrá utilizar esta cosa como si la conociera, gracias al hecho de que la ha bautizado. He ahí su estrategia. Es sencillamente una genialidad. Vaya, el gran invento, tal como lo he entendido yo: ¡calcular con la desconocida como si fuera conocida! Lo encuentro una idea perfecta. Un cambio total.

-¿Por qué dice desconocida, en femenino? -preguntó de pasada Léa.

-Pues, e... -balbuceó el señor Ruche.

-El hombre conocido y la mujer desconocida, un cliché un poco gastado.

-Escucha, Léa, no estamos haciendo gramática, sino álgebra -recordó secamente Jonathan.

-¡Pero eso no impide comentar que en álgebra el femenino gana al masculino, ya me explicarás! -gritó Léa.

-Pues yo lo que pienso -añadió en Jonathan en tono grave- es que en esta manera de actuar hay una parte de domesticación que no me gusta ni pizca. Tal como lo ha descrito, me hace pensar en... la doma de desconocidas.

Al señor Ruche le sorprendió esta visión del álgebra, pero se notó que le había hecho gracia:

-Yo lo diría de otra manera. Este elemento desconocido, masculino o femenino, ya no es rechazado como extranjero. Sino que se lo acoge entre las otras cantidades conocidas. Es...

Se exaltó:

-Escucha, Léa, he dicho “la” incógnita hasta hoy y pienso continuar así. No me puedes prohibir que continúe.

-Pero si yo no he prohibido nada, simplemente he hecho un comentario.

El señor Ruche tuvo dificultad en retomar el hilo:

-La incógnita será tratada igual que las cantidades conocidas; al-Khwàrizmí la sumará, la multiplicará, etc., igual que las conocidas. Pero no nos equivoquemos, todo eso lo hace con un sol objetivo: desenmascararla. ¡Desenmascarar la incógnita, ésta es la alquimia algébrica!

Alquimia por alquimia, Jonathan estaba más interesado en la que practicaba Habibi para preparar el té.

-No busquéis en el libro de al-Khwàrizmi la escritura que conocéis, los signos más, menos o igual o x pequeñas, porque no los encontraréis. Esta escritura vino más tarde. Todas las ecuaciones están escritas literalmente, con frases. Otra diferencia: los árabes no tienen números negativos. Los términos precedidos del signo menos tienen que desaparecer de las ecuaciones. ¿Sabéis como dicen? ¡Naquis, que quiere decir amputado! Al-Khwàrizmí sólo aceptaba los números positivos, enteros o fracciones. Por otra parte la palabra fracción viene de aquí. Del latín fractiones, que es una traducción del árabe kasr. ¿Y sabéis qué quiere decir kasr? ¡Rotura! ¡Las fracciones son números rotos!

-Son un verdadero campo de batalla estas matemáticas. ¡Amputado! ¡Rotura! -exclamó Jonathan-. ¡Ahora entiendo para qué necesitaba componedores!

-No te imaginas lo cierto que es! Toma el 5, pártelo en cinco partes iguales, en quintos; coge tres. ¡Has fabricado 3/5! Debajo de la barra, el denominador denomina; encima, el numerador numera. Esta no¬tación vino mucho más tarde. Si queréis saber cuando... -hojeó los apuntes. Aquí: Nicolas Oresme, durante la guerra de los Cien Años, creó las palabras numerador y denominador.

-¡Ah! -exclamó Jonathan, satisfecho. Ya decía yo que a mi cultura le faltaba alguna cosa. Gracias, señor Ruche.

-Las gracias se las tienes que dar a Nicolas Oresme y también a al-Khwàrizmí, que tampoco trabajaba con los números irracionales, a los que llamaba assam. ¿Sabéis qué quiere decir assam? ¡Sordo! ¿Por qué? Porque los irracionales son inexpresables con palabras: no se pueden decir con cifras. Un número irracional es un número sordo. -El señor Ruche volvió a buscar entre las notas y leyó:- “Cuando no tenemos ninguna expresión exacta para una cantidad, la llamamos sorda, porque se nos escapa, como un ruido sordo que no podemos distinguir.” Era de un filósofo francés, Étienne Condillac. Y la palabra raíz -preguntó el señor Ruche-, ¿sabéis de donde viene?

-¿De la raíz de un árbol? -preguntó Max.

-Sí. ¿Qué es la raíz cuadrada de un número a?

-¡Un número que elevado al cuadrado vuelve a dar a! -pregonó Jonathan.

-¿O sea? Un número que se ha de “extraer” del lugar donde está escondido, escondido como las raíces de un árbol. Y una vez extraído -hizo un gesto hacia arriba-... lo elevamos al cuadrado. Es bonito, ¿no? Ah, las palabras... ¡las palabras!

-¡Que bucólico! Pasamos de un campo de batalla a un vergel -comentó la Léa, medio irónica, medio conquistada. Decimos “raíz de una ecuación” porque está escondida y la hemos de...

-... "descubrir” -propuso Max.

-¡Sí, Max! ¡Ah, las palabras, las palabras, señor Ruche!

-A propósito -encadenó éste-, la noción de ecuación la debemos a al-Khwàrizmí. Un ser matemático totalmente nuevo. No se encuentra, reconocido como tal, ni en Grecia, en Diofante, ni en la India, en Ayabhata.

-¿En quien? -preguntaron todos al mismo tiempo para hacerle rabiar.

-¡Aryabhata, chicos!

¡El señor Ruche tenía un don para las lenguas, pronunciaba tan bien los nombres indios como los nombres árabes!

Modesto, continuó:

-Las ecuaciones no fueron concebidas para designar un problema, sino clases enteras de problemas de un mismo tipo. Por ejemplo, la clase de problemas que podríamos describir diciendo: “Una cosa añadida a un primer número es igual a un segundo número.” El problema consiste en encontrar esta cosa cada vez que tenemos los dos números.

-Ecuación de primer grado -profirió Jonathan.

-La especialidad de al-Khwàrizmí es la ecuación de segundo grado, de la cual distingue seis tipos: “cuadrados que igualan cosas”, “cuadrados que igualan un número”, “cuadrados y un número que igualan cosas”, “cuadrados y cosas que igualan un número”, “cosas y un número que igualan cuadrados” y “cosas que igualan un número”. Y da las soluciones.

Evidentemente todo eso no salía directamente de la memoria del señor Ruche. Leía escrupulosamente los apuntes que había tomado en la BDS a partir de las fichas de Grosrouvre.

-Cada vez que decimos ecuación, está la palabra igual. ¡Qué haríamos sin la igualdad! Sin la igualdad no habría matemáticas.

-Ni República, señor Ruche!

-Por qué estos jóvenes imaginan que hay realmente igualdad en la República?

-Déjenos las ilusiones, La igualdad de oportunidades es para los que tienen suerte, ya sabemos todo eso, pero hacemos como sí no.

-Pregunta para el sabio y lúcido señor Ruche: ¿Los hombres son iguales en la lucha por la igualdad? -preguntó Jonathan, que se había puesto de pie para mover el tobillo que se le dormía.

“Siempre me sorprenderán, pensó el señor Ruche. “Al menos las mates han servido para algo; no les había oído nunca hablar de estos temas.“

Había que retomar el curso de la sesión. El señor Ruche colocó las dos manos abiertas a la misma altura y declaró:

-Una balanza, con los dos platillos. Una igualdad es una balanza que mantiene los dos platillos constantemente en equilibrio. Si cargas uno...

Max se acercó e hizo ver que ponía un objeto en la mano derecha del señor Ruche. Una mano fue abajo y en el mismo movimiento la otra fue hacia arriba.

-... ¡el equilibrio se rompe! -constató el señor Ruche volviendo a situar las manos en la posición inicial. Si descargas uno...

Max hizo ver que le retiraba alguna cosa de la mano derecha, que fue arriba mientras la izquierda iba abajo.

-... el equilibrio se rompe. Y la igualdad queda destruida -concluyó el señor Ruche-. Quizás recordáis, pero era antes de las vacaciones en la nieve, que Euclides hablaba de la igualdad en unos cuantos de sus axiomas.

-Si añadimos cosas iguales a cosas que eran iguales, los resultados son iguales -canturreó Léa, imitando al Nofuturo.

-Y si sacamos cosas iguales a cosas que eran iguales, los resultados son iguales -entonó Jonathan, imitando a Max.

-Pues bien, una ecuación es una igualdad entre dos expresiones una de las cuales comporta, al menos, una incógnita... ¿Queréis que os diga una cosa?, he tenido que esperar ochenta y cuatro años largos para entenderlo -confesó al señor Ruche.

-O sea que a nosotros, los jóvenes, si todavía no lo hemos entendido, nos queda una buena sesentena por delante para hacerlo -declaró Léa-. Y si ya lo hemos entendido, todo eso que llevamos ganado.

-Una igualdad se comprueba. Una ecuación se resuelve -declaró el señor Ruche.

-Si se puede -añadió la Léa.

-Y cuando la has resuelto y sustituyes la incógnita por el valor que has encontrado, la ecuación se convierte en una igualdad.

-Se convierte en una igualdad si no te has equivocado -añadió Léa-. Por que si has cometido algún error...

-No resulta ninguna igualdad. Justamente es así como se comprueba si te has equivocado o no -encadenó al señor Ruche, decidido a no dejar la última palabra a aquel pollo.

-Si digo “2 + 2 = 4” es una igualdad y “2 + x = 4” es una ecuación, ¿he ganado tiempo? -preguntó en Max.

-Media vida -respondió la Léa.

A Max se le iluminó la cara. Los ojos le sonreían.

-La otra media será la difícil -dijo por lo bajini.

Nofuturo alzó el vuelo desde la percha y se fue a posar en el hombro derecho de Max, que bajo el peso bajó exageradamente el hombro izquierdo hasta quedar totalmente deformado. Completamente torcido declamó con voz de Quasimodo:

-¡Y el equilibrio se rompe!

El señor Ruche apagó las luces del taller de sesiones. Los chicos ya estaban en el patio, ayudando a Habibi a transportar los instrumentos. El señor Ruche se sacó del bolsillo una cosa que parecía haber olvidado que tenía. Los llamó. Max no se volvió. Jonathan iba demasiado cargado. Léa volvió atrás. El señor Ruche le dio un sobre:

-Es para los tres.

La chica creyò que contenía un suplemento al regalo de Navidad. Se equivocaba completamente.

¡Cada noche la misma ceremonia! Acercar la silla hasta la cama, liberar el brazo situado a la parte de la cama, aferrar el otro. Entonces, sólo a fuerza de brazos, izarse y poco a poco deslizarse desde la silla hasta la cama. Respirar. Acercar las piernas como quien acerca un paquete y ponerlas sobre la cama. ¡Un paquete ligero! De eso no se podía quejar. El señor Ruche se deshizo de las babuchas granates. Cayeron en la alfombra con un ruido sordo.

Compostura. Mientras se tendía dolorosamente en la cama de baldaquino, el señor Ruche pensó que él no había encontrado ningún componedor que le volviera a poner en su sitio el cuerpo dislocado por la caída en la libreria.

No había tenido que ser naquis, como decían los algebristas árabes, había tenido bastante con romperse. Número roto, hombre roto. El señor Ruche consideró que hacía una fracción bien curiosa: ¡un numerador sin denominador! Y la barra de dividir que le pasaba justo por debajo de los riñones.

Lo que se había roto no habían sido los huesos. ¿Qué había dicho aquel matemático? “La parte sutil y gloriosa del cálculo.” Era la parte sutil la que se había roto. Y para ésta no hay arreglos. Que venga un álgebra y nos libere de estas amputaciones invisibles. El señor Ruche se durmió con un gusto amargo en la boca. Y una sonrisa perdida en los labios.

La sonrisa le había venido cuando, justo antes de conciliar el sueño, mirando las cortinas pesadas de la cama, había recordado inopinadamente que “baldaquino" viene de “Bagdad”.

Léa había citado a sus hermanos en un bar de la calle Lepic.

Max no lo demostraba, pero estaba orgulloso de encontrarse en la calle con Jonathan y Léa. Inmediatamente la chica les mostró el sobre que el señor Ruche le había dado la víspera. Una nota donde había escrito dos líneas:

« Perrette Liard tuvo, tal como dice ella, "2 hijos + 1", Dos gemelos y uno aislado. La suma de las edades de estos hijos es 43 años y la diferencia es de 5. ¿Qué edad tienen los hijos Liard?»

Jonathan y Max miraron a Léa sorprendidos y estallaron en una gran carcajada. Max sacudió la mano:

-De todas formas no es de mi nivel.

Pero eso no le hizo desinteresarse del tema. Sacó un papel y un lápiz y se los dio a... Los tomó la Léa.

Durante la mañana había pedido que le echaran una mano en el Instituto:

-Hay tres hijos, pero dos edades. ¡Bravo! Y tenemos dos informaciones. Sistema de dos ecuaciones con dos incógnitas. ¡Fantástico! La primera incógnita, la edad de Jonathan y la mía, que es la misma.

-Con una diferencia de 2 horas y 30 minutos! –saltó Jonathan.

-¡Niñato! –se puso en marcha Léa con tono de desprecio. A esta edad le pongo X.

-¡La cosa, eso es lo que busco! -dijo Jonathan imitando a al-Khwàrizmi,

-¡Exacto! La segunda incógnita es la edad de Max, y le pongo Y.

Primera información: la suma de las edades de los hijos Liard es 43 años. ¿Por tanto?

-Por lo tanto “X + X+ Y = 43” -dijo Max.

-Segunda información: la diferencia de edades es de cinco años.
¿Por tanto?

-“X - Y = 5” -respondió Jonathan con seguridad. Léa apuntó las dos ecuaciones la una bajo la otra:


2X+Y=43

X-Y=5


Y anunció:

-Dos ecuaciones con dos incógnitas. Y ahora, compongo como una loca, muqabalizo como un animal -se puso a hacer garabatos. Aíslo, sustituyo...


X = Y + 5, por tanto 2(Y + 5) + Y = 43,

por tanto 2Y + 10 + Y = 43


-Resto 10 en cada lado y obtengo:


3Y = 33


-¡La edad de Max es once años, exacto! -exclamó Jonathan.

Max, admirado, asintió, igual que cuando has escogido el siete de picas en una baraja y el prestidigitador, después de poner un poco de polvos mágicos, te anuncia: “Siete de piques”, mientras exhibe la carta.

Y Léa, siguiendo con el mismo impulso:

-¡Y, como Y = 11 y X = 11 + 5, mi edad y la tuya es 16 años!

Sacudió la cabeza de su hermano con las dos manos para obligarle a confirmarlo.

Se comieron el bocadillo.

Ya hacía un rato que Max parecía preocupado. Se decidió:

-Hay alguna cosa que no me cuadra, pero no sé qué es. ¿Por qué has escrito X - Y = 5?

-¡Porque la diferencia entre tu edad y la mía es de 5 años, ostras! -respondió la Léa.

-¡Ah, es eso! –dio un salto. -Mira, Léa! Si escribes X – Y = 5, no dices sólo que la diferencia es 5, además dices que los gemelos son mayores que el aislado, como lo llama el señor Ruche.

-¡Sí, es verdad!

-Sí, ¿pero como lo sabes? El señor Ruche no lo ha escrito, eso. ¿Quien te dice que el aislado no es mayor que los gemelos?

No insistió más. Miró a Jonathan:

-Tiene razón. Es la historia del valor absoluto.

No se pudo privar de pasarle la mano por el pelo:

¡-Mira quién habla!

Max rió de contento. Jonathan:

-¿Y esto qué cambia?

-¡Ya lo verás, si cambia!

Léa volvió a coger el papel, borró “X - Y = 5” y escribió “Y - X = 5”.

Bajo la mirada atenta de los dos chicos, volvió a hacer garabatos.

Esta vez duró más que la primera. No le quitaban los ojos de encima.

Al final pudo anunciar:

-Max tendría 17 años y medio largos y nosotros, pobre Jonathan, solo 12 y medio.

-¡Qué bien que estaría, qué bien! -exclamó Max.

El señor Ruche no se encontraba en la calle Ravignan. Lo encontraron en la tienda de Habibi. Mientras le entregaba el papel con los garabatos del bar, Léa le explicó cómo habían resuelto el enigma algébrico. Luego le reveló la existencia de la segunda solución. Estaba sorprendido y un poco avergonzado. No había pensado en ello, ni por asomo.

-Hemos utilizado los buenos métodos de siempre de su al-Kwh ... ¡Paf! Léa había tropezado. ¡Qué pastiche!

-Realmente es complicado de pronunciar -admitió.

-Al-Djafar Mohamed ibn Mussa al-Khwàrizmí -dijo Habibi que recordaba todo el nombre. Escucha, Léa -le propuso-, vienes a la tienda por la tarde, cuando no tengo gente, y te daré clases.

-Gracias, Habibi. Pero ya me tengo que examinar de inglés, español e italiano, o sea que...

Se le veía dolido.

-Después de vacaciones no te digo que no -propuso Léa. Y luego:

-¿No sabrás portugués, por casualidad?

Habibi les invitó a pasar a la trastienda, confiando el negocio a su sobrino. Léa empujó la silla de ruedas entre estanterías llenas de paquetes de cuscús y latas de harissa. ¡Y tinajas de aceitunas! verdes, negras, partidas, no partidas, picantes, no picantes... Eran como los triángulos, había de todos los tipos. Pero de cualquiera no... ¡todas eran deliciosas!

-Hace un rato, en el bar, los tres hijos Liard, como usted dice, han pensado un poco con los "TPCR" -anunció Jonathan a un señor Ruche boquiabierto: ¡con los Tres Problemas de la calle Ravignan!

-Que son cuatro -recordó Léa-. Pues bien, no son del mismo tipo. En absoluto.

El señor Ruche frenó la silla: -¿Qué queréis decir?

-Que los tipos de soluciones son muy diferentes. Con respecto al primer problema: “Quién es el fiel compañero”, sólo hay un desconocido, el fiel compañero, y lo que hace falta se desenmascararlo. Por el segundo: “Quienes son los individuos con los que tenía tratos Grosrouvre y que tenían que regresar por la noche para apoderarse de las demostraciones?”, también tenemos que desenmascarar al desconocido. Pero en este caso hay más de uno y no sabemos cuántos. O sea que, en realidad, tenemos que encontrar dos respuestas: ¿cuántos y quién?

-Para el tercer problema: “Cómo murió su amigo, accidente, suicidio o asesinato?”...

-¿Qué amigo? -les interrumpió Habibi-. ¿Tiene un amigo que se ha muerto?

-Ya te lo explicaré -le dijo el señor Ruche.

-Con respecto a este problema –retomó Léa-, las respuestas posibles son conocidas; se trata de saber cuál es la buena.

Al darse cuenta de lo que acababa de decir, corrigió:

-Quería decir cuál es la respuesta correcta.

»En cambio el cuarto problema es totalmente diferente: "¿Grosrouvre resolvió las dos conjeturas que afirma que resolvió?" Aquí ya no se trata de identificar nada de nada, sino de responder sí o no. Naturalmente también se podría responder que solo resolvió una de las dos, pero eso no cambia la naturaleza de la respuesta.

-No se encuentra bien, señor Ruche? -preguntó Max, preocupado.

El señor Ruche se había quedado clavado, con la mirada perdida. Después sonrió y exclamó:

-Las cuartetas de Umar Hayyàm! Os recité unas cuantas. En el Instituto del Mundo Árabe leí una nota que me había pasado por alto, hablaba de la técnica de las cuartetas. Tienen una forma muy precisa: tres de los cuatro versos van ligados, tienen que rimar, y el cuarto es independiente. Es exactamente lo mismo que acabáis de decir. Tenemos cuatro problemas por resolver, tres van ligados y el cuarto es independiente. Y eso quiere decir... -pensó un rato... ¡que la identidad del fiel compañero, la de los miembros de la banda, así como la naturaleza de la muerte de Grosrouvre son TOTALMENTE independientes del hecho de que hubiera resuelto las conjeturas o no! ¿Qué pruebas podemos tener de si las resolvió efectivamente, sino pruebas puramente matemáticas?

»Alfred Russel Wallace inspeccionó las cajas. Centenares de especímenes de plantas, casi todas desconocidas para sus colegas de Londres, innumerables muestras cuidadosamente catalogadas y colocadas ordenadamente. La sirena sonó. Wallace, satisfecho, subió al puente y entró en su cabina. A dentro contempló con afecto los dos baúles llenos de notas, resultado de los cuatro años que había pasado en la selva del Amazonas.

»La estancia había durado cuatro años, del 1.848 al 1.852. La sirena volvió a sonar. El vapor Amazonas se alejó del litoral, en dirección a Liverpool. Ocho mil kilómetros antes de llegar a las costas de Inglaterra. Tenía prisa para poder estudiar el tesoro que había reunido durante las largas excursiones a través de la selva.

»El vapor ya estaba lejos de la costa cuando se oyó el repique de una campana. ¡La campana de incendios! A pesar de los esfuerzos de los marineros, el fuego se extendió. Imposible dominarlo. El barco naufragó. Wallace se salvó, pero todo el equipaje se hundió. Todas sus cajas, los millares de especímenes de plantas, insectos, las libretas de notas, las observaciones. ¡Todo desapareció en el fondo del mar!

Cuando Jonathan y Léa le explicaron la historia al señor Ruche, éste palideció. ¡Igual que en su pesadilla! El vapor de Wallace y el mercante de Grosrouvre seguían la misma ruta... Si no hubiera sido por el barco cubano, los libros de la BDS habrían ido a parar con las notas de Wallace al fondo del Atlántico.

¿El día en que Grosrouvre había hecho cargar las cajas de libros en el puerto de Manaus, había pensado en el viaje dramático de Wallace? ¡Con qué emoción debía había visto como el mercante se alejaba por el gran río! En aquel momento el señor Ruche se dio cuenta de que Grosrouvre había muerto sin saber que su biblioteca había llegado a buen puerto.

Cuando el Amazonas nace en las cimas más altas de la cordillera de los Andes, se encuentra a menos de ciento cincuenta kilómetros del Pacífico. En vez de correr hacia el Océano que tiene allí mismo, se le gira de espaldas y huye en dirección opuesta. Tendrá que recorrer seis mil quinientos kilómetros y atravesar todo el continente para llegar al Atlántico.

Al principio la pendiente es terrible: ¡cinco mil metros de desnivel durante los mil primeros kilómetros! ¡Cascadas, saltos de agua infernales! Después, una calma total. Mejor dicho, una llanura total. Durante los últimos tres mil kilómetros el río baja sesenta y cinco metros. Dos centímetros de desnivel por kilómetro. ¡Sería difícil hacerlo más llano!

Todo había empezado con este diálogo:

-Perdone, señorita, querría ir a Manaus, ¿me podría decir dónde está? -había preguntado Jonathan con voz falsa.

-¡Escuche, señor -le había respondido Léa en un tono afectado-, si uno no lo sabe, va!

-¡Justamente, va! -había exclamado Jonathan con la voz de Ivan el Terrible en Ivan el Terrible.

-Decidido? ¿Vamos?

-¡Lo juro!

-¡Lo juro!

La idea se les había ocurrido por Navidad, pero entonces todavía no estaban decididos del todo. ¡Ahora si que lo estaban! Pensaban marcharse después de los exámenes, tanto si aprobaban como sí no. Dos meses de verano, ya tenían bastante. ¿Era la época buena para ir? Daba lo mismo, porque era el único momento que podían.

De una pequeña de piel sintética Jonathan sacó un montón de prospectos publicitarios, guías, postales y unos cuantos mapas. Desplegó el mapa inmenso de la Amazonia. Una extensión verde inmensa ocupó toda la cama de Jonathan.

Jonathan seguía sobre el mapa lo que Léa leía en voz alta en diferentes libros.

-Difícil hacerlo más llano, más ancho, hasta treinta kilómetros, más hondo, hasta setenta metros. ¡Docenas de afluentes, que no son barrancadas! En Manaus el Río Negro, que no baja de los dos mil quinientos kilómetros de longitud, se une al Amazonas.

»En vez de mezclarse inmediatamente, las aguas de los dos ríos se deslizan una al lado de la otra durante ochenta kilómetros, sin mezclarse. ¡Y se ve!

En la foto que la Léa enseñó a en Jonathan, realmente se veía: el río aparecía dividido en dos fajas interminables, una amarilla y la otra marrón, el amarillo intenso de las aguas opacas cargadas de lodo del Amazonas, el marrón oscuro de las aguas ricas en compuestos orgánicos del Río Negro. Finalmente, mucho más abajo de Ma¬naus, se produce la “unión de las aguas”, los dos ríos se mezclan y hacen uno color marrón claro que será el del Amazonas hasta la desembocadura, mil quinientos kilómetros más abajo.

Ya estaba, Léa ya estaba. Estirada en una hamaca, en una pequeña nave de cabotaje cargada de provisiones, bajando el río hasta Belém, con hombres canturreando canciones nostálgicas. Léa se encontró en la desembocadura.

¡Una desembocadura de trescientos kilómetros de anchura!

Con una isla en el medio. El prospecto decía... ¡no! Una isla tan grande como Suiza. ¡Estaba escrito! ¡Suiza en medio de un río! ¡Todas las horas del día y de la noche, el Amazonas vierte setenta mil millones de litros de agua! ¡Quinientas veces más que el Sena! ¡Una quinta parte de toda el agua dulce que llega a los océanos del planeta! Ni siquiera el Océano puede luchar contra esta fuerza: las aguas del Amazonas se adentran hasta doscientos kilómetros de la costa.

El año 1500, un capitán español que navegaba por delante de las Américas fue a parar sobre esta inmensa extensión parduzca. Lanzó un cubo al mar y lo probó: ¡Agua dulce en alta mar! Bautizó el lugar: el “Mar dulce”. Dirigió la proa hacia el oeste para intentar entender cómo era posible aquel milagro. Descubrió el Amazonas.

La estación de los fuegos, el libro que habían pedido en la biblioteca del distrito XVIII, explicaba el asesinato de Chico Mendes, un “sangrador” de caucho que había creado un sindicato para luchar contra las masacres y las exacciones cometidas por los terratenientes y por las bandas de asesinos a sueldo.

Como todos los que desde hace decenas de años se han atrevido a luchar contra el terror y la opresión que hacen estragos en la Amazonia, Chico Mendes murió.

¿Quién se alza a la selva para oponerse a las grandes compañías? Los hombres y los árboles. Después de haber diezmado a los hombres, de haber reducido los indios a la esclavitud, haberles torturado, violado, masacrado, los mismos cerdos la emprendieron con los árboles. Prenden fuego a la selva. Provocan incendios gigantescos para hacer tabla rasa. Era el propio Grosrouvre, en la carta, quien había hablado del “pulmón del mundo”. ¡Qué mazazo que estaba recibiendo la mayor reserva de oxígeno del planeta!

-¡Y como si no hubiera bastante, además se ha tenido que quemar la casa de Grosrouvre! -renegó Léa.

-Tienes razón! ¡Si el grupo que lo hizo es de la zona, con la costumbre que tienen, no les debió costar mucho prender fuego a su casa! Eso interesará al señor Ruche.

Una de las guías contaba las superficies de selva que se iban cada día en humo en cantidad de campos de fútbol.

-Quizás por eso el Brasil es el mejor país del mundo en fútbol! -ironizó en Jonathan. Pero no les hizo gracia.

Jonathan y Léa estaban pálidos de rabia. ¡Realmente hay malnacidos en todas partes! Cada uno para sí mismo, se prometió que tenía que empezar a ocuparse del mundo.

¿Pero cómo se puede impedir, desde aquí, que la selva se queme, allí?

Otra razón más para ir a Manaus. Tenían que empezar por conocer aquella selva que querían salvar.

La Amazonia es el jardín del mundo. No tipo Edén, al mismo tiempo infierno y paraíso. Allí hay mucho de todo, y mucho más que en otros lugares. Agua, madera, oxígeno y el 15% de toda la vegetación del globo.

-“La arquitectura de la selva -hablan de arquitectura, recalcó Jonathan- es el resultado de la contradicción entre dos necesidades: la de captar el agua y los elementos nutritivos del suelo, y la de disputar con las plantas vecinas la luz que dispensa el sol.” Estar cerca del agua, que se encuentra en el suelo, significa estar mucho lejos de la luz, que se encuentra encima de la bóveda. Y recíprocamente. Los árboles necesitan ambas cosas absolutamente. ¿Como pueden conseguirlo?

»¡Muy sencillo! Subir hasta más arriba que el vecino. "La altura impresionante de los árboles proviene de la necesidad que tiene cada uno ser más alto que los otros." ¡Hay los que se enfilan hasta más de cien metros, treinta pisos, rascacielos de madera! Utilizan una parte enorme de su energía para izar el follaje a estas alturas increíbles. Eso con respecto a la parte de arriba. ¿Y la de bajo? ¿Cómo lo hacen para captar el agua del suelo y conseguir que irrigue el árbol hasta las ramas más altas? ¡Igual de sencillo! Fabricar una bomba de aspiración.

»Gracias a la superficie enorme de las hojas y al calor -estamos muy cerca del ecuador-, la evaporación en la bóveda es tan rápida que crea un vacío inmenso en todos los conductos del árbol. Para llenar este vacío, el agua y los elementos nutritivos, abajo de todo, son propulsados por el interior del tronco. El agua, aspirada con una potencia terrible, se encuentra literalmente empujada. En un instante llega a la fronda que tiene que alimentar a más de cien metros de altura.

Antes de cerrar La estación de los fuegos, Jonathan dejó escapar una pequeña información sobre la flora: “Un solo árbol de la selva del Amazonas puede albergar mil quinientas especies d'insectos!” Un escalofrío recorrió a Léa, bajo la mirada burlona de Jonathan. La Léa se dominó. Quinina y botiquín antivenenoso; estaba decidida. Estaba dispuesta a vivir peligrosamente.