contadores de visitas
Els caps de setmana que em toca moure'm, no em queda gaire temps per llegir la premsa. I aquest ha estat un d'ells:
Divendres, Madrid, a veure un fill.
Dissabte, Salamanca, a veure l'altre i omplir el cotxe de llibres, mantes, roba, cavallet de pintura, cuadres, etc, etc. perquè el curs s'ha acabat i deixa la casa on ha estat de lloguer.
Diumenge, dinar amb el primer i els seus amics que tornen de fer l'examen de Taekwondo als seus alumnes. I tornada cap a casa.
Dic que no em dóna temps a enterar-me de les coses que passen al món. I avui, llegint el bloc del Jordi Grau me n'entero de la penúltima d'aquest gran polític, esperança blanca dels espanyols de bé, Pepe Bono.
És penós que el senyor Bono, il·lustre demagog, amic de Paco el Pocero i d'Eduardo Zaplana, torero aficionat, antinacionalista de pro (anti dels nacionalismes perifèrics, no del nacionalisme espanyol, of course), gose acusar un honorable ancià, víctima del règim del criminal general Franco, de rebentar un acte d'homenatge als represaliats, només per treure una bandera republicana. La bandera que defenien els homenatjats, i que tants anys de presó els hi costà (als que sobrevisqueren, clar, i no van caure assassinats).
Ell, Bono, que ha continuat amb la monstruosa bandera que Trillo va hissar a la plaça de Colón.
És que no li queda ni miqueta de vergonya?
