1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 30 d’abril del 2010

El club de las canciones. Maternidad

Aquesta setmana Antonio ens ha proposat com a tema la maternitat.

Donat que continue amb les meues dificultats per accedir a la fonoteca, aprofitaré per portar altres dues cançons del disc de Guillermina Motta "Una bruixa com les altres"

A la primera d'elles, una preciosa balada, ens quedem amb el dubte de si l'embaràs acabarà o no en avortament. Seria tan convenient que l'escoltessin tots aquests inclements salvadors de la moral, antiavortistes fanàtics, hipòcrites immisericordes!.




Tu no tens pas nom

No, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

No, un ésser no ets encara
ho podries ser si ara
fossin més plaents les coses
si et conservo on reposes
si tot fos comptar els dies
mentre el ventre em tibaries
si no fos un artifici
si no fos un malefici
no, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

Saben ells que això transforma
l'esperit tant com la forma
que cervell endins se't fica
i et fa seu de mica en mica
no seràs tu el meu centre
ells què saben del meu ventre
diuen que de mi disposes
i sóc tantes altres coses
no, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

No és la teva veu que crida
són els meus crits la ferida
m'encoratjo o em rendeixo
t'he estimat des que existeixo
però et perdo entre la pena
i ara em llancen anatemes
i ara em llancen crits d'alarma
qui són ells per acusar-me
no, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

Qualsevol que es posi entre
l'ésser meu i el meu ventre
llençarà menyspreus i odis
tot brandant morals i codis
m'he de veure maleïda
combatuda i escarnida
qui et sublima qui et valora
quan no ets més que una espora
no, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom

Per a mi no és cap festa
és derrota manifesta
és el xiscle, el desfici,
és la mort, el precipici,
és allau i és riada,
soledat i esfondrada
no és només teu el suplici
junts anem al sacrifi
no, no, tu no tens pas nom

Ets poc més que un pensament
ets un germen solament
no, no, tu no tens pas nom


Quant a la segona cançó, és una descarnada queixa d'una dona, de la DONA més bé, dient-nos als homes que ella hi és aquí des del principi, com a mare, companya, dona, amant, persona.

Malgrat la pèsima qualitat de la gravació, espere que us emocioni com a mi cada cop que la torne a escoltar.




UNA BRUIXA COM LES ALTRES

Si us plau,
sigueu com les plomes d’au,
sigueu com el plomissol
d’un edredó de bressol.
Que feixuc
aquest gran fardell que duc,
si us plau torneu-vos lleugers,
jo, creieu-me, no puc més.

Jo us he portat d’infants,
Déu que n’éreu de pesants,
m’ha calgut tant de valor
per dur el vostre pes d’amor.
He portat vostre record,
quan us ha arribat la mort,
us he portat rams de flors
i el meu cor trencat en plors.

Quan jugàveu a la guerra,
jo ventava els meus fogons,
i movia cel i terra
per obrir vostres presons,
si us desfeia una bomba
jo us buscava entre els laments,
ara sóc com una tomba
que rep tots els patiments.

Sóc tan sols jo,
és ella o jo,
és la que calla o que diu,
és la que plora o que riu,
Joana d’Arc o Salomé,
mossa de claustre o de carrer.

I és el cor meu
o bé el seu,
és la que no us ha conegut,
és la que mai no ha vingut,
la que ha vingut i ja era tard,
la d’una nit, la d’un esguard.

I és una mare com hi ha moltes.
És una bruixa com ho som totes.

Heu de ser
com rieres o potser
com el clar cristall dels llacs
que em descriu sense afalacs.
Per favor,
observeu-me amb rigor,
sóc de carn, per què m’inventeu?
Com heu fet aquí i arreu.

M’heu volgut servicial,
ignorant i conjugal,
forta m’heu hostilitzat,
feble m’heu humiliat.
M’estimàveu als bordells,
i coberta de joiells,
bruts els llavis de carmí,
convertida en maniquí.

Massa vella i desvalguda
de mi us heu desentés,
m’heu negat la vostra ajuda
quan no us servia per res.
Quan encara era bella
suplicàveu per un ball,
ara sóc una capella
amb tot l’oprobi al davall.

Sóc tan sols jo,
és ella o jo,
és la que estima o ha estimat,
és la que reina o sega el blat,
la Pompadour, la Miserachs,
mossa de luxe o de parracs.

I és el cor meu,
o bé el seu,
és la que espera a tots els ports,
és la dels monuments als morts,
la de la dansa i la del plor,
noia d’asfalt i noia flor.

I és una mare com hi ha moltes.
És una bruixa com ho som totes.

Si us plau,
sigueu com un gran cel blau,
com us veeu al pensament,
forts i lliures com el vent.

Jo també
sóc així, mireu-me bé,
indagueu sense ometre res,
jo fa temps que us he aprés.

Jo em quedava esperant,
però puc anar al davant,
ser estelles i manyoc,
i també puc ser el foc.
La deesa més sublim
era poc més que polsim,
terra sota el vostre peu,
ignorant que em trepitgeu,

S’obrirà la terra un dia,
i els volcans fins ara muts,
pariran la simfonia
d’uns tresors desconeguts,
de puixança refrenada
espetega l’oceà,
ara sóc com una onada,
que no us vol pas ofegar.

Sóc tan sols jo,
és ella o jo,
és la que es dóna o la que es ven,
la que us segueix, la que us defén,
es diu Dolors o Soledat,
dona d’amor o de combat.

I és el cor meu, o bé el seu,
és la que viu el seu abril,
és la que rau en un asil,
és la dels ulls color de mel,
filla de boira o de ple cel.

I és una mare com hi ha moltes.
És una bruixa com ho som totes.

Si us plau,
si us plau torneu-vos lleugers.
Jo, creieu-me, no puc més.

dilluns, 26 d’abril del 2010

divendres, 16 d’abril del 2010

Who's afraid of Spanish TC?

No jo, deixem-ho clar.

Pèssims jugadors de truc, ni amb les cartes marcades serien capaços de pintar i a poc a poc anem coneixent les seues baladronades.

Generalment no m'agrada simplificar, però em sembla més clar que l'aigua que el problema, la patata calenta que els hi escalda les mans, no és cap dels articles considerats un a un, individualment, sinó una única paraula al preàmbul, darrere la qual s'hi hostatja un concepte absolutament inconcebible per aquests personatges.

Personatges, no cal dir-ho, que, no obstant les seues preferències i ganes, malgrat els seus evidents desitjos, no s'atreveixen a envidar ni a trucar, perquè saben massa bé que diguin el que diguin tenen el joc perdut, que se'ls hi està acabant el temps.

Pitjor encara, saben que ni tan sols haurien de ser ells els asseguts a taula, inclús ja han començat a reconèixer que fa anys haurien d'haver deixat el lloc a uns altres jugadors -possiblement no gaire més competents que ells, tot i que segurament amb millor dret.

Ha arribat l'hora de declarar acabada la partida, de cantar 'l'envide i falta i recollir totes les pedres.

Ho vulguin o no, malgrat les seues lleis i constitucions, ja hem guanyat. Potser encara guanyin alguna mà, inclús alguna cama, però la partida, no, la partida ja és nostra.

I ells també ho saben.

dijous, 15 d’abril del 2010

El club de las canciones. La marquesa de Riu Cendrós

Torne al club de les cançons amb una ídem impossible.

L'amiga Nyna ha proposat, cite textualment: "Me gusta aunque cuando me enteré de lo que decía, iba contra mis principios" i he rebuscat entre les escasses cançons que a hores d'ara tinc accessibles: en poc temps he fotut dos discos durs on les tenia emmagatzemades, a més d'un altre amb pel·lícules, i un portàtil, i ara vaig, a poc a poc (gràcies, Ubuntu) intentant recuperar els meus arxius.

Bé, doncs he trobat aquesta "Marquesa de Riu Cendrós" de qui fou nena terrible de la cançó i de la burgesia catalana, la gran (tot i que menuda) Guillermina Motta.

Assassina múltiple, la protagonista d'aquesta història, però tan encisadorament ecologista...!



LA MARQUESA DE RIU CENDRÓS

Guillermina Motta

M'atrau la vida pastorívola
i m'agradava viure al camp,
gaudir la pau tan agradívola,
collir floretes i fer un ram

Del pare la benevolència
no m'assignà finca rural,
d'un espòs sense deferència
mai no he rebut aquest regal

L'arsènic, m'hi vaig decidir
mentre tocava el clavecí

Que jolius els vents a la planura
que jolius amb llaços de colors
que jolius els vents dins la natura
tan sensibles som els Riu Cendrós!

La meva dèria bucòlica
m'ha empès a fer uns pastissets.
Ha mort mon pare d'una còlica,
i el meu espòs d'estranys calfreds

A causa de certs drets d'herència
ha heretat el meu germà.
Seguint l'intent amb insistència
he emmetzinat el seu berenar

Tingué la més benigna fi
tot escoltant el clavecí

Que jolius els vents a la planura
que jolius amb llaços de colors
que jolius els vents dins la natura
tan sensibles som els Riu Cendrós

Tothom aplaudeix la sentència,
diuen que em donaran garrot
car s'ha posat en evidència
que els meus nebots he dut al clot

Vivim un temps d'intolerància,
jo, marquesa de Riu Cendrós,
per un capritx sense importància
passar un tràngol tan penós

Sento el botxí cantussejar
el tendre cant del rabadà

Que jolius els vents a la planura
que jolius amb llaços de colors
que jolius els vents dins la natura
tan sensibles som els Riu Cen...!

Vaticà o Vit de ca? La tècnica del ventilador

Cada cop més el Vaticà, aquesta barriada de Roma, petita teocràcia masclista que sobreviu incomprensiblement malgrat les contínues estupideses dels seus dirigents i simpatitzants, ens sorprèn amb declaracions extemporànies i, de vegades, mereixedores de l'atenció d'una inexistent -per desgràcia- justícia universal.

Ara li ha tocat el torn d'aplicar el ventilador a monsenyor Bertone, en relacionar l'homosexualitat amb la pederàstia (o potser ha dit la pedofília intentant minimitzar el delicte comés per una part significativa dels seus capellans)

Sembla que els esclarits dirigents d'aquesta paròdia d'estat obliden -vulguen fer-nos oblidar més bé-, que del que parlem és de la seua ocultació dels delictes comesos, de la discrepància entre els valors morals que ensenyen i volen imposar-nos -i no fa tant (ara perquè afortunadament no poden) amb penes reals com la presó, la tortura o inclús la foguera- i els que alguns d'ells practiquen.

Per cert, si aquesta extraordinària relació homosexualitat-pederàstia apuntada pel monsenyor Bertone fos certa, no ens estaria assenyalant que, si bé els seus capellans no poden tindre defectes físics, (llevat de possibles accidents sobrevinguts un cop ja ordenats), mai no han filat tan prim als seus seminaris respecte a les tendències sexuals dels seus candidats?.

Intentar tombar per terra, com fa el citat Bertone, la inevitable sospita de que les tendèncias reprimides (o sublimades, com vulgueu dir-ne) acabaran previsiblement aflorant de maneres no sempre santes (d'acord amb la seua peculiar terminologia, jo en diria senzillament no ètiques) i escampar la brama (tot posant en marxa el ventilador de merda) de que aquest tipus de delictes es correspon amb certes tendències sexuals afortunadament assumides ja per la majoria de la població llevat d'ells, em sembla no només una animalada, sinó també una actitud digna de jutjat de guàrdia.

Només afegiré dues coses a aquesta indignada parrafada:

1. A la meua comarca diuen sàviament que "dels pecats del piu nostre senyor se'n riu"

2. Vit amb el sentit de "membre viril" és una paraula encara viva a Sueca i contornada.

Potser el refotut estat del que he vingut parlant no és Vaticà, sinó Vit-de-Ca.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Oratge i processons. O la fe ja no és el que era.

A València tenim un sant molt especial i nostre, sant Vicent Ferrer. Un sant que, segons la tradició, sempre va predicar en el nostre idioma, tant ací, com a la xurreria, o inclús a la Bretanya francesa, on acabà morint i on resta enterrat a la Seu de Vannes (Gwened en bretó).

(Dues anotacions: primera, fou una persona molt viatgera; segona, entre els seus innumerables miracles també haurem d'afegir el do de llengües)

Per motius que desconec, els valencians celebrem la seua festa dilluns de la segona setmana de Pasqua, festivitat amb la que tanquem aquests dies d'esbarjo i berenars al camp iniciats quan els espanyols acaben la seua setmana santa de processons d'encaputxats i saetes, quan no de penitents i masoquistes flagelants.

Encara que no és festa oficial (només local a alguns pobles entre els quals València) bona part dels valencians aprofiten per anar més o menys lluny i eixir del poble.

Allà on sí que ho és, de festa, hi han processons molt vistoses, aquestes processons típiques de València, nascudes quan la Contra-reforma, amb escenes bíbliques (Adam i Eva, el "güelo" Colomet (Noé), Josuè tombant la muralla de Jericó, i altres) i balls típics (dansaes, bastonets, espases, cavallets, teixidors, dels arcs, etc. etc.)

Tota aquesta llarga introducció és per dir que, a Cullera, on sant Vicent no només és patró, sinó que el dia és important festa local, hi ha concert de bandes, i mascletada i... processó.

Però enguany, a l'hora prevista, han caigut quatre gotes mal comptades, i la processó no s'ha arribat a produir. I tampoc l'endemà, que ha estat tot el dia plovent, o ploviscant, o purnejant.

I he imaginat què haguéssem pensat i dit si, una qualsevol manifestació autoritzada, per culpa de l'oratge (del mal oratge) la volguéssim traslladar a l'endemà "és que es mullen les pancartes i es fan mal bé, senyor alcalde, demà tornarem a ocupar els carrers, no s'amoïne"

En fi, que la fe ja no és allò que era.

Q.e.d.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Egunkaria. Absolts:Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Martxelo Otamendi i Xabier Oleaga

Fa algún temps, molt poc, en aquestes mateixes pàgines, vaig parlar de l'injustificat tancament d'un mitjà de comunicació, l'Egunkaria, i dels excessius temps de reacció de la -diguem-ne només a fi d'entendre'ns- "justícia espanyola".

Com era d'esperar en bona lògica, els periodistes han eixit, tots ells sense excepció, absolts i ben absolts. Periodistes als quals el sistema judicial havia deixat sense poder exercir la seua llibertat d'expressió en aquest diari, des que, el febrer del 2003, un jutge -que, casualment, no era el "prevaricador" Baltasar Garzón, el qual havia rebutjat el cas per falta de proves, sinó el "fora de tota sospita" Juan del Olmo- l'havia tancat per (presumpta) concomitància amb l'ETA.

Set anys tancats són massa anys per un diari, o setmanari, o revista mensual (recordeu Triunfo, o Hermano Lobo, o diario Madrid). Clar que això no crec que importe massa als "demòcrates de tota la vida" que ens governen, hereus de les famílies triomfants i descendents dels sublevats contra la República espanyola.

No és la meua guerra. Cada cop ho tinc més clar que allò que passa en Espanya no és la meua guerra (o només ho és en tant que ocorre en un racó que geogràficament ens toca de ben a prop), però me n'alegre pels periodistes absolts, Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Martxelo Otamendi i Xabier Oleaga, i per les persones de bé a qui un tribunal especial (abans li dèiem TOP, i ara AN) els havia furtat els seus drets.

Endavant, xicons, no esteu sols.

(I esperem no estar-ho nosaltres amb les nostres petites reivindicacions com, per exemple, poder veure la TV3 a València, o, en general, el mitjà de comunicació que ens rote pels collons.)

dijous, 8 d’abril del 2010

Rita, Esperanza, José Mari i tuti quanti... redéu i quina tropa!

Terminator Rita continua amb les demolicions i aterraments. Cases i persones tots alhora, unes amb les excavadores, altres amb la policia. ArroPpada pels seus, salvant el Cabanyal contra els qui realment volem salvar-lo. Pobra ciutat i pobres ciutadans, pobre país i pobres paisans.

I allà a ponent, Nadiejda Esperanza (recordem Moustaki: "Nadiejda en rus, ça veut dir Espérance") ens ben il·lumina a nosaltres, pobres ignorants, explicant-nos que fou ella, ELLA, qui va destapar el cas Gürtel. No em ve de nou, recorde encara quan la consort marquesa ens va deixar bocabadats amb el descobriment de la gran pintora Sara Mago.

I José Mari, l'ex del mig bigoti i la mitja melena, se'ns ha desmelenat dient-li a Mariano, en públic, que el Pp de quan ell manava era incompatible amb la corrupció. I això proferit davant d'un dels salvats del cas Naseiro.

Per cert, parlant d'altres corruPpteles, ràpidament Jaume Matas ha aconseguit els tres milions de fiança que li demanava el jutge. Però els diners no han eixit de diversos bancs, com ens volien fer creure, no. Els diners han eixit només del Banc de València, propietat de Bancaja (no Bancaixa, aquesta marca la van vendre, segurament estorbava) on mana Olivas, molt amic de l'Edu ZaPplana i imposat en el càrrec pel molt honorable Ppaco Camps (altrament dit Ppaquita la CamPpestre). I això pocs dies després de la reunió que tingueren Matas i Zaplana.

Quina tropa, quina quadrilla, que cantava Paolo Conte:




QUADRILLE

I. Personaggio

Changez les dames,
Changez les dammes,
Je vous en prie
Changez les dammes,
Changez les dammes,
Cest la folie
Changez les dammes,
Changez les dammes,
Changez, changez
Je veux ma femme,
Je veux ma femme,
Recuperer

Trés moutarde
Elle est comme ça
Goguenarde,
N'est ce pas... ?


Elle danse
Toutes le quadrilles
Za za za za za za za za za !


Elle aime danser
Elle aime changer
Elle aime flirter


Avec des types
Qui ont du charme
Mais pas d'metier


Changez les dammes,
Changez les dammes,
Changez, changez
Je veux ma femme,
Je veux ma femme,
Recuperer



II. Personaggio

Signore, vostra moglie, Signore, vostra moglie
è creola o mulatta o è bianca di culatta ?


I. Personaggio

Lei è nei miei pensieri, lei è nei miei misteri


II. Personaggio

Mi pare di capire che è dentro al pianoforte
Che suona bello forte in fondo a quel salone

I. Personaggio

La spendida canzone che sempre mi ha stregato


II. Personaggio

O è tutta l'aguardiente che avete tracannato


I. Personaggio

Elle est dans la beauté
De toutes ces campagnes


II. Personaggio

Elle est dans la finesse
D'une coupe de champagne


Tutti

Trés moutarde...

dimecres, 7 d’abril del 2010

Garzón perplex i el paisanatge més perplex encara

Assistim aquests dies a les darreres escenes d'aquest Auto-da-Fe muntat per la nova (la de sempre que ha reviscolat) inquisició espanyola. (FE=Falange Española)

L'acusat i ben aviat màrtir (si els déus no ho solucionen amb una intervenció de les que acostumem a llegir a l'Ilíada i l'Odisea) jutge (per poc temps) Baltasar Garzón, diu sentir-se'n perplex.

Jo, què voleu que us diga?, no.

La meua desconfiança en la justícia (espanyola no és més que un adjectiu que no aporta gaire informació) ve de lluny. La maledicció gitana "tenga usted pleitos y los gane" sempre m'ha semblat desafortunadament real.

Així que jo no estic perplex. Sí indignat, sí amb un regust agre de democràcia (falsa) indigestada, sí amb aquest sentiment de déjà vue, de merda enganxada a la sabata, de malson, de temps que créiem feliçment acabats.

I que consti, que no li tinc gaire simpatia a l'amic Garzón.

Però l'amic Luciano Varela... I pensar que fou un dels fundadors de "Jueces para la Democracia"...!

Xocant, no?

divendres, 2 d’abril del 2010

Cacau i tramussos

Escoltat ahir com li ho contaven al meu amic Perpinyà:

Parla Zapatero amb el seu amic Obama, demanant-li consell per tirar avant l'economia espanyola.

-Què puc fer?, -li diu. Com arregle l'economia espanyola?

-Fes-me cas, José Luís. Arranca tarongers, vinyes, arbres fruiters, aplana i llaura els boscos, i planta-ho tot de tramussos.

-Vols dir, Barak? No trobes que serà massa? Què farem després amb tants tramussos?

-Què fareu, dius? Amb el cacau que hi tens montat, encara n'haureu d'importar!


dijous, 1 d’abril del 2010

Ciutadà Ratzinger o cap d'estat Benet XVIé?

Als meus prop de seixanta anys tinc el plaer de confessar-me bastant ateu, (diria que en una proporció significativament propera al 100% i en augment continuat) des de fa aproximadament mitja vida. I això, després d'haver estat seminarista durant sis anys, i pertànyer a una família catòlica amb alguns exemplars, sobretot per part de pare, beats de missa diària.

Mai no he estat, però, anticlerical, almenys no per sistema i, en cap cas, de forma indiscriminada. A qualsevol persona, inclús si capellà, tant vestit d'uniforme com d'incògnit, sempre li he atorgat el benefici del dubte. I mira que ens ho posen ben difícil!

Clar que, una cosa són les persones i una altra de ben distinta l'empresa, club, secta o com acabem dient-li a aquesta cosa denominada "Església Catòlica Apostòlica Romana". Empresa, secta, club, que s'entesta en amagar els delictes del seu staff directiu, delictes, no ho oblidem, comesos sobre la resta de la parròquia, i mai millor dit.

Crims perpetrats precisament contra els més indefensos de tots els socis, contra els qui no ho haurien de ser, almenys encara, no a la seua edat.

I ara s'ha sabut que el senyor Ratzinger, actual papa sota el nom de Benet XVIé, va amagar, ja fa uns quants anys, a la justícia els crims d'uns seus subordinats, cosa que el converteix en còmplice d'aquests delictes i, quan les víctimes demanen el seu processament, la defensa que els seus advocats plantegen no és altra que basar-se en la seua actual (i vitalícia) qualitat de cap d'un diminut estat que no arriba ni a barriada de ciutat, per molt eterna que aquesta s'anomene.

Seria curiós si algun advocat aconseguís una ordre internacional de busca i captura que l'impedís eixir del seu petit estat.

I no em puc estar de preguntar-me si el seu teòric líder, aquell Josuah, Jesús, Isa, estaria gaire content amb aquestes actituds. Aquell líder que tant va fustigar els fariseus, aquell mateix Jesús que va dir: "Ai d'aquells que escandalitzen un d'aquests menuts, més els valdria que els lliguessin una pedra de molí al coll i els tiressin al riu"

Clar que jo sóc ateu, i ells... ells se les saben totes

Els de Polinyà som fenolls, o com la setmana santa ja no és allò que solia

Vaig llegir fa temps a "Els pobles valencians parlen els uns dels altres" de D. Manuel Sanchis Guarner que, referint-se al meu poble, hi ha una dita: "Els de Polinyà són fenolls".

Però don Manuel no en parlava, i per tant he de suposar que ho desconeixia, d'un plat típic al meu poble i només al meu poble que jo sàpiga, de la setmana santa: La fenollada o fenollà, com diem per aquí baix, a València.

El plat, del qual estem molt orgullosos, és una espècie de potatge de quaresma (els de bacallà o abaejo com diem per ací), però una mica especial, utilitzem els brots tendres del fenoll, cosa que li confereix un agradable i molt aromàtic sabor amarg.

En poques paraules, es couen els brots tendres del fenoll, acabats de segar, en aigua, això sí, canviant-la dues o tres vegades per llevar-li l'amargor. Se'ls afegeix un grapat de fulles d'espinacs i bacallà dessalat i prèviament sofregit, perquè vaja coent-se. Afegiu un polsim de pimentó roig, uns cigrons, i quan ja estiga tot cuit, s'escalda un ou per comensal.

Recorde que quan arribava la setmana santa, el fenoll s'acabava i calia anar a segar-lo a l'altra banda del riu, a Albalat, on la burla solia ser: "Bon dia, cavallers, què, fent brossa pels conills?" Clar, que la resposta, també tòpica, era: "No, ens que hem sabut que diumenge feu paella, i tenim que alimentar-vos les rates" (A Albalat, hi havia el costum de fer paella amb rates de marjal, també dites d'aigua, o d'arròs)

I és que, al meu poble, la setmana santa no tenia processons vistoses, ni vestes, ni natzarens, ni cornetes i tambors, només les matraques (no podien sonar les campanes des del divendres a les tres) que anunciaven els oficis, però en canvi mantenia una cuina especial com la paella de bacallà amb ceba i patates, la fenollada, o el magnífic i hipercalòric arnadí com a postre.

Ara la fenollada va acabant-se: cada cop menys gent sap fer anar la corbella. Cada vegada menys gent sap ni tan sols què és una corbella, una falç, o una dalla.

Llàstima.