1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dijous, 23 de desembre del 2010

Els xiquets robats d'Espanya. Un article de Le Monde

Le Monde
24 décembre 2010

Les enfants volés d'Espagne

Madrid Correspondance

De 1940 à 1990, des milliers de bébés ont été enlevés. Un vrai commerce, commencé sous Franco. Les victimes s'organisent pour obtenir justice



A elle, qui ne sait ni lire ni écrire, les médecins avaient dit qu'ils " se chargeaient de tout ", que le bébé avait " le cou brisé ", qu'elle ne pouvait pas le voir, qu'ils l'avaient " déjà enterré ". " Je les ai crus. Comment aurais-je pu penser qu'on me mentait ? J'étais si bouleversée. Mais aujourd'hui je suis sûre que ma fille est vivante ", raconte Francisca Pinto. C'était en 1979. Des années plus tard, en 1993, cette Andalouse de 58 ans perd sa mère. Elle décide alors de récupérer le corps de sa fille pour le transférer dans le caveau familial. Et constate, horrifiée, en présence d'un notaire, que le cercueil de son enfant ne se trouve pas dans la fosse commune du cimetière San José à Cadix, comme on le lui avait indiqué.

Persuadée que son bébé lui a été enlevé pour être donné ou vendu, Francisca Pinto a porté l'affaire devant le parquet. Et il semble que, cette fois, après une première plainte archivée dans les années 1990, la justice soit disposée à l'écouter.

Avec deux autres familles aux histoires similaires, elle a été convoquée, mardi 21 décembre, par la procureure de Cadix, Angeles Ayuso. La magistrate, qui traite quatorze dossiers de bébés volés au total, rejoint ainsi la position du procureur d'Algésiras, Juan Cisneros. En juillet, il a été le premier à ouvrir en Espagne une enquête sur des vols présumés de nouveau-nés entre 1960 et 1980.

Après des décennies de silence, la justice semble encore hésiter à enquêter sur ces affaires. En dehors de l'Andalousie, toutes les plaintes ont jusqu'à présent été classées sans suite. Pourtant, les associations de victimes estiment que " 300 000 adoptions irrégulières et vols d'enfants pourraient avoir eu lieu en Espagne dans les années 1940 à 1990 ", révèle l'avocat spécialisé dans les adoptions Enrique Vila.

Depuis dix ans, ce dernier a vu défiler dans son bureau de Barcelone des centaines de personnes cherchant leurs origines. Il a découvert que " dans 10 % à 15 % des cas, leurs documents étaient incomplets ou falsifiés ". Absence d'acte de renoncement de la mère, document indiquant que la personne est un enfant biologique alors que ses parents lui ont avoué qu'il est adopté ou qu'un test ADN le prouve, autant de cas qui ont incité cet avocat à entamer une procédure, avec l'Association nationale des victimes des adoptions illégales (Anadir).

Créée en février, l'Anadir recense déjà 230 cas. De jour en jour, les plaintes se multiplient et les vieilles histoires remontent à la surface. A Irun, au Pays basque, les deux soeurs Diaz ont découvert qu'il n'y a aucune trace de la naissance de leur frère dans les registres de la ville de La Linea, en Andalousie, où il serait pourtant né en 1967. A Madrid, Inès Perez a révélé à sa fille qu'elle l'avait " adoptée " en 1969 après avoir simulé une fausse grossesse, sur les conseils du père Felix, le curé de sa paroisse. Elle ne dispose d'aucun acte d'abandon volontaire de la mère naturelle. " J'allais voir le médecin de la clinique San Ramón qui me donnait des prothèses de plus en plus grosses pour simuler l'avancement de la grossesse ", avoue-t-elle dans le reportage " Vies volées " diffusé par la TVE. Un des nombreux documentaires espagnols qui brisent aujourd'hui le silence.

Pourtant, des journalistes avaient déjà enquêté sur le sujet dès 1980. A l'époque, la revue Interviu avait publié plusieurs articles sur un vol présumé d'enfant dans cette même clinique San Ramón, et découvert que le taux de mortalité néonatale y était particulièrement élevé. Le photographe du magazine, German Gallego, avait alors pris en photo, épouvanté, un nouveau-né congelé, exhibé devant les parents qui insistaient pour voir une dernière fois leur bébé.

Le président de l'Anadir, Antonio Barroso, est lui-même un enfant " vendu en adoption ". " Il y a trois ans, j'ai reçu un appel d'un ami d'enfance, Juan Luis Moreno, sous le choc. Son père venait de lui avouer sur son lit de mort qu'il avait été acheté à Saragosse en 1969. Et que moi aussi... ", se remémore ce Barcelonais de 41 ans. Aujourd'hui, Antonio Barroso est décidé à tout faire pour retrouver ses véritables parents. " Sur le registre civil, nous sommes tous deux indiqués comme "enfants biologiques" alors que nous savons que nous avons été vendus par une bonne soeur et un médecin pour 200 000 pesetas (1 200 euros) ", précise-t-il.

Fort de cette confession et d'un test ADN qui confirme qu'aucun lien du sang ne l'unit à celle qui est indiquée comme sa mère naturelle, Antonio a porté plainte contre l'hôpital de Saragosse pour " falsification de document " et " séquestration d'enfant ", et contre sa mère " adoptive ", " parce que je veux savoir la vérité et qu'elle continue de nier les faits ". Son dossier a été archivé pour " prescription ". " Mais tant que je ne connais pas ma véritable identité, le délit continue ", s'insurge le président d'Anadir. Le 27 janvier 2011, son association déposera une plainte conjointe devant le parquet général de l'Etat, à Madrid, pour demander qu'une enquête soit ouverte dans toutes les provinces espagnoles mentionnées par les victimes présumées de cet immense " trafic ".

Aboutira-t-elle ? Rien n'est moins sûr. Une autre association, la " Plate-forme des victimes des cliniques de toute l'Espagne dans l'affaire des enfants volés ", coordonnée par Mar Soriano, a déjà déposé, il y a plusieurs mois, une plainte conjointe regroupant près de quatre-vingts cas documentés et rassemblés par l'avocat Fernando Magan.

Mais, le 13 novembre, le juge du tribunal d'instruction de Madrid chargé du dossier a décidé de se dessaisir en faveur du tribunal numéro cinq de l'Audience nationale, celui que dirigeait le célèbre juge Baltasar Garzon. Or ce dernier a été suspendu de la magistrature, en mai, justement pour avoir ignoré la loi d'amnistie de 1977 et avoir voulu enquêter sur les crimes du franquisme. Fin 2008, il avait notamment dénoncé des " soustractions systématiques présumées d'enfants de prisonnières républicaines ". Le juge s'étonnait qu'un sujet aussi " grave " n'ait été " l'objet d'aucune enquête en plus de soixante ans ".

Embarrassé par l'affaire, qui remet en cause l'accusation de " forfaiture " contre le juge Garzon, le procureur de l'Audience nationale, Javier Zaragoza, a réuni les victimes, le 7 décembre, pour leur expliquer que les faits sont prescrits et qu'il existe des " difficultés technico-juridiques " pour mener à bien une enquête pénale sur ce sujet. Conseillant d'utiliser " la voie administrative ", il a proposé au ministère de la justice la création d'un bureau chargé d'enquêter sur ces enfants volés sous la dictature de Franco et la transition.

Les cas des enfants volés n'avaient pas été prévus par la loi de Mémoire historique votée en 2007 pour réhabiliter les victimes du franquisme, bien que certains historiens espagnols, comme Ricard Vinyes, aient démontré que plus de 30 000 enfants auraient été placés dans des centres de l'Etat gérés par l'Eglise entre 1940 et 1950, avant d'être répartis dans des familles proches du régime.

Justifié idéologiquement par les théories du psychiatre officiel de l'armée franquiste, Antonio Vallejo Najera, le vol systématique des enfants de prisonnières républicaines devait garantir la " pureté de la race espagnole " et l'extirpation du " gène marxiste ". Un décret daté de 1940 accordait ainsi au régime franquiste l'autorité paternelle sur les enfants dont " l'éducation morale " était en danger.

" Le vol de bébés a surgi en Espagne avec le franquisme mais, par la suite, il semble qu'il se soit transformé en un pur commerce, extrêmement lucratif, qui se serait nourri de la vulnérabilité de certaines catégories de personnes : mères célibataires ou mineures, couples analphabètes ou provenant de milieux très humbles, résume l'avocat Enrique Vila. Ce qui a commencé comme un crime idéologique s'est transformé en une véritable mafia. "

Pour éviter de " compliquer " le dossier, l'Anadir a donc décidé de sortir les accusations de vols de bébé du contexte particulier de la dictature. " Les vols de bébés dont nous avons connaissance n'ont rien à voir avec Franco. Certains sont survenus dans les années 1990 ", souligne Antonio Barroso, qui ajoute, pragmatique, que, " de toute façon, aucun procureur espagnol ne veut enquêter sur le franquisme ".

Sandrine Morel

© Le Monde

dimarts, 21 de desembre del 2010

Canviar d'escola, de país, de pares? o història d'un (probablement) futur talibà

Un mestre explica a escola la bondat dels vents secs i frescos de la serra veïna, per a la curació dels pernils.

Un dels alumnes, un entre cinquanta -cinquanta, he sentit bé la notícia?- es queixa i li demana que deixi de nomenar el pernil -excel·lent producte del porc, per cert- en la seva presència.

El mestre li fa veure que només està explicant una part del temari i li aconsella que, si no està d'acord, pot buscar algun altre col·legi on es trobin en condicions de fer-li cas, i s'hi canvïi, que ja fa tard.

O potser li ha dit (versió del xiquet als seus pares) que si tan mal s'hi troba, potser li vindria bé tornar al seu país. (Despropòsit no menor que l'anterior, per cert)

Els pares han denunciat el mestre, el jutge ha acceptat la denúncia, al poble s'ha muntat un bon sidral, i fins i tot, una associació moderada de gent de la religió que professa (o li fan professar al pobre al·lotet) s'ha fet creus (perdó, mitges llunes) de la denúncia, tot explicant que les seus lleis prohibeix consumir porc, però no pas sentir-ne parlar.

I jo em demano ingènuament amb quina merda d'etiquetes estem marcant els nostres fills indefensos (com marquem els jònecs i les vedelles a ferro roent) i amb quin dret ho fem, quan, en compte de donar-los valors humans de comportament, en compte d'ajudar-los a pensar, ens dediquem a inculcar-los normatives irracionals i nocives en nom d'unes ideologies igualment irracionals i nocives a les que anomenem religions. Amb quin dret, em pregunto, maltractem així els nostres fills, sense adonar-nos que estem afavorint (i en molts casos fabricant) futurs talibans, futurs terroristes?

Pobre xiquet, penós protagonista de la notícia.

Possiblement acabarà canviant de col·legi, quan potser li caldria canviar de pares.

I, de retruc, de déus.

divendres, 26 de novembre del 2010

El club de las canciones. Canciones que hacen reir

Avui ErProfe ens proposa cançons que facin riure, encara que les que aquí posaré tenen un cert component amarg, un marro, que les deixa només com a cançons que (em) fan somriure.

I és que la defensa que ens queda quan la fatalitat (o els polítics que són una mena de fatalitat d'allò més perillosa) ens colpeja, no és altra (o no en conec de millor) que riure'ns una mica de nosaltres mateixos, i esperar que l'oratge escampi.

Començaré amb una de Pi de la Serra, "La meva estrella", història d'una manifestació.



La meva estrella

És fluorescent la meva estrella,
de plàstic groc,
i tinc la galta més vermella...!,
potser del cop
que m'he donat aquest matí
per saber si estava somniant.
No és possible el que he vist.

Es fluorescente mi estrella,
de plástico amarillo,
y tengo la mejilla más roja...!
quizás del golpe
que me he dado esta mañana
para saber si estaba soñando.
No es posible lo que he visto.

He vist un jeep sense manies
tot cap per 'vall,
una sirena descobria
l'amagatall,
hi havia gent que s'ho mirava
opinant sobre el fet precís.
No és possible el que he vist.

He visto un jeep sin manías
cabeza abajo,
una sirena descubría
el escondrijo,
había gente que se lo miraba
opinando sobre el hecho preciso.
No es posible lo que he visto.

Un helicòpter descendia
ràpidament,
el número dotze corria
cap a la gent,
uns han saltat en el tramvia,
d'altres s'han ficat en un pis.
No és possible el que he vist.

Un helicóptero descendía
rápidamente,
el número doce corría
hacia la gente,
unos han saltado al tranvía,
otros se han metido en un piso.
No es posible lo que he visto.

Hi havia un vell que no podia
córrer com jo,
m'he aturat per ajudar-lo,
sóc massa bo,
resulta que el vell era jove,
resulta que m'ha dit: ja et tinc.
Eren dos quarts de cinc.

Había un viejo que no podía
correr como yo,
me he parado a ayudarlo
soy demasiado bueno,
resulta que el viejo era jóven,
resulta que me ha dicho: ya te tengo.
Eran las cuatro y media.

D'una estrebada més que forta
m'he deslliurat,
tinc una orella delicada
i allí ha picat,
de cop les cames m'han fet figa
tot s'ha tornat de color gris.
No és possible el que he vist.

De un estirón de lo más fuerte
me he librado,
tengo una oreja delicada
y allí ha golpeado,
de repente las piernas se me han doblado
todo se ha vuelto de color gris.
No es posible lo que he visto.

És fluorescent la meva estrella,
de plàstic groc,
i tinc la galta més vermella,
segur del cop
que m'ha donat aquest matí
la mmmmmmmmmmmm.
No és possible el que he vist.

Es fluorescente mi estrella,
de plástico amarillo,
y tengo la mejilla más roja,
seguro del golpe
que me ha dado esta mañana
la mmmmmmmmmmmmmmmmm.
No es posible lo que he visto.

I, una altra manifestació, aquesta cantada per Ovidi Montllor, "La fera ferotge"



LA FERA FEROTGE

Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom
que una fera ferotge del parc s'escaparà,
es prega a les senyores compren força aliments
i no surten de casa fins que torne el bon temps.
Tot el que tinga cotxe que fota el camp corrents
i se'n vaja a la platja, a la torre o als hotels.
L'alcalde s'encarrega fent us dels seus poders
de, a la fera ferotge, deixar-la sense dents.
El que això no acomplesca que no es queixe després
si per culpa la fera ell rep algun torment.

Por orden del alcalde se hace saber a todo el mundo
que una fiera feroz del parque se escapará,
se ruega a las señoras que compren muchos alimentos
y no salgan de casa hasta que regrese el buen tiempo.
Todo aquel que tenga coche que se escape corriendo
y se vaya a la playa, a la casita de campo o a un hotel.
El alcalde se encarga, haciendo uso de sus poderes,
de, a la fiera feroz, dejarla sin dientes.
Quien esto no haga que no se queje luego
si por culpa de la fiera recibe algún tormento.

Jo que no tinc ni casa, ni cotxe ni un carret
em vaig trobar aquell dia la fera en el carrer;
tremolant i mig mort: ai déu, redéu, la fera!
i en veurem tan fotut em va dir molt planera:
xicot per què tremoles, jo no te menjaré.
I doncs per què t'escapes del lloc on tens marcat?
Vull parlar amb l'alcalde i dir-li que tinc fam
que la gàbia és petita, jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen la volen atacar
la fera es defensa no la deixen parlar
com són molts i ella és sola no pot i me l'estoven
i emprenyats per la faena a la gàbia me la tornen.

Yo que no tengo ni casa, ni coche ni un carrito
me encontré aquel día la fiera en la calle;
temblando y medio muerto: Ay dios, rediós, la fiera!
y al verme tan jodido me dijo muy llana;
muchacho por qué tiemblas, yo no te comeré.
Y entonces por qué te escapas del lugar que tienes marcado?
Quiero hablar con el alcalde y decirle que tengo hambre,
que la jaula es pequeña, yo necesito espacio.
Los guardias que la ven la quieren atacar
la fiera se defiende no la dejan hablar
como son muchos y ella está sola no puede y le dan una somanta
y enfadados por la faena a la jaula la devuelven.

Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom
que la fera ferotge ja no ens traurà la son
i gràcies a la força no ha passat res de nou
tot és normal i maco i el poble resta en pau.

Por orden del alcalde se hace saber a todo el mundo
que la fiera feroz ya no nos quitará el sueño
y gracias a la fuerza no ha pasado nada nuevo
todo es normal y majo y el pueble ya está en paz.

I, ja per acabar, en aquests temps que l'uniformisme va prenent cos, que comença a semblar pecat discrepar, mantenir la teva pròpia veu, aquesta cançó d'Al Tall, " polifonies"



POLIFONIES (Vares cavalcades)

Al mes de desembre, com sempre,
s'ha posat nerviós el govern,
i els sotssecretaris, erectes,
s'han armat de llapis i paper.
I les secretàries, atentes,
han tancat les cames pel dret,
perquè sempre oloren les tempestes
quan la fúria brama pels departaments.
Han tret un decret a l'aire
que ningú l'entén ni de bon tros,
i és que han prohibit cantar polifonies
en qualsevol lloc i ocasió.
Qui ha dit eixa paraulota de polifonies
que ningú no entén ni de bon tros?
El govern que perd l'oremus
i s'ha posat massa nerviós.

En el mes de diciembre, como siempre
se ha puesto nervioso el gobierno
y los subsecretarios, erectos,
se han armado de lápiz y papel.
Y las secretarias, atentas,
han cerrado las piernas inmediatamente,
porque siempre se huelen las tempestades
cuando la furia brama por los departamentos.
Han sacado un decreto al aire
que nadie entiende ni de coña,
y es que han prohibido cantar polifonías
en cualquier lugar ni ocasión.
¿Quién ha dicho esa palabrota de polifonías
que nadie entiende ni de coña?
El gobierno que pierde el oremus
y se ha puesto demasiado nervioso.

Xè, mireu-los, mireu-los,
xè que bèsties són (4 voltes)

Manolo canta per baix,
Enric farà la veu alta,
Vicent fa la veu d'enmig,
Jordi repica a la contra,
i Miquel fa tarambaines.
I això són polifonies
que el govern ha prohibit.

Manolo canta por bajo,
Enric hará la voz alta,
Vicent la voz de enmedio,
Jordi repica a la contra,
y Miguel hace gorgoritos.
Y eso son las polifonías
que el gobierno ha prohibido

El govern diu a estes hores
que hem de tindre ben clar tots
que no podem sonar bé
uns açò i altres allò
todos hem d'estar d'acuerdo
por el bien de la nación
ciutadans tots a una veu:
Visca la mare de déu.

El gobierno dice ahora
que hemos de tener muy claro todos
que no podemos sonar bien
unos esto y otros aquello
todos hemos de ir de acuerdo
por el bien de la nación
ciudadanos todos a una voz:
Viva la madre de diós.

Xé, mireu-los...

El govern d'Espanya, com sempre,
no pot controlar la població,
i s'han inventat pel recte
un altre decret que és molt millor:
ja estem convençuts, borregos,
que cantant a una sou molt bons
però no sabeu com fer-ho
i el govern ja té la solució:

El gobierno de España, como siempre,
no puede controlar la población,
y se han inventado de repente
otro decreto que es mucho mejor:
ya estamos convencidos, borregos,
que cantando a una sois muy buenos
pero no sabéis cómo hacerlo
y el gobierno ya tiene la solución:

només cantarà una persona
per a que sapiau com s'ha de fer
vostre president és el que entona
i tots els demés repetireu.
I per si de cas eixos bascos
o eixos catalans us enganyeu
vostre president vos il·lumina
tots en castella sonareu:
Ciutadanos tos a una vos
Visca la mare de dios.

sólo cantará una persona
para que sepáis cómo hay que hacerlo
vuestro presidente es el que entona
y todos los demás repetiréis.
Y si acaso esos vascos
o esos catalanes os equivocáis
vuestro presidente os ilumina
todos en castellano sonaréis:
Ciutadanos tos a una vos
Visca la mare de dios.

Visca la mare de déu.

Xè mireu-los...

diumenge, 21 de novembre del 2010

De Gloria Olivae o Folleu, folleu que el món s'acaba.

I és que aquest Papa Benet XVIé, cent-onzè lema -i penúltim, per tant-, de la llista de papes de sant Malaquies, ha gosat dir que el preservatiu no sempre és contrari a la llei del déu que ells diuen representar.

Així que ja ho sabeu, si aneu de putes i la marcolfa en qüestió us demana sisplau que us poseu la gometa, feu-li cas, no badeu, i reseu un parenostre.

Potser no tindreu indulgència plenària, però no es pot repicar i anar de processó alhora.


divendres, 19 de novembre del 2010

El club de las canciones. La comida

Aquesta setmana Antton ens demana que parlem del menjar.

Com ja he deixat dit en un comentari a Cristina, aquesta setmana em trobo sec, sense inspiració.

Però he recordat Gioacchino Rossini, el compositor clàssic i cuiner afeccionat -sí, els canelons Rossini foren un seu invent segons diuen- i resseguint el fil he arribat a l'histriònic compositor i pianista vinarosenc Carles Santos, autor de múltiples espectacles i performances, entre els quals una òpera homenatge al gran Rossini, titulada "El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora" Aquí us deixo el clip promocional.



I he recordat també un disc de la Trinca, Mort de gana show, on una de les cançons era precisament aquesta rumbeta Mort de gana. Però no portaré l'original sinó la versió de Peret que sens dubte la millora.



MORT DE GANA

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana.
Per passar la gana
tinc la solució:
Si al costat de casa
maten un capó,
els de casa meva
suquem pa amb l'olor.

I els dies de festa,
que menjem sardina,
jo que estic al tanto,
no llenço l'espina,
perquè la canalla
després s'hi pentina.

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana.

Els budells em ronquen,
tinc el ventre buit,
i això significa
que no hi ha res cuit.
I per més desgràcia
a casa som vuit.

La dona no rutlla,
el treball l'espanta,
la sogra és ferotge,
té molta carpanta.
Vatua la sogra
i el Déu que l'aguanta !

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana.

Quatre fills que tinc,
són el meu calvari,
doncs s'acostumaven
a menjar a diari.
Per això els he tancat
en un seminari !

L'única que penca
és la meva filla,
al carrer les Tàpies
va fent calderilla,
ven capses de mistos,
capses de mistos i loteria !

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana


Lletra i música: La Trinca

dimarts, 16 de novembre del 2010

Els castells, patrimoni inmaterial de la humanitat

Avui, fa poc, la Unesco, reunida a Nairobi, ha declarat alguns nous patrimonis culturals inmaterials de la humanitat, entre els quals el flamenc, els castells humans de Catalunya i el cant de la Sibil·la de Mallorca.

També a València, a l'Alguer, a Barcelona, el es cantava la nit de Nadal.

Quant als castells, hereus directes de la Moixeranga valenciana, a l'estil que el baseball prové del cricket o el futbol americà del rugby, només dir que en sóc un gran admirador.

Deixo aquí el que potser és el castell més complicat, la torre de vuit carregada i descarregada només una vegada, el passat dia de Tots Sants, per la colla de Castellers de Vilafranca.

divendres, 12 de novembre del 2010

El club de las canciones. Viajes

Josefina ens proposa aquesta setmana cançons relacionades amb els viatges. Tema agraït allà on n'hi hagin, ja que l'home és viatger per per necessitat, per plaer, per aventura, per naturalesa en una paraula.

Començaré, doncs, amb un tema de Mesclat, "Serà cúmbia o havanera?" que ens parla d'un emigrant a Amèrica i el seu curió conflicte un cop retornat al poble.



Serà cúmbia o havanera?

A Concentaina
canten i ballen
amb la dolçaina
i el tabalet (del tio Hipolitet).
I les xiques
ja casadores
diuen als nuvis
un poquet baixet (un poquet baixet).

El Tio Hipolitet va haver de marxar,
el va fer fora la fil•loxera,
no va ser capaç de vendre la dolçaina
abans de pujar al vapor
cap a les Amèriques.

I allà va estar voltant durant anys,
va partir el seu amor amb més
dubtes que enganys
entre una índia de prop de Medellín
i una mulata de Cuba i no sap ben bé quin
dels dos amors més intens era,
si és o serà cúmbia o havanera.

No es va fer ric com van fer d’altres,
però quan va tornar al poble
ho va fer amb la cançó
que a l’altre cap de mar havia après
a tocar amb la dolçaina.

I a Concentaina va parlar menys que els muts
dels seus vells records dels amors perduts,
però tocant les cançons mai tragué l’entrellat
de quina va estar més enamorat.
I aquesta pregunta el treia de polleguera
quina serà? Serà cúmbia o havanera?

Continuo amb un viatge molt més curt tant en distància com en temps, un viatge del poble a la ciutat amb tornada el mateix dia: "Genova per noi" de Paolo Conte



Genova per noi

Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi prima di andare a Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.

Eppur parenti siamo un po'
di quella gente che c'è lì
che in fondo in fondo è come noi, selvatica,
ma che paura ci fa quel mare scuro
che si muove anche di notte e non sta fermo mai.

Genova per noi
che stiamo in fondo alla campagna
e abbiamo il sole in piazza rare volte
e il resto è pioggia che ci bagna.
Genova, dicevo, è un'idea come un'altra.
Ah, la la la la la la

Ma quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi mentre guardiamo Genova
ed ogni volta l'annusiamo
e circospetti ci muoviamo
un po' randagi ci sentiamo noi.

Macaia, scimmia di luce e di follia,
foschia, pesci, Africa, sonno, nausea, fantasia...
e intanto, nell'ombra dei loro armadi
tengono lini e vecchie lavande
lasciaci tornare ai nostri temporali
Genova ha i giorni tutti uguali.

In un'immobile campagna
con la pioggia che ci bagna
e i gamberoni rossi sono un sogno
e il sole è un lampo giallo al parabrise...

Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi che abbiamo visto Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.


deixo aquí la versió de Joan Isaac, absolutament respectuosa amb la lletra original



Gènova per a nosaltres

Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots quan viatgem a Gènova,
que fins i tot no estem segurs
que en aquell lloc estrany i obscur
algú no se'ns mengi i no en tornem mai més.

Con aquel gesto un poco así,
aquella cara un poco así,
que tenemos todos cuando viajamos a Génova,
que incluso no estamos seguros
que en aquel lugar extraño y oscuro
no se nos coma nadie y ya no regresemos nunca.

I, malgrat tot, en som parents, d'aquella gent,
que ja sabem que, com nosaltres, és una mica selvàtica.
Però quina por que ens fa aquell mar
que es mou de nit com embogit,
que no s'atura i no s'encalma mai.

Y a pesar de todo somos parientes de aquella gente,
de la que sabemos que, como nosotros, es un poco salvaje.
Pero qué miedo nos da aquel mar
que se mueve de noche enloquecido,
que no se para y no se calma nunca.

Gènova per a nosaltres
(que som del fons de la campanya,
i el sol és un tresor escàs que el veiem poc,
la resta és pluja que ens amara),
Gènova, com deia, és una idea com una altra.
Ah... la, la, la, la, la.

Génova para nosotros
(que vivimos al fondo en la campiña,
donde el sol es un tesoro escaso que vemos poco,
y el resto es lluvia que nos empapa),
Génova, como decía, es una idea como otra.
Ah... la, la, la, la, la.

Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova,
i cada cop que l'ensumem,
circumspectes ens movem,
distrets i errants com rodamóns.

Con aquel gesto un poco así,
aquella cara un poco así,
que ponemos todos después de ver Génova,
y cada vez que la olemos,
circunspectos nos movemos,
distraidos y errantes como vagabundos.

Macaia, mona de llum i de follia,
tenebra, peixos, gent africana, nàusea, fantasia...
I mentre a l'ombra dels seus armaris
guarden els llins amb flors de lavanda,
deixa'ns que retornem a les tempestes.
A Gènova els dies tots s’assemblen.

Macaia, mona de luz y de locura,
tinieblas, peces, gente africana, náuseas, fantasía...
y mientras, a la sombra de sus armarios
guardan la ropa con flores de lavanda,
déjanos que regresemos a las tempestdes.
En Génova todos los días se parecen.

En una immòbil terra humida
on la pluja és una amiga,
els llagostins són part del somni;
i el sol, un llampec groc al parabrisa.

En una inmóvil tierra húmeda
donde la lluvia es una amiga,
los langostinos forman parte del sueño;
y el sol, un relámpago amarillo en el parabrisas.

Amb aquell gest un poc així,
amb aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova…

Con aquel gesto un poco así,
con aquella cara un poco así,
que ponemos todos después de ver Génova...

I si ja hem parlat de la necessitat amb la primera cançó, o del plaer en la segona, parlarem ara de l'aventura amb aquesta cançó de Serrat "Juan y José"



Juan y José

Juan y José
sentados contra el muro del frontón
hacían planes mientras reponían fuerzas.
Dudaban
entre ir a la escuela o al río a pescar,
cuatro cangrejos para la merienda.
Nadie jamás
vio amigos más unidos que esos dos
que a un tiempo descubrieron
el fuego del licor, el brillo del dinero,
el automóvil, el cine y la mujer.

Tibio era el Sol,
ancha la mar
y el mundo aún
por estrenar.

A Juan y a José
se les acabó pronto la niñez
segada con la mies, pisada por los bueyes.
Y mientras José
tomaba los caminos de la mar
el otro le despidió desde el muelle.
Del que se fue
llegaron cartas con olor a ron
cargadas de promesas
que Juan leía mientras ponían la mesa
y releía sin prisa en el café.

Caña dulce,
mamey colorao,
verde la palma,
blanca la garza,
con un ojo abierto, en la charca,
vigila el caimán.

Cómo puedes conformarte, Juan
con un solo cielo si hay toda una América
del otro lado del mar.

José viajó
de las Antillas a la Cruz del Sur,
Huaquero en Fundación, buhonero en la Puna,
cafisho
en un quilombo flotante en el Paraná,
y con los años llegó a hacer fortuna.
Juan se quedó
trabajando la tierra y se casó
con su novia de siempre.
Después los años discurrieron mansamente...
Frío en invierno y en verano calor.

Tibio era el Sol
los días que
llegaban cartas
de José.

Juan y José
volvieron a encontrarse en el frontón
medio siglo después, y como si tal cosa
Juan preguntó:
"¿A cuál le vas... azul o colorao...?"
y respondió el indiano: "Al que vaya a esa moza...
Qué cosas, Juan,
tanto rodar y estamos otra vez
en donde lo dejamos..."
"Pero a ti, Pepe, que te quiten lo bailado...
Y gracias, Pepe, por llevarme a bailar."

Caña dulce,
mamey colorao.
Tú cabalgabas
y yo iba a la grupa
en las largas tardes junto a la estufa
del viejo café.

Con las alas de tus cartas, José,
atravesé todos los cielos de América
contigo,
¡Amigo!

Y no em puc estar de posar la cançó del gran viatge, aquell "Viatge a Itaca" que, sobre el magnífic poema de Kavafis, ens va donar Lluís Llach



Viatge a Itaca

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.



Viaje a Itaca

Cuando salgas para hacer el viaje hacia Itaca
has de rogar que sea largo el camino,
lleno de aventuras, lleno de conocimiento.
Has de rogar que sea largo el camino,
que sean muchas las madrugadas
que entrarás en un puerto que tus ojos ignoraban
que vayas a ciudades a aprender de los que saben.
Ten siempre en el corazón la idea de Itaca.

Has de llegar a ella, es tu destino
pero no fuerces nada la travesía.
Es preferible que dure muchos años
que seas viejo cuando fondees en la isla
rico de todo lo que habrás ganado haciendo el camino
sin esperar a que dé más riquezas
Itaca te ha dado el bello viaje
sin ella no habrías salido.
Y si la encuentras pobre, no es que Itaca
te haya engañado.
Sabio como muy bien te has hecho
sabrás lo que significan las Itacas.

II

Más lejos, tenéis que ir más lejos
de los árboles caídos que os aprisionan.
Y cuando los hayáis ganado
tened bien presente no deteneros.

Más lejos, siempre id más lejos,
más lejos del presente que ahora os encadena.
Y cuando estaréis liberados
volved a empezar nuevos pasos.

Más lejos, siempre mucho más lejos,
más lejos, del mañana que ya se acerca.
Y cuando creáis que habéis llegado,
sabed encontrar nuevas sendas.

III

Buen viaje para los guerreros
que a su pueblo son fieles
favorezca el Dios de los vientos
el velamen de su barco
y a pesar de su viejo combate
tengan placer de los cuerpos más amantes.

Llenad redes de queridos luceros
llenos de aventuras, llenos de conocimiento.
Buen viaje para los guerreros
si a su pueblo son fieles
y a pesar de su viejo combate
el amor llena su cuerpo generoso
encuentren los caminos de viejos anhelos
llenos de aventuras, llenos de conocimiento.

dijous, 11 de novembre del 2010

El Despotisme amable

Joan Francesc Mira

De tant en tant, la relectura —completa o fragmentària— d’algun paper clàssic em torna a convéncer de la necessitat de tornar-hi una vegada i una altra. Com, ara mateix, a Alexis de Tocqueville i a De la démocratie en Amérique, del 1835, font inexhaurible d’idees i pou de clarividència. És un misteri com va poder aquell jove francés, més aviat conservador, projectar cap a un futur possible tantes reflexions que mai no han estat superades. Aquestes, per exemple, tretes d’un dels darrers capítols, on Tocqueville es proposa dibuixar els trets nous sota els quals el despotisme pot mostrar-se al món. No pensava en els trets antics, que són sempre els mateixos, pensava en un despotisme nou, amable, subtil i penetrant. La primera condició és l’existència d’una multitud innombrable d’homes, tots semblants, “qui tournent sans repos pour se procurer de petits et vulgaires plaisirs”, amb els quals s’atipen i s’omplin la vida. En aquesta multitud cadascú, vivint per a ell mateix, és estrany al destí dels altres. Quant a la resta dels conciutadans, els està a prop, però no els veu, els toca, però no els sent. Sobre aquesta massa d’individus, dedicats a la pròpia distracció, als “petits i vulgars plaers” i als interessos immediats, incapaços d’associar-se per a resistir el poder (ara seria també el poder dels “mercats”, de la publicitat, del consum permanent sense seny), sobre aques ta raça d’homes, hi ha “un poder immens i tutelar que s’encarrega d’assegurar la seua gratificació i el seu plaer, i de vetlar pel seu destí”. És un poder minuciós, regular, provident, i amable, que busca mantindre’ns en una infantesa perpètua. A aquest poder li agrada que la gent s’ho passe bé, a condició que no pensen més que a passar-s’ho bé. Aquest poder, que no és només el poder de l’Estat, esdevé l’agent i l’àrbitre del benestar de la gent, procura la seua seguretat, preveu i satisfà les seues necessitats, facilita els seus plaers, combina i promou els seus consensos bàsics. I, finalment, els estalvia la preocupació de pensar i la molèstia i la incomoditat de viure. “No trenca les voluntats, però les amolleix, les apaga, les insensibilitza”. Com ens pogué veure tan clarament, fa prop de dos-cents anys? 

Publicat al Quadern de El País

dilluns, 8 de novembre del 2010

D. Lorenzo Ferrer Figueras, record d'un bon mestre

Acabo de llegir al diari la mort, dissabte passat, del catedràtic Lorenzo Ferrer a qui vaig tindre com a professor de Física Teòrica  en segon de carrera a principis dels setanta.

Poques vegades he vist una persona tan ràpida i intuïtiva a l'hora de captar les implicacions d'una conferència i en traslladar immediatament el coneixement adquirit d'una forma senzilla i entenedora.

I és que, tal com se n'orgullia, havia estat un mestre de la Generalitat als anys de la república, posteriorment repressaliat pels franquistes amb l'impediment de poder exercir el seu ofici, cosa que l'havia impulsat a estudiar, treure dues carreres, la de Matemàtica i la de Física, i acabar sent catedràtic, i, quan jo el vaig conéixer, degà de la Facultat. Com deia: "No volien caldo, doncs dues tasses."

Amb ell vaig poder examinar-me en català, tant oral com per escrit.

Amb ell, impulsor de l'associació Galileo Galilei, obligàrem Banesto a rectificar l'agressió contra la nostra llengua perpetrada per un malparit que havia tornat un rebut de la GEC amb una nota al darrere dient "devolver a origen, no entendemos el indio"

Amb ell, poguérem veure, al paranimf de la facultat, pel·lícules mítiques com "El acorazado Potemkin", "Ivan el Terrible", "La conjura de los Boyardos" o "Alexander Nevsky" de Sergei Eisestein, o "El gran dictador" de Charles Chaplin, o "¿Dónde está el frente? de Jerry Lewis, totes elles absolutament prohibides a l'època.

Encara el recordo entrant a classe, entropessant amb la tarima, donant un botet a fi de recuperar l'equilibri i dient "Si no jugués cada dia al tennis..."

El recordo defensant el dret del nostre delegat de curs, un dirigent del PC que havia de treballar per poder pagar-se estudis i habitatge, a una beca de la facultat, malgrat que les notes no li alcançaven.

El recordo plantant-li cara al grisos en les seues periòdiques incursions a dins del claustre.

El recordo...

Descansa en pau, t'ho has ben merescut.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Jo sí que em trobe agredit, senyor papa Ratzinger

Estic escoltant les notícies i em sobta la notícia que el senyor papa Ratzinger, alias Benet XVI, acusa els governs espanyols, l'actual presidit per R. Zapatero i els de la segona república, d'un cert i radical laïcisme, segons ell agressiu, contra ell i els seus seguidors.

Francament, que un tal desficaci el profereixi un senyor que, sense haver arribat en visita oficial, és rebut pel fill del cap d'estat en la seua condició de príncep, em sembla, si més no, una falta d'educació.

Més encara quan, arribat a Galícia, fa tot el seu discurs en espanyol, sense la més mínima deferència als natius del país. I, si us plau, no em dieu que no coneix l'idioma; si hi hagués anat a Portugal, on per cert parlen una variant pràcticament idèntica, hagués parlat l'idioma del país.

Aquest senyor que brama, sense fre ni aturador, contra la utilització dels preservatius, inclús a l'Àfrica on el Sida és una hecatombe, aquest senyor, representant d'un antifeminisme tronat convenientment disfressat, això sí, de tendra veneració mariana, aquest senyor pregoner d'una pobresa que no practica, d'una moralitat de sepulcres blanquejats, d'una humilitat inexistent, aquest senyor, dic, pot sentir-se tan agredit com ell vulgui, però si fos mínimament honrat, hauria d'acceptar que, potser, només potser, els realment agredits som els ateus.

divendres, 5 de novembre del 2010

El club de las canciones. Anuncios

Avui, i no tinc cap excusa ja que he estat jo l'instigador, toquen anuncis.

El motiu primari, ho reconec, no ha estat altre que compartir amb vosaltres dues cançons d'un disc d'un grup valencià dels mítics anys de la transició, els Patxínguer-Z, o més ben dit, Lluís Miquel i 4Z, un grup que no només acompanyava a tot aquell que els ho demanava, sinó que també traieren algun que altre disc.

La primera, una de mobles: "Muebles Peris". La lletra no té desaprofitament, i a més d'una feminista li remourà les tripes, però temps era temps això no grinyolava.




I continuant amb un tema molt similar, del mateix grup, una de lleixiu: "Los Tres Ramos". No he retirat Don Pio radiant un partit de futbol, perquè crec que també us agradarà. Torne a comentar com abans, quina barra la de l'home, en comptes de dir-li a la dona: deixa que ja ho netejaré jo, li aconsella quin lleixiu ha de comprar. Si la Bibiana ho sentís...!




I, encara que espere que molta gent el posarà, no me'n puc estar d'afegir aquest vídeo:



Per acabar, promet que si ErProfe no posa Nocilla que merendilla de Siniestro Total, vindré jo i la posaré.

divendres, 29 d’octubre del 2010

El club de las canciones. Prohibido

Aquesta setmana, el tema del club és "prohibit".

He portat una setmana una mica atrafegada, així que avui, dissabte ja, amb un retràs pel que demano disculpes, deixo la meva aportació.

Allò en què vaig pensar primer fou en la famosa frase "Tirez pas sur le pianiste", prohibició absolutament lògica en aquells saloons del salvatge oest. Però la pel·lícula de Truffat era precisament "Tirez sur le pianiste". O sigui que no em servia.

Per associació d'idees, vaig pensar en l'Elton John cantant "Don't shut the sheriff", però no, tampoc aquest cop l'encertava. La cançó era "I shot the sheriff" i, a més, no era d'ell, sinó de Bob Marley.

Per fi vaig recordar-ne una de Frank Zappa: "Don't eat the yellow snow". Prohibició, o assenyat consell? Vosaltres mateixos.




Don't eat the Yellow Snow

Dreamed I was an Eskimo
(Bop-bop ta-da-da bop-bop Ta-da-da)
Frozen wind began to blow
(Bop-bop ta-da-da bop-bop Ta-da-da)
And my momma cried:
Boo-a-hoo hoo-ooo
And my momma cried:
Nanook-a, no no (no no . . . )
Nanook-a, no no (no no . . . )
Don't be a naughty Eskimo-wo-oh
(Bop-bop ta-da-da bop-bop Ta-da-da)

WATCH OUT WHERE THE HUSKIES GO
AND DON'T YOU EAT THAT YELLOW SNOW
WATCH OUT WHERE THE HUSKIES GO
AND DON'T YOU EAT THAT YELLOW SNOW

Right about that time, people
A fur trapper, who was strictly from commercial
(Strictly commercial)
Had the unmitigated audacity to jump
up from behind my ig-a-loo
(Peek-a-boo -ooh -ooh oooh)
And he started in to whippin on my favorite baby seal
With a lead-filled snow shoe
That got me just about as evil as an eskimo boy can be
So I bent down and I reached down and I swooped down
And I gathered up a generous mitten full of the deadly
(Yellow Snow)
The deadly yellow snow, from right
there where the huskies go
Whereupon I proceeded to take that mitten full
of the deadly yellow snow crystals
and rub it all into his beady
little eyes
with a vigoruos circular motion
hitherto unknown to the people
of this area
But destined to take the place of the mudshark in your Mythology

Here it goes ... the circular motion
Rub it
And then, in a fit of anger, I pounced
And I pounced again
Great Googly Moogly
And he was very upset as you can understand
And rightly so because the deadly yellow snow crystals
had deprived him of his sight
And he stood up, and he looked around and he said:
Oh (oh oh oh) No - - I can't see ..
(echo)
He took a dog doo snow cone and
stuffed it in my right eye
He took a dog doo snow cone and
stuffed it in my other eye
And the husky wee-wee I mean the
doggy wee-wee has blinded me
And I can't see - temporarily


Però també he recordat altres prohibicions no per absurdes menys sagnants, com la que patíem a l'escola del poble (parlo dels anys cinquanta) quan ens castigaven si parlàvem (inclús al pati en hora de "recreo") el nostre idioma.

Com diu Raimon a la seua magnífica cançó "Al meu país, la pluja"

Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.


Allò que en aquells anys desconeixíem és que aquesta prohibició que ens afectava a catalans, gallecs i bascos, també la compartíem amb altres nacions sense estat de la contornada. Com podreu escoltar en aquesta cançó de Josiana "Es defendut parlar patoès" (està prohibit parlar "patois")




ES DEFENDUT PARLAR PATOÈS

Contra la paret de la classa
i a un imatge d'aucel
una carta de geografia
e un papel estampat


A la paret de la classe
hi ha una imatge d'ocell
un mapa
i un pòster

En la pared de la clase
hay la imagen de un pájaro
un mapa
y un póster

Es defendut parlar patoès...

Està prohibit parlar dialecte...

Está prohibido hablar dialecto...

Aquela mirondela lusish
coma lo solelh de la vergonha
davant la cara ninòia


Aquell cartell llueix
com el sol de la vergonya
davant la cara dels nens

Aquel cartel brilla
como el sol de la vergüenza
ante la cara de los niños.

Es defendut parlar patoès...

La lengua nòstra sonada patoès
como un riu que no pòt riulejar
gaudre fèr dins l'arma vièlha
ància de la libertat.


La nostra llengua anomenada patuès
com un riu que no pot córrer
torrent feréstec dins l'ànima vella
ànsia de la llibertat

Nuestra lengua llamada patués
como un río que no puede fluir
torrente salvaje en el alma antigua
ansia de la libertad.

Es defendut parlar patoès...

E lo mot desbumbrat,
mèstre de la vida
rebombish enmascat
com dins lo gorg un cascalh


I la paraula oblidada,
mestra de la vida
retrona embruixada
com un còdol dins un gorg

Y la palabra olvidada
maestra de la vida
resuena embrujada
como una roca en la poza.

Se cal parlar occitan
Nos cal parlar occitan.


Hi ha que parlar occità
Ens cal parlar occità.

Hay que hablar occitano
Tenemos que hablar occitano.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Les directives europees hi ha que transpondre-les amb sentit comú

Pujàvem ahir cap a València per la carretera del Saler, i al pas per les marjals properes a l'Albufera, i la pròpia Albufera, se'ns va fer insuportable la pudor de palla podrida.

Pudor no només de la palla, també dels peixos morts surant, blanquinosa panxa amunt, a les brutes aigües.

I és que ja portem uns quants anys aplicant la directiva europea que impedeix cremar la palla al camp, un cop collit l'arròs. Amb el previsible resultat que aquesta palla es podreixi en contacte amb l'aigua, i produeixi una contaminació molt més perillosa.

Em ve a la memòria, també, l'estricta obligació d'incinerar els animals morts a la muntanya, cosa que està ocasionant la mort dels voltors, o inclús el que aquests bells animals ataquin en alguns casos les cries de les ovelles.

Tant ens costa aplicar el sentit comú, el seny, fer les coses amb trellat?

Tant ens costa justificar l'excepció, discutir la norma, exposar les nostres raons?

Les directives no són per a aplicar-les a ulls clucs, com si fossin versicles d'un qualsevol llibre sagrat.

Si ho fem així, la pudor, la contaminació -i no només la de palla podrida i peixos morts- no ens abandonarà mai.

divendres, 22 d’octubre del 2010

El club de las canciones. Dinero

I aquesta setmana, els diners com a tema.

I jo, que fa poques setmanes havia pujat l'Elogi dels diners i Poderoso caballero es don dinero!.

Temptat he estat, ho confesso, de deixar l'espai en blanc.

Però em sabia mal, així que he buscat algunes cançons que parlessin dels diners, i aquest és el resultat: del congolès Pamelo Mounk'a, L'argent appelle l'argent, o sigui Diners criden diners




L'ARGENT APPELLE L'ARGENT

L'argent appelle l'argent
Mbongo ekobenga mbongo
L'argent appelle l'argent
Mbongo ekobenga mbongo


On ne prête que aux riches
Jamais vu un riche
Prêter de l'argent
A un pauvre

L'argent appelle l'argent
Mbongo ekobenga bongo
L'argent appelle l'argent
Mbongo ekobenga mbongo

Je vais à la banque, où je suis client
Demander crédit, car je veux devenir riche
Mais on me complique, parce que je n'ai pas d'argent
Oh si j'étais riche, il n'y aurait pas de problème

L'argent appelle l'argent
Mbongo ekobenga mbongo
L'argent appelle l'argent
Mbongo ekobenga mbongo

L'argent appelle l'argent
Mbongo ekobenga mbongo
L'argent appelle l'argent
Mbongo ekobenga mbongo

Le riche.................
D'après son ami riche
Le riche ne prête son argent
Sa villa et sa voiture
Qu'à celui qui est riche comme lui

L'argent appelle l'argent
Mbongo ekobenga mbongo
L'argent appelle l'argent
Mbongo eko benga mbongo


o aquest "Dinero en los Bolsillos" dels sevillans Ofunkillo



DINERO EN LOS BOLSILLOS

No podermos salir de fiesta
la pasta , la guasa...
la noche es nuestra
los colegas esperan , bebiendo cerveza
calentando motores en la alameda
la noche asusta pero como nos gusta
sin peluco en lo alto
y las gafas de sol
pa`cuando salga el lorenzo
no nos pille...de marron

no podemos llevar dinero en los bolsillos
nos lo gastamos , nos lo fundimos

las niñas se maquean
nosotros con nuestras pintas
y eso a los porteros no vea si les mosquea
se ponen gorilones buscando pelea
yo les digo" eso que tiene que ve`"
si mis botines valen 15 talegasssos en el corte ingles
anda ya y llama a los coleguita
que aqui el menda es el que invita...quillo

no podemos llevar dinero en los bolsillos
nos lo gastamos , nos lo fundimos

estoy jarto ya de gastar y no poder parar
y que luego no quede nada , na`de na

no podemos llevar dinero en los bolsillos quillo
vaya ruina...vaya ruina.


AC/DC pregunten "What do you do for money, honey?"



WHAT DO YOU DO FOR MONEY, HONEY?

You're working in bars
Riding in cars
Never gonna give it for free
Your apartment with a view
On the finest avenue
Looking at your beat on the street
You're always pushing, shoving
Satisfied with nothing
You bitch, you must be getting old

So stop your love on the road
All your digging for gold
You make me wonder
Yes I wonder, I wonder

Honey, whaddya do for money?
Honey, whaddya do for money?
Where you get your kicks?

You're loving on the take
And you're always on the make
Squeezing all the blood out of men
They're all standing in a queue
Just to spend the night with you
It's business as usual again
You're always grabbin', stabbin'
Trying to get it back in
But girl you must be getting slow

So stop your love on the road
All your digging for gold
You make me wonder
Yes I wonder, yes I wonder

Honey, whaddya do for money?
Honey, whaddya do for money?
Yeah, whaddya do for money honey, how you get your kicks?
Whaddya do for money honey, how you get your licks?

Go
Yeow
Honey, whaddya do for money?
I said, Honey, whaddya do for money?
oh ho honey
Oh honey
Whaddya do for money?
What you gonna do
Honey
Oh yeah honey
Whaddya do for money?

What you gonna do?

Awww, what you gonna do?


I ja per acabar, una cançoneta curta del Juanito Monleon i les Monleonettes: "A guanyar diners"



A guanyar diners

A guanyar diners, on estan? on estan?

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Parole, parole, parole...

Sis-cents cinquanta mil avals, sis-centes cinquanta mil signatures, demanant una llei que ens protegeixi contra les arbitrarietats del poder executiu, sis-centes cinquanta mil veus quan només, segons les seues lleis -que diuen que també són les nostres- em necessitàvem cinc-centes mil, i intenten barrar-nos el pas, tallar de rel inclús la discussió, amagar les seues vergonyes -i els nostres drets- sota la catifa.

Dieu-me malpensat si així ho voleu, però el motiu real no és pas econòmic, no. És el mateix motiu de que encara hi hagi un tros de via única entre Castelló i Tarragona, o de que el Corredor Mediterrani no hagi estat prioritari ni amb govern PP ni amb govern Psoe.


Carta de Presidència a la mesa del Parlament

Al amparo de lo establecido en el artículo 134.6 de la Constitución y conforme a lo dispuesto en el artículo 126.2 del Reglamento del Congreso de los Diputados, tengo el honor de trasladar el criterio del Gobierno respecto de la tramitación de la Proposición de Ley de Televisión sin Fronteras, (expediente número 120/000007), publicada en el Boletín Oficial de las Cortes Generales con fecha 8 de septiembre de 2010.

Mediante esta proposición de ley, se pretende que el Gobierno garantice la recepción de los canales digitales de radio y televisión de titularidad de una Comunidad Autónoma que emitan, total o mayoritariamente, en las lenguas incluidas en el ámbito de protección de la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias, en aquellas otras Comunidades Autónomas con las que comparta lengua utilizada en una forma idéntica o parecida, y en los territorios donde, según la iniciativa, tradicionalmente se hablan.

Según la proposición de ley las lenguas incluidas y, los ámbitos territoriales donde, total o parcialmente, habría que garantizar la recepción de los canales que emitan en dichas lenguas, serían:

a) La lengua catalana en Cataluña, Illes Balears, Comunidad Valenciana, Aragón y
Murcia.
b) La lengua euskera en el País Vasco y en la Comunidad Foral de Navarra.
c) La lengua gallega en Galicia, Castilla y León y el Principado de Asturias.
d) La lengua occitana en Arán.

Para ello, establece que el Gobierno asegurará, mediante la planificación oportuna, los múltiples de titularidad estatal que resulten necesarios, cuya gestión correspondería al Gobierno, suponiendo por tanto una ampliación de la red de radiodifusión de titularidad y gestión estatal, y sin alterar las competencias de gestión atribuidas a las CCAA sobre los múltiples digitales de cobertura territorial autonómica asignados a cada una de ellas.

Además, impone un plazo de tres meses para que el Plan Técnico Nacional de la Televisión Digital Terrestre incorpore los múltiples destinados a emitir los canales digitales de la televisión de titularidad autonómica en el ámbito geográfico de las demás CCAA con las que comparten lengua.

Por último, el texto dispone que el Gobierno promueva, en el marco de las instancias internacionales competentes en materia de telecomunicaciones, las medidas necesarias
para la radiodifusión de los canales digitales de la radio y la televisión de titularidad autonómica en los territorios no pertenecientes al Estado español que compartan lengua en una forma idéntica o parecida.

La emisión del servicio público de comunicación audiovisual por ondas hertzianas terrestres de una Comunidad o Ciudad Autónoma en otra limítrofe y con afinidades lingüísticas y culturales, ya está prevista en el artículo 40.3 de la Ley 7/2010, de 31 de marzo, General de la Comunicación Audiovisual, siempre que así lo acuerden mediante convenio, y exista reciprocidad.

Por otro lado, la regulación actual fija dos múltiples digitales de ámbito autonómico en cada Comunidad Autónoma, (y en el caso de Cataluña, de tres); lo que se considera que es capacidad suficiente para dar cabida a este tipo de acuerdos. En este sentido, ya existen acuerdos entre Comunidades Autónomas, como es el caso de Cataluña con Illes Balears, o con Aragón, y conversaciones entre las Comunidades del País Vasco y Navarra.

La proposición de ley, sin embargo, pretende que se amplíe la red de difusión de titularidad y gestión estatal para dar cobertura y garantizar estas emisiones, sin que las Comunidades Autónomas tengan que hacer uso de estas capacidades que ya están a su disposición.

Pues bien, dada la actual ocupación de la banda de frecuencias utilizada para la difusión terrestre, la medida propuesta requeriría la planificación de nuevos múltiples digitales en la banda que quede disponible después de la liberación del dividendo digital.

Esto implicaría, en primer lugar, eliminar en buena medida las ventajas que supone el destinar el dividendo digital para la provisión de servicios de comunicaciones electrónicas, en aquéllas Comunidades Autónomas en las que este espectro se emplee parcialmente para la difusión de nuevos canales de televisión. La no disponibilidad del dividendo digital para prestar servicios de comunicaciones electrónicas imposibilitaría el cumplimiento de los objetivos nacionales y de la Agenda Digital para Europa de despliegue de banda ancha en movilidad, y provocaría perjuicios económicos inmediatos derivados de la imposibilidad de utilizar el dividendo digital para prestar servicios de comunicaciones electrónicas, que se estiman entre 12.000 y 16.000 millones de euros (adaptación a España de previsiones de la Comisión Europea).

Adicionalmente, la iniciativa impone al Estado la financiación de los costes de los nuevos múltiples para las Comunidades Autónomas afectadas, al atribuirle su gestión, lo que supone un coste recurrente anual en el entorno de los 15 millones de euros.

Finalmente, ya se ha llevado a cabo la reserva del dividendo digital para otros servicios distintos del de la radiodifusión, y se están realizando las tareas de liberación de esta banda de frecuencias. La planificación de todos los múltiples digitales en la banda que queda disponible para la radiodifusión está siendo especialmente complicada, sobre todo en zonas donde es necesaria la coordinación internacional de frecuencias, como Cataluña y País Vasco (coordinación con Francia), Galicia (coordinación con Portugal) y Andalucía (coordinación con Portugal, Marruecos y Argelia).

En este sentido, habría que dedicar también una gran cantidad de recursos a intentar llevar a cabo un replanificación de todos los múltiples digitales actuales, con gran coste económico para la administración, los operadores e, incluso, para los usuarios, por los cambios de canales que se producirían.

A título ilustrativo se estima que las cantidades que el Gobierno va a tener que destinar para compensar los costes incurridos por operadores de televisión y usuarios como consecuencia del movimiento de canales para liberar el dividendo digital, estaría en torno a los 600 y 800 millones de euros. La introducción de un nuevo múltiple digital provocaría la necesidad de revisar toda la coordinación internacional, en parte ya realizada, y modificar los canales de los nuevos múltiples ya otorgados a los operadores, con los consiguientes costes adicionales.

Estos costes serían aún mayores con la previsión de la proposición de ley de adoptar las medidas necesarias para la radiodifusión de los canales digitales de la radio y la televisión de titularidad autonómica en los territorios no pertenecientes al Estado español que compartan lengua en una forma idéntica o parecida.

Por todo lo anterior, la aprobación de esta proposición de ley tendría como consecuencia un aumento de los créditos presupuestarios, por lo que el Gobierno no presta la conformidad para su tramitación en virtud de lo establecido en el artículo 134.6 de la Constitución.

Madrid, 14 de octubre de 2010

EL SECRETARIO DE ESTADO
José Luis de Francisco Herrero

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Els espanyols no són valencians( o catalans) i dubte molt que demòcrates

El (des)Govern Valencià, ajudat pels successius Governs Espanyols, porta anys i panys intentant evitar que els valencianets de a peu puguem veure la TV3, i castigant la propietària dels repetidors establerts a tot el país, amb multes astronòmiques. Per aconseguir això han precintat repetidors amb permís judicial i sense, han donat a cada nova televisió que apareixia al mercat les freqüències utilitzades a València, han utilitzat interferències per emmascarar la senyal, i tot allò que han pogut.

Motiu? Sembla bastant clar que un dels motius principals és evitar que, malgrat totes les mentides que diuen i repeteixen, la gent se n'adoni que el català i el valencià no són més distints que el madrileny i el sevillà.

De manera que, aquells que s'omplen la boca de liberalisme i de llibertat d'expressió, prohibeixen que les persones d'una certa zona puguin veure la televisió dels seus veïns, que, a més, emet en el seu propi idioma.

Com que ja n'estàvem més que farts d'aquestes històries, vam recollir firmes per una ILP (iniciativa legislativa popular) I, com que se'n necessitaven 500.000 se'n van recollir més de 600.000 per si de cas.

I ara resulta que el Govern Espanyol, a través del seu Ministeri de Foment, impedeix l'entrada al Parlament d'aquesta iniciativa, segons ells per motius econòmics.

Vinga ja, això no s'ho creu ni el tato.

Esperem que rectifiquin i deixin que la ILP es pugui discutir al Congrés, o caldrà demandar-los per prevaricació davant dels tribunals europeus.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

De l'eficiència a les grans empreses i com aconseguir-la

Allà a l'Edat Mitjana, un sistema bastant normal d'elegir els representants municipals i polítics era el de la insaculació. Val a dir que s'hi depositaven els paperets o les bolletes dels elegibles en un sac, i un infant menor de 7 anys era l'encarregat de traure l'elegit per la sort.

Aquest costum sembla que ha caigut totalment en desús, (o quasi: al poble encara és aquesta la forma d'elegir clavaris i festers).

Avui llegesc que el darrer ig nobel de gestió empresarial, ha estat concedit a tres investigadors italians pels seus estudis basats en la vigència del Principi de Peter, on estableixen que la forma de millorar l'eficiència d'una empresa amb estructura jeràrquica forta, és la de produir els nomenaments a través d'un sorteig entre els treballadors del nivell inferior.

I aquí l'article citat:

Physics > Physics and Society
The Peter Principle Revisited: A Computational Study

Alessandro Pluchino, Andrea Rapisarda, Cesare Garofalo

(Submitted on 2 Jul 2009 (v1), last revised 29 Oct 2009 (this version, v3))

In the late sixties the Canadian psychologist Laurence J. Peter advanced an apparently paradoxical principle, named since then after him, which can be summarized as follows: {\it 'Every new member in a hierarchical organization climbs the hierarchy until he/she reaches his/her level of maximum incompetence'}. Despite its apparent unreasonableness, such a principle would realistically act in any organization where the mechanism of promotion rewards the best members and where the mechanism at their new level in the hierarchical structure does not depend on the competence they had at the previous level, usually because the tasks of the levels are very different to each other. Here we show, by means of agent based simulations, that if the latter two features actually hold in a given model of an organization with a hierarchical structure, then not only is the Peter principle unavoidable, but also it yields in turn a significant reduction of the global efficiency of the organization. Within a game theory-like approach, we explore different promotion strategies and we find, counterintuitively, that in order to avoid such an effect the best ways for improving the efficiency of a given organization are either to promote each time an agent at random or to promote randomly the best and the worst members in terms of competence.


O sigui que a l'Edat Mitjana no anaven tan desencaminats.

divendres, 15 d’octubre del 2010

El club de las canciones. Pasión

Alejandra ens proposa per aquest divendres com a tema la Passió. I no resulta senzill per l'amplitud del terme. Ens apassionem per tantes i tantes coses. I malament rai aquell que sent aquesta passió alguna que altra vegada, perquè això ens diu que no és gaire viu.

Així que començaré amb una conegudíssima cançó d'en Raimon: DIGUEM NO. Una cançó que fou un himne de resistència contra la llarga nit feixista




DIGUEM NO

Raimon

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

(1963)






La samarreta

(Ovidi Montllor)

Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia:
Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals,
sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.


I la passió pot venir també com a conseqüència d'una injustícia. Disculpareu que no aporti la lletra, però no l'he trobada a internet i em resulta molt complicat transcriure-la sencera. La història és una conversa entre uns joves, perquè una veïna seua, la Ramona, desnonada de sa casa per una immobiliària que ha enderrocat sa casa, ha mort al carrer. Acabaran incendiant la immobiliària. "U, contra u, i ara què tremoles tu"

1 vs 1 es diu la cançó del grup Answer, i supose que al Profe li agradarà.




I, com no, existeix la passió amorosa. Sobre una poesia del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, ELS AMANTS, inclosa al seu "Llibre de Meravelles" aquest magnífic recitat a càrrec de Ovidi Montllor i, a la guitarra, Toti Soler.




Els amants

(Vicent Andrés Estellés - Popular valenciana)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Disset: la meitat més un




Escric aquestes línies quan ja han rescatat el miner número disset dels 33 atrapats a la mina San José.

Jo, que pateixo una claustrofòbia entre lleu i mitjana, haig de confessar que cada vegada que em venia al cap la imatge d'un munt de persones soterrades per tres quarts de quilòmetre de terra, a la foscor, i sobrevivint en un espai reduït, m'entraven uns calfreds i una suor més que freda, gelada, i una opressió al cor que em dificultava la respiració.

Sembla, per fi, que en aproximadament un dia més, -al ritme que van, possiblement demà a migdia haurà acabat tot-, aquestes persones hauran salvat la pell, i, si hi ha una mica de justícia, podrem exigir responsabilitats penals als amos de la mina.

Perquè no tot acabarà, o al menys així ho espero, amb el rescat. Els propietaris -em nego a dir-los empresaris- d'aquesta mina i d'altres de la contornada, són responsables de la deficiència en sistemes de seguretat, i haurien de pagar amb els seus bens i la seua llibertat, per tots els diners embutxacats a costa dels seus treballadors.

Com a darrer comentari, la meua més cordial felicitació al president xilè, aquest sí un empresari conscient, que ha sabut demanar ajuda als millors, i s'ha implicat ràpidament i constant en la solució del problema creat per aquells desaprensius.

Ja m'agradaria que la dreta d'ací, tingués polítics com el president xilè. Puc assegurar que no em preocuparien les properes eleccions. Gens ni mica. I no com ara, que duc el cul tan apretat que no em cap ni una agulla.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Nou d'Octubre, sant Dionís

Nou d'Octubre, dia de sant Dionís, de la mocadorà, dels enamorats, del País Valencià.








País Valencià, pobre País Valencià (o Antic Regne o, qui ho diria, Comunitat).

Com dèiem als anys de la transició: País Valencià, serà o no serà.

divendres, 8 d’octubre del 2010

El Club de las canciones. Eurovisión

Aquesta setmana Antton ens proposa com a tema l'inigualable concurs de cançó actual dit "Eurovision".

Reconec que ja no és el que era, quan les seues cançons (bones o dolentes) arribaven a la gent i eren escoltades als envelats, i tocades per totes les orquestines i bandes de pobles, poblets i altres menudalles.

No he tingut temps de prepara-me aquest tema, així que només deixaré dues cançons.

La primera, una cantada per Raimon i per Salomé que va guanyar (per votació popular) un festival que feien a Barcelona, i que es deia Festival de la Canción Mediterránea. El que aquesta cançó guanyadora allà pel 63 ho fos en català, va fer que a partir de l'any següent se substituís el vot popular pel vot d'un comité que no caigués en aquests excessos. Amb tots vostès SE'N VA ANAR




SE'N VA ANAR

Tant de temps que ha passat!
Dintre meu, tanta nit!
Dalt del cel, la ciutat
on potser
ella ha fugit.

Se'n va anar
en un dia molt clar.
Jo no sé
si a una terra llunyana.
Se'n va anar
cap enllà.
No sé pas
si tornarà.

Se'n va anar,
va donar-me la mà,
que a un adéu
no li cal cap paraula.
Se'n va anar
i un mirar
m'ha quedat per recordar.

Digue'm, amor, si és ben cert
que més enllà fa bon dia.
Digue'm, si mai que un es perd
és que ha trobat l'alegria.

Se'n va anar,
va donar-me la mà.
Jo no sé
quina cosa em diria.
Se'n va anar
cel enllà
i mai més
no tornarà.

Lletra: Josep Maria Andreu
Música: Lleó Borrell


I, com no, aquest cop sí que Eurovisió la caçó que mai no va arribar a ser presentada, quan "El nano" Serrat, encara cantava preferentment en català. Amb tots vostès LA, LA, LA


divendres, 1 d’octubre del 2010

El club de las canciones. Consumismo

Aquesta setmana, la de la setena vaga general d'aquesta democràcia posterior a la llarga excepció nazi-franquista, l'amic Erprofe ens proposa un tema ja plenament vigent, fa quaranta anys allà als 70, quan jo estudiava a la Universitat, i que, desgraciadament, no ha perdut un borrall de vigència (ben al contrari, crec que ha anat incrementant-se amb els anys) a hores d'ara.

I jo diria que ve de lluny, de molt més lluny, i si no, escolteu aquesta cançó que Raimon va fer a partir d'un text de finals dels segle XIV (Llibre dels bons amonestaments (1398) del frare mallorquí Anselm Turmeda)




ELOGI DELS DINERS

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.


Com que es tracta d'un català bastant antic, amb certes paraules encara en occità, no me n'acabo de refiar del traductor, així que prefereixo incloure la traducció oficial que ve al llibre de Raimon. Nova integral ed. 2000.


ELOGIO DE LOS DINEROS

Dineros de torcido hacen verdad,
y de juez hacen abogado;
sabio hacen volverse al hombre orate,
si de ellos tiene.
Dineros hacen bien, dineros hacen mal,
dineros hacen al hombre infernal
y hácenlo santo celestial,
según los use.
Dineros hacen lides y rumores,
y vituperios y honores,
y hacen cantar a predicadores:
Beati quorum.
Dineros alegran a los niños
y hacen cantar a los curas
y a los frailes carmelitas
en las grandes fiestas.
Dineros, flacos vuelven gordos,
y tornan legítimos a los bastardos.
Si dices "toma" a hombres sordos,
enseguida se vuelven.
Dineros tornan a enfermos sanos;
moros, judíos y cristianos,
dejando a Dios y a todos los santos,
dineros adoran.
Dineros hacen hoy en el mundo el juego,
y hacen honor a mucho badulaque;
al que dice "no" hácenle decir "hoc".
¡Ved el milagro!
Dineros, pues, quieras juntar.
Si los puedes haber, no los dejes marchar;
si muchos tienes te podrás tornar
papa de Roma.

Nota: "hoc", en aquest moment "oc" significa "sí" en occità

Aproximadament dos-cents anys més tard, Quevedo escriu una cosa molt semblant: Poderoso caballero es don dinero, poema del qual, el també paisà meu, Paco Ibáñez, feu una esplèndida versió.




I és que l'home ha anat perdent posicions, ha anat cosificant-se, ha acabat sent cada cop més allò que té, allò que consumeix, allò que compra. L'home ja no és el centre de la llar, desplaçat per la televisió, per la nevera, per les medecines, per les etiquetes.

Això ja ho va veure clar Salvador Espriu, al seu poema "I beg your pardon" magníficament versionat per Raimon.




I BEG YOUR PARDON

Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria
atòmica, tal com ve al·ludida als periòdics


Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.
Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.
Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.
Parent de Badalona o d'Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns,
posant-te ben cordats els pantalons.


I, ja per acabar, no puc deixar de posar en aquest quasi-monogràfic de Raimon, una cançó que va tenir molt d'èxit al seu temps, una irònica cançoneta titulada Societat de Consum:




SOCIETAT DE CONSUM

Societat de consum:
Tu compres un poquet,
jo compro un poquet,
aquell una miqueta de res.
D'això en diran després:

Societat de consum.
Tu treballes bastant,
jo treballo quant puc,
aquell treballa tot l'any,
i sempre es diu el mateix:

Societat de consum.
Tu viatges molt poc,
jo viatjo bastant,
aquell del poble no surt:
"Ha, ha, ha, ha!"

Societat de consum.
Les botigues ben plenes,
les butxaques ben buides,
les teues, les meues, les seues,
però és hora de saber qui és qui les te plenes.

Societat de consum.
Societat de consum.
Societat de consum.
Societat de consum.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Avui, 29 S, en la vaga general, un himne de la meua època



S'ADONEU

(Lluís Miquel)

S'adoneu? som junts, som tots,
s'adoneu? ja és nostre el cant,
nostres veus tenen la força
de les veus que han fet callar.

Malgrat tot ja no haurem
d'ajupir-nos a ni a déus ni a reis,
el nostre cant serà sembrat
de flors de llibertat.

I cantarem pels camins
càntics de pau,
cridarem tots junts amb força
pel món que ja hem guanyat.

I ara crida, company, fort amb mi,
crida, company, llibertat. (bis)

Crida, company, fort amb mi,
cridem tots junts llibertat. (bis)

(Da capo i fine)

divendres, 24 de setembre del 2010

Un bon pregó de la Mercè, a càrrec de Joan Margarit

Jo també estic a favor de que, si ens hem de comparar amb algú, ho fem amb Dinamarca o Holanda, abans que amb Kosovö. Encara que només sigui que per demografia.

Un bon pregó, el de Joan Margarit.

I si a l'Alberto Díaz, portaveu del Pp a l'Ajuntament de Barcelona, li pica, ja pot començar a gratar-se

El club de las canciones. Fracaso o Fracasos

Maffy ens proposa aquesta primera setmana de la tardor un tema realment autumnal: cançons relacionades amb el fracàs.

Començaré amb una cançoneta popular versionada pel Grup de Folk, on un jovencell ens conta el rebuig amorós que ha patit per part de la xicona que li agrada.




NA ROSETA D'OLIVELLA


N'és Olivella una vila molt bella,
hi ha una donzella que a mi em fa penar.
Dic: «adéu, vila...», dic: «adéu, nina...»
Tu n'ets la causa que me'n tinc que anar.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

Quatre vegades la'n só demanada,
quatre vegades me'n só dit que no.
Quatre vegades, quatre carbasses.
Déu me'n conservi tan bona llavor.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

Els vostres ulls, vostres cabells i orelles,
pits i mamelles me'n tenen lligat.
Dic: «adéu, vila...», dic: «adéu, nina...»
Tu n'ets la causa que me'n tinc que anar.

Jo en vaig i en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig i en vinc per la vora, vora del riu.

I en arribar dalt del pla de Corbera
miro endarrere i em poso a plorar.
Dic: «adéu, vila...», dic: «adéu, nina...»
Tu n'ets la causa que me'n tinc que anar.

Jo en vaig in en vinc per la vora, vora de l'aigua.
Jo en vaig in en vinc per la vora, vora del riu.


Però hi han coses molt pitjors que una carabassa amorosa juvenil.

I si no, escolteu aquesta "història d'un amic" que ens conta Ovidi Montllor. Tanta gent ha tingut que abandonar el seus somnis i posar-se a treballar allà on bonament ha pogut...




HISTÒRIA D'UN AMIC


Sóc fresador
des dels tretze anys,
tinc condicions
però pocs guanys.
Tinc al treball
molt bons companys
que fan menys
pesada
la jornada.
Tinc una "núvia"
que molt m'estime,
i així acabe
del meu treball
(jornada llarga,
més de deu hores),
amb ella em trobe
fins a sopar.
Ella em descansa
del meu treball,
té una dolçor
que força em dóna.
Després al llit,
que a l'endemà
cal matinar,
s'ha de tornar
a treballar.
Quan ve el diumenge
dormo fins tard,
(un dia que tinc
per descansar).
A mitja tarda
vaig per la "Novia",
i anem al cine,
que pague jo.
Després tots dos
donem un tomb,
i l'acompanye
a casa seva.
I en el portal
ens estimem
fins que la criden.
Després a casa,
a sopar un poc,
i si fan bon programa
a la tele,
faig un esforç
i em quede.
Després al llit,
que a l'endemà
cal matinar,
s'ha de tornar,
a treballar.
D'aquí a poc temps
volem casar-nos,
i si pot ser
fer una llar.
Jo sóc feliç,
res no envege
més del que tinc.
Tan sols tinc por
d'estar malalt,
no pas pel mal,
sinó pel metge,
No saps, Ovidi
el meu patir.
Es que jo, saps,
jo he nascut...
jo he nascut
per a ser metge.


Clar que, fracàs per fracàs, l'últim, el definitiu, la mort. I sobretot quan aquesta mort acaba arribant de pròpia mà, quan aquesta mort és per suïcidi. Escolteu aquest homenatge que Raimon li dedica al poeta Vladimir Maiakovsky.




MORIR EN AQUESTA VIDA

No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.
I he d'evitar el teu gest
més absurd, inútil.
No he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor
contra la vida quotidiana;
prehistòric com sóc, contradictori com sóc,
em seria més fàcil destrossar-la.
Perquè t'he fet part de la meua vida
i crec els poemes que tu feies,
he d'evitar el teu gest
més absurd, inútil.
No he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor
contra la vida quotidiana.
Tu has escrit ja fa molts anys
jo et llegeix encara avui,
poeta Maiakovski.
No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.


Programa tardoral, com deia, de cançons tristes com no podia ser d'altra manera. Esperem que en pròximes setmanes les cançons puguin ésser més animades.