1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dilluns, 30 de juny del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XLIII)

Homes asseguts, fumant i mirant el cel, quin oratge demà? "Posta roja, vent o ploja". Preocupació constant, indefugible, del llaurador, sempre atent als senyals del cel, sempre pendent d'endevinar l'incert demà d'una incerta collita

43

Aquells presagis dels crepuscles, que
interpretaven sense dir ni pruna,
mentre fumaven, des dels marges, els
homes d’edat, fingint indiferència,

i atents només a sinuositats,
a friccions o cansaments dels núvols,
com caminaven, cap a casa, els vents,
aquells secrets de coloració,

com eixien els vents, gràcils o flàccids,
la lucidesa de l’estrella única,
el moment únic d’expectació,

absorts alfalsos i canyars, i Tebes,
d’un dramatisme resignat encara,
vespres de pluges o de sang, qui ho sap.

43

Aquellos presagios de los crepúsculos, que
interpretaban sin decir ni mu,
mientras fumaban, desde los ribazos, los
hombres de edad, fingiendo indiferencia,

y atentos solo a sinuosidades,
a fricciones o cansancios de las nubes,
a cómo caminaban, hacia casa, los vientos,
aquellos secretos de coloración,

cómo salían los vientos, gráciles o flácidos,
la luminosidad de la estrella única,
el momento único de expectación,

absortos campos de alfalfa y cañizos, y Tebas,
de un dramatismo resignado todavía,
vísperas de lluvias o de sangre, quién lo sabe.

diumenge, 29 de juny del 2008

València a banda. Com era d'esperar.

Divide et vinces. Divideix i venceràs.

València es torna a quedar fora d'un projecte europeu important.

Rectifique, València fa temps que va quedant-se fora de qualsevol projecte europeu important.

I només endevine un motiu. Hi ha qui pensa (la majoria d'espanyols y molts valencians) que València, el País Valencià, ha de fer camins no només allunyats, sinó contraposats als de Catalunya.

La constitució es va fer pensant en dues coses molt clares:

Primera: Hi havia que afavorir una possible i desitjada unió de Navarra i País Basc
Segona: Hi havia que impedir una possible i no desitjada unió de Catalunya, València i Balears.

Tots els moviments econòmics, polítics i lingüístics han anat sempre pel mateix camí.

La penúltima notícia, un manifest d'intel·lectuals en defensa de l'idioma espanyol que pot llegir-se fàcilment en clau d'atac a l'idioma català.

L'última notícia: València es queda fora de la primera xarxa ferroviària internacional de la Mediterrània.

Es veia venir. Ho hem dit moltes vegades, per activa i per passiva. La via d'alta velocitat més important econòmicament pels valencians, no era la de València Madrid, sinó la de València Barcelona.

Hem repetit moltes vegades que es necessitava una línia Gènova Almeria, però que si no era possible almenys, Gènova Alacant.

Hem insistit en què això no seria prou, si a més, no començaven les converses entre els principals ports València, Barcelona, Marsella i Gènova.

València a banda, València a part.
Abans mora que catalana.
Els catalans mos volen furtar la paella.
El valencià no és català.
València platja de Madrid.
Para ofrendar nuevas glorias a Espanya

Quin poema...!

Quina merda...!

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XLII)

Estellés continua contant-nos la història de la beata.

Atenció a l'últim vers, magníficament estellià.

42

Oficiava inacabables misses,
i allà a boqueta nit, en un pantaix,
queia per terra, i arribava el seu
germà i, arrossegant-la se l’enduia,

l’entrava en casa i la deixava en terra.
Es calfava el sopar; i havent sopat
se n’anava a dormir. Es recobrava
ella i plorava per la casa a fosques.

En rompre el dia treia la tauleta
a la plaça, i el llibre, i feia misses.
Ningú no la mirava; no li feien

cas i perseverava amargament.
De tant de beneir amb vehemència
un dia es va desconcertar el braç.

42

Oficiaba inacabables misas,
y allá al anochecer, en un jadeo,
rodaba por el suelo, y llegaba su
hermano y, arrastrándola se la llevaba,

la entraba en casa y la dejaba en tierra.
Se calentaba la cena; y una vez cenado
se iba a dormir. Se recobraba
ella y lloraba rondando por la casa a oscuras.

Al romper el día sacaba la mesita
a la plaza, y el libro, y hacía misas.
Nadie la miraba; no le hacían

caso y perseveraba amargamente.
De tanto bendecir con vehemencia
un día se le dislocó el brazo.

dissabte, 28 de juny del 2008

Poner palabras a los silencios. Un article de Fernanda Romeu

Abans que tot, voldria expressar l'alegria que he sentit en haver retrobat, a través d'un article al Levante: "Poner palabras a los silencios", una antiga amiga a qui no veig des de principis dels anys vuitanta, Fernanda Romeu.

Fernanda Romeu, historiadora, animadora cultural, propietària d'una llibreria amb el nom d'Àmbito, amb qui, durant dos anys, un grupet de joves de la Casa de València, vam organitzar unes jornades culturals del País Valencià.

I sobretot m'ha alegrat trobar-la tan lúcida com sempre. Encara que el seu article semble, en primera lectura, un atac al Fòrum per la memòria històrica, realment ens cal interpretar-ho com un toc d'atenció. Com l'exigència que qualsevol historiador ha de tindre, i ha de demanar, per no acabar donant-li la raó als que estan esperant els nostres petits errors per aprofitar-los i desacreditar-nos.

Aquest és l'article:

En estos años en los que muchas de las certezas sobre las que se había edificado el mundo ideológico de la izquierda se han venido abajo; en los que la incertidumbre y la desorientación recorren buena parte de las filas de aquellas vanguardias que escribieron páginas heroicas; años también, en los que somos muchos y muchas quienes nos preguntamos si habiendo combatido la desmemoria, el olvido -armas privilegiadas de los poderosos-, no nos encontramos ante un fenómeno social, con un nuevo combatiente, surgido de cierta izquierda protagonista de una memoria histórica -que la merece- que en sus esfuerzos por denigrar el régimen franquista es capaz de manipular la verdad histórica, sin metodología, sin investigación, y lo que es peor, sin ningún componente científico.

Desde que el franquismo se convirtió en objeto de estudio para los investigadores, es obvio que su interés se ha plasmado en aportaciones importantes para el conocimiento del franquismo, en todas sus vertientes, destacando la magnifica aportación de Vicent Gabarda por lo que hace referencia al País Valenciano.

Lo anterior viene a cuento en lo que ha resultado ser una verdadera sorpresa al contemplar con no poca estupefacción por mi parte, la publicación del Forum per la Memoria del País Valencia -subvencionado generosamente por el Ministerio de la Presidencia- de una trabajo titulado El genocidì franquista a València. Les fosses silenciades del cementeri.

No puedo comprender que un simple listado se presente como un estudio definitivo, sin más, sobre todo cuando no existe ni una sola reflexión sobre el supuesto documento. Según el mencionado trabajo, más de 25.000 personas fueron eliminadas directamente por el franquismo en la capital valenciana durante los inmediatos años de la posguerra para acabar enterradas en las fosas comunes del cementerio de la localidad.

Lo único que ocurre es que las objeciones a lo apuntado en la enciclopedia sepultural son interminables. Por ejemplo, no hacer una distinción entre la represión pura y dura, desde las cárceles al pelotón de fusilamiento y todos aquellos que morían en las cárceles de hambre y de miseria y la población marginal en la que se cebaban las enfermedades y la carencia propia del sistema dictatorial.
Abro una página cualquiera, la 115. Allí encontramos a la supuesta víctima más anciana de la página: Nicolasa Martí Muñoz, de 101 años, que muere el 21 de marzo de 1944 procedente del Hospital Provincial y aparece como causa de la muerte «senectud». Y nos preguntamos si las ansias represivas del régimen aceleró el proceso de envejecimiento a esta mujer o bien la razón por la que se encuentra en la lista de víctimas es porque fue enterrada sin ataúd. Otro ejemplo, Luis Higuera Palomino, de 2 años de edad, fallecido por una peritonitis provocada por...?
Situaciones como las apuntadas resultan ser una inmensa mayoría y muy pocos nos podrían poner de manera diáfana sobre la pista de lo que entendemos como represión franquista, lo que nos empuja a realizarnos la pregunta de qué necesidad existe para desear multiplicar, por muy importante que sea, el verdadero alcance de la represión franquista, o bien si es necesario que ésta hubiese alcanzado cotas verdaderamente desorbitadas como si no tuviésemos bastante con la realidad. ¿No provocó la represión franquista una verdadera aniquilación del enemigo de clase como para necesitar que cuantas más víctimas, mejor?

Tal vez la obsesión que ha guiado al Forum a efectuar el despropósito que abordamos venga dado como contrapartida a otros excesos cometidos por la fracción reaccionaria y conservadora valenciana que, ni corta ni perezosa, no ha tenido complejos en aplaudir unas beatificaciones masivas de víctimas de la guerra civil.

Siempre he defendido que el proceso histórico requiere igualmente el paso por la conciencia y que el sentido de la memoria tiene que ver con un acercamiento a la dignidad, ya que el mundo fue pensado, luchado y vivido por muchos republicanos y que por ello fueron asesinados. Mantener esa firmeza de convicción, esa conciencia en un mundo como el que ahora vivimos, es lo que llamamos dignidad, y es lo que me ha motivado hacer esta breve reflexión -en el espacio disponible- para que no se extravíe la propia historia vivida en la guerra y en el franquismo.

Muchos de nosotros llevamos incorporadas experiencias familiares muy fuertes que sufrieron la represión, que nos pertenecen, pero que no podemos dejar de recordar como si formaran parte de lo más hondo de nuestra identidad. La verdad de la Historia es más fuerte que las mentiras de la razón y oportunismo político, y ahora es urgente que la conozcamos.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XLI)

I continuem assistint a la guerra de la beata contra el capellà, i del mariner contra la beata.

41

Oficiava doctament –voldria
fer-li la competència al rector,
a la plaça, dessota el garrofer,
i enfront la porta oberta de l’església–,

quan, ebri, el mariner entrava en casa,
atarantat el pas de qui navega,
amb les mans sostenint les rodonors
de l’esposa, i s’oïen els llatins,

i ja s’obria la finestra, i ja
marit i muller roden sobre el llit
i cruix el llit com un navili fosc,

i vacil•lava, com pel mar, la casa,
i queien cossiols des del balcó
i els melons que penjaren a les bigues.

41

Oficiaba doctamente –querría
hacerle la competencia al rector,
en la plaza, bajo el algarrobo,
frente a la puerta abierta de la iglesia–,

cuando, borracho, el marinero entraba en casa,
aturdido con el paso de quien navega,
con las manos sosteniendo las redondeces
de su esposa, y se oían los latines,

y ya se abría la ventana, y ya
marido y mujer ruedan sobre la cama
y cruje el lecho como un navío oscuro,

y se movía, como por la mar, la casa,
y caían macetas del balcón
y los melones colgados de las vigas.

divendres, 27 de juny del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XL)

I donem entrada a dos nous personatges del llibre, antagonistes de la beata cismàtica: El mariner i la dona.

40

Com que ell era, d’ofici, mariner
i passava setmanes, si no mesos,
per la mar, i pel poble es comentava
que s’embarcava perquè no volia

estar prop de la dona, en retornar-hi,
des del portet a casa, perpetraven
excessos efusius, palpant-se a mossos,
fent ostentació dominical

més de l’enteniment que de l’amor,
i ja en casa ella obria la finestra
sobre la plaça i celebraven còpules

enramades de crits, d’arraps, de besos.
Per la finestra, els qui ho dubtaven, veien
la feroç harmonia conjugal.

40

Como él era, de oficio, marinero
y pasaba semanas, cuando no meses,
en la mar, y por el pueblo se rumoreaba
que se embarcaba porque no quería

estar junto a su esposa, al volver,
desde el pequeño puerto a casa, perpetraban
excesos efusivos, palpándose a bocados,
haciendo ostentación dominical

más del entendimiento que del amor,
y una vez en casa ella abría las ventanas
que daban a la plaza y celebraban cópulas

adornadas con gritos, arañazos, con besos.
Por la ventana, quienes lo dudaban, contemplaban
la feroz armonía conyugal.

dijous, 26 de juny del 2008

Bermejo i la justícia. Un pas en la direcció correcta

Molt de temps porte insistint en què la situació de la justícia en Espanya no pot rebre cap més qualificatiu que el de demencial.

Confonent la gimnàsia amb la magnèsia, o com diuen en espanyol, el culo con las témporas hem creat un CGPJ (consell general del poder judicial) la composició del qual els ha abocat a ser un ens absolutament polititzat (lògic, tot és política) però (això és el més greu) incontrolat.

Ara sembla, segons informacions llegides a El País:
El Gobierno plantea endurecer el control parlamentario sobre el poder judicial

que s'hi podran establir sessions de control per part del parlament, representant com tot lo món sap dels ciutadans espanyols.

Bé, esperem que sigá així. Torne a repetir que la independència del poder judicial és independència individual de cada jutge a l'hora de dictaminar la seua sentència. I ningú no discuteix que la possibilitat d'apelació, o de revocació d'un jutge, no atempta en cap manera a la tan cacarejada independència. Senzillament és un control per evitar abusos.

I sobretot que Bermejo continue treballant, ho necessitem, si volem sortir d'aquest marasme en què ens hi trobem estacats.

Salut i Justícia.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXIX)

Algú recorda el Palmar de Troya?

La història que avui ens presenta Estellés, és del mateix estil.

Els xiquets juguen a, fan teatre. I els majors? què fan els majors?

La beata d'aquesta història donarà joc en uns quants poemes posteriors. Sobretot enfrontada al mariner i la seua dona, però no adelantem notícies...

39

Va barallar-se amb el senyor rector
que arribaria propugnant certs canvis
i retallant-los les preponderàncies
que abans tindrien les beates hòrrides,

en benefici, al capdavall, del culte,
i ja no va tornar a anar a missa,
a la missa que feia aquell rector,
i que era, al poble, l’única que es feia,

perquè ella es feia ja la seua missa:
treia una taula de sa casa a la
plaça i un llibre qualsevol, que obria

i tancava al seu temps, oficiant
i dient a ningú, però en llatí
condescendent: “podeu anar en pau”.

39

Se peleó con el señor rector
que llegó propugnando ciertos cambios
y recortándoles las prerrogativas
que antes disfrutaban las horrorosas beatas,

en beneficio, al final, del culto,
y no volvió ya a ir a misa,
a la misa que hacía aquel rector,
y que, en el pueblo, era la única que había,

porque ella se hacía ya su propia misa:
sacaba una mesa de su casa a la
plaza y un libro cualquiera, que abría

y cerraba a sus tiempos, oficiando
y diciéndole a nadie, pero en latín
condescendiente: “podéis ir en paz”.

Ja no puc més. Un conte d'Albert Sánchez Piñol

El proper dimarts, primer de juliol, l'editorial La Campana treu un nou llibre d'Albert Sánchez Piñol, l'autor de Pandora al Congo, o La Pell freda.

Aquest llibre es titula "Tretze tristos tràngols" i és una recopilació de contes.

Com a primícia deixe aquí un dels contes, Ja no puc més, i una traducció pels amics que no s'atreveixin a llegir-lo en el seu idioma original.

YA NO PUEDO MÁS

Albert Sánchez Piñol

"De manera que el final es esto; llega cuando menos te lo esperas y de golpe, y ya se ha acabado", piensa el esquimal cuándo topa con el oso. No tiene nada que hacer contra aquella montaña de carne peluda. Los hombres son muy pequeños y los osos polares muy grandes. Lleva media jornada que ronda buscando focas, está cansado, los brazos le pesan y hoy el cazado será él.

La proximidad de la muerte hace que rememore su vida. Los episodios trascendentes le pasan por delante de los ojos en un lapso ínfimo, encadenados como nudos en una cuerda.

Era feliz hasta que su hermano se casó. En aquellas latitudes vacías no había bastantes mujeres y él se quedó soltero. La llegada de la cuñada convirtió su existencia en un infierno. El marido lo amaba, los hijos lo amaban, los suegros lo amaban. Y no es que ella no amara al esquimal, o que el esquimal no la amara a ella, pero tras aquel matrimonio pasó de ser el primogénito a ser un estorbo. Los amores paternales y fraternales se desviaron y lo condenaron al rincón de los destronados tolerados. Había salido de casa después de la vigésima disputa con el hermano. Prefería desahogarse contra las focas que contra su hermano. En un mundo tan pequeño sólo puedes odiar a quién amas.

El oso hace que todo parezca efímero. Morirá y eso será todo. Pero la rabia que acumula no se ha evaporado y se proyecta contra la amenaza inmediata: «Moriré luchando en lugar de huyendo», se dice el esquimal. Nadie tendrá noticias de su valiente muerte. Él, al menos, sabrá que ha acabado sus días con un acto de coraje. En lugar de huir ataca al oso con una carga suicida, los brazos abiertos y gritando.

Una situación desesperada puede crear otras insólitas. ¡Quien da la vuelta es el oso! El esquimal es el primer esquimal que descubre un aspecto oculto de la mentalidad de los osos polares: están tan acostumbrados a ser ellos los perseguidores, a ser el terror de la vida, que cuando alguien los ataca se aturrullan y, por si acaso, huyen.

Durante un buen rato el esquimal persigue al animal, bramando y feliz. Ha transitado de la agonía a la euforia en unos instantes. Nunca había tenido una perspectiva tan clara y obscena de las nalgas de un oso. Sí, es divertido.

Incluso experimenta. Puede dirigir la ruta del oso: si avanza en una trayectoria que se inclina ligeramente a la derecha respecto del eje de la cola, el oso gira unos grados a la izquierda; y al revés, igual que la proa de una barca segundos si el remo la impulsa por una parte o por la otra.

Luego, se cansa. La mezcla de alegría y fatiga se transforma en una especie de borrachera. Ha sido un día extraordinario y agotador. Suda tanto que la capa de aire que queda entre la ropa y la piel parece una burbuja líquida. La mejor estrategia sería buscar una curva donde perder de vista al oso, dar la vuelta y huir antes de que la bestia se dé cuenta de que ha sido víctima de un engaño.

Pero cuando encuentra un lugar adecuado aparece una anciana. ¿Qué hace, allí? Vete a saber. Como la mujer está tan cerca, el oso no puede evitar desviarse contra una presa tan tentadora. Aunque le fallen las fuerzas el esquimal no quiere cargar sobre su conciencia la muerte de una vieja venerable:

-Corra! -grita acelerando el paso. Yo lo distraeré. ¡Corra, buena mujer!

No, ya no es en absoluto divertido. La mujer se aleja con la lentitud propia de su edad. El esquimal espolea y ahuyenta al oso, que gruñe y rezonga, obligado a seguir adelante por culpa de aquella amenaza difusa. «Un poco más», se dice el esquimal, "un poco más."

Un viejo truco esquimal para afrontar un problema consiste a sustituirlo por otro superior. El esquimal decide no pensar en el oso ni en su cuerpo exhausto. Piensa en lo que le espera cuando vuelva a casa. Las discusiones con el hermano, los reproches de los padres, los silencios que le recriminan que no tenga mujer, los sobrinos para quienes sólo es el tío, figura devaluada del padre. Ella, tan bonita, tan próxima y tan lejana. Piensa, y continúa fustigando al monstruo. Cuando el corazón le quiere estallar llega a parajes conocidos, siempre con el oso delante como si fuera una nariz.

De súbito, el paisaje se llena de bolitas grises. Niños. Jugando jugando se han alejado de casa. Al esquimal le saltan las lágrimas. Los fémures le parecen barras de hierro, las rodillas le crujen como nieve pisada. ¿Y ahora? ¿Permitirá que un oso mate a una criatura? Las caperuzas que llevan lo enternecen.

-Escapaos! ¡Rápido!

De los pulmones le sale un estertor que el oso replica, frustrado, pero sin dejar de correr delante de él. Parece mentira que los niños puedan ser tan pequeños. Y tan lentos. Las figuritas buscan el equilibrio con los brazos abiertos, alzando las rodillas para que los pies escapen de la nieve. Si quiere asegurarse de que quedan fuera del alcance del oso tendrá que conducirlo un rato más.

El esquimal da unos gritos como gemidos. El oso puede detenerse en cualquier momento, preguntándose por qué corre, y lo devorará sin que pueda ofrecer ninguna resistencia. Está en manos de un instinto estúpido. Y todavía no se ha acabado.

Una mujer. Busca a sus hijos sin saber que corren, más allá. Atónita, topa con un oso perseguido por un hombre. "Mira que es bonita", piensa el esquimal, es la cosa más diferente a la nieve que haya contemplado nunca. Aquella visión de belleza le concede una chispa de fuerza, alza las manos y vacía los pulmones:

-Huye de aquí!

Ya no puede ni hablar. Con un dedo señala la dirección que han tomado los niños. Ahora corre con la espalda doblada y tambaleante. Si no pierde el equilibrio es porque utiliza los brazos cual un pájaro las alas. Y por fin llega al lago helado.

En el centro hay una grieta en forma de uña. Un hombre pesca. Está de espaldas al oso y al esquimal. Los ruidos hacen que se gire. El hombre ve el oso que lo asalta como un alud de colmillos. El hombre ve el esquimal que persigue el oso, se miran a la cara los dos. El esquimal da dos pasos y cae de rodillas:

-Hermano! -clama y deplora. Ya no puedo más.

Del libro Tretze Tristos Tràngols de Albert Sánchez Piñol (La Campana, 2008).

dimecres, 25 de juny del 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXVIII)




contadores de visitas


Alcoi. Moros i Cristians vists des de l'habitació de l'hotel

38

Mires la serra de la Mariola
des de l’hotel, mentre la processó
duia, a la boca dels trabucs, clavells,
en el matí de tan senzilla gràcia.

Llums vacil·lants i acreditades músiques;
i després, el cavall de l’Estafeta.
Quan els trabucs es lleven els clavells
hi haurà febrils carregaments de pólvora.

Moros i cristians han desfilat,
les odalisques onejants, de vels
que alegrement insinuaven béns.

Confessa-ho: T’agradaven les casades.
I més encara: T’agradaven més
les més enamorades dels marits.

38

Miras la sierra de Mariola
desde el hotel, mientras la procesión
traía, en la boca de los trabucos, claveles,
en la mañana de tan sencilla gracia.

Luces vacilantes y acreditadas músicas;
y después, el caballo de la Estafeta.
Cuando los trabucos se quiten los claveles
empezarán las febriles cargas de pólvora.

Moros y cristianos han desfilado,
las odaliscas ondeantes, con sus velos
que alegremente insinuaban bienes.

Confiésalo: Te gustaban las casadas.
Y todavía más: Te gustaban más
las más enamoradas de sus maridos.

dimarts, 24 de juny del 2008

Projecte Bicicleta. O com solen treballar els informàtics




contadores de visitas


PROJECTE BICICLETA

(punxant en el títol podeu accedir a la versió en espanyol)

Com és possible que un individu absolutament llec en matèria de programari sigui capaç de dirigir un projecte sense que se li vegi el plomall? No s'hauria de fer evident la seua incompetència? No hauria de fracassar el projecte estrepitosament? Tanmateix, aquests individus conserven els seus llocs durant anys (normalment fins a la fallida de l'empresa).

La clau d'aquest misteri està en el projecte bicicleta.

Grosso modo, les fases d'un projecte bicicleta són els següents: Anàlisi de requisits, disseny, implementació, fase de proves, lliurament, revisió. En la fase d'anàlisi de requisits el client informa d’allò que desitja, en la fase de disseny hom dóna forma al producte, en la fase d'implementació s’hi codifica, en la fase de proves es comprova que tot hagi anat bé. Les quatre primeres fases poden semblar les més importants, però en un projecte bicicleta resulten ser del tot prescindibles. Es deixa tot a la fase de revisió (que li sol tocar a un mateix).

En aquestes primeres fases el nostre amic mànager no treballa (recordem que simplement és incapaç), tan sols surt del pas. Fins a la fase de lliurament no hi ha res de què preocupar-se, es tracta de dissimular. Però clar, alguna cosa tangible cal tenir, alguna cosa que poder ensenyar a la directiva en les reunions. D'on ho treu? Simplement baixant-ho d'internet o bé comprant-ho. Diguem que el client necessita un sistema de workflow, accessible per web i que sigui escalable. Doncs bé, hom acut a un cercador i hi introdueix "cheap web-based workflow system java source code download". Hom navega una mica, cerca un producte amb colorit futurista, treu la targeta de crèdit, et voilà. El projecte bicicleta ja té forma.

A continuació el nostre amic mànager designa un equip de desenvolupament per a les fases dos, tres, i quatre. L'experiència li ha ensenyat que per a projectes bicicleta s'han d'escollir desenvolupadors com més feixucs millor, perquè no se n’adonin (aquí se segueix el principi del "vestit de l'emperador") del pastís.
Podem començar a sospitar que a la taula del costat estan cuinant un projecte bicicleta quan l'equip de feixuc-desenvolupament juga al 69 professional. S'intercanvien comentaris-perla molt pomposos, tals com "els canals d'intercanvi d'informació són molt nets", "el factor usabilitat és determinant en el disseny dels javabeans, ja he incrementat el nombre de paràmetres del constructor, t'envio el punt class per correu", o "aquest JSP té tres mil línies perquè he aplicat un patró FACADE d'accés concentrat".

Dos mesos després arribem a la fase de proves. Òbviament el producte és una merda. Però les proves corren a càrrec del mateix equip, i els nens d'un mai no són lletjos. Així que amb el cap ben alt, es prepara un zip, un manual d'instal·lació, i lliura-ho tu, Carlitos, que a mi m’agafa el riure. Estat del projecte? Lliurat. Divendres nit. Sopar de projecte. Aplaudiments, rialles, més 69. Dilluns arribaran les sorpreses.

Il·lustrem la fase de revisió amb un exemple gràfic:

El projecte porsche

Arriba dilluns i hom obre el correu. Subject: "Incidències en el projecte Porsche". Et requereixen "un parell de dies" per "donar una mà" amb "uns bugs". Reunió dins de quinze minuts.

Entres al despatx. Allà hi és el nostre amic mànager. T'explica la història: el projecte Porsche és un dels més capdavanters de l'empresa (hom sospita que és capdavanter a null). S'han aplicat noves tècniques de disseny i implementació i s'ha aconseguit lliurar un producte perfectament concorde als requisits del client: un porsche descapotable, segur, lleuger, veloç, de baix consum i de baix cost. S'ha fet ràpid i bé. Un èxit. En la fase de revisió han sorgit unes petites incidències que cal revisar.

Bé. Veurem la meravella. Entrem a l'hangar del projecte porsche, i allà hi ha la criatura: una bicicleta. De passeig. Sense canvi de pinyó ni res. Porta un adhesiu darrere del sellí amb el logo de l'empresa i la paraula "PORSCHE". A la cistella va un certificat d'AENOR. Aquí hom normalment s'enfurisma i comença a cridar que vol anar a parlar amb el director, els socis fundadors, els clients, els accionistes, el papa de Roma. Hom vol veure algú penjat a la plaça pública.

El que succeeix tot seguit és que a un el porten en un despatx de recursos humans i li apliquen de nou el mètode combinat "Ludovico/Habitació 101". La xavala de RRHH, que se sol dir Maika o Ivon i va vestida amb aquest vestit de pantaló negre i talons estil dona corporativa amb màster en direcció d'empreses, ens interroga amb veu de Valium 500:

[Ivon] Señor Fuckowski, quines són les seves queixes respecte al projecte porsche?

[jo] ¿ ¡ PERÒ QUIN PORSCHE!??

[Ivon] El projecte porsche, un dels mes punters en...

[jo] ¡ Que sí, que sí, que em sé la pel·lícula!! ¡ Però és que "això" és una bicicleta, i se suposa que he de convertir-la en un porsche en dos dies, i m'han donat un tornavís i un pot de pintura!!

[Ivon] Señor Fuckowski, és cert que el porsche presenta algunes incidències, però..

[jo] ¡ BICICLETA!! ¡ BICICLETA!!

[Ivon] Señor Fuckowski, està passant una crisi personal? Hi ha d'haver una raó per a la seva actitud negativa sobre el porsche.

[jo] No. Estic perfectament. O ho estava, fins que vaig veure la bicicleta.

[Ivon] Habitació 101, senyor Fuckowski.

Habitació 101. Cadira amb corretges. Camisa de forces. Logos de la corporació. Certificacions de qualitat. Projector XGA. Pantalla panoràmica que mostra una enorme bicicleta de passeig. Allà ens espera el director de l'empresa.

[director] Señor Fuckowski, descrigui vostè aquest porsche.

M'estalviaré els detalls de la tortura, però implica dissertacions de l'actitud positiva, la creença en la visió de l'empresa, l'automotivació, la lletra petita del contracte. En definitiva, que si no veus el porsche te’n vas al carrer.
Després del dinar hom ha quedat ja perfectament motivat, i assisteix a una conference call entre l'empresa, representada pel mànager, i el client, representat per un consultor amb vestit negre i corbata cridanera, contractat ahir, que cobra 100euros l'hora mes dietes, i al qual no li interessa dir "introduiu-vos la bicicleta per on us càpiga" i cobrar 25 euros per quinze minuts.

[consultor] Bé, aclarirem les incidències respecte al porsche. El primer que hem notat és que li falten dues rodes.

[mànager] Sí, hem optat pel disseny minimalista que va amb la nostra visió d'empresa: "pràctic, funcional, òptim".

[consultor] Ja ho veig. Però un porsche amb dues rodes no casa amb el nostre model de negoci. El necessitem de quatre rodes.

[mànager] Crec que podrem refactoritzar el porsche i fer un clon per afegir dues rodes extres, cert? -em mira a mi

[jo] ¡ Sí, hahaha!! ¡ Tirat!! Dóna'm una hora.

[consultor] Perfecte. Bé, la segona incidència. No trobem la capota.[mànager] Sí. El volies descapotable, no?. Doncs hem simplificat molt la usabilitat retirant la capota.

[consultor] Bé, però no solament la volem treure, també la volem posar.
[mànager] Ah. Això no està especificat en els requisits inicials, així que ho considerarem funcionalitat extra i ho cobrarem separadament. Quin impacte té aquest nou requeriment en el sistema? -em torna a mirar.

[jo] Afortunadament les interfícies estan molt netes, així que podrem modificar la capa externa sense impacte en el kernel, hahaha.

[consultor] Perfecte. Una altra qüestió, on són el contacte i la clau? Qualsevol podria robar-nos el porsche.

[mànager] Hem optat pel model multiusuari per a la implementació inicial, però podem afegir un mòdul de seguretat al sistema, no?

[jo] ¡ Siiii!! Precisament tinc aquí un mòdul d'encriptació SSL per a porsche!

[consultor] Brillant. Només dues incidències més. Es requereix massa esforç a l'usuari per completar tasques amb el sistema. Podríeu canviar els pedals per un motor?

[mànager] En principi volíem donar la màxima llibertat d'acció a l'usuari, per la qual cosa hem optat per un model de client pesat.

[consultor] Bé, però considerem excessiva la quantitat de treball que es deixa a càrrec de l'usuari.

[mànager] Podem arribar a un compromís raonable entre la llibertat de l'usuari i l'automatització de processos, no és cert?

[jo] Indubtablement. Substituirem el motor de gir assistit a pedals per un de compatible assistit per pistons. Potser requereixi afegir un mòdul d'emmagatzemament extern per a combustible, però sempre el podríem posar a la cistella, hahaha.

[consultor] Estic amb tu al cent per cent. L'última: el sistema no ha superat les proves de rendiment. En els requisits consta que el sistema ha d'assolir els dos-cents per hora.

[mànager] El rendiment sempre pot variar depenent de la plataforma. Les especificacions d'aquest sistema són "carretera de gel amb un 70% de pendent descendent".

[consultor] Bé, verificaré quina plataforma estem utilitzant en explotació. Però crec que necessitarem més velocitat.

[mànager] Sempre podrem afinar el kernel, no és cert?

[jo] Tan cert com que em dic Fuckowski.

[consultor] Molt bé, cavallers. Ha estat un plaer.

Tres del matí. Uns termos de cafè. Una galleda de pintura, un tornavís. I una bici... un porsche.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXVII)




contadores de visitas


A València sempre ha tingut molta fama la ceràmica de Manises, poble de l'Horta com Burjassot.

37

He vist un plat dels d’obra, de Manises,
d’aquells que canviaven, al meu poble,
per espardenyes velles o per draps,
amb unes pomes i unes peres, i era

millor el plat que un capitell romànic,
amb uns colors, una vivacitat,
amb una carn tendral de novençana,
la matinera gràcia d’octubre,

la incipient tardor, una dolcesa,
jo no sé dir-ho, alguna plenitud,
tot l’orgull de la terra, arrels agrícoles,

i era agradable viure i oblidar-se
dels poetes llatins, i de Cézanne,
i una tristesa encara remotíssima.

37

He visto un plato de loza, de Manises,
de los que cambiaban, en mi pueblo,
por alpargatas viejas o por trapos,
con unas manzanas y unas peras, y era

mejor el plato que un capitel románico,
con unos colores, una viveza,
con una carne tierna de recién casada,
la temprana gracia de octubre,

del incipiente otoño, una dulzura,
no sé cómo expresarlo, con una plenitud,
todo el orgullo de la tierra, de raiz agrícola,

y era agradable vivir y olvidarse
de los poetas latinos, y de Cézanne,
de una tristeza todavía remotísima.

dilluns, 23 de juny del 2008

La nit de Sant Joan. Dedicat a Mari la fada i a tots els amics de la Comunitat




contadores de visitas

Aquesta nit, coca de Sant Joan, i cava.

Dedicat a Mari, perquè s'oblidi d'aquells que no mereixen la pena. De La nit de Sant Joan, per Dagoll Dagom i Sisa





Festa, Màgia i Feliç Solstici.

Dino Buzzati. El gos que va veure Déu (y XXII, Fi)




contadores de visitas

XXII

Van respirar finalment? Es llançaren a una alegra folla? Aquell incòmode trosset de Déu se n’havia anat per fi, és cert, però ara ja havia passat massa temps? Com recomençar des del principi? Al llarg d’aquells anys, els joves ja havien adoptat costums diferents. Al capdavall, la missa del diumenge era una distracció i les blasfèmies, aneu a saber com, ara sonaven exagerades i falses. En resum, havien previst un gran alleugeriment i, en canvi, res...

A més, si haguessin reprès els lliures costums d’abans, no seria com confessar-ho tot plegat? Tant d’esforç per mantenir-ho amagat i ara treure a la llum la vergonya? Un poble que havia canviat de vida per respecte a un gos! No s’haurien fet un tip de riure fins a l’altra banda del món?

Però, mentrestant, on sepultar l’animal? Al jardí públic. No, no, al cor del poble mai, la gent ja n’havia tingut prou. A les clavegueres? Es miraren els uns als altres, ningú gosava pronunciar-se.

–Les ordenances municipals no ho contemplen –féu notar, finalment, el secretari municipal, traient-los de l’atzucac.

Cremar-lo a la bòbila? I si després provocava infeccions? Enterrar-lo al camp, aquesta era la solució encertada! Però al camp de qui? Qui acceptaria? Ja comencen a discutir, ningú no vol el gos mort als seus terrenys.

I si l’enterraven al costat de l’ermità?

Així doncs, dins d’una petita caixa, carreguen el gos que va veure Déu dalt d’una carreta i surten en direcció als turons. És diumenge i molts s’ho prenen com a excusa per sortir a passeig. Sis, set carros carregats d’homes i dones segueixen el fèretre i la gent s’esforça per estar alegre. És cert, però, que encara que el sol resplendeixi, els camps gelats i els arbres sense fulles no ofereixen cap gran vista.

Arriben al turonet, baixen de la carrossa i s’afanyen a peu cap a les ruïnes de l’antiga capella. Els nens corren al davant.

–Mare! Mare! –se sent que criden d’allà dalt. Ràpid! Veniu a veure!

Apressant el pas arriben a la tomba de Silvestro. Des d’aquell dia llunyà del funeral, ningú no hi havia tornat més. Al peu de la creu de fusta, exactament sota el túmul de l’ermità, jeu un petit esquelet. La neu, el vent i la pluja l’han desgastat, l’han fet gràcil i blanc com una filigrana. L’esquelet d’un gos.

XXII

¿Respiraron finalmente? ¿Se lanzaron a una alegria loca? ¿Aquel incómodo pedacito de Dios se había ido por fin, es cierto, pero ahora ya había pasado demasiado tiempo? ¿Cómo recomenzar desde el principio? A lo largo de aquellos años, los jóvenes ya habían adoptado costumbres diferentes. Al fin y al cabo, la misa del domingo era una distracción y las blasfemias, vete a saber por qué, ahora sonaban exageradas y falsas. En resumidas cuentas, habían previsto un gran aligeramiento y, en cambio, nada...

¿Además, si hubieran reanudado las libres costumbres de antes, no hubiera sido como confesarlo todo? ¿Tanto esfuerzo para mantenerlo escondido y ahora sacar a la luz la vergüenza? ¡Un pueblo que había cambiado de vida por respeto a un perro! ¿No se habrían hartado de reír hasta en las antípodas?

Pero, mientras tanto, dónde sepultar al animal? En el jardín público. No, no, en el corazón del pueblo nunca, la gente ya había tenido bastante. ¿En las alcantarillas? Se miraron los unos en los otros, nadie osaba pronunciarse.

–Les ordenanzas municipales no lo permiten–hizo notar, finalmente, el secretario municipal, sacándolos del atolladero.

¿Quemarlo en la fábrica de ladrillos? ¿Y si después provocaba infecciones? ¡Enterrarlo en el campo, esta era la solución acertada! ¿Pero en el campo de quién? ¿Quién aceptaría? Ya empiezan a discutir, nadie quiere el perro muerto en sus terrenos.

¿Y si lo enterraran al lado del ermitaño?

Así pues, dentro de una cajita, cargan al perro que vio a Dios encima de una carreta y salen en dirección a las colinas. Es domingo y muchos lo aprovechan como excusa para salir de paseo. Seis, siete carros cargados de hombres y mujeres siguen al féretro y la gente se esfuerza en aparecer alegre. Es cierto, sin embargo, que aunque el sol resplandezca, los campos helados y los árboles sin hojas no ofrecen ninguna gran vista.

Llegan al altozano, bajan de la carroza y se apresuran a pie hacia las ruinas de la antigua capilla. Los niños corren delante.

–¡Madre! ¡Madre! –se oye que gritan desde allá arriba. ¡Rápido! ¡Veníd a ver!

Apremiando el paso llegan a la tumba de Silvestro. Desde aquel día lejano del funeral, nadie había regresado por allí. Al pie de la cruz de madera, exactamente sobre el túmulo del ermitaño, se encuentra tumbado un pequeño esqueleto. La nieve, el viento y la lluvia lo han desgastado, lo han dejado grácil y blanco como una filigrana. El esqueleto de un perro.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXVI)




contadores de visitas


Ha mort el metge. Una altra escena surrealista.

Em recorda els clàssics acudits de casino de poble. Però també una escena de Buñuel, o un cartell de Renau.

36

D’un en un se n’isqueren els difunts,
calladament, entre les tombes gràvides,
i es concentraren a la porta del
cementeri, amagant-se entre els xiprers,

i circulaven entre els morts consignes,
subversives consignes ben xifrades,
mentre esperaven l’arribada de
l’enterrament del metge. Però el metge,

dins el taüt, es va apercebre, amb pànic,
de la proximitat del cementeri
i la subversió d’aquells clients,


i amb els peus i amb els punys trencà la tapa
i se n’anà corrents entre les vinyes,
i no parà fins arribar a Nàquera.

36

De uno en uno salieron los difuntos,
calladamente, entre las tumbas grávidas,
y se concentraron a la puerta del
cementerio, escondiéndose entre los cipreses,

y circulaban consignas entre los muertos,
subservivas consignas bien cifradas,
mientras esperaban la llegada del
entierro del médico. Pero el médico,

en su ataud, se apercibió, con pánico,
de la proximidad del cementerio
y de la subversión de sus clientes,

y con los pies y los puños rompió la tapa
y se marchó corriendo entre viñedos,
y no paró hasta llegar a Nàquera.

diumenge, 22 de juny del 2008

Dino Buzzati. El gos que va veure Déu (XXI)




contadores de visitas


XXI

Quants anys han passat ja des de la mort de l’ermità? Tres, quatre, cinc, qui se’n recorda ja? A primers de novembre la caseta de fusta per tancar el gos quasi està acabada. En termes molt succints, per tractar-se d’un assumpte de poquíssima importància, se’n va parlar també a la seu del consell municipal. I no hi ha ningú que hagi fet la proposta, molt més senzilla, de matar l’animal o portar-lo a un altre lloc. A l’Stefano, el fuster, li van encarregar la construcció d’una gàbia que es pogués fixar sobre el mur, envernissada de vermell, perquè no desentoni amb els colors de la façana de l’església, tota de maons llampants.

–Quina indecència, quina estupidesa! ­–diu tothom per demostrar que la idea és dels altres. Així, doncs, la por pel gos que va veure Déu ja no és un secret?


Però la caseta no s’arribarà a instal·lar mai. A primers de novembre, un mosso del forner que sempre passa per la plaça a les quatre del matí, per anar a la feina, albira als peus del mur una cosa immòbil i negra. S’hi atansa, la toca i arrenca a córrer cap al forn.

–I ara què passa? –li demana Defendente, en veure’l entrar esbufegant.

–És mort! És mort! –balbeja, panteixant, el noi.

–Qui és mort?

–Aquell gos del dimoni... me l’he trobat per terra; estava dur com una pedra!

XXI

¿Cuántos años han pasado ya desde la muerte del ermitaño? ¿Tres, cuatro, cinco, quién se acuerda ya? A principios de noviembre la caseta de madera para resguardar al perro casi está acabada. En términos muy sucintos, por tratarse de un asunto de escasísima importancia, se comentó también en la sede del consejo municipal. Y nadiese ha atrevido a hacer la propuesta, mucho más sencilla, de matar al animal o de trasladarlo a otro lugar. A Stefano, el carpintero, le encargaron la construcción de una caseta que se pudiera fijar sobre el muro, barnizada de rojo, para que no desentone con los colores de la fachada de la iglesia, toda de ladrillos llamativos.

–¡Qué indecencia, qué estupidez! ­–dice todo el mundo para demostrar que la idea es de los otros. ¿Así, pues, el miedo del perro que vio a Dios ya no es un secreto?

Pero la caseta no se llegará a instalar nunca. A principios de noviembre, un mozo del panadero que siempre pasa por la plaza a las cuatro de la madrugada, camino del trabajo, divisa a los pies del muro una cosa inmóvil y negra. Se acerca, la toca y echa a correr hacia el horno.

–¿Y ahora qué pasa? –le pide Defendente, al verlo entrar resoplando.

–¡Está muerto! ¡Está muerto! –balbucea, jadeando, el chico.

–¿Quién está muerto?

–Aquel perro del demonio... me lo he encontrado en tierra; ¡estaba duro como una piedra!

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXV)




contadores de visitas

Aquesta escena del notari, qui no ha conegut un notari així, com del segle XVIII? em recorda Buñuel.

35

Duia el notari les ulleres a la
punta del nas; tenia els ulls pobrius,
els ulls pobrius i flàccides les galtes,
brutes les dents de nicotina, i fètides.

Sempre escoltava amb cansament, com si
l’haguessen fet, per un banal assumpte,
eixir del nínxol quan, per fi, ja havia
aconseguit de conformar el cos,

amb els difunts de dalt i els dels costats
dormint després l’habitual orgia,
les parelles que s’intercanviaven

les canelles, els ossos més dilectes
en una bacanal que ressonava
com una fosca partida de dòmino.

35

Llevaba el notario las gafas en la
punta de la nariz; tenía los ojos pobrecitos,
los ojos pobrecitos y flácidas las mejillas,
sucios los dientes de nicotina, y fétidos.

Siempre escuchaba con cansancio, como si
lo hubieran hecho, para un asunto banal,
salir del nicho cuando, por fin, ya había
conseguido acoplar el cuerpo,

con los difuntos de arriba y los de los lados
durmiendo tras la habitual orgía,
las parejas que se intercambiaban

las canillas, los huesos más dilectos
en una bacanal que resonaba
como una oscura partida de dominó.

dissabte, 21 de juny del 2008

Dino Buzzati. El gos que va veure Déu (XX)




contadores de visitas

XX

Amb el gos paralitzat, el poble va creure que podia respirar, però fou una breu il·lusió. Des del cantell del mur els ulls de la bèstia dominaven gran part de les cases. Almenys més de la meitat de Tis es trobava sota el seu control. I qui podia saber fins on arribava l’agudesa de la seva mirada? A les cases de la perifèria, que escapaven a la vigilància de Galeone, també hi arribava la seva veu. I, d’altra banda, com podien reprendre ara els costums passats? Equivaldria a admetre que havien canviat de vida per culpa del gos, a confessar indecentment el secret supersticiós custodiat amb tanta cura durant anys. El mateix Defendente, el forn del qual estava fora de l’abast de l’animal, no reprengué les seves famoses blasfèmies ni intentava altre cop les operacions de recuperació des de la finestreta del celler.

Galeone ara menjava més que abans i, com que no feia exercici, s’engreixava com un porc. Amb l’arribada dels primers freds, però, var renéixer l’esperança que rebentés. Malgrat arrecerar-se amb una tela impermeable, el gos estava exposat al vent i sempre li podia agafar una grip.

Però aquest cop fou també el malèvol Lucioni qui arruïnà qualsevol il·lusió. Un vespre, a la taverna, explicant una història de caça, digué que, molts anys abans, el seu perdiguer havia contret hidrofòbia per haver passat una nit sota la neu; i que l’havia hagut de matar d’una escopetada; encara li feia mal el cor quan ho recordava.

–I aquell quisso ­féu el cavaller Bernardis, com sempre a punt per tocar els temes desagradables–, aquell quisso fastigós i paralític, sobre el mur de l’església, que alguns imbècils continuen alimentant, pregunto, no hi haurà perill amb aquell gos?

­–Doncs que es torni rabiós, si vol! –féu Defendente–. Què hi fa, si no és capaç de moure’s!

–I qui t’ho diu això? –replicà en Lucioni–. La hidrofòbia multiplica les forces. No m’estranyaria que comencés a saltar com una cabra!

En Bernardis va quedar sorprès:

–Bé, i aleshores?

–Ah, el que és jo, m’importa un rave. Jo sempre porto darrere un amic segur –i en Lucioni es va treure de la butxaca un revòlver contundent.

–Tu, ja pots! Tu que no tens fills. Si tinguessis tres fills com jo, no t’importaria un rave, t’ho asseguro!

–Jo ja us he advertit. Ara penseu-hi –féu el contramestre, mentre enllustrava el canó de la pistola.

XX

Con el perro paralizado, el pueblo creyó que podía respirar, pero fue una breve ilusión. Desde su lugar en el muro los ojos de la bestia dominaban gran parte de las casas. Al menos más de la mitad de Tis se encontraba bajo su control. ¿Y quién podía saber hasta dónde llegaba la agudeza de su mirada? A las casas de la periferia, que escapaban a la vigilancia de Galeone, también llegaba su voz. ¿Y, por otra parte, cómo podían reanudar ahora las costumbres pasadas? Equivaldría a admitir que habían cambiado de vida por culpa de un perro, a confesar indecentemente el secreto supersticioso custodiado con tanto cuidado durante años. El mismo Defendente, cuyo horno se encontraba fuera del alcance del chucho, no reanudó sus sonoras blasfemias ni intentó de nuevo las operaciones de recuperación desde el ventanuco de la bodega.

Galeone ahora comía más que antes y, como no hacía ningún ejercicio, engordaba como un cerdo. Con la llegada de los primeros fríos, sin embargo, renació la esperanza de que reventara. A pesar de abrigarse con una tela impermeable, el perro estaba expuesto al viento y siempre podía coger una gripe.

Pero esta vez fue también el malévolo Lucioni quien arruinó cualquier ilusión. Una noche, en la taberna, explicando una historia de caza, dijo que, muchos años antes, su perdiguero había contraído hidrofobia por haber pasado una noche bajo la nieve; y que lo había tenido que matar de un escopetazo; todavía le dolía el corazón cuando lo recordaba.

–¿Y aquel chucho –dijo el caballero Bernardis, como siempre listo para tocar los temas más desagradables–, aquel chucho asqueroso y paralítico, sobre el muro de la iglesia, que algunos imbéciles continúan alimentando, pregunto, no habrá peligro con aquel perro?

­–¡Pues que se vuelva rabioso, si quiere! –dijo Defendente–. ¡Qué más da, si no es capaz de moverse!

–¿Y quien te lo asegura? –replicó Lucioni–. La hidrofobia multiplica las fuerzas. ¡No sería extraño que empezara a saltar como una cabra!

Bernardis quedó sorprendido:

–¿Bien, y entonces?

–Ah, lo que es a mí, me importa un rábano. Yo siempre llevo conmigo un amigo seguro –y Lucioni se sacó del bolsillo un revólver contundente.

–¡Tu, ya puedes! Tú que no tienes hijos. ¡Si tuvieras tres hijos como yo, no te importaría un rábano, te lo aseguro!

–Yo ya os lo he advertido. Ahora pensadlo –dijo el contramaestre, mientras abrillantaba el cañón de su pistola.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXIV)




contadores de visitas


Estellés aquí ens mostra una estampa que molt bé podria haver estat pintada per Sorolla. O no?

34

Nues les tres, darrere el vell canyís,
les eixugaven amb llençols les dones.
Els bous entraven a la mar. Tiraven
després de les panxudes barques. Les

tres es pentinen, olioses, les
cabelleres. Es miren en un tros
d’espill, en un fragment remot d’Ovidi.
Descobrien, després, la impertinència

dels sis mugrons, punyents, adelerats.
Sota el llarguíssim llenç, les tres tenien
llarguíssimes les cuixes. Als terrats

els arribava el cap al tard. Olien
les flors humils dels cossiols. Es reien
trèmulament. Guaitaven de reüll.

34

Desnudas las tres, detrás del viejo cañaveral,
las secaban con sábanas las mujeres.
Los bueyes entraban a la mar. Tiraban
después de las barcas ventrudas. Las

tres se peinan, aceitosas, las
cabelleras. Se miran en un trozo
de espejo, en un fragmento remoto de Ovidio.
Descubrían, luego, la impertinencia

de los seis pezones, punzantes, anhelosos.
Bajo el larguísimo lienzo, las tres tenían
larguísimos los muslos. En los tejados

les llegaba el atardecer. Olían
las flores humildes de las macetas. Se reían
trémulamente. Miraban de reojo.

A propòsit de Mari la Fada. Sobre guerres a la Comunitat del País. Una proposta a RJ Cano




contadores de visitas

Vaig començar a escriure el meu bloc, ja fa més de deu mesos, com una forma de desar en un lloc neutre algunes coses i comentaris que em preocupaven, o que senzillament m'havien fet pensar.

I ho vaig fer en el meu idioma. I ho vaig fer sense tancar. A qui li podia importar?

Al poc temps, em vaig adonar que hi havia gent que em llegia, no només entre aquells que coneixien el meu idioma, sinó també, entre persones madrilenyes, andaluses, basques, canàries, que feien l'esforç d'intentar entendre les meues collonades.

També vaig trobar qui ho estava passant molt mal. Per penosos motius personals. I que havia decidit brindar-ho als desconeguts, negre sobre blanc, com un crit de socors en la nit. Vaig intentar donar una mà, una paraula d'ànim, un consell, un acudit, tot intentant minvar el seu dolor, mitigar-lo.

I vaig trobar les guerres. Les famoses guerres de trolls. No li vaig donar importància, perquè al principi vaig pensar que només eren polítiques. I malgrat que les meues idees polítiques són bastant clares, mai no he militat en cap partit, i arribat el moment de les consignes, em fot de la música, de qui la toca, i, si cal, dels balladors.

Però he anat adonant-me que hi havia una altra casta de trolls. Aquells que intenten fer mal per fer mal. Aquells que aprofiten les febleses, les inseguretats dels blocaires, per escarbar en la ferida, per enfonsar-los en la depressió, per anorrear-los. He vist com atacaven persones que no ho mereixien pas, persones que m'estimava, i com, han anat abandonant la plataforma, la comunitat.

L'última gota vessada ha estat, per mi, els atacs a Mari, la fada de la Comunitat. Si hi havia una persona respectada, era ella. I ara ha decidit anar-se'n per mor d'uns atacs personals i ofensius rebuts al seu bloc, per part de persones que només poden ser qualificades d'indesitjables.

I aquí deixe la meua modesta proposició per a RJ Cano i la resta d'administradors i/o moderadors responsables de la Comunitat de Blocaires del País:

Seria possible implementar una facilitat, per a què, un blocaire qualsevol, pugués vetar l'entrada al seu bloc, de comentaris provinents d'una certa llista d'IPs, definida i actualitzada per ell mateix?

Açò no es podria considerar mai una censura, sempre reprovable, sinó simplement un "reservat el dret d'admissió"

Ho deixe per al seu estudi.

DESPRÉS D'ALGUNS COMENTARIS ME N'ADONO QUE POSSIBLEMENT NO M'HE EXPLICAT PROU BÉ.

ALLÒ QUE DEMANE ÉS QUE UN BLOCAIRE PUGUI LLISTAR UNA SÈRIE D'IPs QUE NO VOL QUE ENTRIN AL SEU (NOMÉS AL SEU) BLOC

Crec que seria convenient parlar-ne.

divendres, 20 de juny del 2008

La mort del periodisme. Un article de Xavier Montanyà




contadores de visitas


Llegit avui en Vilaweb, La mort del periodisme, un article de Xavier Montanyà que traduesc, perquè em sembla que denuncia veritats com a punys. Com sempre, he deixat l'enllaç per qui vulgui llegir l'original

La muerte del periodismo

¿’Quieres ser comunicador’? No gracias, ecs, qué asco, pienso, mientras se me aparece el espectro de Josep Cuní en tanga. La pregunta viene en una propaganda de una universidad catalana. Comunicador, claro está, es eso. De las universidades, ya no salen periodistas, salen comunicadores. Los comunicadores pueden ser, según el ego del discente o de los docentes, aspirantes a muchas cosas: presentadores, actores, animadores socioculturales, locutores, publicistas, humoristas, directores de cine, creadores multidisciplinares, organizadores de 'happenings' o de cenas de empresa, portavoces de partidos o de gobiernos, malabaristas sintácticos, relaciones públicas de Ikea ... El abanico de posibilidades (frase que los lleva de golpe a las puertas del Dorado) es inmenso. Todo depende de uno mismo. Si algo caracteriza al comunicador, es la sumisión a la voluntad del dueño, de quien paga, tanto si es fabricante de croquetas congeladas, como ministro de igualdad, director de periódico o presentador de telediario. El comunicador envuelve el producto y lo vende, lo hace atractivo. Su éxito se traduce en aplausos, carcajadas, abrazos estrepitosos y en primas económicas, bien sea en forma de aumentos de sueldo, de cargos, bien sea por la vía indirecta de la subvención de empresas o proyectos. El comunicador no puede cuestionar nada, si el dueño no quiere. Para eso se han inventado unos artilugios verbales, cada día más extendidos, que tienen por misión desarticular la crítica, perpetuar el relato oficial, fabricar el consenso, como dice Chomsky.
Uno de los artilugios más habituales es el llamado 'objetividad' o 'neutralidad'. Estos conceptos se esgrimen para diluir el discurso contrario al poder, con argumentos rocambolescos y, a menudo, no verificables. José Bergamín dejó escrito, al respecto: 'Si fuera un objeto sería objetivo, pero como soy un sujeto soy subjetivo.' Pues, ahora, no es así. Lo deploro. Resulta que los comunicadores son unos objetos que, junto a la declaración de una víctima, tienen que poner la del verdugo, en el mismo plano, sin cuestionarlo, dándole la misma importancia, aun a sabiendas de que miente, por ejemplo. O que cuando publican las cifras de una empresa que ha tenido un bajón importante, no dejan de mencionar las cifras del año en qué los resultados fueron un éxito, aunque hayan pasado cinco, o cincuenta. A veces, este vicio de la simetría, es pura manipulación. ¿Objetividad? Una cosa es ser riguroso, creo yo. Ser objetivo es imposible, es contra naturaleza, es vicio puro. El otro artilugio es el de la repugnante y lamida 'faceta humana'. Eso significa que, a un político responsable de algún hecho importante, no le hacen preguntas sobre el hecho en cuestión, sino que le dejan pista libre para que nos hable de sus mellizos, o nos haga una demostración de cómo pasea el domingo a su perro. La faceta humana limpia la cara de los protagonistas, haciéndolos políticamente correctos, socialmente comparables a todo el mundo, homogéneos, deseables. ¿'También yo podré hacerlo? Sí. Con Colacao.' La faceta humana lima o ignora el conflicto, o el delito, envuelve los hechos de banalidad, para evitar que los puntos oscuros salgan a la luz pública. ¿Y qué me decís de 'cambiar la perspectiva más tópica'? Es decir, no intentes averiguar las causas que originan una guerra, por ejemplo, ni cuanto cobran los mercenarios; aléjate del peligro, desvíate y concéntrate en la vida cotidiana de los soldados, o métete de pies en el charco del gran tópico 'a pesar de la dureza de los combates, en la retaguardia, los jóvenes se enamoran y se casan', o 'las amas de casa todavía hacen calceta’. Este procedimiento es diabólico. Es como un virus cerebral que actúa a largo plazo, te hace sentir imaginativo, brillante, mientras que, en realidad, te desvía completamente de tus objetivos iniciales, te aleja del centro del conflicto y te hace un comunicador. El resto viene solo: ¡engordas, te compras una casa unifamiliar, un cuatro por cuatro, un perro, una barbacoa, y a vivir!
Hay materia para escribir un ensayo, si analizáramos nuestros medios y las conversaciones profesionales. Sin embargo, nadie lo publicaría nunca. Dirían que es 'demasiado obvio', artilugio complementario de los anteriores, de una efectividad a prueba de bomba. Si dices, pongamos por caso, que hay rumores de corrupción en tal lugar o tal otro, te miran como si fueras un bobo, te envían a paseo con un 'eso es demasiado obvio' y se acabó lo que se daba. El rumor no se investiga. La corrupción no se denuncia. Y mientras, a cámara lenta, imperceptiblemente, los comunicadores nos van conduciendo hacia el abismo de la contemporaneidad, el agujero negro, la nada. Moriremos hinchados, satisfechos y blanquecinos, como pájaros ahogados en la alberca. Moriremos, eso sí, vestidos con tutú y con el pecho cargado de medallas. Moriremos sin molestar, sin apestar. Casi ni se notará que hemos dejado de estar. O incluso, que hemos estado. Todo continuará como quieren los que mandan. Qué tiempos aquéllos, qué añoranza, qué sentirse vivo..., cuando, fastidiados, los rostros amoratados de los de arriba, a punto de estallar, te decían: 'Morirás como las sartenes. Con el culo quemado y colgado por las orejas.' Y te estampaban en la cara un chaparrón de venenosos salivazos que se te clavaban como agujas.

http://www.blogger.com/

Dino Buzzati. El gos que va veure Déu (XIX)




contadores de visitas


XIX

Per què els pidolaires tenen ara la impressió de rebre més pa al matí de l’habitual? Per què les caixes de les almoines, que durant anys i anys han estat sense un ral, ara dringuen? Per què els nens, fins aleshores recalcitrants, anaven a l’escola voluntàriament? Per què el raïm roman als ceps fins a la verema, sense que el robin? Per què ja no li tiren pedres ni carabasses podrides, a la gepa d’en Martino? Per què aquestes i tantes altres coses? Ningú no ho confessarà, els habitants de Tis són de poble i independents, de la seva boca mai no sentireu la veritat: que tenen por d’un gos, no que els mossegui, senzillament tenen por que el gos els jutgi malament.

Defendente es feia mala sang. Era una esclavitud. Ni de nit es podia respirar tranquil. Quin pes, la presència de Déu per a qui no la desitja! I Déu, en aquest cas, no era una història incerta. No es mantenia apartat, a l’església, entre ciris i encens, sinó que voltava amunt i avall per les cases, transportat, per dir-ho així, per un gos. Una engruna del Creador, una miqueta del seu alè, havia penetrat dins Galeone i a través dels seus ulls veia, jutjava, apuntava.

Quan envelliria el gos? Si almenys hagués perdut les forces i romangués quiet en un racó! Immobilitzat pels anys, no hauria pogut molestar més.

I de fet, els anys van passar; l’església s’omplia fins i tot els dies de feina, les noies ja no anaven pels porxos, passada la mitjanit, fent manetes amb els soldats. Defendente, quan el vell cove es féu malbé per l’ús, se’n procurà un de nou, renunciant a obrir-li una portella secreta (ja no tenia coratge de sostreure el pa als pobres, mentre Galeone seguia voltant). I el brigada Venariello ara s’adormia sota el llindar de la comissaria, aclofat en una poltrona de vímet.

Passaren els anys i el gos Galeone envellí. Cada cop caminava més lentament, amb un pas exageradament despenjat, fins que un dia li agafà una espècie de paràlisi a les extremitats posteriors i ja no pogué caminar.

Per desgràcia, el mal li arribà a la plaça, mentre dormia sobre el mur de pedra de davant de la catedral, darrere del qual el terreny davallava costerut, tallat per carrers i carrerons, fins al riu. Del punt de vista higiènic, la posició era privilegiada perquè l’animal podia desfogar les seves necessitats mur avall, cap al pendent de l’herba, sense embrutar ni la paret ni la plaça. Tanmateix, era una situació al descobert, exposada al vent i sense recer de la pluja.

Aquest cop, naturalment, tampoc ningú no donà mostres d’advertir la presència del gos, que tremolant com una fulla, deixava anar gemecs. La desgràcia d’un gos vagabund no era un espectacle edificant. Als presents , endevinant pels penosos esforços què li havia passat, els féu un salt el cor, reanimats per noves esperances. En primer lloc, el gos ja no podria tentinejar pels voltants, ja no es podria moure ni un metre. Millor. Qui seria el primer a donar-li menjar sota la mirada de tothom? Qui gosaria confessar una relació secreta amb el gos? Qui el primer a exposar-se al ridícul? D’aquí l’esperança que Galeone pogués morir de fam.

Abans de sopar la gent passejava com sempre al llarg de la vorera parlant de coses sense importància: de la nova ajudant del dentista, de la caça, del preu dels cartutxos o de l’última pel·lícula arribada al poble. Amb les jaquetes fregaven el morro del gos que, panteixant, penjava una mica part d’avall del caire del mur. Les mirades passaven per sobre l’animal malalt per contemplar mecànicament el grandiós panorama del riu, tan bell a l’hora de la posta. Cap a les vuit, arribaren alguns núvols del nord, començà a ploure i la plaça quedà deserta.

Però, entrada la nit, sota la pluja insistent, heus aquí ombres que s’escolen de les cases com conjurades per a un delicte. Amb corbes i furtives esses s’afanyen amb ràpids salts cap a la plaça on, confonent-se amb l’obscuritat dels porxos i de les entrades dels edificis, esperen l’ocasió propícia. Els fanals a aquesta hora projecten poca llum, deixant àmplies zones de foscor. Quantes ombres hi ha? Potser una desena. Porten menjar al gos, però qualsevol d’ells faria el que fos perquè no el reconeguessin. El gos no dorm: al caire del mur, contra el fons negre de la vall, dos punts verds i fosforescents i, de tant en tant, un breu lament en forma d’udol que ressona per la plaça.

Es tracta d’una llarga maniobra. Amb la cara amagada sota una bufanda, la gorra de ciclista calada fins a les celles, finalment algú s’arrisca a atansar-se al gos. Ningú no surt de l’obscuritat per reconèixer-lo; ja pateixen massa per ells mateixos.

Un rere l’altre, a llargs intervals per evitar topades, personatges que no es poden reconèixer dipositen alguna cosa sobre el mur de l’església. I els udols cessen.

L’endemà al matí van trobar Galeone dormint sota un impermeable. Sobre el mur, al costat, s’amuntegava un bé de Déu de menges: pa, formatge, talls de carn, fins i tot una escudella plena de llet.

XIX

¿Por qué los pedigüeños tienen ahora la impresión de recibir más pan por la mañana del habitual? ¿Por qué los cepillos de limosnas, que durante años y años han estado sin un céntimo, ahora tintinean? ¿Por qué los niños, antaño recalcitrantes, van a escuela voluntariamente? ¿Por qué la uva permanece en las cepas hasta la vendimia, sin que la roben? ¿Por qué ya no le tiran piedras ni calabazas podridas, a la joroba de Martino? ¿Por qué éstas y tantas otras cosas? Nadie lo confesará, los habitantes de Tis son de pueblo e independientes, de su boca nunca oiréis la verdad: que tienen miedo de un perro, no de que les muerda, sencillamente temen que el perro les juzgue mal.

Defendente se hacía mala sangre. Era una esclavitud. Ni de noche se podía respirar tranquilo. ¡Qué peso, la presencia de Dios para quien no la desea! Y Dios, en este caso, no era una historia incierta. No se mantenía apartado, en la iglesia, entre cirios e incienso, sino que deambulaba arriba y abajo por las casas, transportado, por así decirlo, por un perro. Una migaja del Creador, un poquito de su aliento, había penetrado dentro de Galeone y a través de sus ojos veía, juzgaba, tomaba nota.

¿Cuándo envejecería el perro? ¡Si al menos hubiera perdido las fuerzas y permaneciera quieto en un rincón! Inmovilizado por los años, dejaría de molestar ya.

Y de hecho, los años pasaron; la iglesia se llenaba incluso los días laborables, las muchachas ya no andurreaban por los pórticos, pasada la medianoche, haciendo manitas con los soldados. Defendente, cuando el viejo cesto se estropeó de viejo, se agenció otro nuevo, renunciando a abrirle una portezuela secreta (ya no le quedaba valor para sustraer el pan a los pobres, mientras Galeone siguiese vigilando). Y el brigada Venariello ahora dormitaba bajo el umbral de la comisaría, repantigado en una poltrona de mimbre.

Pasaron los años y el perro Galeone envejeció. Cada vez caminaba más lentamente, con un paso exageradamente trabajoso, hasta que un día le dio una especie de parálisis en las extremidades posteriores y ya no pudo andar.

Por desgracia, el mal le atacó en la plaza, mientras dormía sobre el muro de piedra frente a la catedral, detrás del cual el terreno descendía empinado, cortado por calles y callejuelas, hasta el río. Desde el punto de vista higiénico, la posición era privilegiada porque el animal podía desfogar sus necesidades muro abajo, hacia la pendiente de la hierba, sin ensuciar ni la pared ni la plaza. Sin embargo, era una situación al descubierto, expuesta al viento y sin refugio bajo la lluvia.

Esta vez, naturalmente, tampoco nadie dio muestras de advertir la presencia del perro, que temblando como una hoja, gimoteaba. La desgracia de un perro vagabundo no era un espectáculo edificante. A los presentes, que adivinaban por los penosos esfuerzos lo que le había pasado, les dio un salto el corazón, reanimados por nuevas esperanzas. En primer lugar, el perro ya no podría deambular por los alrededores, ya no se podría mover ni un paso. Mejor. ¿Quién sería el primero a darle comer bajo la mirada de todo el mundo? ¿Quién osaría confesar una relación secreta con el perro? ¿Quién el primero a exponerse al ridículo? De ahí la esperanza de que Galeone pudiera morirse de hambre.

Antes de cenar la gente paseaba como siempre a lo largo de la acera hablando de cosas sin importancia: de la nueva ayudante del dentista, de la caza, del precio de los cartuchos o de la última película llegada al pueblo. Con las chaquetas rozaban el morro del perro que, jadeando, colgaba desmadejado sobre el muro. Las miradas pasaban por encima del animal enfermo para contemplar mecánicamente el grandioso panorama del río, tan bello en el atardecer. Hacia las ocho, llegaron algunas nubes del norte, empezó a llover y la plaza quedó desierta.

Sin embargo, entrada la noche, bajo la lluvia insistente, he aquí sombras que se escurren de las casas como conjuradas para un delito. Con curvas y furtivas eses se apresuran con rápidos saltos hacia la plaza donde, confundiéndose con la oscuridad de los porches y de las entradas de los edificios, esperan la ocasión propicia. Las farolas a esta hora proyectan muy poca luz, dejando amplias zonas en la oscuridad. ¿Cuántas sombras hay? Quizás una decena. Llevan de comer al perro, pero cualquiera de ellos haría lo que fuera para no ser reconocido. El perro no duerme: sobre el muro, contra el fondo negro del valle, dos puntos verdes y fosforescentes y, de vez en cuando, un breve lamento en forma de aullido que resuena por la plaza.

Se trata de una larga maniobra. Con la cara escondida bajo una bufanda, la gorra de ciclista calada hasta las cejas, finalmente alguien se arriesga a acercarse al perro. Nadie sale de la oscuridad para saber quién es; ya sufren demasiado para no ser reconocidos ellos mismos.

Uno tras otro, a largos intervalos para evitar encontronazos, personajes irreconocibles entre ellos depositan alguna cosa sobre el muro de la iglesia. Y los aullidos cesan.

Al día siguiente por la mañana encontraron a Galeone durmiendo bajo un impermeable. Sobre el muro, a un lado, se amontonaba un montón de manjares: pan, queso, filetes de carne, incluso una escudilla llena de leche.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXIII)




contadores de visitas


Després d'aquesta llarga seqüència sobre el bisbe boig (flashback de la seua infància, i vida, a partir del seu enterrament) tornem a les escenes soltes, com estampes sobre la vida al poble.

Aquesta vegada uns drapaires (he traduït per traperos, quan possiblement el seu millor apel·latiu fos el de quinquis)

33

Hi havia el tràfec del drapaires, tosc,
sempre a quina hora de la nit els carros.
L’orb els faria algun paper estrany,
i qui sabria quines confidències.

Un dia el fill, que no era el fill, llançà,
entre rialles, al carrer, aquella
cama de goma; i coixim coixam
pegava crits aquella que no era

la mare. D’on venien, s’ignorava.
Tot s’ignorava. Desaparegueren
de la nit al matí. L’altíssim orb,

que guardaria sempre les distàncies,
no acceptaria l’interrogatori.
Rebia i duia encàrrecs tenebrosos.

33

Había el tráfico de los traperos, tosco,
siempre a altas horas de la noche los carros.
El ciego les haría algún papel extraño,
y quién sabía qué confidencias.

Un día el hijo, que no era su hijo, lanzó,
entre risas, a la calle, aquella
pierna de goma; y cojeando
daba gritos la que no era

su madre. De dónde venían, se ignoraba.
Todo se ignoraba. Desaparecieron
de repente. El altísimo ciego,

que guardaría siempre las distancias,
no aceptaría el interrogatorio.
Recibía y llevaba encargos tenebrosos.

dijous, 19 de juny del 2008

Revenja femenina




contadores de visitas


Aquest me l'ha passat la dona, i el cert és que m'he rist amb ganes.

Com que és la primera vegada que postege una presentació, no sé què tal sortirà, ni si es podrà veure bé o no. Ja em direu

Dino Buzzati. El gos que va veure Déu (XVIII)




contadores de visitas

XVIII

Al matí, quan encara era fosc, dos vailets s’endugueren el gos mort i el portaren a enterrar al camp. Defendente no gosà ordernar-los que no diguessin res: els hauria fet sospitar. Però cercà una manera perquè la cosa passés desapercebuda, sense massa xerrameca.

Qui revelà el fet? A la tarda, el forner s’adonà de seguida que, al cafè, tots el miraven, però ràpidament apartaven les mirades com per no alarmar-lo.

–Aquesta nit passada, hem disparat, eh? –féu el cavaller Bernardis d’improvís, després de les habituals salutacions–. Una bona batalla, eh, aquesta nit al forn?

–Vés a saber qui eren? –contestà Defendente sense donar-hi importància–. Volien entrar al magatzem, aquells malparits. Lladres de pega. He disparat dos trets a cegues i han tocat retirada.

–A cegues? ­–preguntà en Lucioni amb el seu to insinuant–. I per què no els has disparat al damunt, ja que hi eres?

–Amb aquella foscor! Què volies que veiés! He sentit que grataven la porta de baix i he disparat a la babalà.

–I d’aquesta manera has enviat a l’altre món una pobra bèstia que no havia fet cap mal.

–Ah, ja –féu el forner, quasi distretament–. He abatut un gos. Qui sap com havia entrat. A casa meva no tinc gossos.

Es féu un cert silenci. Tots el miraven. En Trevaglia, el de la papereria, es dirigí cap a la porta per sortir.

–Bé, doncs, bona tarda, senyors –i a continuació, recalcà intencionadament les síl·labes–. Bona tarda també a vostè, senyor Sapori!

–Mil gràcies –fou la resposta del forner i li girà l’esquena. Què pretenia dir, aquell imbècil? El culpaven, doncs, d’haver matat el gos de l’ermità, en lloc de donar-li’n les gràcies? Els havia alliberat d’un malson i ara arrufaven el nas? Què els agafava? Per una vegada, que fossin sincers!

En Bernardis, singularment inoportú, provà d’explicar-li-ho:

–Veus què passa, Defendente? Alguns diuen que hauries fet millor no matant aquella bèstia...

–I per què? Que potser ho vaig fer expressament?

–Expressament o no, t’adones, era el gos de l’ermità, diuen, i ara diuen també que era millor deixar-lo estar, que ens portarà mala sort... ja saps com són aquestes xerrameques!

–I què en sé jo, de gossos d’eremites? Déu del cel, voldrien processar-me i tot, aquests idiotes, més que idiotes? –i provà de fer una riallada.

Aleshores, parlà en Lucioni:

­–Calma, nois, calma... Qui ha dit que era el gos de l’ermita? Qui ha difós aquesta bola?

–Bah, si no ho saben ells! –féu Defendente, alçant les espatlles.

El cavaller Bernardis intervingué:

–Ho diuen els que l’han vist, aquest matí, mentre l’enterraven... Diuen que és ell, segur, amb una taqueta de pèl blanc sobre l’orella esquerra?

–I la resta, negra?

–Sí, negra –respongué un dels presents.

–Més aviat tirant a gran? Amb una cua en forma de raspall?

–Exacte.

–Us referiu al gos de l’ermità?

–Sí, al seu.

–Aleshores, guaiteu-lo allà, el vostre gos! ­–exclamà en Lucioni, assenyalant cap al carrer–. Si sembla més viu i sa que abans!

Defendente es tornà pàl·lid com una estàtua de guix. Amb el seu pas despenjat, Galeone avançava pel carrer. S’aturà un instant a mirar els home a través del finestral del cafè i, tot seguit, continuà tranquil·lament.

XVIII

Por la mañana, cuando todavía no había amanecido, dos mozos cargaron con el perro muerto y lo llevaron a enterrar al campo. Defendente no osó ordenarles que no hablaran: les habría hecho sospechar. Pero buscó el modo de que la cosa pasara desapercibida, sin demasiada palabrería.

¿Quién reveló el hecho? Por la tarde, el panadero se dio cuenta de que, en el café, todos lo miraban, aunque rápidamente apartaban las miradas como para no alarmarlo.

–¿Anoche, hubo disparos, eh? –saltó el caballero Bernardis de repente, tras los habituales saludos–. ¿Una buena batalla, eh, anoche en el horno?

–¡Vete a saber quiénes eran! –respondió Defendente sin darle más importancia–. Querían entrar al almacén, aquéllos malnacidos. Ladrones de pega. He disparado dos tiros a ciegas y han emprendido la retirada.

–¿A ciegas? ­–preguntó Lucioni con su tono insinuante–. ¿Y por qué no les has disparado al bulto, una vez a tiro?

–¡Con aquella oscuridad! ¡Qué querías que viera! He oído que forzaban la puerta de abajo y he disparado al tuntún.

–I de este modo has enviado al otro mundo a una pobre bestia que no había hecho ningún daño.

–Ah, ya –dijo el panadero, con aire distraido–. He abatido un perro. Quién sabe cómo había entrado. En mi casa no hay perros.

Se hizo un cierto silencio. Todos lo miraban. Trevaglia, el de la papelería, se dirigió a la puerta para salir.

–Bien, pues, buenas tardes, señores –y acto seguido, recalcó intencionadamente las sílabas–. ¡Buenas tardes también a usted, señor Sapori!

–Mil gracias –fue la respuesta del panadero y le volvió la espalda. ¿Qué pretendía decir, aquel imbécil? ¿Lo culpaban, pues, de haber matado al perro del ermitaño, en lugar de darle las gracias? ¿Les había liberado de una pesadilla y ahora arrugaban la nariz? ¿Qué les pasaba? ¡Por una vez, que fueran sinceros!

Bernardis, singularmente inoportuno, intentó explicárselo:

–¿Ves lo que pasa, Defendente? Algunos dicen que habrías hecho mejor no matando aquella bestia...

–¿Y por qué? ¿Piensas que lo hice expresamente?

–Expresamente o no, te das cuenta, era el perro del ermitaño, dicen, y ahora dicen también que era mejor dejarlo estar, que nos traerá mala suerte... ¡ya sabes cómo son estas supersticiones!

–¿Y qué sé yo, de perros de ermitaños? ¿Dios del cielo, hasta querrían procesarme, estos idiotas, más que idiotas? –e intentó lanzar una risotada.

Entonces, habló Lucioni:

­–Calma, chicos, calma... ¿Quién ha dicho que era el perro del ermitaño? ¿Quién ha difundido esta mentira?

–¡Bah, si no lo saben ni ellos! –dijo Defendente, alzando los hombros.

El caballero Bernardis intervino:

–Lo dicen los que lo han visto, esta mañana, mientras lo enterraban... ¿Dicen que es él, seguro, con una manchita de pelo blanco sobre la oreja izquierda?

–¿I el resto, negro?

–Sí, negro –respondió uno de los presentes.

–¿Más bien tirando a grande? ¿Con un rabo en forma de cepillo?

–Exacto.

–¿Os referís al perro del ermitaño?

–Sí, al suyo.

–¡Entonces, miradlo allí, a vuestro perro! ­–exclamó Lucioni, señalando hacia la calle–. ¡Si parece más vivo y sano que antes!

Defendente se volvió pálido como una estatua de yeso. Con su paso bamboleante, Galeone avanzaba por la calle. Se detuvo un instante a mirar los hombres a través del ventanal del café y, acto seguido, continuó tranquilamente.

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXXII)




contadores de visitas


I amb aquest poema, Estellés acaba la sèrie oberta del bisbe boig. No sé per què, però m'ha recordat la bogeria del Quijote.

32

La dignitat episcopal, que diuen.
Ara el pensaves al seu tron, rebent
l’acatament, les audiències. No en
coneixem els designis. Li dirien

voluminoses frases en llatí.
Déu el feu boig inesperadament.
Deixaria, aleshores, la diòcesi
i tornaria al poble, a la infantesa,

a les humils paraules, a la tella
del mort i pam, les claus de Déu, Sant Pere
i Sant Joan, l’elementalitat.

Diuen: Fou excessiu el fer-lo bisbe.
A l’hora lenta del crepuscle, creixen
núvols de pols i cansament, misteris.

32

La dignidad episcopal, como dicen.
Ahora lo imaginabas en su trono, recibiendo
la pleitesía, las audiencias. No
conocemos los designios. Le dirían

voluminosas frases en latín.
Dios lo enloqueció inesperadamente.
Dejaría, entonces, la diócesis
y regresaría al pueblo, a la infancia,

A las humildes palabras, a la teja
del mort y pam, las llaves de Dios, San Pedro
y San Juan, la elementalidad.

Dicen: Fue excesivo consagrarlo obispo.
A la hora lenta del crepúsculo, crecen
nubes de polvo y cansancio, misterios.