La "Fenollà" (Fenollada diríem en llenguatge normatiu) és un plat típic, i diria que exclusiu, de Setmana Santa al meu poble, Polinyà. Diré que a ma mare li eixia de cine.
Des de fa pocs anys, m'he atrevit a fer-lo, tot i que encara no he acabat de trobar-li el punt.
Enguany, per motius que no venen al cas, m'ha calgut passar tant la Setmana Santa com la Pasqua fora de casa, a Madrid, cosa que em feia témer que, com l'any passat (aleshores per motius de confinament domiciliari), tampoc podria fer-la i tastar-la.
Però l'abundància de pluges d'abril ha fet que, tot i que no al seu millor moment, les mates de fenoll encara estigueren en condicions de collir-ne els brots tendres, ja que aquest plat es fa amb els brots i no amb la ceba que és el que han començat a comercialitzar de fa uns pocs anys.
Així que em vaig decidir i aní a l'Ullal de la Senillera on, degut a la seua ubicació dins del Parc Natural de l'Albufera, no hi ha cap perill de contaminació per herbicides i insecticides. I en vaig collir un poc.
I em posí mans a l'obra o, millor dit, a la cuina.
Escaldar els espinacs, posar a bollir el fenoll, fer un canvi d'aigua per a rebaixar el fort i aromàtic gust del fenoll, això sí, reservant un got d'aquesta primera bollida, part per a més tard, part per amorosir la picada,
I, mentre fenoll i espinacs van bollint, sofregir el abadejo, i amb l'oli resultant, preparar la picada: alls, ametles, cacau i pa.
Una volta acabats de sofregir aquests ingredients, aixafar-los amb una mà de morter, i barrejar aquesta picada amb la verdura que continua bollint.
Afegir les llesques de peix
I finalment, així queda la ració
Bon profit!
PS. Tenia por de no haver dessalat prou el bacallà, i m'ha eixit una miqueta dolç. No passa res, per a aquests casos s'han inventat els salers de taula.
