Segur que l'error fou involuntari?

Llegesc avui una notícia a Levante on me n'assabente que el TS ha condemnat la Universitat d'Elx i el Govern de la Generalitat de Baix a indemnitzar una família per no haver detectat i comunicat que l'amniocentesi realitzada indicava que la futura criatura naixeria amb la Síndrome de Down.

Coneixent l'obsessió anti-avortament dels cagaciris que de fa un temps, massa, manen (ells en diuen governar) d'aquesta dissortada "Comunidat", i coneixent la història fundacional de la Universitat d'Elx que, com molta gent recordarà, es remunta a un lleig, protocol·làriament justificat, que l'excel·lentíssim rector de la Universitat d'Alacant li feu al Molt Honorable President Eduardo Zaplana i el rescalfó que aquest darrer individu agafà en trobar-se postergat del primer lloc d'honor, em fa témer que l'error o omissió no era sinó una forma d'evitar un possible avortament.

Ja al seu moment, el TSJCV, havia dictaminat contra la Generalitat de Baix, condemnant-la a indemnitzar els malinformats pares. Ara el TSE confirma la sentència amb un afegitó prou lògic: la UMH serà subsidiària en aquest pagament. O potser no foren ells qui cometeren l'equivocació?

El TS confirma la condemna d'un mort

Efectivament, el TS, amb la seua proverbial velocitat (excepte quan es tracta de Garzón) ha confirmat avui una sentència del 2007 contra... Pepe Rubianes!

I se m'acut, ingenu de mi, que no hi ha cap problema en condemnar un humorista d'esquerres, català d'adopció, separatista i anarquista, però si algú demana que s'invaliden les injustes i il·legals sentències de la postguerra, s'arma la de Troia.

Honni soit qui mal y pense

Confessaré públicament que, per a la meua vergonya, em temia una llarga demora en la resposta del TS a la nova requisitòria del CGPJ sobre si podien, o no, deixar anar-hi Garzón a La Haia.

Les altres respostes, CPI, Fiscalia, Executiu espanyol, s'havien produït, positives com tot feia esperar, pràcticament sobre la marxa.

Doncs no, ahir mateix, el TS va respondre amb un nihil obstat, i la Permanent del CGPJ, ja a poqueta nit, això sí, va poder donar també el seu sí.

Confiem, per tant, en que les aigües s'encalmen, i allò més important de tot, que d'una punyetera i trista vegada els damnificats per la guerra incivil, i la molt més incivil postguerra, puguen assolir la merescuda justícia.

Ah, se m'oblidava: que els franquistes, nazis, falangistes i demés pendons que encara queden rodant pel món, se'n vagen tots a fer la mà d'una punyetera volta i ens deixen viure en pau.

Quant a Garzón, què voleu que us diga? agrair-li els serveis prestats i bon vent i barca nova

El rei ha mort, visca el rei!

Ahir culminà aquest primer acte de l'absurda comèdia que ens ha tocat presenciar.

Primera batalla guanyada per FE, Manos limpias, Trillo, Varela, i tutti quanti.

Colla d'envejosos, ressentits i mafiosos, embarcats en una vendetta personal que s'ha convertit en una ofensa general contra persones de bé.

Supose que aquesta nit un grapat d'indesitjables hauran brindat amb cava (ah, no, que el cava és català!) sense adonar-se'n que la seua victòria és pírrica, que l'estigma d'haver utilitzat les esquerdes d'una justícia, com totes, plena de forats i amagatalls per permetre desficacis com aquest, els hi suposarà un tatuatge indeleble i inoblidable a partir d'ara.

Però la comèdia continua.

Ahir, els apressats i ràpids components del CGPJ per deixar-lo sense treball, no havien estat capaços de decidir si podien, o no, deixar-lo anar a treballar on el reclamen. Però ho hauran de decidir, i després del vertiginós divendres, no tenen cap excusa per demorar-ho.

I encara que diguin que no, haurem d'esperar què diu el fiscal del TPI, Moreno-Ocampo, perquè si Garzón era bo pel treball despús-ahir, no crec que hagi deixat de ser-ho avui.

Ionesco i Beckett redivius.

Gràcies, profetes.

TS, CGPJ, una accelerada carrera de despropòsits.

-No, no! - said the Queen. - Sentence first, verdict afterwards.

Alice in Wonderland

Sembla que l'afer Garzón, aquest(s) assumpte(s) amb què l'il·lustre membre de l'Opus Dei i ex-ministre Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde ha intentat tapar i taponar l'afer Gürtel, ha acabat esclatant, com una bomba casera en mans d'un terrorista inepte, al sí d'açò que venim anomenant -i mostrant en públic per a pública vergonya- justícia espanyola.

Per una banda el Jutge Varela, mostrant més a les clares que mai, la seua incombustible animadversió respecte al de Jaén, redacta en una nit tot allò que hi mancava, escurça temps, i demostra que la justícia no sempre cal que sigui tan lenta com d'habitud. Tot per por que Garzón, amb la seua acceptació per treballar al TPI, no se li escapi sense ser expulsat de l'AN.

Per una altra banda, com que l'última iniciativa de l'insigne germà del també il·lustre advocat José Mariano, instant el canvi de cromos Camps / Garzón no li ha acabat d'eixir bé -El TS ho tenia ben difícil malgrat les Ppressions PoPulars- i la malícia (malíccia, pronuncien al meu poble, en el sentit que ens dóna el DCVB a la cinquena accepció: 5. Indignació, sentiment de ràbia) dels amiguets del "curita" Camps, entre els quals Carlos Dívar, farà que les deliberacions al CGPJ s'accelerin de forma inaudita. Cal impedir, sigui com sigui que Garzón pugui anar a la fiscalia del TPI com a advocat en exercici, patrocinat per un estat.

Caldrà reconèixer que ara el mal ja és fet, tant si, com sembla, l'amic de Camps, el catoliquíssim Carlos Dívar, aconsegueix aturar i impedir el vist-i-plau governamental a la petició del fiscal Moreno-Ocampo, com si no.

Tinc la lleugera impressió que a ulls forans, més d'un jutge acabarà sent considerat prevaricador, i no precisament el previsiblement sentenciat.

Tinc la penosa sensació que a fora no entenen res, o pitjor encara, que estan comprenent-ho tot perfectament, i ràpidament estem tornant a lloc i jóc. I és que Europa no ha deixat mai d'acabar als Pirineus.

Com deia un altre il·lustre personatge d'aquestes llars: "La noshe me confunde"

Doncs això.

Bona nit cresol que la llum s'apaga.

Sabrà el TS prendre mesures?

Complicat ho veig, després de les maniobres del trilero Trillo, i la fugida in extremis del jutge Garzón



Ortifus al Levante-EMV d'avui

Gràcies Argentina, moltíssimes gràcies

I a qui li piqui que es rasqui.

Ja va sent hora que la urticària no la patim sempre els de sempre.

Garzón perplex i el paisanatge més perplex encara

Assistim aquests dies a les darreres escenes d'aquest Auto-da-Fe muntat per la nova (la de sempre que ha reviscolat) inquisició espanyola. (FE=Falange Española)

L'acusat i ben aviat màrtir (si els déus no ho solucionen amb una intervenció de les que acostumem a llegir a l'Ilíada i l'Odisea) jutge (per poc temps) Baltasar Garzón, diu sentir-se'n perplex.

Jo, què voleu que us diga?, no.

La meua desconfiança en la justícia (espanyola no és més que un adjectiu que no aporta gaire informació) ve de lluny. La maledicció gitana "tenga usted pleitos y los gane" sempre m'ha semblat desafortunadament real.

Així que jo no estic perplex. Sí indignat, sí amb un regust agre de democràcia (falsa) indigestada, sí amb aquest sentiment de déjà vue, de merda enganxada a la sabata, de malson, de temps que créiem feliçment acabats.

I que consti, que no li tinc gaire simpatia a l'amic Garzón.

Però l'amic Luciano Varela... I pensar que fou un dels fundadors de "Jueces para la Democracia"...!

Xocant, no?

Correa vs Garzón. Quin desori

L'altre dia, en aquest mateix bloc, parlava sobre que el senyor jutge Garzón (D. Baltasar) es mereixia probablement un Guiness World Record.

No ho sé, però em resulta difícil de creure que un jutge puga ser sotmés a tres processos simultanis per la instància superior (i suprema) del país on exerceix.

Avui, una altra notícia em corprén. El senyor Correa, digne representant (pressumpte, això sí, com el pernil portuguès) de la màfia indígena, actualment en presó per (pressuntament) subornar a tort i a dret tot aquell polític que el pugués afavorir, s'afegeix (s'hi persona) a la querella muntada contra el jutge estrella (i bastant estrellat per cert) per haver-se atrevit a espiar les converses, a la presó estant, amb els seus advocats.

Fins aquí tot avorridament normal: cadascú té dret a defensar-se (i a mentir, si ets l'acusat) tant com li convinga.

La cosa que no em sembla gens normal és que el tribunal accedesca a aquesta (pressumpta) animalada.

Tot fa pensar que estem assistint a una voladura controlada dels darrers vestigis de justícia en els alts tribunals d'aquesta cosa a la que diem Reino de Espanya.

I tot sembla que amb l'ànim de repetir amb aquest cas Gürtel, allò que ja veiérem passar amb el cas Nasseiro. Qui s'en recorda al dia d'avui del jutge Manglano i de com li van invalidar les proves evidents que havia anat acumulant?

Hi ha qui hi veu la mà de Trillo-Figueroa (el germà del que està a la presó, no sé si m'explique).

Pot ser.

L'Obra encara té molta força, malgrat que altres sectes destructives ja l'estiguen encalçant.

El cas Nasseiro - Manglano va conseguir que una certa gent que hauria d'haver acabat a presó, arribés inclús a ser anomenada "Molt Honorable".

Em tem que el cas Correa - Garzón tindrà el mateix final, aquest cop amb un "Molt Honorable" successor de l'anterior en ple exercici del poder.

Vull dir que més que per Garzón que, -ho reconec i no me n'amague- no m'ha caigut mai gaire simpàtic, em dol per tots nosaltres.

Garzón trenca (o li trenquen) rècords. Aspirarà(n) al Guiness?

Tres querelles simultànies per a un jutge de l'AN són moltes (ja ho diuen al meu poble amb una gran tradició d'emigració temporera: "tres és molt i si no, que li ho pregunten als francesos")

Tres querelles ja:

a) prevaricació per investigar els morts, desapareguts i seqüestrats de la llarga postguerra.

b) possible acceptació de suborn al cobrar un cicle de conferències donades als USA, patrocinades pel Banc de Santander i que explicaria la desestimació d'una acusació contra el Sr. Botín.

c) prevaricació per haver ordenat escoltar les conversacions d'uns pressumptes mafiosos (em dol haver de dir pressumptes) tancats a la presó, amb els seus advocats.

Van per ell?

Crec que sembla evident de tota evidència.

Diguem-ho clar, si no van per ell que vinga déu i ho veja (això també ho diuen al poble)

Però jo crec que l'amic Garzón està seguint una estratègia equivocada. En comptes d'intentar escapolir-se hauria de, com han fet molts altres abans d'ell, aprofitar el propi judici per deixar en evidència acusadors i jutges.

Clar que, mentre que els processaments a) i c) podrien donar molt de joc en aquest sentit, el processament b) no ho sé, no ho sé. És l'element estrany que el pot arribar a fotre.

En fi, que tinga sort i que no siga res lo de l'ull (també ho diuen això al meu poble)

Al alba. Dedicada a Garzón i a tots nosaltres, amb permís de Luís Eduardo Aute

Escolte que el TS troba motius de prevaricació en Garzón per haver-se aquest últim atrevit a investigar els crims comesos en Espanya per l'assassí Franco i els seus sequaços.

"Presiento que tras la noche, vendrá la noche más larga"

Que no ens passe res amb aquesta gent que ens continua creient (i desitjant) imbècils.



Salut i força.

I sobretot memòria. Que no ens l'arrabassen.

I ja en van 19 sentències. Quousque tandem, Font-de-Mora, abutere patientia nostra?

Dinou sentències ja, dènou com diem a València -per si algun blaver/botifler no ens entèn-, nineteen pel senyor Font de Mora (Blackberry Fountain) que després de defensar a capa i espasa l'educació per a la ciutadania en anglès, ara sembla que es decanta pel xinès mandarí, com a nova experiència educativa que arracone d'una punyetera vegada l'idioma del seu poble.

Tres sentències del TS, i setze del TSJ de València condemnant l'absència de raó, el nonsense de la conselleria d'educació valenciana en no admetre els llicenciats en filologia catalana a les convocatòries d'oposicions al País Valencià.

Com en els casos anteriors, supose que condemnaran el (des)govern valencià a pagar les costes del judici ocasionat pels seus recursos.

Però també com en els casos anteriors, els llicenciats que no han pogut accedir a un lloc de treball gràcies a la postura irregular i il·legal del senyor Font de Mora, continuaran a l'atur, o fora del treball que volien i al que tenien perfecte dret.

Em permetré utilitzar la famosa frase de Ciceró contra Catilina, amb una petita modificació: "Quousque tandem, Font de Mora, abutere patientia nostra?" Fins quan, Font de Mora, abusaràs de la nostra paciència?

Quants en cria la farina... i ella fina que fina

Sembla que, ara que el jutge Pedreira, del TSJM, ha decidit no només perllongar un mes més el secret del sumari del corretjós cas Gürtel, sinó acceptar la petició de la fiscalia d'investigar allò que el jutge de la Rúa, del TSJV, s'entestà en no investigar mai, sembla, dic, que als de València els hi han entrat les presses i demanen als de Madrid que els hi envien la documentació que prèviament havien rebutjat.

I sembla que el senyor Pedreira els ha dit que "verdes las han segado", cosa d'agrair, ja que a ú, que és mal pensat, li fa la impressió que, volen repetir la jugada que tan bé els havia eixit, i llevar-li la investigació sobre la trama a València, per, un cop al seu poder, tornar a tancar-la per improcedent.

D'altra banda, continuem sense notícies del TS, el qual sembla molt més interessat en processar el jutge Garzón pel seu interès en treure a la llum la localització dels morts, assassinats i segrestats de la guerra del 36-39 i la llarguíssima postguerra.

Ja sé que els polítics estan ben desacreditats, al menys tal com ens ho diuen les últimes enquestes publicades, però què me'n dieu dels jutges?

En fi, veurem algun dia la justícia sense bena, i amb l'espasa desembeinada?

A pesar del meu congènit optimisme, ho trobe ben difícil.

Però què s'hauran cregut els del govern? (traducció lliure d'unes paraules de l'alcaldessa de València)

Fa uns set mesos, vaig publicar un comentari sobre la situació del Cabanyal-Canyamelar on em congratulava de que el TS haguera agafat el rave per les fulles, com solem dir, o simplement hagués agafat el cas d'aquest barri que l'alcaldessa de València s'ha entestat en partir en dos, sota un altre punt de vista.

I és que la compartimentació dels casos que fa la justícia ens porta aquests merders, com, sense anar més lluny, que el bigotes gran protagonista del cas Gürtel, junt amb el seu amic de l'ànima, molt honorable (quina burla!) senyor Francisco Camps, campi per on vulga, gràcies a que no està sent investigat ni per uns ni per altres.

El TS va arribar a la conclusió, més o menys, que l'alcaldessa de València podia assolar tot allò que li vinguera en gana encara que es tractara d'un BIC (no un bolígraf, no, sinó un Bé d'Interès Cultural), llevat que hi hagués espoli cultural. I que no sent d'àmbit judicial el tema de l'espoli, per força havia de ser definit pel Ministeri de Cultura.

I, amb els reis, aquesta definició ha vingut pels habitants del barri i l'associació Salvem el Cabanyal, amb la prohibició expressa de continuar amb la destrossa de cases.

Com s'ha posat la senyora Rita! Diu que farà mans i mànigues (i ho pot fer perquè tant el govern de la ciutat com el de la Comunitat són de la mateixa corda Pepera) per canviar la qualificació de BIC i així poder continuar assolant cases. Què s'hauran cregut aquests del govern que no fan cas de les sentències dels jutges!

Oiga, que ustedes no saben con quién están hablando!.

Si Franco alçara el cap...!

Aquest jutge tardarà uns quants anys en tornar a fer la mà

Efectivament, aquest jutge tardarà encara uns quants anys en tornar (si torna) a fer la mà amb les seues sentències estrambòtiques. El TS ha corregit el càstig suau que li havia imposat el CGPJ. Me n'alegre. I molt.

El Supremo aumenta de 2 a 10 años la inhabilitación del juez Calamita

Xe, que a gust, xe que a gust, xe que a gust

que cantaven Els Pavesos.

De vegades la sensatesa s'imposa. El Teatre Romà de Sagunt no serà enderrocat.

Aquesta vegada el Tribunal Suprem (TS) no s'ha encantat en decidir, i en només set mesos, ha sentenciat que els arguments adduïts pel Tribunal Superior de Justícia de València (TSJV) per evitar acomplir la seva (del TS) ordre anterior, sobre l'enderrocament de la intervenció rehabilitadora/reformadora/restauradora dels arquitectes Grassi i Portaceli, tenien, si més no, sentit.

Recordem el cas fent una mica d'història.

A Sagunt, a mitjan segle I de la nostra era, els romans hi construïren un gran, enorme teatre.

Amb el transcurs dels segles, la gent del poble, com ha passat a tantes parts, a poc a poc, anà enduent-se i utilitzant les pedres d'aquest teatre, cada cop més enrunat.

En un moment donat s'intentaren algunes restauracions, diem-ne romànticament hollywoodianes, d'aquelles que la gent espera, però que de rigor històric no en tenen ni un gra.

Estant el PSPV-PSOE al govern del País Valencià, s'autoritzà en 1991 una última intervenció, possiblement més rehabilitadora que restauradora, però, això sí, amb un rigor històric exquisit.

El Pp, en aquells moments a l'oposició, comandat per l'Edu Zaplana de trista memòria, feu bandera contra aquesta restauració i contra el socialistes, igual com s'oposava a mort a la Ciutat de les Arts i de les Ciències, o a tantes altres accions mampreses pels socialistes, i interposà recurs contenciós administratiu contra la decisió presa per la Conselleria de Cultura.

I el TSJV li donà la raó, i ordenà la paralització de les obres. En defensa del TSJV (in sense que servesca de precedent) diré que, en aquell moment, les obres mampreses de reconstrucció no tenien cobertura legal.

I aquí començà el ball de recursos instats pel Consell (mentre fou socialista, clar) i per l'Ajuntament de Sagunt.

Una volta arribats al poder els del Pp se n'oblidaren del tema. Ja els hi anava bé no fer enrenou amb un teatre que havia començat a donar-li rendiment turístic al poble de Sagunt.

Se n'oblidaren tots, però?

No.

L'advocat Juan Marco Molines, a qui Zaplana havia encarregat el cas, havia estat abandonat pel cartagener i, despitat, continuà la guerra judicial en solitari.

Fins que guanyà, i el gener del 2008 el TS sentencià i ordenà la demolició en un termini de divuit mesos, fins deixar el Teatre en la situació anterior.

I quan semblava ja tot dat i beneït, sense possibilitat de recurs, en maig del 2008, el Consell (aquesta vegada en mans Ppopulars) li demana al TSJV la "inexecució" de la sentència del TS. I el TSJV, en abril del 2009, va i ho concedeix.

Motiu?

Una al·legació molt simple i ben trobada.

Amb les lleis actuals, la intervenció de Grassi i Portacelli és absolutament legal. Per tant, immediatament executada la sentència de demolició, hom podria començar a reproduir-la exactament pedra per pedra, i ara seria legal. Feina del matalasser (fer i desfer) com diuen al meu poble. Aleshores, per què no ens estalviàvem feina i diners?

(D'açò se n'ha dit: "Impossibilitat legal d'execució de la demolició")

I ara, el TS, davant l'immediat recurs de l'incombustible senyor Marco Moliner, li ha donat la raó al TSJV.

Malgrat que, previssiblement, el senyor Marco Moliner recorrerà, sembla que aquesta volta ja no hi haurà marxa enrere, i que podrem seguir gaudint d'una rehabilitació/reforma/restauració exemplar segons les veus autoritzades de molts arquitectes europeus.

Que així siga, i nosaltres que ho veiem.

La notícia al Levante

La notícia a l'Avui

La notícia a El País

Algunes fotos de desembre 2008

Si donen pren, o fes-li cas als majors. A voltes amb el cas Gürtel

Llig avui al diari Levante Los cabecillas del caso Gürtel en Madrid podrán ser juzgados con Camps en Valencia que el jutge instructor Pedreira, del TSJM, ha decidit traslladar el tros de causa que afecta els presumptes pagadors dels cada cop menys presumptes regals rebuts pel Molt Honorable Camps i companyia, al TSJCV.

Aparentment una bona notícia llevat que el TSJCV, seguint la seua original teoria de "la monteria o pesquisa general" (jutge Montero Aroca dixit) decideixi arxivar la causa, i els presumptes donants quedin tan lliures d'ésser jutjats com els presuntes receptors de les donacions. Ni al TSJCM, ni al TSJCV, ni al TS.

I més quan el propi jutge Pedreira del TSJCM ens avisa que anirà cedint els papers tal com els vaja obrint, cosa que implica que el TSJCV haurà de decidir l'arxivament o no del seu tros de fragmentada causa en base a informacions no completes.

Per cert, sembla ser, segons conta el País que Fuentes del Tribunal Supremo señalan al respecto: "¿En qué cabeza cabe que en Valencia sea juzgado Camps por recibir regalos y no quien se los da, El Bigotes y compañía, si se trata de una misma acción punible?". Estas fuentes consideran una "barbaridad" que el caso Gürtel se haya troceado en tres partes. Declaració que, de ser certa, indica que la intel·ligència no seria patrimoni exclusiu dels qui no hem estudiat dret.

I m'ha vingut al cap la dita del meu poble a les partides de pilota, quan els espectadors creuen les seues apostes a favor de blaus o rojos: Si donen, pren

Doncs això

What, Who, Why. Si us plau, no acacem el missatger.

Sembla que per una part important de la població espanyola, tot el problema del cas Gürtel (successivament cas Garzón, Bermúdez, José Tomás, El País, Rubalcaba, etc...) siguin les filtracions periodístiques sobre un sumari que va incorporant noves dades i nous imputats.

Hem oblidat potser les clàssiques preguntes d'una qualsevol investigació?: What, Who, Why.

Què, Qui, Per què.

Si us plau, donya Rita, no comparem vestits, -o bolsos cars-, amb pots d'anxoves. És confondre gimnàsia amb magnèsia.

Tinguem ben present, don Fransisco, qui fa els regals, de quina butxaca surten els diners per pagar-los. Les persones jurídiques, que jo sàpiga, no estableixen lligams d'amistat. En tot cas, els propietaris.

I no ens oblidem, don Mariano, del Cui Prodest, a qui convé, a qui beneficia, si volem saber el per què, la causa explícita o implícita dels regals.

Que una major part dels contractes guanyats per l'entramat d'empreses que pagava els regals, regalets i regalassos, hagi estat adjudicat a dit fora de concurs, en base a fraccionar-los per a que no pugessin per damunt de la xifra legal, no pot ser fruit de la casualitat.

What, Who, Why

Quant al Where i al When és la part, tot i ser la base de la prova, menys important en aquest cas.

Sota, cavall i rei

Sembla que un cert grup d'empresaris, diem-li E(c), s'ha dedicat a cultivar les relacions amb una sèrie de destacades personalitats d'una certa família política, diem-li P(p) als quals ha fet en aquests últims anys una sèrie de regals visibles (festetes o festasses, vestits, etc).

Sembla també que el grup empresarial citat E(c) ha aconseguit aquests darrers anys una bona quantitat de contractes de la família receptora dels regals P(p). Més encara, sembla que l'activitat d'E(c) fora de l'àmbit P(p) sigui menyspreable (per escasa, clar, no sigueu malpensats). Aquests contractes sobrevinguts han originat diuen que desmesurats beneficis que els pobres empresaris d'E(c) han hagut de disimular (Hisenda és insaciable) evadint part d'ells (hom parla d'uns cinquanta milions) a diversos paradisos fiscals.

Sembla també, que tot el tema té l'origen en unes gravacions que una persona de la família P(p) entregà a la policia -que, recordem, no és tonta: veu una burilla i diu: "ací han fumat"- després d'haver-se convençut que el tràfec de regals-negocis no estava gaire clar, per dir-ho d'una forma suau.

Fins aquí tot bastant normal.

Però ara comença el ball de la justícia.

Com que certes persones d'entre les receptores dels regals són, com ja havíem dit, destacades personalitats, estan aforades, o dit en altre termes, no poden ser jutjades pel jutge natural com ens passa a la resta de mortals. El tema (problema com veurem) es que els aforaments són distints i diversos, i això implica que la cosa (la causa) jutjada quedi fragmentada en tres: Tribunal Superior de Justícia de Madrid, Tribunal Superior de Justícia de València i Tribunal Suprem d'Espanya.

De manera que tenim una investigació unitària, que abarca unes relacions diguem-ne comercials (quid pro quo) trossejada per mor de la importància política de persones d'una de les dues parts (la part contractant de la primera part), però que en haver estat fragmentada, obligarà els nous instructors (com ja passa en el cas valencià) a fer cas omís (cui prodest) de la relació entre regals i contractes, i basar-se únicament en els regals rebuts.

La defensa del Presidente de la Generalitat dice que el juez no ha probado el cohecho, que el delito no es relevante y que no firma contratos

Per tant, quan el fiscal, o la acusació particular, facin preguntes (que les faràn, que ja les han fetes) sobre els contractes rebuts per la part contractant de la segon part, el jutge Flors, haurà de mossegar-se la llengua, i dir que la pregunta és improcedent, i que no s'està jutjant a E(c) sinó a P(p) (part contractant de la primera part)

I mentre, el responsable màxim de la família P(p) un registrador de la propietat fill, segons crec, de jutges, persona amb molta retranca, continuarà dient que confia en la justícia, i que no és per tant, i que ningú es mulla per tan poca cosa.

I tornarem a preguntar-nos CUI PRODEST, a qui aprofita. Pregunta improcedent per al jutjat de la cosa.

La probabilitat d'un nou cas Naseiro-Polop-Zaplana, s'incrementa.

I tots tan contents.

Q.E.D.

Camps i Font de Mora deixen curts al duo Sacapuntas

Recordeu aquell duo Sacapuntas, amb un dels components molt alt i prim, i l'altre baixet, que solien eixir vestits de torero, i que acabaven anant-se'n dient alguna cosa així com veintidóh, veintidóh, veintidóh?

Doncs bé, el duo format pel molt honorable i imputat Camps, i el conseller d'educació Font de Mora, ja pot cantar vint-i-cinc, vint-i-cinc, vint-i-cinc

Perquè, segons la prensa, el consejero insumiso ja en són vint-i-cinc les sentències contràries a la seua obstinació en no acceptar que un llicenciat en filologia catalana té un títol oficial suficient (per no parlar de la formació acadèmica que aquest títol suposa) per presentar-se a les oposicions convocades a la Generalitat de Baix, on es demani el títol de filologia valenciana.

Amb l'agreujant que a les últimes sentències ja han estat condemnats al pagament de les costes.

Aquestes són les sentències per a públic escarni

- Nº 75/1997 del Constitucional. Falla contra la ultraderechista Alternativa Universitaria, a favor de los Estatutos de la Universitat de València. El valenciano y el catalán son la misma lengua.

- 330/ 2004 del Tribunal Superior. A favor del recurso de Acció Cultural del País Valencià sobre la exención de la prueba del valenciano en las oposiciones docentes.

- 393/2004 del TSJ. El STEPV gana el recurso en el mismo sentido de validar la Filología Catalana en las oposiciones.

- 518/2004, la 677/2004 y la 158/2005 del TSJ. En el mismo sentido y a favor del STEPV.

- 205/2005 del TSJ. A favor de los Estatutos de la Universitat Jaume I

- 539/2005 del TSJ. Del STEPV contra convocatoria oposiciones.

- 494/2005 del TSJ. A favor de los estatutos de la Universidad de Alicante.

- 789/2005 del TSJ. A favor de los estatutos de la Universitat de València.

- 1.527/2005 del TSJ. A favor de CCOO que pide convalidar títulos en las oposiciones docentes.

- Supremo, 15/03/2006. A favor de STEPV y ACPV que piden la homologación de títulos en Cataluña, Baleares y Valencia.

- 474/2006, la 1.079/2006, la 332/2007, la 382/2007, la 1.218/2007, la 1.233/2007 y la 558/2008 del TSJ. Contra diversas órdenes de oposiciones. - Supremo, 13/10/2008. A favor de la Universitat de València que había recurrido las oposiciones.

- Supremo, 29/2008. Contra las oposiciones de 2004. Y obliga a Educación a pagar las costas.

- Tribunal Superior, 22/06/2009. A favor de CC OO contra oposiciones. Tacha de "temeraria" la actitud de la consejería y acusa de "faltar reiteradamente" a las sentencias. Obliga a pagar costas.

- Supremo, junio 2009. En el mismo sentido, a favor del STEPV.

- Tribunal Superior, 737/2009. A favor Universidades de Valencia y Alicante. Reitera la "temeridad" de la Consejería de Educación y la condena a pagar costas.

I torne a comptar i recomptar i només me'n surten vint-i-quatre. Me'n falta una sentència. Per si de cas, i com a precaució, haurem de cantar:

Vint-i-quatre, vint-i-quatre, vint-i-quatre...

Que ja en són.

O no?