1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dilluns, 19 de setembre de 2011

Jo també conec un Conè. Homenatge al Llevant UD

De vegades -no tantes com caldria per a que aquest món fos una mica més habitable-, els déus s'apiaden dels mortals i castiguen les baladronades dels bocamolls. Baladronades o sarcasmes, tant se val, collonades diverses, al remat, prepotències vàries.

I és que ahir, el granoters del Llevant, un equipet d'ascensor que cada any lluiten esforçadament per una improbable permanència, o per un just ascens, li va fotre un un a zero al Madrid del post-galàctic Mourinho qui, un dia abans, havia intentat ridiculitzar les paraules d'en Guardiola.

Un un a zero aconseguit per un tal Koné que m'ha portat a la memòria l'origen del nom (malnom més bé) d'un altre Conè, aquest d'Albalat de la Ribera.

La història és aquesta: quan son pare anà a parlar amb el capellà -de llengua espanyola com tants, ací a la terra, des que D. Marcelino Olaechea decidí que la llengua vernacla que el concili Vaticà II recomanava com a llengua litúrgica, no era altra que la llengua de l'imperi- per batejar el fill, aquest li preguntà pel nom que volia donar-li al menut:

-Anrique, digué el pare.

-Hombre, será con E, -que li retruca el capellà.

-Que no, que no. Que vull que se diga Anrique com jo i com mon pare.

-Claro, Enrique con E, -insistí el capellà.

I per Conè el coneixen al poble i voltants.

Anrique Conè.

dissabte, 17 de setembre de 2011

Matar un rossinyol

No sé per quina regla de tres em vingué al cap aquest títol de pel·lícula, mentre escoltava ahir, a les notícies d'alguna cadena de la tele, una història que m'ha deixat, com diuen els francesos, "le coeur gros".

Una parella que des que, fa anys i panys, es van casar, s'han passat la vida intentant tenir un fill. Fent mans i mànigues, fent la figuereta que diem al poble, per poder tenir un fill. Metges, sanadors, de la terra o estrangers, què més l'hi fa.

Per fi, amb quaranta molts anys ella, amb setanta i escaig ell, ho aconsegueixen.

I ara arriba un senyor jutge i els hi retira la pàtria potestat i la criatura, perquè sa senyoria considera que són ja massa vells per criar un nadó en condicions, que a l'al·lot o al·lota li espera un futur d'orfandat prematura o de llarga i aspra vida curant d'uns vells que millor farien morint-se.

M'agradaria furgar una mica en la notícia, saber-ne més. Conèixer qui ha estat el malànima que ha posat la denúncia, o si ha estat el ministeri fiscal qui l'ha interposada directament. Si el jutge que ha privat els pares del somni tan àrduament aconseguit en té o no de fills. Si honradament pensa que el futur d'aquest xiquet o xiqueta serà millor a un orfenat, o amb una família d'acollida o d'adopció, que amb els seus pares que tan llargament l'han desitjat i tan incansablement han lluitat per ell.

Açò ha passat a Itàlia, un país d'ací a la vora com qui diu, mediterrani, civilitzat.

I jo em sento trist, molt trist.

Et moi, j'ai le coeur gros.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Una visita d'arrapa i fuig

Visita de metge, o d'arrapa i fuig, com diuen al poble.

Divendres tarda arribaren i diumenge tarda se n'anaren.

Dos dies complets, doncs, però dissabte dematí, se n'anaren a esmorzar i s'endugueren el nano, i dissabte tarda se n'anaren de boda i s'endugueren el nano.

I diumenge dematí, vam ser nosaltres qui, per dissort, no hi poguérem ser.

Bé, si no passa res, dins de dues setmanes ens tornarem a veure, i, possiblement, tindrem un dia complet si res no s'espatlla.

Oi, Negre i Gos?


Oi, Pau?





dissabte, 10 de setembre de 2011

I a l'endemà de la festa, moltes gràcies a tots

Tot el dia d'ahir vaig estar rebent felicitacions i bons desitjos, cosa que alegra d'allò més a qualsevol.

Però la cosa començà a animar-se quan, passades les tres de la vesprada, arribaren de Madrid, el meu fill, la nora i el nét. Encara que estem en un contacte permanent, i rebent fotos del menut pràcticament a diari, en veure-me'l davant no m'acabava de creure com de gran s'havia fet en aquestes quatre setmanes.



I de simpàtic




Per acabar-ho d'adobar, serien les sis, ja solucionada l'apagada que ha tingut a fosques i paralitzada Califòrnia durant dotze o tretze hores, quan l'altre fill, la seua xicota i Joaquín, l'amic a la casa del qual s'estan, entraven en vídeo-conferència a través de Gmail, per felicitar-me els anys i saber de tots nosaltres.

I arribaren les nou i mitja de la nit.

Sabia que m'havien organitzat una festeta d'aniversari, catering de la neboda Rocio inclòs, i tenia clar que hi serien els meus cunyats i les seues filles, i netes, a banda de Tere i jo, Enric, Cárol i Pau.

Allò que no sabia quan hi vaig entrar al dúplex, és que també hi trobaria la meua germana Carme, Antonio i Silvia, dos bons amics del banc, tres parelles de la colla d'amics del poble i una altra parella d'amics d'Algemesí.

Puc assegurar que el temps passà volant, i ens hi vam fer amb quasi tot el vi, i n'hi havia a pler.

Gràcies a tots un dia complet.

divendres, 9 de setembre de 2011

Avui que en faig seixanta

Bé, avui en faig seixanta, o siga que d'acord amb l'esperança de vida dels barons espanyols ja he fet possiblement tres quartes parts de la meua vida i, mirant-ho bé, no n'estic gens descontent: un treball amb el que he gaudit, no sempre, és cert, però sí la major part del temps, una dona que m'estima, dos fills que ja han començat a volar tot sols, les parelles dels quals són ja de la família, un nét, de no encara dos mesos, que és un sol i que avui tornaré a veure, uns quants amics al poble i a d'altres llocs escampats per la geografia...

La primera cosa que se m'havia passat pel cap era aquella cançó de la Trinca: "Ara que tinc vuitanta anys", però m'ha semblat una mica prematur posar-la.

La segona, aquella dels Beatles que es diu "Quan tingui seixanta quatre anys"




WHEN I'M SIXTY FOUR

When I get older losing my hair,
Many years from now,
Will you still be sending me a valentine
Birthday greetings bottle of wine?

If I'd been out till quarter to three
Would you lock the door,
Will you still need me, will you still feed me,
When I'm sixty-four?

oo oo oo oo oo oo oo oooo
You'll be older too, (ah ah ah ah ah)
And if you say the word,
I could stay with you.

I could be handy mending a fuse
When your lights have gone.
You can knit a sweater by the fireside
Sunday mornings go for a ride.

Doing the garden, digging the weeds,
Who could ask for more?
Will you still need me, will you still feed me,
When I'm sixty-four?

Every summer we can rent a cottage
In the Isle of Wight, if it's not too dearn
We shall scrimp and save
Grandchildren on your knee
Vera, Chuck, and Dave

Send me a postcard, drop me a line,
Stating point of view.
Indicate precisely what you mean to say
Yours sincerely, Wasting Away.

Give me your answer, fill in a form
Mine for evermore
Will you still need me, will you still feed me,
When I'm sixty-four?

Whoo!

dijous, 8 de setembre de 2011

Quan la mar s'arrasa...

Quan ara a a l'estiu, ací a Cullera, s'entaula aquest ponentet prim i lleuger que no arriba ni a moure cap fulla, la mar es tranquil·litza fins a extrems que, gràficament, definim com a bassa d'oli, i ens envolta una calor sufocant, una xafogor asfixiant que no ens estalviarà cap ombra i que només ens deixarà dues opcions: o dins de l'aigua o dins de casa.

Ja ho diu el refrany: Quan la mar s'arrasa, entra-te'n dins de casa.

dijous, 1 de setembre de 2011

Sal i pebre. Una història anglesa

Heu vist mai Yellow Submarine?

Doncs no us hi cal pas buscar més: Pepper Land és Bournemouth.

Que com gose fer una afirmació tan rotunda? Perquè hi he viscut una llarga mesada, l'estiu del 80, mentre feia un curs d'anglès pagat per l'empresa, com ja vaig explicar en un post anterior d'aquest bloc.

Bournemouth, deliciosa ciutat del sud d'Anglaterra, residència de jubilats colonels vinguts de l'Índia, dignes representants d'un també jubilat imperi britànic, només a quatre passes de la famosa capital de la contracultura de finals dels seixanta, l'arxiconeguda Illa de Wight, la dels grans concerts de rock.

Bournemouth, on més d'un cop vaig assistir a l'impagable espectacle de veure com una colla de malcarats punkies plens de cadenes i imperdibles ajudaven a creuar el carrer alguna velleta, al més pur estil boy-scout.

Bournemouth, on vaig aprendre que un bon anglès, mentre espera l'autobús a la parada, fa sempre cua, i la respecta, encara que a la cua només hi sigui ell.

Però tornem-hi allà on ho vaig deixar a l'anterior article.

Schengen encara no havia estat signat. Més encara, faltaven uns pocs anys per a que Espanya s'incorporés a la CEE. I la llarga, interminable xerrada amb el duaner m'havia deixat exhaust. No tant, però, que no pogués agafar la maleta -com de lleugera que em semblava després de l'interrogatori sofert!- i eixir ràpidament al hall, cames ajudeu-me, i d'allí a l'exterior on esperaven els coaches que conduïen a les distintes poblacions des de l'aeroport.

Per cert, voldria fer constar que fou la primera vegada que hi vaig veure a les carreteres aquest gran invent encara no present llavors a Espanya: les rotondes. Unes rotondes grans i perfectament senyalitzades que em semblaren senzillament perfectes.

Dues hores de viatge, arribada a Bournemouth, presentació i inscripció al col·legi ACEG amb el qual havia contractat el curs i posterior sortida en taxi cap a la casa particular on m'hi havia d'hostatjar (esmorzar, sopar i dormir). Afortunadament la situació del col·legi era molt a prop de casa, ço que em permetria anar i tornar tranquil·lament a peu, diàriament, per una barriada verda, d'amples avingudes i casetes de planta baixa, pis i golfes, amb jardí davanter i un petit hortet a la part de darrere.

Quan hi vaig arribar eren les set passades i ja havia passat l'hora del dinner, del sopar. Però la mestressa de casa era una bona dona, una excel·lent persona, i en veure la meua cara de cansament i fam, s'oferí a fer-me uns ous fregits amb patates, cosa que li vaig agrair efusivament amb un preceptiu thank you very much.

Així que allí estava jo, a taula, davant d'un plat amb dos ous ferrats i un grapat de patates xips. Al costat del plat unes olieres, i dos atuells de porcellana, un per a la sal i l'altre per al pebre. Un d'ells amb diversos forats, l'altre només amb un.

Li pose sal a l'ou amb el saler de diversos forats. O això creia.

-Oh, my dear. This is pepper!- que diu espantada la bona dona.

-Oh, yes, -que li dic jo fent de la necessitat virtut-. Any problem, I like eggs this way. Thank you.

I és que, com tothom, sabia que els anglesos conduïen per l'esquerra, però ningú no m'havia preparat per al canvi de contingut de la sal i el pebre.