1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 25 de novembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Preludi de traspàs. Jesús Moncada

La por a la mort no és altra cosa que la por a enfrontar-se amb les conseqüències dels nostres actes. Avui, Moncada, en aquest curt monòleg, ens introdueix en aquestes petites pors que, vistes des de fora, ens semblen tan ridícules. I tanmateix... fixem-nos-hi bé, ço que terroritza la iaia és allò que va fer quan ja era totalment lliure per fer-ho.

Preludi de traspàs

Ara l'àvia està esfereïda: no ho diu perquè les paraules no li surten, se li assequen a la gola. Però, tots ho sabem. Mou sense parar la nineta embogida de l'ull dret, un ull que manté esbatanat a tothora, com si no hi tingués parpella. Tan aviat guaita la tia Ramona, que no es belluga mai de la capçalera del llit, com afitora la meva mare, la tia Teresa o qualsevol de les parentes i veïnes que acudeixen a vetllar-la, a fi de fer-li de més bon passar el tràngol de la mort. Tanmateix, no aconseguirem ablanir-li el traspàs -ja ho diu la tia Ramona, i ella hi té la mà trencada en agonies. Hi ha persones que s'avien a la mort d’una manera calmosa, sense neguits ni enrenous, i es fonen amb placidesa. Es clar que no tothom arriba a l’extrem de l'oncle Orestes, que en pau descansi, el qual digué a la seva dona: "Mira, Teresa, em sembla que sóc a les acaballes: així que, mentre prepares el sopar, aprofitarè per a morir-me»; i, en tornar ella a l'habitació, després de ficar la verdura al tupí -aquella nit feien bledes- ja el trobà de cos present. Amb l'àvia, però, les coses no lliscaran amb tanta finor, amb l'àvia patirem molt. Té massa por, i tots els massa són dolents, fins i tot per morir-se. Ha tingut adormida la llavor d'aquesta feredat a la seva ànima més de vint anys i ara aprofitant el seu decandiment -que sempre arriba, sempre, segons ens diu la tia Ramona als joves- li ha germinat a les entranyes i les hi ha omplert d'arrels insidioses que no la deixen expirar amb tranquil•litat.

Tanmateix, la culpa no és més que seva. Si no hagués fet el que va fer, ara, les coses li anirien d'una altra manera. I el que va fer, ho sabem tots. Si algú ho oblida tenim la tia Ramona per a fer-nos-en memòria. La tia Ramona es recorda de tot: té presents els anys de les riades -les del Segre i les de l'Ebre-, els noms dels llaüts que ha vist navegar, els aniversaris de família. i no se li despinten de l'esma ni baralles, ni bateigs, ni bodes, ni aparicions de difunts, ni particions de terres. ni les darreres paraules dels moribunds. Què serà el que no recordi la tia Ramona, quines galindaines no hi entafora, a la seva memòria? El senyor Honorat, l'apotecari, el qual, segons veus volanderes, li va escalfar el llit manta vegada, i la coneix pam a pam, assegura -quan té la nit de rom i melangies, ja que, si no va mau, no bada boca-. que la tia Ramona recorda fins i tot els records dels altres.

Qui recordà, sinó, en passar el que va passar, el començament d'aquella història? Com hauríem sabut allò de la figuera si no hagués estat per la tia Ramona? Gràcies a ella, vam assabentar-nos del dia, i fins i tot de l'hora, que l'avi, en tornar una tarda de treballar de la mina, va anunciar a la seva dona que pensava plantar una figuera al pati. «Una figuera, Joaquim?», es veu que esclafí l'àvia, abans d'encetar una retòrica que no s'acabava mai sobre els desavantatges d'aquella pensada: que si taparia el sol, que si no li deixaria lloc per estendre la bugada, que si les arrels esquerdarien les parets, i que si això i que si allò, i que si tomba i que si gira: Fins que l'avi en tingué prou, tallà el sermó amb un cop de puny damunt la taula i féu saber que, l'endemà, plantaria la figuera. Si la tia Ramona no hagués recordat això, com hauríem pogut entendre el que va passar després? Ja que, ni ella mateixa, que era germana de l'avi i visqué sempre amb ells, no té memòria que la seva cunyada ha¬gués fet mai més menció de la figuera, ni tan sols quan li va privar d'estendre la bugada, ni el munt de vegades que les arrels esquerdaren la paret del galliner. Ningú no hauria sospitat que l'àvia -la gata moixa, la mosca balba! - havia covat el seu ressentiment durant anys i panys per la qüestió de la figuera; ningú no ho hauria dit, fins el dia que la va serrar.

La tia Ramona recorda fil per randa aquell dia, i, des que l'àvia és a punt de morir, encara el té més present, no se li'n va del cap. Com podria -diu ella, sempre que en parla, i en parla sempre- oblidar el xerric de la serra amb què la seva cunyada, obsesionada, tossuda, ressentida, va tallar la soca de l'arbre? L’avi, en sentir-ho, no digué res -feia un quart d'hora escàs que el pobret acabava de morir-se- però es va encarcarar de tal manera –es veu que de la ràbia- que la tia Ramona, la tia Teresa i la tia Carme, necessitaren Déu i ajut per acabar d'amortallar-lo.


* * *


I ara l'àvia està espantada, albira el final i no vol morir-se, perquè sap que el seu marit l'espera fa quinze anys per demanar-li comptes. Tot just el recordo, l’avi; jo era encara molt jovenet quan ell va faltar. Tanmateix, pel que he sentit contar a la tia Ramona, sembla que sempre tenia la pólvora a torrar. No voldna trobar-me a la pell de l'àvia per res del món. Segur que ella, ara que es veu el trill als garrons, n’està ben penedida del que va fer; la cosa, però, no té remei, i per això la por se la menja, per això l'ull dret li lluu com si el tingués embogit. També li lluiria igual l'esquerre, si no fos que la malaltia l'hi va assecar i li quedà mort, com el d’una nina.


FI

* * * * * * * * * *


Preludio de óbito

Ahora la yaya está espantada: no lo dice porque las palabras no le salen, se le secan en la garganta. Pero todos sabemos lo que pasa. Mueve sin parar la pupila enloquecida del ojo derecho, un ojo que mantiene abierto en todo momento, como si no tuviera párpados. Tan pronto mira a la tía Ramona, que no se mueve nunca de la cabecera de la cama, como avizora a mi madre, a la tía Teresa o a cualquiera de las parientas y vecinas que acuden a velarla, para ayudarla a pasar mejor el trago de la muerte. Sin embargo no conseguiremos suavizarle el traspaso –ya lo dice la tía Ramona, y ella está bien ducha en agonías. Hay personas que avienen a la muerte de una forma calmada, sin nerviosismos ni sobresaltos, y se apagan con placidez. Está claro que no todo el mundo llega al extremo del tío Orestes, que en paz descanse, quien dijo a su mujer: “Mira, Teresa, me parece que estoy a las últimas: de modo que, mientras preparas la cena, aprovecharé para morirme”; y, al volver ella a la habitación, tras poner la verdura en la olla –aquella noche tenían acelgas- ya se lo encontró de cuerpo presente. Con la yaya, sin embargo, las cosas no ocurriran con tanta finura, con la yaya sufriremos mucho. Tiene demasiado miedo, y todos los demasiado son malos, incluso para morirse. Ha tenido latente la simiento de este pánico en su alma más de veinte años y ahora aprovechando su decaimiento –que siempre llega, siempre, según nos dice la tía Ramona a los jóvenes – le ha germinado en las entrañas y se las ha llenado de raíces insidiosas que no la dejan expirar con tranquilidad.

Sin embargo, la culpa no es más que suya. Si no hubiera hecho lo que hizo, ahora, las cosas irían de otra forma. Y lo que hizo, lo sabemos todos. Si alguien lo olvida tenemos a la tía Ramona para recordarnoslo. La tía Ramona se acuerda de todo: tiene presentes los años de las riadas –las del Segre y las del Ebro-, los nombres de los laúdes que ha visto navegar, los aniversarios de familia y no se le despintan de la memoria ni peleas, ni bautizos, ni bodas, ni apariciones de difuntos, ni particiones de tierras, ni las últimas palabras de los moribundos. ¿Qué será lo que no recuerde la tía Ramona, qué anécdotas no guardará en su memoria? El señor Honorat, el boticario, quien, según vox pópuli le calentó la cama muchas veces, y la conoce palmo a palmo, asegura –en sus noches de ron y melancolía, ya que de no ir gato, no dice ni mu-, que la tía Ramona recuerda incluso los recuerdos de los otros.

¿Quién recuerda si no, al pasar lo que pasó, el inicio de esta historia? ¿Como habríamos sabido lo de la higuera de no ser por la tía Ramona? Gracias a ella nos enteramos del día e incluso de la hora en que el yayo, al volver una tarde del trabajo en la mina, le dijo a su mujer que pensaba plantar una higuera en el patio. “¿Una higuera, Joaquim?”, se ve que estalló la yaya, antes de iniciar una retórica que no se acababa nunca sobre las desventajas de aquella intención, que si taparía el sol, que si no le dejaría espacio para tender la colada, que si las raíces agrietarían las paredes, que si esto, que si aquello, y que si dale y que si venga. Hasta que el yayo tuvo bastante, cortó el sermón con un puñetazo sobre la mesa y le hizo saber que, a la mañana siguiente, plantaría la higuera. Si la tía Ramona no hubiera recordado ésto ¿cómo habríamos podido entender lo que ocurrió después? Ya que, ni ella misma, que era hermana del yayo y vivió siempre con ellos, no recuerda que su cuñada hubiera mencionado nunca la higuera, ni tan sólo cuando le privó de tender la ropa, ni la cantidad de veces que las raíces agrietaron las paredes del gallinero. Nadie habría sospechado que la yaya – la gata zalamera, la mosca ciega! – hubiera incubado su resentimiento durante años y años por el asunto de la higuera; nadie lo hubiera dicho, hasta el día que la aserró.

La tía Ramona recuerda punto por punto aquel día, y, desde que la yaya está a punto de morir, todavía lo tiene más presente, no se le va de la cabeza. ¿Cómo podría –dice ella, siempre que lo menciona, y habla de ello siempre- olvidar el sonido de la sierra con que su cuñada, obsesionada, tozuda, resentida, cortó el tronco del árbol? El yayo, cuando lo oyó, no dijo nada –hacía un escaso cuarto de hora que se acababa e mori- pero se envaró de tal forma –se ve que de la rabia- que la tía Ramona, la tía Teresa y la tía Carme, necesitaron dios y ayuda para acabar de amortajarlo.


* * * * * * * * * *


Y ahora la yaya está espantada, vislumbra el final y no quiere morirse, porque sabe que su marido la espera hace quince años para pedirle cuentas. Casi no lo recuerdo al yayo; yo era todavía muy jovencito cuando él faltó. Sin embargo, por lo que he escuchado contar a la tía Ramona, parece que siempre tenía la pólvora puesta a calentr. No me gustaría encontrarme en la piel de la yaya por nada del mundo. Seguro que ella, ahora que se ve el trillo a los talones, está bien arrepentida de lo que hizo; pero la cosa ya no tiene remedio y por eso se la come el miedo, por eso el ojo derecho le reluce como si lo tuviera enloquecido. También le reluciría igual el izquierdo, si no fuera que la enfermedad se lo secó y le quedó muerto, como el de una muñeca.


FIN

dimarts, 24 de novembre del 2009

De vegades la sensatesa s'imposa. El Teatre Romà de Sagunt no serà enderrocat.

Aquesta vegada el Tribunal Suprem (TS) no s'ha encantat en decidir, i en només set mesos, ha sentenciat que els arguments adduïts pel Tribunal Superior de Justícia de València (TSJV) per evitar acomplir la seva (del TS) ordre anterior, sobre l'enderrocament de la intervenció rehabilitadora/reformadora/restauradora dels arquitectes Grassi i Portaceli, tenien, si més no, sentit.

Recordem el cas fent una mica d'història.

A Sagunt, a mitjan segle I de la nostra era, els romans hi construïren un gran, enorme teatre.

Amb el transcurs dels segles, la gent del poble, com ha passat a tantes parts, a poc a poc, anà enduent-se i utilitzant les pedres d'aquest teatre, cada cop més enrunat.

En un moment donat s'intentaren algunes restauracions, diem-ne romànticament hollywoodianes, d'aquelles que la gent espera, però que de rigor històric no en tenen ni un gra.

Estant el PSPV-PSOE al govern del País Valencià, s'autoritzà en 1991 una última intervenció, possiblement més rehabilitadora que restauradora, però, això sí, amb un rigor històric exquisit.

El Pp, en aquells moments a l'oposició, comandat per l'Edu Zaplana de trista memòria, feu bandera contra aquesta restauració i contra el socialistes, igual com s'oposava a mort a la Ciutat de les Arts i de les Ciències, o a tantes altres accions mampreses pels socialistes, i interposà recurs contenciós administratiu contra la decisió presa per la Conselleria de Cultura.

I el TSJV li donà la raó, i ordenà la paralització de les obres. En defensa del TSJV (in sense que servesca de precedent) diré que, en aquell moment, les obres mampreses de reconstrucció no tenien cobertura legal.

I aquí començà el ball de recursos instats pel Consell (mentre fou socialista, clar) i per l'Ajuntament de Sagunt.

Una volta arribats al poder els del Pp se n'oblidaren del tema. Ja els hi anava bé no fer enrenou amb un teatre que havia començat a donar-li rendiment turístic al poble de Sagunt.

Se n'oblidaren tots, però?

No.

L'advocat Juan Marco Molines, a qui Zaplana havia encarregat el cas, havia estat abandonat pel cartagener i, despitat, continuà la guerra judicial en solitari.

Fins que guanyà, i el gener del 2008 el TS sentencià i ordenà la demolició en un termini de divuit mesos, fins deixar el Teatre en la situació anterior.

I quan semblava ja tot dat i beneït, sense possibilitat de recurs, en maig del 2008, el Consell (aquesta vegada en mans Ppopulars) li demana al TSJV la "inexecució" de la sentència del TS. I el TSJV, en abril del 2009, va i ho concedeix.

Motiu?

Una al·legació molt simple i ben trobada.

Amb les lleis actuals, la intervenció de Grassi i Portacelli és absolutament legal. Per tant, immediatament executada la sentència de demolició, hom podria començar a reproduir-la exactament pedra per pedra, i ara seria legal. Feina del matalasser (fer i desfer) com diuen al meu poble. Aleshores, per què no ens estalviàvem feina i diners?

(D'açò se n'ha dit: "Impossibilitat legal d'execució de la demolició")

I ara, el TS, davant l'immediat recurs de l'incombustible senyor Marco Moliner, li ha donat la raó al TSJV.

Malgrat que, previssiblement, el senyor Marco Moliner recorrerà, sembla que aquesta volta ja no hi haurà marxa enrere, i que podrem seguir gaudint d'una rehabilitació/reforma/restauració exemplar segons les veus autoritzades de molts arquitectes europeus.

Que així siga, i nosaltres que ho veiem.


La notícia al Levante

La notícia a l'Avui

La notícia a El País

Algunes fotos de desembre 2008

diumenge, 22 de novembre del 2009

Malgrat el TC, és o no és una nació Catalunya?

Sembla que ara sí que sí, que ara va de bo.

Que, després de tant de temps, el Tribunal Constitucional ja està quasi llest per dictaminar sobre l'estatut de Catalunya. I que no permetran aquesta autodefinició al preàmbul, de Catalunya com a nació.

Perquè, clar, pels espanyols, la nació espanyola existeix des dels temps de Pelayo i Favila. Què dic!, des dels temps del mític Túbal net de Noé, i alguna crònica va encara més lluny i es remonta als temps d'Adam i Eva.

Però aquesta laxitud en la interpretació de la història, es converteix ràpidament en intransigència quan dels catalans es tracta.

Perquè no ens posem transcendents, no ens preguntem si Catalunya és o no és una nació. Preguntem-nos només si els habitants d'aquest dissortat país, tenim dret a considerar-nos-en. I en tot cas, des de quan tenim documentada aquesta dèria.

És, com ens volen explicar, una collonada de fa quatre dies? O ve de més lluny? De quan més lluny?

Al Diccionari per a Ociosos, del meu paisà Joan Fuster, vaig trobar un article que en parlava.

Com que no he pogut trobar el llibre aquí -l'hauré ja traslladat a Cullera- l'he buscat a la xarxa i he tingut la sort de trobar-lo.

Potser pagaria la pena que els del Tribunal Constitucional ho llegissin. Potser s'ho repensessin i no li donessin tanta importància a la parauleta en el preàmbul.


Nacionalismo

Joan Fuster


(Recogido del libro Diccionario para ociosos-Diccionari per a ociosos. Edicions del Mall. Barcelona, 1986)

El Diccionario Aguiló registra una palabra digamos precursora: la palabra es «nacionista». Don Marià la documenta con una frase procedente de un libraco titulado Lumen Domus cuyo texto y vaporosa fecha desconozco. Es indudable que nuestros eximios eruditos saben qué es eso del Lumen Domus, y es incluso muy probable que si yo buscara ahora mismo en mi biblioteca, hallaría sobre él más de un detalle preciso en cualquier monografía impensada: no lo sé, y lo mismo da. El breve fragmento aportado por Marià Aguiló dice así: «Si los frailes predicadores de Cataluña osan quejarse y hablar con el debido celo de su nación, son al punto tratados de nacionistas y bandoleros.» Una previa: «bandoleros», aquí quiere decir «parciales». ¡No exageremos las cosas! Por el aire general del idioma y por el tono privativamente clerical de la cita, creo que podemos situar la referencia antes del siglo XIX. Eso es evidente: no es necesario, pues, que acuda a consultar ninguna bibliografía esclarecedora. Aunque fuera del siglo XVIII, el texto y la palabra «nacionista» resultan de una precocidad considerable. Nacionista equivale, con aproximación conturbadora, a nacionalista. La particularidad notable, el rasgo a destacar, es que los catalanes aparezcan acusados de «nacionistas» mucho antes de que el «nacionalismo» hiciera su aparición sobre el mapa ideológico de Europa. Carece de interés el hecho de que el Lumen Domus restrinja su alusión al círculo de la Orden Dominicana: es en tanto que catalanes que los frailes de santo Domingo reciben el mote como un dicterio. Y hete aquí que en lengua catalana este derivado de nación —el sufijo ista se hace plenamente significativo— se anticipa, estoy seguro, a todas las otras lenguas europeas. No puedo ofrecer ninguna garantía sobre mi aserción: es una pura sospecha. Pero si alguien me demostrara que estoy equivocado quedaría muy sorprendido. Porque pocos eran —si bien se mira— los pueblos de Europa que estaban en condiciones de convertirse en nacionistas —nacionalistas— como lo estaba el nuestro, antes que el «nacionalismo» surgiera como una doctrina y una decisión a principios del Ochocientos. En este punto les aventajamos a todos. Desde la Edad Media, somos un pueblo providencialmente —perdonadme el adverbio— predestinado a una suerte de vocación «nacionalista» implacable. El buen fraile que escribía aquellas líneas del Lumen Domus aducidas por Aguiló lo delataba de una manera oscura e instintiva. Ahora hemos de tomar el término «nacionalismo» —el fraile hubiera dicho en todo caso «nacionismo»— con descarada deliberación anacrónica. Hemos de reducirlo también, en su alcance, a aquello que realmente indicaba el dominico del Lumen Domus «Osar quejarse y hablar con el debido celo» de las pertenencias de la propia nación. Quejarse, por un lado; mostrarse celosos, por otra, y celosos, claro está, hasta el trop de zèle. Todo «nacionalismo» es eso: lamentación y reivindicación. En el fondo de todo «patriotismo», sea de la «patria» que sea, existe una suspicacia vigilante erigida frente a las «patrias» vecinas: no habría «patriotas» si no pudieran enfrentarse con otros «patriotas» rivales. Pero quizás el uso que hacemos de la palabra «nacionalismo» nos permita pensar que es una forma de «patriotismo» un tanto especial: un «patriotismo» vejado y, por eso mismo, más agresivo. Por vejado, se queja; y el celo que lo acompaña no es otra cosa que una explosión agresiva. Y, como voy diciendo, nuestro pueblo tenía más motivos, más naturales —y dramáticas— propensiones a practicar el lamento y a poner en marcha la reivindicación, una y otra cosa en defensa «de los de su nación», de sí mismo, que el resto de los pueblos de su área. Una sencilla reflexión, un ligero examen proyectados sobre eso que llamamos «pueblos» en la Europa posterior al siglo XV, justificaría el porqué. Los otros «pueblos» europeos, entre esta centuria y Napoleón o bien son pueblos florecientes —completos o en vías de realizarse en su destino normal de pueblo—, o bien son pueblos frustrados en grado casi letal y, en consecuencia, incompletos, incumplidos. Lo haré gráfico con un ejemplo: Francia es un pueblo realizado, mientras que los Países Occitanos son un pueblo frustrado. Todo el conjunto étnico y cultural del continente podría repartirse, más o menos, en esta clasificación, hasta poco antes del Romanticismo. Había unos pueblos que ascendían, que consolidaban su personalidad, que se implantaban con una hegemonía viva entre los pueblos de su entourage. Había otros —estos últimos y más— que no alcanzaban la madurez colectiva implícita en sus raíces, y empezaron a desdibujarse; a perder el perfil y las vértebras, a confundirse con el pueblo dominante. Cuando el «nacionalismo» adquiere vuelo, cuando el verdadero «nacionalismo» —de cátedra o de revuelta, centrípeto o centrífugo— exalta la sociedad europea, las dos series de pueblos que acabo de apuntar entraron en una nueva fase de conciencia política: y nosotros también. Pero nosotros, antes de esto, antes del auténtico ímpetu «nacionalista» del XIX, no habíamos sido un pueblo sobresaliente ni un pueblo frustrado. Salta a la vista que no éramos un pueblo realizado: el último Trastámara, sin querer o queriendo, cortaba a los Países Catalanes todos los caminos de una plenitud particular, colocándolos así en una órbita ajena. Y si entonces no éramos un pueblo realizado tampoco fuimos por eso un pueblo frustrado: no fuimos tampoco una comunidad destruida o apagada. Nuestros historiadores suelen colocar la etiqueta de «Decadència» al período que se inicia con los Trastámara —alargando mucho, con el emperador Carlos— y concluye con los versos de Aribau y el inicio de la «Renaixença». La cosa es, de hecho, demasiado compleja para que pueda ser sumida en una cualificación tan expeditiva. Hubo en aquellos tiempos, es cierto, unas cuantas dimisiones fundamentales, que se hacen patentes en la renuncia lingüística, en la equívoca sumisión al mito de la realeza española y en otras muchas actitudes. A pesar de todo, no por ello puede decirse que nos diluyéramos como pueblo. Como pueblo no nos diluimos, al menos en las proporciones —y vuelvo al ejemplo anterior— que da el caso de las tierras occitanas. No nos realizamos, pero tampoco nos frustramos. Hemos visto cómo la historiografía catalana revalorizaba en estos últimos años el siglo XVIII autóctono: ha descubierto en él unas energías morales y materiales que el tópico simplista de la «Decadència» ocultaba, y que son el origen del nuevo impulso restaurador del Ochocientos. La estampa de un siglo XVIII borbonizado, átono, dividido entre la. derrota y la defección ya se nos aparece corregida. El impulso económico y el espíritu ilustrado de nuestros setecentistas ofrecen una contrapartida enorme y poderosa: Pero convendría todavía recordar las Germanías, y el alzamiento de 1640, y la Guerra de Sucesión, que son también espasmos de vitalidad, y no los únicos, por cierto. Los catalanes de aquellos tiempos demostraron, de manera intermitente si se quiere, en libros y documentos, así como en pequeños incidentes de la vida diaria, que no se resignaban a morir como pueblo. Y es esta resistencia instintiva, esta reserva de posibilidades lo que los hacía «nacionistas» o les permitía serlo. Un pueblo realizado no siente la necesidad de ser «nacionista»; un pueblo frustrado tampoco. El primero no tiene nada que lamentar ni reivindicar; el segundo en cambio está demasiado debilitado para hacerlo. El «patriotismo» de los pueblos fuertes y saludables se sustentaba de orgullo y de recuerdos heroicos, y si se dispara de vez en cuando en inyecciones polémicas, lo hace frente a otro fuerte y constituido, y en un tuteo de igual a igual: las guerras internacionales del XVI, del XVII y del XVIII —luchas entre las monarquías nacionales que encarnan la fuerza expansiva de los pueblos realizados— nos lo demuestran con toda claridad. No se trata, pues, de un «nacionismo» como el que, según el dominico del Lumen Domus, distinguía a los catalanes de aquel tiempo. Más que quejas y celo lo que hay es arrogancia —arrogancia de vencedor o de vencido, que lo mismo da—. Algunos escritos de Quevedo contra los franceses son buena muestra de lo que digo. A los otros pueblos, los pueblos dormidos en la frustración, no les queda ya «patriotismo» si no es a escala municipal. Los catalanes, a diferencia de unos y otros, estaban en condiciones de convertirse en «nacionistas» con facilidad casi premonitoria. No se hace difícil imaginar lo que pudo provocar el comentario del Lumen Domus sin duda una disputa de frailes de diversas naciones en la que nuestros paisanos destacaron por el fervor con que se lanzaron a la autodefensa en cuestiones de amor propio «nacional». La escena —y un comentario similar— serían previsibles en cualquier otro plano, y en ambientes muy distintos, siempre que los catalanes se enfrentaran con gente de otro pueblo. El extranjero que presenciaba aquellas explosiones de particularismo por fuerza tenía que quedar admirado, ya que le parecían, sin duda, excesivas. Y por ello nos tildaba de bandoleros: de sectarios. Un sectarismo de nación: nacionismo. Los catalanes de la «Decadència» sentían el dolor o la inquietud de saberse postergados cuando aún se veían con fuerzas de asegurarse un lugar honorable entre los pueblos hechos. Era una creencia que no se ajustaba del todo a la realidad, pero que tampoco era demasiado arbitraria. De ahí que la reacción nacionista fuera, no sólo explicable, sino incluso fatal. Los catalanes osaban quejarse y hablaban con el celo pertinente cuando contemplaban su situación del pueblo a la vez no realizado ni fracasado. Hasta cierto punto, pues, el nacionismo viene a ser un nacionalismo avant la lettre. A fin de cuentas, no sé si el nacionismo era la mejor preparación posible para que el nacionalismo tuviera más tarde una influencia expansiva. Probablemente el catalanismo político no ha conseguido nunca el temple nervioso y lanzado del nacionalismo. Da la impresión de haberse quedado siempre en el estadio «nacionista»: la premonición, a la que antes aludiamos incidentalmente, no llegó a consumarse. No puedo detenerme ahora en analizar las variadas y contradictorias repercusiones que el nacionalismo ha tenido en los pueblos europeos. Es indiscutible, sin embargo, que entre nosotros se producían unas circunstancias hipotéticamente propicias a la inflamación nacionalista. La idea de nuestra normalidad como pueblo podía haberse convertido en un incentivo tanto más vigoroso cuanto más ardua era la perspectiva de una recuperación integral. Pero el nacionalismo catalán, a pesar de lo que quieran insinuar los aspavientos de sus antagonistas carpetovetónicos, nunca fue un nacionalismo virulento y resuelto. La vocación nacionalista sí la tenemos: la adversidad nos empuja y nos obliga a ella. Pero es una vocación que nunca llegamos a satisfacer: eso es evidente. Como los frailes del Lumen Domus, nos quejamos y hablamos «con el debido celo» de cuanto a nuestros problemas privativos se refiere. Pero no pasamos de ahí. Y el nacionalismo es, precisamente, el paso siguiente, el paso decidido y un poco exasperado que hay que dar. No diré que no haya habido nacionalistas entre nosotros: en el Principado sobre todo, unos pocos en el País Valenciano, bien pocos en las Islas, y dos o tres más allá de los Pirineos. Poca cosa numéricamente. El nacionismo por el contrario es un sentimiento difuso y constante, por todas partes, a lo largo de nuestras tierras. No tengo nada que objetar: los hechos son los hechos y yo los respeto sinceramente. Pero veo en ello un signo preciso de anacronismo. Ser nacionista era una conducta explicable y lógica en los siglos XVII y XVIII. Ya no lo era nada en el XIX. Ser nacionalista hoy es también un anacronismo. Sólo que, en el fondo, existen «pueblos» que todavía no pueden ser más que eso. Es absurdo. Tristemente absurdo.

divendres, 20 de novembre del 2009

El club de les cançons. Jarama Valley. Pete Seeger. La Faixa. La Trinca. Final! Miguel Poveda

Avui, 20 de Novembre a 33 anys (l'edat de Crist) de la mort del dictador, ens toca parlar (cantar) sobre feixismes i altres cafrades d'aquesta humanitat a la que pertanyem.

I avui, perdoneu-me, portaré un programa triple.

Començaré amb una cançó original de Woody Guthrie, que va ser himne de la brigada Lincoln, enquadrada a les Brigades Internacionals que arribaren a Espanya a lluitar en defensa de la república contra els feixistes sublevats. Canta Pete Seeger.




JARAMA VALLEY

Woody Gutrie – Pete Seeger

There's a valley in Spain called Jarama
It's a place that we all know so well
It was there that we gave of our manhood
Where so many of our brave comrades fell

Hi ha una vall a Espanya que en diuen Jarama
és un lloc que nosaltres coneixem molt bé
fou allí on entregàrem la nostra humanitat
on molts dels nostres valents camarades moriren


Hay un valle en España llamado Jarama
es un lugar que conocemos muy bien
fue allí donde entregamos nuestra humanidad
donde muchos de nuestros valientes camaradas murieron

We are proud of the Lincoln Battalion
And the fight for Madrid that it made
There we fought like true sons of the people
As part of the Fifteenth Brigade

N'estem orgullosos del Batalló Lincoln
i de la lluita per Madrid que va fer
Allí lluitàrem com veritables fills del poble
al sí de la Cinquena Brigada

Estamos orgullosos del Batallón Lincoln
y de la lucha por Madrid que realizó
Allí peleamos como verdaderos hijos del pueblo
en el seno de la Quinta Brigada

Now we're far from that valley of sorrow
But its mem'ry we never will forget
So before we conclude this reunion
Let us stand to our glorious dead

Ara som lluny d'aquell vall de dolor
però la seua memòria no l'oblidarem mai
Així que, abans que no acabi aquesta reunió,
alcem-nos pels nostres gloriosos morts

Ahora estamos lejos de aquel valle de dolor
pero su memoria nunca la olvidaremos
Así que, antes de que acabe esta reunión
pongámonos en pie por nuestros gloriosos muertos.


There's a valley in Spain called Jarama
It's a place that we all know so well
It was there that we gave of our manhood
Where so many of our brave comrades fell

Hi ha una vall a Espanya que en diuen Jarama
és un lloc que nosaltres coneixem molt bé
fou allí on entregàrem la nostra humanitat
on molts dels nostres valents camarades moriren


Hay un valle en España llamado Jarama
es un lugar que conocemos muy bien
fue allí donde entregamos nuestra humanidad
donde muchos de nuestros valientes camaradas murieron


Però no ens posem melancòlics i tristos, perquè malgrat tots els entrebancs, com ens diu La Trinca en aquesta cançó: "la faixa va de rebaixa" No ens enganyem, amb tota la conya d'aquest trio, queda molt clar que no ens parlen dels "faixistes" sinó dels feixistes.




LA FAIXA

La Trinca

El corsé no està de moda
la cotilla va de baixa
per això els fabricants de faixes
de la indústria nacional
convoquen per la tablilla
al gremi de la cotilla
dimecres a dos quarts d'onze
assemblea general

El corsé no está de moda
la cotilla va de baja
por eso los fabricantes de fajas
de la industria nacional
convocan por el tablón de anuncios
al gremio de la cotilla
miércoles a las diez y media
asamblea general.


La faixa
la faixa està de rebaixa
no se'ls veu gaire optimistes
aquests fabricants de faixes
altrament dits
faixistes

La faja
la faja está de rebaja
no se les ve muy optimistas
a estos fabricantes de fajas
también llamados
“fajistas”

S'inaugura la reunió
i és tan gran l'esverament
que per calmar l'assemblea
així parla el president:
“Clients de tota la vida
ara ens estan fent el salt
no s'exporta cap cotilla
ni a Grècia ni a Portugal.
Què tant acostar-se a Europa!
Què tant canviar de jaqueta!
si no vetllem el negoci
anirem a fer punyetes.
Doncs fent números he vist
que si segueix anant de baixa
caldrà tornar a dir al país
o faixa o caixa”.

Se inaugura la reunión
y es tan grande el espano
que para calmar a la asamblea
así habla el presidente:
“Clientes de toda la vida
ahora nos están abandonando
no se exporta ninguna cotilla
ni a Grecia ni a Portugal.
“¡Ya basta de acercarnos a Europa!
¡Ya está bien de cambiar de chaqueta!
Si no cuidamos el negocio
nos iremos a hacer puñetas.
Porque haciendo números he visto
que si sigue yendo a la baja
tendremos que volver a decirle al país
o faja o caja.”

La faixa,
la faixa està de rebaixa
no se'ls veu gaire optimistes
aquests fabricants de faixes
altrament dit faixistes.

La faja,
la faja está de rebaja
no se les ve muy optimistas
a estos fabricantes de fajas
también llamados fajistas.

Continuant la reunió
es llegeix una octavilla
que en contra de la cotilla
ha llançat l'oposició
on hi ha escrit: Companys, la faixa
ens oprimeix i ens domina
cal cremar totes les faixes
i els faixistes de propina.
Deu cauen sota la taula
víctimes d'un cobriment,
mig histèrics els que queden
canten exaltadament:
“Tres días hay en el año
que relucen más que el sol
jueves santo, corpus christi
y el divuit de juliol”.

Continuando la reunión
se lee una octavilla
que en contra de la cotilla
ha lanzado la oposición,
donde hay escrito: Compañeros, la faja
nos oprime y nos domina
hay que quemar todas las fajas
a los fajistas de propina.
Diez caen bajo la mesa
víctimas de un desmayo,
medio histéricos los que quedan
cantan exaltadamente:
“Tres días hay en el año
que relucen más que el sol
jueves santo, corpus cristi
y el dieciocho de julio.”

Faixistes,
no busqueu més solució,
sabeu de fonts fidedignes
que la culpa és dels masons
i dels jueus malignes.

Fajistas,
no busquéis otras soluciones,
sabéis de fuentes fidedignas
que la culpa es de los masones
y de los judíos malignos.

Faixistes,
sou del món occidental
reserva espiritual
sota el mantell protector
de la santa Inquisició.

Fajistas,
sois del mundo occidental
reserva espiritual
bajo el manto protector
de la santa Inquisición.


I, ja per acabar, tornaré a portar en aquestes pàgines un descarnat sonet de Joan Brossa, celebrant la mort del dictador. Canta Miguel Poveda, un esplèndid cantaor de flamenco. Diguem tots amb ell, escorxant una ampolla de xampany: "Una abraçada, amor, i alcem la copa"




FINAL!

Joan Brossa (1919-1998)
Poemes escollits (1995)
Música: Miguel Poveda i Marcelo Mercadante
Arranjaments i bandoneó: Marcelo Mercadante
Piano: Gustavo Llull. Contrabaix: Andrés Serafini

—Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!—

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa.

20 de novembre de 1975

¡FINAL!

—Tendrías que haber tenido otro final;
te merecías, hipócrita, un paredón en
otro cementerio. Tu dictadura,
tu puta vida de asesino,
¡qué incendio de sangre! Podrido verdugo,
bastante te habría de haber zarandeado la dura
oscuridad de los pueblos, entregado a tortura,
colgado de un árbol al fondo de cualquier camino.
Rata de la peor delincuencia,
te tocaba otra muerte con violencia,
el mismo final de tantos desde aquel mes de julio.
Pero te has muerto de tirano español,
solo e hibernado, esputo de la ciencia
y con tufo de sangre y mierda. Su Excremencia!—
Gloria del buñuelo,
ha muerto el dictador más viejo de Europa.
¡Un fuerte abrazo, amor, y alcemos la copa!

20 de noviembre de 1975


Trobareu altres cançons a

El club de las canciones

dijous, 19 de novembre del 2009

De la inutilitat de les llengües minoritzades segons alguns jutges i altres imperialistes de semblant calanya

L'altre dia, un jutge d'Alcorcón es va permetre el luxe de denegar el trasllat d'unes xiquetes a Vigo, per defendre-les d'haver d'aprendre gallec, un idioma -segons ell- d'escassa utilitat pública.

Fa uns anys, una parella de l'Alcoià amb voluntat d'adoptar, es va veure privada del seu dret perquè la psicòloga del Consell desaconsellà la sol·licitada adopció, ja que la parella parlava normalment en el català de la terra, i a ella que, evidentment, no parlava altra cosa que espanyol, li semblava que aquest bilingüisme podria perjudicar el fill o filla per adoptar.

Ja sabeu, a França: "est defendu parler patois" i aquí, quantes vegades he sentit que em deien: "habla en cristiano".

La diferència és que França pràcticament ho ha aconseguit, i Espanya hi troba moltes dificultats, cosa de la que me n'alegre no sabeu com.

I més en aquests dies que la traducció automàtica avança a grans passes. Avui, sense anar més lluny, algú m'ha donat les gràcies en serbo-croat, per uns comentaris fets al meu bloc de llibres llegits.

I avui també, llig la notícia de que Andorra no descarta entrar a la Unió Europea. Mira que bé. El dia que aquest fet es produesca, l'entrada d'uns vuitanta mil habitants, dels quals uns cinquanta mil parlen català, farà que el català, aquesta llengua que només parlem uns nou milions d'habitants residents a quatre estats europeus, es convertesca de forma automàtica en idioma oficial de Europa. Mentrestant, difícil ho tenim.

I per acabar, recomane llegir el comentari que l'escriptor gallec, bon escriptor per cert, Manuel Rivas, ha escrit sobre la sentència del jutge d'Alcorcón.

l'article es titula: La lengua inútil. No us el perdeu.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues. Jesús Moncada

Avui que tants EREs estem veient, que tanta gent queda a l'atur perquè han tancat allà on treballava, aquest nou relat de Jesús Moncada, inclòs com els anteriors al llibre "El Cafè de la Granota" ens aixecarà, potser, un trist somriure. I és que la innocència del Miquel Garrigues (dels Garrigues del Carrer Nou, no aneu a pensar), i les ganes de ser útil, no tenen preu.

Però també, aquest relat ens porta tot el lirisme, tota l'enyor d'un poble de ribera, de navegants, ofegat sota el pantà que a hores d'ara porta el seu nom, Mequinensa. Un poble fantasma, que l'autor ja ens va presentar a la seua primera (i grandíssima) novel·la: Camí de Sirga.

Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues

Senyora Mort: vostè sap millor que el més eixerit dels savis que la gent d'aquest món -vull dir, entenem-nos, el del cantó dels vius- no tenim manera d'esbrinar el destí ni d'assabentar-nos amb anticipació de l’hora del nostre traspàs. Barrina, cavil·la, dóna-li voltes, tantes com vulguis: acabes marejadet i no en treus mai l'entrellat. Així que, enquimerat per aquesta incertesa, dicto la present al meu amic Miquel Dalmau, la Clenxa, un dels barbers de la vila, xicot molt repolit i d'allò més sabut en coses de lletra, al revés de mi, que sempre vaig ser un sapastre fet i dret per als estudis; la dicto avui, sense esperar a demà, no sigui el cas que, per desídia o galvana, se me’n vagi tot en orris i em quedi de soldat de peu. De més verdes n'he vist madurar; encara no fa un any –a l'abril serà l'aniversari- en aquesta mateixa taula del cafè de la Granota on ara ens trobem la Clenxa i jo, l’oncle Campells, un homenàs de ferro colat que pareixia que no s'havia de morir mai de la vida, va cascar-la de sobte mentre jugava a la botifarra. I no es pensi que és l'únic. De casos semblants, li'n contaria a cabassos; es quedaria esglaiadeta.

Abans de continuar, li he de dir que jo, senyora, sóc el Miquel Garrigues, dels Garrigues del carrer Nou. Faig l’aclariment perquè, a la vila, entre els del carrer Major, nosaltres i els de la plaça de la Carpa hi ha una tracalada de Garrigues, i, si no t'hi fixes bé, de caminet prens uns Garrigues pels altres. Perquè passa que els Garrigues del carrer Major tenen, el mateix que els Garrigues del carrer Nou, els ulls desparellats de color: un blau cel i l’altre més negre que l'estalzí; la diferència només rau que els Garrigues del carrer Major tenen negre l'esquerre i, nosaltres, el dret. Per això, la gent ens anomena als uns, els Garrigues del Dia i la Nit, i, als altres, els Garrigues de la Nit i el Dia. Quant als Garrigues de la plaça de la Carpa, si deixem de banda que tenen el pèl de panolla i neixen amb sis dits a cada peu -coses que també ens passen a tots el altres Garrigues-, no presenten res de particular pel que fa al color de les ninetes; si els anomenem les Cruïlles. és perquè miren amb un ull a Xerta i amb l'altre a Tivenys.

Encara que el meu nom no li vingui ara mateix a l'esma, segur que em coneix de vista. Faci una mica de memòria: recorda la vegada que vostè -qui, sinó- va espantar la mula de l'oncle Sapera al pas de barca de la vila, i va fer que la bèstia clavés una guitza esgarrifosa a Tomàs de Veriu, una potada que li encertà el pols i l’engegà a l’altre barri sense un ai? ¿No va reparar aleshores en un aligot que servava l'arjau, i que, jugant-se la pell, es va llençar al coll de l'animal esparverat i el va dominar a fi d'impedir una desgràcia més sonada, ja que, amb l embarcació farcida de minaires, pagesos i cavalleries allò hauria pogut ser una malesa? Ja hi cau, oi? Doncs, bé, aquest baldragues amb un mocador nuat al cap i una pipa més negra que un tió a la boca, era un servidor.

Si tenim en compte com és d'espavilada vostè, senyora (només cal veure que no se li esmuny ni el més pintat, i no ho dic per ensabonar-la, que prou que es deu saber les seves gràcies) haurà pensat de seguideta que, si jo servava la barca, era el barquer. Si ha fet aquesta reflexió, ho ha encertat de mig a mig.

Des que el món és món -esdeveniment que, segons Gustau, el cafeter, que té ben apamada la cosa de l'antigor, tingué lloc molt abans de la guerra del francès-, el barquer de la vila ha estat un Garrigues del carrer Nou. Jo hi vaig conèixer el meu iaio i el pare; ells, com els altres de la família que no vaig aconseguir, foren bons barquers, preats per tots els vilatans, si deixem de banda els Garrigues del carrer Major i els de la plaça de la Carpa que, vagi a escatir per quins set sous, sempre ens fan la contra. Jo també vaig néixer traçut per a l'ofici, i vaig succeir el pare, quan vostè se l'endugué amb aquelles febres traïdores i estranyes que feren anar de bòlit el senyor metge més de tres setmanes.

Com m'hi xalava, senyora, fent de barquer! ¿Vostè sap què era passar la primera barcada, encara fosca nit, amb l'embarcació plena de minaires que duien els llums de carbur encesos? ¿No ha estat mai al mig de l'Ebre, a puntenta de dia, quan el sol comença a llepar-lo? ¿Va travessar alguna vegada el riu, a l'hivern, entre la boira esgaiada per les ales de les gavines, mentre jo feia sonar el cargol de mar, per avisar els patrons dels llaüts de carbó que paressin compte amb el pas de la barca? Valdrà més que ho deixi córrer...

La vida, però, senyora, fa més voltes que una baldufa. Un dia, als del govern, se'ls ficà a la ceba bastir un pont a l'Ebre, en dret de la vila; de camí va arribar un munt de personal amb un fotimer de màquines i encetaren les obres. Vostè l'ha de recordar, aquell desori; allí, es va afanyar: ¿què en va fer, dels tres encofradors que estimbà d'una pilastra un dia de riada, i dels quals no tinguérem mai més cap notícia? ¿Com provocà l'explosió abans d'hora del cartutx de dinamita que va desfer un barrinaire?

Trigaren quasi tres anys a enllestir les obrés. ¿Es pot imaginar el que vaig arribar a patir durant tot aquell temps, mentre veia, a quatre passes del pas de barca com pujava el pont -maleït sigui!- que havia d'acabar amb el. meu ofici? Si hagués estat un Garrigues del carrer Major o de la plaça de la Carpa -que es perden pe figues, bocamolles i plorasses- hauria esvalotat per aquest mon i l’altre. Però, vaig callar. I tampoc no vaig tartir quan no em quedà altre déu que demanar feina de minaire, l'endemà de la inauguració del pont. Què n’havia de fer la gent, si jo tenia l'ànima amaradeta de melangia i no somiava altre que el meu ofici de barquer? Hi ha coses que es porten a la sang, un neix i mor amb elles. Què diria vostè -per posar una comparança- si s'acabés això de morir-nos i s'hagués de buscar una altra feina per a viure?

De vegades, a la mina, mentre carregàvem llaüts de carbó, el cervell se m'omplia de baruques; pensava que els ponts es corcaven i es desfeien. Aleshores, calia restablir els passos de barca i jo tornava al meu ofici. Allò tanmateix, eren quimeres d'enyorament, somnis de boira que s’esbargien quan el capatàs em fotia un mal crit, en veure’m embadalit amb la pala a les mans. Vaig engolir pols de carbó fins que em jubilaren; vint anys de mina que no em van esbandir la malenconia, més aviat me l’espesseïren.

I vet aquí que, ahir al vespre, la dona, que té una mica de dolor al genoll dret, m'envia a l'apotecaria a comprar una medecina. El senyor Honorat, l'apotecari, tan aviat com em guipa, em diu que em vol mostrar una cosa i saber-ne la meva opinió de barquer. Aleshores em fa entrar a la rebotiga, on hi ha el laboratori, ple de pots de vidre i aparells estranys, com un catau de bruixa: m'ensenya un quadre que havia acabat de pintar el dia abans. Jo ja sabia que el senyor Honorat és molt traçut amb, els pinzells: una vegada vaig veure un retrat que pintà del Teodor de Peris, un dels navegants més fins que s'han vist a l'Ebre, i em va semblar cosa de molt mèrit; el va treure pastat, fins i tot amb la mitja rialla que fa el Teodor, que pareix que se'n foti del mort i de qui el vetlla. Ara, ahir em vaig quedar bocabadat: al mig del quadre, havia pintat una barca igual que la meva, de dos llaüts, tan ben feta que semblava que la podies agafar. El senyor Honorat em preguntà si trobava que l’embarcació era com cal; li vaig dir que sí, que no li faltava ni un detall, però que no entenia què representaven totes aquelles figures d'hòmens i dones, nues de pèl a pèl, ni sabia qui era el vell de les barbes blanques que servava. Aleshores m'ho explicà i, mentre ho feia, em començà a agafar un neguit de no dir. No sé si l'home va ensumar les meves cabòries perquè va insistir molt que allò només era una història de la gent d'abans, que seguramentment es tractava d'una invenció sense cap ni peus, i que, de tota manera, no en fes cabal perquè més enllà de la descarnada -aquesta és vostè, senyora- tot és foscor i misteri.

Però jo, després de donar-hi voltes tota la nit, em pregunto: i si tot allò que m'explicà el senyor apotecari fos veritat? Si fos cert que les ànimes dels pobrets difunts, per arribar al lloc on viuen els morts, han de travessar un riu amplíssim, com ara tres vegades l'Ebre, per un pas de barca: ¿què perdries, Miquel, fent una carteta a la senyora Mort, que deu ser l'encarregada d'aquest assumpte, demanant-li plaça de barquer per quan t’arribi l'hora de tocar el dos d'aquesta vida?

Per aquesta raó, senyora, li faig aquestes ratlles, a fi que em tingui present quan arribi el cas. No és que jo vulgui prendre la plaça al senyor Caront, però el vaig veure tan cascadot i vell al quadre de l'apotecari, que em pareix que no li aniria malament que algú el rellevés del servei de tant en tant, encara que només fos els dies festius. Així, ell descansaria i jo podria recuperar a l'altre món l'ofici que vaig perdre en aquest. Només li demano, senyora, que em posi a prova; no quedarà decebuda.

Ara, ficaré la carta dins un sobre i deixaré dit a la família que, en arribar-me l'hora, me'l cusin amb quatre puntades a la solapa del vestit de casar, amb el que tinc manat que m'amortallin: així, vostè el guiparà del primer cop d'ull quan vingui a trobar-me, ocasió que malgrat tot, espero que trigui molts anys. I que consti senyora, que no ho dic per ofendre-la.

Seu,

Miquel Garrigues
(dels Garrigues del carrer Nou)


* * * * * * * * * *


Señora Muerte, carta de Miquel Garrigues

Señora Muerte, usted sabe mejor que el más espabilado de los sabios que la gente de este mundo, - quiero decir, entendámonos, el de la parte de los vivos – no tenemos forma de averiguar el destino ni de enterarnos con anticipación de la hora de nuestra muerte. Medita, cavila, dale todas las vueltas que quieras, terminas mareado y no acabas nunca de sacar nada en claro. Así que, preocupado por esta incertidumbre, dicto la presente a mi amigo Miquel Dalmau, La Clenxa, uno de los barberos del pueblo, mozo de lo más fino y entendido en cosas de letra, al contrario de lo que me pasa a mí, que siempre fui un desastre total para los estudios; la dicto hoy no sea que por desidia o pereza se me vaya todo a hacer puñetas y me quede de soldado raso. De más verdes he visto madurar; todavía no hace un año – al abril será el aniversario – en esta misma mesa del Café de la Granota donde nos encontramos ahora La Clenxa y yo, el tío Campells, un hombretón de hierro forjado que parecía que no se iba a morir jamás de los jamases, la cascó de repente mientras echaba una partidita a la botifarra. Y no crea que es el único. De casos parecidos le contaría a espuertas; se quedaría helada.

Antes de continuar, tengo que decirle que yo, señora, soy el Miquel Garrigues, de los Garrigues del carrer Nou. Hago esta aclaración porque, en el pueblo, entre los del carrer Major, nosotros y los de la plaça de la Carpa hay una barbaridad de Garrigues, y si no te fijas bien, fácilmente tomas a unos Garrigues por otros. Porque ocurre que los Garrigues del carrer Major, lo mismo que los del carrer Nou tienen los ojos desparejos de color: uno azul celeste y el otro más negro que el hollín; la diferencia sólo estriba en que los Garrigues del carrer Major tienen negro el izquierdo y nosotros el derecho. Por eso, la gente nos llama a unos, los Garrigues del Día y la Noche, y, a los otros, los Garrigues de la Noche y el Día. En cuanto a los Garrigues de la plaça de la Carpa, si dejamos a un lado que tienen el pelo de panocha y nacen con seis dedos en cada pie –cosas que también nos pasa a los otros Garrigues- no presentan nada de particular por lo que hace al color de sus pupilas; si los llamamos los Cruïlles es porque miran con un ojo a Xerta y con el otro a Tivenys.

Aunque mi nombre no le venga ahora mismo en mente, seguro que me conoce de vista. Haga un poco de memoria: ¿recuerda la vez que usted –¿quién si no?- espantó la mula del tío Sapera en el paso de barca del pueblo, e hizo que la bestia le diera una espantosa coz a Tomàs de Veriu, una patada que le acertó en las sienes y lo envió al otro barrio sin un ay? ¿No se fijó entonces en un aguilucho que sostenía la vara del timón y que, jugándose la piel, se lanzó al cuello del espantado animal y lo dominó a fin de impedir una desgracia más sonada, ya que, con la embarcación repleta de mineros, payeses y caballería, aquello hubiera podido ser una hecatombe? ¿Ya ha caído, no? Pues bien, aquel gandul con un pañuelo anudado a la cabeza y una pipa más negra que una brasa en la boca, era un servidor.

Si tenemos en cuenta lo espabilada que es usted, señora (sólo hay que ver que no se le escapa ni el más pintado, y no lo digo para adularla, que bastante debe conocer sus virtudes) habrá imaginado en seguida que, si yo sujetaba la barca, era el barquero. Si ha hecho esta reflexión, lo ha acertado de lleno.

Desde que el mundo es mundo –suceso que, según Gustau el cafetero, que tiene bien medida la cosa de la antigüedad, tuvo lugar mucho antes de la guerra del francés-, el barquero del pueblo ha sido un Garrigues del carrer Nou. Yo conocí a mi yayo y a mi padre; ellos, como el resto de la familia que no alcancé, fueron buenos barqueros, apreciados por todos los del pueblo, si dejamos a un lado a los Garrigues del carrer Major y a los de la plaça de la Carpa que, vaya usted a saber por qué puñetas, siempre nos hacen la contra. Yo también nací diestro para el oficio, y sucedí a padre, cuando usted se lo llevó con aquelles fiebres traicioneras y extrañas que hicieron andar de calle al señor médico más de tres semanas.

¡Cómo disfrutaba, señora, haciendo de barquero! ¿Usted sabe lo que era pasar la primera barca, todavía negra noche, con la embarcación llena de mineros que llevaban los faroles de carburo encendidos? ¿Ha estado alguna vez en mitad del Ebro, a primera hora del día, cuando el sol empieza a lamerlo? ¿Atravesó alguna vez el río, en invierno, entre la niebla desgarrada por las alas de las gaviotas, mientras yo hacía sonar la caracola, para avisar a los patrones de los laúdes de carbón, que estuviesen atentos con el paso de la barca? Mejor será que lo deje correr...

Pero la vida, señora, da más vueltas que un trompo. Un día, a los del gobierno se les metió en la mollera construir un puente sobre el Ebro, enfrente del pueblo; de camino llegó una barbaridad de gente con un montón de máquinas y empezaron las obras. Usted se debe acordar de aquel follón; allí se dió prisa: ¿qué hizo, de los tres encofradores que despeñó desde una pilastra un día de riada, y de los que no volvimos a tener ninguna noticia? ¿Cómo provocó la explosión antes de tiempo del cartucho de dinamita que destrozó a un barrenador?

Tardaron casi tres años en acabar las obras. ¿Se puede imaginar lo que llegué a sufrir durante todo aquel tiempo, mientras veía, a cuatro pasos del paso de barca como crecía el puente –maldito sea- que tenía que acabar con mi oficio? Si hubiera sido un Garrigues del carrer Major o de la plaça de la Carpa –que se pierden por melones, boquirrotos y lloricas- habría alborotado por todo este mundo y aún el otro. Pero callé. Y tampoco tartamudeé cuando no me quedaron más cojones que pedir trabajo de minero, al día siguiente de la inauguración del puente. ¿Qué le importaba a la gente, que yo tuviera el alma empapada de melancolía y no soñara en otra cosa que en mi oficio de barquero? Hay cosas que se llevan en la sangre, uno nace y muere con ellas. ¿Qué diría usted –por poner un ejemplo- si se acabara lo de morirnos y se hubiera de buscar otro trabajo para vivir?

A veces, en la mina, mientras cargábamos laúdes de carbón, la cabeza se me llenaba de jilipolleces; imaginaba que los puentes se carcomían y se deshacían. Entonces, había que restablecer los pasos de barca y yo volvía a mi oficio. Pero aquello eran tonterías de añoranza, sueños de niebla que se deshacían cuando el capataz me daba un grito, al verme embobado con la pala en las manos. Engullí polvo de carbón hasta que me jubilaron; veinte años de mina que no me alejaron la melancolía, más bien me la espesaron.

Y hete aquí que, ayer por la tarde, la mujer, que tiene un poco de dolor en la rodilla derecha, me envía a la botica a comprar una medicina. El señor Honorat, el boticario, en cuanto me ve, me dice que me quiere enseñar una cosa y saber mi opinión de barquero. Entonces me hace entrar en la trastienda, donde tiene el laboratorio, lleno de botes de vidrio y aparatos extraños, como un antro de brujas: me enseña un cuadro que había terminado de pintar el día anterior. Yo ya sabía que el señor Honorat tiene mucha traza con los pinceles: una vez vi un retrato que pintó del Teodor de Peris, uno de los navegantes más finos que se han visto en el Ebro, y me pareció de mucho mérito, lo sacó clavado; incluso con esa media sonrisa que hace el Teodor que parece que se ría del muerto y de quien lo vela. Ahora que, ayer, me quedé con la boca abierta: en mitad del cuadro había pintada una barca igual que la mía, de dos laúdes, tan bien hecha que parecía que la podías coger. El señor Honorat me preguntó si pensaba que la embarcación era como tocaba; le dije que sí, que no le faltaba ningún detalle, pero que no comprendía qué representaban todas aquellas figuras de hombres y mujeres, totalmente desnudas, ni sabía quién era el viejo de las barbas blancas que la gobernaba. Entonces me lo explicó, y mientras lo hacía comencé a sentir un nerviosismo del copón. No sé si el hombre se olió mis cavilaciones porque insistió mucho en que aquello sólo eran historias de la gente de antes, que seguramente se trataba de un cuento sin pies ni cabeza, y que, de cualquier modo, no hiciera caso porque más allá de la descarnada –esta es usted, señora- todo es oscuridad y misterio.

Pero yo, después de darle vueltas toda la noche, me pregunto: y si todo lo que me explicó el señor boticario fuera verdad? Si fuera cierto que las almas de los pobrecitos difuntos, para poder llegar al lugar adonde viven los muertos, han de atravesar un río anchísimo, como, pongamos un caso, tres veces el Ebro, por un paso de barca: ¿qué perderías, Miquel, escribiéndole una cartita a la señora Muerte, que tiene que ser la encargada de este asunto, pidiéndole plaza de barquero para cuando te llegue la hora de abandonar esta vida?

Por este motivo, señora, le hago llegar estas líneas, a fin de que me tenga presente cuando llegue el caso. No es que yo quiera quitarle la plaza al señor Caront, pero lo ví tan cascado y viejo en el cuadro del boticario, que me parece que no le vendría mal que alguien lo relevara del servicio de tanto en cuanto, aunque sólo fuera los días festivos. Así descansaría y yo podría recuperar en el otro mundo el oficio que perdí en este. Sólo le pido, señora, que me ponga a prueba; no la decepcionaré.

Ahora, dejaré la carta en un sobre y le encargaré a la familia que, cuando me llegue la hora, me lo cosan con cuatro puntadas a la solapa del vestido de boda, con el que tengo ordenado que me amortajen: así, usted lo verá a la primera ojeada cuando venga a encontrarme, ocasión que, pese a todo, espere que tarde muchos años. Y que conste, señora, que no lo digo por ofenderla.

Suyo,

Miguel Garrigues

(de los Garrigues del carrer Nou)

dissabte, 14 de novembre del 2009

Jo també sóc ofensiu, amenaçador i obscè, senyor Facebook

Me n'assabento avui que el passat nou de novembre, Facebook tancà un grup d'unes setze mil persones anomenat "Els catalans no som espanyols!"

El motiu?

sembla que les denúncies d'altres dos grups -espanyols ells- anomenats l'un d'ells

"¿A que encuentro a 100.000 catalanes que opinan que Cataluña es España?" i que ja n'ha aconseguit 9.701

i l'altre

"Cataluña es España. Catalonia is Spain" que en té 18.321

La notificació als administradors del grup suprimit deia que incomplien les normes d'ús i que eren ofensius, amenaçadors i obscens.

Els administradors, del grup tancat, immediatament, el mateix dia 9, n'obriren un altre amb el mateix nom, al que lògicament, m'hi he apuntat només saber-ho.

En aquest moment, 16:40 del dissabte 14.11 en som ja (només cinc dies) 7.794

Fonamental: Que no ens facin callar.

Encara que siguem ofensius, amenaçadors i obscens, mai no ho serem tant com els censors, espietes i demés nostàlgics del feixisme.