Quan veurem caure la dictadura a Iran? Una entrevista aclaridora

Com bona part dels qui m'han precedit, em considere afortunat d'haver viscut els temps que m'han tocat, els del naixement dels hippies, del maig del 68, de l'arribada a la lluna, de la caiguda del teló d'acer, de la condemna de Pinochet, de la fi de la dictadura a Espanya i tants i tants canvis no per esperats menys gratificants.

I ara, acabant l'any 2009 espere poder veure en pocs anys la caiguda del règim dels aiatol·làs i la independència d'alguns vells països de la vella Europa, com ara Escòcia, Flandes i Catalunya.

Estic convençut que la primera cosa que veurem de les adés indicades és el canvi de règim a Iran. I brindaré quan es produesca, com vaig brindar quan Pinochet fou atrapat a instàncies del jutge Garzón.

Avui he llegit a Le Monde una entrevista que em reafirma en la meua convicció. És aquesta:

ENTRETIEN

Abbas Milani est directeur des études iraniennes à l'Université de Stanford (Californie) et codirige un projet sur la démocratie iranienne à la Hoover Institution. Il a enseigné à l'université de Téhéran jusqu'en 1987. Pour Le Monde, il explique la vague de contestation qui a suivi en Iran l'élection, entachée de fraude selon l'opposition, du président Ahmadinejad en juin. Notamment la répression violente des manifestations du 27 décembre, en violation de la trêve religieuse chiite de l'Achoura, qui a fait au moins huit morts (dont le neveu du chef de file de l'opposition, Mir-Hossein Moussavi, tué par balles devant chez lui). A la violence de la police a répondu, pour la première fois, une radicalisation des manifestants.

Ce qui s'est passé pour l'Achoura est-il un tournant ?

C'est un tournant pour le régime, qui a dépassé toutes les limites dans l'usage de la brutalité. L'orchestration du meurtre du neveu de Mir-Hossein Moussavi est orwellienne. Ils accusent Moussavi d'être derrière cette opération, qui serait destinée à créer un martyr, mais ce mensonge montre à quel point ils sont désespérés.

Les violences des étudiants marquent aussi un tournant pour l'opposition, qui doit se reprendre. Elle n'a rien à gagner à utiliser la violence. Ce régime est bien plus brutal et bien mieux armé que ne pourra jamais l'être l'opposition. Les opposants qui sont passés à l'offensive contre les voyous du régime risquent d'ouvrir les vannes d'une violence bien plus dangereuse, qui n'aide pas la démocratie et sert le régime.

Quelqu'un contrôle l'opposition ?

Je ne crois pas. Jusqu'à maintenant, le mouvement a été amorphe, horizontal, c'est un réseau de groupes et personnes interconnectés mais sans hiérarchie. Cela a été la clé de sa survie. Ils sont parvenus à faire ce qu'ils voulaient. Ils ont montré que ce régime était brutal, n'écoutait pas le peuple, et utiliserait tous les mensonges pour rester au pouvoir. Ils ont convaincu l'Europe et les Etats-Unis. Mais cela ne va pas sortir l'Iran de l'impasse. Nous arrivons à un nouveau stade. L'opposition doit franchir le pas et offrir des revendications précises.

Que veut l'opposition ?

Le mouvement a commencé avec une demande simple : " Nous voulons que notre vote soit compté. " Si le guide suprême Khamenei avait autorisé une vraie enquête, et peut-être un nouveau vote, il aurait pu rester au pouvoir.

Mais les despotes sont souvent aveuglés par leur arrogance. Les jeunes sont désespérés. Ils n'ont pas besoin d'avoir de fortes convictions politiques pour être opposés à ce régime. Ils veulent simplement une vie normale du XXIe siècle, ils veulent pouvoir choisir les films qu'ils regardent, la musique qu'ils écoutent. Ils veulent sortir avec la femme ou l'homme de leur choix. Ils veulent un travail. Tout cela leur est interdit. La solution au problème iranien est simple : plus de démocratie. Ils n'ont pas à changer le nom du régime, ils peuvent changer des éléments de la Constitution. Avec chaque jour qui passe, chaque goutte de sang versé, chaque arrestation s'éloigne la possibilité d'un compromis.

Jusqu'où le régime ira-t-il ?

Il n'aura pas de limite dans la violence. La seule limite, inhérente à tout régime de ce type, est le moment où ceux qui doivent battre ou tuer les gens décident qu'ils ne veulent plus le faire. Je ne serais pas surpris qu'on en arrive à ce point.

Les ayatollahs ont été remarquablement silencieux. Le régime a demandé leur aide publiquement, de manière répétée, un seul d'entre eux les a soutenus. Tous les autres, une dizaine, n'ont pas dit un mot pour soutenir Khamenei, ni, à quelques exceptions, l'opposition. S'ils se prononcent contre la violence, Khamenei et ses alliés auront du mal à continuer sur cette voie.

Qui tient les rênes en Iran ?

Ce sont les commandants des Gardiens de la révolution et des miliciens bassidji qui mènent la danse aujourd'hui - Ahmadinjad n'est pas un acteur clé. Depuis l'élection présidentielle de juin, les gardiens ont réalisé qu'ils n'allaient pas s'en sortir sans utiliser la force. Depuis, le pays est dirigé par un triumvirat avec, au sommet, les Gardiens de la révolution, puis Khamenei et enfin Ahmadinejad.

Chaque jour, le pouvoir des Gardiens de la révolution augmente, car ce sont eux qui vont devoir contrôler les villes. C'est pour l'essentiel un régime policier et militaire. Il est clair qu'ils paniquent : la contre-manifestation de mercredi à Téhéran montre qu'ils ont peur de perdre leur base et veulent convaincre le peuple et le monde que le régime n'est pas isolé.

S'il y avait le moindre signe que les Gardiens de la révolution perdent le contrôle, je ne serais pas surpris de voir 5 millions de personnes à Téhéran. On risque de voir ce qu'on a vu dans beaucoup des pays du bloc de l'Est : dès que les gens pensent que la police secrète ne soutient plus le régime, tous ceux qui hésitaient, et avaient peur, vont dans la rue.

M. Khamenei est-il sur la touche ?

Il a totalement perdu le contrôle. Un exemple : il avait donné un ordre clair et public à Ahmadinejad de limoger le vice-président Mashai. Mais Mashai a aujourd'hui plus de pouvoir que quiconque dans le gouvernement. Cela prouve à quel point Khamenei est impuissant. Ces derniers jours, Khamenei a été complètement absent. Il n'a rien dit durant les manifestations de l'Achoura. A court terme, il a encore quelques cartes, du pouvoir, de l'argent. Mais je pense que depuis son discours validant l'élection, il a perdu sa légitimité. Cette forme de gouvernance, où il avait le dernier mot, ne peut pas survivre au XXIe siècle. C'est un concept médiéval.

Voit-on des dissensions parmi les Gardiens de la révolution ?

Trois ou quatre commandants ont publié des déclarations critiques. Mais ce qui est inquiétant pour le régime, c'est son degré de soutien parmi les miliciens bassidji. Des centaines de milliers d'entre eux ont rejoint cette milice pour bénéficier de privilèges. A quel stade vont-ils arrêter de soutenir le régime ?

Les services de renseignement jouent-ils un rôle important ?

Non seulement les Gardiens ont leur propre unité de renseignement, mais, depuis l'élection, ils ont purgé le ministère du renseignement. Ils ont renvoyé le ministre. On dit qu'ils ont renvoyé de nombreux cadres. Le ministère était devenu plus professionnel et n'accréditait pas la théorie selon laquelle les manifestations de l'opposition faisaient partie d'un complot concocté à l'Ouest. Alors Ahmadinejad, Khamenei et les Gardiens ont mis en place des hommes venant des Gardiens de la révolution, qui sont devenus un Etat dans l'Etat.

Et l'avenir ?

Si le régime faisait une concession majeure, il pourrait se sauver provisoirement. Mais ils prennent la température, pour voir s'ils peuvent arrêter M. Moussavi et Mehdi Karoubi - autre leader réformateur - . A moins d'une résistance domestique et internationale massive, ils vont essayer de résoudre ça par la force. Je pense qu'ils échoueront. Les gens ont goûté à leur propre pouvoir, ils commencent à ne plus avoir peur.

Propos recueillis par Philippe Bollopion (New York, correspondant)

© Le Monde

Dimecres, relats d'altri. El encuentro. Borges y Bioy Casares

Descanse avui de Jesús Moncada, temps tindrem a continuar amb els seus relats del Cafè de la Granota, i duc ací un petit conte xinès recopilat per la parella literària argentina formada per Jorge Luís Borges i Adolfo Bioy Casares, a la seua antologia "Cuentos breves y extraordinarios".


EL ENCUENTRO

Ch'ienniang era la hija del señor Chang Yi, funcionario de Hunan. Tenía un primo llamado Wang Chu, que era un joven inteligente y bien parecido. Se habían criado juntos, y como el señor Chang Yi quería mucho al joven, dijo que lo aceptaría como yerno. Ambos oyeron la promesa y como ella era hija única y siempre estaban juntos, el amor creció día a día. Ya no eran niños y llegaron a tener relaciones íntimas. Desgraciadamente, el padre era el único en no advertirlo. Un día un joven funcionario le pidió la mano de su hija. El padre, descuidando u olvidando su antigua promesa, consintió. Ch'ienniang, desgarrada por el amor y por la piedad filial, estuvo a punto de morir de pena, y el joven estaba tan despechado que resolvió irse del país para no ver a su novia casada con otro. Inventó un pretexto y comunicó a su tío que tenía que irse a la capital. Como el tío no logró disuadirlo, le dio dinero y regalos y le ofreció una fiesta de despedida. Wang Chu, desesperado, no cesó de cavilar durante la fiesta y se dijo que era mejor partir y no perseverar en un amor sin ninguna esperanza.

Wang Chu se embarcó una tarde y había navegado unas pocas millas cuando cayó la noche. Le dijo al marinero que amarrara la embarcación y que descansaran. No pudo conciliar el sueño y hacia la media noehe oyó pasos que se acercaban. Se incorporó y preguntó: "¿Quién anda a estas horas de la noche?" "Soy yo, soy Ch'ienniang", fue la respuesta. Sorprendido y feliz, la hizo entrar en la embarcación. Ella le dijo que había esperado ser su mujer, que su padre había sido injusto con él y que no podía resignarse a la separación. También había temido que W ang Chu, solitario y en tierras desconocidas, se viera arrastrado al suicidio. Por eso había desafiado la reprobación de la gente y la cólera de los padres y había venido para seguirlo adonde fuera. Ambos, muy dichosos, prosiguieron el viaje a Szechuen.

Pasaron cinco años de felicidad y ella le dio dos hijos. Pero no llegaron noticias de la familia y Ch'ienniang pensaba diariamente en su padre. Esta era la única nube en su felicidad. Ignoraba si sus padres vivían o no y una noche le confesó a Wang Chu su congoja; como era hija única se sentía culpable de una grave impiedad filial. -Tienes un buen corazón de hija y yo estoy contigo -respondió él-o Cinco años han pasado y ya no estarán enojados con nosotros. Volvamos a casa-o Ch'ienniang se regocijó y se aprestaron para regresar con los niños.

Cuando la embarcación llegó a la ciudad natal, Wang Chu le dijo a Ch'ienniang: -No sé en qué estado de ánimo encontraremos a tus padres. Déjame ir solo a averiguarlo-o Al avistar la casa, sintió que el corazón le latía. Wang Chu vio a su suegro, se arrodilló, hizo una reverencia y pidió perdón. Chang Yi lo miró asombrado y le dijo:

-¿De qué hablas? Hace cinco años que Ch'ienniang está en cama y sin conciencia. No se ha levantado una sola vez.

-No estoy mintiendo -dijo Wang Chu-. Está bien y nos espera a bordo.

Chang Yi no sabía qué pensar y mandó dos doncellas a ver a Ch'ienniang. A bordo la encontraron sentada, bien ataviada y contenta; hasta les mandó cariños a sus padres. Maravilladas, las doncellas volvieron y aumentó la perplejidad de Chang Yi.

Entre tanto, la enferma había oído las noticias y parecía ya libre de su mal y había luz en sus ojos. Se levantó de la cama y se vistió ante el espejo. Sonriendo y sin decir una palabra, se dirigió a la embarcación. La que estaba a bordo iba hacia la casa y se encontraron en la orilla. Se abrazaron y los dos cuerpos se confundieron y sólo quedó una Ch'ienniang, joven y bella como siempre. Sus padres se regocijaron, pero ordenaron a los sirvientes que guardaran silencio, para evitar comentarios.

Por más de cuarenta años, Wang Chu y Ch'ienniang vivieron juntos y felices.

(Cuento de la dinastía Tang, 618-906 a.C.)

Els francesos taurins contra-ataquen. O serà una innocentada?

Que hi haja gent que defense les corregudes de bous no m'estranya. Cal que hi haja gent per tot.

Que el toreig de braus, amb mort final o sense, com a tradició no és només cosa d'espanyols, portuguesos i hispanoamericans no resulta tan conegut però és igualment cert. A l'espai mediterrani entre Portbou i Marsella abunden les places de toros en actiu, algunes tan prestigioses com la de Nimes, antic circ romà.

Però la notícia que avui porte, apareguda a L'Independant.com és realment xocant: hi ha qui es planteja demanar a la Unesco la declaració d'aquesta sessió de tortura (més o menys artística, però tortura) com a Patrimoni de la Humanitat.

Épater le bourgeois, se'n diu d'això.

CERET

Les corridas peuvent-elles être classées "patrimoine de l'humanité" ?

Alors que la Catalogne sud se penche sur une éventuelle interdiction des corridas sur son territoire, l'Union des villes taurines veut les faire inscrire au patrimoine immatériel de l'humanité. L'adjoint Jean-Pierre Piquemal explique l'idée qui en fera réagir plus d'un. CERET

Jean-Pierre Piquemal est président de la commission taurine extra municipale de la ville, et représente Céret à l'UVTF (union des villes taurines) dont il fait partie du conseil d'administration. C'est à ce titre qu'il vient d'assister à l'assemblée générale de l'association qui comprend 47 villes organisant des corridas. Au cours de cette assemblée de Mont-de-Marsan, la question de la Catalogne sud qui se penche sur l'interdiction des corridas a été abordée. Jean-Pierre Piquemal est monté au créneau et a défendu bec et ongles (devant un public acquis à sa cause) l'aficion.

On n'en attendait pas moins de ce spécialiste et amateur depuis toujours du toro.

Jean-Pierre Piquemal, comment a été perçue par l'Union des villes taurines l'attitude de la Generalitat par rapport aux corridas ?

Il faut d'abord préciser que la Generalitat n'en est qu'au stade de la consultation. Il est vrai que les "antis" font le forcing, mais rien n'est encore fait pour une quelconque interdiction des corridas en Catalogne sud. Si cela devait se faire, et personnellement je n'y crois pas, il faudrait alors que de l'autre côté de la frontière on annule tous les spectacles avec toros, même ceux où il n'y a pas de mise à mort. Au moment où des dossiers autrement plus urgents se font jour comme la hausse du chômage, le retard du TGV, ou que le statut d'autonomie est remis en cause par Zapatero, je m'étonne que la Generalitat se préoccupe des corridas. Je suis sûr que si Madrid avait d'autorité émis l'idée de les supprimer, on aurait vu une levée de boucliers immédiate des Catalans du sud et aussi de la Generalitat. Je rappelle aussi que quand José Tomas est venu toréer à Barcelone, les places se sont arrachées en quelques jours, preuve que les Catalans du sud ne sont pas tous "antis".

Pensez-vous qu'ici en France, et particulièrement dans le sud ce genre d'interdiction peut voir le jour ?

Franchement je ne pense pas, la corrida est un des rares endroits où tout le monde, même les politiques se retrouvent sans distinction de tendance. Il y a d'ailleurs un groupe de défense de la tauromachie à l'Assemblée nationale avec plus de 60 députés, idem au Sénat. A l'assemblée générale de l'UVTF, nous avons souscrit à la proposition pour une inscription de la tauromachie sur la liste représentative du patrimoine culturel immatériel de l'humanité.

Sur quels critères vous appuyez-vous pour penser que la tauromachie est un patrimoine de l'humanité ?

L'Unesco a défini 5 critères précis qui relèvent de ce type de patrimoine immatériel. Un seul des critères permet d'y être éligible. La tauromachie réunit à elle seule tous ces critères (traditions et expressions orales, arts du spectacle, pratiques liées à la nature, métiers et artisanats traditionnels, rituels festifs...) Nous voulons, à travers cette inscription, être reconnus, et aussi avoir la paix vis-à-vis des anti-corrida à qui on laisse toute liberté d'expression ce qui n'est pas le cas en ce qui nous concerne.

Pour vous la corrida a encore de l'avenir dans notre société ?

Absolument, à plusieurs conditions. Si on respecte le bétail par le choix qui est fait, et si on respecte les spectateurs avec des corridas de qualité, elles continueront de réunir les aficionados. Je vous fais remarquer que ces deux conditions, respect du toro et de spectateur, sont parfaitement réunies à Céret grâce à l'Adac.

Recueilli par Denis Dupon

Ha mort Joan (juanito) Monleon

Allà a mitjan dècada dels setanta la cançó popular a València es va veure enriquida (després d'anys i panys de sequera i una primera eclosió enquadrada o seguidora de la nova cançó: Raimon, Ovidi, Araceli) per una sèrie de cantants individuals (Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco, Lluís Miquel i 4Z) però sobretot per dos grups, un dels quals, Al Tall, encara viu i amb bona salut, l'altre, Els Pavesos, desaparegut de l'escena fa ja molts anys.

Els Pavesos. Grup en perpètua transformació, al servei de la seua innegable estrella, del seu "divo" el diví Joan, o com li dèiem bona part dels seus seguidors, Juanito Monleón.

Els Pavesos, sorgits del grup de teatre de la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, hereus de l'humor dels sainets valencians d'Escalante i de Baldoví, que cantaven (i recuperaven) les cançons que acabat el sopar de cada dissabte al bar del cantó, o al casal de la falla, amb unes quantes cassalles de més i vi amb gasosa i algun que altre cubata, se sentien amb veus desafinades i etíliques.

I així començàrem a sentir en el tocadiscos i en la ràdio, no només les jotes que cantaven els grups folklòrics de Lo Rat Penat, o del Micalet, sinó també les cançonetes més o menys escatològiques, vulgars, descarades i picants, aquelles que la gent cantava a les festes, amb uns gotets de més.

"A ta mare l'han vista en el barranc de l'assut
que es menjava una coca i li xorrava el suc"

"Sant Antoni de Gavarda feu un miracle en Antella
una "auela" caigué al riu, si no la trauen s'ofega"

"Ramonet si vas a l'hort porta figues porta figues
Ramonet si vas a l'hort, porta figues i albercocs"

"Micalet Garcia, xic treballador
fue al ayuntamiento, faena pidió,
i per la influència d'un concejal
le dieron la plaça de monocipal"

Juanito, un perfecte showman que allà on era feia rogle. Recorde un dia, acabat de tornar d'uns recitals a Itàlia, que ens contava haver vist una manifestació on la gent cantava el Bandiera Rossa. Amb la seua veu més histriònica, aflautada i amanerada, fent gala d'una homosexualitat mai no amagada, ens contava: "Quin goig, xiquets, vaig dir, estos són dels nostres"

Va fer pel·lícules, teatre, revista, i diversos shows a la televisió valenciana que no he vist mai, però que tingueren molt d'èxit segons diuen.

Ahir va morir, i pense que si existeix alguna cosa després d'aquesta vida, segur que l'ha trobada i ja està preparant la seua orxata, vestit de fallera i fent riure i passar-s'ho bé tots aquells que estiguen amb ell.

I voldria acabar aquest petit homenatge amb un text de Joan Fuster escrit per al disc El Pardal de Sant Joan... i la Bolseria:

El fenomen "Pavesos" ha despertat tota mena de reaccions: des de l'entusiasme quasi incondicional fins al desdeny més olímpic, passant per la indulgència somrient. De fet, havia de ser així. Perquè el problema que plantegem en tant que "cançó" difícilment podríem assumir-lo en una sola perspectiva - l'estètica, per exemple, o la política -, i resulta ben lògica la discrepància en els judicis. Però també hi ha un altra cosa indiscutible: el seu èxit popular, tan ampli. ¿Potser a causa d'aquell "populisme" primari i divertit que orienta i impregna el seu treball, el seu estil, la seua mateixa presència física?. Jo no diria que no. Els Pavesos han sabut connectar amb una vena de tradició jocunda, vulgar de cap a cap, que anava perdent-se entre la nostra gent, i l'han revitalitzada a un nivell inédit. No s'han proposat exhumat cap "folklore" insigne, sinó rescatar, per a un públic nou - un públic ja "destradicionalitzat" -, unes quantes cançons del segle passat o de la primeria de l'actual, en els quals juga el seu joc el sarcasme o el simple humor incoherent d'unes generacions que tampoc no es mamaven el dit. Això, els Pavesos, només podien intentar-ho a través d'un mecanisme de paròdia, histriònic, o de "distanciament", per dir-ho amb una paraula solemne. I si els ha convingut estrafer un cuplé dels que proferia - o com els que proferia -donya Conxa Piquer, l'han incorporat al repertori sense escrúpols. ¿I per què no? Tot plegat, aquestes reelaboracions càustiques presenten una superfície musical i verbal clarament "obscena". Són melodies rutinàries, de moda un dia i avui trivialitzades o oblidades; són lletres descarades, inocentíssimes si bé es mira, però que diuen les coses pel seu nom i fonamentalment es refereixen a històries de cul, valga la fórmula francesa. Bé, és la vida. O ha estat la vida dels nostres avis, rurals i urbans. Tretes del seu context cronològic i social, les cançons de els Pavesos, adquireixen una dimensió grotesca a la qual no sabem ser insensibles. ¿Que hi ha en tot això una ambigüitat difusa? No ho negaré. Ara: en la nostra societat - i en la valenciana, sobretot - encara és útil i agradable que algú mantinga la batalla contra els convencionalismes puritans, contra els tabús reaccionaris i la merdeta de sacristia, des de l'angle d'una "comicitat" instintiva i heretadament instintiva. Aquest segon elapé dels Pavesos té, en principi, un mèrit molt estimable: és un disc enternidorament "descarat". Els Pavesos són, com a grup i com a "cançó" uns "descarats". Gràcies a Deu... Els crítics del ram diran el que voldran, i de segur que tindran raó, diguen el que diguen. ¿Quin "crític" no es pensa que sempre té raó (com Mussolini: "Mussolini ha sempre raggione")? Els qui no som ni "crítics", ni res, mirem la qüestió amb una altra òptica. L'òptica dels "descarats": del fatigós combat contra totes les misèries que ens afligeixen, la del jornal - o la plus vàlua -, la de l'idioma, la del sexe, la dels credos ...

JOAN FUSTER

El Caganer. Instruccions per tenir un bon pessebre.

La meua germana m'ha enviat aquesta nadala múltiple (Albert Pla, Gerard Quintana, Estopa, Manel, Joan Miquel Oliver i Quimi Portet) que vull compartir amb tots vosaltres.

I és que un bon pessebre (Betlem, Naixement) no pot ser complet ni bo, si no hi té un caganer.

EL CAGANER

En un pessebre hi ha d’haver-hi un nen jesús, i un sant josep
També una verge maria, una vaca i una mula i mal penjat un angelet

Però sobretot hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi un caganer (bis)

Hi ha d’haver-hi escorça i molsa i un poblet ben nevadet
I un riu de paper de plata i pastorets i pastoretes al voltant d’un foc rogenc

Però sobretot hi ha d’haver-hi...

En un pessebre hi ha d’haver-hi tres gallines i un ferrer
Un ramat de cabres soltes i una iaia castanyera i un dimoni dins l’infern

Però sobretot hi ha d’haver-hi...

Agafeu la cartolina retalleu un cel immens i afegiu-li unes estrelles
Els que no tinguin llumetes hi podran posar gomets

Però sobretot hi ha d’haver-hi...

També hi ha d’haver tres reis amb tres patges tres camells que venen des de l’orient
Carregats porten presents, que bé que ens ho passarem

Però sobretot hi ha d'haver-hi...

Al pessebre hi ha d’haver, hi ha d’haver-hi un tamboret perquè hi segui sant josep
I si no hi ha tamboret, que el pobret s’estigui dret

No us en oblideu mai més que en un pessebre hi ha d’haver,
en un pessebre hi ha d’haver-hi: hi ha d’haver-hi un caganer! (bis)

EL CAGANER

Un nacimiento tiene que tener un niño jesús y un san josé
también una virgen maría, una vaca y una mula y un angelito mal colgado.

Pero sobre todo tiene que tener, tiene que tener un "caganer" (bis)

Tiene que tener corteza y musgo y un pueblecito muy nevado
y un río de papel de plata y pastorcitos y pastorcitas alrededor de un fuego rojizo

Pero sobre todo tiene que tener...

En un belén tiene que haber tres gallinas y un herrero
un rebaño de cabras sueltas y una abuela castañera y un demonio en el infierno

Pero sobre todo tiene que tener...

Coged la cartulina, recortad un cielo inmenso y añadidle unas estrellas
los que no tengáis lucecitas podéis poner adhesivos.

Pero sobre todo tiene que tener...

También tiene que tener tres reyes con tres pajes y tres camellos
que llegan desde oriente cargados de regalos, qué bien que nos lo pasaremos.

Pero sobre todo tiene que tener...

El nacimiento tiene que tener, tiene que tener un taburete para que se siente san josé
y si no hay taburete que el pobre se quedé de pie.

No os olvidéis nunca más que un belén tiene que tener
tiene que tener, tiene que tener un "caganer" (bis)

El club de la cançó. Què serà Nadal. Marina Rossell i Miquel Gil. Deck on the Halls. King's Singers. Johnny cogió su fusil (somni de nadal)

Avui, 24 de Desembre, toca, com no, Nadales i altres cançons relacionades.

I, si l'any passat vaig portar un clàssic català: "El cant dels ocells", un clàssic castellà, "Riu, riu, chiu" i un anti-clàssic de Pau Riba "D'una nit, d'un matí de Nadal", enguany aportaré a aquest club una nadala no gaire coneguda amb l'extraordinària veu de Marina Rossell, acompanyada de la personalíssima i asprament inconfusible veu del meu paisà Miquel Gil: "Què serà Nadal"

QUÈ SERÀ NADAL

Què serà Nadal
si no hi ha pau al món
ni en el teu cor
si el temps no ho esborra tot
i no he demanat perdó
si la vida és com un joc
i no valores el tresor
si cau lleu sobre teu
la tristesa dels estels
si naixem trencats
i no donem la mà
als desesperançats
si oblidem els oblidats
si no donem la mà
als desafortunats
si no plou sobre els sembrats
què serà Nadal
si naixem trencats
i no donem la mà
als desesperançats
si oblidem els oblidats
i no donem la mà
als desafortunats
ai cor desolat
mira'm amb tendresa
mira la bellesa
passant pel teu costat
si naixem trencats
i no donem la mà
als desesperançats
si oblidem els oblidats
i no donem la mà
als desafortunats
ai cor desolat
mira'm amb tendresa
mira la bellesa
passant pel teu costat.

QUÉ SERÁ NAVIDAD

Qué será Navidad
si no hay paz en el mundo
ni en tu corazón
si el tiempo no lo borra todo
y no he pedido perdón
si la vida es como un juego
y no valoras el tesoro
si cae liviana sobre tí
la tristeza de las estrellas
si nacemos rotos
y no damos la mano
a los desesperados
si olvidamos a los olvidados
si no damos la mano
a los desafortunados
si no llueve sobre los sembrados
qué será Navidad
si nacemos rotos
y no damos la mano
a los desesperados
si olvidamos a los olvidados
si no damos la mano
a los desafortunados
ay corazón desolado
mírame con ternura
mira la belleza
pasando a tu lado
si nacemos rotos
y no damos la mano
a los desesperados
si olvidamos a los olvidados
si no damos la mano
a los desafortunados
ay corazón desolado
mírame con ternura
mira la belleza
pasando a tu lado

Continue, ara sí, amb un clàssic, cantant pels King's Singers: Deck the Halls

Deck The Halls

Deck the halls with boughs of holly
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
'Tis the season to be jolly
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Don we now our gay apparel
Fa-la-la, la-la-la, la-la-la.
Troll the ancient Yule-tide carol
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la.

See the blazing Yule before us.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Strike the harp and join the chorus.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Follow me in merry measure.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
While I tell of Yule-tide treasure.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la

Fast away the old year passes.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Hail the new year, lads and lasses
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Sing we joyous, all together.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la
Heedless of the wind and weather.
Fa-la-la-la-la, la-la-la-la.

I, per acabar, una escena amb el somni de Nadal del protagonista de l'estremidora pel·lícula "Johnny prengué el seu fusell", obra mestra (i única) de l'excelent guionista Dalton Trumbo, exilat a causa del Maccartisme, per la seua negativa a denunciar els seus companys.

No és exactament una nadala, però em fa la impressió que servirà.

I un consell, si encara no l'heu vista, no us la perdeu. Jo l'he trobada en dues parts i aquí us deixe els enllaços

primera part

i segona part

i aquesta és l'escena anunciada (cap al minut 27 de la segona part)



M'haguera agradat poder posar-vos la "Nadala dels pastorets pecatosos" del meu paisà Carles Barranco, però qui sap on és. Ja la trobaré algun dia.

Trobareu altres cançons a

El club de las canciones

Dimecres, relats d'altri. Un enigma i set tricornis (i III) Jesús Moncada

Portem avui la tercera part i última del relat.

Malgrat tots els esforços de la guàrdia civil, malgrat totes les detencions, interrogatoris, pallisses, malgrat que un dels guàrdies civils es trobava per fi sobre una bona pista, el destí i una conspiració insospitada, impediran la captura de l'àrbitre pirata.

UN ENIGMA I SET TRICORNIS (i III)

-Per fortuna, xiquet, la xamba no es va produir mai – m’aclarí el vell Cristòfol, després de donar una ullada tendra a la carcassa farcida de palla de la Salomé, recordant potser el temps que ensenyava a l’ocell consignes subversives -. Els guàrdies civils detingueren molt personal. Cada cop, però, una nova actuació de l’àrbitre pirata desmentia l’acusació contra l’engarjolat de torna, i un silenci espès, a prova de confidents, continuava envoltant la identitat del personatge. Si me’n vaig assabentar – i feia temps que hi cavil·lava sense treure’n l’entrellat – fou pel que ara t’explicaré. Una nit, mossèn Silvestre rebé a la rectoria un visitant, el qual confessà ser l’àrbitre misteriós, revelació que deixà el capellà estupefacte, sense sang a les butxaques. Després, l’home va buidar el pap: tenia problemes de consciència, l’angoixa se’l menjava viu; feia moltes nits que l’acaçava un somni esgarrifós, en el qual es veia a l’infern, condemnat a passar l’eternitat fent d’àrbitre dels partits de la Lliga de l’avern. Estava disposat a penedir-se de les barrabassades que havia fet al camp de futbol, impulsat per la seva passió per l’equip local, a complir qualsevol penitència, per dura que resultés, a canvi de recuperar la tranquil·litat d’ànim i esbandir aquell malson infernal que el perseguia. El rector, espantat davant la perspectiva de la renúncia, precisament quan només faltava un partit de Lliga per jugar, del qual depenia que anéssim al clot, o no, s’apressà a calmar el visitant. Per començar, el somni no era cap premonició sinó la conseqüència d’un sopar pesat; amb una dieta nocturna més lleugera quedaria resolt, segurament, el problema de la condemnació eterna i els dimonis s’esfumarien sense deixar ni rastre. D’altra banda, pel que feia al cas de consciència, qui gosaria afirmar que el do que se li havia concedit d’imitar a la perfecció els xiulets dels àrbitres no era un designi de la providència per evitar el descens de categoria de l’equip local? Perquè, s’havia aturat a considerar en profunditat les funestíssimes seqüeles d’aquella catàstrofe? Sí, tot i la distracció del futbol, tan sàviament fonamentada pel govern, la nostra era una vila de conspiradors, descreguts i revolucionaris, què passaria si l’equip anava al clot i la gent perdia interès per l’esport i es dedicava de ple a la política? No sentia ja el terrabastall sinistre de la revolta, no ensumava el socarrim de la vila, del país sencer cremant pels quatre costats? Les paraules del rector foren tan convincents i sentides – encara que, a mi, em digué que tot havia estat una comèdia i que ni tan sols m’havia citat entre els atiadors del foc – que el visitant eixí de la rectoria convençut que en les seves mans o, més ben dit, en la seva boca, residia el futur de la vila, del país i del món, i que aquell futur es decidia en el partit de futbol del proper diumenge. I aquí començà la meva intervenció.

“No es podia dir, ni de bon tros, que el rector i jo fóssim carn i ungla, xiquet. El cas era, però, que manta vegada, en sortir jo de ca la Marieta de donar-li memòries de la seva germana casada a Miravet, mossèn Silvestre hi entrava a donar-li’n d’una tia segona amistançada amb un apicultor a Xerta, i aquelles trobades al replà de l’escala, vulgues no vulgues, havien acabat per establir una certa confiança mútua, confiança que, afegida a la passió que compartíem pel futbol, el decidí a demanar-me ajut, l’endemà de la seva entrevista amb l’àrbitre pirata. Perquè l’home, a més de la por a l’infern, en tenia una altra, gens metafísica i molt més amoïnadora: la de ser enxampat. Sentia sovint, al clatell, el fibló d’una mirada i no li calia girar-se per endevinar qui l’observaba; sabia que trobaria els ulls malignes de la Broca, el qual havia flairat algun indici que el feia recelar i només esperava la confirmació de la sospita per agafar-lo. I el rector no volia tenir sobre la seva consciència aquell desastre ni renunciar a l’última actuació del que era la nostra darrera esperança.

“Si aquesta història l’haguessis pogut escriure aleshores, xiquet, hauria estat una bomba; avui, em temo que la cosa no paga el viatge perquè ni tan sols podràs fer justícia al pobre protagonista, que fa un parell de mesos que cria malves. Tothom va sucar-hi, en aquella salsa, i ara ningú no voldrà saber la veritat. ¿Acceptarà Joana Vinyes i, amb ella, els altres menjaciris de la dreta local, la realitat dels fets i renunciarà, en conseqüència, a la seva versió, segons la qual la xiulada era de procedència celestial i es tractava d’un miracle aconseguit amb intercessió de la patrona de la vila, estovada a força de novenaris intensius, cremacions massives de ciris, sense descomptar les al·lusions malèvoles al prestigi d’una santa que permetia que l’equip de la població baixés de categoria? ¿Com justificarà la Caterina, la bruixa del carrer del Castell, la factura que va cobrar del club pels encantaments a base de cor d’anguila, sang de toro i corda de penjat, amb els quals, segons ella, aconseguia els efectes acústics en els moments precisos? ¿Què dirà cadascun dels partis polítics que s’atribueix l’autoria de les xiulades sempre que es tracta d’arreplegar vots? ¿Quina serà la reacció de les forces de l’ordre en desvelar-se el secret? I, sobretot, ¿qui es creurà que jo, Cristòfol Vallcorna, em vaig conjuminar amb un capellà per a estabornir el guàrdia primer Epifanio la Broca – mentre aquest baixava a les foques una migdiada de diumenge, les escales de ca la Marieta Peris, a la qual havia anat a donar memòries d’un sagristà de Tortosa – a fi d’impedir-li acudir a l’últim partit de Lliga, i protegir així el nostre àrbitre pirata, el qual, per acabar-ho d’adobar, era el sergent comandant de post de la vila?

...FI

* * * * * * * * *

UN ENIGMA Y SIETE TRICORNIOS (y III)

-Por fortuna, chaval, la chamba no se produjo nunca – me aclaró el viejo Cristòfol, tras dar una tierna ojeada a la carcasa rellena de paja de la Salomé, recordando quizás los tiempos en que le enseñaba al pájaro consignas subversivas -. Los guardias civiles detuvieron a mucha gente. Pero cada vez, una nueva actuación del árbitro pirata desmentía la acusación contra el encerrado de turno, y un silencio espeso, a prueba de confidentes, continuaba rodeando la identidad del personaje. Si me enteré – y hacía tiempo que cavilaba sin sacar nada en claro – fue por lo que paso a explicarte. Una noche, mosén Silvestre recibió en la rectoría a un visitante, quien le confesó ser el árbitro misterioso, revelación que dejó estupefacto al capellán, sin sangre en los bolsillos. Aquel hombre se explayó: tenía problemas de conciencia, la angustia se lo comía vivo; hacía muchas noches que le asaltaba una pesadilla espantosa: se veía en el infierno, condenado a pasar la eternidad haciendo de árbitro de los partidos de la Liga del averno. Estaba dispuesto a arrepentirse de las barrabasadas que había hecho en el campo de fútbol, impulsado por su pasión por el equipo local, a cumplir cualquier penitencia, por dura que resultara, a cambio de recuperar la tranquilidad de ánimo y alejar aquella pesadilla infernal que lo perseguía. El rector, espantado ante la perspectiva de la renuncia, precisamente a falta de un partido de Liga por jugar, del que dependía que nos fuésemos a la porra, o no, se apresuró a calmar al visitante. Para empezar, el sueño no era ninguna premonición sino la consecuencia de una cena excesiva: con una dieta nocturna más ligera quedaría resuelto, seguramente, el problema de la condenación eterna y los demonios se esfumarían sin dejar ni rastro. Por otra parte, por lo que tocaba a sus problemas de conciencia, ¿quién se atrevería a afirmar que el don que se le había concedido de imitar a la perfección los pitidos de los árbitros no era un designio de la divina providencia para evitar el descenso de categoría del equipo local? Porque, ¿se había parado a considerar en profundidad las funestísimas secuelas de aquella catástrofe? Si, a pesar de la distracción del fútbol, tan sabiamente fomentada por el gobierno, el nuestro era un pueblo de conspiradores, descreídos y revolucionarios, ¿qué pasaría si el equipo iba a parar al hoyo y la gente perdía interés por el deporte y se dedicaba de lleno a la política? ¿No escuchaba ya el zafarrancho siniestro de la revolución, no olía la chamusquina del pueblo, del país entero ardiendo por los cuatro costados? Las palabras del rector fueron tan convincentes y sentidas – aunque a mí me confesó que todo había sido una comedia y que ni tan siquiera me había citado como uno de los incendiarios – que el visitante salió de la rectoría convencido de que en sus manos, o mejor dicho, en su boca, residía el futuro del pueblo, del país y del mundo entero, y que aquel futuro se decidía en el partido de fútbol del domingo siguiente. Y aquí comenzó mi intervención.

“No se podía decir, ni de lejos, que el capellán y yo fuéramos uña y carne, muchacho. Pero daba la coincidencia que, muchas veces, al salir yo de casa Marieta de darle los recados de su hermana casada en Miravet, mosén Silvestre entraba a darle los de una tía segunda amigada con un apicultor de Xerta, y aquellos encuentros en el rellano, quieras o no, habían acabado estableciendo una cierta complicidad, una confianza que, añadida a la pasión que compartíamos por el fútbol, le decidió a pedirme ayuda, la mañana siguiente a su entrevista con el árbitro pirata. Porque el hombre, además del miedo al infierno, tenía otro temor, nada metafísico y mucho más preocupante: la de ser atrapado. A menudo notaba, en el cogote, el aguijón de una mirada y no necesitaba volverse para adivinar quién lo observaba; sabía que encontraría los ojos malignos de la Broca, quien ya había olido algún indicio que lo hacía recelar y sólo esperaba la confirmación de sus sospechas para cogerlo. Y el rector no quería tener sobre su conciencia aquel desastre ni renunciar a la última actuación del que era nuestra última esperanza...

“Si esta historia la hubieras podido escribir entonces, muchacho, habría sido una bomba; hoy, me temo que la cosa no paga el viaje porque ni tan siquiera podrás hacer justicia al pobre protagonista, que hace un par de meses que está criando malvas. Todos se aprovecharon de aquella salsa, y ahora nadie querrá saber la verdad. ¿Aceptará Joana Vinyes y, con ella, el resto de beatonas de la derecha local, la realidad de los hechos y renunciará, por tanto, a su versión, según la cual las pitadas eran de procedencia celestial y se trataba de un milagro conseguido con intercesión de la patrona del pueblo, ablandada a copia de novenas intensivas, masivas cremaciones de cirios, sin olvidar las alusiones malévolas al prestigio de una santa que permitía que el equipo de la población bajara de categoría? ¿Cómo justificará la Caterina, la bruja de la calle del Castell, la factura que le cobró al club por los hechizos a base de corazón de anguila, sangre de toro y cuerda de ahorcado, con cuya ayuda, según ella, conseguía los efectos acústicos en los momentos exactos? ¿Qué dirán los partidos políticos que se atribuyen, cada uno, la autoría de los silbidos, cada vez que se trata de conseguir votos? ¿Cual sería la reacción de las fuerzas del orden al desvelarse el secreto? Y sobre todo ¿quién se creerá que yo, Cristòfol Vallcorna, me conjuré con un cura para dejar KO al guardia primero Epifanio la Broca –cuando éste bajaba a oscuras, un mediodía de domingo, las escaleras de casa Marieta Peris, a la que había ido a llevar un recado de un sacristán de Tortosa – con el fin de impedirle acudir al último partido de la Liga, y así proteger a nuestro árbitro pirata, el cual, para acabarlo de arreglar, no era otro que el sargento comandante del puesto del pueblo?

...FIN