1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 26 de novembre de 2010

El club de las canciones. Canciones que hacen reir

Avui ErProfe ens proposa cançons que facin riure, encara que les que aquí posaré tenen un cert component amarg, un marro, que les deixa només com a cançons que (em) fan somriure.

I és que la defensa que ens queda quan la fatalitat (o els polítics que són una mena de fatalitat d'allò més perillosa) ens colpeja, no és altra (o no en conec de millor) que riure'ns una mica de nosaltres mateixos, i esperar que l'oratge escampi.

Començaré amb una de Pi de la Serra, "La meva estrella", història d'una manifestació.



La meva estrella

És fluorescent la meva estrella,
de plàstic groc,
i tinc la galta més vermella...!,
potser del cop
que m'he donat aquest matí
per saber si estava somniant.
No és possible el que he vist.

Es fluorescente mi estrella,
de plástico amarillo,
y tengo la mejilla más roja...!
quizás del golpe
que me he dado esta mañana
para saber si estaba soñando.
No es posible lo que he visto.

He vist un jeep sense manies
tot cap per 'vall,
una sirena descobria
l'amagatall,
hi havia gent que s'ho mirava
opinant sobre el fet precís.
No és possible el que he vist.

He visto un jeep sin manías
cabeza abajo,
una sirena descubría
el escondrijo,
había gente que se lo miraba
opinando sobre el hecho preciso.
No es posible lo que he visto.

Un helicòpter descendia
ràpidament,
el número dotze corria
cap a la gent,
uns han saltat en el tramvia,
d'altres s'han ficat en un pis.
No és possible el que he vist.

Un helicóptero descendía
rápidamente,
el número doce corría
hacia la gente,
unos han saltado al tranvía,
otros se han metido en un piso.
No es posible lo que he visto.

Hi havia un vell que no podia
córrer com jo,
m'he aturat per ajudar-lo,
sóc massa bo,
resulta que el vell era jove,
resulta que m'ha dit: ja et tinc.
Eren dos quarts de cinc.

Había un viejo que no podía
correr como yo,
me he parado a ayudarlo
soy demasiado bueno,
resulta que el viejo era jóven,
resulta que me ha dicho: ya te tengo.
Eran las cuatro y media.

D'una estrebada més que forta
m'he deslliurat,
tinc una orella delicada
i allí ha picat,
de cop les cames m'han fet figa
tot s'ha tornat de color gris.
No és possible el que he vist.

De un estirón de lo más fuerte
me he librado,
tengo una oreja delicada
y allí ha golpeado,
de repente las piernas se me han doblado
todo se ha vuelto de color gris.
No es posible lo que he visto.

És fluorescent la meva estrella,
de plàstic groc,
i tinc la galta més vermella,
segur del cop
que m'ha donat aquest matí
la mmmmmmmmmmmm.
No és possible el que he vist.

Es fluorescente mi estrella,
de plástico amarillo,
y tengo la mejilla más roja,
seguro del golpe
que me ha dado esta mañana
la mmmmmmmmmmmmmmmmm.
No es posible lo que he visto.

I, una altra manifestació, aquesta cantada per Ovidi Montllor, "La fera ferotge"



LA FERA FEROTGE

Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom
que una fera ferotge del parc s'escaparà,
es prega a les senyores compren força aliments
i no surten de casa fins que torne el bon temps.
Tot el que tinga cotxe que fota el camp corrents
i se'n vaja a la platja, a la torre o als hotels.
L'alcalde s'encarrega fent us dels seus poders
de, a la fera ferotge, deixar-la sense dents.
El que això no acomplesca que no es queixe després
si per culpa la fera ell rep algun torment.

Por orden del alcalde se hace saber a todo el mundo
que una fiera feroz del parque se escapará,
se ruega a las señoras que compren muchos alimentos
y no salgan de casa hasta que regrese el buen tiempo.
Todo aquel que tenga coche que se escape corriendo
y se vaya a la playa, a la casita de campo o a un hotel.
El alcalde se encarga, haciendo uso de sus poderes,
de, a la fiera feroz, dejarla sin dientes.
Quien esto no haga que no se queje luego
si por culpa de la fiera recibe algún tormento.

Jo que no tinc ni casa, ni cotxe ni un carret
em vaig trobar aquell dia la fera en el carrer;
tremolant i mig mort: ai déu, redéu, la fera!
i en veurem tan fotut em va dir molt planera:
xicot per què tremoles, jo no te menjaré.
I doncs per què t'escapes del lloc on tens marcat?
Vull parlar amb l'alcalde i dir-li que tinc fam
que la gàbia és petita, jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen la volen atacar
la fera es defensa no la deixen parlar
com són molts i ella és sola no pot i me l'estoven
i emprenyats per la faena a la gàbia me la tornen.

Yo que no tengo ni casa, ni coche ni un carrito
me encontré aquel día la fiera en la calle;
temblando y medio muerto: Ay dios, rediós, la fiera!
y al verme tan jodido me dijo muy llana;
muchacho por qué tiemblas, yo no te comeré.
Y entonces por qué te escapas del lugar que tienes marcado?
Quiero hablar con el alcalde y decirle que tengo hambre,
que la jaula es pequeña, yo necesito espacio.
Los guardias que la ven la quieren atacar
la fiera se defiende no la dejan hablar
como son muchos y ella está sola no puede y le dan una somanta
y enfadados por la faena a la jaula la devuelven.

Per ordre de l'alcalde es fa saber a tothom
que la fera ferotge ja no ens traurà la son
i gràcies a la força no ha passat res de nou
tot és normal i maco i el poble resta en pau.

Por orden del alcalde se hace saber a todo el mundo
que la fiera feroz ya no nos quitará el sueño
y gracias a la fuerza no ha pasado nada nuevo
todo es normal y majo y el pueble ya está en paz.

I, ja per acabar, en aquests temps que l'uniformisme va prenent cos, que comença a semblar pecat discrepar, mantenir la teva pròpia veu, aquesta cançó d'Al Tall, " polifonies"



POLIFONIES (Vares cavalcades)

Al mes de desembre, com sempre,
s'ha posat nerviós el govern,
i els sotssecretaris, erectes,
s'han armat de llapis i paper.
I les secretàries, atentes,
han tancat les cames pel dret,
perquè sempre oloren les tempestes
quan la fúria brama pels departaments.
Han tret un decret a l'aire
que ningú l'entén ni de bon tros,
i és que han prohibit cantar polifonies
en qualsevol lloc i ocasió.
Qui ha dit eixa paraulota de polifonies
que ningú no entén ni de bon tros?
El govern que perd l'oremus
i s'ha posat massa nerviós.

En el mes de diciembre, como siempre
se ha puesto nervioso el gobierno
y los subsecretarios, erectos,
se han armado de lápiz y papel.
Y las secretarias, atentas,
han cerrado las piernas inmediatamente,
porque siempre se huelen las tempestades
cuando la furia brama por los departamentos.
Han sacado un decreto al aire
que nadie entiende ni de coña,
y es que han prohibido cantar polifonías
en cualquier lugar ni ocasión.
¿Quién ha dicho esa palabrota de polifonías
que nadie entiende ni de coña?
El gobierno que pierde el oremus
y se ha puesto demasiado nervioso.

Xè, mireu-los, mireu-los,
xè que bèsties són (4 voltes)

Manolo canta per baix,
Enric farà la veu alta,
Vicent fa la veu d'enmig,
Jordi repica a la contra,
i Miquel fa tarambaines.
I això són polifonies
que el govern ha prohibit.

Manolo canta por bajo,
Enric hará la voz alta,
Vicent la voz de enmedio,
Jordi repica a la contra,
y Miguel hace gorgoritos.
Y eso son las polifonías
que el gobierno ha prohibido

El govern diu a estes hores
que hem de tindre ben clar tots
que no podem sonar bé
uns açò i altres allò
todos hem d'estar d'acuerdo
por el bien de la nación
ciutadans tots a una veu:
Visca la mare de déu.

El gobierno dice ahora
que hemos de tener muy claro todos
que no podemos sonar bien
unos esto y otros aquello
todos hemos de ir de acuerdo
por el bien de la nación
ciudadanos todos a una voz:
Viva la madre de diós.

Xé, mireu-los...

El govern d'Espanya, com sempre,
no pot controlar la població,
i s'han inventat pel recte
un altre decret que és molt millor:
ja estem convençuts, borregos,
que cantant a una sou molt bons
però no sabeu com fer-ho
i el govern ja té la solució:

El gobierno de España, como siempre,
no puede controlar la población,
y se han inventado de repente
otro decreto que es mucho mejor:
ya estamos convencidos, borregos,
que cantando a una sois muy buenos
pero no sabéis cómo hacerlo
y el gobierno ya tiene la solución:

només cantarà una persona
per a que sapiau com s'ha de fer
vostre president és el que entona
i tots els demés repetireu.
I per si de cas eixos bascos
o eixos catalans us enganyeu
vostre president vos il·lumina
tots en castella sonareu:
Ciutadanos tos a una vos
Visca la mare de dios.

sólo cantará una persona
para que sepáis cómo hay que hacerlo
vuestro presidente es el que entona
y todos los demás repetiréis.
Y si acaso esos vascos
o esos catalanes os equivocáis
vuestro presidente os ilumina
todos en castellano sonaréis:
Ciutadanos tos a una vos
Visca la mare de dios.

Visca la mare de déu.

Xè mireu-los...

diumenge, 21 de novembre de 2010

De Gloria Olivae o Folleu, folleu que el món s'acaba.

I és que aquest Papa Benet XVIé, cent-onzè lema -i penúltim, per tant-, de la llista de papes de sant Malaquies, ha gosat dir que el preservatiu no sempre és contrari a la llei del déu que ells diuen representar.

Així que ja ho sabeu, si aneu de putes i la marcolfa en qüestió us demana sisplau que us poseu la gometa, feu-li cas, no badeu, i reseu un parenostre.

Potser no tindreu indulgència plenària, però no es pot repicar i anar de processó alhora.


divendres, 19 de novembre de 2010

El club de las canciones. La comida

Aquesta setmana Antton ens demana que parlem del menjar.

Com ja he deixat dit en un comentari a Cristina, aquesta setmana em trobo sec, sense inspiració.

Però he recordat Gioacchino Rossini, el compositor clàssic i cuiner afeccionat -sí, els canelons Rossini foren un seu invent segons diuen- i resseguint el fil he arribat a l'histriònic compositor i pianista vinarosenc Carles Santos, autor de múltiples espectacles i performances, entre els quals una òpera homenatge al gran Rossini, titulada "El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora" Aquí us deixo el clip promocional.



I he recordat també un disc de la Trinca, Mort de gana show, on una de les cançons era precisament aquesta rumbeta Mort de gana. Però no portaré l'original sinó la versió de Peret que sens dubte la millora.



MORT DE GANA

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana.
Per passar la gana
tinc la solució:
Si al costat de casa
maten un capó,
els de casa meva
suquem pa amb l'olor.

I els dies de festa,
que menjem sardina,
jo que estic al tanto,
no llenço l'espina,
perquè la canalla
després s'hi pentina.

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana.

Els budells em ronquen,
tinc el ventre buit,
i això significa
que no hi ha res cuit.
I per més desgràcia
a casa som vuit.

La dona no rutlla,
el treball l'espanta,
la sogra és ferotge,
té molta carpanta.
Vatua la sogra
i el Déu que l'aguanta !

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana.

Quatre fills que tinc,
són el meu calvari,
doncs s'acostumaven
a menjar a diari.
Per això els he tancat
en un seminari !

L'única que penca
és la meva filla,
al carrer les Tàpies
va fent calderilla,
ven capses de mistos,
capses de mistos i loteria !

Prim, prim, prim i mort de gana,
mort de gana, mort de gana


Lletra i música: La Trinca

dimarts, 16 de novembre de 2010

Els castells, patrimoni inmaterial de la humanitat

Avui, fa poc, la Unesco, reunida a Nairobi, ha declarat alguns nous patrimonis culturals inmaterials de la humanitat, entre els quals el flamenc, els castells humans de Catalunya i el cant de la Sibil·la de Mallorca.

També a València, a l'Alguer, a Barcelona, el es cantava la nit de Nadal.

Quant als castells, hereus directes de la Moixeranga valenciana, a l'estil que el baseball prové del cricket o el futbol americà del rugby, només dir que en sóc un gran admirador.

Deixo aquí el que potser és el castell més complicat, la torre de vuit carregada i descarregada només una vegada, el passat dia de Tots Sants, per la colla de Castellers de Vilafranca.

divendres, 12 de novembre de 2010

El club de las canciones. Viajes

Josefina ens proposa aquesta setmana cançons relacionades amb els viatges. Tema agraït allà on n'hi hagin, ja que l'home és viatger per per necessitat, per plaer, per aventura, per naturalesa en una paraula.

Començaré, doncs, amb un tema de Mesclat, "Serà cúmbia o havanera?" que ens parla d'un emigrant a Amèrica i el seu curió conflicte un cop retornat al poble.



Serà cúmbia o havanera?

A Concentaina
canten i ballen
amb la dolçaina
i el tabalet (del tio Hipolitet).
I les xiques
ja casadores
diuen als nuvis
un poquet baixet (un poquet baixet).

El Tio Hipolitet va haver de marxar,
el va fer fora la fil•loxera,
no va ser capaç de vendre la dolçaina
abans de pujar al vapor
cap a les Amèriques.

I allà va estar voltant durant anys,
va partir el seu amor amb més
dubtes que enganys
entre una índia de prop de Medellín
i una mulata de Cuba i no sap ben bé quin
dels dos amors més intens era,
si és o serà cúmbia o havanera.

No es va fer ric com van fer d’altres,
però quan va tornar al poble
ho va fer amb la cançó
que a l’altre cap de mar havia après
a tocar amb la dolçaina.

I a Concentaina va parlar menys que els muts
dels seus vells records dels amors perduts,
però tocant les cançons mai tragué l’entrellat
de quina va estar més enamorat.
I aquesta pregunta el treia de polleguera
quina serà? Serà cúmbia o havanera?

Continuo amb un viatge molt més curt tant en distància com en temps, un viatge del poble a la ciutat amb tornada el mateix dia: "Genova per noi" de Paolo Conte



Genova per noi

Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi prima di andare a Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.

Eppur parenti siamo un po'
di quella gente che c'è lì
che in fondo in fondo è come noi, selvatica,
ma che paura ci fa quel mare scuro
che si muove anche di notte e non sta fermo mai.

Genova per noi
che stiamo in fondo alla campagna
e abbiamo il sole in piazza rare volte
e il resto è pioggia che ci bagna.
Genova, dicevo, è un'idea come un'altra.
Ah, la la la la la la

Ma quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi mentre guardiamo Genova
ed ogni volta l'annusiamo
e circospetti ci muoviamo
un po' randagi ci sentiamo noi.

Macaia, scimmia di luce e di follia,
foschia, pesci, Africa, sonno, nausea, fantasia...
e intanto, nell'ombra dei loro armadi
tengono lini e vecchie lavande
lasciaci tornare ai nostri temporali
Genova ha i giorni tutti uguali.

In un'immobile campagna
con la pioggia che ci bagna
e i gamberoni rossi sono un sogno
e il sole è un lampo giallo al parabrise...

Con quella faccia un po' così
quell'espressione un po' così
che abbiamo noi che abbiamo visto Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c'inghiotte e non torniamo più.


deixo aquí la versió de Joan Isaac, absolutament respectuosa amb la lletra original



Gènova per a nosaltres

Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots quan viatgem a Gènova,
que fins i tot no estem segurs
que en aquell lloc estrany i obscur
algú no se'ns mengi i no en tornem mai més.

Con aquel gesto un poco así,
aquella cara un poco así,
que tenemos todos cuando viajamos a Génova,
que incluso no estamos seguros
que en aquel lugar extraño y oscuro
no se nos coma nadie y ya no regresemos nunca.

I, malgrat tot, en som parents, d'aquella gent,
que ja sabem que, com nosaltres, és una mica selvàtica.
Però quina por que ens fa aquell mar
que es mou de nit com embogit,
que no s'atura i no s'encalma mai.

Y a pesar de todo somos parientes de aquella gente,
de la que sabemos que, como nosotros, es un poco salvaje.
Pero qué miedo nos da aquel mar
que se mueve de noche enloquecido,
que no se para y no se calma nunca.

Gènova per a nosaltres
(que som del fons de la campanya,
i el sol és un tresor escàs que el veiem poc,
la resta és pluja que ens amara),
Gènova, com deia, és una idea com una altra.
Ah... la, la, la, la, la.

Génova para nosotros
(que vivimos al fondo en la campiña,
donde el sol es un tesoro escaso que vemos poco,
y el resto es lluvia que nos empapa),
Génova, como decía, es una idea como otra.
Ah... la, la, la, la, la.

Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova,
i cada cop que l'ensumem,
circumspectes ens movem,
distrets i errants com rodamóns.

Con aquel gesto un poco así,
aquella cara un poco así,
que ponemos todos después de ver Génova,
y cada vez que la olemos,
circunspectos nos movemos,
distraidos y errantes como vagabundos.

Macaia, mona de llum i de follia,
tenebra, peixos, gent africana, nàusea, fantasia...
I mentre a l'ombra dels seus armaris
guarden els llins amb flors de lavanda,
deixa'ns que retornem a les tempestes.
A Gènova els dies tots s’assemblen.

Macaia, mona de luz y de locura,
tinieblas, peces, gente africana, náuseas, fantasía...
y mientras, a la sombra de sus armarios
guardan la ropa con flores de lavanda,
déjanos que regresemos a las tempestdes.
En Génova todos los días se parecen.

En una immòbil terra humida
on la pluja és una amiga,
els llagostins són part del somni;
i el sol, un llampec groc al parabrisa.

En una inmóvil tierra húmeda
donde la lluvia es una amiga,
los langostinos forman parte del sueño;
y el sol, un relámpago amarillo en el parabrisas.

Amb aquell gest un poc així,
amb aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova…

Con aquel gesto un poco así,
con aquella cara un poco así,
que ponemos todos después de ver Génova...

I si ja hem parlat de la necessitat amb la primera cançó, o del plaer en la segona, parlarem ara de l'aventura amb aquesta cançó de Serrat "Juan y José"



Juan y José

Juan y José
sentados contra el muro del frontón
hacían planes mientras reponían fuerzas.
Dudaban
entre ir a la escuela o al río a pescar,
cuatro cangrejos para la merienda.
Nadie jamás
vio amigos más unidos que esos dos
que a un tiempo descubrieron
el fuego del licor, el brillo del dinero,
el automóvil, el cine y la mujer.

Tibio era el Sol,
ancha la mar
y el mundo aún
por estrenar.

A Juan y a José
se les acabó pronto la niñez
segada con la mies, pisada por los bueyes.
Y mientras José
tomaba los caminos de la mar
el otro le despidió desde el muelle.
Del que se fue
llegaron cartas con olor a ron
cargadas de promesas
que Juan leía mientras ponían la mesa
y releía sin prisa en el café.

Caña dulce,
mamey colorao,
verde la palma,
blanca la garza,
con un ojo abierto, en la charca,
vigila el caimán.

Cómo puedes conformarte, Juan
con un solo cielo si hay toda una América
del otro lado del mar.

José viajó
de las Antillas a la Cruz del Sur,
Huaquero en Fundación, buhonero en la Puna,
cafisho
en un quilombo flotante en el Paraná,
y con los años llegó a hacer fortuna.
Juan se quedó
trabajando la tierra y se casó
con su novia de siempre.
Después los años discurrieron mansamente...
Frío en invierno y en verano calor.

Tibio era el Sol
los días que
llegaban cartas
de José.

Juan y José
volvieron a encontrarse en el frontón
medio siglo después, y como si tal cosa
Juan preguntó:
"¿A cuál le vas... azul o colorao...?"
y respondió el indiano: "Al que vaya a esa moza...
Qué cosas, Juan,
tanto rodar y estamos otra vez
en donde lo dejamos..."
"Pero a ti, Pepe, que te quiten lo bailado...
Y gracias, Pepe, por llevarme a bailar."

Caña dulce,
mamey colorao.
Tú cabalgabas
y yo iba a la grupa
en las largas tardes junto a la estufa
del viejo café.

Con las alas de tus cartas, José,
atravesé todos los cielos de América
contigo,
¡Amigo!

Y no em puc estar de posar la cançó del gran viatge, aquell "Viatge a Itaca" que, sobre el magnífic poema de Kavafis, ens va donar Lluís Llach



Viatge a Itaca

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.



Viaje a Itaca

Cuando salgas para hacer el viaje hacia Itaca
has de rogar que sea largo el camino,
lleno de aventuras, lleno de conocimiento.
Has de rogar que sea largo el camino,
que sean muchas las madrugadas
que entrarás en un puerto que tus ojos ignoraban
que vayas a ciudades a aprender de los que saben.
Ten siempre en el corazón la idea de Itaca.

Has de llegar a ella, es tu destino
pero no fuerces nada la travesía.
Es preferible que dure muchos años
que seas viejo cuando fondees en la isla
rico de todo lo que habrás ganado haciendo el camino
sin esperar a que dé más riquezas
Itaca te ha dado el bello viaje
sin ella no habrías salido.
Y si la encuentras pobre, no es que Itaca
te haya engañado.
Sabio como muy bien te has hecho
sabrás lo que significan las Itacas.

II

Más lejos, tenéis que ir más lejos
de los árboles caídos que os aprisionan.
Y cuando los hayáis ganado
tened bien presente no deteneros.

Más lejos, siempre id más lejos,
más lejos del presente que ahora os encadena.
Y cuando estaréis liberados
volved a empezar nuevos pasos.

Más lejos, siempre mucho más lejos,
más lejos, del mañana que ya se acerca.
Y cuando creáis que habéis llegado,
sabed encontrar nuevas sendas.

III

Buen viaje para los guerreros
que a su pueblo son fieles
favorezca el Dios de los vientos
el velamen de su barco
y a pesar de su viejo combate
tengan placer de los cuerpos más amantes.

Llenad redes de queridos luceros
llenos de aventuras, llenos de conocimiento.
Buen viaje para los guerreros
si a su pueblo son fieles
y a pesar de su viejo combate
el amor llena su cuerpo generoso
encuentren los caminos de viejos anhelos
llenos de aventuras, llenos de conocimiento.

dijous, 11 de novembre de 2010

El Despotisme amable

Joan Francesc Mira

De tant en tant, la relectura —completa o fragmentària— d’algun paper clàssic em torna a convéncer de la necessitat de tornar-hi una vegada i una altra. Com, ara mateix, a Alexis de Tocqueville i a De la démocratie en Amérique, del 1835, font inexhaurible d’idees i pou de clarividència. És un misteri com va poder aquell jove francés, més aviat conservador, projectar cap a un futur possible tantes reflexions que mai no han estat superades. Aquestes, per exemple, tretes d’un dels darrers capítols, on Tocqueville es proposa dibuixar els trets nous sota els quals el despotisme pot mostrar-se al món. No pensava en els trets antics, que són sempre els mateixos, pensava en un despotisme nou, amable, subtil i penetrant. La primera condició és l’existència d’una multitud innombrable d’homes, tots semblants, “qui tournent sans repos pour se procurer de petits et vulgaires plaisirs”, amb els quals s’atipen i s’omplin la vida. En aquesta multitud cadascú, vivint per a ell mateix, és estrany al destí dels altres. Quant a la resta dels conciutadans, els està a prop, però no els veu, els toca, però no els sent. Sobre aquesta massa d’individus, dedicats a la pròpia distracció, als “petits i vulgars plaers” i als interessos immediats, incapaços d’associar-se per a resistir el poder (ara seria també el poder dels “mercats”, de la publicitat, del consum permanent sense seny), sobre aques ta raça d’homes, hi ha “un poder immens i tutelar que s’encarrega d’assegurar la seua gratificació i el seu plaer, i de vetlar pel seu destí”. És un poder minuciós, regular, provident, i amable, que busca mantindre’ns en una infantesa perpètua. A aquest poder li agrada que la gent s’ho passe bé, a condició que no pensen més que a passar-s’ho bé. Aquest poder, que no és només el poder de l’Estat, esdevé l’agent i l’àrbitre del benestar de la gent, procura la seua seguretat, preveu i satisfà les seues necessitats, facilita els seus plaers, combina i promou els seus consensos bàsics. I, finalment, els estalvia la preocupació de pensar i la molèstia i la incomoditat de viure. “No trenca les voluntats, però les amolleix, les apaga, les insensibilitza”. Com ens pogué veure tan clarament, fa prop de dos-cents anys? 

Publicat al Quadern de El País

dilluns, 8 de novembre de 2010

D. Lorenzo Ferrer Figueras, record d'un bon mestre

Acabo de llegir al diari la mort, dissabte passat, del catedràtic Lorenzo Ferrer a qui vaig tindre com a professor de Física Teòrica  en segon de carrera a principis dels setanta.

Poques vegades he vist una persona tan ràpida i intuïtiva a l'hora de captar les implicacions d'una conferència i en traslladar immediatament el coneixement adquirit d'una forma senzilla i entenedora.

I és que, tal com se n'orgullia, havia estat un mestre de la Generalitat als anys de la república, posteriorment repressaliat pels franquistes amb l'impediment de poder exercir el seu ofici, cosa que l'havia impulsat a estudiar, treure dues carreres, la de Matemàtica i la de Física, i acabar sent catedràtic, i, quan jo el vaig conéixer, degà de la Facultat. Com deia: "No volien caldo, doncs dues tasses."

Amb ell vaig poder examinar-me en català, tant oral com per escrit.

Amb ell, impulsor de l'associació Galileo Galilei, obligàrem Banesto a rectificar l'agressió contra la nostra llengua perpetrada per un malparit que havia tornat un rebut de la GEC amb una nota al darrere dient "devolver a origen, no entendemos el indio"

Amb ell, poguérem veure, al paranimf de la facultat, pel·lícules mítiques com "El acorazado Potemkin", "Ivan el Terrible", "La conjura de los Boyardos" o "Alexander Nevsky" de Sergei Eisestein, o "El gran dictador" de Charles Chaplin, o "¿Dónde está el frente? de Jerry Lewis, totes elles absolutament prohibides a l'època.

Encara el recordo entrant a classe, entropessant amb la tarima, donant un botet a fi de recuperar l'equilibri i dient "Si no jugués cada dia al tennis..."

El recordo defensant el dret del nostre delegat de curs, un dirigent del PC que havia de treballar per poder pagar-se estudis i habitatge, a una beca de la facultat, malgrat que les notes no li alcançaven.

El recordo plantant-li cara al grisos en les seues periòdiques incursions a dins del claustre.

El recordo...

Descansa en pau, t'ho has ben merescut.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Jo sí que em trobe agredit, senyor papa Ratzinger

Estic escoltant les notícies i em sobta la notícia que el senyor papa Ratzinger, alias Benet XVI, acusa els governs espanyols, l'actual presidit per R. Zapatero i els de la segona república, d'un cert i radical laïcisme, segons ell agressiu, contra ell i els seus seguidors.

Francament, que un tal desficaci el profereixi un senyor que, sense haver arribat en visita oficial, és rebut pel fill del cap d'estat en la seua condició de príncep, em sembla, si més no, una falta d'educació.

Més encara quan, arribat a Galícia, fa tot el seu discurs en espanyol, sense la més mínima deferència als natius del país. I, si us plau, no em dieu que no coneix l'idioma; si hi hagués anat a Portugal, on per cert parlen una variant pràcticament idèntica, hagués parlat l'idioma del país.

Aquest senyor que brama, sense fre ni aturador, contra la utilització dels preservatius, inclús a l'Àfrica on el Sida és una hecatombe, aquest senyor, representant d'un antifeminisme tronat convenientment disfressat, això sí, de tendra veneració mariana, aquest senyor pregoner d'una pobresa que no practica, d'una moralitat de sepulcres blanquejats, d'una humilitat inexistent, aquest senyor, dic, pot sentir-se tan agredit com ell vulgui, però si fos mínimament honrat, hauria d'acceptar que, potser, només potser, els realment agredits som els ateus.

divendres, 5 de novembre de 2010

El club de las canciones. Anuncios

Avui, i no tinc cap excusa ja que he estat jo l'instigador, toquen anuncis.

El motiu primari, ho reconec, no ha estat altre que compartir amb vosaltres dues cançons d'un disc d'un grup valencià dels mítics anys de la transició, els Patxínguer-Z, o més ben dit, Lluís Miquel i 4Z, un grup que no només acompanyava a tot aquell que els ho demanava, sinó que també traieren algun que altre disc.

La primera, una de mobles: "Muebles Peris". La lletra no té desaprofitament, i a més d'una feminista li remourà les tripes, però temps era temps això no grinyolava.




I continuant amb un tema molt similar, del mateix grup, una de lleixiu: "Los Tres Ramos". No he retirat Don Pio radiant un partit de futbol, perquè crec que també us agradarà. Torne a comentar com abans, quina barra la de l'home, en comptes de dir-li a la dona: deixa que ja ho netejaré jo, li aconsella quin lleixiu ha de comprar. Si la Bibiana ho sentís...!




I, encara que espere que molta gent el posarà, no me'n puc estar d'afegir aquest vídeo:



Per acabar, promet que si ErProfe no posa Nocilla que merendilla de Siniestro Total, vindré jo i la posaré.