SENSE ÍTACA
No arribarem ja mai a veure l’Ítaca.
Els déus no ho permetran, ja ens ho digueren
només en començar aquest viatge.
Però érem massa tendres per entendre-ho.
No arribarem. I, des de les finestres
enfosquides i brutes per la sutja
que els molts anys de viatge hi han deixada,
provem d’endevinar el paisatge.
No arribarem. I guaitem en la fosca
una llum qualsevol que ens assenyale
un port on recalar la nostra barca.
Perquè estem farts de tant d’anar i vindre,
farts de sentir tant de cant de sirena.
No arribarem, però tampoc hi ha tornada.
JNP
30/01/25
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada