Dimecres, relats d'altri. Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues. Jesús Moncada

Avui que tants EREs estem veient, que tanta gent queda a l'atur perquè han tancat allà on treballava, aquest nou relat de Jesús Moncada, inclòs com els anteriors al llibre "El Cafè de la Granota" ens aixecarà, potser, un trist somriure. I és que la innocència del Miquel Garrigues (dels Garrigues del Carrer Nou, no aneu a pensar), i les ganes de ser útil, no tenen preu.

Però també, aquest relat ens porta tot el lirisme, tota l'enyor d'un poble de ribera, de navegants, ofegat sota el pantà que a hores d'ara porta el seu nom, Mequinensa. Un poble fantasma, que l'autor ja ens va presentar a la seua primera (i grandíssima) novel·la: Camí de Sirga.

Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues

Senyora Mort: vostè sap millor que el més eixerit dels savis que la gent d'aquest món -vull dir, entenem-nos, el del cantó dels vius- no tenim manera d'esbrinar el destí ni d'assabentar-nos amb anticipació de l’hora del nostre traspàs. Barrina, cavil·la, dóna-li voltes, tantes com vulguis: acabes marejadet i no en treus mai l'entrellat. Així que, enquimerat per aquesta incertesa, dicto la present al meu amic Miquel Dalmau, la Clenxa, un dels barbers de la vila, xicot molt repolit i d'allò més sabut en coses de lletra, al revés de mi, que sempre vaig ser un sapastre fet i dret per als estudis; la dicto avui, sense esperar a demà, no sigui el cas que, per desídia o galvana, se me’n vagi tot en orris i em quedi de soldat de peu. De més verdes n'he vist madurar; encara no fa un any –a l'abril serà l'aniversari- en aquesta mateixa taula del cafè de la Granota on ara ens trobem la Clenxa i jo, l’oncle Campells, un homenàs de ferro colat que pareixia que no s'havia de morir mai de la vida, va cascar-la de sobte mentre jugava a la botifarra. I no es pensi que és l'únic. De casos semblants, li'n contaria a cabassos; es quedaria esglaiadeta.

Abans de continuar, li he de dir que jo, senyora, sóc el Miquel Garrigues, dels Garrigues del carrer Nou. Faig l’aclariment perquè, a la vila, entre els del carrer Major, nosaltres i els de la plaça de la Carpa hi ha una tracalada de Garrigues, i, si no t'hi fixes bé, de caminet prens uns Garrigues pels altres. Perquè passa que els Garrigues del carrer Major tenen, el mateix que els Garrigues del carrer Nou, els ulls desparellats de color: un blau cel i l’altre més negre que l'estalzí; la diferència només rau que els Garrigues del carrer Major tenen negre l'esquerre i, nosaltres, el dret. Per això, la gent ens anomena als uns, els Garrigues del Dia i la Nit, i, als altres, els Garrigues de la Nit i el Dia. Quant als Garrigues de la plaça de la Carpa, si deixem de banda que tenen el pèl de panolla i neixen amb sis dits a cada peu -coses que també ens passen a tots el altres Garrigues-, no presenten res de particular pel que fa al color de les ninetes; si els anomenem les Cruïlles. és perquè miren amb un ull a Xerta i amb l'altre a Tivenys.

Encara que el meu nom no li vingui ara mateix a l'esma, segur que em coneix de vista. Faci una mica de memòria: recorda la vegada que vostè -qui, sinó- va espantar la mula de l'oncle Sapera al pas de barca de la vila, i va fer que la bèstia clavés una guitza esgarrifosa a Tomàs de Veriu, una potada que li encertà el pols i l’engegà a l’altre barri sense un ai? ¿No va reparar aleshores en un aligot que servava l'arjau, i que, jugant-se la pell, es va llençar al coll de l'animal esparverat i el va dominar a fi d'impedir una desgràcia més sonada, ja que, amb l embarcació farcida de minaires, pagesos i cavalleries allò hauria pogut ser una malesa? Ja hi cau, oi? Doncs, bé, aquest baldragues amb un mocador nuat al cap i una pipa més negra que un tió a la boca, era un servidor.

Si tenim en compte com és d'espavilada vostè, senyora (només cal veure que no se li esmuny ni el més pintat, i no ho dic per ensabonar-la, que prou que es deu saber les seves gràcies) haurà pensat de seguideta que, si jo servava la barca, era el barquer. Si ha fet aquesta reflexió, ho ha encertat de mig a mig.

Des que el món és món -esdeveniment que, segons Gustau, el cafeter, que té ben apamada la cosa de l'antigor, tingué lloc molt abans de la guerra del francès-, el barquer de la vila ha estat un Garrigues del carrer Nou. Jo hi vaig conèixer el meu iaio i el pare; ells, com els altres de la família que no vaig aconseguir, foren bons barquers, preats per tots els vilatans, si deixem de banda els Garrigues del carrer Major i els de la plaça de la Carpa que, vagi a escatir per quins set sous, sempre ens fan la contra. Jo també vaig néixer traçut per a l'ofici, i vaig succeir el pare, quan vostè se l'endugué amb aquelles febres traïdores i estranyes que feren anar de bòlit el senyor metge més de tres setmanes.

Com m'hi xalava, senyora, fent de barquer! ¿Vostè sap què era passar la primera barcada, encara fosca nit, amb l'embarcació plena de minaires que duien els llums de carbur encesos? ¿No ha estat mai al mig de l'Ebre, a puntenta de dia, quan el sol comença a llepar-lo? ¿Va travessar alguna vegada el riu, a l'hivern, entre la boira esgaiada per les ales de les gavines, mentre jo feia sonar el cargol de mar, per avisar els patrons dels llaüts de carbó que paressin compte amb el pas de la barca? Valdrà més que ho deixi córrer...

La vida, però, senyora, fa més voltes que una baldufa. Un dia, als del govern, se'ls ficà a la ceba bastir un pont a l'Ebre, en dret de la vila; de camí va arribar un munt de personal amb un fotimer de màquines i encetaren les obres. Vostè l'ha de recordar, aquell desori; allí, es va afanyar: ¿què en va fer, dels tres encofradors que estimbà d'una pilastra un dia de riada, i dels quals no tinguérem mai més cap notícia? ¿Com provocà l'explosió abans d'hora del cartutx de dinamita que va desfer un barrinaire?

Trigaren quasi tres anys a enllestir les obrés. ¿Es pot imaginar el que vaig arribar a patir durant tot aquell temps, mentre veia, a quatre passes del pas de barca com pujava el pont -maleït sigui!- que havia d'acabar amb el. meu ofici? Si hagués estat un Garrigues del carrer Major o de la plaça de la Carpa -que es perden pe figues, bocamolles i plorasses- hauria esvalotat per aquest mon i l’altre. Però, vaig callar. I tampoc no vaig tartir quan no em quedà altre déu que demanar feina de minaire, l'endemà de la inauguració del pont. Què n’havia de fer la gent, si jo tenia l'ànima amaradeta de melangia i no somiava altre que el meu ofici de barquer? Hi ha coses que es porten a la sang, un neix i mor amb elles. Què diria vostè -per posar una comparança- si s'acabés això de morir-nos i s'hagués de buscar una altra feina per a viure?

De vegades, a la mina, mentre carregàvem llaüts de carbó, el cervell se m'omplia de baruques; pensava que els ponts es corcaven i es desfeien. Aleshores, calia restablir els passos de barca i jo tornava al meu ofici. Allò tanmateix, eren quimeres d'enyorament, somnis de boira que s’esbargien quan el capatàs em fotia un mal crit, en veure’m embadalit amb la pala a les mans. Vaig engolir pols de carbó fins que em jubilaren; vint anys de mina que no em van esbandir la malenconia, més aviat me l’espesseïren.

I vet aquí que, ahir al vespre, la dona, que té una mica de dolor al genoll dret, m'envia a l'apotecaria a comprar una medecina. El senyor Honorat, l'apotecari, tan aviat com em guipa, em diu que em vol mostrar una cosa i saber-ne la meva opinió de barquer. Aleshores em fa entrar a la rebotiga, on hi ha el laboratori, ple de pots de vidre i aparells estranys, com un catau de bruixa: m'ensenya un quadre que havia acabat de pintar el dia abans. Jo ja sabia que el senyor Honorat és molt traçut amb, els pinzells: una vegada vaig veure un retrat que pintà del Teodor de Peris, un dels navegants més fins que s'han vist a l'Ebre, i em va semblar cosa de molt mèrit; el va treure pastat, fins i tot amb la mitja rialla que fa el Teodor, que pareix que se'n foti del mort i de qui el vetlla. Ara, ahir em vaig quedar bocabadat: al mig del quadre, havia pintat una barca igual que la meva, de dos llaüts, tan ben feta que semblava que la podies agafar. El senyor Honorat em preguntà si trobava que l’embarcació era com cal; li vaig dir que sí, que no li faltava ni un detall, però que no entenia què representaven totes aquelles figures d'hòmens i dones, nues de pèl a pèl, ni sabia qui era el vell de les barbes blanques que servava. Aleshores m'ho explicà i, mentre ho feia, em començà a agafar un neguit de no dir. No sé si l'home va ensumar les meves cabòries perquè va insistir molt que allò només era una història de la gent d'abans, que seguramentment es tractava d'una invenció sense cap ni peus, i que, de tota manera, no en fes cabal perquè més enllà de la descarnada -aquesta és vostè, senyora- tot és foscor i misteri.

Però jo, després de donar-hi voltes tota la nit, em pregunto: i si tot allò que m'explicà el senyor apotecari fos veritat? Si fos cert que les ànimes dels pobrets difunts, per arribar al lloc on viuen els morts, han de travessar un riu amplíssim, com ara tres vegades l'Ebre, per un pas de barca: ¿què perdries, Miquel, fent una carteta a la senyora Mort, que deu ser l'encarregada d'aquest assumpte, demanant-li plaça de barquer per quan t’arribi l'hora de tocar el dos d'aquesta vida?

Per aquesta raó, senyora, li faig aquestes ratlles, a fi que em tingui present quan arribi el cas. No és que jo vulgui prendre la plaça al senyor Caront, però el vaig veure tan cascadot i vell al quadre de l'apotecari, que em pareix que no li aniria malament que algú el rellevés del servei de tant en tant, encara que només fos els dies festius. Així, ell descansaria i jo podria recuperar a l'altre món l'ofici que vaig perdre en aquest. Només li demano, senyora, que em posi a prova; no quedarà decebuda.

Ara, ficaré la carta dins un sobre i deixaré dit a la família que, en arribar-me l'hora, me'l cusin amb quatre puntades a la solapa del vestit de casar, amb el que tinc manat que m'amortallin: així, vostè el guiparà del primer cop d'ull quan vingui a trobar-me, ocasió que malgrat tot, espero que trigui molts anys. I que consti senyora, que no ho dic per ofendre-la.

Seu,

Miquel Garrigues
(dels Garrigues del carrer Nou)

* * * * * * * * * *

Señora Muerte, carta de Miquel Garrigues

Señora Muerte, usted sabe mejor que el más espabilado de los sabios que la gente de este mundo, - quiero decir, entendámonos, el de la parte de los vivos – no tenemos forma de averiguar el destino ni de enterarnos con anticipación de la hora de nuestra muerte. Medita, cavila, dale todas las vueltas que quieras, terminas mareado y no acabas nunca de sacar nada en claro. Así que, preocupado por esta incertidumbre, dicto la presente a mi amigo Miquel Dalmau, La Clenxa, uno de los barberos del pueblo, mozo de lo más fino y entendido en cosas de letra, al contrario de lo que me pasa a mí, que siempre fui un desastre total para los estudios; la dicto hoy no sea que por desidia o pereza se me vaya todo a hacer puñetas y me quede de soldado raso. De más verdes he visto madurar; todavía no hace un año – al abril será el aniversario – en esta misma mesa del Café de la Granota donde nos encontramos ahora La Clenxa y yo, el tío Campells, un hombretón de hierro forjado que parecía que no se iba a morir jamás de los jamases, la cascó de repente mientras echaba una partidita a la botifarra. Y no crea que es el único. De casos parecidos le contaría a espuertas; se quedaría helada.

Antes de continuar, tengo que decirle que yo, señora, soy el Miquel Garrigues, de los Garrigues del carrer Nou. Hago esta aclaración porque, en el pueblo, entre los del carrer Major, nosotros y los de la plaça de la Carpa hay una barbaridad de Garrigues, y si no te fijas bien, fácilmente tomas a unos Garrigues por otros. Porque ocurre que los Garrigues del carrer Major, lo mismo que los del carrer Nou tienen los ojos desparejos de color: uno azul celeste y el otro más negro que el hollín; la diferencia sólo estriba en que los Garrigues del carrer Major tienen negro el izquierdo y nosotros el derecho. Por eso, la gente nos llama a unos, los Garrigues del Día y la Noche, y, a los otros, los Garrigues de la Noche y el Día. En cuanto a los Garrigues de la plaça de la Carpa, si dejamos a un lado que tienen el pelo de panocha y nacen con seis dedos en cada pie –cosas que también nos pasa a los otros Garrigues- no presentan nada de particular por lo que hace al color de sus pupilas; si los llamamos los Cruïlles es porque miran con un ojo a Xerta y con el otro a Tivenys.

Aunque mi nombre no le venga ahora mismo en mente, seguro que me conoce de vista. Haga un poco de memoria: ¿recuerda la vez que usted –¿quién si no?- espantó la mula del tío Sapera en el paso de barca del pueblo, e hizo que la bestia le diera una espantosa coz a Tomàs de Veriu, una patada que le acertó en las sienes y lo envió al otro barrio sin un ay? ¿No se fijó entonces en un aguilucho que sostenía la vara del timón y que, jugándose la piel, se lanzó al cuello del espantado animal y lo dominó a fin de impedir una desgracia más sonada, ya que, con la embarcación repleta de mineros, payeses y caballería, aquello hubiera podido ser una hecatombe? ¿Ya ha caído, no? Pues bien, aquel gandul con un pañuelo anudado a la cabeza y una pipa más negra que una brasa en la boca, era un servidor.

Si tenemos en cuenta lo espabilada que es usted, señora (sólo hay que ver que no se le escapa ni el más pintado, y no lo digo para adularla, que bastante debe conocer sus virtudes) habrá imaginado en seguida que, si yo sujetaba la barca, era el barquero. Si ha hecho esta reflexión, lo ha acertado de lleno.

Desde que el mundo es mundo –suceso que, según Gustau el cafetero, que tiene bien medida la cosa de la antigüedad, tuvo lugar mucho antes de la guerra del francés-, el barquero del pueblo ha sido un Garrigues del carrer Nou. Yo conocí a mi yayo y a mi padre; ellos, como el resto de la familia que no alcancé, fueron buenos barqueros, apreciados por todos los del pueblo, si dejamos a un lado a los Garrigues del carrer Major y a los de la plaça de la Carpa que, vaya usted a saber por qué puñetas, siempre nos hacen la contra. Yo también nací diestro para el oficio, y sucedí a padre, cuando usted se lo llevó con aquelles fiebres traicioneras y extrañas que hicieron andar de calle al señor médico más de tres semanas.

¡Cómo disfrutaba, señora, haciendo de barquero! ¿Usted sabe lo que era pasar la primera barca, todavía negra noche, con la embarcación llena de mineros que llevaban los faroles de carburo encendidos? ¿Ha estado alguna vez en mitad del Ebro, a primera hora del día, cuando el sol empieza a lamerlo? ¿Atravesó alguna vez el río, en invierno, entre la niebla desgarrada por las alas de las gaviotas, mientras yo hacía sonar la caracola, para avisar a los patrones de los laúdes de carbón, que estuviesen atentos con el paso de la barca? Mejor será que lo deje correr...

Pero la vida, señora, da más vueltas que un trompo. Un día, a los del gobierno se les metió en la mollera construir un puente sobre el Ebro, enfrente del pueblo; de camino llegó una barbaridad de gente con un montón de máquinas y empezaron las obras. Usted se debe acordar de aquel follón; allí se dió prisa: ¿qué hizo, de los tres encofradores que despeñó desde una pilastra un día de riada, y de los que no volvimos a tener ninguna noticia? ¿Cómo provocó la explosión antes de tiempo del cartucho de dinamita que destrozó a un barrenador?

Tardaron casi tres años en acabar las obras. ¿Se puede imaginar lo que llegué a sufrir durante todo aquel tiempo, mientras veía, a cuatro pasos del paso de barca como crecía el puente –maldito sea- que tenía que acabar con mi oficio? Si hubiera sido un Garrigues del carrer Major o de la plaça de la Carpa –que se pierden por melones, boquirrotos y lloricas- habría alborotado por todo este mundo y aún el otro. Pero callé. Y tampoco tartamudeé cuando no me quedaron más cojones que pedir trabajo de minero, al día siguiente de la inauguración del puente. ¿Qué le importaba a la gente, que yo tuviera el alma empapada de melancolía y no soñara en otra cosa que en mi oficio de barquero? Hay cosas que se llevan en la sangre, uno nace y muere con ellas. ¿Qué diría usted –por poner un ejemplo- si se acabara lo de morirnos y se hubiera de buscar otro trabajo para vivir?

A veces, en la mina, mientras cargábamos laúdes de carbón, la cabeza se me llenaba de jilipolleces; imaginaba que los puentes se carcomían y se deshacían. Entonces, había que restablecer los pasos de barca y yo volvía a mi oficio. Pero aquello eran tonterías de añoranza, sueños de niebla que se deshacían cuando el capataz me daba un grito, al verme embobado con la pala en las manos. Engullí polvo de carbón hasta que me jubilaron; veinte años de mina que no me alejaron la melancolía, más bien me la espesaron.

Y hete aquí que, ayer por la tarde, la mujer, que tiene un poco de dolor en la rodilla derecha, me envía a la botica a comprar una medicina. El señor Honorat, el boticario, en cuanto me ve, me dice que me quiere enseñar una cosa y saber mi opinión de barquero. Entonces me hace entrar en la trastienda, donde tiene el laboratorio, lleno de botes de vidrio y aparatos extraños, como un antro de brujas: me enseña un cuadro que había terminado de pintar el día anterior. Yo ya sabía que el señor Honorat tiene mucha traza con los pinceles: una vez vi un retrato que pintó del Teodor de Peris, uno de los navegantes más finos que se han visto en el Ebro, y me pareció de mucho mérito, lo sacó clavado; incluso con esa media sonrisa que hace el Teodor que parece que se ría del muerto y de quien lo vela. Ahora que, ayer, me quedé con la boca abierta: en mitad del cuadro había pintada una barca igual que la mía, de dos laúdes, tan bien hecha que parecía que la podías coger. El señor Honorat me preguntó si pensaba que la embarcación era como tocaba; le dije que sí, que no le faltaba ningún detalle, pero que no comprendía qué representaban todas aquellas figuras de hombres y mujeres, totalmente desnudas, ni sabía quién era el viejo de las barbas blancas que la gobernaba. Entonces me lo explicó, y mientras lo hacía comencé a sentir un nerviosismo del copón. No sé si el hombre se olió mis cavilaciones porque insistió mucho en que aquello sólo eran historias de la gente de antes, que seguramente se trataba de un cuento sin pies ni cabeza, y que, de cualquier modo, no hiciera caso porque más allá de la descarnada –esta es usted, señora- todo es oscuridad y misterio.

Pero yo, después de darle vueltas toda la noche, me pregunto: y si todo lo que me explicó el señor boticario fuera verdad? Si fuera cierto que las almas de los pobrecitos difuntos, para poder llegar al lugar adonde viven los muertos, han de atravesar un río anchísimo, como, pongamos un caso, tres veces el Ebro, por un paso de barca: ¿qué perderías, Miquel, escribiéndole una cartita a la señora Muerte, que tiene que ser la encargada de este asunto, pidiéndole plaza de barquero para cuando te llegue la hora de abandonar esta vida?

Por este motivo, señora, le hago llegar estas líneas, a fin de que me tenga presente cuando llegue el caso. No es que yo quiera quitarle la plaza al señor Caront, pero lo ví tan cascado y viejo en el cuadro del boticario, que me parece que no le vendría mal que alguien lo relevara del servicio de tanto en cuanto, aunque sólo fuera los días festivos. Así descansaría y yo podría recuperar en el otro mundo el oficio que perdí en este. Sólo le pido, señora, que me ponga a prueba; no la decepcionaré.

Ahora, dejaré la carta en un sobre y le encargaré a la familia que, cuando me llegue la hora, me lo cosan con cuatro puntadas a la solapa del vestido de boda, con el que tengo ordenado que me amortajen: así, usted lo verá a la primera ojeada cuando venga a encontrarme, ocasión que, pese a todo, espere que tarde muchos años. Y que conste, señora, que no lo digo por ofenderla.

Suyo,

Miguel Garrigues

(de los Garrigues del carrer Nou)

Jo també sóc ofensiu, amenaçador i obscè, senyor Facebook

Me n'assabento avui que el passat nou de novembre, Facebook tancà un grup d'unes setze mil persones anomenat "Els catalans no som espanyols!"

El motiu?

sembla que les denúncies d'altres dos grups -espanyols ells- anomenats l'un d'ells

"¿A que encuentro a 100.000 catalanes que opinan que Cataluña es España?" i que ja n'ha aconseguit 9.701

i l'altre

"Cataluña es España. Catalonia is Spain" que en té 18.321

La notificació als administradors del grup suprimit deia que incomplien les normes d'ús i que eren ofensius, amenaçadors i obscens.

Els administradors, del grup tancat, immediatament, el mateix dia 9, n'obriren un altre amb el mateix nom, al que lògicament, m'hi he apuntat només saber-ho.

En aquest moment, 16:40 del dissabte 14.11 en som ja (només cinc dies) 7.794

Fonamental: Que no ens facin callar.

Encara que siguem ofensius, amenaçadors i obscens, mai no ho serem tant com els censors, espietes i demés nostàlgics del feixisme.

el club de la cançó. Drunken sailor. Nuestro Pequeño Mundo. Romanç de sant Rorro. Al Tall

Aquesta setmana Iñaki ens demana cançons amb el tema Litres d'alcohol.

M'han vingut a la memòria dues cançons populars, una irlandesa, i una altra valenciana.

Tots sabem la fama que els irlandesos tenen quant a trassegar alcohol sigui de la classe que sigui, així que porte aquí una cançó irlandesa cantada per un grup de quan jo era jove, Nuestro Pequeño Mundo, que va ser un dels primers introductors del folklore no-copla a l'Espanya que començava a despertar al rock.

Quant a la lletra és la que he trobat que no coincideix exactament ni en la lletra ni en l'ordre de les estrofes amb la versió de NPM, però dóna una idea de per on van els trets.

"Drunken Sailor"

What do you do with a drunken sailor,
What do you do with a drunken sailor,
What do you do with a drunken sailor,
Earl-eye in the morning!

[Chorus:]

Way hay and up she rises
Way hay and up she rises
Way hay and up she rises
Earl-eye in the morning

Shave his belly with a rusty razor,
Shave his belly with a rusty razor,
Shave his belly with a rusty razor,
Earl-eye in the morning!

[Chorus]

Put him in the hold with the Captain's daughter,
Put him in the hold with the Captain's daughter,
Put him in the hold with the Captain's daughter,
Earl-eye in the morning!

[Chorus]

What do you do with a drunken sailor,
What do you do with a drunken sailor,
What do you do with a drunken sailor,
Earl-eye in the morning!

[Chorus]

Put him the back of the paddy wagon,
Put him the back of the paddy wagon,
Put him the back of the paddy wagon,
Earl-eye in the morning!

[Chorus]

Throw him in the lock-up 'til he's sober,
Throw him in the lock-up 'til he's sober,
Throw him in the lock-up 'til he's sober,
Earl-eye in the morning!

[Chorus]

What do you do with a drunken sailor,
What do you do with a drunken sailor,
What do you do with a drunken sailor,
Earl-eye in the morning!

[Chorus]

What do you do with a drunken sailor,
What do you do with a drunken sailor,
What do you do with a drunken sailor,
Earl-eye in the morning!

[Chorus]

Quant a la cançó valenciana, es tracta d'un romanç a l'estil dels que canten als pobles, al seu patró o patrona. Aquesta vegada, dedicat a Sant Rorro, patró dels borratxos.

Canta un dels grups més antics i importants del País Valencià: Al Tall.

Romanç de sant Rorro

Déu em done inspiració
per a poder explicar
la vida d'un sant baró
que és digna de mencionar

Dios me dé inspiración
para poder explicar
la vida de un santo varón
que es digna de mencionar

que vinga el déu Baco que ens porte un porró
i que ens allumene en esta ocasió

que venga el dios Baco que nos traiga un porrón
y que nos ilumine en esta ocasión.


És sant Rorro el més lluït
i és el sant més miraclós
que per a pagar mitgeta
mai no ha segut pereós

Es san Rorro el más lucido
y es el santo más milagroso
que para pagar la ronda
nunca ha sido perezoso

quan era xiquet apenes parlava
anava a les tendes i s'emborratxava

cuando era un niño y apenas hablaba
iba a las tiendas y se emborrachaba.

Quan ja se feu més fadrí
li augmentà la devoció
no podia passar dia
sense prendre canyamó

Conforme crecía
le aumentó la devoción
no podía pasar día
sin tomar cañamón.

per allà on anava prenia amistat
amb les taverneres que el venen fiat

allá por donde iba hacía amistad
con las taberneras que lo dan fiado.

Sabia totes les tendes,
quin vi era més eixut
a on el venien barato
i a on el donaven més pur

Sabía todas las tiendas
qué vino era más seco
dónde lo vendían barato
y dónde lo daban más puro

allí se gastava si portava un duro
se n'anava a casa amb un pet com un xurro

y allí se gastaba si llevaba un duro
y volvía a casa con un pedo como un churro.

Quan tenia més edat
ja tenia millor cor
es feu molt aficionat
a donar el truc-i-flor

Cuando tenía más edad
ya tenía mejor corazón
se aficionó mucho
a dar el truque de farol

si dien envide tirava la falta
sant Rorro mig càntir de vi se colava

si le decían envido echaba la falta
san Rorro medio cántaro de vino trasegaba.

Si alguns per casualitat
teniu la dona partera
en comptes de xocolate
doneu-li la bota plena.

Si alguien por casualidad
tiene la mujer partera
en vez de chocolate
que le dé la bota llena.

Es la millor medecina per a la partera avui
en comptes de la gallina doneu-li un cuiro de ví.

Es la mejor medicina para la partera hoy
en vez de gallina dadle un odre de vino.

Senyores, que el caldo dona inflamació
doneu-li ginebra i ví del millor.

Señoras que el caldo produce inflamación
dadle ginebre y vino del mejor.

Sant Rorro prengué amistat
amb una "agüela" beata
quan anaven a resar
omplien la carabassa.

San Rorro hizo amistad
con una vieja beata
cuando iban a rezar
llenaban la calabaza.

I quan arribaven a l'"amen i glòria"
els dos s'empinaven la carabassola.

Y cuando llegaban al amen y gloria
los dos se empinaban el calabacin.

Per a final del rosari
es menjaven un mosset
entraven en la bodega
i omplien el tonellet.

Al acabar el rosario
comían un bocado
entraban a la bodega
y llenaban el tonelete

Li vindría a cabre de ca' litro i mig
i tot se'l colaven abans de les sis.

en el que cabría como litro y medio
y todo se lo engullían antes de las seis

La beata ja parlava
en italià i en francès
i sant Rorro se n'anava
caiguent-se pel carrer.

La beata ya hablaba
en italiano y en francés
y san Rorro iba
cayéndose por las calles.

Cantant seguidilles aquell mal feiner
anava borratxo com un dolçainer.

cantando seguidillas aquel maltrabaja
iba borracho como un dulzainero

Quan es va morir sant Rorro
molts amics l'acompanyaren
com tots volien portar-lo
a l'últim se'l sortejaren

Cuando se murió san Rorro
muchos amigos lo acompañaron
como todos querían llevarlo
al final se lo rifaron

I ademés portaven deu cuiros de ví
per anar tastant-los durant el camí.

Y además llevaban diez odres de vino
para irlos saboreando durante el camino

Adiós sant Rorro bendito
que mai has quedat a deure
dóna salut als borratxos
i moltes ganes de beure.

Adiós san Rorro bendito
que nunca has dejado nada a deber
danos salud a los borrachos
y muchas ganas de beber

I el vostre perdó en la glòria eterna
al cel ens aguarde amb la bota plena.

Y vuestro perdón en la gloria eterna
nos espere en el cielo con la bota llena.

Trobareu altres cançons a

El club de las canciones

Vergonya, cavallers, vergonya.

"Le encantaría coger una camioneta, venirse de madrugada a mi casa y por la mañana aparecer yo boca abajo en una cuneta".

Paraules desde la tribuna del Molt (...) Francisco Camps, al portaveu de l'oposició Àngel Luna.

Excessos verbals inqualificables, obscens, pertorbadors, d'una ment que ja no carbura.

I la claque aplaudint.

Aplaudint?

Vergonya, cavallers, vergonya.

Tornem acàs als darrers i convulsionats moments de la malaguanyada república?

Tornem a les amenaces i pors, a les pors i amenaces de Calvo Sotelo a la Dolores Ibarruri?

Vergonya, cavallers, vergonya.

Els vestits no pagats, els regals acceptats, els Gürtel, els Mostatxos, la poca - per no dir-ne nu·la - vergonya, el litoral desfet, els PAI surrealistes, el llenguatge ensucrat, les mariconades (res a veure amb l'honesta i assumida homosexualitat) tot això és no-res al costat de l'aplaudiment dels sequaços a unes paraules sense trellat, a una pública acusació sense solta ni volta.

Vergonya, cavallers, vergonya.

No hem lluitat tant, no va morir Miquel Grau, per aquesta merda.

No, no ens mereixem aquest neuròtic llepaciris, digne de no haver eixit mai de l'escola de cagons, com a president dels valencians.

No, no ens el mereixem.

Però sobretot no ens mereixem els aplaudiments dels seus correligionaris, només comparables a aquells aplaudiments, fa uns anys, al congrés espanyol quan l'Aznar ens va fotre de morros a la guerra d'Irak.

Vergonya, cavallers, vergonya.

Jo, al menys, tardaré en recuperar-me.

Dimecres, relats d'altri. Futbol de Ribera. Jesús Moncada

Recordeu els temps que el futbol era una de les poques vàlvules per on alleugerir la pressió de la dictadura?

Que entendridor ens resulta a hores d'ara aquest "Mori la repoblació forestal!" de l'Oliveri Castells!

Si, fa poc, Jesús Moncada ens havia explicat com un partit de futbol podia arribar a deixar en standby un enterrament, avui, la previsible victòria de l'equip foraster, ens portarà quasi quasi a una revolució.

Futbol de ribera

La veritat era que la fotografia no oferia cap indici, cap tret peculiar que permetés endevinar l'esdeveniment excepcional que es produí no gaire estona després de l'instant en què Ladislau Saboga -bodes i comunions, retrats en bo, reportatges exòtics- va accionar el disparador de la seva atrotinada Leica aquella tarda del 1958 destinada a passar a la història esportiva de la vila; la còpia, un pèl esgrogueïda, que es conservava en el Cafè de la Granota penjada entre el calendari de la temporada de la Lliga i l'anunci polsós d'un licor tropical, presentava la imatge clàssica d'un equip de futbol posant per a la posteritat abans de començar un partit de compromís: onze galifardeus amb un aire lleugerament fatxenda, encarcarat i badoc, una pilota tan inexpressiva com qualsevol altra i un senyor amb tovallola al coll. Una estampa més aviat grisa, ensopida, gens premonitòria.

-Tanmateix, aquest grup de matalots va ser el protagonista de la feta -m'enraonà el vell Cristòfol vint anys després de l'esdeveniment mentre passejava un dit pel vidre que protegia la fotografia i l'aturava distretament sobre una orella de Justinià Costera, el tercer per la dreta, capità d'aquell equip de llaüters, calafats i minaires, reforçat amb un botiguer de comestibles i un paleta que aleshores defensava els colors de la vila-. Ara també cal dir que allò no podia passar enlloc més que en el nostre camp de futbol.

I és que el camp de futbol de la vila era un cas singular, sense cap mena de dubte.

Uns anys abans de la guerra civil, una riada del Segre havia devastat l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l'Ebre i el Segre; aleshores, s'havia decidit emprar el fangar que n'havia quedat a fer-hi el camp d'esports. Fins llavors, els partits de futbol s'havien celebrat a l'era situada a la banda dreta de l’Ebre, al recte de la vila, prop de la riba on els calafats, entre fums i pudors de quitrà, reparaven llaguts i pontones; l'afecció, però, una afecció abnegada, lleial i sorollosa, feia temps que reclamava un lloc més adient i, per tant, la pensada de construir el camp a l'hort del Ramon va ser rebuda amb brams d'entusiasme per l'assemblea de socis, embotida al bar Esport per votar la proposta. Les obres van anar de pressa i el camp quedà preciós; l'únic inconvenient era l'espai, tan just que el Segre gairebé llepava la porteria de llevant i una de les bandes quedava arran de l'Ebre, de manera que les pilotes que eixien del terreny per aquells costats anaven a parar en un dels dos rius o a la seva confluència. A fi i efecte d'evitar que la magra economia del club se n'anés riu avall en forma de pilotes perdudes, es va anomenar un encarregat de recuperar-les equipat amb un salabre de mànec molt llarg i un bot. Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d'agafar-les a força de rems: es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat estragat a força d'anar i venir amb la barca. De vegades, malgrat les precaucions adoptades alguna se n'anava riu avall; una d'elles va ser retornada per l'Ajuntament d'un poble de la ribera, l'any 1960: la capsa duia enganxada la nota de rigor en la qual l'encarregat del registre del correu d'aquella alcaldia certificava que el paquet només contenia correspondència oficial.

La insòlita ubicació del camp donà lloc també a una llegenda tenaç, apegalosa i escampadissa, segons la qual a la vila llençàvem al riu els àrbitres si la seva actuació no ens agradava. El cronista no negarà que potser, en alguna ocasió, un incontrolat o un grup d'incontrolats o, fins i tot, el públic en pes amenacés l'àrbitre amb un bany intempestiu; també pot concedir que, de vegades, es fessin, en presència del col•legiat, comentaris casuals sobre les dificultats que hi havia per a recuperar els cossos dels malaguanyats que tenien la desgràcia de caure a l'aiguabarreig del Segre i l'Ebre. La veritat, però, és que mai de la vida cap àrbitre no havia anat a parar a l'aigua i la cosa no passava d'un hàbil ardit de la guerra psicològica.

Ara bé, les característiques especials del camp no van quedar mai tan patents com aquell diumenge del 1958.

* * * * * * * * * *

Segons el vell Cristòfol, que tenia memòria de tots els gossos de la vila, feia un dia esmolat de final de març; una cerçada de Déu havia netejat la canal del riu i, a les quatre de la tarda, el cel estava ras i lluïa un solet tebi. Era l'hora del partit. Els cafès de la vila començaven a buidar-se i una gernació impacient, encartonada per la roba dels diumenges que mai no acabava de donar-se, s'aviava al camp de futbol i deixava pels carrers una sentor de tabac i filagarses de conversa. Fins i tot la Clenxa, el barber, que no sentia cap inclinació per l'esport, malgrat que els seus parroquians no parlaven gairebé d'altra cosa en tota la setmana, hi anava per no quedar-se sol com un mussol al Cafè de la Granota. L'equip visitant, titular d'una vila dels Monegres, ja havia arribat en un camió i tots els jugadors eren als vestidors, preparats per començar el partit. El Segre baixava inflat; la remor sorda de les aigües tèrboles i fures es barrejava amb els comentaris del públic que entrava al camp en collades sorolloses.

A l'hora en punt, minuts després que Ladislau Saboga prengués la fotografia que Pràxedes, el propietari del cafè de la Granota, havia d'emmarcar i penjar més endavant en el seu establiment com a record del cas, l'àrbitre donà amb un xiulet l'ordre de començar el partit.

Des del primer moment va quedar més clar que la llum del dia que els forasters, ferrenys i de secà, tenien una idea molt particular del futbol: pareixia que els havien entrenat per a fer ascles de les cames dels contraris com van poder comprovar de seguida els nostres jugadors, els quals eixien cascats de cada topada. A més a més, l'àrbitre es va posar desvergonyidament de banda dels forasters, i els ànims dels espectadors se somogueren. Al cap de mitja hora de guerra encesa, ens marcaren un gol en un fora de joc claríssim i es va armar un guirigall espaordidor.

-Et farem empassar el xiulet! -rugia la tripulació del llaüt Soledat en pes.

-Barrut!

-Que el llencin al riu, que el pengin, que el trinxin! -s’esmelicava la màrfega de la Teresa Planes, seguidora apassionada de l'equip, la qual havia de posar al món una criatura preciosa als vestidors del camp la temporada següent, de resultes del sotrac d'una derrota local que li va avançar el part una setmana.

-Brètol! Animal!

-Faldilletes!

-Poca-solta, més que poca-solta! Lleig! -avalotava amb la seva veu aflautada Tomàs Valldabó, més conegut per Tomasa la Torera.

-El que ha fet aquest àrbitre és de codi penal -comentava, sever i suficient, el secretari del jutjat al rector de la vila.

-De condemnació eterna, senyor secretari!

Deu minuts després, però, en ser castigat el nostre equip amb un penal, evidentment injust, el terrabastall va arribar a un punt crític per condensar-se, de sobte, en un silenci feixuc i tens que només trencava la remor del Segre, cada cop més intensa. Els guàrdies civils s'inquietaren: l'experiència els havia ensenyat a ensumar en aquells emmudiments els preludis de les tempestes, i els tricornis van començar a moure's com estrambòtics ocellots de xarol negre entre els caps de la gent, provant inútilment d'atallar la tronada que va esclatar immediatament després que l'Oliveri Castells, agafat amb desesperació a la tanca del camp, bramés amb tota la potència del seu garganxó:

-Mori la repoblació forestal!

Mentre l'equip foraster es prepara per llançar el penal, el cronista aprofitarà el temps per aclarir que l'Oliveri Castells no tenia cap plet pendent amb el ministeri d'Agricultura i que la seva noció de la repoblació forestal era més aviat incerta i nebulosa. Ara bé, per raons que no es van poder destriar mai de la vida a les tertúlies esportives locals, l'Oliveri considerava el seu crit d'allò més agosarat i subversiu, fins a l'extrem que, sovint, un cop apaivagada la sulfuració dels partits, assossegada la fúria que el destarotava, confessava al vell Cristòfol, al cafè: «Ja sé que hauria de contenir-me, xiquet, i no deixar-me arrossegar per la ira, però no puc. Tinc aquest temperament tan arrauxat, tan temerari! No em sé callar les veritats encara que em perjudiquin. I no et pensis que no tinc ben clar que me la jugo: qualsevol dia, em vindran a buscar, em fotran a la garjola i adéu-siau, Oliveri Cas-tells! »

Subversiu o no, el crit de l'Oliveri s'havia convertit amb el temps -i per raons que tampoc no es van aclarir mai- en la contrasenya que precedia la politització dels partits quan les coses anaven mal dades; tan bon punt com el rebuig de la repoblació forestal saltava a l'aire tibant del camp, el públic passava de les invectives contra l’arbitre i els jugadors a una revisió gairebé exhaustiva de l’Estat i les seves institucions. I aquell dia no va ser una excepció: la fúria va esclatar, estellada en mil crits que els guàrdies civils tractaven vanament de localitzar i aïllar enmig del xàfec:

-Mori el govern!

-Fora la dictadura!

-Visca Lenin!

-Feixistes al riu!

Res, però, no va evitar el desastre: l'àrbitre xiulà, el davanter centre -un bergant ros, malcarat i fatxenda- corregué, xutà i marcà, mentre de la banda dels vestidors eixia -el crit del massatgista, republicà de tota la vida, camuflat entre els jugadors de reserva:

-Visca el catorze d'abril!

* * * * * * * * * *

-Vam guanyar, xiquet -em digué el vell Cristòfol, després de fer una glopadeta de rom, sense deixar de contemplar la fotografia-. Vam guanyar per sis a dos quan pensàvem que ja érem pell. I és que, sovint, les coses de la vida van així, i les del futbol també: allò que menys et penses, ho capgira tot. Perquè, ¿qui havia de cavilar que el Segre s'inflaria en un tres i no res, de la manera que ho va fer després del penal, i que havia d'aturar les aigües de l'Ebre amb la força del seu corrent? Doncs, això és el que va passar, noi; i l'Ebre, embassat per la fortíssima empenta del Segre, començà a inundar plàcidament el camp de futbol amb un batec seguidet i calmós fins que cobrí amb mig pam d'aigua la major part del terreny de joc. No era la primera vegada que això passava, però mai no havia coincidit amb un partit.

Els forasters, gent de secà, eixuta i corretjosa, que no havien vist en la seva vida aquella abundor d'aigua, es van esfereir: ja es veien riu avall, arrossegats fins a mar per aquella riadeta esquifida. La major part d'ells, amb el melic arrugat, es van amuntegar amb l'àrbitre en la zona del camp on l'aigua, per causa d'un desnivell del terreny, no arribava. I aquella va ser la nostra: ¿qui havia d'aturar un equip de gent de la ribera, que portava el riu a la sang i es trobava en el seu element amb el camp en aquelles condicions? Mai no s'havia vist una cosa com aquella: els nostres lliscaven igual que carpes -fins i tot el botiguer-, agullonats pel públic que, amb aigua al turmell, es desfeia a crits; cada atac era, gairebé un gol segur. Ens vam parar al sisè, noi; no es tractava d'escarnir-los sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien els pobrets, de no saber què era un riu.

* * * * * * * * * *

FUTBOL DE RIBERA

La verdad era que la fotografía no ofrecía ningún indicio, ningún aspecto peculiar que permitiera adivinar el acontecimiento excepcional que se produjo no mucho rato después del instante en que Ladislau Saboga –bodas y comuniones, retratos selectos, reportajes exóticos- accionó el disparador de su muy usada Leica aquella tarde de 1958 destinada a pasar a la historia deportiva del pueblo; la copia, un pelín amarillenta, que se conservaba en el Cafè de la Granota colgada entre el calendario de la temporada de la Liga y el anuncio polvoriento de un licor tropical, presentaba la clásica imagen de un equipo de fútbol posando para la posteridad antes de comenzar un partido de compromiso: once pillastres con un aire ligeramente vanidoso, envarado y soñador, una pelota tan inexpresiva como cualquier otra y un señor con una toalla al cuello. Una estampa más bien gris, aburrida, nada premonitoria.

-Sin embargo, este grupo de mozos fue el protagonista de la hazaña- me comentó el viejo Cristòfol veinte años después del suceso mientras paseaba un dedo por el cristal que protegía la fotografía y lo detenía distraídamente sobre una oreja de Justinià Costera, el tercero por la derecha, capitán de aquel equipo de laúteros, calafates y mineros, reforzado con un tendero de comestibles y un albañil que en aquellos tiempos defendía los colores del pueblo. – Claro que hay que aclarar que aquello no podía pasar en ninguna otro lugar que en nuestro campo de fútbol.

Y es que el campo de fútbol del pueblo era un caso singular, sin ninguna duda.

Unos años antes de la guerra civil, una riada del Segre había devastado el huerto de Ramon de Tamariu, situado en el extremo del pueblo donde confluyen el Ebro y el Segre; entonces se había decidido utilizar el lodazal que había quedado para construir el campo de deportes. Hasta aquel momento, los partidos de fútbol se habían celebrado en la era situada a la derecha del Ebro, frente al pueblo, cerca de la orilla donde los calafates, entre humos y olores de alquitrán, reparaban laúdes y pontones; pero la afición, una afición abnegada, leal y ruidosa, hacía tiempo que reclamaba un lugar más adecuado y, por tanto, la idea de construir el campo en el huerto del Ramon fue recibida con rugidos de entusiasmo por la asamblea de socios, apretujada en el bar Esport para votar la propuesta. Las obras fueron rápidas y el campo quedó precioso; el único inconveniente era el espacio, tan justo que el Segre casi lamía la portería de levante y una de las bandas quedava a tocar del Ebro, de modo que los balones que salían del terreno por aquellos lados iban a parar a uno de los dos ríos o a su confluencia. Con el fin de evitar que la magra economía del club se fuese río abajo en forma de pelotas perdidas, se nombró a un encargado de recuperarlas equipado con un salabre de mango muy largo y un bote. Los balones que caían cerca de la orilla, eran pescados con el salabre; los que iban a parar río adentro, sin embargo, había que atraparlos a fuerza de remos. Quedaba memoria de partidos empreñadores en que el pobre muchacho había acabado rendido de tanto ir y venir con la barca. A veces, a pesar de todas las precauciones adoptadas alguna pelota se iba río abajo; uno de los balones fue retornado por el ayuntamiento de un pueblo de la ribera el año 1960: la caja llevaba enganchada la nota de rigor en la que el encargado del registro del correo de aquella alcaldía certificaba que el paquete sólo contenía correspondencia oficial.

La insólita ubicación del campo dio lugar también a una leyenda tenaz, pegajosa y difundida, según la cual en el pueblo lanzábamos al río a los árbitros cuando su actuación no nos gustaba. El cronista no negará que quizá, en alguna ocasión, un incontrolado o grupo de incontrolados o, incluso el público en peso, amenazase al árbitro con un baño intempestivo; también puede conceder que, a veces, se hicieran, en presencia del colegiado, comentarios casuales sobre las dificultades que había para recuperar los cuerpos de los desafortunados que tenían la desgracia de caerse en la confluencia del Segre y el Ebro. La verdad, sin embargo, es que nunca jamás ningún árbitro había ido a parar al agua y la cosa no pasaba de un hábil ardid de la guerra psicológica.

Ahora bien, las características especiales del campo no quedaron nunca tan patentes como aquel domingo de 1958.

* * * * * * * * * *

Según el viejo Cristòfol, que guardaba memoria de todos los perros del pueblo, hacía un día cortante de finales de marzo; un cierzo de la hostia había limpiado el canal del río y, a las cuatro de la tarde, el cielo estaba raso y lucía un solecito tibio. Era la hora del partido. Los cafés del pueblo comenzaban a vaciarse y una multitud impaciente, encartonada por la ropa de domingo que nunca acababa de prestar, se dirigía al campo de fútbol y dejaba por las calles peste a tabaco y retazos de conversación. Incluso La Clenxa, el barbero, que no tenía la más mínima inclinación deportiva, a pesar de que sus parroquianos no hablaban prácticamente de nada más durante la semana, acudía para no quedarse solo como una lechuza en el Café de la Granota. El equipo visitante, titular de un pueblo de los Monegros, ya había llegado en un camión y todos los jugadores se encontraban en los vestidores, preparados para iniciar el partido. El Segre bajaba hinchado; el sordo rumor de las aguas turbias y fieras se mezclaba con los comentarios del público que entraba en el campo en ruidosas pandillas.

A la hora en punto, minutos después de que Ladislau Saboga tomase la fotografía que Práxedes, el propietario del café de la Granota, habría de enmarcar y colgar más adelante en su establecimiento como recuerdo de la hazaña, el árbitro dio con un silbido la orden de iniciar el partido.

Desde el primer momento quedó más claro que la luz del día, que los forasteros, férreos y de secano, tenían una idea muy particular del fútbol: parecía que los habían entrenado para hacer astillas de las piernas de los contrarios como pudieron comprobar enseguida nuestros jugadores, que salían cascados de cada encuentro. Además, el árbitro se puso desvergonzadamente de parte de los forasteros, y los ánimos de los espectadores se soliviantaron. Al cabo de media hora de guerra a muerte, nos marcaron un gol en un fuera de juego clarísimo y se armó un guirigay espantoso.

-Te vas a tragar el pito! –rugía la tripulación del laúd Soledat en peso.

-Cabrón!

-Que lo tiren al río, que lo cuelguen, que lo trinchen! – se desgañitaba la alborotadora de la Teresa Planes, seguidora apasionada del equipo, que la temporada siguiente habría de parir una criatura preciosa en los vestidores del campo, a resultas del disgusto de una derrota local que le avanzaría el parto una semana.

-Calzonazos!

-Sinvergüenza, más que sinvergüenza! Feo! –alborotaba con su voz aflautada Tomàs Valldabó, más conocido por Tomasa la Torera.

-Lo que hace este árbitro es de código penal –comentaba, severo y suficente, el secretario del juzgado al rector del pueblo.

-De condenación eterna, señor secretario!

Diez minutos más tarde, sin embargo, al ser castigado nuestro equipo con un penalty, evidentemente injusto, el estruendo llegó a un punto crítico para condensarse, de repente, en un silencio pesado y tenso que sólo rompía el rugido del Segre, cada vez más intenso. Los guardias civiles se inquietaron: la experiencia les había enseñado a oler en aquellos enmudecimientos los preludios de las tempestades, y los tricornios empezaron a moverse como pajarracos estrambóticos de charol negro entre las cabezas de la gente, intentando inútilmente atajar la tormenta que estalló inmediatamente después que el Oliveri Castells, aferrado con desesperación a la cerca del campo, rugiera con toda la potencia de su garganta:

-Muera la repoblación forestal!

Mientras el equipo forastero se prepara para lanzar el penalty, el cronista aprovechará el tiempo para aclarar que el Oliveri Castells no tenía ningún litigio pendiente con el ministerio de Agricultura y su noción de la repoblación forestal era más bien incierta y nebulosa. Ahora bien, por razones que no se pudieron averiguar nunca jamás en las tertulias deportivas locales, Oliveri consideraba su grito como lo más atrevido y subversivo, hasta el extremo que, a menudo, una vez calmada la sulfuración de los partidos, y sosegada la furia que lo sacaba de quicio, confesaba al viejo Cristòfol, en el café: “Ya sé que tendría que contenerme, muchacho, y no dejarme arrastrar por la ira, pero no puedo. Tengo este temperamento tan arrebatado, tan temerario! No me sé callar las verdades aunque me perjudiquen. Y no creas que no tengo claro que me la estoy jugando: cualquier día, vendrán a buscarme, me meterán en la trena y adiós, Oliveri Castells!”

Subversivo o no, el grito del Oliveri se había convertido con el tiempo –y por razones que tampoco se aclararon nunca- en la contraseña que precedía a la politización de los partidos cuando las cosas iban mal dadas; en cuanto el rechazo de la repoblación forestal saltaba al aire tenso del campo, el público pasaba de los insultos al árbitro y los jugadores a una revisión casi exhaustiva del Estado y sus instituciones. Y aquel día no fue una excepción: la furia estalló, estrellada en mil gritos que los guardias civiles trataban infructuosamente de localizar y aislar en medio del chaparrón:

-Muera el gobierno!

-Fuera la dictadura!

-Viva Lenin!

-Fachas al río!

Nada, sin embargo, evitó el desastre: el arbitró pitó, el delantero centro –un bribón rubio, malcarado y presumido- corrió, chutó y marcó, mientras de la parte de los vestidores salía el grito del masajista, republicano de toda la vida, camuflado entre los jugadores de reserva:

-Viva el catorce de Abril!

* * *

-Ganamos, chaval – me dijo el viejo Cristòfol, después de dar un sorbito de rom, sin dejar de contemplar la fotografía -. Ganamos por seis a dos cuando pensábamos que estábamos perdidos. Y es que, a menudo, las cosas de la vida van así, y las del fútbol también: Aquello que menos te imaginas lo cambia todo. Porque, ¿quién había de pensar que el Segre se hincharía en un instante, de la forma en que lo hizo tras el penalty, y que había de detener las aguas del Ebro con la fuerza de su corriente? Pues eso es lo que pasó, muchacho; y el Ebro, empantanado por el fortísimo empuje del Segre empezó a inundar plácidamente el campo de fútbol con latido seguido y calmado hasta que cubrió con medio palmo de agua la mayor parte del terreno de juego. No era la primera vez que eso pasaba, pero nunca había coincidido con un partido.

Los forasteros, gente de secano, seca y correosa, que no habían visto en toda su vida aquella abundancia de agua, se espantaron: ya se veían río abajo, arrastrados hasta el mar por aquella riadita de juguete. La mayor parte de ellos, con el ombligo arrugado, se amontonaron con el árbitro en la zona del campo donde el agua, debido a un desnivel del terreno, no llegaba. Y aquella fue la nuestra: ¿quíen había de detener a un equipo de gente de la ribera, que llevaba el río en la sangre y se encontraba en su elemento con el campo en aquellas condiciones? Nunca se había visto una cosa como aquella: los nuestros se deslizaban igual que carpas – incluso el tendero-, aguijoneados por el público que, con agua a los tobillos, se deshacía a gritos; cada ataque era, casi un gol seguro. Nos detuvimos en el sexto, chaval; no se trataba de escarnecerlos sino de ganarles. Bastante desgracia tenían los pobrecitos, de no saber lo que era un río.

El club de les cançons. Cançoneta juganera III. Ovidi Montllor

Guille ens proposa la bogeria com a tema de la setmana.

M'agafa una mica a contrapeu (mai millor dit, amb la pota xula, degut a un mal pas: fractura del cinquè metatars del peu esquerre, de la qual estic recuperant-me) i, encara que amb temps de sobra, amb menys ganes que mai de fer res, i a sobre capficat amb el tema del treball actual que se m'acaba i del possible (mal que no probable) nou treball que em podria arribar.

De totes formes, he rebuscat en la meva fonoteca i n'he trobat dues cançons que podrien estar relacionades d'alguna manera amb el tema:

La primera, un swing de l'Ovidi Montllor, Cançoneta Juganera III, del disc Un Entre Tants

CANÇONETA JUGANERA III

Ovidi Montllor

Deu caps d'homes deformes
penjats d'uns fils podrits,
em riuen i em conviden
a treure d'ells profit.
Visió que m'és pesada,
no la puc suportar,
i amb unes grans tisores
tots els fils vaig tallar.
zzzz! coll fora!
zzzz! cama fora!
zzzz! braç fora!
zzzz! cama fora!
zzzz! braç fora!
zzzz! panxa fora!
zzzz! baixos fora!
zzzz! pit partit!
què divertit!
a tots els vaig matar!
la vida és això: jugar!

CANCIONCITA JUGUETONA III

Diez cabezas de hombres deformes
colgadas de unos hilos podridos
me sonríen y me invitan
a aprovecharme de ello.
Pesada visión
que no puedo soportar
y con unas grandes tijeras
todos los hilos voy a cortar.
zzz! Cuello fuera!
zzzz! Pierna fuera!
zzzz! Brazo fuera!
zzzz! Pierna fuera!
zzzz! Brazo fuera!
zzzz! barriga fuera!
zzzz! Bajos fuera!
zzzz! pecho partido!
qué divertido!
a todos los maté!
la vida es esto: jugar!

I aquesta segona del gran Frank Zappa: Dancing Fool. Ho sento no m'he atrevit a traduir-la

DANCING FOOL

Frank Zappa

Don't know much about dancin
That's why I got this song
One of my legs is shorter than the other
N both my feets too long
Course now right along with em
I got no natural rhythm
But I go dancin every night
Hopin one day I might get it right
Im a dancin fool, Im a
Dancin fool
I hear that beat; I jump outa my seat,
But I can't compete, cause Im a
Dancin fool, Im a
Dancin fool

The disco folks all dressed up
Like theys fit to kill
I walk on in n see em there
Gonna give them all a thrill
When they see me comin
They all steps aside
They has a fit while I commit
My social suicide, Im a
Dancin fool, Im a
Dancin fool
The beat goes on
And Im so wrong
The beat goes on
And Im so wrong
The beat goes on n Im so wrong
The beat goes on n Im so wrong
The beat goes on n Im so wrong
I may be totally wrong, but Im a
Dancin fool, Im a
Dancin fool
Youwsa, youwsa, youwsa
I got it all together now
With my very own disco clothes, hey!
My shirts half open, tshow you my chains
N the spoon for up my nose
I am really somethin
That's what you'd probly say
So smoke your little smoke
Drink your little drink
While I dance the night away, Im a
Dancin fool, Im a
Dancin fool, (etc., etc.)

I may be totally wrong, but Im a
I may be totally wrong, but Im a
I may be totally wrong, but Im a
Fool-uh!

Hey darlin...can I buy ya a drink?
Lookin for mister goodbar? here he is...
Wait a minute...Ive got it...youre an italian!
Hah?
Yer jewish?
Love your nails...you must be a libra...
Your place or mine?

Dimecres, relats d'altri. Informe provisional sobre la correguda d'Elies. Jesús Moncada

Un altre irònic relat del Cafè de la Granota, on Jesús Moncada, per boca del cronista, intenta aclarir-nos i detallar-nos de la forma més exacta possible, no només la veloç correguda de l'Elies, sinó, i això és l'important, els motius d'aquest esforç sobrehumà.

Informe provisional sobre la correguda d'Elies

El cronista, habitualment meticulós i gairebé llepafils pel que fa als detalls dels esdeveniments que conta, lamenta haver de confessar que encara no ha pogut establir d'una manera irrebatible l'hora exacta del començament d'aquesta història; és a dir, en quin moment precís l'Elies Santapau va eixir d'escopetada de casa seva, al cap de dalt de la costera del Forn, i va iniciar la correguda desenfrenada i memorable a través de la vila que deixà esbalaïts els veïns que la presenciaren. Tanmateix, què pot fer el narrador, a qui pot acudir si resulta que els testimonis de primera mà de la sortida no es posen d’acord sobre la qüestió?

En aquell moment crucial, Víctor Cardona, el ferrer, es trobava a la porta del seu taller ocupat a desclavar una ferradura malmesa a la Florida, la somera de Juliet de Peris, i assegura que eren tres quarts de nou del matí –“en punt, noi, en aquell instant acabava de veure l'hora al rellotge del campanar”. Juliet, que sostenia el rem a la bestia, inquieta i repelosa de sentir-se l'estrebada de les tenalles a l'unglot, afirma que eren tres quarts i cinc, basant-se també en el rellotge de la torre. Ara bé, el forner, enfeinat aleshores a descarregar una carretada de sacs de farina a la porta de la fleca, davant mateix de la ferreria, i que així mateix acabava de veure l'hora al campanar, jura per la salut de diversos membres de la seva família -de poc compromís, d'altra banda, com ara la sogra i un parell de cunyats, perquè mai no se sap- que amb prou feines faltaven dotze minuts per a les nou. Malgrat que les diferències no tenen massa importància, ja que la velocitat de l'Elies, fins i tot si donem per bona l'hora més conservadora, la del ferrer, resulta gairebé increïble, les discrepàncies citades van encendre polèmiques aspres i sagnants que encara continuen al bo i millor a les tertúlies de la vila.

Sortosament, altres aspectes de l'afer són més clars.

Podem dir bé que amb cautela i d'una manera provisional perquè el tema es va encetar la setmana passada a la tertúlia del baster i no sabem a quines conclusions s'arribarà, que era un vint-i-tres de juliol, dimarts, i feia una calor de torradora, tanta que fins i tot el pinxo de l'agutzil va pensar a descordar-se el coll de la camisa, un nuvolet de cotó, d'aquells que sempre queden d’allò mes decoratius al cel de les històries, surava sobre la vila; tanmateix, atès que els vellets del cafè de Silveri, últimament molt inquisitius, escèptics i rascanyosos, encara no s'han posat d'acord a l'hora d'escatir si aquell dia bufava el cerç o la garbinada, qüestió de primera categoria i amb influència evident sobre la velocitat del corredor, perquè, si es tractava del cerç, l'Elies tenia el vent a favor i, si no, li venia de cara, el cronista es guardarà com de caure al riu de moure el nuvolet en cap direcció; el deixarà immòbil damunt el campanar, al recte del penell, mentre no es prengui una decisió definitiva sobre l'assumpte.

Ara bé, es dóna com a segur que l'Elies, en sortir del camp visual dels primers testimonis, és a dir, en donar la volta pel cantó de la rectoria, a la part de baix de la costera del Forn, va atropellar el Jaume Vilanova, que aleshores acabava d'escombrar la vorera de la seva botiga -espardenyes, avarques, sabates de mudar- i es disposava a ruixar el carrer amb una regadora per atenuar l'ardorada de la terra. L'incident, a més de marcar una fita en la carrera, permet afirmar, en contra de certes insinuacions, per cert no massa inversemblants, que l’Elies anava calçat; un detall així hauria pogut escapar-se a qualsevol, però no pas al Jaume, que es passa la vida observant els peus de la gent a fi de controlar qui compra a la competència i calcular, amb una precisió que esgarrifa quin dia tal i tal altre dels seus clients acabaran de rompre el calcer que porten i aniran a comprar-n'hi un altre parell. A més, l'Elies sempre ha constituït un misteri obsessiu per al botiguer, que mai no ha aconseguit d'esbrinar com s'ho fa l'altre per gastar només un parell d'espardenyes mentre un vulgar mortal en malmet quatre, sobretot si tenim en compte que l'Elies no calça mai sabates, ni per la festa major, ja que és del domini públic que les que duia el dia del seu casori les havia emprat a un cosí germà del seu pare. Així, no és gens d’estrany que el Jaume, després de l'ensurt i un cop recuperats l'equilibri i la regadora, pensés, en veure córrer l’Elies sense parar esment del desgast irreparable del calcer, que passava alguna cosa greu.

El mateix pressentiment -segons les conclusions del debat que es va celebrar sobre aquest punt a la fusteria la setmana passada- va colpir la vella Antònia, que venia fruita i verdures a la cantonada de la plaça de l'Església amb el carrer Major. La pressa, el desfici de l'Elies, no podien significar un agreujament de la seva dona, la Joana, malalta des de feia gairebé un parell de mesos? El temor de la vella, expressat en veu alta i amanit amb gesticulacions de caire dramàtic, va provocar una allau de comentaris per part de les parroquianes que feien cua davant la parada. Al plany -«ai, senyor, ella si que és una màrtir»- de la fava de la Carme Noguera, van seguir unes consideracions poc afalagadores a propòsit de l'Elies, el qual, tot i tenir més diners que un ministre -«una calaixera plena de bitllets de mil» segons una precisió aportada per la Remei Ulldecona - racionava a la muller fins i tot l'aire que respirava. «Serà el més ric del cementiri», va concloure amb sarcasme la Rosa Arbiol sense treure l'ull, però, de les balances, mentre la vella li pesava uns tomàquets: era cosa sabuda que la venedora no hi guipava bé de prop i tenia més aviat tendència a quedar-se curta que a passar-se.

És comprensible que una persona que no fuma compti amb poques simpaties entre els estanquers i que, en conseqüència, el pas de l'Elies, que aleshores ja esbufegava de mala manera sense afluixar, però, la marxa, no desvetllés massa la curiositat del vell Ramon, que només va dedicar-li un cop d'ull ensopit entre els núvols blavencs del seu primer cigar del dia, des de la porta de l'estanc. En canvi, el gos del baster, un cadell enjogassat i tafaner, va trobar el corredor d'allò més interessant; el va acaçar lladrucant de cap a cap de la plaça, on el dia de mercat acoloria els porxos amb parades de roba, peix i aviram, fins que, avorrit, abandonà la persecució, es dedicà a tafanejar les gàbies i va engegar el cloqueig poca-solta de les gallines, mentre l'Elies es perdia pel carreró de les Ànimes.

La trajectòria de l'Elies no pot ser més clara. Si unim amb una ratlla els punts que ocupaven els diversos testimonis que hem citat fins ara, veurem que el corredor va seguir el camí més curt possible de casa seva al cafè de Silveri, d'on surten els autocars de línia que fan cap a Lleida. Tanmateix, encara hi ha qui sosté, en contra del parer general, que l'Elies no va travessar el carrer Major sinó que va pujar pel de les Pedres i va anar a fer la volta per la placeta de Santa Àgata. A propòsit d'això, d'aquesta bajanada sense solta ni volta cal citar un intent de reconstrucció de la correguda de l'Elies per aquest últim trajecte, a càrrec de Pere Torres, àlias el Tisores, sastre d'ofici els dies feiners, i contrabaix, els diumenges i festius, de l'orquestra de la vila, la Melodia Club, el qual no va demostrar res; a mig camí, el sastre es va trepijar els cordons de les sabates i va anar de cap contra una font pública amb conseqüències molt lamentables per al seu nas i per a la sonoritat de la Melodia Club, la qual va ressentir-se, dos diumenges i una festa entre setmana, de l'absència de la verra.

Quant al motiu que va impulsar l'Elies a córrer d'una manera tan extraordinària, clourem aquest informe provisional amb el testimoni de l'ordinari de Lleida, a qui l’Elies sufocat i exhaust, va explicar, a la porta del cafè de Silveri, tocant l'autocar de línia engegat i a punt d’arrencar: "Noi, gràcies a Déu que et trobo; em semblava que no hi seria a temps. He hagut de córrer com un boig. Si el metge hagués acudit quan hem anat a avisar-lo, en el moment que la Joana ha empijorat, jo m’hauria estalviat la correguda, hauria vingut xano-xano, sense pressa; però, el tipus s'ha presentat encara no fa ni mitja hora i només per dir-nos que no hi ha res a fer, que la pobreta no passarà d'aquest migdia. Aleshores, enmig de la pena que et pots imaginar, m'han vingut al pensament les medecines que et vaig dir anit que em portessis avui de Lleida perquè l'apotecari del poble no les tenia, i m'he dit: Elies, si t'afanyes, encara li podràs dir a l'ordinari que no les porti; que això, ara, ja és tot dat i beneït."

FI

* * * * * * * * * *

INFORME PROVISIONAL SOBRE LA CARRERA DE ELIES

El cronista, habitualmente meticuloso, casi quisquilloso en lo que atañe a los sucesos que narra, lamenta tener que confesar que todavía no ha podido establecer de forma irrebatible la hora exacta del inicio de esta historia; es decir, en qué preciso momento Elies Santapau salió escopeteado de su casa, en la parte de arriba de la costera del Forn, e inició su desenfrenada y memorable carrera a través del pueblo que dejó asombrados a los vecinos que la presenciaron. Sin embargo, ¿qué puede hacer el narrador, a quién puede acudir si resulta que los testigos de primera mano de la salida no se ponen de acuerdo sobre esta cuestión?

En aquel momento crucial, Víctor Cardona, el herrero, se encontraba a la puerta de su taller ocupado en desclavar una herradura estropeada a la Florida, la burra de Juliet de Peris, y asegura que eran las nueve menos cuarto de la mañana –“en punto, muchacho, en aquel momento acababa de ver la hora en el reloj del campanario”. Juliet, que sostenía la pata de la bestia, inquieta y recelosa al notar los tirones de las tenazas en la pezuña, afirma que eran las nueve menos diez, basándose también en el reloj de la torre. Ahora bien, el panadero, atareado en aquel momento en descargar una carretada de sacos de harina a las puertas de la tahona, enfrente mismo de la herrería, y que de igual forma había visto la hora en el campanario, jura por la salud de varios miembros de su familia –de poco compromiso, por otra parte, como la suegra y un par de cuñados, porque nunca se sabe- que como mucho faltaban doce minutos para las nueve. A pesar de que las diferencias no tienen demasiada importancia, ya que la velocidad del Elías, dando por buena la hora más conservadora, la del herrero, resulta prácticamente increíble, las citadas discrepancias levantaron ásperas y sangrantes polémicas que todavía continúan entre la flor y nata de las tertulias del pueblo.

Afortunadamente, otros aspectos del asunto están más claros.

Podemos asegurar, aunque con cautela y de forma provisional, ya que el tema se inició la semana pasada en la tertulia del albardero y no sabemos todavía a qué conclusiones llegarán, que era un veintitrés de julio, martes, y hacía un calor abrasador, tanto que incluso el presumido del alguacil pensó en desabotonarse el cuello de la camisa; una nubecilla de algodón, de aquellas que suelen quedar siempre de lo más decorativas en el cielo de las historias, flotaba sobre el pueblo; sin embargo, dado que los abueletes del café de Silveri, últimamente muy inquisitivos, escépticos y amantes de llevar la contraria, todavía no se han puesto de acuerdo a la hora de averiguar si aquel día soplaba el cierzo o la garbinada, cuestión de primera categoría y con evidente influencia sobre la velocidad del corredor, ya que, si se trataba del cierzo, el Elías tenía el viento a favor y, si no, le venía de cara, el cronista se guardará como de caerse al río, de desplazar la nubecilla en ninguna dirección; la dejará inmóvil sobre el campanario, en la vertical de la veleta, mientras no se tome una decisión definitiva sobre el asunto.

Ahora bien, se da como seguro que Elías, al salir del campo visual de los primeros testigos, es decir, al dar la vuelta por la esquina de la rectoría, a la parte de debajo de la costera del Forn, atropelló al Jaume Vilanova, que en aquel momento acababa de barrer la frontera de su tienda – alpargatas, abarcas, zapatos de vestir- y se disponía a rociar la calle con la regadera para atenuar la calina de la tierra. El incidente, además de establecer un hito en la carrera, permite afirmar, en contra de ciertas insinuaciones por cierto no demasiado verosímiles, que el Elías iba calzado; un tal detalle se le hubiera podido escapar a cualquiera pero nunca al Jaume, que se pasa la vida observando los pies de la gente a fin de controlar quién compra en la competencia y calcular con increible precisión qué día tal y tal otro de sus clientes acabarán de romper el calzado que llevan y vendrán a comprar otro par. Además, el Elías siempre ha constituido un misterio obsesivo para el comerciante, que nunca ha conseguido averiguar cómo se lo monta para gastar sólo un par de alpargatas en el tiempo en que un vulgar mortal destroza cuatro, sobre todo teniendo en cuenta que el Elías no calza nunca zapatos, ni por la fiesta mayor, ya que es del dominio público que las que llevaba el día de su boda se las había pedido prestadas a un primo hermano de su padre. De modo que no es nada extraño que el Jaume, después de la sorpresa y una vez recuperados el equilibrio y la regadera, pensara, al ver correr al Elías, sin atender al irremediable desgaste del calzado, que alguna cosa grave sucedía.

El mismo presentimiento –según las conclusiones del debate que se celebró sobre este punto en la carpintería la semana pasada- invadió a la vieja Antonia, que vendía fruta y verduras en la esquina de la plaça de l'Església con el carrer Major. La prisa, el desasosiego del Elías, ¿no podían significar un empeoramiento de su mujer, la Joana, enferma desde hacía casi un par de meses? El temor de la vieja, expresado en alta voz y apoyado con gesticulaciones de signo dramático, provocó un alud de comentarios por parte de las parroquianas que hacía cola ante la parada. Al lamento –“ay, señor, ella sí que es una mártir”- de la bobalicona de la Carme Noguera, siguieron unas consideraciones poco halagüeñas a propósito del Elías, quien, a pesar de que tenía más dinero que un ministro. “una cajonera llena de billetes de mil” según una precisión aportada por la Remei Ulldecona - racionaba a su mujer hasta el aire que respiraba. “Será el más rico del cementerio”, concluyó con sarcasmo la Rosa Arbiol sin apartar la vista, sin embargo, de las balanzas, mientras la vieja le pesaba unos tomates: todo el mundo sabía que la vendedora no veía bien de cerca y tenía más bien tendencia a quedarse corta que a pasarse.

Es comprensible que una persona que no fume cuente con pocas simpatías entre los estanqueros y que, en consecuencia, el paso del Elías, que para entonces ya jadeaba de mala manera aunque eso sí, sin aflojar la marcha, no despertase demasiada curiosidad en el viejo Ramón, que sólo le dedicó una mirada aburrida entre las nubes azulencas de su primer cigarro del día, desde la puerta del estanco. En cambio, el perro del albardero, un cachorro juguetón y curioso, encontró al corredor de lo más interesante; lo persiguió ladrando de parte a parte de la plaza, donde el día de mercado coloreaba los pórticos con paradas de ropa, pescado y volatería, hasta que, aburrido, abandonó la persecución, se dedicó a curiosear las jaulas y a levantar un atolondrado cloqueo de las gallinas, mientras el Elías se perdía por el carreró de les Ànimes.

La trayectoria del Elías no puede ser más clara. Si unimos con una línea los puntos que ocupaban los diversos testigos que hemos citado hasta el momento, veremos que el corredor siguió el camino más corto posible desde su casa hasta el café de Silveri, de donde parten los autocares de línea que van a Lleida. Sin embargo, todavía hay quien sostiene, en contra de la creencia general, que el Elías no atravesó el carrer Major sino que subió por el de les Pedres, y fue a dar la vuelta por la placeta de Santa Ágata. A propósito de esto, de esta tontería sin ton ni son, habría que mencionar un intento de reconstrucción de la carrera del Elías por este último trayecto, a cargo de Pere Torres, àlias el Tisores, sastre de oficio los días laborables, y contrabajo, los domingos y festivos, de la orquesta del pueblo, la Melodia Club, que no demostró nada; a medio camino, el sastre se pisó los cordones de los zapatos y fue a parar contra una fuente pública con consecuencias muy lamentables para su nariz y para la sonoridad de la Melodia Club, que se resintió, dos domingos y una fiesta de entre semana, de la ausencia del contrabajo.

En cuanto al motivo que impulsó al Elías a correr de un modo tan extraordinario, cerraremos este informe provisional con el testimonio del ordinario de Lleida, a quien el Elías, sofocado y exhausto, explicó, a la puerta del café de Silveri, junto al autocar de línea en marcha y ya a punto de arrancar: “Muchacho, gracias a Dios que te encuentro; me parecía que no iba a llegar a tiempo. He tenido que correr como un loco. Si el médico hubiera acudido cuando hemos ido a avisarlo, en cuanto la Joana ha empeorado, me habría ahorrado la carrera, habría venido chino-chano, sin prisas; pero el tipo se ha presentado no hace ni media hora y sólo para decirnos que no hay nada que hacer, que la pobrecita no pasará de hoy a mediodía. Entonces, en medio de la pena que te puedes imaginar, me ha venido a la memoria las medicinas que anoche te pedí que me trajeras hoy de Lleida porque el farmacéutico del pueblo no las tenía, y me he dicho: Elías, si te apresuras, todavía podrás decirle al ordinario que no las traiga; que esto, ahora, ya no tiene remedio.”

FIN