1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 4 de desembre del 2009

Resposta del The Center Carter a Osona Decideix. Pilotes fora.

El senyor López Tena, director executiu d'Osona decideix, plataforma organitzadora dels pròxims referèndums del 13 de Desembre, va enviar el passat 21 d'octubre, entre d'altres organismes, una carta al The Center Carter, demanant-los la seua supervisió als referèndums citats.

La resposta, i que em disculpen els que han redactat la notícia a VilaWeb, és un escrit extremadament educat, no cal dubtar-ho, en el qual agraeixen la confiança i s'excusen per motius d'agenda i altres motius perfectament confesables.

Clar que jo, amb el meu pobre anglès, potser ho haja llegit mal. O potser sóc més escèptic que el periodista en qüestió.

Perquè al primer paràgraf, agraeixen la carta i expliciten els seus criteris:

"As you may know, the Carter Center uses several criteria to determine whether or not to observe an election."

i ho expliquen:

"Generally, (1) we only observe elections in countries where the elections represent a critical transition for the country,
(2) where it appears that the Center's presence may be critical to the success of the election,
(3) and wheere the major political parties and the electoral authority request or welcome our involvement.


(1) i, no em sembla que aquestes consultes representen (encara no) un transició crítica,

(2) ni que la presència dels observadors del Carter Center siga indispensable per a l'èxit de les consultes,

(3) ni que hagen estat les autoritats electorals ni els principals partits polítics qui hagen demanat l'assistència.

Al segon paràgraf, s'excusen polidament:

"Given the short timeframe, as well as our ongoing involvement in Sudan, Bolivia, Cote d'Ivoire, Nepal ande the Palestinian Territories, circumstances preclude us from accepting your invitation. Nonetheless, we appreciate your interest in inviting international observers..."

I, per últim, pilotes fora se'n diu al meu poble d'això, aconsellen que li ho diguin a altres organismes de la ONU.

Allò que deia abans, una resposta ben educada, que ens ve a dir, o almenys jo ho interprete així, (amb permís del Nano):

Deja ya de joder con la pelota,
niño que eso no se dice,
que eso no se hace,
que eso no se toca.

El Club de la Cançó. Mel. Pau Riba. El setè cel. Jaume Sisa. Morning has broken. Cat Stevens

Aquesta setmana Arice ens demana cançons sota el tema RELAX, així que he decidit posar tres cançons que, personalment, em relaxen.

També aconsellaria, entre altres, (però aquestes no caben en aquest lloc) El Concert per a violí i orquestra de Beethoven, o Sherezade de Rimsky-Korsakoff

La primera, mal que sembli estrany, de Pau Riba: Mel. Inclosa a l'àlbum "Jo, la donya i el gripau", pertany a una època molt feliç pel cantant, ja que acabava de nàixer el seu fill Jordi, a qui va dedicat tot el disc.

La segona, "El setè cel", de Jaume Sisa, pertany a un disc mític: "Qualsevol nit pot sortir el sol" el qual, estranyament, es va mantenir a dalt del top espanyol alguna setmana.

Quant a la tercera, "Morning has broken" de Cat Stevens quan encara no era Yusuf Islam, em recorda un del versos, per mi, més bonics de l'espanyol. Un vers del Cantar del Mio Cid que diu: "eixie el sol, Dios, e que fermoso apuntava".

Permeteu-me un consell: convindria sentir-la vora mar, a l'hora de sol ixent, quan de la ratlla de l'horitzó comença a apuntar una tímida ratlla fins la platja, i el sol comença a asomar sobre les ones. Ja sé que això em resulta més fàcil a mi, que visc a la mediterrànea, però algun avantatge havia de tenir qui açò escriu. O no?




MEL

Si passeu mai per davant de casa
No deixeu d’entrar una estona
Ens ajeurem al sol sota les branques
De la més gran de les figueres
Ens ajeurem al sol sota les parres
O sota un pi o d’una olivera
I deixarem que les abelles
Se’ns enduguin els pensaments
Al rusc per fer-ne mel

Ens ajeurem al sol sota les branques...

MIEL

Si alguna vez pasáis frente a mi casa
No dejéis de entrar un rato
Nos echaremos al sol bajo las ramas
De la mayor de las higueras
Nos echaremos al sol bajo las parras
O bajo un pino o un olivo
Y dejaremos que las abejas
Se lleven nuestros pensamientos
A la colmena para hacer su miel con ellos.

Nos echaremos al sol bajo las ramas...




EL SETÈ CEL

Història certa dels set cels
Set paradisos màgics i encantats
Història certa del set cels
Set nius de pau, de glòria i de felicitat

El primer cel és inventat
El primer gran invent de la terrestritat
I el segon cel imaginat
En una nit d’estiu a la vora del mar

El tercer cel dins d’un mirall
Reflexa les imatges d’un món ignorat
I el quart cel és irreal
Com un oasi verd en un desert estrany

Del cinquè cel res no se’n sap
No hi ha notícies d’aquest cel tan amagat
I el sisè cel està copiat
Del cel setè que s’ha engendrat dins del teu cap

EL SÉPTIMO CIELO

Historia cierta de los siete cielos
Siete paraísos mágicos y encantados
Historia cierta de los siete cielos
Siete nidos de paz, de gloria y de felicidad

El primer cielo es inventado
El primer gran invento de la terrestridad
Y el segundo cielo imaginado
En una noche de verano a la orilla del mar

El tercer cielo dentro de un espejo
Refleja las imágenes de un mundo ignorado
Y el cuarto cielo es irreal
Como un oasis verde en un desierto extraño

Del quinto cielo no se sabe nada
No hay noticias de aquel cielo tan escondido
Y el sexto cielo está copiado
Del séptimo cielo que se ha engendrado en tu cabeza.




MORNING HAS BROKEN

Morning has broken, like the first morning.
Blackbird has spoken, like the first bird.
Praise for the singing, praise for the morning,
Praise for them springing fresh from the Word.

Sweet the rain's new fall, sunlight from heaven.
Like the first dewfall, on the first grass.
Praise for the sweetnes of the wet garden,
Sprung in completeness where His feet pass.

Mine is the sunlight, mine is the morning.
Born of the one light Eden saw play.
Praise with elation, praise every morning;
God's recreation of the new day.

Morning has broken, like the first morning.
Blackbird has spoken, like the first bird.
Praise for the singing, praise for the morning,
Praise for them springing fresh from the Word.


Trobareu altres cançons a

El club de las canciones

dijous, 3 de desembre del 2009

Bloc, Iniciativa i Verds. Gràcies. M'heu facilitat el vot.

Avui llig la notícia que el Bloc, Iniciativa pel País Valencià i els Verds han iniciat converses per presentar-se junts a les pròximes eleccions.

Fa uns mesos em vaig prometre votar la formació en la que Mònica Oltra milités, ja que havia presentat denúncia per prevaricació contra el, diguem-ne jutge, senyor De la Rúa.

I ara veig que estan intentant una coalició que els hi puga ajudar a aconseguir més vots, i per tant, una mica més de representació.

Esperem que la cosa no se'n vaja en orris, degut al personalisme y l'afició a les capelletes que tenim al país.

Sort

dimecres, 2 de desembre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Els delfins. Jesús Moncada

Si, fa dues setmanes, contemplàvem com el Miquel Garrigues es mostrava orgullós del seu ofici de barquer, el protagonista del relat d'avui, no se'n mostra menys del seu estatus, difícilment aconseguit, de la seua dignitat-hobby-càrrec que tantes servituds li comporta, però també tantes honors. I es demana qui serà capaç de substituir-lo quan ell ja no hi siga. Entre tots els seus delfins, qui de tots serà digne d'accedir al seu tan indispensable i protocolari lloc?.

ELS DELFINS

Avui, he estat magnífic. Bé, el que es diu bé, ho estic sempre; de vegades, però, sense que en puguis esclarir la raó, tot s’encistella d’una manera especial i les coses ixen rodones. Avui, ha estat una d’aquestes ocasions: he lligat un condol aplomat, senyorívol, impecable. Totes, totes les mirades – especialmente de la banda de les dones – es clavaven en mi mentre avançava fins a les grades de l’altar major, al peu del qual hi havia el túmul voltat de canelobres, i girava, després, amb la meva elegància natural, cap a l’esquerra, a fi de dirigir-me als bancs davanters en els quals es trobaven els familiars del Constantí Cirera. M’hauria agradat veure’m per un forat mentre donava la mà als components del dol amb un gest d’aflicció profunda, però continguda – « us acompanyo en el sentiment, us acompanyo en el sentiment, us acompanyo en el sentiment » ; en saludar, amb una capcinada sòbria i viril, el taüt amb les despulles mortals del Constantí; quan donava el condol a les dones sense atorrollar-me, d’una manera sentida encara que un pèl distant, a fi i efecte d’evitar interpretacions malicioses a càrrec de la xafarderia vilatana. Les dones són material delicat i trencadís, i cal parar-hi molt de compte. A més, tothom és sempre tan pendent de mi que qualsevol gest dubtós, qualsevol paraula més enllà d’una altra podrien provocar un desastre: quan la bola de la murmuración comença a rodar, malament rai; no saps mai què en resultarà. I, avui, encara havia de tenir més cura que els altres dies. Un diumenge, fa quaranta-cinc anys, la Carme, ara vídua del Constantí, va ballar amb mi tres vegades seguides; la vila té la memòria llarga i no volia que hi hagués de què parlar si em mostrava més afectuós del que pertocava. Això no obstant, suposo que tot déu s’haurà adonat, en reparar en el meu capteniment digne i sever, que d’aquella foguera no queda ni la cendra, almenys per la meva banda.

Si, avui he estat magnífic. Això significa que les facultats no em minven, fins i tot diria que se m’afinen; i em sento cofoi, per mi mateix i per la gent de la vila, la qual em va atorgar, sense manifestar-ho expressament, el privilegi de ser sempre el primer a passar a donar el condol als familiars dels finats en tots els enterraments; cada cop que hi penso me’n sento orgullós perquè, per descomptat, no resultà fàcil d’aconseguir-ho. Alguns, ja se sap, es van picar en veure’m la intenció, en adonar-se qu sempre procurava col·locar-me el primer de la fila; em criticaren a matar, fins i tot vaig perdre parròquia a la sastreria. Es pensaven que ho feia per gallejar, per pinxo, quan la veritat era que vaig assumir la tasca –perquè ho és, i feixuga- a fi de dignificar el moment, tan colpidor, dels adéus i atallar el desori que sempre s’hi produïa: tots volien passar a l’hora, a empentes i rodolons, a expressar el condol, igual que si es migressin per aviar el difunt al cementiri al més aviat possible. Em costà d’imposar-me, donar a entendre al personal amb el meu exemple que allò no es podia fer de qualsevol manera i que jo era persona imprescindible por a posar ordre en aquell batibull. Ho començaren a albirar el dia que el Ramon Granera, un pinxo de pa sucat amb oli entestat a fer-me la guitza, relliscà en voler passar-me al davant a les exèquies de Jordi Planes i va caure de nassos, als peus de l’escolanet que duia la creu. No ho comprengueren del tot, però, fins que unes poques setmanes després, el mateix Granera i dos més de la mateixa corda, entropessaren i anaren damunt el taüt de la Carmeta Valls –tan fina, ella, tan primmirada- després d’envestir de mala manera el pobre vidu, dos fills de la difunta i una nebodeta rossa que duia una corona de gladiols i lliris. A partir d’aleshores, malgrat els rumors que escamparen alguns, els de sempre, acusant-me d’haver parat la traveta als tres enzes, a fi que es fumessin la talecada i deixar-los en ridícul, tothom va acceptar-me sense discusió.

Ningú no podrà dir que no hagi fet honor a la confiança que se m’atorgà. Sempre he estat el mateix, he posat la mateixa cara amb la monarquia, la república y la dictadura. ¿Capellans? Capellans. ¿Banderes? Banderes. ¿Capellans un altre cop? Fot-li capellans. Jo he d’estar per sobre d’aquestes foteses, per a mi només hi ha vilatans que se’n van a l’altre barri, tant si els hi aviem amb llatins com amb músiques. Jo dono el mateix condol als qui diuen que facturen al cel que als que només es moren i prou i no passen del nínxol.

Tot això, explicat d’aquesta manera, sense donar-hi importància, sembla fàcil. La veritat és que sovint resulta ingrat, sobretot quan t’arriben a les orelles segons quins comentaris verinosos: que si en tal enterrament vaig dir més paraules de condol que en tal altre; que si tal dia no portava corbata i l’altre sí... Més d’una vegada he pensat deixar-ho córrer i anar als sepelis com un vilatà més, lliure d’aquesta responsabilitat tan carregosa. Sempre em dic, però, impulsat per la meva generositat: “Au, Miquel, no t’acoquinis. Treu la teva força, sacrifica’t una vegada més i vés-hi. Sense tu, allò serà una patolla.”

Ara bé – desenganyem-nos – aquesta sorprenent vigoria meva no durarà sempre; fins i tot a les persones com jo els arriba l’hora. I ¿què passarà, llavors? No és que faltin candidats per substituir-me, no; fa anys que sento al meu voltant la remor sorda de la lluita per la successió, el fer-se i desfer-se de les intrigues. Però sempre que hi penso, els dubtes se’m mengen de viu en viu: ¿n’hi ha algun entre els tres que ara s’esgatinyen, digne d’ocupar el meu quan jo el deixi vacant? Joan Campells, l’adroguer del carrer Major, és massa baixet, li falta corpenta, els del dol gairebé s’haurien d’ajupir. Joaquin Coloma, el ferrer, té presència –sense arribar, ni de bon tros, a la meva-, tanmateix resulta bastot i un pèl tibat; el seu pare ja ho era, de pinxo, i, ja se sap, qui és fill de gat una hora al dia caça rates. Pel que fa a Pere Cistella, el llaüter, té una cosa que no m’agrada: he observat que resulta més efusiu en els enterraments de la gent important que en els altres. No ho sé, no ho sé... Sovint, em desperto a les nits, capficat per aquesta qüestió, i, quan la dona em pregunta què em passa, li dic que no-res, que no s’amoïni.No tinc cor per a explicar-li les meves cabòries, no vull aclaparar-la amb el pes d’un problema que fa trontollar fins i tot unes espatlles fortes com les meves. Amb un que pateixi n’hi ha ben bé prou.

FI

LOS DELFINES

Hoy, he estado magnífico. Bien, lo que se dice bien, lo estoy siempre; pero a veces, sin que puedas averiguar el motivo, todo encaja de una forma especial y las cosas salen redondas. Hoy, ha sido una de esas ocasiones: he representado un pésame aplomado, señorial, impecable. Todas, todas las miradas –especialmente las del lado de las mujeres, se clavaban en mí mientras avanzaba hacia las gradas del altar mayor, al pie del cual estaba el túmulo rodeado de candelabros, y giraba, después con mi elegancia natural, hacia la izquierda, a fin de dirigirme a los bancos delanteros en los que se encontraban los familiares del Constantí Cirera. Me hubiera gustado observarme por un cerrojo mientras daba la mano a los componentes del duelo con un gesto de aflicción profunda pero contenida – “le acompaño en el sentimiento, le acompaño en el sentimiento, le acompaño en el sentimiento” -; al saludar, con una inclinación de cabeza sobria y viril, el ataud con los despojos mortales del Constantí; cuando daba el pésame a las mujeres sin aturrullarme, de una manera sentida aunque un poco distante, a fin y efecto de evitar interpretaciones maliciosas a cargo de la chafardería pueblerina. Las mujeres son material delicado y fràgil, y hay que prestar mucha atención. Además, está todo el mundo tan pendiente de mí que cualquier gesto dudoso, cualquier palabra más alta que otra podrían provocar un desastre: cuando la bola de la murmuración empieza a rodar, mal vamos; no sabes nunca qué saldrá de ahí. Y, hoy, todavía tenía que ir con más cuidado de lo habitual. Un domingo, hace cuarenta y cinco años, la Carme, ahora viuda del Constantí, bailó conmigo tres bailes consecutivos; el pueblo tiene larga la memoria y no querría que hubiese nada que decir si me mostraba más afectuoso de lo que tocaba. No obstante, supongo que todo cristo se habrá dado cuenta, al reparar en mi porte digno y severo, que de aquella hoguera ya no queda ni un rescoldo, al menos por mi parte.

Sí, hoy he estado magnífico. Eso significa que mis facultades no menguan, incluso diría que se afinan; y me siento orgulloso, por mi mismo y por mis paisanos del pueblo, que me otorgaron, sin manifestarlo expresamente, el privilegio de ser siempre el primero en pasar a dar el pésame a los familiares de los finados en todos los entierros; cada vez que pienso en ello, me siento orgulloso porque, por descontado, no me fue fácil conseguirlo. Algunos, ya se sabe, se picaron al verme la intención, al darse cuenta de que siempre intentaba colocarme el primero de la fila; me criticaron a matar, incluso perdí parroquia en la sastrería. Creían que lo hacía por presumir, por fátuo, cuando la verdad es que asumí la tarea –porque lo es, y bien pesada- con el fin de dignificar el momento, tan impresionante, de los adioses y atajar el follón que siempre se producía: todos querían pasar a un tiempo, a empujones y zancadillas, a expresar el pésame, igual que si se desviviesen por enviar al difunto al cementerio lo más rápido posible. Me costó imponerme, dar a entender al personal con mi ejemplo que aquello no se podía hacer de cualquier manera y que yo era la persona imprescindible para poner orden en aquel guirigay. Lo comenzaron a vislumbrar el día en que el Ramon Granera, un bribón de pan mojado en aceite emperrado en hacerme la cusqui, resbaló al intentar adelantarme en las exequias de Jordi Planes y cayó de narices, a los pies del monaguillo que llevaba la cruz. No lo entendieron del todo, sin embargo, hasta que, pocas semanas después, el mismo Granera y dos más de la misma cuerda, tropezaron y fueron a parar sobre el ataúd de la Carmeta Valls –tan fina, ella, tan mirada- no antes de haber embestido de mala manera contra el pobre viudo, dos hijos de la difunta y una sobrinita rubia que llevaba una corona de gladiolos y lirios. A partir de entonces, a pesar de los rumores que esparcieron algunos, los de siempre, acusándome de haber puesto la zancadilla a los tres idiotas, a fin de que se diesen la gran hostia y dejarlos así en ridículo, todo el mundo me aceptó sin discusión.

Nadie me podrá decir que no haya hecho honor a la confianza que se me otorgó. Siempre he sido el mismo, he puesto la misma cara con la monarquía, la república y la dictadura. ¿Curas? Curas. ¿Banderas? Banderas. ¿Curas de nuevo? Pues curas. Yo he de estar por encima de estas estupideces, para mí sólo hay personas del pueblo que se van al otro barrio, tanto si las acompañamos con latines como si lo hacemos con músicas. Doy idéntico pésame a los que dicen que los facturan al cielo, como a los que sólo se mueren y del nicho no pasan.

Todo esto, explicado así, de esta forma, sin darle importancia, parece fácil. La verdad es que a menudo resulta ingrato, sobre todo cunado te llega a los oídos según qué comentarios venenosos: que si en tal entierro dije más palabras de pésame que en tal otro; que si tal día no llevaba corbata y tal otro sí... Más de una vez he pensado en dejarlo correr y acudir a los sepelios como un ciudadano más, libre de esta responsabilidad tan cargante. Pero siempre acabo diciéndome, impulsado por mi generosidad: “Vale, Miquel, no te acoquines. Saca tu fuerza, sacrifícate una vez más y acude. Sin ti, aquello será un desastre.”

Ahora bien, -desengañémonos- este sorprendente vigor mío no durará siempre; incluso a las personas como yo les llega su hora. Y ¿qué pasará entonces? No es que falten candidatos para substituirme, no; hace años que siento a mi alrededor el sordo fragor de la lucha por la sucesión, el tejer y destejer de las intrigas. Pero cada vez que pienso en ello, las dudas se me comen vivo: ¿hay alguno de entre los tres que en estos momentos lo disputan, digno de ocupar mi lugar cuando yo lo deje vacante? Joan Campells, el droguero del carrer Major, es demasiado bajito, le falta corpulencia, los del duelo casi se tendrían que agachar. Joaquim Coloma, el herrero, tiene presencia –sin llegar ni de cerca a la mía- pero resulta rudo y algo estirado; su padre ya lo era, y, ya se sabe, hijo de gato, una hora al día caza ratones. Por lo que toca al Pere Cistella, el laútero, tiene algo que no me gusta: he observado que resulta más efusivo en los entierros de gente importante que en los otros. No sé, no sé... A menudo, me despierto de madrugada preocupado por esta cuestión, y, cuando la mujer me pregunta qué me pasa, le digo que nada, que no se preocupe, no quiero cargarla con el peso de un problema que hace vacilar unos hombros tan fuertes como los míos. Con uno que sufra ya hay bastante.

FIN

Una carta a Vivian Reding

Avui mateix he enviat aquest correu a l'eurodiputada Vivian Reding

viviane.reding@ec.europa.eu

Commisioner for information, society and media

Benvolguda Miss Reding,

He llegit amb gran sorpresa la seua resposta a la interpel·lació que li va fer Ramon Tremosa sobre el tancament dels repetidors de TV3 a València.
Potser la seua resposta ha estat condicionada per la ignorància de la situació precària que pateix la llengua majoritària a València i la seua posició d'inferioritat tant als mitjans escrits com als radio-televisius.

Em tem que no sabeu que aquests repetidors foren pagats per subscripció popular, que que si són perseguits i clausurats és perquè mostren una realitat que tant el govern de València com el d'Espanya s'entesten en amagar.

Perquè la qüestió real de la nostra reclamació no és una altra que la llibertat i, quan nosaltres, la gent de València, parlem sobre el manteniment dels repetidors de televisió tancats, només estem parlant de la nostra llibertat i dels nostres drets.

Així que m'atrevesc a demanar-li que revise la seua postura en favor de la llibertat d'expressió i d'informació per a la gent d'un país europeu que no vol ser menys que els altres paísos.

Moltes gràcies i disculpe el meu pobre anglès.


Dear Miss Reding,

I read with very astonishment your answer to the interpellation which Ramon Tremosa did about the closure of the TV3 repeaters in Valencia.

Maybe your response has been conditioned by the ignorance of the precarious situation of the majority language in Valencia and its position of inferiority into both written and radio-television media.

I am afraid that you do not know that t hese repeaters were paid for by popular subscription, and that they are persecuted and closed because they shows a reality that both Valencian and Spanish governments try to hide.

Because the real matter of our claim is not another but the freedom, and, when we, the valencian people, talk about the maintenance of the closed TV repeaters, we are only talking about our freedom and about our rights.
So I dare ask you a review of your position in favor of freedom of expression and information for some people from an European country that does not want to be less than other countries
Thank you very much and I beg your pardon for my poor english

divendres, 27 de novembre del 2009

El club de la cançó. La medecina. Raimon

Avui faig molt tard, i és que no sabia com abordar el tema que Celia ens proposa. Allò paranormal.

A banda, reconec que em trobe molt perdut entre la meua coixesa que, afortunadament ja va millor (avui he conduït i tot), el meu trasllat els caps de setmana a Cullera, i l'empresa dels meus fills que sembla que ja va començant a moure's.

Al final m'he decidit a portar aquest poema escrit quan acabava el segle XIV, recepta d'un remei que no cura res, burla dels alquimistes i bruixots que tant abundaven ara i adès. Ara els hi diem santeros en comptes d'escurabutxaques.

Voldria recordar que Bernat Metge ja era un home pre-renaixentista, traductor d'Ovidi i de Bocaccio.




LA MEDECINA

Bernat Metge - Raimon


A la presó estava Bernat Metge,
era el seu tercer empresonament
i per passar el temps distretament
es dedicà a fer certes receptes
de gran valor. Era l'any del Senyor
de mil tres-cents noranta-set, o vuit,
quan va escriure aquesta "medecina"
que serveix per no curar res de res.
"Medecina" feta per en Bernat
Metge apropiada a tot mal:

Vós pendreu un badall d'estornell
e dues onces de besturri
mesclat ab un poc de gingurri
e dos diners de baquiqueu.
Si voleu haver un "m'ameu"
molt més ne valdrà composta;
e puix pendreu una almosta
de fum de palla remullada,
però feu que tota vegada
hi sia present En Ganet;
e feu-ho passar en lloc net,
cobert ab un tarararat;
e puix sia polvoritzat
e passat per un prim cedaç!
E si hi mescleu arriboràs,
millor sabor hi trobareu.
Ulls de moscats hi mesclareu,
e dos quarts de bon baldufai
e dels cabells d'En Mardufai
ab los queixals de Gedeon;
e de la barba d'Absalon
hi mesclareu, ab un pipiu;
e si llàgremes de Daviu
podeu trobar, no us sien cares.
E, puix, hajau dos pans de mares
que sien ben secats al sol.
Si mestre Bernat Oriol
vos vol prestar la gramalla blanca,
quítia serà tantost, e franca,
de tot mal la vostra persona;
e si mestre Germà vos dóna
un tros de la gramalla groga,
feu-ho tot picar ans que ploga
ab los materials prop dits,
los quals sien tots confegits;
e puix sia'n fet lletovari,
que al món no hi sé altre contrari
que el vostre mal faça fugir.

LA MEDICINA

Bernat Metge - Raimon


En prisión estaba Bernat Metge,
era su tercer cautiverio
y para pasar el tiempo distraídamente
se dedicó a redactar ciertas recetas
de gran valor. Fue en el año del Señor
de mil trescientos noventa y siete, u ocho,
cuando escribió esta "medicina"
que sirve para no curar nada de nada.
"Medicina" hecha por Bernat
Metge, apropiada a todo mal:

Tomad un bostezo de estornino
y dos onzas de besturri
mezclado con un poco de gingurri
y dos sueldos de baquiqueu.
Si queréis tener un "Me amáis"
mucho más os valdrá compota;
después, tomad una almorzada
de humo de paja remojada,
pero haced que en todo caso
Ganet se halle presente;
y pasadlo todo a un lugar limpio,
cubierto con un tarararat;
después, reducidlo a polvo
y pasadlo por un cedazo bien fino.
Y, si añadís arriboràs,
mucho mejor sabor tendrá.
Mezclad granos de moscatel
con dos cuartos de buen bardufai,
y algunos cabellos de Mardufai
con las muelas de Gedeón;
y mezclad con un pipiu
unos pelos de la barba de Absalón;
y si podéis hallar lágrimas de David,
no las ahorréis.
Y después tomad dos panes de madres
que hayan sido bien secados al sol.
Si maestre Bernat Oriol
os quiere prestar la túnica blanca,
libre y salva de mal
quedará de inmediato vuestra persona;
y, si maestre Germà os da
un trozo de su túnica amarilla,
hacedlo macerar todo antes de que llueva
con los materiales antes mentados,
que ya deben estar preparados previamente;
y después haced con ello una poción
-no sé de otra en el mundo que pueda oponérsele-
que vuestro mal haga huir.


Trobareu altres cançons a

El club de las canciones

dijous, 26 de novembre del 2009

Una editorial conjunta dels periòdics catalans (Vanguardia inclosa) i el nerviosisme del Pedro Jeta

Avui, 26 de novembre de l'any del senyor 2009, tota la premsa catalana (en paper) digna d'aquest nom (de premsa i de catalana) ha publicat una editorial conjunta sota el nom de "La dignitat de Catalunya" / "La dignidad de Catalunya (versió en espanyol)"

No és gaire usual (afortunadament per Espanya) que els catalans siguen capaços de fer pinya d'aquesta forma. Sí d'alguna cosa hi tenim merescuda fama els catalans i epígons (valencians, baleàrics, etc.) és de formar excessives capelletes. "Cada cap un barret" o "cada terra fa sa guerra" són definicions molt ajustades a la realitat.

I ja he llegit dues reaccions a aquesta editorial:

El Mundo (pamflet del inefable Pedro Jeta) ja ha ficat basa amb un article "Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio" i amenaça amb explicar-nos demà de quin mal hauríem de morir, si els déus fossin justos.

Quant a Vilaweb, el seu director, Vicent Partal, ens diu a la seua editorial, que li sembla magnífica la unió, però que difícilment podem parlar de dignitat, quan allò que defensem ara de les possibles retallades del TC, no és més que un vestit apedaçat a consciència, amb les retallades a que ens van obligar perquè el Congrès es decidís a donar-li el vist-i-plau.

I jo, per la meua part, recorde que el pròxim dia 13 de desembre, un grapat d'ajuntaments catalans faran un referèndum sobre si els catalans tenen o no tenen ganes d'indepèndencia.

I que el nou president de la UE, Herman Van Rampuy, ja ha estat interpel·lat per la gal·lesa Jill Evans sobre quina resposta donarà la UE a aquests referèndums (perquè Europa està canviant...) Resposta? Em tem que cap ni una. Però els temps estan canviant, i hi ha els gal·lesos, i els escocesos i els flamencs, i...

I és que, parafrasejant el refrany espanyol:

Al TC pregant però amb els referèndums donant.