Le Monde. Les nationalistes catalans organisent un "referendum".

Article aparegut a primera pàgina a Le Monde, en la seua edició electrònica de 13 de desembre

Les nationalistes catalans organisent un " référendum "

Un isoloir dans un temple romain, cela change des salles de classe ou des annexes de mairie. Le magnifique vestige antique, dans le centre médiéval de la cité, est l'un des neuf bureaux de vote mis à la disposition des 25 000 électeurs de Vic, conviés dimanche 13 décembre, comme les habitants de 168 autres localités de Catalogne, à un référendum pas comme les autres.

Dans le canton d'Osona, le seul où l'on vote dans toutes les communes (34), 126 bureaux sont à la disposition des 118 000 électeurs inscrits. On vote dans des locaux syndicaux et associatifs, dans des salles paroissiales et des théâtres. A Manlleu, la deuxième ville du canton, l'imam avait même proposé sa mosquée, avant de se rétracter. " Sur pression de Madrid ", assure-t-on, sans la moindre preuve, dans les cafés alentour.

Il est vrai que ces référendums locaux, organisés par des plates-formes citoyennes, ont tout pour déplaire au pouvoir central. " Etes-vous favorable à ce que la Catalogne soit un Etat souverain, social et démocratique, intégré dans l'Union européenne ? " : telle est la question que pose cette consultation sans valeur juridique, mais dont tous les partis redoutent les retombées politiques.

Le oui l'emportera, nul n'en doute.

C'est le chiffre de la participation que scruteront les états-majors des partis. Pour l'intellectuel Julià de Jodar, venu à Vic pour participer à une réunion publique en faveur du " oui ", " le résultat donnera une bonne radiographie de l'état de conscience des Catalans les plus déterminés ".

Depuis jeudi, plus de 4 000 électeurs de Vic ont déjà voté par anticipation. Si cette forte participation se confirmait, dimanche soir, dans l'ensemble des villes et villages concernés, cela consacrerait la montée significative du sentiment indépendantiste observé depuis quelques années.

Pour Alfons Lopez Tena, responsable de la plate-forme Osona Decideix, qui a organisé le scrutin dans les 34 communes du canton de Vic, le succès sera au rendez-vous si la participation se situe dans une fourchette de 35 % à 50 %, la valeur de référence étant le référendum pour la Constitution européenne qui n'avait pas attiré plus de 45 % d'électeurs. Cette fois, les urnes sont ouvertes aux mineurs de 16 ans et aux étrangers extracommunautaires. Danjoma, un Ghanéen de 37 ans, installé à Vic depuis 2001, explique dans un catalan impeccable qu'il ira voter ; son " oui " sera franc et massif comme son rire quand il dit se sentir " afro-catalan ". Pour sa communauté, il parie sur l'avenir : " Si on nous permet de voter aujourd'hui, cela signifie que nous aurons le droit de vote dans une Catalogne indépendante. "

La frénésie de référendums sur l'indépendance, tous organisés et financés par des structures issues de la société civile, est née après le succès populaire d'une initiative de ce type à Arenys de Munt, un bourg de 8 000 habitants près de Barcelone, le 13 septembre.

D'autres vagues de consultations sont prévues début 2010, dont une à Gérone, et une autre peut-être à Barcelone. Une génération spontanée qui a " surpris et débordé les partis ", reconnaît Joan Ridao, de Esquerra republicana catalana (ERC), la formation catalane pourtant ouvertement séparatiste.

" Il y a eu une explosion à la base. La raison de fond est la frustration d'un peuple ", estime Alfons Lopez Tena. Chacun a ses raisons d'aller aux urnes, mais tous parlent du " manque de respect ", voire des " humiliations " dont souffrirait la Catalogne. Bien sûr, il y a le nouveau statut qui, remplaçant celui de 1979, devait élargir l'autonomie de la Generalitat, notamment sur le plan de la politique fiscale. Les Catalans l'attendent depuis 2003. Proposé par le Parlement régional, voté moyennant quelques restrictions par le Parlement de Madrid, puis ratifié par référendum par les Catalans en 2006, le texte est depuis près de quatre ans en cale sèche au Conseil constitutionnel.

S'il venait à être retoqué, ou seulement raboté dans les prochains jours, comme le laissent entendre des fuites dans la presse, il faudrait s'attendre à une radicalisation politique en Catalogne, analysent la plupart des observateurs. Dans un éditorial commun titré " La dignité de la Catalogne ", douze journaux catalans ont dénoncé, le 26 novembre, " le croissant ras-le-bol de devoir supporter le regard courroucé de ceux qui continuent à percevoir l'identité catalane comme un défaut de fabrication empêchant l'Espagne d'atteindre une impossible et rêvée uniformité ".

Pour les indépendantistes affirmés, comme Julià de Jodar, " le statut, c'est déjà du passé, il est politiquement mort ". Mais pour la majorité, son rejet ajouterait à la désaffection de la société catalane pour sa classe politique, accusée de mal défendre les intérêts d'une Catalogne spoliée par le reste de l'Espagne : de récentes coupures géantes d'électricité ou le chaos du réseau des trains régionaux ont réamorcé la thèse d'une région attardée en matière d'infrastructures alors qu'elle paie pour les autres communautés autonomes.

Le sentiment d'injustice commence à gagner les milieux catalans les plus modérés : " Peut-être que l'histoire va nous amener à demander énergiquement l'indépendance alors que ce n'était pas du tout dans notre intention de départ ", s'interroge l'écrivain Alex Susanna, gestionnaire de la fameuse Pedrera - l'immeuble la plus connu d'Antoni Gaudi - à Barcelone.

Ce que Xavier Cortacans Pujol, le jeune libraire de Vic, résume d'une formule plus abrupte : " Plus le gouvernement de Madrid nous maltraite, plus nous nous sentons indépendantistes. "

Jean-Jacques Bozonnet

© Le Monde

I és que, com ja cantava l'Ovidi Montllor: Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.



I això ho acaba reconeixent fins i tot un diari francès bastant jacobinista, per cert.

Esperarem els resultats, i alguna cosa més sabrem quan tot acabe. Que saber sempre és bo, encara que no tothom ho reconega.

El club de la cançó. 1 vs 1. Answer. Me voy pa mi casa. Diego Carrasco

Aquesta setmana la proposta és "l'excés".

Cada vegada se'ns complica més el trobar caçons que li vinguin bé a temes cada cop més filosòfics.

Bé, m'han vingut al cap dues cançons, la primera d'elles la història d'una actuació radical contra el mobbing immobiliari.

Sent no deixar, com solc fer, la lletra de la cançó i la corresponent traducció, però necessitaria possiblement més d'una setmana, i no crec que ho pogués aconseguir del tot.

Però, creieu-me, aquesta 1 vs 1, del grup Answer, al seu disc "Reprenem Respostes", on uns joves acabaran cremant el negoci de la immobiliàri i reclamant una revolució que no arriba mai, "u contra u, la lluita darrera", pot arribar a ésser un futur proper si no hi posem remei entre tots.

I un altre excés possible, l'etílic. Com el del protagonista de la següent cançó, del gran cantaor Diego Carrasco, "Me voy pa mi casa" inclosa al disc "Mi ADN flamenco".

I a veure si, la pròxima setmana, ens trobem amb un tema menys filosòfic i més fàcil de lligar.

Trobareu altres cançons a

El club de las canciones

Un comentari no publicat pel País

Aquest matí a la notícia publicada per El País referent a la postura del Pp i el seu portaveu, el meu paisà Pons, sobre la llei "anti-descàrregues a Internet" m'he permès un comentari, en el meu idioma, que no ha estat publicat.

Més o menys venia a dir que em feia molta gràcia sentir parlar el meu paisà Pons d'inadmissibles censures, sent així que ells (el Pp de València i el seu govern) censuren i impedeixen que els valencians puguem veure la TV3, una televisió perfectament legal cent cinquanta quilòmetres al nord, només pel fet d'estar produïda en el nostre idioma (i el de Pons, per cert, un dels escasos polítics i ex-membre del govern valencià que és capaç de parlar-lo amb fluïdesa)

Acabava dient que després malparlarem de Chávez allà a Venezuela, quan no necessitem anar-nos-en tan lluny per contemplar com un govern ataca la llibertat d'informació.

No sé si és que el meu comentari ha pogut resultar ofensiu, ha incomplit les normes d'educació, o ha patit també la censura d'algú que no l'ha pensat adeqüat pel contingut o pel continent (l'idioma -repetesc, el meu- en què ha estat escrit)

Clar que, potser tot ha estat una falsa alarma, i senzillament és que encara estan buscant un traductor per a saber si és apte o no d'aparèixer a les sagrades pàgines d'un diari que continue creient dels pocs legibles en aquesta Ejpaña Una, Ejpaña Grande, Ejpaña Libre.

Seguirem confiant en la no discriminació, encara que, cada cop, ens resulte més difícil.

A voltes amb els referèndums de dins de tres dies. Vota No. Un article de Marta Rojals

He llegit avui a VilaWeb aquest article de Marta Rojals demanant la participació. Perquè, coincidesc amb ella, és important per tots: pels espanyols, pels catalans, pels natius i pels immigrats, pels periodistes acreditats -un fotimer, creieu-me- que els resultats siguen el més orientatius possible de la realitat.

Si us plau, no us quedeu a casa, passeu-vos per les urnes, voteu.

No volem només els vots d'una part de la societat, els hi volem tots: els sis, els nos, els blancs, àdhuc els nuls.

Volem, contra tots aquells que ens hi voldrien mantenir amb els ulls embenats, saber, mesurar forces, establir temps.

Aquest és l'article

Vota No

Marta Rojals

10.12.2009

Si ja t’està bé com estàs, si el cos et demana marxa, tu estova’m que ja m’agrada, fot-me una altra bufetada, que res no manca a qui res no vol, i abans que sol, més val mala companyia, diumenge és el teu dia, diumenge tens l’ocasió: planta’t davant de l’urna i vota No.

O si trobes, pel teu gust, que no és tant el desajust, que et podrien collar més, que tres anys no són res, que practicar l’estatut perjudica seriosament la salut, encara massa autonomia i massa marques de policia, que l’espoliació fiscal és una llei natural, una nació-una selecció (la Roja), de llengües una i no cinquanta-una (la de Baroja), que un viatge no és viatge sinó passa pel peatge (el de Barajas), faixa sí, caixa no, no sense la constitució: doncs vine diumenge i vota No.

Som-hi tu també, valent, tanca el Losantos un moment, apaga Intereconomia, no passarà res per un dia, si estàs censat, hi ets comptat, plega’t El Mundo sota l’aixella, mou-te en nom de Castella, però amb cotxe o caminant (és la recomanació), que al nostre carrer major, els tancs no hi passen ni de cantó; vine amb il·lusió, no és reserva el dret d’admissió: tira pel dret i vota No.

‘Que se enteren estos pajaricuatos separatistas, bufónicos independentistas, ridiculantes nacionalistas, esperpénticos manipulistas, masones, editorialistas, mentecatos, culturistas, enemigos de la nación’, doncs amunt els cors, prou de plors, si ets censat, si el missatge t’ha arribat, fes valer el sermó, respon a la crida del teu predicador: vine content i vota No.

I encara tu, nostàlgic de glòries passades, ‘abajo’ les barricades, si ets censat, ets avisat, sigues home de collons, vesteix la camisa de les ocasions, al pit l’àliga perdiguera, que la pàtria ‘grande’ t’espera, i calça’t l’ullera de sol, que se sàpiga aquí qui mana, perquè a mi em dóna la gana i tant si es vol com si no es vol. Vine amb alegria, expressa’ns la teua opinió, que el diumenge és un gran dia per a enarborar el palmó. Ni foguera ni inquisició, és l’hora de passar a l’acció: surt al carrer, diposita el paper, simplement vota No.

Qui diu que deia que què, de la llibertat d’expressió? Vine, exerceix-la, tu també pots votar No. Però no em maregis, no rabiegis, no em censuris, no m’aturis: calla i vota, i vota No.

Aquesta és la gràcia de la democràcia, diumenge tens l’oportunitat, vine doncs i fes estat, digue’ns què en penses, vejam si ens convences, però prou de predicació, que ja ens sabem la cançó: molta llibertat per ‘tutti’, però abans l’acreditació, que la llibertat dels altres és com una pedra al ronyó; més senzill és tapar boques amb embotit de tovalló (o no passar de demanar, lliure i lliurement, com pintem l'ajuntament, estucat sí, estucat no, i s’ha acabat la discussió). Quin cansament, senyor!, per fàstic hem perdut la por. I a partir d’ara, si t’ho demanen, recorda bé la lliçó: en aquest nostre invent per a saber què vol la gent, ningú no et priva de votar No.

* * * * * * * * * *

Vota No

Si ya estás bien como estás, si el cuerpo te pide marcha, golpéame que me gusta, dame otro bofetón, que nada le falta a quien no quiere, y antes que sólo mejor mal acompañado, domingo es tu día, domingo tienes la oportunidad: acércate a la urna y vota No.

O si piensas que para tu gusto, no es tan grande el desajuste, que te podrían oprimir más, que tres años no son nada, que practicar el estatuto perjudica gravemente la salud, que todavía hay demasiada autonomía y demasiados cuerpos de policía, que la expoliación fiscal es una ley natural, que una nación-una selección (la Roja), que de lenguas una y no cincuenta y una (la de Baroja) que un viaje no es viaje si no pasa por el peaje (el de Barajas), faja sí, caja no, no sin la constitución: pues vente el domingo y vota No.

Venga, tú también, valiente, apaga a Losantos un momento, apaga intereconomía, no pasará nada por un día, si estás censado tienes derecho, ponte el Mundo bajo el sobaco, ponte en marcha en nombre de Castilla, pero en coche, o andando (es nuestro consejo), porque en nuestra calle Mayor los tanques no pasan ni de perfil; ven con ilusión, no está reservado el derecho de admisión: no te lo pienses y vota No.

‘Que se enteren estos pajaricuatos separatistas, bufónicos independentistas, ridiculantes nacionalistas, esperpénticos manipulistas, masones, editorialistas, mentecatos, culturistas, enemigos de la nación’, arriba los corazones, pues, basta de lloriqueos, si estás censado, si te ha llegado el mensaje, que el sermón sirva para algo, responde a la llamada de tu predicador: ven contento y vota No.

Y tú también, nostálgico de pasadas glorias, 'abajo' las barricadas, si estás censado estás avisado, tén cojones, viste la camisa de las ocasiones, el águila perdicera en el pecho, que te espera la patria 'grande', y ponte las gafas de sol, que se sepa quién manda aquí, porque a mí me da la gana, tanto si sí como sí no. Ven con alegría, exprésanos tu opinión, que el domingo es un gran día para enarbolar el estandarte. Ni hogueras ni inquisición, es la hora de pasar a la acción: sal a la calle, deposita la papeleta, símplemente vota No.

¿Quién dice que decía qué cosas, sobre la libertad de expresión? Ven, ejércela, tú también puedes votar No. Pero no nos marees, no te encabrites, no me censures, no me pares: calla y vota, y vota No.

Esta es la gracia de la democracia, el domingo tienes la oportunidad, ven, pues, y haz estado, dinos lo que piensas, igual nos convences, pero basta de sermones, que ya nos sabemos la canción: mucha libertad para 'tutti', pero antes la acreditación, que la libertad de los otros es como una piedra en el riñón; es más sencillo callar bocas con embutido de mantel (o limitarse a pedir, libre y libremente, cómo pintar el ayuntamiento, estucado sí, estucado no, y basta de discusiones). Qué cansancio, señor!, hemos perdido el miedo por aburrimiento. Y a partir de ahora, si te lo piden, recuerda bien la lección: en este invento nuestro para saber qué quiere la gente, nadie te impide votar No.

Dimecres, relats d'altri. Un enigma i set tricornis (I). Jesús Moncada

En aquest relat, Moncada ens torna a descriure, potser com mai, l'ambient del petit poble de ribera, amb els seus personatges que ja coneixem de narracions anteriors.

Alguna cosa està passant al poble la qual s'ha convertit en un gran escàndol i la guàrdia civil és encarregada de la investigació.

UN ENIGMA I SET TRICORNIS (I)

A la fi, quan l’assumpte es convertí en un escàndol, les forces de l’ordre, les quals havien observat al començament una actitud expectant i més aviat passiva, reberen de les altes jerarquies de la capital instruccions peremptòries i severes d’abocar tot el seu pes.

Per tal que el lector tingui una idea precisa del que això significava, el cronista vol aclarir que, llavors, a principi dels anys seixanta, el pes net de les citades forces de guarnició de la vila –segons que es desprén de laborioses i complicades recerques- excedia de bon tros la mitja tona, distribuïda entre set guàrdies civils de manera més aviat poc equitativa, ja que comprenia una gamma que oscilava entre els noranta-vuit quilos panxuts, suorosos i esbufegadors de don Hermógenes Martínez, sergent comandant del post, i els quaranta-quatre escanyolits, però ferrenys i delirosos d’ascens, del guàrdia primer Epifanio Torrijos, més conegut com la Broca. I, encara que mitja tona –llarga- no era un pes ni massa espectacular ni excessivament aclaparador, cal admetre que, un cop proveït amb la quantitat reglamentària d’armes i municions que li pertocaven, no deixà de produir un cert efecte entre els habitants d’una vila tan plàcida, riallera i calmosa com ara la nostra.

-Això es veia venir- diuen que assegurava Pere Clots, profeta a recules, a la tertúlia dels llaüters del moll de les Vídues.

-La ballarem- sembla que remugà Joanot de Monegre, lacònic, eixut i depressiu com sempre.

En efecte, a partir de l’inici de l’operació, la geometria funeral dels tricornis es féu encara més lúgubre que de costum damunt els rostres inquisitorials dels usuaris, i la seva presència més insistent i escodrinyadora en cafès, places, molls, fusteries i altres llocs de reunió dels vilatans. No es poden comptar les confidències, converses comprometedores i xafarderies que va aigualir la fesomia acalaverada de la Broca amb les seves aparicions espectrals arreu de la vila, ni els embadaliments amorosos o els èxtasis incipients que trencà, sota els porxos de la plaça de la Carpa o en els racons més acollidors del mur que vorejava l’Ebre, el nas llargarut i escrutador del guàrdia Marcelino, emergint de sobte de la foscúria de la nit. Cautelosament, la Salomé, la cotorra del Cafè de la Granota, fou enviada a l’exili vergonyant del galliner fins que passés el perill, perquè l’ocell, durant els últims temps havia enriquit el seu vocabulari, fins aleshores més aviat inofensiu i asèptic –“manilla de copes! Riada, riada! Maleïda cotorra!”- amb un repertori de grolleries, blasfèmies i crits subversius que podien comprometre la parròquia. I, tal com enraonava el Praxedes amb els clients, un pèl mustis per l’absència de la Salomé, no anaves a fer el tanoca, parar la galta o donar peixet a fi que, aprofitant l’avinentesa, et busquessin les pessigolles per culpa d’un ocellot desbocat i renegaire. D’altra banda, a tot arreu, seguint una vella tàctica defensiva, les converses es limitaren a temes de poc compromís –dones, carbó, riu, collites- i tothom s’aixoplugà com va poder a fi de suportar el xàfec.

* * *

-Bé, i què van aconseguir amb aquell enrenou de Déu? – recordava el vell Cristòfol, molts anys després, mentre preníem cremat a la Granota, una nit de tardor. Aleshores, la pobra Salomé ja havia mort de vella i, dissecada, contemplava, impassible i polsosa, el batibull del local des d’una perxa vora el rellotge de paret.

El vell va fer dues xuclades a la pipa abans de contestar la seva pròpia pregunta, mentre l’ull dret de la Salomé – un dels de perdiu que Pere Sanses, sabater d’ofici i taxidermista de vocació, li havia encolomat en no trobar-ne de cotorra – reflectia el verd somort de la taula del billar on Sergi Vidal, que tenia la nit fina, brodava en solitari caramboles temeràries i barroques.

-Vols que t’ho digui, xiquet? Res de res...

Efectivament, l’informe elaborat per la Broca, escrit al dictat, amb cal·ligrafia anglesa sobre paper de barba, pel guàrdia Rufino, i conegut per la població a través del sereno, molt ben relacionat amb alguns elements femenins de la caserna, no oferia res d’inhabitual. Les forces democràtiques clandestines havien celebrat aquella setmana dues reunions: l’una restringida, en una galeria morta de la mina Antònia, i l’altra, gairebé multitudinària, en el forn de l’Heracli Planes. La dona del Ceferí, el moliner del carreró de la Saboga, havia estrenat amant feia quinze dies – o sigui, el cinquè des de començament d’any -, un vinater de la Terra Alta, el qual, segons deien, havia desbancat el seu predecessor pel sentiment amb què cantava els boleros, cosa que ablania el cor de la molinera, la qual, en el fons, era una romàntica. Mitja vila continuava caçant sense llicència malgrat les severíssimes advertències de don Hermógenes, i la meitat que en tenia caçava en temps de veda. Les tripulacions de certs llaüts aprofitaven els viatges a Tortosa i altres llocs de per avall de l’Ebre per fer negocis il·legals. El vell Cristòfol, aleshores un grapat més jove, anava a veure sovint la Marieta Peris, a donar-li memòries d’una germana d’ella casada a Marivet, unes memòries que devien ser llargues i frondoses – d’acord amb una deducció molt fna del guàrdia Marcelino – donat que la seva transmissió ocupava el vell des de les deu del vespre fins a punteta de dia. Tomàs de Valldabó s’havia enamorat d’un defensa del Barça i li havia escrit demanant-li una fotografia dedicada. A la major part dels cafès de la vila, malgrat, també, admonicions i amenaces, es jugava fot al pòquer (extrem que don Hermógenes havia pogut confirmar personalment, ja que l’havien plomat no feia gaire a la timba sabatina de la taverna de l’Arc), i els confidents secrets de les forces de l’ordre –Joan Rius, Pere Sabata i Manuel la Lloca – havien estat apallissats pels desconeguts de sempre a quatre passes de la porta de la caserna, que n’eixien, a hores cautes, de fornir material per al referit informe.

Ara bé, del que havia provocat aquell enrenou del diable, aquell terrabastall atordidor, ni una confidència, ni una indicació, res. Pareixia que no ho sabia ni la terra.

I tothom es preguntava si, el diumenge següent, tornaria a esclatar l’escàndol.

CONTINUARÀ...

* * * * * * * * * *

UN ENIGMA Y SIETE TRICORNIOS (I)

Al final, cuando el asunto se convirtió en un escándalo, las fuerzas del orden, que al principio habían observado una actitud expectante y más bien pasiva, recibieron de las altas jerarquías instrucciones perentorias y severas de poner toda la carne en el asador.

Para que el lector se pueda hacer una idea de lo que esos significaba, el cronista quiere aclarar que, en aquellos días, a principio de los sesenta, el peso neto de las citadas fuerzas de guarnición del pueblo – tal com se desprende de complicadas y laboriosas investigaciones – excedía con mucho de la media tonelada, distribuída entre siete guardias civiles en forma poco equitativa, ya que comprendía una gama que oscilaba entre los noventa y ocho quilos tripudos, sudorosos y resoplantes de don Hermógenes Martínez, sargento comandante del puesto, y los cuarenta y cuatro esmirriados aunque férreos y ansiosos de ascenso, del guardia primero Epifanio Torrijos, más conocido como la Broca. Y, aunque media tonelada – larga – no fuera un peso ni demasiado espectacular ni aplastante, hay que admitir que, una vez provisto de la cantidad reglamentaria de armas y municiones que tocaba, no dejó de producir un cierto efecto entre los habitantes de un pueblo tan plácido, risueño y calmado como era el nuestro.

-Esto se veía venir – dicen que aseguraba Pere Clots, profeta de lo pasado, en la tertulia de los lauteros del muelle de las Viudas.

-La bailaremos – parece que rezongó Joanot de Monegre, lacónico, seco y depresivo como siempre.

En efecto, a partir del inicio de la operación, la geometría funeral de los tricornios se hizo todavía más lúgubre de lo habitual sobre los rostros inquisitoriales de los usuarios, y su presencia más insistente y escudriñadora en cafés, plazas, muelles, carpinterías y otros lugares de reunión del vecindario. No se pueden contar las confidencias, conversaciones comprometedoras y chafarderías que aguó la fisonomia acalaverada de la Broca con sus apariciones espectrales por todo el pueblo, ni los arrobos amorosos o los éxtasis incipientes que rompió, bajo los pórticos de la plaza de la Carpa o en los rincones más acogedores del muro que reseguía el Ebro, la nariz larguirucha y escrutadora del guardia Marcelino, emergiendo de repente de la oscuridad de la noche. Cautelosamente, la Salomé, la cotorra del Cafè de la Granota, fue enviada a un vergonzante exilio en el gallinero hasta que pasara el peligro, porque el pájaro, durante los últimos tiempos, había enriquecido su vocabulario, hasta entonces más bien inofensivo y aséptico –“manilla de copas! Riada, riada! Maldita cotorra!” – con un repertorio de groserías, blasfemias y gritos subversivos que podían comprometer a la parroquia. Y, según razonaba el Praxedes con los clientes, algo mustios por la ausencia de la Salomé, no había que hacer el gilipollas, poner la mejilla o soltar lastre, no fuera caso que, aprovechando la ocasión, te buscaran las cosquillas por culpa de un pajarraco deslenguado y malhablado. Por otra parte, las conversaciones, en todo el pueblo, se limitaron a temas de poco compromiso – mujeres, carbón, río, cosechas – y todo el mundo se refugió como pudo a fin de soportar el chaparrón.

* * *

-Bueno, ¿y qué consiguieron con aquel jaleo del copón? – recordaba el viejo Cristòfol, muchos años más tarde, mientras tomábamos un carajillo en la Granota, una noche de otoño. Para entonces la pobre Salomé ya se había muerto de vieja y, disecada, contemplaba, impasible y polvorienta, el batiburrillo del local desde una pértiga junto al reloj de pared.

El viejo dio dos caladas a la pipa antes de contestar su propia pregunta, mientras el ojo derecho de la Salomé – uno de los de perdiz que Pere Sanses, zapatero de oficio y taxidermita vocacional, le había endilgado al no encontrar ninguno de cotorra – reflejaba el verde mortecino de la mesa de billar donde Sergi Vidal, que tenía la noche fina, bordaba en solitario carambolas temerarias y barrocas.

-¿Quieres que te lo diga, chaval? Nada de nada...

Efectivamente, el informe elaborado por la Broca, escrito al dictado, con caligrafía inglesa sobre papel de barba, por el guardia Rufino, y conocido por la población a través del sereno, muy bien relacionado con algunos elementos femeninos del cuartel, no ofrecía nada de inhabitual. Las fuerzas democráticas clandetinas habían celebrado aquella semana dos reuniones: una, restringida, en una galería muerta de la mina Antònia, y la otra, casi multitudinaria, en el horno del Heracli Planes. La mujer del Ceferí, el molinero del callejón de la Saboga, había estrenado amante hacía quince días – o sea, el quinto desde principio de año -, un vinatero de la Terra Alta, quien, según decían, había desbancado a su predecesor por el sentimiento que ponía cantando boleros, lo que ablandaba el corazón de la molinera, quien, en el fondo, era una romántica. Medio pueblo continuaba cazando sin licencia a pesar de las severísimas advertencias de don Hermógenes, y la otra mitad que sí tenía, cazaba en tiempos de veda. Las tripulaciones de ciertos laúdes aprovechaban los viajes a Tortosa y a otros lugares de por allá abajo del Ebro para hacer negocios ilegales. El viejo Cristòfol, entonces un pilón de años más joven, a menudo iba a verse con la Marieta Peris, para llevarle recados de una hermana de ella casada en Miravet, unos recados que debían ser largos y frondosos – según una muy fina deducción del guardia Marcelino – dado que su trasmisión ocupaba al viejo desde las diez de la noche hasta que el día empezaba a despuntar. Tomàs de Valldabó se había enamorado de un defensa del Barça y le había escrito pidiendole una foto dedicada. En la mayoría de los cafés del pueblo, a pesar también de las admoniciones y amenazas, se jugaba fuerte al póquer (extremo este que don Hermógenes había podido confirmar personalmente, ya que lo habían desplumado no hacía mucho en la timba sabatina de la taberna de l’Arc), y a los confidentes secretos de las fuerzas del orden –Joan Rius, Pere Sabata y Manuel la Lloca – les habían propinado una paliza los desconocidos de siempre a cuatro pasos de la puerta del cuartel, cuando salían de allí, a horas cautas, de suministrar material para el referido informe.

Ahora bien, de lo que había provocado aquel jaleo del diablo, aquel zafarrancho del demonio, ni una confidencia, ni una indicación, nada de nada. Parecía que no lo sabía ni la tierra.

Y toda la gente se preguntaba si, al domingo siguiente, volvería a estallar el escándalo.

CONTINUARÁ...

El tribunal d'Estrasburg i el ritu gitano de casament

María Luisa Muñoz Díaz, "La Nena" podrà cobrar, per fi, la pensió que li negaven. El tribunal d'Estrasburg ha dictaminat en favor d'aquesta ciutadana espanyola d'ètnia romaní a qui la Seguretat Social negava el dret de cobrar pensió de viduïtat.

I és que la negativa a pagar aquesta pensió, escudant-se en que el ritu gitano no està inclòs entre els diverses ritus admesos, el més usual dels quals, el catòlic, no només resultava incomprensible, sinó que gosaria dir que inadmissible.

Dit açò, i declarada la meua convicció de que el pagament d'aquesta pensió era absolutament justa, crec que ja seria l'hora de separar els diversos ritus religiosos o civils amb que hom desitge celebrar junt als seus amics la seua unió, de la formalització legal d'aquesta unió davant d'un fedatari públic autoritzat (jutge, alcalde, edil, capità de vaixell o qui la llei acabe dictant)

Allò que esdevé clarament discriminatori és que la missa catòlica sí, i el ritu gitano no.

I aquest és el sentit, segons crec, de la sentència d'Estrasburg.

De la que molt me n'alegre.

Sobretot per "La Nena" a qui des d'ací felicite efusivament.

I pels romanís en general, l'única nació realment europea que no demana ni ha demanat mai un estat propi.

Quan parlem de drets també parlem d'educació

Ahir mateix llegia al País, les dificultats que tenen, pobrets, els del TC per acceptar alguns dels articles de l'Estatut de Catalunya.

Com, per exemple, el tema de l'idioma.

Al reportatge "Ahí queda eso, digiéranlo en el futuro" queden molt clares les dues postures enfrontades aleshores, i ara, i segles abans, i segles a venir.

In short, com diuen els anglesos, per uns, l'únic idioma realment oficial és l'espanyol, i l'altre, bé, l'altre és suportat perquè no hi queda més remei. Pels altres, entre els que m'incloc, el meu idioma hauria de tindre, si més no, els mateixos drets que el seu.

Ahir, com dic, llegia això, i avui, llig un altre article que m'informa de que una metgessa de guàrdia en Urgències a Benicarló, poble catalanoparlant (variant valenciana) s'ha negat a atendre un pacient perquè no li parlava en espanyol.

A banda del dret que tenia l'indígena a parlar el seu idioma, co-oficial segons les lleis vigents, haig d'anotar la falta d'educació de la metgessa.

Clar que hi hauran molts que pensaran que la falta d'educació era la de l'indígena.

Segur que molts espanyols ho creuran de bona fe.