1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 25 de febrer de 2011

L'orfandat dels pioners. Un article de El Temps

L'ORFANDAT DELS PIONERS

La instal·lació de la xarxa de repetidors de TV3 al País Valencià va requerir la complicitat de la societat civil. Milers de persones anònimes van participar-hi desinteressadament. EL TEMPS
ha reunit tres d’aquells pioners per a parlar-ne.


De quina manera vau participar en la creació de la xarxa de repetidors d’Acció Cultural?

—Teresa Moril: Des del principi, vaig estar involucrada en Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i coneixia Joan Fuster, a qui tenia molta estima. Jo anava als cursos de la Carles Salvador, i va ser aleshores que començà la campanya per TV3 al País Valencià. De seguida vaig involucrar-m’hi. Per això ens van donar a tots els socis uns talonaris a 1.000 pessetes. I a tothom qui venia a la botiga –hi venia gent de Bonrepòs i Mirambell, de Bétera...– a tots els col·locava un bo. N’estaven tan convençuts que no calia ni que els ho explicara. En vaig vendre una seixantena, que no està malament, perquè aleshores 1.000 pessetes no era poca cosa!

—Lluís Garrigós: En el meu cas, tota la meua joventut va estar marcada per les inquietuds nacionalistes. Jo m’havia presentat d’alcalde en una candidatura de gent que es va escindir del Partit Socialista a Xixona i tenia relació amb Eliseu Climent. Recorde que cap a l’any 1985 em va pegar una telefonada per a dir-me que hi havia alguna possibilitat de posar un repetidor per a poder veure TV3 a tota la zona d’Alacant. Va enviar algú en representació seua i, efectivament, hi havia uns terrenys que els podíem cedir. Ho acordàrem tot en un restaurant de Cocentaina que es deia L’Escaleta, però després vam haver de fer-nos-ho per a colar-ho als partits que teníem a l’oposició. A la representant del PSOE li vaig dir que, com que era una cosa que corria pressa, que per favor s’abstinguera i que després ho consultara amb l’agrupació provincial. Ho vaig fer amb tota la intenció, perquè sabia que, si s’abstenia, després ja no hi podia recórrer. Quan se’n va assabentar el PSOE d’Alacant van traure foc pels queixals! Però nosaltres ja havíem fet la nostra.

—Però la cosa no acabà ací...

—Ll.G.: Efectivament, va resultar que els terrenys municipals no tenien l’orientació adequada per a remetre el senyal. Mirant mirant, s’adonaren que al costat hi havia una parcel·la més alta, que sí que era bona. Allò era propietat d’una gent que era molt de dretes, però quan se’ls van posar els diners a sobre de la taula no va caldre res més. El repetidor va acabar posant-se allí, la qual cosa no va fer molta gràcia a la gent d’Aliança Popular. Després, l’any 1986, estant en les festes d’Algemesí, vaig trobar-me Eugenio Burriel –que aleshores era delegat de govern– i em va dir, literalment: “Tu has d’acabar a la presó, perquè això que has fet no es pot fer.” Animadversions a banda, la gent estava molt contenta. Nosaltres vam donar senyal a tot el territori que hi ha des de Xixona fins a Santa Pola, amb algunes ombres que van anar cobrint-se. Allò obria la perspectiva d’anar recuperant el país.

—Enric Solà: Recorde que, des de València, vam veure amb molt d’optimisme que a Alacant s’haguera resolt la qüestió. Per a mi, Lluís va ser providencial, perquè penetrar en Alacant era una cosa fonamental. Aconseguit allò, quedava trobar el lloc per a situar els repetidors de Castelló i València. A mi em tocava quedar amb don Joaquín Maldonado [considerat factòtum de la democràcia cristiana valenciana], que aleshores ja devia tenir uns vuitanta anys, i buscar per la serra de Perenxisa quin era l’emplaçament més adient. Cal dir que en tot açò la democràcia cristiana va ser molt generosa. No era fàcil, perquè hi havia molts factors que calia tenir en compte per a triar el lloc, des de les qüestions legals fins a les servituds aèries. Però al final tiràrem pel dret i es van aconseguir els terrenys. Paral·lelament, també hi havia tota la negociació al Bartolo que havia de reemetre el senyal per a tot Castelló. I, alhora que tot això passava, cal tenir present que l’antener major del regne anava fent.

—A qui us referiu?

—E. S.: Em referesc a Manolo Garcia Messeguer, que va posar un repetidor de TV3 a casa seua, a Sueca. Allò no va agradar gens al PSOE i obligaren Eugenio Burriel a iniciar una croada. En vista de la situació, Eliseu Climent va organitzar una querella contra ell signada per 150 advocats de prestigi encapçalada per Joan Fuster. Anàrem al despatx de Burriel Joaquín Maldonado, Toni Pérez Gil [lletrat major de l’assessoria jurídica de l’Ajuntament de València], Eliseu Climent i jo. I Eliseu li va dir que hi havia eixa querella en procés i que nosaltres de cap de les maneres no volíem que allò tirara endavant perquè seria en contra seu. Eugenio Burriel s’enfilava per les parets! I, mentrestant, anava passant el temps i s’anaven muntant els tres grans repetidors, els de la Carrasqueta, Perenxisa i el Bartolo. I això que hi havia una oposició forta dels sectors feixistes i blaveros: hi havia qui va haver de fer guàrdia armada en els repetidors. Les coses anaven així.

—Què us movia a fer tot això?

—T. M.: Jo ho feia pel país.

—Ll.G.: Jo tenia clar que Canal 9 seria tot en castellà i estava convençut que la recuperació del país passava pels mitjans de comunicació. Disposar d’una televisió en la nostra llengua era un signe de normalització importantíssim. La televisió era una via per a normalitzar el país.

—T. M.: Jo ho feia pel meu poble, per la meua llengua. Nosaltres estàvem acostumats a veure-ho tot en castellà i allò significava obrir una finestra nova. El Puyal, la Vida en un xip... ens identificàrem tant amb tot això!

—E. S.: En el meu cas, la cosa era diferent. El català no és el meu idioma matern. Per tant, eixa qüestió sentimental no existia. A més, des del meu punt de vista, l’idioma era molt important, però no més que algunes altres qüestions, com el dret foral, etcètera. Amb tot, quan Eliseu Climent va dir que aquella era la batalla que calia emprendre, ens hi vam posar. Ara mateix estem fotuts, però sense la presència que ha tingut TV3 estaríem perduts.

—La presència de TV3 al País Valencià mai no ha estat plàcida. Eugenio Burriel s’hi va oposar; Barrionuevo, el 89, va voler donar la freqüència de TV3 a Canal 9; aquell mateix any es precinten temporalment el Bartolo, Perenxisa i la Carrasqueta...

—Ll.G.: Sempre he estat conscient que el partit del govern, d’ací i de Madrid, era molt espanyol. Per a ells o estaves amb el PSOE o contra el PSOE. La guerra contra el nacionalisme va ser constant.

—T. M.: Quan passava tot això a mi em feia molta malícia. De fet, aquesta no és una lluita senzilla. Jo sóc de les que vaig anar a la Carrasqueta el 2007. Jo visc en una finca on hi ha molta gent antinacionalista i quan es van assabentar que jo havia estat allí resistint-me, vaig tenir problemes. Fins i tot m’han dit que me’n vaja a la merda, que sóc una catalanista... Allò de la Carrasqueta va ser molt important. Plovia a bots i barrals i recorde que Eliseu ens va dir que ens quedàrem a la superfície de ciment i no on hi havia totes les pedres. Ens va dir que, a un senyal, empenyerem sempre cap enfora per a evitar el pas de la guàrdia civil. Just davant meu hi havia un guàrdia civil. Em va posar el braç damunt i em va marcar per una bona temporada. Però jo, amb l’altra mà, li vaig pegar una espenta i, com que era a les pedres, va caure. Van vindre per nosaltres de molt mala manera. Vam sentir una impotència molt gran.

—E. S.: Jo no he estat a la primera línia de la lluita, perquè a mi se m’utilitzava per a unes altres coses. Per a mi, el PSOE i PP sempre han estat dos grans partits nacionalistes espanyols. Són la continuació política de l’exèrcit que va cremar Xàtiva. Per contra, també he de dir que sé de gent superanticatalanista, superblavera, que al cap de quatre dies de tenir posada l’antena a la seua finca estaven encantats. Que si els agradava molt no sé quin programa; que si se’ls entenia molt bé...

—T. M.: A la meua finca hi havia un home que, quan feien un partit de futbol, tancava les finestres perquè no s’adonaren que veia TV3. Amb tot, això són casos extraordinaris. Crec que la majoria de la gent ha viscut la presència de TV3 als seus televisors amb total normalitat.

—Ll.G: Ma mare, fa tres anys, quan en tenia 87 i es va tancar la Carrasqueta, només em va dir una cosa: “No tenen vergonya.”

—T. M: Jo jure que, si la tallen, apagaré la tele i no la tornaré a encendre. Quan a causa dels partits de futbol tanquen les emissions, no solament de TV3 sinó de la resta de canals de la Corporació Catalana, no mire la tele.

—Ll. G.: A mi, personalment, la televisió no m’agrada. No la mire, ni en català ni en castellà ni en anglès. Però estic convençut que TV3 fa un paper enorme. Per als telespectadors convencionals, el fet que la televisió es faça en la seua llengua és un element de normalització cabdal.

—Què creieu que ha representat la presència de TV3 durant tots aquests anys?

—Ll.G.: Enric ho ha dit fa un moment: si no haguera estat per TV3, estaríem molt pitjor.

—T. M.: Ha estat un element que ens ha unit molt.

—E. S.: Jo crec que el nacionalisme català o es forja al País Valencià o no es farà. Els catalans sempre han estat molt blaveros i ara són independentistes de quatre províncies. El poc nacionalisme català que es fa, es fa al País Valencià i a les Illes. Eixa consciència unificadora no existiria sense la televisió, perquè ha propiciat la integració lingüística, ideològica...

—T. M: Els serials, el Molina, el mapa dels Països Catalans... Tot això ha contribuït moltíssim a generar una idea de país.

—Ll.G: Com Enric, pense que, dissortadament, la perspectiva d’un nacionalisme és lluny.

—E. S.: Jo crec que, a més, TV3 ha obligat els catalans a pensar una miqueta en nosaltres, que no hi havien pensat mai, perquè els seus definidors, que han begut de la tradició catalana de [Josep] Torras i Bages i [Enric] Prat de la Riba, s’han basat en dos llibres blaveros de quatre províncies. La TV3 ha estat el primer impuls de redreç. Si avui fan l’Alqueria Blanca i té tant d’èxit és perquè s’ha generat tot un costum a través dels serials que prèviament han fet a TV3.

—T. M.: Jo fa vuit anys vaig començar a veure El cor de la ciutat i, per la manera com es comportaven i com parlaven, era com si fora al cafetí del carrer de la Reina.

—Per acabar, què significa per a vosaltres la interrupció de les emissions?

—Ll.G.: Jo no sóc creient ni tampoc sóc practicant, però ara empraré termes religiosos: açò representa una mort, però jo espere la resurrecció.

—E. S.: Jo solc dir una cosa: de derrota en derrota fins a la victòria final. Tinc l’esperança que la cosa puga redreçar-se a través de la iniciativa legislativa popular que ara mateix hi ha al parlament espanyol.

—T. M.: Per a mi açò representa un altre 1714. Simplement això.

Violeta Tena

El Temps 22 de Febrer 2011