1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimarts, 3 de novembre del 2009

Avui els tròpics estan més trists encara

Avui han coincidit en la mort dos grans escriptors, humanistes, humans.

Primer he sabut de la mort de Francisco Ayala, a qui vaig conéixer (els seus llibres, clar) el 69, a Badajoz, gràcies al bibliotecari de la Universitat (en aquells dies encara unes facultats dependents de Sevilla) amb qui havia fet una certa amistat. Cent tres anys viscuts fins a l'últim dia, amb plena lucidesa.

Més tard, aquesta vesprada, el correu de Le Monde, em porta la mort als seus cent anys i escaig de Claude Levi-Strauss, a qui vaig conéixer un any o dos més tard, ja a la Universitat de València, a través del seu magnífic assaig (que es llig com una novel·la) "Tristos tròpics"

Descansin en pau.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Referèndum, si/no. Una enquesta a Catalunya

Llig avui a La Vanguardia -diari que no crec que ningú s'atrevesca a qualificar d'independentista, ni tan sols, diguem-ho clar i ras, catalanista- aquesta notícia: "La mayoría aprueba la consulta independentista pero votaría en contra"

No sé quin hagués estat el resultat d'aquesta enquesta, si s'hagués fet a Espanya, però supose que els percentatges s'haguessin inclinat pel no.

I em venen al cap els intents d'impedir un referèndum similar a Gibraltar -fallit- o a Euskadi -aconseguit-.

No sé quina podrà ser tampoc la fiabilitat dels resultats col·laterals d'aquesta enquesta, al menys dels relacionats amb el percentatge de partidaris de la independència, però aquest terç de la població favorable a la independència, aquest 35%, em resulta significativament mendelià, i si atenem als subresultats per corba d'edats i generacions, per un independista tranquil com jo, lleument esperançador.

Ara, amb tots els referèndums preparats per a desembre, el que caldria fer seria aconseguir l'assistència d'interventors internacionals que certificaren la netedetat dels recomptes, i li donessin als resultats valor internacional. Crec que ja, algun ajuntament s'ho ha plantejat.

Diria que tot és qüestió de temps. Ho espere, al menys.

divendres, 30 d’octubre del 2009

El club de la cançó. L'hereu Riera. Al Tall. La mort de na Margalida. Maria del Mar Bonet

Aquesta setmana, Imerburu ens proposa com a tema, la mort d'un ésser volgut. Dóna la trista casualitat que una bona amiga ha perdut son pare dissabte passat. Així que li dedicaré aquestes dues cançons populars, la primera de València, cantada per Al Tall, i la segona de Mallorca, cantada per Maria del Mar Bonet.

Rosa, va per tu.




L'HEREU RIERA

Popular
Canta Al Tall


A la plaça nova hi havia un ball
ahí va Riera ahi va a ballar
Riera no balles Riera no balles
que no pots ballar
que a la teua nòvia van a combregar

En la plaza nueva había un baile
allí va Riera allí va a bailar
Riera no bailes Riera no bailes
que no puedes bailar
que a tu novia le van a dar el viático


Mampren la bengala i sombrero en mà
perdonen senyores que no puc ballar
que a la meua nòvia que a la meua nòvia
van a combregar
entra en ca Cecília i es posa a plorar

Toma la bengala y sombrero en mano
perdonen señoras que no puedo bailar
que a mi novia que a mi novia
le van a dar el viático
entra en casa Cecília y rompe a llorar

No plores Riera que no pots plorar
tinc una germana i te'n pots casar
jo no vull germanes jo no vull germanes
i tampoc germans
amb tu que em casava ja no em puc casar

No llores Riera que no puedes llorar
tengo una hermana y te puedes casar con ella
yo no quiero hermanas yo no quiero hermanas
y tampoco hermanos
contigo que me casaba ya no me puedo casar


Lo que em regalares en la caixa està
orellals i agulles anells i collars
fins al cementeri fins al cementeri
la va acompanyar
i en deixar-la en terra ell la va besar

Lo que me regalaste en el ataud está
pendientes y agujas anillos y collares
hasta el cementerio hasta el cementerio
la acompañó
y al dejarla en el suelo la besó.


i Maria del Mar Bonet amb la seva meravellosa veu



LA MORT DE NA MARGALIDA

Lletra: Bartomeu Montserrat “Memes” d'Algaida
Canta: Maria del Mar Bonet


L’amo de Bàlitx m’envia
missatges i jornalers
sa madona i los demés
tota la gent que hi havia.

El dueño de Bàlitx me envía
mensajeros y jornaleros
la señora y los otros
toda la gente que había.


Voleu escriure en papers
sa mort de na Margalida
que si greu no vos sabia
començaria es procés.

Queréis escribir en papeles
la muerte de Margalida
y si no os sabe mal
empezaré el recitado.


Dia setze de gener
dins can Tropell m’encontrava
en Joan Blai me dugué
noves que jo no esperava.

Dieciséis de enero
en can Tropell me encontraba
Joan Blai me trajo
noticias que no esperaba.

Va dir si alterat estava
jo li vaig dir: No res sé.
De s’al.lota me dugué
que ella morta s’encontrava.

Preguntó si estaba alterado
le respondí: no sé nada.
De la muchacha me trajo
que se encontraba muerta.

Jo corria i no hi veia
i a ca seva vaig anar.
Com mentre s'obrí la porta
sa mare ja em va abraçar

Yo corría sin ver nada
y a su casa fui.
Abriéndose la puerta
su madre ya me abrazó


i em va dir: Sebastià
na Margalida és morta.
Oh punyalada més forta
no la rep cap cristià!.
I a veure-la vull jo anar
que es mirar-la m’aconhorta.

Y me dijo: Sebastià
Margarida ha muerto.
Oh puñalada más fuerte
no la recibe ningún cristiano!
Y a verla quiero ir
que el mirarla me consuela.

Partiguérem en sa nit
i sa tristor mos matava
i cada instant mos faltava
sa força i s’esperit.

Partimos en la noche
y la tristeza nos mataba
y a cada instante nos faltaba
la fuerza y el espíritu.


No n’estic empegueït
de contar lo que em passava
i a veure-la morta anava
i amb so cor ben entristit.

No estoy arrepentido
de contar lo que me pasaba
y a verla muerta iba
con el corazón muy triste.


Quan dins Sóller vaig entrar
me digueren de seguida
per veure na Margalida
hi hauràs d’anar en es fossar.

Cuando en Sóller entré
me dijeron enseguida
para ver a Margalida
tendrás que ir al cementerio.

Molt prompte vaig descobrir
ses parets d’aquell local
Oh cementeri dogal!,
vaig devallar i vaig dir.
I aquí s’ha de consumir
sa meva amor principal
i sa vida de res val
en aquest món existir.

Muy pronto descubrí
las paredes de aquel local
Oh cementerio dogal!,
bajé y dije.
Y aquí se ha de consumir
mi amor principal
y la vida no vale nada
en este mundo existir.

Adiós Margalideta
Margalideta adiós
Déu del cel qui és piadós
allà et tendrà Margalida
i jo en acabar sa vida
que mos hi vegem tots dos.

Adiós Margalideta
Margalideta adiós
Dios del cielo que es piadoso
allá te tendrá Margalida
y yo cuando acabe mi vida
que nos veamos los dos.

Per lo prompte i lluny que era
i és que molta gent los plany
i en Sebastià Company
na Margalida Servera.

Por lo pronto y lejos que estaba
mucha gente los llora
a Sebastià Company
i a Margalida Servera.


Com sempre trobareu altres cançons a

El club de las canciones

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Dimecres, relats d'altri. Paraules des d'un oliver. Jesús Moncada

Com reaccionaríeu si us atrapessin in fraganti?

Tots n'hem conegut de gent com el protagonista de la present narració, capaç de vendre't una moto sense rodes.

Un nou relat de Jesús Moncada al Cafè de la Granota.

Paraules des d'un oliver

-Renoi, Isidre, quin esglai! T'has presentat tan a la callada i tan de sobte que gairebé he caigut de l'oliver de l'ensurt! M'ha entrat una gelor al cor! Guaita, és que em tremolen les cames ... Què sé jo el que m'has semblat: una fantasma, una ànima en pena o, encara pitjor, una mala peça, perquè ara, amb això dels cotxes, tothom va amunt i avall sense control i els dies de festa s'escampa per aquest terme de la nostra vila una allau de forasterots que esvera. Vénen de tot arreu, sobretot de la capital, i mai no saps què et pots ensopegar. Corre cada poca-vergonya! Deixen els bancals pelats, xiquet, arramben tot allò que troben, el mateix a l'horta que al secà. Ja t'has assabentat que la setmana passada van rebentar la porta del mas de Vidallet i van pispar tot el que hi havia? Quina calamitat, Isidre, quin desastre! Un munt de sacs d'olives -gairebé cinquanta dobles- acabadetes de collir, dos carretells de vi, les aixades ... Pel que es veu, aquests van venir a robar amb un camió. Qualsevol dia, se'ns emportaran els arbres amb arrels i tot! Mentrestant, els del tricorni, son de la bona! Si la cosa no va de baixada, haurem de fer guàrdia nosaltres amb les escopetes i emprendre a tionades el primer que es presenti. Que poques persones honrades quedem al món, noi! I, què, has vingut a veure com va la collita? Doncs, m’has trobat de casualitat perquè ara mateix, en acabar aquest arbre, l'últim que em queda, ja pensava anar cap a casa teva. Guaita els sacs: com a mínim, hi ha vint dobles d'olives; tindràs oli per a tot l'any, no et pots queixar, xiquet. Ara, no has d'agrair-me res; d'això, ni parlar-ne. Ho he fet per amistat i prou. Sempre que passava vora d'aquests bancalets, camí del meu, se m'encongia el cor, m'amoïnava. «Aquest Isidre! -em deia jo-. Aquí té uns olivers d'allò més ufanosos i segur que ni se’n recorda. Però, és natural; si es passa el dia darrere el taulell de la seva botiga despatxant cigrons i patates, com ha de pensar en aquest bocí de terra que va heretar del seu oncle Tomàs? De bon començament, es veu que li va fer il·lusió, el va fer llaurar i tot, però ja li deu haver passat la febrada; no es pot ésser pagès i botiguer alhora. La terra no és una joguina, demana sacrificis! I és una llàstima, perquè aquestes olives, una de dues: o es faran malbé o qualsevol poca-pena les hi afaitarà.» Així que vaig dir a la dona: «Basilissa, els arbres de l'Isidre em fan patir i no puc resistir-ho més, de manera que, demà, quan vagis a la seva botiga a comprar el recapte de la setmana, li dius de part meva que jo li colliré les olives, que no li cal amoïnar-se per res; fins i tot les hi portaré a casa amb el meu tractor. Ja saps, dona, que una cosa així no la faria per ningú, però és que jo l'estimo de tot cor, l'Isidre. De menuts, érem amics: després, vam anar plegats a la guerra i hi ha coses que no s'obliden. Al front, sort vaig tenir d'ell més de quatre vegades. Era el terror dels feixistes, el més valent de la brigada; no s'acovardia per res del món. Tenia fusta de general, mira qui t'ho diu! A qualsevol altra guerra, li haurien donat les medalles a cabassos!» Així que, avui, a punta de dia, he carregat sacs i borrasses al tractor i ja ho veus: la feina gairebé enllestida! Però, què dimonis tens, Isidre? Em mires amb un ulls ... Què et passa! Fas cara de malfiat ... La mar salada, ja endevino què ha succeït: la Basilissa no et va dir ni piu, se li'n va anar del pensament! La mare que la va adorar! Aquesta dona meva és d'allò que no n'hi ha, té el cap més dur que un codís. En arribar a casa, la batanaré! Mira que oblidar el meu encàrrec! Ara sí que em voldria morir! Vés a saber què hauràs pensat en veure'm enfilat als teus arbres, collint les teves olives. «Vet aquí un lladregot que em rampinya la collita!», hauràs barrinat. No m'estranya la teva cara aïrada, de mala lluna. l tens tota la raó, xiquet, les coses com són. Aquesta Basilissa! Que s'esperi ... Però, què fas, Isidre, perquè agafes el meu bastó, què pretens? Escolta'm Isidre: guaita que t'equivoques, que la marres de mig a mig! Et juro per la memòria del meu pare i per la salut dels meus fills que pensava dur les olives a casa teva! No facis cas del que xerra la gent que em vol veure penjat, de les llengües d'escurçó que m'atribueixen malifetes de les quals sóc innocent! Deixa el bastó, Isidre, pel que més vulguis. Ai! Que em faràs caure de l'oliver i em trencaré el bescoll! No et perdis, Isidre, que després et penarà! Recorda que vam anar plegats a la batalla de l'Ebre ... !

FI


* * * * * * * * * *


Palabras desde un olivo

-La Virgen, Isidre, qué susto! Te has presentado tan a la callada y tan de repente que casi me caigo del olivo de la impresión! Me ha entrado un frío en el corazón! Mira, mira como me tiemblan las piernas... Qué sé yo lo que se me ha antojado: un fantasma, un alma en pena o, todavía peor, un malhechor, porque ahora, con esto de los coches, todos van arriba y abajo sin control y los días de fiesta se esparce por este término de nuestro pueblo un alud de forasteros que espanta. Vienen de todas partes, sobre todo de la capital, y nunca sabes con quién te puedes tropezar. Corre por ahí cada sinvergüenza! Dejan pelados los bancales, muchacho, arramblan con todo lo que encuentran, lo mismo en la huerta que en el secano. ¿Ya te has enterado de que la semana pasada reventaron la puerta del mas de Vidallet y le robaron todo lo que había? Qué calamidad, Isidre, qué desastre! Un montón de sacos de aceitunas –casi cincuenta doblas- acabadas de recoger, dos barriles de vino, las azadas... Por lo que se ve, estos vinieron a robar en camión. Cualquier día se nos llevarán los árboles con raíces y todo! Mientras, los del tricornio, sueño del bueno! Si esto no afloja, tendremos que hacer guardia nosotros con las escopetas y emprenderla a bastonazos con el primero que se presente. Qué pocas personas honradas quedamos en el mundo, chaval! Y, qué, ¿has venido a ver como va la cosecha? Pues me has encontrado de casualidad porque ya mismo, en cuanto acabe este árbol, el último que me queda, pensaba ir a tu casa. Mira los sacos. Como mínimo hay veinte doblas de aceitunas, tendrás para todo el año, no te puedes quejar, muchacho. Pero no me has de agradecer nada; de eso, ni hablar. Lo he hecho por amistad y basta. Siempre que pasaba por estos bancales, camino del mío, se me encogía el corazón, me preocupaba. “Este Isidro! – me decía yo -. Aquí tiene unos olivos de lo más hermoso y seguro que ni se acuerda. Pero es natural, si se pasa el día tras el mostrador de su tienda despachando garbanzos y patatas, ¿cómo puede pensar en este trozo de tierra que heredó de su tío Tomàs? Al principio, sí que le hizo ilusión, lo labró y todo, pero ya le debe haber pasado la fiebre: no se puede ser payés y tendero a la vez. La tierra no es un juguete, pide sacrificios! Y es una lástima, porque estas aceitunas, una de dos: o se estropearán o cualquier sinvergüenza se las levantará.” De modo que le dije a la mujer: “Basilissa, los árboles del Isidre me hacen sufrir y no lo puedo resistir más, de modo que, mañana, cuando vayas a su tienda a hacer la compra semanal, le dices de mi parte que yo le recolectaré las aceitunas, que no se tiene que preocupar por nada; incluso se las llevaré a casa con el tractor. Ya sabes, mujer, que una cosa así no la haría por nadie, pero es que yo quiero con todo mi corazón al Isidre. De pequeños éramos amigos: más tarde fuimos juntos a la guerra y hay cosas que no se olvidan. En el frente, suerte tuve de estar con él, más de cuatro veces. Era el terror de los fascistas, el más valiente de la brigada: no se acobardaba por nada del mundo. Tenía madera de general, mira quién te lo dice! En cualquier otra guerra, le habrían dado las medallas a capazos!” Así que, hoy, al despuntar el día, he cargado sacos y mantas en el tractor y ya ves: el trabajo casi acabado! Pero, ¿qué diablos te ocurre, Isidre? Me miras con unos ojos... ¿Qué te pasa? Pones cara de desconfianza... La mar salada, ya adivino lo que ha ocurrido: la Basilissa no te dijo ni mu, se le fue de la cabeza! La madre que la trajo! Esta mujer mía es de lo que no hay, tiene la olla más dura que una piedra. En cuanto llegué a casa le voy a dar una zurra...! Mira que olvidar mi recado! Ahora sí que me querría morir! Vete a saber qué habrás pensado al verme encaramado en tus árboles, cogiendo tus aceitunas. “Mira, un ladrón que me rapiña la cosecha!” te habrás imaginado. No me extraña tu cara enfadada, de mala luna. Y tienes toda la razón, muchacho, las cosas como son. Esta Basilissa! Que espere y verá... Pero, ¿qué haces, Isidre, por qué coges mi bastón, qué haces? Escucha Isidre: mira que te equivocas, que la yerras de medio a medio! Te juro por la memoria de mi padre y por la salud de mis hijos que pensaba llevar las aceitunas a tu casa! No hagas caso de lo que dice la gente que me quiere ver colgado, de las lenguas viperinas que me atribuyen maldades de las que soy inocente. Ay! Que me tirarás del olivo y me desnucaré! No te pierdas, Isidro, que luego te arrepentirás! Recuerda que estuvimos juntos en la batalla del Ebro...!

FIN

Israel, Palestina i l'aigua. Un altre crim més

Llegit avui a Le Monde:

Els israeilians usen 300 litres diaris contra els 70 litres diaris dels palestinians. I aquesta manca d'aigua no és, com podem comprendre, voluntat dels ocupats, sinó mala llet dels ocupants. Després els hi direm bruts.

Per cert, els israelians diuen, com no? que les dades denunciades per A.I. no són certes. A qui creurem?

Jo ho tinc molt clar: em mereix molta més fiabilitat A.I. que el govern israelià.

Israël mène la guerre de l'eau dans les territoires occupés

Jérusalem Correspondant

Amnesty International accuse l'Etat juif de priver les Palestiniens des ressources aquifères de CisjordanieCursiva



La vigueur des réactions qui ont accueilli le rapport critique d'Amnesty International sur la question de l'accès à l'eau potable dans les territoires palestiniens occupés par Israël rappelle à quel point l'eau est une question stratégique au Proche-Orient.

L'étude réalisée par l'organisation de défense des droits de l'homme, rendue publique mardi 27 octobre, est un constat accablant des pratiques " discriminatoires " envers la population palestinienne, imposées par les autorités israéliennes.

Le partage de l'eau est un sujet politique : il fait partie des questions liées au " statut final " d'un futur accord de paix israélo-palestinien, au même titre que celles des réfugiés, des frontières d'un Etat palestinien, et de Jérusalem. La Water Authority israélienne, qui réfute les accusations d'Amnesty, en conclut qu'il y a peu de chances que la situation évolue avant un tel accord.

L'accès à l'eau, qui est soumis au contrôle total qu'Israël exerce sur les ressources de la région, est aggravé par la sécheresse aiguë qui menace aujourd'hui les nappes aquifères. L'Etat juif, souligne Amnesty, utilise plus de 80 % de l'eau provenant de l'aquifère de montagne, limitant l'accès des Palestiniens à 20 % de cette réserve. Or, il s'agit de l'unique ressource en eau des Palestiniens en Cisjordanie, insiste Amnesty, " alors qu'Israël dispose de plusieurs sources d'approvisionnement - lac de Tibériade et aquifère côtier - et utilise toute l'eau disponible du Jourdain ". L'Etat juif occupe la vallée du Jourdain depuis la guerre de 1967, et n'accorde aucun accès à ses rives aux Palestiniens.

Les eaux du Jourdain sont convoitées à la fois par Israël, la Syrie, le Liban et la Jordanie, avec pour résultat de réduire par endroits son débit à celui d'un ruisseau salant et contaminé par les eaux usées non traitées, ce qui provoque un assèchement préoccupant de la mer Morte.

Amnesty relève que la consommation en eau des Palestiniens est à peine de 70 litres par personne et par jour, soit nettement moins que les 100 litres recommandés par l'Organisation mondiale de la santé (OMS), contre plus de 300 litres pour les Israéliens.

Dans certaines zones rurales, ajoute l'organisation, les Palestiniens survivent avec à peine 20 litres par jour. Plus de quarante ans après l'occupation de la Cisjordanie, ajoute Donatella Rovera, auteure du rapport, 180 000 à 200 000 Palestiniens vivant dans des communautés rurales n'ont pas accès à l'eau courante. Cette situation est d'autant plus choquante, insiste-t-elle, que les colons israéliens établis en Cisjordanie, " en violation du droit international, recourent à l'irrigation intensive pour leurs cultures, et disposent de jardins luxuriants et de piscines ".

Cette dernière affirmation ne convainc qu'à moitié : les " jardins luxuriants " et les " piscines " sont loin d'être la règle, et les colons juifs en Cisjordanie forment une palette d'individus aux revenus disparates. " Quelque 450 000 colons utilisent autant, sinon plus d'eau, que l'ensemble de la population palestinienne, estimée à 2,3 millions ", ajoute Amnesty, qui consacre une place importante de ce rapport à la situation dans la bande de Gaza, où la pénurie d'eau est critique. Dans cette portion de territoire contrôlée par le Hamas, la seule ressource en eau est l'aquifère côtier, puisque Israël n'autorise pas de transfert d'eau de la Cisjordanie vers Gaza.

Puissant levier politique

Sur-utilisée et contaminée à plus de 90 % par les eaux usées non traitées, l'aquifère côtier est source de maladies et d'épidémies. Cette situation est aggravée par le blocus imposé par Israël, qui interdit l'entrée à Gaza d'équipements nécessaires à la réparation et à la modernisation du réseau.

Le rapport d'Amnesty rappelle que les Palestiniens ne peuvent creuser de nouveaux puits sans obtenir de permis délivré par l'armée israélienne. Il explique en quoi les restrictions d'accès à l'eau potable sont un outil politique en favorisant les expulsions. Il montre enfin comment le " Mur " ou " barrière de sécurité ", les check-points et autres barrages routiers, interdisent ou retardent l'accès à l'eau en Cisjordanie.

La Water Authority israélienne a contesté les chiffres avancés par Amnesty, déploré que l'organisation ne l'ait pas consultée, mais n'a pas remis en question la réalité du phénomène de discrimination dont pâtissent les Palestiniens.

Si les Israéliens consomment " 408 litres d'eau par jour " (Amnesty parle de 300 litres...), les Palestiniens en utilisent 200, affirme-t-elle, tout en assurant que la consommation des Israéliens a baissé de 70 % depuis 1967, alors que celle des Palestiniens a progressé de 85 à 105 m3 au cours de la même période. La Water Authority souligne enfin qu'Israël a toujours accordé aux Palestiniens davantage d'eau que les accords d'Oslo (1993) ne leur en allouaient.

Au-delà des chiffres, l'attitude des autorités israéliennes montre que l'accès à l'eau reste un puissant levier politique dans les relations israélo-palestiniennes. C'est aussi un enjeu stratégique régional : pour pallier une pénurie croissante d'eau, Israël envisage de nouveau d'en importer de Turquie. Sauf que la détérioration récente de ses relations diplomatiques avec Ankara ne favorise pas un tel objectif.

Laurent Zecchini

© Le Monde

divendres, 23 d’octubre del 2009

El club de la cançó. Les Beates. Lluís Miquel. El dimoni infernat. La Trinca

Aquesta setmana FJNC ens proposa l'humor com a tema de les cançons.

Un bon tema que ens allibera una mica de temes tan sagnants com els de l'immigració o la prostitució.

La meva primera intenció havia estat posar alguna murga, però qui podria competir amb Cadis? Espero poder-ne sentir unes quantes.

També havia pensat en posar el vídeo de youtube amb el duetto buffo para dos gatos de Rossini. Un consell, si no l'heu vist, busqueu-lo y gaudiu-ne.

Per fi, m'he decidit a portar dues cançons que considero amb lletra divertida.

La primera, una versió del clàssic Les Bigotes de Jacques Brel, feta pel meu paisà Lluís Miquel. Deixo la lletra de Lluís Miquel amb la meva traducció, però no me'n puc estar de portar al final la lletra original en francès, perquè pugueu comprovar com de fidel és la versió que us presento.




LES BEATES

Lluís Miquel - Jacques Brel


Quan es fan velles tot ha canviat
de gossos grans es fan uns gats
les beates

Cuando envejecen todo cambia
De perros grandes pasan a gatos
Las beatas.


Quan es fan velles tot és tan ràpid
que d'aigua santa s'omplen de nit
les beates

Cuando envejecen todo va tan rápido
Que de agua bendecida se llenan de noche
Las beatas


Ah, si fóra el diable i les tinguera ací
jo crec que em faria jubilar
si fora déu, sentint-les pregar
seria ateu al paradís
de les beates

Ah, si fuera el diablo y las tuviera aquí
Creo que pediría la jubilación
Si fuera dios, oyéndolas rezar
Me haría ateo en el paraíso
De las beatas


Elles caminen sempre pregant
de missa en missa van passejant
les beates

Caminan siempre rezando
De iglesia a iglesia van paseando
Las beatas


I patatí i patatà
ja comencem a estar molt farts
de beates

Y patatín y patatán
Ya empezamos a estar cansados
De beatas


I van de negre com capellans
que són molt bons amb les criatures
i alcen els ulls, semblen mirar
si déu ja dorm, per les costures
de les beates

Y visten de negro como curas
Que son tan buenos con las criaturas
Y elevan los ojos, y parecen espiar
Si dios ya duerme, a través de las costuras
De las beatas


El dissabte quan tots sortim
es veu la gent que es divertix
però cap de beata

El sábado, día de salida,
Vemos a la gente que se divierte
Pero ninguna beata


perquè és ben dins del seu fosc lloc
i es preserven dels xicots
les beates

porque están muy escondidas en su habitación oscura
y se preservan de los muchachos
las beatas


que prefereixen endurir-se
ficades dins de les esglésies
molt contentes de preservar
el seu tresor que dorm entre les cames
de beates

que prefieren endurecerse
metidas en una iglesia
muy contentas de preservar
su tesoro que duerme entre sus muslos
de beatas


després es moren molt espaiet
semblen un foc que es consumix
les beates

Luego se mueren muy despacito
Como un fuego que se consume
Las beatas


i quan es moren preguen un prec
de no morir d'un petit fred
les beates

y cuando se mueren rezan una oración
para no morirse de un pequeño frío
las beatas


i en un cel que no troben mai
els àngels fan un paradís per elles
una corona, un parell d'ales
després se'n van
volant volant volant volant
molt espaiet
com les beates

y en un cielo que no encuentran nunca
los ángeles crean un paraíso para ellas
una corona, un par de alas
y luego se van
volando, volando, volando, volando
muy despacito
como las beatas.


i aquesta és la lletra original de Jacques Brel

LES BIGOTES

Elles vieillissent à petits pas
De petits chiens en petits chats
Les bigotes
Elles vieillissent d'autant plus vite
Qu'elles confondent l'amour et l'eau bénite
Comme toutes les bigotes

Si j'étais diable en les voyant parfois
Je crois que je me ferais châtrer
Si j'étais Dieu en les voyant prier
Je crois que je perdrais la foi
Par les bigotes

Elles processionnent à petits pas
De bénitier en bénitier
Les bigotes
Et patati et patata
Mes oreilles commencent à siffler
Les bigotes

Vêtues de noir comme Monsieur le Curé
Qui est trop bon avec les créatures
Elles s'embigotent les yeux baissés
Comme si Dieu dormait sous leurs chaussures
De bigotes

Le samedi soir après le turbin
On voit l'ouvrier parisien
Mais pas de bigotes
Car c'est au fond de leur maison
Qu'elles se préservent des garçons
Les bigotes

Qui préfèrent se ratatiner
De vêpres en vêpres de messe en messe
Toutes fières d'avoir pu conserver
Le diamant qui dort entre leurs f...s
De bigotes

Puis elles meurent à petits pas
A petit feu en petit tas
Les bigotes
Qui cimetièrent à petits pas
Au petit jour d'un petit froid
De bigotes

Et dans le ciel qui n'existe pas
Les anges font vite un paradis pour elles
Une auréole et deux bouts d'ailes
Et elles s'envolent... à petits pas
De bigotes


I una vegada criticades (amb tota la raó) les beates que preserven "el seu tresor que dorm entre les cames" podem parlar de l'altra vora d'aquest riu de la vida. Basats en contes del Decameró aquest cim del Quatroccento, inici de la narrativa moderna, que mai no passarà de moda, la gran escriptora catalana Maria Aurèlia Capmany, a petició de La Trinca, va fer, junt amb Jaume Vidal Alcover, uns quants poemes, que van ser musicats i inclosos en el disc Trincameró.

Amb vosaltres El dimoni infernat




EL DIMONI INFERNAT

La Trinca – Maria Aurèlia Capmany sobre un conte del Decameró


Ara sabreu la història
d'aquell predicador
i d'aquella doneta
petita i bonica
i un dimoni alterós
que sí que no

Ahora conoceréis la historia
De aquel predicador
Y de aquella mujercita
Pequeña y bonita
Y un demonio orgulloso
Que sí que no

la noia que es devota
vol viure en oració
se'n va al desert on viuen
homes dejunadors
ja n'arriba a la cova
d'en Claudi el virtuós

la muchacha que es devota
quiere vivir en oración
se va al desierto donde habitan
hombres ayunadores
ya llega a la cueva
de Claudio el virtuoso

Ai Claudi lo bon Claudi
vull viure en oració
ai Claudi lo bon Claudi
deixeu-me resar amb vós
en Claudi que la mira
perd el kirieleison

Ay Claudio, mi buen Claudio
Quiero vivir en oración
Ay Claudio, mi buen Claudio
Déjame rezar contigo
Claudio cuando la ve
Pierde el oremus.

entreu la bona dona
que aplegareu fredor
entreu la bona dona
que resarem tots dos
llavors fins a trenc d'alba
dormirem bo i millor

entrad buena mujer
que cogeréis frío
entrad buena mujer
que rezaremos juntos
luego hasta el amanecer
dormiremos de lo lindo


la cova era petita
i sense recambró
al mateix llit de palla
s'han de ficar tots dos
ja és mitja nit passada
però no dormen no

la cueva era pequeña
y sin trastienda
en el mismo camastro de paja
se han de meter los dos
ya es medianoche pasada
pero no duermen no

Què és aquesta eina Claudi
que duu tanta escalfor?
filla la meva filla
és el dimoni gord
que a l'infern vol anar-se'n
i no troba per on

Qué es esta cosa Claudio
Que tanta calor hace
Hija, hija mía
Es el demonio grande
Que quiere irse al infierno
Pero no encuentra por dónde

I on és l'infern bon Claudi
vós que sabeu de tot?
jo no vull altra cosa
que fer-t'ho entenedor
a l'infern el dimoni
posem-l'hi sense por

¿Y dónde está el infierno buen Claudio
Tú que lo sabes todo?
No quiero nada más
Que hacértelo saber
En el infierno pongamos
Al diablo sin miedo

si tu m'ajudes filla
l'amansirem del tot
si que n'està bon Claudi
d'encès i furiós
filla és que feia estona
que anava sol pel món

si tú me ayudas hija
lo amansaremos del todo
pues sí que está, buen Claudio
ardiente y furioso
hija, es que ya hacía tiempo
que iba sólo por el mundo

ja el fiquen i el capfiquen
aquell monstre alterós
dia i nit repeteixen
la devota acció
però així que es distreuen
es dreça amb més rigor

ya lo meten y remeten
aquel monstruo orgulloso
día y noche repiten
la devota acción
pero en cuanto se distraen
se levanta con más rigor

fins que un dia el dimoni
és ja vençut del tot
fins que un dia el dimoni
és ja vençut del tot
però llavors la dona
sent que bull el fogó

hasta que un día el demonio
queda vencido del todo
hasta que un día el demonio
queda vencido del todo
pero entonces la mujer
siento que la olla le hierve


ai Claudi lo meu Claudi
deu-me la salvació
ai Claudi lo meu Claudi
deu-me la salvació
l'infern vol el dimoni
l'infern vol més carbó

ay Claudio, mi buen Claudio
dame la salvación
ay Claudio, mi buen Claudio
dame la salvación
el infierno quiere a su demonio
el infierno quiere más carbón.


Com sempre trobareu altres cançons a

El club de las canciones

dijous, 22 d’octubre del 2009

TV3 i País Valencià. La censura continua

I els jutges continuen a poc a poc donant-li la raó al (mal)govern i corrupte que patim. Els jutges, (on han nascut? d'on són? quin idioma parlen?) continuen negant-nos als valencians que puguem veure tranquilament la televisió que s'emet només tres-cents quilòmetres amunt, dins d'una Europa que es proclama sense fronteres, i dins d'un estat que és el nostre (potser perquè no ens deixen anar-nos-en)

I els successius governs d'aquest estat (què més dóna PP o PSOE, tots han fet igual) fregant-se les mans, ben contents i cofois d'aquesta restricció de la llibertat de premsa.

I els partits tan defensors d'aquestes llibertats individuals, fregant-se les mans ja que no és aquesta llibertat la que ells volen defensar, sinó la exactament contrària, bé que ho demostren contínuament.

I els valencians que, com li passava a aquell personatge de Molière, i malgrat totes les sentències d'aquest TSJV, parlen en prossa (català) sense adonar-se'n continuaran votant per ampla majoria aquests gavinots que estan omplint-nos de merda i malgastant els nostres impostos. O bé aquests socialistes als quals els pesen unes sigles (PSPV) que voldrien abandonar i ho faran només puguin.

El que he dit manta vegada: si fóssim negres votaríem Ku Klux Klan