Avui, 22 de Febrer de 2010, fa vint-i-cinc anys que Salvador Espriu ens va deixar.
Vint-i-cinc anys sense aquest home eternament malaltís, vint-i-cinc anys sense aquest grandíssim poeta que fent honor al seu nom, ens comunicava
Vint-i-cinc anys sense aquest home eternament malaltís, vint-i-cinc anys sense aquest grandíssim poeta que fent honor al seu nom, ens comunicava
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa
per retornar-vos el nom de cada cosa
I així, per complir la seua paraula, ens deixà aquesta immensa obra de teatre de titelles, la "Primera història d'Esther", homenatge ferotge a una llengua (la seua, la nostra) que veia en perill de mort en aquella criminal i llarga, interminable postguerra.
Amb tentines d'embriac
de mistela i de conyac,
la cataifa del rebrec
dirigeixo. Cap rebec,
tanmateix, al meu repic,
no replica mai ni un xic.
I si ho fa, fort o pioc,
d'un carxot el torno a lloc
(també tusto algun maluc
amb varetes de saüc).
Sentiràs d'arreu el xac.
Atzucac, catric-catrac.
de mistela i de conyac,
la cataifa del rebrec
dirigeixo. Cap rebec,
tanmateix, al meu repic,
no replica mai ni un xic.
I si ho fa, fort o pioc,
d'un carxot el torno a lloc
(també tusto algun maluc
amb varetes de saüc).
Sentiràs d'arreu el xac.
Atzucac, catric-catrac.
Vint-i-cinc anys sense el poeta de Sepharad
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén"
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén"
Vint-i-cinc anys sense el poeta de les cançons de la roda del temps, tan exquisidament musicades per Raimon, vint-i-cinc anys sense l'autor de "El meu poble i jo" poema que vaig sentir per primera vegada a la muntanyeta d'Alberic, un llunyà 1968, musicat pel desaparegut Enric Ortega, i que més tard va musicar també Raimon.
EL MEU POBLE I JO
A la memòria de Pompeu Fabra,
Mestre de tots.
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
A la memòria de Pompeu Fabra,
Mestre de tots.
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
I hem sobreviscut.
Gràcies, Espriu.
2 comentaris:
fent una ullada al teu blog
salutacions des de Reus
Dura la rima acabada en C. Però dolços la majoria dels seus versos. Esperem que entre l'homenatge d'enguany i el cen tenari del naixement, que s'acosta, torni a recuperar el lloc que li pertany dins la cultura catalana.
Gràcies per afegir-te a l'homenatge!
Publica un comentari a l'entrada