1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

divendres, 4 de juny de 2010

El club de las canciones. Dios

Aquesta setmana no tinc cap excusa, he estat jo qui ha proposat el tema: Déu.

I què collons hi fa un ateu com jo proposant un tema tan abstracte i abstrús? Un ateu que declara que la simple idea filosòfica d'un déu, de qualsevol déu, és un evident i incommensurable perill per als humans de a peu?

Confessaré que la idea em vingué de Jorge Luís Borges, genial autor l'obra completa del qual estic llegint des de fa més d'un mes, i a la que hi he trobat aquest irònic argument ornitològic, complementari dels clàssics cinc de sant Tomàs d'Aquino amb que ens il·lustraven al batxillerat.


ARGUMENTUM ORNITHOLOGICUM


Cierro los ojos y veo una bandada de pájaros. La visión dura un segundo o acaso menos; no sé cuántos pájaros vi. ¿Era definido o indefinido su número? El problema involucra el de la existencia de Dios. Si Dios existe, el número es definido, porque Dios sabe cuántos pájaros vi. Si Dios no existe, el número es indefinido, porque nadie pudo llevar la cuenta. En tal caso, vi menos de diez pájaros (digamos) y más de uno, pero no vi nueve, ocho, siete, seis, cinco, cuatro, tres o dos pájaros. Vi un número entre diez y uno, que no es nueve, ocho, siete, seis, cinco, etcétera. Ese número entero es inconcebible; ergo, Dios existe.


Però anem a les cançons.

I començaré amb una de Francesc Pi de la Serra, "Gràcies, Déu meu" on assistim a la fatalista i cristiana resignació que sempre han intentat inculcar-nos:




Gràcies, Déu meu.

He hagut d'abandonar el prat,
la terra no donava res,
així conec la ciutat,
Gràcies, Déu meu.

He tenido que abandonar el prado,
la tierra no daba nada,
así conozco la ciudad,
Gracias, Dios mío.

Tenia feina fins ahir,
ara tindré temps i podré
per fi aprendre a llegir,
Gràcies, Déu meu.

Tenía trabajo hasta ayer,
ahora tendré tiempo y podré
por fin aprender a leer,
Gracias, Dios mío.

Tinc la dona a l'hospital,
sólament s'ha trencat el coll,
però s'hauria pogut fer més mal,
Gràcies, Déu meu.

Tengo la mujer en el hospital,
sólo se ha roto el cuello,
pero se habría podido hacer más daño,
Gracias, Dios mío.


Tampoc té feina i fa ganxet
m'està fent un jersei de llana
i l'any que ve no tindré fred.
Gràcies, Déu meu.

Tampoco tiene trabajo y hace ganchillo
me está haciendo un jersey de lana
y al año que viene no pasaré frío.
Gracias, Dios mío.


Tinc un fill que no té braços
però l'hi han posat dos de plàstic
diuen que són molt eficaços
Gràcies, Déu meu.

Tengo un hijo que no tiene brazos
pero le han puesto dos de plástico
dicen que son muy eficaces
Gracias, Dios mío.


M'han dit que a molts llocs hi ha guerra
i s'ho passen molt malament
tenim sort que aquí hi hagi pau
Gràcies, Déu meu.

Me han dicho que en muchos sitios hay guerra
y lo pasan muy mal
tenemos suerte que aquí haya paz
Gracias, Dios mío.


El món aniria molt millor
si tothom pensés com jo
sempre hi halgú que está pitjor
no tingueu tanta ambició
i sobretot no oblideu
el gràcies Déu meu.

El mundo ira mucho mejor
si todo el mundo pensara como yo
siempre hay alguien que está peor
no tengáis tanta ambición
y sobre todo no olvidéis
el gracias, Dios mío.


Clar que, també ens podem qüestionar el per què de les contínues desgràcies. Això és el que fa Georges Brassens a la seua cançó: "Dieu s'il existe, il exagère"




Dieu s'il existe

Au ciel de qui se moque-t-on ?
Était-ce utile qu'un orage
Vînt au pays de Jeanneton
Mettre à mal son beau pâturage ?
Pour ses brebis, pour ses moutons,
Plus une plante fourragère,
Rien d'épargné que le chardon !
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.


Allà al cel qui se'n riu de nosaltres?
Era útil que una tronada
vingués al tros de na Joaneta
a fer malbé el seu pasturatge?
Per ses ovelles, pels seus anyells
cap planta de forratge,
res s'ha salvat més que el card!
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Allá en el cielo quien de nosotros se rie?
Era útil que una tormenta
acudiese al lugar de la Juanita
a estropear todo su pasto?
Para sus ovejas, para sus corderos
ni una planta de forraje,
no se han salvado más que los cardos!
Dios, si existe, exagera,
exagera.


Et là-dessus, méchant, glouton,
Et pas pour un sou bucolique,
Vers le troupeau de Jeanneton,
Le loup sortant du bois rapplique.
Sans laisser même un rogaton,
Tout il croque, tout il digère.
Au ciel de qui se moque-t-on ?
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.


I allà a sota, cruel, glotó,
i no per cap guany bucòlic,
cap al ramat de na Joaneta,
el llop que surt del bosc arriba.
Sense deixar ni un mal bocí,
tot ho mossega, tot ho paeix.
Allà al cel qui se'n riu de nosaltres?
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Y allá abajo, cruel, glotón,
y no con intención bucólica
hacia el rebaño de la Juanita
el lobo de dentro del bosque surge.
Sin dejar ni un mal bocado,
todo lo muerde, todo lo digiere.
Allá en el cielo quien de nosotros se rie?
Dios, si existe, exagera,
exagera.


Et là-dessus le Corydon,
Le promis de la pastourelle,
Laquelle allait au grand pardon
Rêver d'amours intemporelles,
- Au ciel de qui se moque-t-on ? -
Suivit la cuisse plus légère
Et plus belle d'une goton.
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.

I allà baix, en Corindon,
el promès de la pastoreta,
la qual anava a romeria
a somiar amors intemporals,
-allà al cel qui se'n riu de nosaltres?-
segueix la cuixa més tibada
i més maca d'una buscona.
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Y allá abajo, el Corindón,
el novio de la pastorcita,
que había ido de romería
soñando amores intemporales
allá en el cielo quien de nosotros se rie?
Acaricia el muslo más ligero
y más agradable de una buscona.
Dios, si existe, exagera,
exagera.

Adieu les prairies, les moutons,
Et les beaux jours de la bergère.
Au ciel de qui se moque-t-on ?
Ferait-on de folles enchères ?
Quand il grêle sur le persil,
C'est bête et méchant, je suggère
Qu'on en parle au prochain concile.
Dieu, s'il existe, il exagère,
Il exagère.

Adéu els prats, els anyells,
i els bells jorns de la pastora.
Allà al cel qui se'n riu de nosaltres?
Faria algú boges apostes
quan pedrega sobre el julivert?
És bèstia i és cruel. Jo sugeresc
que se'n parli al proper concili,
Déu, si existeix, exagera,
exagera.

Adiós los prados, los corderos,
y los días hermosos de la pastora.
Allá en el cielo quien de nosotros se ríe?
Qué loco apostaría sobre ello
cuando graniza sobre el perejil?
Es bestia y cruel. Sugiero
que en el próximo concilio se estudie.
Dios, si existe, exagera,
exagera.


I jo?, bé, si hagués de creure qualque cosa, parlaria d'allò més aproximat a les filosofies orientals tipus budisme, del panteisme en poques paraules. Com aquesta "Salve" d'un gran poeta i -diuen, a mi no m'agrada gaire- gran novel·lista, Miquel de Palol, versionada per Ramon Muntaner al seu disc "Cançó de carrer"




Salve

Per la glòria dels camins, clars de sol, entre oliveres,
per la blava salvatgia dels penyals vora del mar,
pel silenci dels afraus i el repòs de les cimeres,
pels vells temples que s'enrunen...
i els que a poc s'han redreçat...

Por la gloria de los caminos, claros de sol, entre olivos,
por el salvaje azul de los riscos a la orilla del mar,
por el silencio de los desfiladeros y el reposo de las cumbres,
por los viejos templos que caen a pedazos...
y por los que se han erigido recientemente...


Massa sang hi ha en les venes, per donar-la al sol i a l'aire,
massa vida hi ha en la terra per les vinyes i els sembrats,
que el glatir de melangia i la plàcida enyorança
no s'han fet pels pins indòmits ni pels vents descabdellats!
Que els pins volen terra lliure i els vents criden: llibertat!

Demasiada sangre hay en las venas, para brindarla al sol y al aire,
demasiada vida hay en la tierra por las viñas y los sembradíos,
que el latido de la melancolía y la plácida añoranza
no son para los pinos indómitos ni los vientos desencadenados!
Que los pinos quieren tierra libre y los vientos gritan: libertad!

I la raça de la terra, duu la terra dins de l'ànima,
els seus músculs són de roure,
els seus ulls són fets de mar,
té als sentits la pagania de l'aroma de les coses,
i en el front el crisma d'oli, i de vent i de combat...

Y la raza de la tierra, lleva la tierra dentro del alma,
sus músculos son de roble,
sus ojos hechos de mar,
tiene en los sentidos la paganía del aroma de las cosas,
y en su frente el crisma de aceite, y de viento y de combate...


Massa sang hi ha en les venes...

Demasiada sangre hay en las venas...

Quan tritllegin les campanes, per la Pasqua, en els cenobis,
i les viles s'endomassin al miracle ressorgent;
oh quin goig de viure en elles, tots ardits de glòria nova,
i collir sense recança, i sembrar sens recelar...

Cuando repiquen las campanas, por Pascua, en los cenobios,
y los pueblos se vistan de gala en el milagro que resurge;
oh qué gozo vivir entre ellas, intrépidos de gloria nueva,
y recoger sin temor, y sembrar sin recelo...

4 comentaris:

Antonio ha dit...

Irónicas,geniales letras y buena música... Gràcies, Déu meu.jeje

Antton ha dit...

Mi comentario está en el post anterior, que me he liao...

Nynaeve ha dit...

Qué digo yo que éste se "ponía" igual que Santa Teresa de Jesús, ¿no?... joé...

A mi George Brassans cómo siempre genial...

Muaaaaaaaaaks

Erprofe ha dit...

Tenemos gustos musicales muy distintos, pero la De Ramón Muntaner me ha gustado muchísimo.

Un abrazo.