1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 29 de juliol de 2009

Dimecres, relats d'altri. Debat d'urgència (i II). Jesús Moncada

Dimecres passat havíem deixat reunides les imatges de l'església en una mena d'assamblea de veïns convocada sorpresivament pel sant Llibori. Com passa en aquests actes, cadascú va a la seua i allò de més dificil és fer-se escoltar. Però el sant Llibori és persistent. Tot un líder.


DEBAT D'URGÈNCIA (i II)


-Xiquets -va insistir el sant Llibori, empipat-. Si no calleu, no farem res de bo. Això sembla can seixanta.

-Apa, nois! -ajudà el sant Pasqual-. A veure si parem una mica d'atenció i no aprofitem que Nostre Senyor i la seva mare són a prendre les aigües a la Fontcalda per portar-nos malament i fer barrila, igual que els alumnes quan no hi és el mestre!

-Gràcies, Pasqual. Bé, com deia abans, la nostra situació no pot ser més crítica.

-Que bé parla! -sospirà la santa Quitèria, embadalida-. Sembla un predicador!

-Muts i a la gàbia! -manà el bisbe, severament.

-Us he de comunicar, per encàrrec del senyor rector, que l'exèrcit d'Àfrica s'ha rebel·lat contra el govern i que moltes guarnicions de la península s'han sumat a la rebel·lió. Això vol dir que el país està dividit, a hores d'ara, en dues zones: la que continua fidel a aquesta odiosa República i la que dominen els nostres, els militars rebels.

-Ja era hora! -exclamà el bisbe-. A veure si ara tornem a restaurar l'ordre i els valors morals!

-Molt bé!

-I fem una bona neteja!

-I podem sortir en processó una altra vegada!

-Fora la República!

-Fora, fora!

-Jo no cridaria tant -suggerí l'orador-, perquè dóna la casualitat que nosaltres som a la zona republicana.

-Què dius?

-Sí que l'hem fet bona!

-Ai, senyor! Voleu dir que ens hauran sentit?

-I això significa -continuà el sant Llibori- que ens trobem dintre un vesper, voltats de socialistes, comunistes, anarquistes, maçons i tota mena de gentussa, que ara es voldrà venjar de nosaltres.

-El món és ple de desagraïts!

-Ens rebel·lem pel seu bé i ens ho pagaran amb guitzes!

-Cria corbs...

-Em sembla que estic a punt de desmaiar-me - gemegà la imatge de santa Quitèria.

-Mira, nena, ara no muntis el número, eh? –digué la santa Casilda-. Ja tindràs temps de fer-ho quan ens calin foc o ens llencin al riu.

-Senyoretes -remugà el bisbe-, mantinguin la dignitat! Què vol dir això? Si hem d'anar a la foguera, ho farem amb el cap ben alt. Senyor Llibori, on és el rector?

-Ha fugit aquest capvespre disfressat de pagesa, amb un mocador al cap i un cartró ple d'albergínies, per dissimular.

-Mira que bé! -exclamà, sarcàstica, la santa Casilda-. I els altres ja s'ho faran!

-No et fiquis amb ell, eh? -va replicar la santa Quitèria-. Tots sabem que no et resultava simpàtic, perquè mai no et feia treure a les processons.

-Quitèria, para compte que...

-Senyoretes, m'obligaran vostès a posar-les de cara a la paret! -amenaçà el bisbe.

-Ara no és el moment de discutir ni de treure els drapets al sol -intervingué el sant Llibori-. El que cal és rumiar la manera de passar la maroma fins que arribin els nostres, atès que no podem esperar ajuda de ningú. Si algú té alguna idea, que la digui, però, sense perdre via.

-Podríem fer un miracle -suggerí una veu des de l'absis.

-És clar! Podríem fugir volant!

-Proposta rebutjada -tallà el sant Llibori-. No tenim temps. Tots sabeu els tràmits que cal seguir per obtenir autorització per fer un miracle: instància, per triplicat, acompanyada d'un certificat del rector assegurant que la persona que ha de rebre la gràcia observa bona conducta religiosa, moral i sobretot política; certificat de penals, informe favorable de la comissió tècnica del departament corresponent, etc., etc. I no cal que us expliqui com funciona la burocràcia, oi? Tot plegat, dos mesos, anant bé! Això si després no es barregen els expedients, com aquell cop que vaig demanar permís per curar un gra que li havia sortit a l'alcalde al clatell i em va arribar una autorització per enviar una plaga de llagosta als camps de blat de Rússia.

-No pretengui esbrinar els designis secrets de la Providència, senyor Llibori -va renyar el bisbe Godofrè-. Si la cosa va anar així, algun motiu hi havia!

-Molt ben dit! -exclamà la gòtica-. Només faltaria que qualsevol es permetés criticar les decisions de la jerarquia!

-Calleu! Sembla que entra algú.

Una de les portes laterals, la de la banda de l'evangeli, s'havia obert amb un xerric i una dona vestida de negre, amb un mocador al cap, es va esmunyir de pilastra a pilastra fins a l'altar de sant Antoni Abat; allí va encendre un ciri que portava, l'embotí en un canelobre de bronze als peus de la imatge i, després d'estar-se un moment davant l'altar, però, sense agenollar-se, es va escapolir, lleugera i silenciosa com una fura.

-Qui era?

-Què ha vingut a fer?

-Hi ha notícies?

-Au, Toni, parla!

-Era la Caterina, la del carrer del Castell -digué, a la fi, la imatge del sant Antoni.

-La bruixa?

-Sí senyor, ella mateixa.

-I què volia, si es pot saber? -va preguntar el sant Llibori, enmig de l'esclafit de veus escandalitzades que va provocar la revelació de la identitat de la visitant.

-Proposar-me un tracte.

-El que ens faltava!

-No volem tractes amb bruixes!

-Fins aquí podríem arribar!

-Que la cremin!

-Ai, senyor! -es queixà la santa Quitèria-. No parleu de foc, si us plau, que se'm posa pell de gallina! -Feu el favor de no avalotar i deixeu que el Toni s'expliqui.

-És molt senzill. La somera de ca Tomàs de Castelló s'ha posat malalta; com que es veu que el manescal també s'ha fet fonedís, el mateix que el capellà, i la pobra bèstia és a punt de morir-se, han avisat la Caterina, a veure si la cura amb un encantament. Però, no se'n surt. Les seves especialitats són els filtres d'amor, la quiromància, el tarot francès i coses per l'estil. De someres, no en sap res. Ha provat a dir-li l'oració de les prenyades, per fer alguna cosa, però la bèstia no millora. I la Caterina ha vingut a proposar-me que si jo, que sóc el patró dels animals, la faig quedar bé curant la somera, ella em farà un encantament que em tornarà invulnerable al ferro, l'aigua i el foc.

-Quina barra!

-És una poca-vergonya!

-Una aliada del dimoni!

-Però m'ha dit que, si m'hi avinc, que no badi, perquè sap de bona font que no arribarem a la matinada.

-Que es mori la somera!

-I la Caterina!

-A les graelles!

-No us precipiteu -aconsellà una veu prudent-. Voleu dir que no valdria la pena estudiar això de l'encantament contra ferro, aigua i foc? Posant com a condició que ens el fes a tots, és clar.

-Tractes amb una bruixota? Ni parlar-ne! - sentència el bisbe Godofrè.

-A més, ja hem aclarit que no hi ha temps per a miracles!

-Aleshores, què hem de fer? Esperar que ens calin foc?

-Escolteu -digué el sant Llibori, després d'aclarir-se la gola amb un parell d'estossecs-. Jo penso que, de la manera que estan les coses, l'únic camí que ens queda, encara que ens resulti dur, és intentar la negociació amb els republicans. Què us pareix? Al capdavall, la gent del poble ens coneix de tota la vida! Sense anar més lluny, Esteve, el líder dels anarquistes, va ser escolà un grapat d'anys quan era petit.

-Aquest és el mal -filosofà la santa Casilda-. Que ens tenen clissats! Malgrat tot, no tenim cap més opció. I el cas és guanyar temps. Potser, mentrestant arribaran els nostres. I després...

-Ai, després!

-Que s'esperin!

-Aleshores, què fem? Negociem?

-Sí, sí!

-Jo també hi estic d'acord.

-I jo.

-El cas es salvar la pell!

-Traïdors! -cridà llavors el bisbe-. Són vostès uns traïdors, uns covards i, encara pitjor, uns renegats!

-Molt bé, Godofrè, així parlen els hòmens! -animà la gòtica-. Canta les quaranta a aquesta colla de gallines!

-Tanmateix, no se'n sortiran! -continuà l'altre-. Aquí estem aquesta senyora i jo per evitar-ho. No es donen vergonya, de negociar amb aquesta gentota d'esquerres? M'estimo més anar al riu o a la foguera que rebaixar-me així! Abans tió que botifler! Perirem amb honor. I li recordo, senyor Llibori, que el degà d'aquesta parròquia sóc jo i que mai no permetré...

L'estrèpit d'un vitrall en saltar fet miques, seguit immediatament de l'espetec d'una escopeta, va tallar l'abrandada diatriba del bisbe Godofrè.

-Hòstia! -va cridar algú-. Un pèl més a la dreta m'afaita en sec!

-Qui ha estat aquest blasfem malparlat?

-El sagristà, senyora Polònia, el sagristà! -acusà, amb veu de faldilletes, el beat Eliseu, que era un llepa.

De fora, entrà un avalot confús que ofegà els improperis de la gòtica.

-Em sembla que ja vénen! -va exclamar un sant Manuel.

-Ja he tornat a adormir-me -remugà el sord, enmig del terrabastall-. Tanmateix, si no fos que he sentit tocar a missa, diria que no és ni mitjanit.

-Que ens agafi confessats! -somicava santa Quitèria.


* * *


Tanmateix, malgrat l'esverament de les imatges, l'agitació als carrers de la vila en aquell moment encara no passava d'una cercavila un pèl entremaliadota i havia estat un atzar, -digueu-ne, si voleu, anticlerical- el responsable que el plom de l'escopetada hagués encertat el vitrall de l'església. D'altra banda, convertir un grup de gent enjogassada en una turba revolucionària implica el seu temps i va transcórrer ben bé mitja hora entre el somiqueig de la santa Quitèria i l'instant en què -exaltada per una arenga magistral de Pere Pei, sastre d'ofici, en la qual les consignes subversives es barrejaven insidiosament amb al·lusions malèvoles a les idees polítiques de l'altre sastre del poble- la multitud decidí anar per feina i s'encaminà a la plaça de l'església. En aquella mitja hora, però, al temple havien passat moltes coses; així que, quan el tropell de gent hi entrà i arribà arran de les piles de l'aigua beneita -en les quals més de quatre desmemoriats van sucar els dits i es van senyar- tothom es va quedar petrificat per la sorpresa. Tots els lampadaris, llànties, xinxetes, llanternes i ciris eren encesos i de la cúpula queia una pluja de paperets vermells, grocs i morats, mentre la veu del sant L1ibori ressonava igual que un tro:

-Companys, després de segles i segles d'opressió i obscurantisme, ha arribat l'hora, tan esperada, del nostre alliberament! Aquests instants gloriosos quedaran gravats per sempre en els nostres cors! Companys, saludem els nostres llibertadors! Crideu amb mi: visca la República!

I totes les imatges -excepte el bisbe Godofrè, la gòtica, el beat Eliseu i el sord, que algú havia tancat, després d'emmordassar-los, a l'armari de la sagristia, sota un pilot de casulles, albes i capes pluvials- van contestar, al temps que l'espectre del sagristà bufagateres començava a tocar l'himne de Riego.

-Visca!!!

...FI.


* * * * * * * * * *


DEBATE DE URGENCIA (y II)


-Muchachos! –insistió el santo Llibori, enfadado-. Si no calláis, no haremos nada. Esto parece casa pepe.

-A ver, muchachos! –ayudó el santo Pasqual-. A ver si prestamos un poco de atención y no nos aprovechamos de que Nuestro Señor y su madre están tomando las aguas en la Fontcalda para portarnos mal y montar gresca, como hacen los alumnos cuando no está el maestro.

-Gracias, Pascual. Bien, como decía antes, nuestra situación no puede ser más crítica.

-¡Qué bien habla! –suspiró la santa Quitèria, embobada-. Parece un predicador.

-¡Cierra la boca! –ordenó el obispo, severo.

-Os tengo que comunicar, por encargo del señor rector, que el ejército de Àfrica se ha rebelado contra el gobierno y que muchas guarniciones de la península se han sumado a la rebelión. Eso quiere decir que el país está dividido, en este momento, en dos zonas: la que continúa fiel a esta odiosa República y la que dominan los nuestros, los militares rebeldes.

-¡Ya era hora! –dijo el obispo-. ¡A ver si ahora volvemos a restaurar el orden y los valores morales!

-Muy bien!

-Y hagamos una buena limpieza!

-Fuera la República!

-Fuera, fuera!

-Yo no gritaría tanto –sugirió el orador-, porque da la casualidad de que nosotros estamos en zona republicana.

-¿Qué dices?

-Sí que la hemos hecho buena!

-Ay, señor! ¿Crees que nos habrán oído?

-Y eso significa –continuó el santo Llibori- que nos encontramos dentro de un avispero, rodeados de socialistas, comunistas, anarquistas, masones y toda clase de gentuza, que ahora querrán vengarse de nosotros.

-El mundo está lleno de desagradecidos.

-Nos rebelamos por su bien y nos lo pagarán a coces.

-Cría cuervos...

-Me parece que estoy a punto de desmayarme –gimió la imagen de santa Quitèria.

-Mira, nena, ahora no montes el número, ¿vale? –dijo la santa Casilda-. Ya tendrás tiempo de hacerlo cuando nos prendan fuego o nos echen al río.

-Señoritas –murmuró el obispo-, mantengan la dignidad. ¿Qué quiere decir esto? Si hemos de ir a la hoguera, lo haremos con la cabeza muy alta. Señor Llibori, ¿donde está el rector?

-Ha huído esta tarde disfrazado de payesa, con un pañuelo en la cabeza y una caja de cartón llena de berenjenas, para disimular.

-Mira qué bien! –dijo sarcàstica, la santa Casilda-. Y al resto que nos den.

-No te metas con él, ¿vale? –replicó la santa Quitèria-. Todos sabemos que no te caía simpático, porque nunca te sacaba en las procesiones.

-Quitèria, ten cuidado que...

-Señoritas, me obligarán ustedes a castigarlas cara a la pared. Amenazó el obispo.

-Ahora no es momento de discutir ni de sacar los trapos sucios –intervion el santo Llibori-. Lo que hemos de hacer es rumiar la manera de aguantar en la cuerda floja hasta que lleguen los nuestros, ya que no podemos esperar ayuda de nadie. Si alguien tiene alguna idea, que la exponga, sin perder tiempo.

-Podríamos hacer un milagro –sugirió una voz desde el ábside.

-¡Claro!, Podríamos salir volando.

-Propuesta rechazada –cortó el santo Llibori-. No hay tiempo. Todos sabéis los trámites que hay que seguir para obtener la autorización de hacer un milagro: instancia, por triplicado, acompañada de un certificado del rector asegurandoi que la persona que ha de recibir la gracia observa buena conducta religiosa, moral y sobre todo política; certificado de penales, informe favorable de la comisión técnica del departamento correspondiente, etc. etc. Y no hace falta que os explique cómo funciona la burocracia, ¿no? Un mínimo de dos meses, y eso yendo rápido. Y cruzar los dedos para que no se mezclen los expedientes, como aquella vez que pedí permiso para curar un grano que le había salido al alcalde en la nuca y me llegó una autorización para enviar una plaga de langosta sobre los trigales rusos.

-No pretenda averiguar los designios secretos de la Providencia, señor Llibori –le riñó el obispo Godofrè-. Si la cosa fue así, algún motivo habría.

-Muy bien dicho! –dijo la gótica-. No faltaría otra cosa que cualquiera se permitiera criticar las decisiones de la jerarquía.

-Callaos! Parece que entre alguien.

Una de las puertas laterales, la de la parte del evangelio, se había abierto con un chirrido y una mujer vestida de negro, con un pañuelo a la cabeza, se deslizó de pilastra en pilastra hasta el altar de sant Antón; allí encendió un cirio que llevaba, lo introdujo en un candelabro de bronce a los pies de la imagen y, tras permanecer un momento ante el altar, pero sin arrodillarse, desapareció, ligera y silenciosa como un hurón.

-¿Quién era?

-¿Qué ha venido a hacer?

-¿Hay noticias?

-Vamos, Toni, dí!

-Era la Caterina, la de la calle del Castell –dijo por fin, la imagen de Sant Antoni.

-¿La bruja?

-Sí señor, ella misma

-¿Y qué quería, si puede saberse? –preguntó el santo Llibori, entre el estallido de voces escandalizadas que provocó la revelación de la identidad de la visitante.

-Proponerme un trato.

-¡Lo que nos faltaba!

-No queremos tratos con brujas!

-Hasta ahí podríamos llegar!

-Que la quemen!

-Ay, señor! –se quejó la santa Quitèria-. No habléis de fuego, por favor, que se me pone la carne de gallina –Haced el favor de no alborotar y dejad que el Toni se explique.

-Pues muy sencillo. La burra de casa Tomàs de Castelló se ha puesto enferma; como parece que el veterinario también ha desaparecido, igual que el cura, y la pobre bestia está a las últimas, han avisado a la Caterina, a ver si la cura con un encantamiento. Pero no lo consigue. Sus especialidades son los filtros de amor, la quiromancia, el tarot francés y cosas por el estilo. De burras, no sabe nada. Ha probado a recitarle la oración de las preñadas, por intentar algo, pero la bestia no mejora. Y la Caterina ha venido a proponerme que si yo, que soy el patrón de los animales, la hago quedar bien curando a la burra, ella me hará un hechizo que me volverá invulnerable al hierro, al agua y al fuego.

-¡Qué barra!

-¡Es una sinvergüenza!

-¡Una aliada del demonio!

-Pero me ha dicho que, si me he de decidir, que no tarde, porque sabe de buena fuente que no llegaremos a la madrugada.

-¡Que se muera la burra!

-Y la Caterina!

-A la parrilla!

-No os precipitéis –aconsejó una voz prudente-. ¿No creéis que valdría la pena estudiar eso del hechizo contra hierro, agua y fuego? Poniendo como condición que nos lo hiciese a todos, claro.

-¿Tratos con una bruja? Ni hablar! –sentenció el obispo Godofrè.

-Además, ya hemos dejado claro que no queda tiempo para milagros!

-Entonces ¿qué podemos hacer? ¿Esperar a que nos prendan fuego?

-Escuchad –dijo el santo Llibori, después de aclararse la garganta con un par de carraspeos-. Yo creo que, tal como están las cosas, el único camino que nos queda, aunque resulte duro, es intentar la negociación con los republicanos. ¿Qué os parece? Si lo pensáis, la gente del pueblo nos conoce de toda la vida. Sin ir más lejos, Esteve, el líder de los anarquistas, fue monaguillo la torta de años cuando era niño.

-Esto es lo malo –filosofó la santa Casilda-. Que nos tienen fichados! A pesar de todo no nos queda otra salida. Y el caso es ganar tiempo. Quizá mientras tanto llegarán los nuestros. Y luego...

-Ay, luego!

-Que se esperen!

-Entonces, ¿qué hacemos? ¿negociamos?

-Sí, sí!

-Yo también estoy de acuerdo!

-Y yo

-El caso es salvar la piel!

-¡Traïdores! –gritó entonces el obispo-. Son ustedes unos traïdores, unos cobardes, y todavía más, unos renegados!

-Muy bien, Godofrè, así hablan los hombres! –animó la gótica-. Cántales las cuarenta a esta panda de gallinas.

-Sin embargo, no se saldran con la suya! –continuó el otro-. Aquí estamos esta señora y yo para evitarlo. ¿No les da vergüenza, negociar con esta gentuza de izquierdas? Prefiero ir a parar al río o a la hoguera que rebajarme así. Y le recuerdo, señor Llibori que el decano de esta parroquia soy yo y que nunca permitiré...

El estrépito de una vidriera que saltó hecha añicos, seguido de forma inmediata del estallido de una escopeta, cortó la violenta diatriba del obispo Godofrè.

-Hostia! –gritó alguien- Un poco más a la derecha y me afeita en seco!

-¿Quién ha sido el blasfemo malhablado?

-El sacritán, señora Polònia, el sacristán! –acusó con voz de señorita, el beato Eliseu que era un acusica.

De afuera, entró un escándalo confuso que ahogó los improperios de la gótica.

-Me parece que ya están ahí! –gritó un santo Manuel.

-Ya he vuelto a dormirme –rezóngó el sordo, enmedio del tumulto-. Sin embargo, si no fuera porque he oído tocar a misa, diría que no es ni medianoche.

-¡Que Dios nos coja confesados! –lloriqueaba santa Quitèria.


* * *


Sin embargo, a pesar del susto de las imágenes, la agitación en las calles del pueblo en aquel momento todavía no pasaba de un pasacalles gamberrete y había sido un azar, -digamos, si queréis, anticlerical- el responsable de que el plomo de la escopeta hubiera acertado la vidriera de la iglesia. Por otra parte, convertir un grupo de gente juguetona en una turba revolucionaria implica su tiempo y transcurrió media hora larga entre el lloriqueo de la santa Quitèria y el instante en que –exaltada por una arenga magistral de Pere Pei, sastre de oficio, en la que las consignas subversivas se mezclaban insidiosamente con alusiones malévolas a las ideas políticas del otro sastre del pueblo- la multitud decidió ir al trapo y se encaminó a la plaza de la iglesia. En aquella media hora, sin embargo, habían pasado muchas cosas en el templo; de modo que, cuando el tropel de gente entró y llegó a la altura de las pilas de agua bendita –en las que más de cuatro desmemoriados mojaron los dedos y se santiguaron- todo el mundo se quedó petrificado por la sorpresa. Todos los lampadarios, lámparas, chinchetas, linternas y cirios estaban encendidos y de la cúpula caía una lluvia de papelitos rojos, amarillos y morados, mientras la voz del santo Llibori resonaba igual que un trueno:

-Compañeros, después de siglos y siglos de opresión y obscurantismo, ha llegado la hora, tan esperada, de nuestra liberación. Estos instantes gloriosos quedarán grabados para siempre en nuestros corazones. Camaradas, saludemos a nuestros libertadores. Gritad conmigo: Viva la República!

Y todas las imágenes –excepto el obispo Godofrè, la gótica, el beato Eliseu y el sordo, que alguien había encerrado, tras amordazarlos, en el armario de la sacristía, bajo una pila de casullas, albas y capas pluviales- contestaron, al tiempo que el espectro del sacristán borrachín empezaba a tocar el himno de Riego.

-Viva!!!

...FIN