1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 8 de juliol de 2009

Dimecres, relats d'altri. L'estremidora confessió de Joe Galàxia (I). Jesús Moncada

Aquest dimecres, iniciem un altre relat en format de carta, aquesta vegada d'un desconegut a una viuda. Amb el títol de "L'estremidora confessió de Joe Galàxia" i el subtítol de "Història de fulletó", Jesús Moncada ens presenta Joe Galàxia, un altre personatge dels seus: perdedor, entranyable, tendre. A mi, quan la vaig llegir, aquesta història, em va recordar aquella pel·lícula del Summers, Juguetes Rotos.


L'ESTREMIDORA CONFESSIÓ DE JOE GALÀXIA (HISTÒRIA DE FULLETÓ) (I)


Estimada senyora: segurament la sorprendrà moltíssim rebre aquesta carta després de tants anys que fa que em mantinc en el més estricte -i prudent tot cal dir-ho- dels anonimats. Tanmateix, les coses no podien anar de diferent manera si volia acomplir la prometença que vaig fer de vetllar per vostè i la seva família, sense exposar, però, la meva pell. ¿Cal que li digui que sóc la persona misteriosa que li ha enviat diners regularment des del 1965? Suposo que en començar a llegir ho ha endevinat; i també suposo que sent la curiositat, ben lògica, certament, de conèixer les raons que m'impulsen a escriure-li ara i confessar-li tota la veritat. Aquestes raons són dues: la primera que la meva pell ja no té, almenys per a mi, que n'havia estat sempre un propietari zelós, cap mena d'importància: quan vostè rebi la present jo seré mort i enterrat, ja que vaig disposar que aquesta carta no se li enviés fins que un servidor no fos a l'altre barri (en acabar de llegir-la, comprendrà que tenia els meus motius per disposar-ho així); la segona raó, conseqüència de la primera, és que d'aquí a pocs dies anirà a veure-la, per última vegada, el senyor Celdoni Mansanet, el notari que tots aquests anys li ha anat lliurant cada tres mesos, amb regularitat de cronòmetre, els diners que han permès a vostè tirar endavant els fills sense angúnies econòmiques. Els metges m'han diagnosticat una malaltia incurable i com que sóc una persona endreçada i escrupolosa, he volgut deixar les meves coses en ordre, i de manera especial aquest assumpte, que ha constituït, des que va començar, la preocupació principal de la meva vida.

Es preguntarà, i motius no n'hi falten, què significa tot això; és natural que el cap li balli. He de reconèixer que si se'm presentés algú a casa, cada dos per tres, a lliurar-me una quantitat, no diré forta, però sí galdoseta, de diners, sense saber qui me'ls envia ni per què, no em sabria estar de fer les meves cabòries ni de sospitar intencions amagades, qui sap si fins i tot tèrboles, de part del remitent desconegut. Per això vaig pensar que la millor solució seria encarregar-ho tot a un notari; així, l'afer tindria una aparença legal que evitaria o, si més no, ablaniria suspicàcies. Tanmateix, donada la naturalesa de la cosa, jo no volia un notari qualsevol, sinó un que encara ho semblés més que els altres. Amb diverses excuses, vaig visitar-ne una dotzena fins que vaig trobar la persona adequada. Ningú millor que vostè pot confirmar la qualitat insuperable de la meva troballa. El senyor Celdoni Mansanet és la quintaessència de la gent de l'ofici; té una fesomia i un posat tan peculiars, un equilibri tan subtil entre inquisidor arnat, sàdic meticulós, canonge lúbric i granota beatífica, que encara que sortís de casa disfressat de mosso d'esquadra, la gent l'aturaria pel carrer per demanar-li escriptures, contractes, auditories i testaments.

Diu molt a favor de vostè que fins i tot aquest inflexible llepafils tingués dificultats a convèncer-la que acceptés els diners sense massa escrúpols. És clar que ell no sabia, ni sap, la veritat, i millor seria que continués a la figuera, perquè un sant baró d'aquesta mena, imbuït de legalitat i armat amb codis, reglaments i pòlisses pot resultar més mortífer que la pesta. D'altra banda, m'imagino que vostè no es va empassar mai del tot aquella història truculenta del fill de l'estafador que restitueix a poc a poc, amb al producte del seu treball, a les víctimes del seu pare -en el cas de vostè, la filla vídua d'un dels estafats- els diners robats pel progenitor. La història, en canvi, feia bavejar amb fruïció el senyor Celdoni i l'obligava a exclamar, cada cop que el visitava per aquest assumpte:

-Vostè és un espill de pietat filial i un ciutadà exemplar!

-Favor que em fa, senyor Celdoni -contestava jo, mentre deixava anar un sospir profund i adoptava un posat de Magdalena compungida, que em semblava d'allò més adient amb el paper del fill honrat, i un pèl babau, d'un estafador sense entranyes.

Comprenc perfectament que vostè, senyora, acabés per accedir tancant els ulls davant certes incongruències. Si fa no fa, som de la mateixa fornada, i segur que a l'escola li van fer llegir també la faula de la gallina dels ous d'or. A més, una vídua amb quatre fills per criar i amb recursos més aviat magres, no es pot permetre de filar massa prim, fora, és clar, dels escarafalls indispensables per guardar les formes. Això ho entendria tothom, amb l'excepció, per descomptat, del senyor Celdoni.

Quina alegria vaig tenir en saber que acceptava! Perquè només jo, senyora -amb la col·laboració espontània d'un atzar estrambòtic i funest- vaig ser el responsable del seu pas imprevist de l'estat de casada, diguem-ne feliç, al de vídua, diguem-ne inconsolable. Per desgràcia, a l'atzar, no se li poden exigir responsabilitats i vaig haver de fer-me càrrec tot sol de les conseqüències d'aquell desastre, del qual, com vostè veurà, tot m'hauria permés desentendre'm amb impunitat absoluta; tot, excepte la meva consciència.


* * *


Cal que li digui de camí que vostè i jo no ens hem vist mai de la vida, que no formo part ni dels seus parents, ni dels seus amics, ni tan sols del seus conciutadans, i l'únic que sé de Berga, la vila on vostè resideix, és el que en diu la Gran Enciclopèdia Catalana a l'article corresponent. Suposo que aquestes paraules esbandiran un seguit de cabòries, lògiques, que l'hauran amoïnat aquests anys; però, de retruc, en desvetllaran d'altres sense, en definitiva, aclarir-ne cap. Només li demano una miqueta de paciència; en acabar de llegir aquests fulls, potser abans, atès que intueixo que és una dona intel·ligent, ho veurà tot més clar que l'aigua.

Jo em dic Estanislau Dellasegre, però la gent em coneix més per Joe Galàxia, el meu nom professional. Sempre he estat artista de circ; formava parella amb la meva dona, la Marieta Castells, i fèiem un número que se'n deia “Joe Galàxia i la Dona Obús”. Ara que em trobo a les portes de la mort, que és com la gent fina en diu, i vostè em perdonarà l'expressió, d'estar a punt de cascar-la, això em fa somriure, però la veritat és que ens sortia un número rodó, molt arriscat i espectacular. Teníem un èxit darrere l'altre i ofertes a cabassos; ens permetíem el luxe d'escollir els circs on ens abellia actuar i cobràvem el que volíem. Mal m'està el dir-ho, però tot havia estat ideat i fet per mi, que sempre he tingut la mà trencada per a les coses mecàniques. No la cansaré amb detalls tècnics; només li diré que, en essència, la cosa constava d'una mena de canó que funcionava amb aire comprimit. La Marieta feia d'obús: en disparar-se el canó, ella sortia com una bala, passava a través d'una roda de foc penjada sobre la pista i anava a caure a uns deu metres de distància, a sobre d'una palanca, a l'altra punta de la qual estava un servidor. L'impuls de la Marieta em feia sortir projectat a mi, que passava en sentit invers la roda flamejant i feia cap a una cadireta fixada damunt el canó. Allò era un deliri. Quines ovacions, senyora! La gent no es cansava d'aplaudir i havíem de sortir a saludar un sac de vegades. Comprendrà que ens jugàvem el físic cada funció i que el nostre treball exigia valor, sang freda i una precisió infal·lible. Sobretot, calia vigilar que la pressió fos la justa i canviar regularment els cuirs que evitaven les fugides d'aire; la Marieta era el que se'n diu un tros de dona i l'eina se'n ressentia.

Suposo que vostè ha començat a lligar caps, però és més lluny de la veritat del que es pensa. No es precipiti. Ara arribem a la part més esfereïdora.

...continuarà


* * * * * * * * * *


LA ESTREMECEDORA CONFESIÓN DE JOE GALÀXIA (HISTORIA DE FOLLETÍN) (I)


Querida señora: seguramente le sorprenderá muchísimo recibir esta carta después de tantos años que hace que me mantengo en el más estricto –y prudente, todo hay que decirlo- de los anonimatos. Sin embargo, las cosas no podían ir de otro modo si quería cumplir la promesa que me hice de velar por usted y su familia, sin exponer, al tiempo, mi piel. ¿Necesito decirle que soy la misteriosa persona que le ha estado enviando dinero regularmente desde 1965? Supongo que, al empezar a leer lo ha adivinado; y también supongo que siente curiosidad, bién lógica por supuesto, por conocer los motivos que me impulsan a escribirle ahora y confesarle toda la verdad. Los motivos son dos: el primero que mi piel ya no tiene, al menos para mí, que siempre había sido un celoso propietario, ninguna importancia: cuando usted reciba esta carta estaré muerto y enterrado, ya que dispuse que esta carta no se le enviara hasta que un servidor no estuviera en el otro barrio (cuando acabe de leerla, entenderá que tenía mis razones para disponerlo de esta guisa); el segundo motivo, consecuencia del primero, es que dentro de unos pocos días irá a verla, por última vez, el señor Celdoni Mansanet, el notario que durante todos estos años le ha ido entregando cada tres meses, con regularidad de cronómetro, el dinero que le ha permitido a usted tirar adelante con los hijos sin angustias económicas. Los médicos me han diagnosticado una enfermedad incurable y como soy una persona ordenada y escrupulosa, he querido dejar todas mis cosas en orden, y de un modo especial este asunto, que ha constituído, desde que empezó, la principal preocupación de mi vida.

Se preguntará, y motivos no le faltan, qué significa todo esto; es natural que le pique la curiosidad. He de reconocer que si se me presentara alguien en casa, cada dos por tres, a entregarme una cantidad, no diré importante, pero sí apetitosa, de dinero, sin saber quién me lo envía ni por qué, no me podría quedar sin hacer cábalas ni sospechar intenciones escondidas, quién sabe si turbias incluso, por parte del desconocido remitente. Por eso creí que la mejor solución sería encargar de todo a un notario; así, el asunto tendría una apariencia legal que evitaría, o si otra cosa no, suavizaría suspicacias. Sin embargo, dada la naturaleza del tema, yo no buscaba un notario cualquiera, sino uno que lo pareciese mucho más que los otros. Con diversas excusas, visité una docena hasta que encontré la persona adecuada. Nadie mejor que usted puede confirmar la calidad insuperable de mi hallazgo. El señor Celdoni Mansanet es la quintaesencia de la gente del oficio; tiene una fisonomía y un aire tan peculiares, un equilibrio tan sutil entre inquisidor apolillado, sádico meticuloso, canónigo lúbrico y sapo beatífico, que aunque saliese de casa disfrazado de mosso d’esquadra, la gente lo detendría por la calle para pedirle escrituras, auditorías y testamentos.

Dice mucho en su favor que incluso este inflexible chupatintas tuviese dificultades para convencerla de que aceptara el dinero sin demasiados escrúpulos. Está claro que él no sabía, ni sabe, la verdad, y mejor sería que continuara en la higuera, porque un santo varón de esta clase, imbuído de legalidad y armado con códigos, reglamentos y pólizas puede resultar más mortal que la peste. Por otra parte, me imagino que usted no se tragó nunca del todo aquella truculenta historia del hijo del estafador que restituye, poco a poco, con el fruto de su trabajo, a las víctimas de su padre –en su caso, la hija viuda de uno de los estafados- el dinero robado por su progenitor. La historia, en cambio, conseguía que se le cayera la baba con fruición al señor Celdoni y lo llevaba a exclamar cada vez que lo visitaba por este asunto:

-¡Usted es un espejo de piedad filial y un ciudadano ejemplar!

-Favor que me hace, señor Celdoni –respondía yo, mientras dejaba ir un profundo suspiro y adoptaba un aire de Magadalena compungida, que me parecía de lo más adecuado para el papel de hijo honrado, y algo bobo, de un estafador sin entrañas.

Comprendo perfectamente que usted, señora, acabara por acceder y cerrara los ojos ante ciertas incongruencias. Más o menos somos de la misma quinta y seguro que en la escuela le leyeron también la fábula de la gallina de los huevos de oro. Además que una viuda con cuatro hijos que criar y con recursos más bien escasos, no se puede permitir ser demasiado tiquismiquis, salvo, claro, los indispensables aspavientos para guardar las formas. Eso lo comprende todo el mundo, a excepción, por descontado, del señor Celdoni.

¡Qué alegría me dió al saber que aceptaba! Porque sólo yo, señora –con la espontánea colaboración de un azar estrambótico y funesto- fui el responsable de su paso imprevisto del estado de casada, digamos feliz, al de viuda, digamos, inconsolable. Por desgracia, al azar no se le pueden exigir responsabilidades y yo tuve que hacerme cargo en solitario de las consecuencias de aquel desastre, del que todo, como usted verá, me hubiera permitido desentenderme con una absoluta impunidad; todo menos mi conciencia.


* * *


Necesito decirle de paso que usted y yo no nos hemos visto nunca jamás, que no formo parte ni de su familia ni de sus amigos, ni siquiera de sus vecinos, y que lo único que sé de Berga, la ciudad donde usted reside, es lo que de ella dice la Gran Enciclopedia Catalana, en su artículo correspondiente. Supongo que estas palabras despejarán todo un montón de cábalas, lógicas, que la habrán preocupado durante estos años; pero, de rebote, le levantarán otras sin, en definitiva, aclarar ninguna. Solo le pido un poquitín de paciencia. Cuando acabe de leer estos folios, quizá antes, ya que intuyo que es una mujer inteligente, lo verá todo más claro que el agua.

Mi nombre es Estanislau Dellasegre, pero la gente me conoce más por Joe Galàxia, mi nombre artístico. Siempre ha sido artista de circo; formaba pareja con mi esposa, la Marieta Castells, y hacíamos un número que se llamaba “Joe Galàxia y la Mujer Obús”. Ahora que me encuentro a las puertas de la muerte, que es como la gente fina dice, y usted me perdonará la expresión, estoy a punto de diñarla, eso me hace sonreir, pero la verdad es que nos salía un número redondo, muy arriesgado y espectacular. Teníamos un éxito detrás de otro, y ofertas a porrillo; nos permitíamos el lujo de elegir los circos donde nos apetecía actuar y cobrábamos lo que queríamos. Mal me está decirlo, pero todo había sido ideado y hecho por mí, que siempre he sido muy mañoso para las cosas mecánicas. No la cansaré con detalles técnicos; sólo le diré que, en esencia, la cosa constaba de una especie de cañón que funcionaba con aire comprimido. La Marieta hacía de obús: al dispararse el cañón, ella salía como una bala, pasaba a través de un aro de fuego colgado sobre la pista y acababa cayendo a unos diez metros de distancia, sobre una palanca, a cuya otra punta se encontraba un servidor. El impulso de la Marieta me hacía salir proyectado a mí, que pasaba en sentido inverso por el aro llameante, y acababa sentado en una sillita fijada sobre el cañón. Aquello era el delirio. ¡Qué ovaciones, señora! La gente no se cansaba de aplaudir y teníamos que salir a saludar un montón de veces. Comprenderá que nos jugábamos el tipo en cada función y que nuestro trabajo exigía valor, sangre fría y una precisión infalible. Sobre todo, había que vigilar que la presión fuera la justa y cambiar regularmente el cuero que impedía las fugas de aire; la Marieta era lo que se llama una mujerona y el aparato se resentía.

Supongo que ya ha comenzado usted a atar cabos, pero está más lejos de la verdad de lo que se imagina. No se precipite. Ahora llegamos a la parte más terrible.

...continuarà