1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 19 d’agost del 2009

Dimecres, relats d'altri. Història de dies senars (III) Jesús Moncada

Continua la història. El nostre amic pintor i el seu gat porten el cap del marquès a la Perla de Cuba, la taverna on havien quedat.

HISTÒRIA DE DIES SENARS (III)

La Perla de Cuba era a la mateixa cantonada on Silvestre, el cec, assegut en una cadira d'estisora, cantava cada dia els iguals amb veu resignada.

Quatre taules velles, despintades, i set o vuit cadires eren tot el mobiliari del bar. De nit, La Perla de Cuba, transformada en dormitori, es poblava de somnis. Desideri, l'amo, dormia sempre damunt de dues taules juntes; el cec, dalt del taulell. Jim, l'enllustrador, no tenia lloc fix. Era un inquiet. El mateix es gitava davall les bótes del vi que sobre una fila de cadires i tenia uns malsons esgarrifosos on es veia de canonge amb panxa, cantant misses de rèquiem al cor d'una gran catedral llòbrega i deserta. Per la seva banda, Desideri somiava que dirigia càrregues de cavalleria de gran estil a la guerra franco-prussiana de 1870. Amb els seus crits d'atac espantava Rebeca, una gata romàntica que posava els ulls en blanc quan veia Caius. El cec sempre tenia un somni molt senzill: algú li mullava els ulls amb aigua fresca.

De fora ja vam sentir Desideri que contava allò del Rin.

-Va ser formidable! Al front del meu regiment d'hússars prussians, em vaig llançar a l'atac contra l'avantguarda francesa. Mal m'està el dir-ho però càrregues de cavalleria de tant d'estil com aquella es poden comptar amb els dits d'una mà... Pobres francesos! Els vaig deixar tan fotuts i em van fer tanta llàstima que, l'endemà, em vaig passar a la seva banda per ajudar-los contra els prussians.

-Quina generositat! -s'exclamà Jim.

-Què hi voleu fer -respongué Desideri-. Un és així...

-I no vau dir cap frase cèlebre? -esquelletjà Torrents, un dramaturg que de tant en tant es deixava caure per La Perla de Cuba-. En ocasions com aquestes sempre fan molt d'efecte.

-Ja ho crec que la vaig dir! O potser us penseu que bado, jo? El que passa és que als llibres no hi ve. Feia dos dies que jo m'havia passat a la banda dels francesos, els quals, no cal dir-ho, ja m'havien fet coronel d'un regiment de dragons. Esperàvem un atac dels prussians, i jo vaig tenir un mal pressentiment. Va ser llavors que vaig dir la frase al cuiner que, a hores lliures, feia de banderer del regiment.

-Al cuiner? -s'esbalaí el dramaturg.

-És clar que sí, home. A qui, si no? Sembla mentida que, a l'edat que teniu, encara no us hàgiu adonat de la importància que tenen els cuiners al llarg de la història. Darrera de cada esdeveniment històric, sobretot de les guerres, hi ha sempre un cuiner. És cosa sabuda.

-I què li vau dir?

-Home! Repetir una frase cèlebre no té gràcia. És el moment el que compta, la situació...

-Ja ens en fem càrrec, però de tota manera ens agradaria sentir-la.

-Doncs bé. Ja que insistiu... Em vaig acostar al cuiner i li vaig dir: “Monsieur Dupont, aquests prussians ens faran la punyeta.”

-Admirable!

-Quin laconisme!

-Profètica!

-No n'hi ha per a tant -va dir Desideri, modest.

En aquell moment vam entrar nosaltres. Silvestre, el cec, va aixecar el cap com preguntant qui era. Dalt del taulell, la gata Rebeca va adoptar un posat interessant per enredar Caius.

-Què porteu dins el cistell? -em preguntà Desideri.

Els vaig fer patir una estona. A la fi vaig destapar el cistell. El cap, tot somrient, es va mirar els meus amics, que l'observaven encuriosits.

-Què és? Què és? -preguntava Silvestre.

-Sembla un cap -va aclarir-li l'enllustrador.

Vaig fer les presentacions. Cada vegada el marquès s'excusava polidament:

-Dispensi si no li dono la mà. No és pas per orgull.

-Sense compliments -va dir Desideri-. Aquí, com a casa. Escolteu, per casualitat no hauríeu estat a la batalla de Sedan, vós? Em sembla que us tinc vist.

La resposta negativa del marquès va semblar que desil·lusionava una mica el cafeter. Tothom va seure. Teníem el marquès en un cantó de la taula, al costat de Silvestre. Com sempre, Desideri ens va fiar una ampolla de rom, i de camí es va lligar conversa.
El dramaturg va explicar que no li eixia el tercer acte de l'obra en la qual treballava.

-Feu-la només de dos -va suggerir el marquès-. Ningú no se n'adonarà. I si algú se n'adona, callarà per por de fer el ridícul.

El marquès havia caigut molt bé a La Perla de Cuba, i la conversa fluïa. A estones, quan es feia un silenci, es podia escoltar el plany de l'enllustrador.

-Qui sóc jo? Quin és el meu paper en aquest món?

-Vós i els vostres problemes! Si haguéssiu estat a Sedan...!

Jim era un home en crisi permanent, obsessionat per dubtes essencials. El seu problema bàsic era trobar-se a ell mateix i per això canviava molt sovint d'ofici. Havia estat clarinet en un conjunt de jazz a Nova Orleans, guerriller a Xile, pirotècnic a Hong-Kong i conductor de caravanes a l'Àsia Central. Ara era enllustrador, però tots ens temíem que no hi duraria gaire. Qualsevol dia es faria fum. Al cap d'un quant temps rebríem una de les seves formidables cartes anunciant que s'havia fet venedor de babutxes en algun basar d'Orient, pescador de bacallà als mars del Nord o bruixot en alguna tribu africana. Qualsevol cosa.

Va ser Silvestre qui va fer la pregunta que a tots ens cremava i que ningú no gosava formular.

-Escolteu -va dir al marquès-. Què n'heu fet, del vostre cos? Vaja, si es pot saber!

-És tota una història i em fa por avorrir-los.

-És d'acció? -va voler esbrinar Desideri.

-Una mica de cada cosa.

-Doncs, avant!

...continuarà...


* * * * * * * * * *


HISTORIA DE DÍAS IMPARES (III)

La Perla de Cuba estaba en la misma esquina donde Silvestre, el ciego, sentado en una silla de catre, cantaba cada día los iguales con voz resignada.

Cuatro mesas viejas, despintadas, y siete u ocho sillas eran todo el mobiliario del bar. De noche, La Perla de Cuba, transformada en dormitorio, se poblaba de sueños. Desideri, el dueño, dormía siempre sobre dos mesas juntas; el ciego, sobre el mostrador. Jim, el limpiabotas, no tenía sitio fijo. Era un inquieto. Lo mismo se acostaba bajo los toneles de vino que sobre una fila de sillas y tenía unas pesadillas espantosas donde se veía de canónigo barrigudo, cantando misas de requiem en el coro de una gran catedral lóbrega y desierta. Por su parte, Desideri, soñaba que dirigía cargas de caballería de gran estilo en la guerra franco-prusiana de 1870. Con sus gritos de ataque espantaba a Rebeca, una gata romàntica que ponía los ojos en blanco en cuanto veía a Caius. El ciego siempre tenía un sueño muy sencillo: alguien le mojaba los ojos con agua fresca.

Desde fuera ya escuchamos a Desiderio contando lo del Rin.

-¡Fue formidable! Al frente de mi regimiento de húsares prusianos, me lancé al ataque contra la vanguardia francesa. Mal me está el decirlo pero cargas de caballería de tanto estilo como la mía se pueden contar con los dedos de una mano... Pobres franceses! Los dejé tan jodidos y me dieron tanta lástima que, a la mañana siguiente, me pasé a su bando para ayudarlos contra los prusianos.

-¡Que generosidad! –Comentó Jim.

-¿Qué queréis? –respondió Desideri-. Uno es como es...

-¿Y no dijo ninguna frase célebre? Tartamudeó Torrents, un dramaturgo que, de cuando en cuando, se dejaba caer por La Perla de Cuba-. En ocasiones como esta siempre son de mucho efecto.

-¡Por supuesto que la dije! ¿O es que te crees que me chupo el dedo, yo? Lo que pasa es que no viene en los libros. Hacía solo dos días que me había pasado al lado francés, quienes me habían nombrado coronel de un regimiento de dragones. Esperábamos un ataque de los prusianos, y yo tuve un mal presentimiento. Fue entonces cuando dije la frase al cocinero que, en sus horas libres, hacía de abanderado del regimiento.

-¿Al cocinero? –se asombró el dramaturgo.

-Claro que sí, hombre. ¿A quién, si no? Parece mentira que, a la edad que tiene usted, todavía no se haya dado cuenta de la importancia que tienen los cocineros a lo largo de la historia. Detrás de cada acontecimiento histórico, sobre todo en las guerras, siempre hay un cocinero. Todo el mundo lo sabe.

-¿Y qué le dijo?

-¡Hombre! Repetir una frase célebre no tiene gracia. Es el momento lo que cuenta, la situación...

-Ya me hago cargo, pero de todas formas, me gustaría escucharla.

-Pues bien, ya que insiste... Me acerqué al cocinero y le dije: “Monsieur Dupont, estos prusianos nos harán la puñeta.”

-¡Admirable!

-¡Qué laconismo!

-¡Profética!

-No es para tanto –dijo Desideri, modesto.

En aquel momento entramos nosotros. Silvestre, el ciego, levantó la cabez como preguntando quién era. Sobre el mostrador, la gata Rebeca adoptó un aire lánguido para interesar a Caius.

-¿Qué traéis en la cesta? –preguntó Desideri.

Les hice sufrir un rato. Por fin destapé la cesta. La cabeza, sonriendo, contempló a mis amigos que la observaban curiosos.

-¿Qué es, qué es? –preguntaba Silvestre.

-Parece una cabeza –le aclaró el limpiabotas.

Hice las presentaciones. Cada vez el marqués se excusaba educadamente.

-Disculpe si no le doy la mano. No es por orgullo.

-Sin cumplidos –dijo Desideri-. Aquí está en su casa. Escuche, ¿por casualidad no habrá estado usted en la batalla de Sedan? Diría que lo tengo visto.

La respuesta negativa del marqués pareció desilusionar un poco al camarero. Todos se sentaron. Teníamos al marqués en una esquina de la mesa, al lado de Silvestre. Como siempre, Desideri nos fió una botella de ron, y de paso se inició la conversación.
El dramaturgo explicó que no le salía el tercer acto de la obra en la que estaba trabajando.

-Hacedla sólo de dos –sugirió el marqués-. Nadie se dará cuenta. Y si alguien lo nota, callará para no hacer el ridículo.

El marqués había caído muy bien en La Perla de Cuba, y la conversación fluía. A ratos, cuando se hacía el silencio, se podía escuchar el llanto del limpiabotas.

-¿Quién soy yo? ¿Cual es mi papel en este mundo?

-Usted y sus problemas. Si hubiera estado en Sedan...

Jim era un hombre en crisis permanente, obsesionado por dudas existenciales. Su problema básico era encontrarse a sí mismo y por eso cambiaba a menudo de oficio. Había sido clarinete en un conjunto de jazz en Nueva Orleans, guerrillero en Chile, pirotécnico en Hong-Kong y conductor de caravanas en el Asia Central. Ahora era limpiabotas, pero todos nos temíamos que no duraría mucho. Cualquier día desaparecería. Al cabo de un tiempo recibiríamos una de sus formidables cartas anunciando que se había convertido en un vendedor de babuchas en algún bazar de Oriente, pescador de bacalao en los mares del Norte o brujo de cualquier tribu africana. Cualquier cosa.

Fue Silvestre quien hizo la pregunta que a todos nos quemaba y que nadie osaba formular.

-Escuche, -le dijo al marqués-. ¿Que ha hecho de su cuerpo? ¡Vaya, si se puede saber!

-Es toda una historia, y temo aburrirles.

-¿Es de acción? –quiso averiguar Desideri.

-Un poco de todo.

-¡Pues, adelante!

...continuará...