1libro1euro

1 Libro = 1 Euro ~ Save The Children

traductor

Charles Darwin quotation

Ignorance more frequently begets confidence than does knowledge: it is those who know little, and not those who know much, who so positively assert that this or that problem will never be solved by science

Jean-Baptiste Colbert quotation

L'art de l'imposition consiste à plumer l'oie pour obtenir le plus possible de plumes avec le moins possible de cris

Somebody quotation

El miedo es la via perfecta hacia el lado oscuro. El miedo lleva a Windows, Windows a la desesperacion, esta al odio hacia Bill Gates y ese odio lleva a LINUX

Vares Velles

Vares Velles
Al Tall

Això és Espanya (vara seguidilla) per Al Tall

dimecres, 26 d’agost del 2009

Dimecres, relats d'altri. Història de dies senars (i IV) Jesús Moncada

I acabem aquest conte escoltant la història del marquès contada per ell mateix.

HISTÒRIA DE DIES SENARS (i IV)

Tot va començar quan la caiguda de l'Antic Règim a França. En aquell temps jo era aristòcrata, no pas per vocació, sinó per herència. Ja m'explicareu! El meu besavi, marquès; l'avi, marquès; el pare igual. Era inevitable; jo també vaig ser marquès. Tanmateix, deixant de banda el llinatge, el qual més aviat em feia nosa, res no permetia endevinar en mi un membre de les classes privilegiades. No m'atreien les caceres ni els balls a la cort ni les intrigues de Versalles. En canvi, potser com a conseqüència del meu natural malaltís o qui sap si per herència d'algun avantpassat donat a la necrofília, tenia una passió boja per les llengües mortes. El llatí, el sànscrit, el grec, feien les meves delícies. De tota manera, no podia dedicar tot el meu temps a l'estudi. M'empipaven amb tota mena de protocols, cerimònies, besamans... Tant és així que en començar la revolució me'n vaig alegrar. En bona lògica pensava que si guillotinaven la causa, és a dir, l'aristocràcia, desapareixeria l'efecte. S'acabarien els besamans, les intrigues, les caceres, i jo podria dedicar-me de ple a la meva vocació. Tanmateix, en el raonament m'havia passat per alt un detall que tenia la seva importància i era que, pel meu naixement, jo formava part de la causa guillotinable. Me'n vaig adonar, de la meva distracció, el dia que vaig veure les turbes revolucionàries a la porta del palau.

No vaig perdre el temps preguntant-los què volien i vaig fugir pel jardí. Disfressat de sans-culotte, vaig anar a amagar-me a un poblet que es deia Chalons-sur-Loire. Allò era pau! Tancat en una petita cambra, em passava les hores treballant. Res no em molestava. Només sentia de tant en tant l'esquella d'alguna vaca, però com que jo estava traduint les Bucòliques, de Virgili, aquell so més aviat em servia d'estímul. A Chalons-sur-Loire, la revolució ni es notava.

Tanmateix, un dia va arribar de París l'ordre d'escapçar els jacobins del poble. Ja vam ser-hi. A París miraven molt els detalls, perquè allí feien la revolució que després havia de sortir als llibres d'història. Tenien un carro per portar els condemnats al patíbul, una guillotina nova de trinca, un botxí que cobrava de l'Estat -com tots els del seu ofici-, dones que feien mitja durant les execucions, i tot anava d'allò més bé. En canvi, a Chalons-sur-Loire calia improvisar. La primera dificultat va consistir en el carro. L'Ajuntament no en tenia i es va haver d'emprar un de pagès. De la guillotina, més val que no en parlem. Semblava una màquina de trinxar i aquest efecte es feia més patent si teniu en compte que actuava de botxí el carnisser del poble.

A la fi, a empentes i rodolons, es van completar els preparatius. El dia assenyalat, tot Chalons-sur-Loire s'havia concentrat a la plaça per veure l'espectacle.

L'alcalde va fer un discurset en el qual acusava els jacobins condemnats -el pastisser i un paleta- de diverses coses no massa convincents. Després van fer pujar els reus al carro. La veritat, el carro no calia, perquè de l'Ajuntament al patíbul no hi havia ni trenta passes, però s'havia de fer com a la capital.

Entreixes va arribar un missatger a cavall. A París s'havia produït un cop d'Estat i manaven els jacobins. Ara, l'ordre era escapçar els girondins que havien governat fins aleshores.

Es va produir un petit aldarull. Total: es va fer baixar del carro els jacobins i aquests hi van fer pujar l'alcalde.

Ja tenim el pastisser fent d'orador i formulant contra l'alcalde les mateixes acusacions que aquest havia fet contra ells.

Arriba un altre correu. A París han tornat a imposar-se, els girondins i tornem a la situació primera. L'alcalde d'acusador i els jacobins de víctimes. Tercer correu. Tot a la inversa. Al migdia encara no s'havia aclarit res i la gent ja començava a tenir-ne el pap ple de veure pujar i baixar del carro l'alcalde i els jacobins.

-Un altre! -cridava el públic cada vegada que arribava un correu.

-Ja van dotze?

El propietari del carro el reclamava perquè havia d'anar a l'horta. La gent badallava. Dalt del patíbul, el carnisser feia el que podia per distreure els espectadors. Ara ajustava una peça de la guillotina, ara pujava la ganiveta, la deixava caure, l'esmolava. A la fi, l'home també es va avorrir i es posà a fer migdiada davall la plataforma de la màquina.

Jo, per no fer-me sospitós, assistia a l'espectacle. Cap a les tres de la tarda l'agutzil del poble vingué a dir-me que l'alcalde m'esperava. L'home era en una sala de l'Ajuntament amb els dos jacobins. Tots tres semblaven esfetgegats. Devia ser de tant pujar i baixar del carro.

-Ja veieu com estan les coses -va dir-me l'alcalde, preocupat-. Això no hi ha qui ho entengui i, si no ho aclarim aviat, es produirà una revolució. La gent és a les més altes. Ho hem pensat, i l'única sortida que se'ns acut és escapçar un neutral. Així, ningú no es podrà queixar. Ni els girondins ni els jacobins. Vós... -aquí l'home va dubtar una estona-, vós, pel que hem sabut, sou la persona que ens convé. Neutral, i foraster per arrodonir-ho. Ni jacobí, ni girondí, ni res ...

-Home! -em vaig picar-. Tant com res!

-Excuseu-me. Estic molt nerviós. Volia dir que sou l'escapçat ideal. I jo, en nom de Chalons-sur-Loire, us prego que us sacrifiqueu.

Vaig emocionar-me. Fer aquell sacrifici per un poble!

Era bonic. Però no us penseu que tot era altruisme en el meu pensament. Tenia a les meves mans la salvació de Chalons-sur-Loire, però també la possibilitat d'alliberar-me del meu cos. Un cop de ganiveta i llest. D'una banda, el cos amb les seves necessitats, els seus refredats, els seus dolors d'estómac. De l'altra, el cap, és a dir, jo, totalment lliure per a dedicar-se a la reflexió i a l'estudi de les llengües mortes.

-Acceptat! -vaig dir-. Només poso una condició.

-La que vulgueu -respongué l'alcalde a corre-cuita, potser tement que jo em fes enrera.

-No enterreu el meu cap.

-I què voleu que en fem, nosaltres?

-Fiqueu-lo dins d'una capsa, envieu-lo a París i que el deixin a qualsevol portal.

-Doneu-ho per fet. Gràcies en nom de Chalons-sur-Loire. Encara us he de demanar un altre favor, però...

-Quin?

-De què us puc acusar? No se m'acut res.

-Acuseu-me d'aristòcrata. En aquestes altures de la revolució potser està un xic demodé, però aquí, a províncies, encara farà el seu efecte.

Tot plegat va quedar una mica deslluït. Després de les paraules de l'alcalde em van fer pujar al carro. Vam donar tres voltes a la plaça per crear ambient, però no va haver-hi res a fer. La gent estava cansada i el que volien era anar-se'n cadascú a casa seva. De dalt del patíbul es veia tot Chalons. Un sol esmorteït daurava les bromes que pujaven del Loira. L'únic que recordo després d'això és un grupet de dones que feien mitja davant el cadafal i el so del tambor de l'agutzil. Que malament ho feia, el condemnat!


* * *

Quan el marquès va donar per acabada la seva història, a La Perla de Cuba es va fer un silenci que va tallar Desideri.

-I com heu arribat a Barcelona?

-Després de moltes aventures, que ara no fan al cas.

-Us heu trobat a vós mateix? -volgué saber Jim.

-Ja us ho diré un altre dia.

-Sou un tipus trempat -va dir Desideri al marquès quan ens n'anàvem a dormir-. L'únic que m'empipa és que no haguéssiu estat a la batalla de Sedan.

...FI


* * * * * * * * * *


HISTORIA DE DÍAS IMPARES (y IV)

Todo empezó cuando la caída del Antiguo Régimen en Francia. En aquellos días yo era aristócrata, no por vocación, sino por herencia. ¡Ya me explicaréis! Mi bisabuelo, marqués. MI abuelo, marqués, mi padre, lo mismo. Era inevitable; yo también fui marqués. Sin embargo, dejando a un lado el linaje, que más bien me molestaba, nada permitía adivinar en mí a un miembro de las clases privilegiadas. No me atraían las cacerías ni los bailes en la corte ni las intrigas de Versalles. En cambio, quizá como consecuencia de mi natural enfermizo o quién sabe si por herencia de algún antepasado aficionado a la necrofilia, tenía una pasión loca por las lenguas muertas. El latín, el sánscrito, el griego, hacían mis delicias. De todas formas no podía dedicar todo mi tiempo al estudio. Me molestaban con toda clase de protocolos, ceremonias, besamanos... Tanto es así que al empezar la revolución me alegré. En buena lógica pensaba que si guillotinaban la causa, es decir, la aristocracia, desaparecería el efecto. Se acabarían los besamanos, las intrigas, las cacerías, y yo podría dedicarme por entero a mi vocación. Sin embargo en mi razonamiento me había pasado por alto un detalle que tenía su importancia, y era que, por mi nacimiento, yo formaba parte de la causa guillotinable. Me dí cuenta de mi distracción, el día que vi las turbas revolucionarias a la puerta del palacio.

No perdí tiempo preguntando qué querían y me escapé por el jardín. Disfrazado de sans-culotte, me fui a esconder en un pueblecito que se llamaba Chalons-sur-Loire. ¡Aquello era paz! Encerrado en una pequeña habitación, me pasaba las horas trabajando. Nada me molestaba. Sólo oía de cuando en cuando la esquila de alguna vaca, pero como me encontraba traduciendo las Bucólicas, de Virgilio, aquel sonido más bien me servía de estímulo. En Chalons-sur-Loire, la revolución ni se notaba.

Pero un día llegó de París la orden de descabezar a los jacobinos del pueblo. Ya empezábamos. En París miraban mucho los detalles, porque allí hacían la revolución que luego tenía que salir en los libros de historia. Tenían un carro en el que llevaban a los condenados al patíbulo, una guillotina nueva de trinca, un verdugo que cobraba del Estado –como todos los de su oficio-, mujeres que hacían calceta durante las ejecuciones, y todo iba como una seda. En cambio, en Chalons-sur-Loire había que improvisar. La primera dificultad consistió en el carro. El Ayuntamiento no tenía y se tuvo que pedir prestado el de un payés. De la guillotina, mejor no hablemos. Parecía una máquina de trinchar y este efecto era todavía más patente si tenéis en cuenta que el que hacía de verdugo era precisamente el carnicero del pueblo.

Por fin, a trancas y barrancas, se ultimaron los preparativos. El día señalado, todo Chalons-sur-Loire se había concentrado en la plaza para contemplar el espectáculo.

El alcalde dijo unas palabras en las que acusaba a los jacobinos condenados –el pastelero y un albañil- de diversas cosas no demasiado convincentes. Luego hicieron subir a los reos al carro. La verdad que el carro maldita la falta que hacía, porque desde el Ayuntamiento al patíbulo no habían ni treinta pasos, pero había que hacerlo como en la capital.

En esas que llega un mensajero a caballo. En París se había producido un golpe de estado y gobernaban los jacobinos. Ahora, la orden era cortar la cabeza a los girondinos que habían gobernado hasta el momento.

Se produjo un pequeño alboroto. Total: hicieron bajar del carro a los jacobinos y estos hicieron subir al alcalde.

Ya tenemos al pastelero haciendo de orador y formulando contra el alcalde las mismas acusaciones que este había hecho contra ellos.

Llega otro correo. En París han vuelto a imponerse los girondinos, y volvemos a la situación inicial. El alcalde de acusador y los jacobinos de víctimas. Tercer correo, todo a la inversa. A mediodía todavía no se había podido aclarar nada y la gente ya empezaba a estar hasta el gorro de ver subir y bajar del carro al alcalde y a los jacobinos.

-¡Otro! –gritaba el público cada vez que llegaba un nuevo correo.

-¿Ya va la docena?

El propietario del carro lo reclamaba porque tenía que ir al huerto. La gente bostezaba. Sobre el patíbulo, el carnicero hacía lo que podía para distraer a los espectadores. Ora ajustaba una pieza de la guillotina, ora subía la cuchilla, la dejaba caer, la afilaba. Al final, el hombre también se aburrió y se puso a hacer la siesta bajo la plataforma de la máquina.

Yo, para no parecer sospechoso, asistía al espectáculo. Hacia las tres de la tarde, el alguacil del pueblo vino a decirme que el alcalde me esperaba. El hombre estaba en una sala del Ayuntamiento con los dos jacobinos. Los tres parecían agotados. Supongo que era de tanto subir y bajar del carro.

-Ya veis como andan las cosas –me dijo el alcalde, preocupado-. Esto no hay quien lo comprenda y, si no lo aclaramos pronto, se producirá una revolución. La gente está ya soliviantada. Lo hemos meditado, y la única salida que se nos ocurre es cortarle la cabeza a un neutral. Así, nadie podrá quejarse. Ni los girondinos, ni los jacobinos. Vós... –aquí el hombre dudó un buen rato-, vós, por lo que sabemos, sois la persona adecuada. Neutral, y además forastero. Ni jacobino, ni girondino, ni nada...

-Hombre! –me molesté-. ¡Tanto como nada!

-Excusadme. Estoy muy nervioso. Quería decir que erais el guillotinado ideal. Y yo, en nombre de Chalons-sur-Loire, os ruego que os sacrifiquéis.

Me emocioné. ¡Hacer aquel sacrificio por un pueblo!

Era bonito. Pero no creáis que todo era altruismo en mi pensamiento. Tenía en mis manos la salvación de Chalons-sur-Loire, pero también la posibilidad de librarme de mi cuerpo. Un golpe de cuchilla y listo. Por una parte, el cuerpo con sus necesidades, sus resfriados, sus dolores de estómago. Por la otra, la cabeza, es decir, yo, totalmente liberado para dedicarme a la reflexión y al estudio de las lenguas muertas.

-¡Aceptado! –dije. Sólo pongo una condición.

-Lo que queráis –respondió el alcalde sin pensarlo, quizá temiendo que me echase atrás.

-No enterréis mi cabeza.

-¿Y que vamos a hacer con ella, nosotros?

-Ponedla en una caja, enviadla a París y que la dejen en cualquier portal.

-Dadlo por hecho. Gracias en nombre de Chalons-sur-Loire. Todavía os tengo que pedir un último favor, pero...

-¿Cuál?

-¿De qué os puedo acusar? No se me ocurre nada.

-Acusadme de aristócrata. A estas alturas de la revolución está un poco demodé, pero aquí, en provincias, todavía causará efecto.

De todas formas quedó un poco deslucido. Tras las palabras el alcalde me hicieron subir al carro. Dimos tres vueltas a la plaza para crear ambiente, pero ya no hubo nada que hacer. La gente estaba cansada y lo que querían era marcharse cada uno a su casa. Desde arriba del patíbulo se veía todo Chalons. Un sol mortecino doraba las brumas que subían del Loira. Lo único que recuerdo después de aquello es un grupito de mujeres que hacían calceta bajo el catafalco y el redoble del tambor del alguacil. ¡Qué rematadamente mal lo hacía el condenado!


* * *


Cuando el marqués dio por finalizada su historia, en la Perla de Cuba se hizo un silencio que interrumpió Desideri.

-¿Y cómo ha llegado hasta Barcelona?

-Tras muchas aventuras, que ahora no vienen al caso.

-¿Se ha encontrado a sí mismo? –quiso saber Jim

-Ya os lo explicaré otro día.

-Sois un valiente –Dijo Desideri al marques cuando nos íbamos a dormir-. Lo único que me molesta es que no hayáis estado en la batalla de Sedan.

...FIN